Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



costam
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 A les fosques
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.



- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir.



Tot seguit vaig sortir de l'avió, el temps era un bé massa preat per a mi en aquells llavors. Les gotes de pluja col·lapsaren el meu front, aclarint-me el cap, ennuvolat per aquells pensaments de preocupació i melancolia que m'embargaren durant tot el vol, arrossegant-me cap a records pels quals donaria qualsevol cosa per a oblidar. Havia de trobar un taxi i dirigir-me cap al passeig del port, cap a la torre del rellotge, on trobaria al meu nou company. Tres mesos enrere havia perdut al meu camarada a les gelades aigües del mar de Bering, i vaig prometre arriscar la vida per a què res semblant tornés a succeir.



El vehicle em va deixar a la rotonda situada just al davant de la torre, acte que em va permetre analitzar tot el camp de visió. No hi havia molta gent, la carretera estava poc transitada. Alguns pescadors i dones que acabaven de sortir del bar del port, nens petits jugant al voltant d'un gat sense cua, i per a finalitzar aquell rellotge d'agulles espatllades eren tot el que componia aquell depressiu paisatge. Sovint pensava a ser com ells, deixar-ho tot per a viure sense obligacions ni preocupacions, però recordava que no tenia lloc on anar. L'únic que donava sentit a la meva vida eren els comesos provinents del centre d'intel·ligència externa.



Allí es trobava la meva futura companya, protegida de la pluja al davall de la porxada. Era fàcil de reconèixer, posseïa aquella mirada frívola, característica dels agents de l'organització.

-Quin fred tan gelat, no troba?- Els codis d'identificació cada volta pareixien més absurds.

Amb aquella impenetrable mirada, m'escrutà de dalt a baix, sense immutar-se.

- Suposo que vostè deu ser Owen Grant, m'equivoco?- digué ella, en resposta a la meva anterior pregunta.

-Sí, sóc jo. Supòs que hauríem de començar a organitzar tot el projecte.- Vaig respondre.

-Hauríem d'anar a algun lloc més apropiat.- Digué apartant la vista de mi, assenyalant arrere.


Vam entrar a aquella petita cafeteria, i un cop asseguts allí començàrem a analitzar els projectes de treball. Era una dona intel·ligent, ho percebia fàcilment. Ho tenia tot controlat, es notava que havia estat examinant el cas a fons. Pareixia fàcil, un encàrrec d'aquells en els que t'has d'introduir en una companyia tecnològica i has de memoritzar algunes pàgines per a després poder transmetre-les a l'agència.



El pla era infal·lible, i tot va sortir a la perfecció. Elliott va actuar bé en el seu paper. Jo vaig infiltrar-me a un dels despatxos principals, on després d'introduir una seqüència (memoritzada prèviament), vaig aconseguir accedir a la pàgina buscada. Aprendre-ho resultà una mica costos, el rus posseeix caràcters dels quals no estic acostumat a veure. En enllestir la feina, vaig sortir del despatx i vaig dirigir-me cap a recepció, on Elliott esperava col·locant-se la falda de forma inquieta. En veure'm va expressar una mirada victoriosa, i dirigint-se a mi vam sortir per la porta de l'agència i vam agafar un taxi com si res no hagués passat.



En arribar a la casa assignada Elliott preguntà:

-Ho recordes tot amb seguretat?- Amb aire preocupat. Si arribés a assabentar-se de les coses que havia hagut d'aprendre, no dubtaria en estalviar-se la pregunta.

-Sí, però hi ha un petit problema. És rus. Hauríem de buscar un traductor i després enviar-ho a l'agència.- Calculava que trigaríem dies a trobar un intèrpret rus a Hamburg, però Elliott m'interrompé, tallant-me a meitat a frase.

-Sé rus, ara mateix comencem amb la traducció.- Digué, amb aire de superioritat.

La veritat era que em sorprenien tots els coneixements d'aquella dona. No hi havia molta gent que pogués presumir de parlar rus, de dominar un vocabulari tan tècnic i específic, com vaig poder comprovar amb la seva traducció. En acabar de recitar les quaranta pàgines memoritzades de l'estudi, la meva companya va mirar-me amb cara estranyada.

-Passa alguna cosa?- Començava a empal·lidir. Potser havia confós pàgines o omeses paraules, però no era el cas.

-Si, si... Tot perfecte.- No sonava gaire convincent.

