Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Carlotafilella
Barcelona
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 La Balança es decanta
Atrapat a la cadira, desorientat, reclòs en una sala a les fosques, el jove captiu no entenia pas res. Qui podia haver-lo segrestat per saber què en pensava dels culs de les senyores o bé si tenia por dels gossos? Aquestes preguntes sense cap mena de sentit no tenien cabuda en un escenari com aquest, i això encara el torbava més. Les preguntes esdevingueren tan banals que pensà que no podien ser per altra cosa que assegurar el correcte funcionament del detector de mentides. Aleshores, què volien aquells homes d’ell? Per què l’havien segrestat? De sobte, el professor reprengué l’interrogatori, ara però les preguntes havien canviat de direcció:

- Qui és el cap de la Intel•ligència de la CIA?

- Qui selecciona els aspirants a l’agència?

- Quan un aspirant esdevé un actiu oficial? Qui en dóna el vistiplau?

- Què en saps de l’expedient 7357?

- Claire Foster. Treballa per a l’agència?


Les noves preguntes varen sobresaltar-lo però no contestà cap sabent que totes les respostes eren d’alt grau de confidencialitat, però en sentir el nom de Claire féu un bot a la cadira i estigué a punt de fer un crit. Els segrestadors obtingueren la resposta que esperaven. Ara tenien tota l’atenció del jove i sabien que la Claire també treballava per l’agència. Immediatament el professor donà uns cops a la porta oxidada de metall que estava al fons del que semblava un petit laboratori. La porta s’obrí i el professor marxà.


En Jon s’havia quedat sol, nu i empresonat en aquella cadira amb el pit ple d’elèctrodes. Començà a recordar tot el que havia succeït els últims dies i la seva ment no parava de formular-se preguntes. Preguntes les quals no era capaç de respondre. Ell tan sols era un aspirant a la CIA que estava a punt de ser acceptat com actiu. Feia unes poques setmanes, el seu superior va encarregar-li una tasca extraordinària, aparentment senzilla, que digué que no els hauria de dur, a la Claire i a ell, més de dues o tres hores. Els entregà una carpeta on es podia llegir “Cas Enid-Norman-Durant, num d’expedient 7357”. Havien d’estudiar-lo, revisar-lo i presentar-ne un informe al cap d’intel•ligència. En Jon en un principi pensà que es tractava d’una última prova selectiva per avaluar a tots aquells que s’entrenaven per entrar a formar part de l’agència. Així conegué a la Claire, ja que la confidencialitat de l’agència també es feia extensible a les identitats dels aspirants, per tal de protegir-los. Començaren a treballar junts en el cas i mica en mica s’adonaren que el cas que acabaren abreviant com END 7357, era més que un simple entrenament. Els sobtà la informació que contenia l’expedient. Un càrtel de la droga que feia més de cinc anys que operava a Oklahoma. Com és que la CIA encara no els havia detingut? Era el càrtel qui l’havia segrestat? Què volien d’ell?


De sobte s’obrí la porta i entrà el professor, però en Jon estava tan absort en els seus pensaments que no se n’adonà fins que el professor, sense fer cap esforç per reprimir una gran rialla, digué: “La Claire vol saber com estàs”. En Joan intentà saltar al coll del professor i aquest encara rigué més fort.

- Noi, admiro la impertorbabilitat que has adoptat davant totes les preguntes, però no em negaràs que aquesta noia no és només una companya – digué el professor. En Jon es negà a contestar, seguia impassible davant la tortura psicològica i física a la qual duien hores sotmetent-lo, però no suportava la idea que poguessin fer-li mal a la Claire – Molt bé Jon, és aquest el teu nom, oi?, no volia arribar a aquest punt però seràs tu qui decideixi què li passarà a la Claire. No sé si t’hi havies fixat però és una jove encantadora, amb força caràcter, i amb un somriure encisador, i qui sap si amaga res més. Seria una llàstima que li pogués passar alguna cosa, no creus? – prosseguí el professor amb un to burleta i provocatiu.

- No sé que voleu, però com facis mal a la Claire o gosis posar-li la mà al damunt, jo...- cridà en Jon mentre intentava desfer-se dels braçals que el retenien.

