Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



InesSunyer
Manacor
 
Inici: En flames

Capítol 1 Caminant entre espases
"Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar-hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos".
Així mateix era.
Només aquest text, només aquest grapat de paraules aconseguia recordar. La resta, tot, s'havia esfumat com un xoc d'ona contra els penya-segats, com el vapor d'aigua que se'n feia.
Tot havia desaparegut en el meu cap i només aquest text em donava una petita certesa de la darrera cosa que semblava recordar.

M'acabava de despertar en sec i tots aquests pensaments m'estaven rondant pel cap. Només sabia que no sabia res i, tot ho havia descobert somniant. Somniant amb el mateix text, amb les mateixes paraules i amb el mateix to. Pronunciat per una veu dolça, fina i agradable que resonava per tot el meu cap com una gran tormenta sobre meu que mai desapareixia. Com un gran núvol carregat de llamps i trons que resonaven amb constància i que mai aturaven.

Vaig mirar al meu voltant i res m'era familiar. Res. Només vaig poder observar com un petit focus al sostre d'on em trobava em deixava amb la vista ben tapada, els meus ulls quedàren enlluernats. Esteia dins d'una petita habitació amb les parets blanques i el terra de fusta. I jo, esteia dins d'un llit blanc, suau i tou amb una manta que em cubria dels peus al coll. Vaig estirar-la i me la vaig treure de sobre. Vaig aixecar-me i vaig posar els peus sobre el terra de fusta, llis i fred. Anava descalça, però no vaig tardar a acostumar-me a la fredor del terra. Al fons, hi havia un armari de fusta i al costat, una porta. Tot era de fusta a aquell lloc? Vaig caminar fins l'armari i el vaig obrir. No hi vaig veure res, era buit. I amb una mica d'esgarrifança i por, vaig obrir la porta a poc a poc... Res. Res de res. No hi havia ningú ni res, només una escala de pedra que començava a mig metre d'on em trobava i que desapareixia dins la negra foscor quan es torçava cap a la dreta, fent una espiral cap amunt. Vaig començar a pujar l'escala amb temor de trobar-me amb alguna cosa, però primer vaig aturar-me a pensar a on era. Pareixia un lloc baix terra, era tot fosc i només s'hi veia pel petit focus que m'havia il·luminat quan m'havia despertat. Em decideixo ja a començar a pujar l'escala i poc després dels primers tres o quatre escalons sento un renou de més amunt. És el renou que fa una porta quan s'obre. Corro escales abaix i entro dins l'habitació blanca. Corro a amagar-me davall del llit, posant la manta al davant, que em cobreixi. Sento soroll de peus baixant per l'escala i començo a sentir-me indefensa i temorosa.
De cop, sento veus. Pareixen les veus de dos homes. Són veus greus i potents. Sento com parlen un idioma que no entenc i es criden l'un a l'altre. És molt estrany, tenc la sensació que ja he sentit aquest tremolor interior el qual em fa fer bategar el cor a mil i em fa bullir el cap de nervis. Però tot i aquesta sensació, continuo sentint-me insegura i indefensa.
Noto com s'acosten al llit i, ja pensant que em descobreixen, m'adono que estic molt equivocada. Continuo sentint com es criden i s'enfaden, l'un amb l'altre. Crec que em cerquen. Pot ser s'han enfadat perquè pot ser jo encara hauria d'estar dormint plàcidament a aquest mateix llit. Pot ser pensin que he fugit o que he partit. La veritat, és que no sé que pensen, ni si em cerquen a mí, ni si em volen a mí. Però el que si sé amb certesa, és que cerquen alguna cosa.
Sento com començen a córrer per l'escalera, cap amunt i l'habitació queda en un silenci absolut. Un silenci inmens que no es podria descriure. Només sento tranquil·litat i harmonia a la fi, després d'un aterrador malson i una inseguretat que quasi m'ofegava.
Pocs minuts després del que acabava de viure, em decideixo a sortir de davall del llit. No veig ni sento ningú i començo a pensar a on deuen esser aquelles veus que fins fa poc rondaven per l'habitació. Però sincerament, no m'importava. No m'importava gens qui fossin, qué faguessin o on anaven. L'important ara era sortir d'aquell lloc estret i que, fins fa poc em semblava acollidor. Ara em semblava la casa d'uns bojos. I... I si ho fossin? I si fossin uns bojos? Uns secuestradors? I si jo fos la secuestrada? No ho sé. No sé res. No recordo res i això em mata. No recordo ni el meu nom, ni qui sóc, ni d'on vénc ni qué faig aquí. No recordo res. Res de res. I això em fa posar molt nerviosa i em fa sentir no-res. Començo a pujar les escales sense frissar gaire i, al mateix temps que pujo els primers escalons, també començo a notar les primeres llágrimes que em vessen per les galtes. Vaig pujant mentre ploro per a mí mateixa. Ploro perquè no sé res. Ploro perquè no sé qui sóc. Ploro per tot i a la vegada, per res.