Asseguts a la taula, cadascun a un extrem, podíem notar la tensió en l'ambient. Fos el que fos que hi havia en l'arxiu era important, i havia de saber de què es tractava. Era conscient que l'única que m'ho podria dir era ella, Elliott. Vaig decidir tallar com una corda la tibantor generada i canviar de tema.

-Que li pareix si per celebrar la victòria anem a sopar a un restaurant que conec? Sense haver de preocupar-nos per les càmeres o per possibles agents que intenten acabar amb nosaltres.- Ho vaig dir amb la veu més joiosa que vaig poder.

Sortint de la seva abstracció, va dedicar-me un somriure d'acceptació. La veritat era que en tot el temps que portàvem junts encara no l'havia vist mostrant símptomes de vertadera felicitat o alegria.



El sopar resultà estrany. Durant el primer plat no sabíem ben bé de què parlar. Les preguntes familiars les rebutjava, i no pareixia tenir gustos personals. Després d'haver begut diverses copes de xampany va anar obrint-se més, fins que vam arribar al punt que jo volia.

-I, digui'm, Elliot, o bé Deirdre. D'on prové aquest nom tan misteriós?- Havia de començar amb alguna cosa perquè no es notassin les meves intencions.

-Veuràs; la meva mare ho va decidir perquè era una heroïna de la mitologia irlandesa amb un destí tràgic. La gent ho relaciona amb la tristesa i amb un mal intens capaç de posar fi a qualsevol vida, i ara que ho pens, guarda gran relació amb mi. Les dues acabarem igual d'amargades, per més que intenti el contrari.- El to de la seva veu era seriós, no entenia ben bé el que volia dir amb allò.

-Jo també posseeixo arrels irlandeses, i no per això acabaré com aquesta heroïna.- Intentava consolar-la, no era la meva intenció fer-la sentir desgraciada.

-No importa, tothom acabarà igual, d'una forma o de l'altra. Tanmateix, que simbolitza el nostre treball? Morir pels altres? Per favor, qui ho entengui que ho compri.- No m'agradava el sentit que estaven prenent les coses, parlar així de l'agència era arriscat.

-A què ve això? Si treballes aquí és perquè vols, ningú no t'obliga.- El meu intent de canviar el rumb de les accions havia estat en va.

-Perquè vull?! Si, home! Tu també ho vols, veritat? Saps de què tractaven les quaranta pàgines que has memoritzat? A cas tens idea del que suposa enviar allò? Doncs bé, jo t'ho explicaré; l'agència utilitza micro xips per a controlar als agents. Creus que la gent normal pot memoritzar textos en una llengua estrangera així per així, o no sentir tristesa, ni dolor? Doncs estàs equivocat. Alteren els records de la forma que volen, i així és com et controlen, com sempre han fet amb tu.

No entenia res del que estava succeint. Just en el precís instant en el qual anava a qüestionar el seu argument, una fiblada travessà el meu cap. Tot era foscor.
 Comenta
 
Capítol 2 Nebulositat
Nebulositat
Em trobava estès a terra, de cara amunt, mirant una bombeta apagada penjant del sostre. Les descolorides parets contribuïen a proporcionar un demacrat ambient a l'estança. Tot era gris, fins i tot els rajos de sol, filtrats per la petita finestra situada al damunt meu, pareixien combatre contra aquell llòbrec espai, malgastant forces en va. L'últim que recordava era estar a un restaurant, sopant amb Deirdre, i de sobte, nebulositat. Recordo les seves últimes paraules, i el que varen desconcertar-me. Era veritat? De debò han estat controlant-me tot aquest temps? És per això pel que no recordo res de la meva infància? No, no podia ser possible. L'agència no faria res d'això.

