Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



East of Eden
Barcelona
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Un record imborrable
En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.



Havia tornat a tenir aquell somni. Ella se li havia tornat a aparèixer.





Hores més tard, a en Damià, li pesaven les parpelles i els minuts se li feien interminables, la veu de la professora de química s’anava tornant cada vegada més tènue. No va ser fins que en Pol el sacsejà bruscament i el tragué de la seva somnolència.



-Ei, dormilega que ja s’ha acabat la classe. Que has estat ocupat aquesta nit?—va  dir amb un toc de picardia a la veu.



-Calla imbècil!—va  cridar en Damià fent-se l’enfadat, però no va poder evitar que se li escapés un somriure dels llavis.



En Pol era l’únic que el coneixia de debò, havien estat amics inseparables des de l’inici.



Amb desgana es va penjar la motxilla a l’espatlla i va seguir el seu amic cap a fora de l’institut. Els sorolls típics de l’escola l’aclaparaven un cop més; les rialles, les converses i l’olor del tabac era el que predominava en l’ambient adolescent. I entre tot aquell caos va percebre una mirada fixa en ell. No va trigar a localitzar a qui pertanyien aquell parell d’ulls curiosos, eren d’un color maragda, semblaven quasi bé d’un altre món i l’atreien d’una manera especial. Pertanyien a una noia de cabells rojos que li queien amb gràcia sobre les espatlles. El seu rostre suau i dolç estava esquitxat de petites pigues, als llavis s’hi podia apreciar l’ombra d’un somriure. Semblava que en aquell món només existís ella.



-Damià! Què mires? Va, avança, que perdrem el bus—va dir en Pol engrapant-lo per un braç. El noi es va desencantar i va mirar amb confusió el seu company. Què li acabava de passar? Va tornar a dirigir la mirada cap al lloc on era la noia però havia desaparegut.



El trajecte amb autobús va ser curt. Escoltava a mitges el que li deia el Pol, no podia treure’s del cap aquella noia misteriosa que, curiosament, li resultava familiar, semblava que no era la primera vegada que la veia.

En arribar a la seva parada es van acomiadar.

Va entrar a casa enunciant la seva arribada, però ningú li va contestar, la casa era buida i completament a les fosques. Va pujar a les palpentes per les escales fins a la seva habitació on va encendre la bombeta que il·luminà la petita estança. Es va deixar caure sobre el llit i agafà, com de costum, la fotografia dels seus pares; els dos somreien cap a un Damià més jove, que era qui feia la foto. No va poder evitar recordar-ho tot...



Els solos de guitarra de la sorollosa cançó de “Highway to hell” omplien l’ambient del cotxe en contrast amb el silenci nocturn que dominava l’exterior. Era la cançó preferida d’en Damià en aquells temps, els seus pares, com que tornaven de bon humor de les vacances d’estiu, li havien permès escollir una emissora a la radio. A causa de la potent veu d'en Bon Scott s’havien de comunicar mig cridant.



En Damià mirava somiador per la finestra i contemplava el paisatge. Arribaren a un pont que sobrepassava les aigües fosques d’un gran riu.



-Damià! –va  cridar el pare per fer-se sentir per sobre la música—la teva mare i jo estem pensant de pagar-te un curs a l’estranger, t’agradaria?!—els seus pares se’l miraren somrients esperant una resposta.



El noi no es podia creure l’oferiment que li feien, frisava per anar a aquell curs, però no va poder respondre ja que un crit de terror de la seva mare el tallà. El pare es girà bruscament, en Damià, confós, va mirar cap al parabrises, però els fars d’un camió l’encegaren un instant abans de l’impacte.



Tot va passar massa ràpid.

I sense saber com, estàvem caient. I de sobte, aigua.

“…and I'm going down, all the way I'm on the highway to hell…”

Encara sonaven els últims versos d’aquella melodia, que s’ofegava lentament a mesura que s’enfonsaven.