- Tu? Tu, què? Jon, no diguis ximpleries – l’interrompé el professor mentre se’l mirava fixament per damunt d’aquelles velles ulleres de vidres rodons – No estàs en condicions d’amenaçar ningú, ni de negociar. Faràs el que et manem o mai tornaràs a veure el somriure de la teva companya.


El professor tenia raó, en Jon i la Claire eren molt més que simples companys. Des que van començar a treballar junts que iniciaren una amistat molt especial que en Jon esperava fervorosament que esdevingués aviat en quelcom més. Ara, es trobava entre l’espasa i la paret. Si mentia posaria en risc la vida de la Claire però si desvetllava alguna dada del cas trencaria l’acord de confidencialitat que havia signat feia mesos, abans de començar el període de selecció, i això comportaria una immediata expulsió del programa. En cap circumstància els estava permès revelar dades referents a l’agència ni d’altres aspirants o actius. S’adonà que si sortia viu d’aquell laboratori, que pudia a humitat, seria com a traïdor i heroi, i només ell podia decidir si trairia a la seva companya o a l’agència.


- Se t’acaba el temps Jon, i et ben asseguro que a la Claire tampoc n’hi queda gaire. De fet, hauria d’anar a comprovar si necessita companyia, no creus? – respongué el professor mentre es treia la bata i es dirigia cap a la porta del laboratori.


Dins aquell petit laboratori, lligat a la cadira, en Jon havia perdut la noció del temps. L’havien segrestat vora les cinc del matí quan es disposava a agafar el cotxe per anar a les oficines centrals de l’agència, a Langley, Virginia. Havien concertat, la Claire i ell, una trobada urgent amb el supervisor del cas i el cap d’Intel•ligència. En Jon no havia dormit en tota la nit, no podia parar de donar-li voltes a tot el que havia llegit en l’expedient. Certament, tot era molt confús i completament inversemblant. Si les dades eren certes i s’arribaven a complir les seves conjectures, l’agència podria enfonsar-se. Va sonar el despertador, es llevà, prengué l’habitual cafè i marxà de casa neguitós d’obtenir respostes a totes les seves preguntes. No havia arribat a la cantonada del carrer on vivia quan un cotxe frenà bruscament al seu costat i dos homes li posaren una bossa al cap i el ficaren a cops dins els seients del darrere del vehicle. Tot havia succeït en un obrir i tancar d’ulls. El conductor accelerà bruscament quan un dels homes li propinà un cop de puny sota les costelles que el deixà sense alè mentre l’altre li treia la bossa i li acostava un mocador a la boca. L’última imatge que recordava era la porta principal de la Union Station de Washington. Es despertà lligat a una cadira metàl•lica, amb nàusees i marejat. No aconseguia distingir res del que l’envoltava i es trobava nu i ple d’elèctrodes per tot el cos que connectaven a un vell armari de metall. Aleshores començà l’interrogatori, les bufetades, les descàrregues elèctriques, com aquelles que tan sols es veien en les pel•lícules, i més bufetades. No sabia si a la Claire li haurien fet el mateix, de fet, no sabia ni si de debò també ella estava allà o tot era una mentida per enganyar-lo, però si també l’havien segrestat a ella, si de debò el professor era capaç de fer tot el que havia insinuat, mai s’ho podria perdonar. Sabia que estava a punt de perdre l’opció a entrar a l’agència, però per la Claire era capaç de tot.


- Si dóna una passa més, professor, mai sabrà res del cas END 7357– Digué en Joan amb un posat seriós. El professor s’aturà en sec, apartà la mà de la maneta de la porta , féu una senyal al que semblava una càmera, situada a dalt la porta, i es posà de nou la bata mentre s’ajustava el pont de les velles ulleres. Donà mitja volta per observar en Jon de ben a prop mentre aquest desvetllava tot el que coneixia de l’expedient 7357. El professor havia aconseguit el que desitjava.