En aquell precís instant, la porta de fusta bloquejada s'obrí, i d'ella aparegué un home. Devia tenir uns trenta anys, i la seva mirada transmetia confiança. Es va apropar a mi de forma estranya. Va situar-se a un metro del llit en què reposava. A l'estar posicionat i en un to confidencial, digué:
Abans de tot, has de saber que tot el que es fa es fa per algun motiu i te unes conseqüències, i que les coses no sempre són el que semblen. -
En dir això i sense donar-me l'oportunitat de respondre-li, sortí per la porta com si res no hagués succeït. Aquella xarrada m'havia deixat confós, i abans de poder meditar sobre l'assumpte, un grup de vigilants entraren i m'ordenaren aixecar-me. No era un reclús ni res per l'estil, mai havia causat problemes a l'agència i no entenia la forma en què m'estaven tractant. De forma brusca m'aixecaren i m'arrossegaren fins a la porta. Allí em posaren un tipus de filferro a les mans i m'ordenaren guardar silenci. La situació em resultava xocant, quasi còmica, si no fos pel fet que era jo qui estava fermat amb aquell tros de cable mal tallat. Com que no em pareixia just, vaig arremetre contra aquells homes, vaig aconseguir alliberar-me l'embroll de les mans i vaig córrer i sortir d'allí al més aviat possible, per l'únic passadís que hi havia en aquell lloc. Totes les portes eren de fusta antiga i mal conservada. Vaig ficar-me per un dels pòrtics i vaig esperar a què tot passés.

Sabia que em cercaven, que vindrien per mi i que aquella seria la meva última oportunitat per a escapar i tornar a la meva vida. Ho sabia, i tot i així, quan vaig albirar la porta que conduiria a l'exterior, una força va espitjar-me cap a la porta que tenia a mà dreta. No comprenia el que em passava, i en obrir-la vaig veure la sala on tenien retinguda a Deirdre. Sabia que si l'ajudava, només en sortiria un, i tot i així hi vaig accedir i vaig amollar-la. La seva mirada ho expressava tot; confusió, sorpresa i agraïment. Vaig dir-li que escapés, que si no ho feia en aquell moment tots do quedaríem atrapats. Amb gran esforç va accedir-hi, sortint per la porta tot el depresa que va poder. Ja no hi havia retorn. Havia d'esperar i renunciar a la meva llibertat per la meva companya, m'ho vaig prometre i era el correcte. A més, ella hagués fet el mateix per a mi, o això volia pensar.

Els vigilants entraren a l'habitació i em propinaren un cop de colze que em deixà inconscient durant uns segons, temps suficient per a transportar-me fins a un camió. Una volta dins vaig esperar durant dotze llargues hores, viatjant sense saber on em portarien. En arribar aquesta objecció va anar dissipant-se.

Allí em trobava jo, al davant d'aquell imponent edifici que tan bé coneixia, la seu de l'agència. No entenia per què m'havien portat allí. Tal vegada ens havien segrestat i obligat a l'agència a pagar un rescat per a nosaltres, tot i que l'agent Elliot no hi era amb mi. Potser, eren de la pròpia agencia, i tot era un pla per alliberar-nos... No aconseguia esbrinar el que passava, fins que el Sr. Morris, fundador i cap de l'agència, sortí a rebre'm. Ordenà als homes apartar-se per a poder accedir a mi. Un cop al meu costat, m'indicà el camí al seu despatx, travessant la fila d'homes apilats que s'havia format al nostre voltant.

Al despatx, em mirà preocupat, i digué:
-Segur que aquests darrers dies han sigut un sofriment. El no saber el que passa, creure que el món s'escapa... T'entenc.- Digué, com si no fos més que un nen el qual no pot comprendre un tema molt complicat.
-Si, tot ha sigut una mica embullat.- No sabia ben bé que dir, estava parlant amb l'home que havia estat el meu model a seguir a l'agència.
-Doncs veuràs; fa menys de dos dies vaig entrar al meu despatx, com de costum, i vaig trobar-me un exèrcit d'homes encorbatats esperant-me per a comunicar-me que un dels nostres arxius millor protegits havia estat robat. Robat! Pots imaginar la meva sorpresa en descobrir-ho.- La seva veu estava arribant a tons tan aguts com els d'un nen de set anys.
-Deu ser una terrible noticia, senyor.- No entenia res del que passava.
-Sí, sí, ho és. La pitjor part no és aquesta, és que l'arxiu està en mans d'una companyia adversària, gràcies a tu.- Aquest darrer mot ho digué amb la veu enverinada.
Les paraules em varen commoure. És clar que no vàrem vendre la informació a una agència contrària, si és el que pensava. A més, els arxius varen ser enviats correctament.
-Els arxius varen ser enviats correctament a aquesta agència, senyor. No entenc el que ha pogut portar-nos fins aquest malentès. Jo mateix vaig veure com l'agent Elliott ho enviava des del seu portàtil.- La meva veu cada cop sonava més aguda, i el que em preocupava era que pogués interpretar aquest gest com a símptoma d'estar mentint.
-Disculpi, Elliott? Ara sóc jo el que m'he perdut. De qui està parlant?- El seu rostre es mantenia impassible, però la seva veu posava en evidència un altre sentiment, molt més fosc.
-La meva companya de missions, agent Deirdre Elliot, que va ser assignada per a mi.- No entenia com un fet tan obvi havia estat oblidat.
-Ho sento, però l'agència no posseeix ningun agent amb aquest nom, tot i que jo sí que en conec a una anomenada així, i no és precisament una vinculada a l'agencia, més aviat tot el contrari.
 Comenta
 