Un tel de foscor l’embolcallava i no el deixava respirar. Semblava que l’aigua l’arrossegava cap un lloc llunyà. No s’hi podia resistir, estava cansat, volia deixar-se portar i desaparèixer. I quasi ho va aconseguir, va notar la carícia d’una vella amiga que el convidava a oblidar-ho tot, però de sobte, una veu el desvetllà murmurant-li: “Avui no...”

Els seus ulls verds el guiaren a través de les tenebres. El seu somriure l’omplí de vida. I després va despertar.



S’incorporà sobtadament, el soroll de l’ambulància, la llum del focus i el sotragueig l’aclaparaven. Una mà ferma a la seva espatlla el va obligar a estirar-se de nou. Hi havia un home gran al seu costat que el mirava de manera afligida. Semblava que se’n compadia.



I en aquell moment ho va saber.

En Damià era viu. Però ells no.















 
 Comenta
 
Capítol 2 L'ombra i la noia
En Damià va baixar de l’autobús, encara estava una mica endormiscat, com era habitual als matins. Eren les 7:55, arribava tard a la classe de matemàtiques, s’havia d’afanyar. A pas ràpid travessava els passadissos gairebé buits. Es va sentir el timbre que anunciava l’inici de les classes. “Merda!”, va pensar. Va arrencar a córrer en direcció a l’aula, però de sobte la va veure. Era ella. Estava recolzada en una columna, duia els cabells pèl-rojos recollits en una trena que li penjava gràcilment sobre l’espatlla esquerra. Semblava distreta, van creuar una mirada, i ella li va dedicar un somriure. El cor li va fer un bot. Sense cap dubte era la noia més bonica que havia vist mai.



De tan abstret que anava va xocar contra una noia que caminava en direcció contrària.



-Mira per on vas!—va dir-li la noia en un to enfadat.



-Perdó... –va murmurar en Damià ajupint-se per recollir-li els llibres i els paperots que li havien caigut- ...No t’havia vist.



Va atansar-li els llibres però ella els hi va arrabassar sense dir paraula. En Damià va buscar amb la mirada la pèl-roja, però ja no hi havia ningú a la columna.



Se li havia tornat a escapar i, a més a més, havia arribat tard. El dia començava amb “bon peu”.



Durant tota la jornada la seva ment no es podia concentrar en res més que no fos aquells ulls verds. No es podia treure del cap aquella sensació de familiaritat que ella li inspirava. En Pol estava preocupat pel seu company, des del dia anterior actuava d’una manera estranya, semblava immers en els seus pensaments i, de tant en tant, mirava ansiós al seu voltant buscant alguna cosa o algú. Allò no era propi d’ell.



-Damià... Et trobes bé? Sembles distant —va preguntar-li en Pol de camí cap a casa.



-Sí, sí, no et preocupis, només és falta de son—va mentir-li en Damià forçant un somriure.



Es van acomiadar en arribar a la parada, com sempre.



 



Quan en Damià caminava cap a casa es va estranyar en veure el cotxe del seu oncle aparcat a la vorera, ja que normalment arribava quan era fosc. Quan va entrar una flaire de menjar acabat de cuinar el va embolcallar. L’oncle el va rebre amb un somriure que, malgrat els seus esforços, no li arribava a il·luminar els ulls. Encara es veia present la tristesa en les seves faccions.



Aquell sopar en família va ser agradable, potser va ser el primer des de feia molt.



Va pujar a la seva habitació a repassar una mica la lliçó d’aquell dia, però en un moment donat, tots els gossos del barri van començar a udolar, allò el va estranyar. Es va acostar a la finestra per veure qui o què era el causant d’aquell escàndol. Tot era fosc, només la tènue llum de la lluna minvant i la groguenca brillantor dels fanals feien visible la carretera. Tot semblava estar al seu lloc, només una figura desentonava en aquell paisatge. Estava dempeus davant de la casa seva, semblava que el vigilava. Se li va glaçar la sang i un neguit va començar a créixer dins seu. Espantat va retrocedir i es va ficar, sense ni tan sols canviar-se de roba, al llit. Intentava conciliar el son, però cada cop que aclucava les parpelles aquella figura sense rostre se li tornava a aparèixer.