- Fa cinc anys un agent, Lewis Johnson, va ser assassinat a l’entrada de l’escola del seu fill a mans dels membres d’un càrtel d’Oklahoma... – començà a relatar en Jon mentre el professor, en silenci, no perdia cap detall i anava fent anotacions en una petita llibreta. A mesura que en Jon anava desvetllant la informació anava prenent consciència de la gravetat de la situació. Si tota aquesta informació sortia a la llum, la CIA s’enfonsaria. Des de feia anys que la corrupció en les agències policíaques era un dels temes preferits pels novel•listes de ficció però mai s’havien aconseguit proves que demostressin que hi havia algun lligam entre aquestes i diverses organitzacions criminals. El professor de vegades anava aixecant el cap per mirar en Jon, qui cada cop estava més pàl•lid, però de seguida tornava a fixar la mirada en aquella llibreta, que mica en mica esdevenia una vertadera amenaça per l’agència. – ... Lewis no va poder presentar les proves al seu superior i cas va anar quedant oblidat. – va concloure en Jon.


Tan bon punt en Jon acabà d’explicar tot el que sabia de l’expedient 7357, el professor, sense obrir boca, s’aixecà i sortí del laboratori. En Jon no esperava cap agraïment o felicitació per part del científic de bata blanca però tampoc imaginava que marxaria en silenci després de tot el que acabava d’escoltar. La porta del laboratori grinyolà i s’obrí molt lentament. A la porta no hi havia ningú. En Jon sentia com li bullia la sang al cap, no sabia què l’esperava i el neguit i la tensió s’apoderaven d’ell cada cop més. De sobte començaren a acostar-se unes passes a l’entrada del laboratori i entrà el professor al laboratori acompanyat d’una figura esvelta que quedà plantada vora la porta, emparada per les ombres del vell laboratori. En Jon fixà la mirada en aquella figura, intentant esbrinar, sense èxit, de qui es tractava quan de sobte olorà un perfum molt especial, una fragància que li resultava del tot familiar.

 Comenta
 
Capítol 2 Davant l'espasa esmussa
El professor s’atansà al vell armari de metall i va començar a desconnectar tot l’embolic de cables. Mica en mica, els llums de colors que des de feia hores acompanyaven en Jon s’anaven extingint. El professor s’acostà a en Jon, qui no treia l’ull del damunt d’aquella figura de l’ombra, per a desconnectar-li els elèctrodes del pit i treure-li el casc, però no el deslligà. El vell professor seguí amb la seva tasca parsimoniosament i tan bon punt hagué acabat es guardà la petita llibreta a la butxaca i sortí silenciosament del laboratori. No s’havia acabat de tancar la porta del laboratori que en Jon, amb llàgrimes als ulls i la veu enrogallada, preguntà a l’ombra: “Claire, ets tu? Contesta’m si us plau, què t’han fet?”. En Jon no obtingué cap resposta. Es disposava a tornar a preguntar-li-ho a l’ombra quan, de sobte, s’encengueren els llums del laboratori. En Jon, per primera vegada, distingí la totalitat de la sala, que era molt més petita del que ell havia imaginat. A part de la cadira on ell duia atrapat des de feia hores i el vell armari, només hi havia una petita taula de fusta, que tenia dos calaixos, arrambada a un racó del laboratori, vora la porta oxidada per on havia marxat el professor. Asseguda a la taula, la Claire l’observava atentament.


La Claire s’aixecà de la taula, obrí el segon calaix, agafà una camisa i uns pantalons i s’apropà a en Jon. No tenia cap indici d’haver estat colpejada, torturada o lligada. Anava ben vestida, amb perfum, sense cap rascada o blau i tampoc tenia els ulls plorosos. Semblava que per a ella no havia succeït res. En Jon no entenia res, però s’alegrava de veure que estava bé i no li havien fet mal.


- Claire, estàs bé? Què t’han fet? – Preguntà de nou Jon. La Claire no contestà. Va treure una clau de la butxaca de la seva americana, alliberà els braços i les cames d’en Jon i li donà la roba. Amb posat seriós es dirigia cap a la porta quan en Jon, espantat perquè mai havia vist així a la seva companya, l’implorà una resposta – Claire, contesta’m, què t’han fet? Què en saps tu de tot això? –.

