Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Chawton
Barcelona
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 Absent
La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...



Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?



-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.



La Patro no arribava.



La Teresina malalta i la Patro no arribava.



I ell allà.



Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.



La vida tenia coses ben estranyes.



Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.



Però ara no en tenia ganes, de riure. Si la Patro no arribava aviat, s’hauria d’enfrontar ell sol als clients. Ell, que amb prou feines distingia entre una agulla de cosir i una de fer mitja. Si arribava algú, estava perdut. No es podia permetre perdre cap altre client.



Amb la mort de la seva tieta, la merceria familiar havia anat a parar a les seves mans. La pobra tieta només li havia causat més problemes. Degut a la guerra, els negocis no anaven gaire bé. A sobre, ara la Patro el deixava plantat. Havia semblat bona noia quan l’havien entrevistat. Una mossa rodona, alegre i xerrameca, casava a la perfecció amb la posició oferta. A més, feia cara de responsable i...



Va sonar la campaneta de la porta, i el Miquel va aixecar el cap, esperançat. No va entrar la Patro, però almenys tampoc no era cap desconegut.



-Bon dia, Senyora Roqueta!



-Bon dia, mosso. Que avui despatxes tu?



-Per ara, sí. La meva dona no es troba gaire bé, i la Patro ha decidit que avui lliurava. No s’ha dignat ni tant sols a comunicar-m’ho.



-No cal que et facis mala sang, noi. He sentit dir que la pobra viu allà dalt, a la muntanya, tota sola. Sa mare va morir al part, i el seu pare a la guerra...- la Senyora Roqueta es va assegurar que ningú no estava escoltant i es va inclinar sobre el mostrador abans de continuar en to confidencial –Sé de primera mà que el van matar per espia.



-No, si jo no m’enfado. Només penso que no estaria de més que almenys em fes un truc per a avisar-me- va tallar en Miquel, incòmode. Això de tafanejar sempre li havia semblat un assumpte brut. Si volien fer-ho les senyores... Però a ell no el sentirien mai. Encara que, en la seva incòmoda posició actual com a dependent de merceria , potser coses d’aquest tipus s’esperaven d’ell.



-Com puc ajudar-la?



-Posa’m dos metres de lli blanc i cinc pams de cinta de ras verda. No, aquesta no, la de la dreta.



El local tornava a ser buit llevat d’en Miquel, que havia recolzat la cadira a la paret i restava a l’espera de nous clients o de la Patro. Patro... quina mena de nom era aquell? Potser volia dir Patrona, encara que no coneixia ningú que es fes cridar per aquell nom.



Començava a trobar-li el gust a aquella feina. Fer petar la xerrada amb els clients, tallar un tros de roba o ficar una bobina d’aquest fil o l’altre dins una bosseta de paper i, mentre no hi entrava ningú, asseure’s a observar els vianants, amb el sol escalfant el seu rostre i els seus cabells foscos.



Ell sol, ell i els seus pensaments. Ningú no l’interrompia, i ell deixava la seva imaginació vagar lliurament com una papallona que vola de flor en flor, sense ésser gaire conscient del que passava pel seu cap. No era que no s’estimés la companyia de la Teresina, o la de la Patro, però feia molt de tems que no tenia un moment per a sí mateix.



En Miquel va aixecar el cap, sobresaltat. Quasi s’havia adormit. S’hi estava tan bé, al sol... Un home entrava per la porta, era la campaneta el que l’havia fet sortir de l’entreson. A jutjar pel sol, era al voltant de migdia, i el Miquel es va preparar per a atendre el segon client del dia.



-Bon dia, què desitja?



-Doncs miri, tinc una llista del que he de comprar. Tingui, és aquesta.



Quan va mirar la llista, va murmurar una maledicció contra la Patro. <Justament avui. De tots els dies, avui havies de faltar> Era un llistat d’uns vint articles, dels quals només coneixia una dotzena. Se les hauria d’apanyar amb la resta. Justament quan semblava que tot aniria tan bé...



Finalment, amb l’ajuda de l’home, en Miquel s’havia apanyat a reunir tots els elements de la llista. Esperava que aquell home, o la persona que li havia encarregat la compra, estiguessin contents amb el servei i esdevinguessin clients habituals del seu negoci.
 Comenta
 
Capítol 2 Un altre cop malalta
La Patro no arribava. Per tercer cop aquell mes, la Patro no arribava.