Quan per fi els rajos de sol començaven a entrar a l’habitació. En Damià es va veure amb prou esma per mirar per la finestra. Per sort l’ombra ja no hi era. Havia estat una nit de bojos, segurament només havia estat un producte de la seva imaginació després d’unes nits de vigília.



Però no ho era.



 



 



En Damià va canviar. Sentia passes que el seguien a tot arreu i se sentia observat constantment. La paranoia el dominava. Els seus gestos abans tranquils ara s’havien tornat nerviosos i impulsius. Sota els seus ulls s’apreciava el cansament acumulat i la pell li havia empal·lidit lleument. El seu aspecte s’havia deteriorat.



Per tot arreu li semblava veure la imatge d’aquella noia misteriosa. Cada cop que intentava acostar-s’hi, sense saber com, aquesta s’esvaïa sense deixar rastre. Allò no feia més que augmentar el seu neguit.



 



Un dia en Damià li va confessar l’obsessió per aquella noia d’ulls verds al Pol, aquest el mirà estranyat, i li va respondre que mai havia vist cap noia semblant a la que el seu amic descrivia. Amb la inquietud i la intriga al cos va anar classe per classe a la recerca de la pèl-roja. Però no la trobava. Els seus ulls la cercaven amb desesperació. Què significava allò? S’estava tornant boig? Ja no sabia què creure...



Tot aquell garbuix d’emocions li produïa un mal de cap punyent, els seus pensaments es col·lapsaven, allò el superava. Marejat i amb la mirada tèrbola va caminar lentament cap als lavabos. Necessitava humitejar-se la cara i relaxar-se una mica, anava massa atabalat i no es veia amb cor de romandre més temps en una aula tancada.



En entrar al bany d’homes i va notar aquella pudor característica a què, de tants anys que havia passat en aquell edifici, ja gairebé s’hi havia acostumat. Es va recolzar sobre la pica de marbre i va aixecar el rostre cap al mirall. Va veure un noi d’ulls tristos i fatigats, amb un rostre macilent i amb els cabells despentinats, va deixar anar un llarg sospir i va obrir l’aixeta deixant córrer un rajolí d’aigua freda. Va deixar que les mans, col·locades en forma còncava, s’omplissin d’aigua. Es va mullar la cara. Notà com l’aigua completament gelada li regalimava pels pòmuls fins a la punta del nas. Va repetir la mateixa acció dues vegades i va sentir com totes les preocupacions s’escolaven per l’aigüera. Va aixecar lentament la cara per tornar a enfrontar-se amb el seu reflex. Però un esgarip se li escapà dels llavis, perquè just al costat, al reflex, mirant-lo fixament, hi era ella, no era la pèl-roja, sinó l’ombra.



Aquella figura tenebrosa que l’havia estat seguint durant tot aquell temps, a les nits omplint els seus somnis de terror i espiant-lo, durant el dia, des que s’aixecava el sol. Les passes anònimes que l’havien assetjat dia rere dia ara ja tenien propietari.



En Damià atònit i horroritzat no va poder evitar contemplar aquella criatura sorgida de les tenebres. Aquells ulls que l’havien portat a la demència se’l miraven fixament, eren foscos com la nit, gairebé tant com els seus cabells que, de llargs com n’eren, li queien a banda i banda de la cara de faccions marcades. El que més destacava eren els seus llavis molsuts de color pruna. No tenia pas un aspecte malèvol.



Però en Damià ja la coneixia i no l’enganyaria pas. Era ella. La mort.



El noi es va girar bruscament.



-Què vols de mi?!—va cridar. La seva veu ressonà pels lavabos completament buits, ella s’havia esvaït. Amb el pols accelerat va dirigir la mirada cap al mirall i espantat va veure com un tel de vapor l’havia cobert completament. Però allò no fou el que realment l’espantà, el que el deixà paralitzat foren les paraules escrites a la superfície per una mà invisible.