- Vesteix-te Jon, la teva aventura d’espies ha acabat aquí. – Respongué la Claire fredament mentre d’esquenes a en Jon abandonava el laboratori.


Al tren, mentre tornava a casa seva, en Jon no deixava de pensar en tot el que havia succeït. L’havien segrestat a primera hora del matí dos homes, que al final resultaren ser actius de la CIA; s’havia passat més de sis hores nu, lligat a una cadira mentre l’interrogaven sobre un cas que després s’assabentà que era fals; havia lluitat per salvar la Claire, qui al final també era un membre de l’agència. Res del que li havia passat hauria pogut imaginar-s’ho mai, i la Claire i la CIA n’estaven al darrere de tot. El professor aparegué de nou per acompanyar en Jon fins a la sortida de les instal•lacions on el tenien pres. En Jon no cessà de fer-li preguntes però el professor, igual que la Claire, no en contestà cap. Només, un cop havien sortit de l’edifici, amb el seu accent rus digué amb un aire de complicitat, mentre feia uns gargots a la petita llibreta: “END TEST, noi, tota l’estona ho has tingut davant del teu nas”. El professor arrancà aquella pàgina, la donà a en Jon i desaparegué de nou dins les instal•lacions. En Jon es quedà plantat mirant el paper que acabava de donar-li el vell de bata blanca on es podia llegir: “Enid-Norman-Durant #7357”. El tren arribà a la Union Station de Washington, en Jon baixà i es dirigí cap a casa seva. Als carrers de Washington no passava res fora de l’habitual, parelles joves arrossegaven cotxets amb bebès, adolescents enganxats als seus telèfons caminaven sense mirar on trepitjaven, la gent gran tornava a casa després d’una passejada pels carrers de la ciutat i mentrestant, ell havia estat torturat. Però ningú se n’adonava, ningú ho sabia, ni ho sabrien mai. La CIA duia anys utilitzant aquestes pràctiques abusives i els ciutadans americans i del món sencer potser ni s’ho imaginaven. I els que ho sabien no obrien boca per por al que els pogués succeir. En Jon acabava d’obrir la porta de casa seva quan una veu darrere seu, empenyent-lo cap a dins de la casa, digué: “Amic meu, necessitem la teva ajuda. Hem d’aconseguir la Prova Final”.


En Jon no pogué reaccionar, de sobte, un home d’uns quaranta-cinc anys, sense afaitar, vestit amb una dessuadora vermella, texans, sabates esportives i una gorra blava estava plantat al seu menjador. En Jon, espantat, pensant que era de la CIA, intentà sortir corrent cap al pati de la cuina per fugir d’aquell estrany que havia entrat a casa seva. Per avui ja havia tingut prou sorpreses. L’home de la dessuadora, però, el prengué pel braç i explicà:

- “No t’espantis Jon, no sóc de la CIA, sé el que t’han fet i he vingut per a demanar-te ajuda. Volem enderrocar l’agència. – En Jon quedà sobtat. No podia articular paraula, en aquell moment li passaven masses coses pel cap. Qui era aquest home, com l’havia trobat, com sabia el que li havien fet, a què es referia amb això d’enderrocar la CIA? Volem, qui? – “El meu nom és Alexander Porter, durant dotze anys vaig treballar per la CIA, ... – L’Alexander prosseguí la seva explicació, mentre en Jon lluitava per assimilar tot el que anava escoltant. L’Alexander i altres actius que havien abandonat l’agència des de feia anys treballaven de manera clandestina per enderrocar la CIA. Dels anys que estigueren de servei havien recopilat informació d’informes que l’agència havia intentat ocultar, desestimant-los tan bon punt entraven per la porta de l’oficina, d’on obtingueren dades de transferències monetàries a institucions inexistents, extorsions a alts càrrecs de grans empreses, sobretot informàtiques, i fins i tot a personatges polítics, americans i estrangers. La CIA era, en el seu fonament, una eina de l’estat americà per garantir no pas la seguretat del país, sinó el control constant i total, dels habitants i feia ús d’institucions fantasma per dur a terme tot aquest seguit d’operacions sense comprometre la bona imatge que l’agència tenia al carrer. – “... creiem que hi ha un nou cap al departament d’Intel•ligència. Si poguéssim aconseguim la seva identitat i relacionar l’agència amb les entitats fantasmes i les activitats il•lícites podríem posar fi a tots els abusos que duen a terme des de fa tants anys. Jon, tu has estat com a aspirant cinc mesos, després de per tot el que has passat t’han rebutjat i potser tens alguna dada que ens pot ajudar. Ajuda’ns a brandir l’espasa que posi punt i final a aquesta llarga llista de crims.” – L’Alexander es quedà mirant a en Jon, esperant una resposta. Sabia que no era una decisió fàcil pel noi, però després de tot el que li havien fet, era el moment idoni per convèncer-lo, i necessitaven de la seva ajuda. En Jon no va rumiar-s’ho ni un segon més. Després de tot el que li havia succeït, si la seva col•laboració podia significar acabar amb les institucions fantasmes, els abusos i les extorsions, explicaria a l’Alexander tot el que havia vist en aquells mesos de preparació.