Capítol 3 Lucidesa
Portava hores, tancat en aquella sala totalment blanca, esperant per a saber el que farien amb mi. No sabia si m'imposarien un càstig, o si simplement decidirien fer-me desaparèixer, com a molts altres considerats desertors per a l'agència. En algun altre moment de la meva vida hauria estat pensant maneres de sortir de l'edifici, o possibles arguments que justifiquessin la meva innocència, però en l'únic que pensava era en la venjança cap a Deirdre. Com podia una persona ser tan vil? No podia entendre fins a quin punt es podia arribar fins a fer una cosa així. És cert que jo mateix havia realitzat missions que consistien a sostreure alguns arxius importants, però mai havia traït a ningú per a aconseguir-ho. No podia ni imaginar-me el simple fet d'estar a la mateixa habitació que ella de forma moderada, sense esclatar.



Estava tan capficat en els meus pensaments que no vaig adonar-me de la presència del Sr. Morris, assegut a l'altre extrem de la sala. Percebia la seva mirada al damunt meu, estudiant-me. Estigué així uns segons, irradiant superioritat, fins que finalment digué;

-Em arribat a una decisió. La junta volia el teu exili, però la veritat és que a mi m'és igual el que la junta digui. Ells no saben la classe d'agent que ets. Has realitzat un gran nombre de missions de forma òptima, i això juga a favor teu. Ara bé, si vols continuar, has de pagar un preu. Estàs disposat a seguir amb el joc?- Tot pareixia massa irreal. Durant tota la meva vida havia format part de l'agencia, arriscant la meva vida per als seus objectius, i ara, després de tant de temps tenia elecció, podia reorientar el rumb de la meva vida.

-Sí, vull seguir. Digues el que he de fer- Mai havia estat tan segur.

-El joc és fàcil. Has de trobar a la teva “companya “. Els arxius no han set desvetllats, encara. Pensem que no falta poc perquè ho faci. El teu objectiu és evitar-ho. Hauràs de fer tot allò que estigui en les teves mans, sigui el que sigui.- Per fi anava a realitzaria un encàrrec el qual no només satisfaria a l'agència, sinó a mi el primer. Sabia el que havia de fer, on trobar-la i com fer per a què em tornés els documents.



Vaig agafar un vol cap a Hamburg, i en aterrar vaig anar directe cap al lloc on l'havia vista per primer cop. Efectivament allí es trobava, a la petita cafeteria situada a la torre del rellotge prenent un cafè. Vaig entrar de forma discreta, i una volta dins vaig optar per asseure'm a la taula del darrere, on podria analitzar-la. El seu rostre havia canviat, pareixia envellida. Esperava que notes la meva presència, que girés el cap i em veiés allí plantat, esperant-la. Va tardar uns segons a alçar la mirada, i quan ho va fer el seu rostre mostrava estupefacció. Les seves mans començaren a tremolar, i en fer-ho el cafè que sostenia es precipità cap al seu jersei. Sortí corrents per la porta, i sense pensar-ho vaig anar rere seva. La vaig perseguir pels carrers d'Hamburg, fins que finalment vaig aconseguir atrapar-la. Estava obrint la porta d'una casa d'aspecte atrotinat. En veure'm intentà desfer-se de mi, deixant-me fora, però un ràpid moviment ho evita. Un cop dins, entre cops i espitjades, vaig calmar-la. De cop i volta un silenci inundà la sala. Era la meva oportunitat per a aconseguir el meu objectiu.

-Quin fred tan gelat, no troba? Com sabies el codi? I ara que ho penso, que s'ha fet del meu company? I per què aquells arxius?- No podia ni suportar mirar-la a la cara.

-Per què has tornat?- Fou l'únic que digué.

-Perdona? Has robat informació. M'has robat informació! Esperes guanyar-me així per així i seguir amb la teva vida com si res no hagués passat? Doncs t'equivoques.- Notava com la meva cara s'estava posant vermella, i la veritat, no m'importava. L'únic que volia era incomodar-la, fos de la forma que fos.