La justificació era sempre la mateixa. El dia següent es presentava fent mala cara, dient que havia estat malalta i demanant disculpes. El segon cop, en Miquel la renyà per no haver-ho notificat, i ella va escoltar-lo sense parlar, amb els seus rínxols despentinats ocultant les seves llàgrimes. Quan ell demanà un justificant mèdic, ella va moure el cap d’un costat a l’altre, amb aquell gest que al Miquel tant intrigava: “Vostè ja sap que no em puc permetre pagar la factura del metge, Sr. Fabra. Ja m’apanyo força bé cuidant-me jo soleta.” Ell ja li havia proposat fer-li un avançament de sou, però la noia s’hi havia negat.



Va sonar el telèfon. La Teresina estava ocupada atenent un client, així que en Miquel va despenjar l'aparell.



-Digui?



-Bon dia, sóc la Patro. Volia notificar-li que avui no podré anar a treballar. No em trobo bé i... sento les molèsties que pugui causar-los. -la seva veu es sentia dèbilment, i semblava que hagués estat plorant.



-D’acord. Només fes-me un favor. Truca el Doctor Ventura i demana-li que passi a fer-te una ullada. Tu no deus estar bé... Pels cèntims no et preocupis, la visita corre a compte de la merceria. M’ho promets?



-Doncs...



-Si et resulta una complicació trucar, puc encarregar-me jo.



-No es compliqui per causa meva. Em quedaré a casa fent bondat, i si la situació empitjora faré el que vostè mana. Fins demà, si Déu vol.



Es va sentir com algú patia un atac de tos a l’altre extrem, i va sonar el senyal acústic que indicava la fi de la comunicació.



En Miquel va quedar-se assegut a la petita sala que feien servir de magatzem i despatx alhora, cavil·lant sobre el que acabava de sentir des de l’altra banda del fil telefònic. No li havia agradat gens aquella tos, i menys encara la respiració dificultosa que s’havia sentit entre atac i atac. No va poder evitar que li vingués a la ment la imatge de la seva germana petita, que havia mort de tos ferina. Esperava que la Patro seguís els seus consells i es fes examinar per ulls experts abans que el problema anés a pitjor.



Eren entorn les sis del vespre quan el metge del barri va creuar la porta d’entrada al local.



-Venia a preguntar per la salut de la teva dona.



-Doncs està molt millor, gràcies. De fet, avui ja es trobava amb forces per a despatxar. A propòsit d’això, li ha trucat la noia que treballa de dependenta, la Patro? Porta uns dies faltant al treball, i té una tos molt lletja.



-Que jo recordi, avui no he visitat ningú que es digui així.



-Si l’hagués visitat, se’n recordaria. Té una personalitat difícil d’oblidar.



O sigui que havia ignorat les recomanacions d’en Miquel... Quant més pensava en l’assumpte, més estrany li semblava tot. La Patro, que posava tot tipus de excuses per no acudir al metge, que de sobte havia passat de ser una noia alegre i descomplicada a una dona amb cara de preocupació, que tot i ser una persona treballadora i sense gaires recursos econòmics portava tres dies faltant a la feina... Ella sabia prou bé que el seu patró no podia permetre’s tantes absències per part de la seva dependenta; i era conscient que, si fallava un altre cop, s’arriscava a perdre la feina, que no era gaire abundant en el moment complicat pel que estaven passant.



Parlant amb la Teresina a l’hora de sopar, li va exposar les seves preocupacions. Ella es va mostrar comprensiva. De fet, feia uns dies que ella també notava que la Patro estava preocupada i distant. Finalment tots dos van acordar que l’endemà, com era dissabte, anirien a visitar-la a la muntanya.



Mentre en Miquel es ficava al llit, el flux dels seus pensaments va tornar a dirigir-se cap a la Patro. I si ocultava alguna cosa, i considerava la visita d’en Miquel i la Teresina com un invasió de la seva privacitat?



De totes maneres, l’endemà tot quedaria aclarit.



Uns segons abans de deixar-se arrastrar per la son, li va assaltar un últim dubte: "I si la Patro tenia, efectivament, tos ferina?" Esperava que no els la contagiés...
 Comenta
 
Capítol 3 Una promesa
Quan en Miquel es va girar al llit, va adonar-se’n que la Teresina no hi era. La habitació encara era fosca, no devien ser ni les sis. Es sentia una remor d’atuells que provenia de la planta baixa. Va somriure mentre badallava: la Teresina ja s’havia recuperat del tot, i tornava al seu ritme habitual.



En Miquel va entrar a la cuina, ja arranjat, i va ensumar satisfet. La Teresina estava acabant de ficar el pastís de poma que havia preparat a la cistella de pícnic, on també havia desada l’amanida de pollastre i una ampolla de llet. També havia agafat una cassola petita per a escalfar la llet. Si la Patro no estava millor, potser no podria empassar-se gaire cosa; però una mica de llet calentona li aniria bé.