 



 “Ja  t’he trobat.”



 



 



 



 



 



 



 



 
 Comenta
 
Capítol 3 El petó de la mort
L’udol del vent semblava que arrossegava aquelles paraules, “Ja t’he trobat...”



Aquella tarda ni tan sols havia esperat en Pol, després de l’esgarrifosa escena dels lavabos, en Damià, havia arrencat a córrer sense una direcció concreta, això sí, amb la idea d’allunyar-se el màxim possible de l’institut. Fugia, enganyant-se a si mateix creient que ella no el trobaria. Les seves cames es movien impulsades per una força desconeguda que no el portava enlloc.



 



Quan es va adonar d’on era, el sol ja havia començat el descens i donava pas a la nit. No es trobava gaire lluny de casa seva. En Damià va fixar els ulls en un punt llunyà on suposava que hi havia la seva llar. Per un moment el va temptar la idea de seguir corrent, abandonant així tot allò que li era familiar, però la imatge dels seus cabells pèl-rojos el va fer tornar a la realitat, necessitava trobar-la, no podia deixar-ho així com així. Havia d’aclarir el misteri que envoltava aquella noia i sabia que tard o d’hora s’hauria d’enfrontar amb l’ombra. No podia girar-se d’esquena als problemes per sempre i així va posar rumb cap al seu destí.



 



La nit havia arribat, el cel s’havia tenyit d’un negre profund i les estrelles brillaven amb arrogància ja que eren les úniques que il·luminaven el firmament.  El va rebre la casa del tot buida, com era habitual. Va pujar les escales i es va tancar a la seva habitació, va agafar la fotografia i s’encaminà cap al llit.  Allà tot sol, contemplava el rostre dels seus pares, enyorant-los més que mai. Ho donaria tot per tornar-los a veure una altra vegada. I  prement la fotografia contra el seu pit s’adormí.



 



Va mirar al voltant i s’adonà que es trobava en un lloc que, desgraciadament, coneixia. Un pomell de clavells blancs marcava el punt del tràgic accident. Ell estava al capdamunt del pont on havia succeït tot. Un calfred li va recórrer tota l’espinada, va mirar daltabaix i va veure les aigües pausades del gran riu. La brisa fresca de la nit li acaronava el rostre, va notar una força que l’empenyé cap a l’abisme, el seu cos no va fer cap gest per intentar aturar la caiguda, en Damià es va limitar a deixar-se caure. Les aigües en lloc d’aproximar-se s’allunyaven cada cop més, fent el descens interminable. Va tancar els ulls i quan els tornà a obrir es trobà al seu davant. Ella se’l mirà fixament, no hi havia cap rastre d’aquell somriure tímid que li feia saltar el cor.



-Damià,—el seu nom li sonà dolç als llavis d’ella —ja no et podré protegir més, ella ja t’ha trobat i no pararà fins aconseguir el que vol.



-I què se suposa que vol?—va mormolar en Damià, el record dels últims dies li feia glaçar la sang.



-A tu.



Aquelles paraules van quedar suspeses en el no-res. El pes del seu significat l’oprimien i no el deixaven respirar. Ell ho havia sabut des que havia sobreviscut a l’accident, però el fet que ella ho digués en veu alta ho feia real. Llavors es fixà en els seus ulls verds, i s’adonà que el cop que la va veure a les portes de l’institut no havia estat pas el primer. Va ser aquella fatídica nit, entre les aigües, quan albirà per primera vegada aquella noia misteriosa.



-Vas ser tu qui em va salvar?



Ella l’observà amb una mirada tendra i somrigué.



-Vés amb compte Damià.



-Espera!



Va fer una passa en la seva direcció, però la distància entre l’un i l’altre semblava que cada vegada fos més gran. Va arrencar a córrer en un intent desesperat per atrapar-la però de sobte es trobà caient un altre cop contra el riu. I quan l’impacte era imminent es va llevar al seu llit proferint un crit que trencà el silenci nocturn.