Continuo plorant, però també pujant i, finalment, veig una porta de fusta vella quasi espatllada. I de cop, penso una cosa: si en realitat aquells homes fossin secuestradors, per qué deixen la porta oberta? Si jo fos la secuestradora, el qué faria, seria tancar en clau perquè no es pogués sortir. Vaig oblidar-me de tots aquells pensaments que em copsaven la ment i vaig dirigir-me a obrir la porta que tenia al davant. Tot era foscor i em costava distingir bastant les coses així que vaig decidir obrir amb un cop sec.
Em vaig enlluernar moltíssim. Vaig veure tot de llum del mateix Sol que em venia directa a la cara i que encalentia la meva tendra pell blanca. Em vaig agenollar i, per un moment, em vaig sentir lliure. Lliure de tot i de tothom. Lliure de mi. Lliure de mi mateixa, que m'encadenava just amb la meva pròpia ombra i amb els meus propis pensaments.
Llavors, vaig girar suaument el meu cap per a tots els costats i vaig contemplar arena per tot. Desert? Esteia a un desert? Com era possible? Vaig fer unes passes per envant i sí, efectivament era arena i clarament, allò era desert. Em trobava en un desert d'arena. Enmig d'un desert d'arena. Déu meu... Esteia perduda. En un desert és dificil orientar-se. Vaig mirar cap a darrere meu i només vaig contemplar la porta per la qual acabava de sortir i una petita caseta com a de pedra d'un metre per un metre, més o menys. Era d'on havia sortit. Darrera la caseta només hi havia desert, també. Em vaig asseure al terra. Què se suposava que havia de fer ara? Per on haurien anat aquelles dues veus greus?
Em vaig aixecar i, talment d'on em trobava, vaig continuar recte sense seguir ni instint ni sentits. Només recte. Recte cap al no-res. Recte cap a l'infinit. Recte, directament, cap a la meva futura mort, o això pensava. Vaig atrevessar quatre o cinc dunes altes i llargues, que se'm feien quasi infinites i llavors, vaig tornar a pensar amb l'únic que m'havia quedat gravat fortament dins del cap i que no volia sortir, ni deixar entrar-hi res més important per a mi: "Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar-hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos". No sabia que volia dir això i, en aquell moment, importava poc. Només volia sortir d'aquell infern el qual pareixia que em dirigia. I no, no vaig pensar en cap moment de tornar enrere, ni en broma. Seria una pèrdua de temps i, sobretot, d'energia.
Sentia un vent suau i càlid que provenia de la meva dreta i que no vaig gosar contradir encara que em fegués sentir molt incòmode i, encara amb més sensació de calor, i es que amb la calor que suportava dels mateixos rajos del Sol, pareixia no bastar-me, vaig notar com un fred interior durant una estona,
Però tot m'era igual. Quasi res m'importava ja en aquells moments. No tenia ningú per qui preocupar-me ni lloc on arribar, així que només calia que respirés pau. Aquella pau tan necessària pel meu cor i tan important per una meva fràgil ment, que es trobava en una situació de desesper, desconfinça i inseguretat.
Però llavors, vaig començar a sentir un soroll estrident, com el d'un cotxe a tota. Vaig suplicar que no fossin els mateixos d'abans i que el que pasés, fos que em venien a rescatar d'un infern aterrador. Però no va esser així. En efectiu, eren els dos que abans havia sentit. Ho vaig saber perquè es van posar a cridar quan em van veure, i vaig reconéixer les veus.
Jo em vaig posar a córrer amb una desesperació i una inquietud impressionant, però amb l'arena feixuga sota els meus peus i amb el Sol abrasant sobre el meu cap, el meu cos esteia bastant indefens contra aquella màquina de tot gas i aquells dos a sobre. Corria i corria amb totes les meves forces i, de poc que m'agafaren. Però em vaig tirar al terra i ells, van haver de donar la volta. Em vaig aixecar a tota i vaig continuar corrent amb totes les meves forces i amb tota la meva ànima. Qui sap què em farien? I no pensava deixar-me agafar, però el meu cap pensava diferent al meu cos. Els meus músculs van començar a fallar-me i el meu cos començava a esser incontrolable.
Havia fet una esforç molt gran per escapar-me de la situació, i pareixia que de moment me n'havia sortir prou bé. Però el cap de poc, vaig notar l'arena de la duna fregant la meva galta i els meus cabells llargs, castanys, tot estirats sobre l'arena. A poc a poc vaig començar a notar una gran calentor per tot el meu cos, però em vaig aixecar i vaig aguantar fins el final. Vaig continuar corrent amb el meu darrer alè. Aquells dos homes vàren baixar del cotxe i vàren córrer cap a mí. Vaig començar a notar com els sentits em fallaven, però tot i així vaig poder arribar encara a pegar-li a un a la cara. Ell em va agafar amb força del braç i em va golpejar el cap amb el que pareixia esser una pistola. Els meus ulls es van aclucar en sec i els meus sentits es van quedar a zero totalment. El darrer que recordo, és la imatge de cara de l'home que m'acaba de pegar, que em va agafar, tot just abans de caure a terra després de golpejar-me i quedar-me inconscient.
 Comenta
 