A la taula l’esperava una tassa de cafè fumejant, que ell es va empassar, impacient. Volia sortir de casa quant abans millor.



La nit anterior havien decidit anar en el seu cotxe, que només utilitzaven en ocasions molt especials, així com algun diumenge per anar a missa. Aquest també l’havien heretat de la tieta d’en Miquel, i s’havien resistit a vendre’l llevat que passessin per un moment realment dolent. Era una peça valuosíssima, un model que feia anys ja no es fabricava, però probablement amb el preu que els paguessin no tindrien ni per a sobreviure una setmana. La gasolina era cara i estava racionada, però de tant en tan havien de “treure el cotxe a passejar” per a que no es rovellés.



El dia era bonic, i el paisatge mentre anaven alçant-se sobre la ciutat era aclaparador. El matrimoni viatjava en silenci, però no era pas un silenci incòmode.



Finalment van parar davant de casa de la Patro. En Miquel estava sorprès per l’estat de l’edifici, que demanava a crits ésser reformat. De segur que no podia ser segur entrar-hi, menys encara viure-hi. El teulat estava cobert de pedres per a que no volessin les poques teules que quedaven, i el seu pes amenaçava a enfonsar el sostre; els forats a les parets havien sigut emplenats amb una barreja de fang i palla; i la fusta de la porta i els finestrons (que sorprenentment estaven tancats) estava mig podrida.



En Miquel va trucar a la porta i tots dos van esperar...



Ja portaven dos minuts esperant, i en Miquel s’estava posant nerviós. Tot just quan estava a punt de tornar a picar, va sentir un so provinent de l’interior. Va parar l’oïda. Al cap d’una estona, un altre cop: estossecs ofegats, i silenci. Si la Patro estava guardant llit, no es trobaria amb forces per a aixecar-se a obrir la porta. Va empènyer la porta i en va treure el cap.



L’habitació sencera era fosca, llevat d’una petita espelma que emetia una dèbil llum, llampegant amb una vivacitat que contrastava amb el panorama general. A la mateixa taula on descansava l’espelma, es veien dos flascs de medicaments, i un tercer flasc es trobava en mans de la Patro. Aquesta no jeia pas al llit, sinó que hi seia al costat, i estava administrant una dosi de xarop a la figura que hi havia sobre el matalàs. No feia pas aspecte d’estar malalta, sinó més aviat de fatiga i preocupació.



L’escena era ben diferent a com en Miquel l’havia imaginada, i la pobresa de l’estança només agreujava el seu esbalaïment. Si no hagués sigut per la Teresina, s’hauria quedat allà palplantat, sentint-se impotent i culpable, sense saber gaire bé per què. Afortunadament, ella va prendre control de la situació. Va entrar decididament amb el seu cistell i va anar directament cap al llit.



-Però criatura! Com no ens havies dit que estaves tenint cura del teu pare? Hauríem intentat ajudar-te! Aquest és el teu pare, no?



En Miquel va intentar captar la seva atenció per a que tingués cura amb el que deia, sense èxit. Se’n recordava del que li havia comentat la Senyora Roqueta: “Sé de primera mà que el van matar per espia”. Però la resposta afirmativa de la noia va aturar els seus pensaments.



-Però el teu pare no va ser executat? –quan es va adonar de la manca de delicadesa dels seus mots, ja era massa tard.



La Patro va dubtar, com si es plantegés la fiabilitat dels seus patrons. Després, va mirar el menjar que havien preparat amb la millor de les intencions i les seves expressions d’interès, i va decidir-se a continuar amb un fil de veu:



-Sí, això és el que creuen tots, però no va ser així. El meu pare era espia, en això tenen raó els rumors que circulen en boca de tots. Però quan van anar a capturar-lo a casa, ell, gràcies a Déu, no hi era. Aleshores van agafar el meu tiet per error, i el van executar. Quan el pare va descobrir el que havia passat, no s’ho podia perdonar. Des d’aquell dia porta el pes de la seva culpabilitat a sobre. Ara viu amb mi, i només pot sortir de casa en determinats moments del dia.



La Teresina, commoguda, estrenyia la mà de la Patro mentre mirava el rostre que per fi dormia sobre els coixins, envellit per tot el que havia viscut i vist. Va ser allà i aleshores que en Miquel es va fer la ferma promesa que ajudaria aquell pobre home a recuperar la vida que la guerra li havia robat, fins i tot si era l’últim que feia.



I la va mantenir.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]