-Damià! Què et passa!? Estàs bé?—el seu oncle va arribar sense alè a la porta de la seva cambra.



-Estic bé...—la tremolor de la seva veu el contradeia—només ha estat un malson. Em podries portar un got d’aigua?



L’oncle va accedir-hi amb un somriure preocupat, patia pel nebot com un pare. En Damià es sentí culpable. Quan ja no escoltà els cruiximents dels graons, s’afanyà a agafar l’abric i va obrir la finestra deixant entrar el fred de l’exterior. En sentir de nou les passes de l’oncle, no s’ho pensà dos cops i saltà. Va caure contra el dur asfalt del carrer i notà un pinçament de dolor al turmell, va escopir un exabrupte i s’aixecà amb dificultat: coixejava.



 



Volia veure-la un cop més i es va dirigir cap a l’únic lloc on sabia que la trobaria. S’encaminà cap al pont.



 



Cada passa li costava més que l’anterior, el dolor li enterbolia la vista, però no podia deixar de caminar. En un moment va escoltar el so d’unes passes que el seguien de prop. Instintivament va trucar a l’única persona que sabia que l’escoltaria en aquelles circumstàncies. Faltava poc per arribar-hi. No va ser fins al tercer to que l’agafà.



-Damià? Què vols a aquestes hores?–va preguntar en Pol endormiscat. Només li va respondre la respiració accelerada del seu amic.



-Tio, et trobes bé? On ets?—preguntà aquesta vegada inquiet.



-Ja hi sóc... Pol, perdona’m... Tot això és de bojos, no sé per què t’he trucat.



-On ets? Ara vinc.



-Pol... Tinc por.



 En Pol va sentir l’impacte del telèfon mòbil contra el terra.



-Damià? Damià!?



Però ell ja no l’escoltava. Havia arribat al pont i havia deixat caure el telèfon quan va veure que, just al mig de la carretera hi havia la noia pèl-roja. Era ella. Li va semblar sentir el xiuxiueig del vent que deia: “No t’hi acostis”, però ja res l’aturaria. S’hi va aproximar coixejant i en veure que ella no s’esvaïa, no va poder resistir l’impuls d’estrènyer-la entre els braços. Les llàgrimes li regalimaven per les galtes.



-Per fi...-va murmurà entre els seus cabells.



Ella restava immòbil i en silenci. Amb una mà delicada però ferma a l’espatlla el va separar de tal manera que els seus rostres quedessin un enfront de l’altre. I en aquell moment en Damià els va veure, foscos com la nit, els ulls li tornaven la mirada. Allò el va paralitzar. I ho va comprendre, no era ella, havia caigut a la trampa. Però no podia fugir, no es podia moure.



Ella agafà el seu rostre amb les mans, eren fredes, tota ella mancava de l’escalfor humana, i lentament el besà als llavis. Tenien el regust metàl·lic de la sang, però més dolç, quasi bé més dolça que la mel. El món va començar a girar al seu voltant i va saber que tot havia arribat a la fi i comprengué que ningú pot fugir de la mort eternament. Es va deixar portar com aquella vegada que les aigües se l’emportaven cap a les profunditats però, aquest cop, cap parell d’ulls verds el salvarien. La noia l’havia salvat un cop, concedint-li un termini de temps que, malauradament, havia expirat. Ella ja no hi podia fer res, però, en tot moment notà la seva càlida presencia al costat. El dolor havia desaparegut, tot allò va ser com un somni que l’arrossegava per un fosc túnel on al final l’esperaven somrients els pares.



 







En Pol mirà amb ulls tristos el pom de clavells blancs que duia a la mà. Encara no es podia creure que ell no tornaria.  La seva veu perduraria sempre en la seva memòria. S’eixugà les llàgrimes amb la màniga i llençà les flors cap al riu, deixant que el corrent s’emportés el seu record ben lluny.







Al capdamunt del pont uns ulls maragdes vetllarien la seva ànima.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]