Capítol 2 Record invisible
Vaig aixecar-me amb molt mal de cap. Veig tocar-me la ferida de la part esquerre del front i vaig sentir-m'hi mal.
Vaig observar que tenia la mà esquerra amb sang i vaig adonar-me'n que m'havia estat fent pressió a la ferida amb aquesta mateixa mà, però no ho recordava; i si ho recordava, no es veia res amb nitidesa.

Ja tenia experiència amb això de despertar-me en un lloc desconegut. I aquesta vegada, no pensava mostrar ni feblesa, ni tristor, ni desànim. Només seria una ment que lluitaria per la seva supervivència i un cos que respondria a aquests pensaments. Tenia ben clar que el meu objectiu principal era sortir d'on era i esquivar a aquells homes, que m'havien pres.

Aquest cop, esteia dins d'una habitació enorme, amb les parets vermelles. Tot estava molt decorat i era un lloc molt espaiós, on el terra, era tot d'un to marronós i blanc. Era tot molt bonic. Pareixia com un gran palau.
Vaig acostar-me al mirall que hi havia vora el llit que em trobava, que era com d'alta noblesa, i vaig comprovar, amb una capficada atenció, que la ferida que m'havien fet no era greu. Després em vaig observar a mi: cabells llargs, marrons i ondulats. Vaig veure el reflex dels meus mateixos ulls, tots verds.
Qui era, jo? Qui era? I què hi feia allà?
Masses preguntes m'estaven rondant pel cap en aquell moment quan, de cop, vaig sentir unes veus que de cada cop s'apropaven més a l'habitació. Vaig córrer cap a la porta i em vaig quedar immòbil estirada a la paret. Les veus es van anar acostant, però van passar de llarg. Em va semblar entendre l'idioma amb el qual dos homes conversaven. Quan ja sentia les veus de lluny vaig estirar la porta, però no es va obrir. "Aquest cop no serà com l'altre vegada, no tan fàcil", vaig pensar, i em vaig posar a cercar per tot alguna cosa per obrir. No vaig trobar res.
Tampoc hi havia finestres ni cap obertura per on sortir. Només la porta. Vaig sospirar amargament i vaig posicionar-me a uns quants metres de la porta i vaig començar a pegar-m'hi, a veure si s'obria d'alguna manera. Em va parèixer una estupidesa, però en aquell moment va esser l'únic que se'm va ocórrer per sortir d'aquell lloc tan esgarrifós. Increïblement esgarrifós, i que em feia sentir tan incòmode.
Vaig comptar les vegades que corria per pegar-m'hi. Set. En vaig comptar set. Però a la vuitena vegada es va acabar l'agradable sensació de pegar-me contra la porta i es va substituir per una emocionant caiguda a terra quan la porta es va obrir de cop des de l'exterior. Vaig mirar cap amunt i vaig observar un home armat amb una armadura que es va posar a parlar-me.
En aquell moment, jo només podia sentir el batec del meu cor a mil i els meus aterradors pensaments, tots a l'hora. Encara arrossegava, també, aquell aturdiment de feia 6 segons, per l'obertura inesperada de la porta.
A poc a poc, els meus sentits es van anar recobrant i vaig poder sentir les paraules que em deia aquell home, que anaven dirigides exclusivament a mi.
No sé com, però l'entenia. El vaig entendre perfectament.
- Ei, tu! Et trobes bé? Aixeca't.- Vaig poder sentir amb una agradable veu, mentre m'agafava pel braç. No pareixia voler fer-me cap mal, tot i així, vaig desconfiar. Em vaig desfer ràpidament de les seves mans i el vaig mirar directament als ulls, verds com els meus, i vaig començar a córrer cap a no sé on. Estava enmig d'un gran passadís. Dins d'un edifici enormement alt.
Aquesta girada seca que li acabava de fer em va passar com una eternitat i havia notat com un calfred per tot el cos amb una estranya sensació. El meu cap va començar a pensar-se si aquell home, del qual estava escapant, m'era realment desconegut.
Pocs metres després de la meva partida a tota velocitat, se'm va aparèixer al davant i em va aturar amb la mà dreta, tranquil·lament, com si sapigués tot el que em proposava fer per escapar-me d'ell. Amb un to fred em va dir:
- Això sí que no.
I jo, em vaig aturar en sec. Em va tornar a agafar pel braç, però ara, més bruscament i jo, encara impactada pel seu ràpid desplaçament, ja no em vaig voler escapar més de les seves mans. Per un moment, vaig pensar que em sentia còmode i segura en l'estat que em trobava, però veloçment, el meu cap va recapacitar i vaig tornar a demostrar-me forta.
Aquell home mirava tot el temps cap endavant i cap vegada va girar-se cap a mi. Em continuava portant pel braç, sense posar-hi quasi esforç. Crec que tenia la seguretat de que no m'escaparia de nou. No sabia cap a on em duia i la meva curiositat em va passar al davant:
- On anam? -Vaig preguntar-li. Però la meva pregunta no obtengué resposta.
Poc temps després, va pronunciar:
- Hak.
- Què? -Vaig estranyar-me girant la cara cap a ell.
- El meu nom és Hak -Va repetir-me, mantenguent una postura freda i sense immutar-se. No es va despistar en cap moment del seu trajecte i tampoc va aturar-se.
Jo em vaig estranyar molt. Per què necessitava saber el seu nom? Ni m'importava ni em sonava, així que vaig fer com ell, cap el front i sense aturar-me.