Arribaren a Fairland, a l’estat de Maryland, des d’on l’Alexander i els altres antics actius treballaven sense treva per aconseguir incriminar la CIA. Durant el trajecte en cotxe l’Alexander explicà breument a en Jon com havia nascut, tal i com a ells els agradava anomenar-se, el Comitè Pike. Des de feia onze anys que havien començat a recopilar informació d’amagat i mica en mica s’havien anat afegint antics actius amb l’únic objectiu d’enfonsar algun dia la Intel•ligència Americana, però sempre que trobaven la que semblava que seria la prova definitiva, acabava desapareixent i havien de tornar a començar. No sabien com, però la CIA sempre se’n sortia amb la seva. En Jon era el primer que no havia treballat oficialment per l’agència o pel govern dels Estats Units que col•laborava amb el projecte tot i que ell encara no sabia quina ajuda esperaven de part seva. A més, ell era tan sols un aspirant com qualsevol altre i en cap moment se li havia comunicat cap nom o dada referent a un cas real. Tot el que succeïa a les proves d’accés era simple escenificació, res era real, tot i que ell se n’havia adonat tard. Un cop arribaren allà, l’Alexander presentà en Jon a l’equip, i immediatament es posaren a treballar. En Jon es passà tota la nit treballant amb alguns dels membres del Comitè Pike i repassant totes les proves que tenien. Havien aconseguit unes imatges d’en Jon amb el professor a la sortida de les instal•lacions on l’havien retingut i torturat com a última prova d’avaluació per entrar a l’agència. Necessitaven que en Jon expliqués al tribunal què havia passat allà dins, tot el que li havien fet. Anaven a portar la CIA a judici, davant la Cort Suprema dels Estats Units, per desvetllar tot el que l’agència intentava amagar a la població, i en Jon, era la prova definitiva que demostraria que les extorsions i tortures no havien quedat en desús.


Cada un dels que estava allà formant part del Comitè Pike tenia el seu motiu per lluitar contra la CIA. En Jon desconeixia quin era el de l’Alexander, així que tan bon punt el veié decidí preguntar-li-ho. L’Alexander no ho explicava sovint, però després de tot el que en Jon havia fet i per tot el que havia passat, cregué que es mereixia aquella resposta. Havia succeït feia tres anys i encara no ho havia oblidat. L’Alexander duia dotze anys treballant per l’agència i des de feia uns mesos estudiava una organització terrorista que creien que preparava un atemptat als Estats Units. Una tarda, quan acompanyava la seva filla a la universitat varen segrestar-los a tots dos. L’Alexander no tenia cap dubte que eren aquells terroristes que investigava. Anaven vestits de la mateixa manera, tenien el mateix accent i li va semblar reconèixer l’edifici on els havien tancat. Confiava que la CIA repassés els informes i els trobés. L’Alexander va poder ser alliberat, però la seva filla, Arlice Porter, mai sortí d’allà amb el seu pare. La CIA al•legà que quan el trobaren a ell encara no sabien on havien tancat a l’Arlice i ja no els quedava temps per a seguir buscant-la. Tres anys després l’Alexander encara culpava l’agència per no haver alliberat a la seva filla i haver-la deixat allà dins.