-Tot el que es fa, es fa per algun motiu i té unes conseqüències, i les coses no sempre són el que semblen. - Aquella frase evocava un record. Just en aquell instant em vingué a la ment el record d'aquell home accedint a la sala on em tenien retingut. Em digué aquella frase i marxà, però, per què?

-Tot té una explicació, però has d'estar disposat a escoltar.- Ho pronuncià en un to greu, que aconseguí captar la meva atenció.

-T'escolto, però t'aviso, no vull més enganys.- Va ser tot el que vaig dir-li.

-Per començar, no formo part de la teva agència, ni de cap altra. No sóc cap agent infiltrada ni res per l'estil. Si vaig “robar-te” els documents va ser per un bon motiu. El teu company, bé, el que hauria d'haver sigut el teu company, es troba bé. És més, ho vares conèixer quan els de la teva pròpia agència t'havien empresonat. Era el meu confident. Intentava alliberar-te, i sense ell res d'això hauria succeït.- Esperava que cregués que el que feia era per  a algún bé? Anava equivocada, si pensava que amb un parell de paraules podia canviar la meva mentalitat.

-Quin se suposa que és aquest bon motiu del qual tant presumeixes, si es pot saber?- En aquell moment digué el darrer que esperava escoltar en el món.

-Salvar-te de tu mateix.- Unes paraules tan simples i senzilles canviaven tota la història.

-Que?- En aquells moments no podia entendre la situació, se m'escapava de les mans.

-Tu no vas decidir ser agent, ni has pres mai cap decisió pel que fa a la teva vida. Ja t'ho vaig explicar. Sents el que volen, penses el que determinen. No ets tu. Fa anys que vius en la ment d'un estrany, i és normal que no ho vegis, l'agència ha fet bé la seva part de la feina. El projecte Canes Venatici ha resultat ser el més efectiu per a l'agència en qüestions relacionades amb el reclutament de nous agents. Primer aconsegueixen atraure a candidats amb altes aspiracions a la vida. Després, enganyant-los, els sotmeten a l'operació que acaba amb els seus records i introdueixen un xip que controla les emocions. Finalment els convencen que l'agència fa tot el possible per al seu bé i juren lleialtat.- Cada cop alçava més el to de veu, i m'indignava que que qüestionés allò en el que tant de temps havia estat creguent, però una part de mi sabia que tenia raó.

-I com ho pots saber tu, tot això? No formes part del món de l'espionatge, tot i que has aconseguit moure les cordes sense ser descoberta. La gent no fa les coses així per així. Per què ho has fet?- Encara en xoc no sé com podia estar diguen aquelles paraules.

-Doncs perquè volia lliurar al meu germà d'aquesta vida! Saps quant de temps he tardat, en organitzar tot això, en trobar els arxius que permeten deslligar-te de l'agència? Des que varen seleccionar-te. Anys i anys de preparació per a arribar fins aquest punt.- La veu s'havia engrandit.

-No ho entenc...- En aquells moments va ser tot el que vaig poder dir.

-Tenc una germana que ha organitzat tot això per a alliberar-me i que quan ho aconsegueix no té un pla definitiu? Que esperes que faci? Deixar-ho tot? No puc abandonar l'agència, hi estic lligat, com bé acabes d'explicar.

-Has de confiar en mi, l'agència no és el que pareix. Has de creure'm quan et dic que començar una nova vida es possible. -

La seva mirada expressava tanta força que no vaig poder contradir-la. En aquell moment vaig entendre que no estava sol al món, que podia començar una vida pròpia sense haver de preocupar-me més de l'agència.

-Ja t'ho he dit, tenim els arxius que permetran alliberar-te. L'únic pel qual t'has de preocupar ara es de pensar en un nou lloc on poder començar la teva nova vida, començar a preparar la teva fingida mort i pensar en el teu nou nom.



Avui és el meu aniversari, bé, si se'l pot anomenar així. Fa trenta anys que vaig "morir", i la veritat és que actualment visc bastant bé. L'únic que anyoro de la meva antiga vida son aquells moments d'acció, però vaja, visquent a les terres salvatges del nord és fàcil recobrar-los. Estant aquí, plantat a la vorera del mar, me n'adono de que les coses no sempre són el que semblen.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]