Jo anava observat els enormes i extraordinaris passadissos pels quals anàvem passant quan, de sobte, es va aturar davant d'una enorme porta i va fer dos tocs. La porta es va obrir de dedins. Vaig comprovar que dos homes armats com en Hak havien obert les portes. Vam entrar dins d'una gran sala i just entrar-hi, vaig sentir una profunda veu que va començar a parlar, des d'una trona al fons de la sala. Era un home gran i amb barba blanca. Probablement, m'estava parlant a mi, però jo estava massa ocupada pensant on devia esser aquell enorme recinte dins del qual em trobava i què hi feia allà.
- Fas bona cara! -Va començar-. Deus haver dormit bé -Va continuar-. Estic content que la ferida quasi no es noti.
- Què? -Vaig pronunciar, el cap d'uns segons, despistada; sense haver escoltat quasi la meitat del que havia dit.
- És molt graciosa! -Va dir, tot rient.
Jo vaig tornar en si aviat. De què s'estava rient aquell home? D'haver-me pres? O d'haver-me salvat? Em vaig amollar en sec d'aquell tal Hak, que encara no m'havia amollat cap vegada des que m'havia agafat.
- Escolti, no sé qui és, ni m'importa -Vaig començar a amollar-li amb desesperació i quasi ràbia a aquell home estrany que s'havia posat a parlar-me-. L'únic que m'interessa és sortir d'aquí i tornar a casa. Així que digui'm on és la sortida, que hi aniré -Vaig exigir-li-. Però vostè no passi pena, que sabré anar-hi sola -Vaig dir-li, girant-me cap en Hak.
- No crec que estigui vostè, senyoreta, en condicions d'amenaçar-me -Va pronunciar amb una gran serietat l'home de la trona-. A més, ja em dirà vostè a quina casa vol anar.
- A casa meva, a on si no...? -El meu to va disminuir.
- I a on és casa teva? -Va preguntar-me, com si sapigués que els meus records eren nuls.
Definitivament, em vaig rendir.
- Casa? Quina casa...? No sé a on és casa meva. No sé on visc, ni on sóc. Ni tant sols sé qui sóc -Vaig dir-li, quasi ensorrant-me-. Però vostè ja ho sabia -Vaig replicar-li en un to sec, després d'una pausa.
- Ets llesta tot i haver perdut la memòria. I continues essent la mateixa nina que fa disset anys vaig veure néixer. Ets la mateixa tot i no recordar res. -Es va aturar de parlar i em va mirar fixament-. Ets la mateixa tot i haver estat reptada pels maleïts kansims. Has resistit, i t'hem pogut rescatar a temps només amb aquesta petita ferida. És realment un milagre.
- Vostè em coneix...?
- Clar. Tu noms Ariadna -Va callar-. Els teus pares van desaparèixer durant una expedició en els territoris kansimians per trobar un portal que pogués transportar la gent del Món Terra fins aquí i d'aquí fins el Món Terra. Tu feia poc que havies nascut i els teus pares van confiar en mi en el cas que a ells els hi passés alguna cosa durant les seves indefinides expedicions...-Vaig aturar-lo.
- Què? Però... No entenc res. Estic molt confosa... -Estava molt sorpresa i no sabia com reaccionar-. Has dit que el meu nom és Ariadna?
- Efectivament.
Hem vaig quedar totalment paralitzada. Però què m'estava contant aquell senyor, que no m'era gens familiar?