A mig matí en Jon i l’Alexander tornaren cap a Washington. L’Alexander acompanyà a en Jon i es dirigí cap a casa seva. Tenien les proves necessàries per enderrocar l’agència i en Jon testificaria a favor del Comitè Pike. Després de tants anys tenien l’oportunitat de posar fi a una agència que a molts d’ells els havia arrabassat part de les seves vides. L’Alexander tombà la cantonada del carrer, caminà fins el número cent tretze, pujà els graons que donaven a la porta principal i quan estava traient les claus de la butxaca s’adonà que la porta estava entreoberta. No hi havia cap rascada al marc, ni cap vidre trencat. Ningú havia forçat la porta, la persona que havia entrat ho havia fet amb una clau.

 Comenta
 
Capítol 3 La Dama és desembenada
L'Alexander, espantat, tancà la porta darrere seu. No sabia què estava passant i quan anava a encendre el llum del menjador, on l'esperava el convidat imprevist, reconegué aquell perfum. Fins i tot passats tres anys no l'havia oblidat. Encengué el llum i veié la seva filla asseguda en aquella vella butaca que tant li agradava.



- Arlice? - L'Alexander no treia la mirada del damunt de la seva filla, incapaç de moure’s o de dir alguna altra cosa. No entenia el que estava passant. Des de que els varen segrestar i la CIA només va poder-lo trobar a ell, creia a la seva filla morta. I ara, tres anys després, aquesta l’esperava asseguda al menjador de casa seva.



- Tranquil pare, sóc jo. Estic bé, però necessito ajuda. - L'Alexander reconegué en aquella mirada la petita Arlice de quatre anys que no era capaç de pujar als gronxadors del parc i corria cap a ell, amb un gran somriure i els braços oberts, perquè l'ajudés. Però abans d’ajudar-la necessitava entendre-ho tot. - Què va passar allà dins? Perquè m'has fet esperar fins ara? - Preguntà l'Alexander amb llàgrimes als ulls. L'Arlice s'acostà al seu pare per abraçar-lo, disposada a explicar-li tot el que realment va succeir.



- Aquella tarda qui va segrestar-nos va ser la CIA. Van fer-ho perquè era l'única manera d'assegurar la meva entrada a l'agència sense comprometre a ningú més. En cap moment a Langley van imaginar que els deixaries després de tants anys. – Explicava l’Arlice al seu pare.  L’Alexander culpava la CIA de la mort de la seva filla i ara s’adonava que no estava del tot equivocat. La CIA havia fet desaparèixer l’Arlice, havia esborrat la seva identitat, reduint-la a un munt de records només presents en la ment del seu pare. Després de tota l’explicació de la seva filla, l’Alexander quedà abatut, però encara no entenia perquè havia esperat tant de temps per venir-lo a trobar.



- Si era tot tan confidencial, perquè has vingut després de tres anys a buscar-me? Quin interès té ara la CIA en mi? – Preguntà dolgut l’Alexander. Ell havia treballat per a l’agència i coneixia perfectament totes les pràctiques i mètodes que diuen a terme, però mai hauria pensat que la seva filla el pogués haver traït d’aquesta manera.



L’Arlice va asseure’s de nou a la butaca i deixà damunt la taula del menjador una carpeta com les que l’agència donava als actius amb tota la informació de les missions que havien de dur a terme.  L’Alexander agafà la carpeta, la obrí i va descobrir que estava plena de dades i fotografies, idèntiques a les que guardava el Comitè Pike. La CIA sabia a la perfecció quins documents havia estat recollint el Comitè i també sabien que tenien les fotografies del professor amb en Jon. L’Alexander començà a entendre el veritable motiu de la visita de la seva filla. – Necessitem la teva ajuda. Aquestes dades poden destruir la CIA. Poden enfonsar no només a l’agència, sinó als seus membres i ideals. – Digué l’Arlice al seu pare, mentre s’acomiadava d’ell amb un petó.  L’Alexander es quedà pensatiu. Després de tot el que l’agència li havia fet a ell i a tants membres i aspirants, coneixent totes les extorsions, abusos i els mètodes que utilitzaven, era difícil creure que els ideals dels que parlava la seva filla seguissin intactes. L’Alexander deixà la carpeta damunt la taula i se n’anà a dormir. L’endemà havia d’anar a Fairland per treballar amb el Comitè. El judici era en cinc dies i, finalment, gràcies a ells s’acabaria fent justícia després de tants anys.