- I què és el Món Terra? -Em va entrar la curiositat absoluta de cop.
- És el planeta Terra -Va explicar-me, mentre s'aixecava-. Vine, t'ho explicaré -Va acostar-se a mi i em va agafar pel braç i, sense gaire esforç, va estirar-me.
- No més agafar-me el braç -Vaig imposar-me de seguida.
- Com vulguis -Va dir mentre m'amollava el braç i continuava caminant cap una petita porta de la seva altura que hi havia al costat esquerre de la gran sala. Jo el vaig seguir.
Vam entrar dins d'una altre gran sala, però no tan gran com l'anterior.
- Això és la biblioteca -Va explicar-me-. Té centenars d'anys, igual que aquest palau.
Amb això ja no em vaig sorprendre gaire.
- Ja m'havia imaginat que era una espècie de palau.
- Ah, i com ho has endevinat? Per la teva gran habitació amb un llit enorme o per els gegants passadissos pels que has circulat? -Va preguntar-me tot rient, amb ironia.
De cop, va posar la mà sobre una gran taula i va sortir-ne com una llum blava i blanca, que va crear una imatge. No era gaire nítida, però es podien observar perfectament dos planetes vists d'enfora.
- Et preguntaràs perquè te'n recordes de quasi tot el què saps i has aprés durant tota la teva vida però no de tu mateixa i les persones del teu voltant.
- Em pregunto més què hi faig aquí, que no qui sóc -Vaig mentir enormement.
- Preferiria que fossis sincera amb mi -Va proposar-me-. Després, va acostar la mà a la imatge i la va engrandir-. Aquests dos planetes són el Món Terra i el Món Tersub -Va començar-. El Món Terra ha estat anomenat, tradicionalment, pels humans "la Terra" i el Món Tersub és el planeta on som ara mateix. És un món paral·lel al Món Terra. És quasi igual, només qui hi fa més calor i hi ha més desert -Va continuar-. Ah, i al nostre món només hi ha un continent.
- Només un?
- Sí. Només un. Com que és un sol territori, els kansims i els dirics, hem provocat moltes guerres combatent per l'obtenció del continent. Els kansims i els dirics som gent que va esser exportada del Món Terra a aquest món paral·lel, que va esser creat per l'humà. Molt poca gent en el Món Terra sap de l'existència del Món Tersub, ja que és un planeta invisible.
Vaig quedar xocada.
- Aleshores, és un món que no existeix?
- Exactament. El Món Tersub, és inexistent pels humans del Món Terra.- Em va esclarir-. Es van seleccionar famílies aleatòries per esser exportades. Fa centenars d'anys que vivim aquí.
-I les guerres?
- Com t'he dit, fa molts d'anys que lluitam pel territori. Els kansims lluiten per un continent sotmés a ells i els dirics, lluitam per un continent lliure. Els kansims viuen a la part esquerre del continent i els dirics a la part dreta. Actualment, esteim apunt d'entrar en una guerra de nou; i tu ets la clau. Tu ets qui l'aturarà.
- Què? Impossible! Què puc fer-hi jo? -Els meus ulls van quedar tan impactats com el meu cap i els meus músculs van deixar de respondre. La meva boca va quedar nua de paraules de cop.
 Comenta
 