              Picaven a la porta. Eren les vuit del matí passades i en Jon ja l’esperava per marxar tots dos junts cap a Fairland. Quedaven quatre dies pel judici i encara calia preparar els documents que presentarien. Els quedava molta feina per fer. L’Alexander sortí corrent de l’habitació, agafà de la taula del menjador la bossa de l’ordinador i sense voler llançà per terra la carpeta que havia estat mirant la nit abans. – Ara surto Jon, un moment! – Cridà mentre s’ajupia a recollir tots els documents que havien quedat escampats pel terra del menjador. Deixà de nou la carpeta damunt la taula i distingí un escrit en el seu revers “(202) 728-5354. Truca’m sempre que ho desitgis. M’adono que vaig cometre un error, perdona’m pare. La teva filla, A.P”.       





Eren les deu del matí i en Jon ja esperava davant l’edifici del Tribunal Suprem a que arribés l’Alexander i comencés el judici. En Jon havia passat diverses vegades per davant aquelles escales, però mai les havia pujat i mai havia entrat en aquell imponent edifici. Ara, per primera vegada l’observava detingudament. Duia set mesos vivint a Washington però amb el tràfec de la feina a l’agència mai s’havia aturat a contemplar-lo. Aquell majestuós edifici estava presidit per una estàtua de marbre blanc de la Dama. Una figura d’una dona esvelta que personificava la justícia. La figura sostenia a la mà dreta una balança, simbolitzant l’oposició i recolzament dels casos que es debatien en aquelles enormes sales; a l’esquerre brandia una espasa de doble fulla, en recordatori que eren el poder de la raó i la justícia els que podien decidir com es decantaria la balança. Finalment, el detall que més caracteritzava la figura i que va admirar més a en Jon, la bena. La Dama tenia els ulls embenats, representant l’objectivitat que requeria la justícia, una justícia cega i imparcial. A dalt d’aquelles llargues escales naixia el que es coneixia com a Temple de la Justícia. En Jon mai s’havia fixat en la inscripció esculpida a la llinda, que se sostenia damunt les immenses columnes de marbre. Equal Law Under Justice. Igualtat de Justícia sota la llei. Mentre esperava a l’Alexander en Jon seguí passejant per l’exterior de l’edifici. Era un amant de l’arquitectura i reconegué que aquella construcció atorgava importància i dignitat a la Cort Suprema. Estava arribant de nou a les escales principals quan s’adonà que el sol acabava de desaparèixer darrere un mantell de núvols grisos. En aquell precís instant rebé una trucada de l’Alexander. Immediatament es posà a córrer cap a l’interior de l’edifici.





              Al passadís de la primera planta del Tribunal Suprem regnava el silenci i els membres del Comitè Pike romanien tancats a una sala, sense donar crèdit a tot el que estava passant. Feia poc més d’una hora en Jon havia entrat corrent en aquella sala per dir-los que acabava de rebre una trucada de l’Alexander dient que no vindria al judici. L’Alexander no havia dit res més. Ell era qui havia de portar els documents que havien preparat i amb la seva absència no podien perdre ni un minut més. Calia recuperar tots els documents i dades abans que comencés el judici. Un dels més joves del comitè sortí corrent de la sala mentre la resta de membres esperaven allà tancats, neguitosos. Enmig de la discussió, quan quedaven vint minuts per l’inici del judici, el jove que havia sortit corrent entrà de nou a la sala i deixant-se caure en una de les cadires, donà la notícia als seus companys. Totes les dades que emmagatzemaven als seus servidors i ordinadors havien desaparegut feia pocs minuts. Es féu el silenci en aquella sala. El comitè tenia les mans buides, ja no podia fer res.