Capítol 3 I lluitarem!
Vaig sentir com les seves passes s'anaven endinsant cap el fons i, en sec, tancà la porta. Amb aquest cop fort les dues darreres petites flames vives que quedaven en aquell lloc es consumiren immediatament i tot quedà a les fosques. L'ombra de la foscor volia consumir-me, com ja havia fet amb moltes altres persones que hi havia allà tancades, separades, dins cel·les petites.

Em vaig sentir, per tercera vegada, una presonera. I es que en realitat, ho era. Em vaig recolzar contra la paret d'aquella cel·la tan desagradable i vaig pensar en tot allò que m'havia passat des de que aquell senyor vell diriquià m'havia contant la veritat. Pareixia saber tant de mi... En canvi jo, ni tan sols sabia el seu nom.

Ara mateix, jo em trobava en el territori kansimià, que tenia una aparença bastant hostil. No és que aquell home vell, rei dels territoris diriquians, m'hagués manat aquí. Tot el contrari. He estat jo qui m'he cercat tot aquest embolic.



Tot va començar fa un mes, més o menys, quan el rei dels dirics va salvar-me, segons diu ell, d'uns kansims que m'havien fet presa. M'ha explicat que els seus soldats trobaren una nina i dos homes anant amb moust. El moust és una espècie de cotxe. Al fons, és estrany. Recordo què és un cotxe i en sé el nom, quan aquí, al Món Tersub, no existeixen.

Els soldats em van reconèixer i em van portar al palau. Poc temps després, em vaig despertar a l'habitació. El rei diriquià també m'explicà la història dels meus pares, del meu passat i dels meus germans. Em va dir que tenia dos germans: en Lleó i n'Alícia. Em va dir que no eren germans meus de sang, perquè aquell rei ja els havia adoptat molt temps abans de cuidar-me també a mi, però que ens tractàvem com germans de veritat.

Em va explicar la història de'n Lleó, i que havia mort uns anys després de jo arribar a ell. La seva malaltia no podia curar-se i patia, tot i així, va disfrutar de la seva infantesa fins el final. També em va explicar coses sobre n'Alícia. Ella era cinc anys major que jo i, tot i no esser germanes de sang, em va dir que teníem un caràcter molt semblant.

Tot allò que m'esteia explicant era cert? El punt culminant va esser quan em va dir que feia vuit mesos que n'Alícia esteia presa en el palau del rei kansimià, Morià.

La meva resposta va ser clara. No hi havia res a pensar. Tots els meus dubtes es van esvair de cop i el meu objectiu anterior va desaparèixer i va passar ràpidament a esser un altre. Tot i no recordar d'haver-la vist mai, tot i no recordar qui era, em vaig notar un gran buit ben al fons i per un moment, vaig creure recordar-la. Necessitava veure-la. Conèixer-la. No n'havia tingut prou en perdre un germà? Ara havia de consentir perdre'n un altre? No, de cap manera. Per buidesa que notés ara, segur que ho vaig passar malament quan en Lleó va morir o quan s'emportaren n'Alícia. Segur. Perquè abans recordava, no?

Vaig creure al rei diriquià i el meu pla de rescatar aquella persona que es feia dir "la meva germana" es va posar en marxa.

Ell em va fer prometre que no feria res al respecte, que ell feia temps que se n'encarregava; però no volia entrar en guerra amb els kinsims, que feien l'imbècil i negaven retenir-la.

Vaig pactar amb aquell senyor, que vés a saber-ne el nom, que no em mouria del palau. Tot i així, em va dir que no fes cas a l'impuls que en aquell moment esteia tenguent d'anar-la a buscar. Aquell home pareixia conèixer-me de veritat i al llarg dels dies estant en aquell lloc, vaig començar a notar com la veritat que ell em volia fer creure s'anava escampant per mi.

Vaig començar a confiar en ell, que m'explicava tantes històries meravelloses i que em portaven cap a llocs llunyans i fantàstics; però amb el temps, aquella cara de bona noia que fins el moment havia posat va començar a desaparèixer; així també com jo del palau. Aquell mes de portar-me bé només era una estratègia perquè no em tinguessin gaire vigilada. Així va esser com el rei va començar a tenir confiança en mi. Però els meus plans no canviarien. Ningú no m'impediria sortir d'allà. Jo feia temps que ensumava el dia que partiria i sabia que arribaria aviat.

Així va esser com pocs dies després, vaig decidir anar-me'n per fi. Vaig triar un dia preferible. No feia gaire foscor i els meus ulls hi podien veure suficientment com per decidir sortir aquella nit.

Durant aquell mes d'estar pel palau, havia donat voltes per tot, cercant per on escapar-me. I ho havia trobat.

Vaig agafar menjar de la cuina i llum i una manta per tapar-me. També una corda. Ho vaig ficar tot dins d'una bossa. No era gaire lleugera, però tampoc pesant; en fi, podria córrer si fos necessari i amb això en tenia prou. Vaig ficar-me per davall d'un moble de la cuina, on hi havia el forat perquè entrés i sortís un moix molt gras del rei. Vaig sortir pel balcó de darrere del palau i vaig baixar a terra per un arbre molt alt, que arribava ran del balcó. Vaig córrer per tota la ciutat, orientant-me pèssimament per aquell lloc desconegut que només havia tengut ocasió d'observar des de dalt del balcó. Vaig arribar, temps després de córrer, fins les grans muralles que protegien aquella ciutat. Vaig enfilar-me al llocs dels vigilants i vaig agafar la llarga escala que hi havia per pujar fins dalt de la muralla, per vigilar si l'enemic s'acostava. En esser dalt, vaig poder observar molt terreny arenós. Tot era desert i el territori dels kansims no es podia veure; era molt més lluny. Tot i voler escapar-me d'aquell lloc, en el fons, sentia pena d'anar-me'n. De sobte, una veu greu em va començar a molestar i vaig haver de girar-me a callar-la.

- Ei, tu! Baixa d'aquí, que no veus que cauràs? -Deia la veu, no gaire fort.

- I tu, vols callar-te? Despertaràs tota la ciutat.

- I això és el que no vols, no? -Vaig dir-me, amb una rialla. I després, es va aturar de parlar-me, veient que no li feia cas.- Qui ets?

- I què t'importa qui sigui?

- Què estas fent? Vols anar-te'n?

En va fer baixar de l'escala i del lloc dels guàrdies. Aquesta veu m'esteia començant a emprenyar molt.

- Mira, no se que qui ets, tampoc m'importa. Pots anar-te'n quan vulguis, no necessites res de mi. Igual que jo tampoc necessit res de tu -Vaig dir-li en un to bastant agressiu.- Però, i tu? Tu que hi pintes per aquí a aquestes hores, també?

- Jo... No podia dormir...

- Menteixes.

- I què importa què fes jo?

Vaig fer un llarg sospir de resignació, vaig deixar la motxilla i vaig treure'n el fanal de llum.

- Et passeges per la ciutat sense el llum encès? -Va començar a riure.

Vaig enlluernar-li la cara. En posar el fanal al costat de la meva cara, va veure'm clarament. Igual que jo a ell.

- Però si només ets un nin petit... -Vaig mentir-li. Era un noi jove, d'uns vint anys. Era alt i tenia cert atractiu, encara que vaig fer com si res.- Fora d'aquí.

- Ei, ei, ei -Va aturar-me quan em dirigia a partir.- Però si tu ets n'Ariadna! -Em va dir mirant-me fixament.

- Si, aquest és el meu nom. Diria... Com em coneixes?

- Però tu... -Va riure.-Senyora Ariadna, com no l'he de conèixer? Serà l'hereva del tron, sense el senyor Lleó, que en pau visqui, i sense la senyora Alícia també.

Em vaig quedar bastant sorpresa i xocada, però vaig fer veure com si ja ho sapigués.