              El Tribunal dictà sentència favorable a l’agència i ordenà la immediata dissolució del Comitè. La CIA havia aconseguit el que desitjava. Sense les proves era impossible que l’agència fos acusada i, amb el poder que la CIA tenia, sabien que només necessitaven d’una trucada per aconseguir que es resolgués el cas en favor seu i que el Tribunal compel·lís el Comitè a dissoldre’s. 





              En un cotxe aturat davant les escales de l’edifici de la Cort Suprema, en el seient del darrere, l’Arlice seia amb el seu pare. Cap dels dos deia res. L’Alexander tenia la mirada perduda en aquelles petites gotes que lliscaven per la finestra del cotxe mentre pensava en la seva filla. Havia estat ell qui havia esborrat totes les dades que el Comitè havia aconseguit, esvaint tota possibilitat de condemnar la CIA, però no ho havia fet per salvar l’agència. Tot el que l’Alexander feia era per la seva filla. L’Arlice l’agafà de la mà i li donà les gràcies de nou. L’Alexander es quedà mirant les gotes d’aigua mentre la seva filla baixava del cotxe.





En Jon, després d’acomiadar-se de la resta dels companys del Comitè, abandonà abatut l’edifici del Temple de la Justícia. Començava a baixar les escales de l’entrada principal quan una veu, que reconegué a l’instant, començà a dir:



- Des del moment que vas sortir d’aquell laboratori hauries d’haver passat pàgina. Hauries d’haver-me fet cas. Tot el que has fet no ha servit per a res. – La veu procedia de darrera una de les columnes assentades davant la porta de l’edifici del Tribunal. En Jon donà mitja volta per tornar a veure la mirada de la seva antiga companya. – Només ets un peó, mai has estat altra cosa que una peça més del joc. I un peó sol mai aconseguiria destronar el rei. – Digué la Claire fredament. En Jon entengué que la Claire havia vingut per demostrar que en aquell moment en Jon ja no tenia cap força i ara era ella qui estava per damunt. De fet, sempre ho havia estat.



- Seré un simple peó, però he estat un peó fidel que confiava en el paper de la Dama.– Exclamà en Jon mentre, sota la pluja, mantenia la mirada ferma en aquells misteriosos ulls de la seva antiga companya. La Claire començà a baixar per les escales, acostant-se a en Jon.



- Aquest judici era massa important per deixar-lo en mans del jurat, Jon – Explicava la Claire mentre l’aigua li queia per damunt de les espatlles. -  A vegades cal fer coses inimaginables per assegurar que tot acaba com un desitja –. 



En aquell moment sota un paraigua aparegué l’Alexander que, amb el cap cot i sense dirigir la mirada a en Jon, s’acostà a la Claire per dir-li:



- Arlice, deixa estar els teus jocs de paraules. Tots ja n’hem tingut prou i vosaltres ja heu aconseguit el que volíeu. Ara, oblida a en Jon i marxem d’aquí. –En Jon, en sentir aquestes paraules de seguida ho entengué tot. L’Alexander, dolgut pel mal que havia fet a tots els seus companys, acabava de desvetllar el motiu pel qual havia acabat actuant així. – Perdona Jon, cap dels dos volia que aquesta història acabés així. – Es disculpà l’Alexander mentre tapava amb el paraigua a la seva filla. Sota la pluja, en Jon escoltà de nou la veu de la seva antiga companya:



– Escac i mat, Jon. No oblidis que només ets un peó, i nosaltres – digué enmig d’un somriure – som intocables. – Després d’aquestes paraules, pare i filla tornaren cap al cotxe.







En Jon, plantat al peu de les escales, acabava d’entendre tot el que havia passat. Després tombà el cap per observar per última vegada aquell majestuós edifici. Alguns membres del Comitè l’abandonaven en aquell moment travessant les grans columnes de marbre blanc. Des d’on ell estava, la pluja no el permetia llegir el lema que estava escrit en la llinda. Donà mitja volta per marxar cap a casa i, fixant els ulls en la Dama, per un instant, cregué veure-la desembenada.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3033
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  928 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]