- Per això mateix vaig a buscar-la -Vaig dir amb decisió i vaig començar a caminar cap a algun lloc sense concretar.

- Què? Senyora, no digui això. No pot anar-hi -Va dir, i es va posar a riure.

- Tot el temps has estat fotent-te de mi, no?

- Però no digui això, senyora meva -Digué amb ironia.

Vaig passar d'ell i vaig continuar amb el meu camí sense especificar. Només volia una corda o una escala més alta o alguna cosa així.

- Si tan decidida estas d'anar-la a buscar, vendré amb tu -Va riure'm.

Jo el vaig mirar amb una cara de fàstic molt exagerada, però no em vaig aturar.

- No.

- Venga, no diguis això.

- Que no.

- Dons saps què? Que vendré, vulguis o no. Què feria una indefensa dama pel desert? Jo me'l conec bé, al desert. Hi he treballat. Sóc transportista, saps?

- No, no ho sé. I tampoc es que m'importi. Vés-te'n.

- Saps? T'estic oferint amablement la meva ajuda i tu la rebutges amb molt de despreci. Així no es comporten les futures reines. -Rigué.

- I tu què sabràs de com s'han de comportar les futures reines? Ves-te'n, t'he dit.

- Que amable per la teva part.

- Es que no vull que m'acompanyis.

- I perquè no? -Va preguntar, finalment, quedant de mans plegades.

Jo em vaig aturar i vaig fer un llarg sospir, afirmant.

- Sí. Està bé. Pots venir. Però no perquè sigui una dama indefensa, això t'ho asseguro -Vaig dir-li ben directament a la cara.

Ell va riure.

- Es que et fa gràcies tot a tu? -Però ell no m'escoltava.

- Per cert, em dic Nil.

- Nil? Quina classe de nom és aquest? Com el riu Nil del Món Terra? -Vaig riure.

De cop, em vaig adonar que jo no podia saber mai allò. Com podia saber que a la Terra hi havia un riu que nomia Nil? D'on havia tret jo això? Com més pensava, més difícil se'm feia entendre la meva pròpia lògica.

- Vine, que conec un bon lloc per on sortir -Es va aturar.- Però antes aniré a cercar unes coses a casa meva. Espera't aquí.

En uns vint minuts va esser allà de nou i vam començar el nostre trajecte. Durant tot el llarg camí vam estar empipant-nos, encara que en el fons ens vam agafar molt d'apreci.

Ell va complir la seva paraula, em va acompanyar fins la ciutat principal del territori kansimià. Realment es sabia tots els amagatalls i llocs preferibles perquè no ens descobrissin. Va anar realment bé que m'ajudés i finalment, vaig acceptar que sense la seva ajuda no me n'hagués ensortit, ni de lluny.

Tot entrant quasi dins l'impenetrable castell, tot fortificat perquè ningú hi pogués entrar sense ser-hi convidat, ens van veure. O això és el que vaig creure. Poc després, el guàrdia de l'entrada s'intercanvià amb un altre home la positura de guardar la porta principal i nosaltres dos vàrem veure el moment indicat per entrar al palau. Tot just entrar-hi, vam veure que es dirigia cap a nosaltres un altre guàrdia. Gran i alt. No hi poguérem fer res, només resar perquè no ens matessin; perquè en Nil m'havia explicat, durant el nostra trajecte, que aquell que gosava entrar dins el castell reial del senyor Morià, moria. I no pas amb una mort seca, si no, que deixava que et consumissis lentament.

I no era allò el que m'espantava, morir lentament; el que em feia por a mi era deixar de viure sense recordar allò que em feia viva.

Tot quant havia intentat fer per recuperar: què feia jo allà i qui era, s'havia esfumat quasi en sec amb un potent cop de destral. Ja ho veia tot perdut, però em va semblar que en Nil no. Ens van agafar i ens van separar. Jo vaig anar per un passadís i ell per un altre. Sentia els seus crits i ell els meus. Intentàvem desfer-nos d'aquells dos homes, però els nostres veus es van anar consumint com aquell qui deixa de respirar.



I no n'he tornar a saber.

I aquí sóc. Recolzada de la paret d'una diminuta cel·la, on pareix que no podré escapar-me. De l'únic que estic segura es que no deixaré mai de recordar aquell text. Aquell profund i intens text. I de moment, amb això, en tenc prou.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]