Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



jgrebol
Pineda De Mar
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Dins l'armari
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No, en realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies -vaig dir.
N’estava completament segur del que havia de fer, tot i que era una feina bastant perillosa i m’hi jugava la vida. Hauria de canviar completament el meu estil de vida, però era necessari. L’avió va aterrar i vaig pensar que necessitava un descans. Una senyora molt amable que es deia Marie em va ajudar. Duia un mocador blau al cap i intentava passar una mica desapercebuda. El seu vestit era de mateix color que el mocador amb tons violetes i petits lunars de colors poc cridaners. Era bastant baixeta per l’edat que devia tenir. Jo pensava que devia tenir uns vint-i-vuit anys, però la documentació que em va ensenyar indicava que en tenia vint-i-sis. Era la típica persona de qui mai sospitaries d’algun fet inexplicable.
- Senyor Reguant? –em preguntà amb aquella veu de bona minyona.
- Sí, el mateix. Marc Reguant.
- Acompanyi’m, si us plau.
Vaig entrar en un cotxe gran i espaiós. No semblava gaire brut, al contrari, era molt net i es notava que ella es preocupava de l’estat del BMW. La Marie va dur-me a una casa rural perduda enmig del bosc, enganxada a la muntanya. Era molt gran i antiga, cosa que no em desagradava. Tenia un jardí molt ben cuidat amb flors de tota mena. Hi havia una piscina a la part del darrere de la casa, prou ampla per fer-hi una festa amb els amics. La casa, a l’interior, era normal; un menjador, una cuina, un despatx tot ple de fulls al terra i unes escales que duien al segon pis. Observant pels passadissos, vaig adonar-me que hi havia un armari diferent als altres. Estava sota l’escala i tenia un candau. Em cridava especialment l’atenció.
- I aquell armari? –vaig preguntar, intrigat.
- No n’has de fer res, d’allò.
I va marxar cap a la seva habitació. A la Marie la coneixia des de feia uns anys. Jo en devia tenir vint-i-tres quan vaig acabar la carrera d’arqueologia i vaig aconseguir una feina en una expedició d’una cova a Alemanya. Ella estava a l’entrada d’aquella cova sense fer res. Només observava. Jo estava en un racó, sense fer gaire soroll, concentrat en la feina, sense pensar en res concret, ja que aquell lloc em feia venir esgarrifances. No vam trobar res de res, cap objecte antic. En sortir, ella seguia allí, igual que abans, i em mirava amb una cara especial com si ja em conegués d’alguna cosa. Anys més tard, quan ja tornava a viure a Barcelona, la Marie em va enviar una carta dient-me que em necessitaven un altre cop a Alemanya, que algú em volia veure.
- Seu i estigues còmode –em va dir, amb aquell accent alemany marcat– d’aquí poc arribarà.
Jo no sabia a qui es referia ni per què em volia especialment a mi. No sabia què fer ni com reaccionar quan em trobés amb aquella persona. Vaig esperar una bona estona quan, de sobte, algú va trucar la porta. La Marie la va obrir i va aparèixer una ombra.
Era una persona gran, d’uns cinquanta-cinc anys aproximadament. Duia una americana i un barret, semblava un gàngster tret d’una pel•lícula. Duia un mocador de color vermell a la butxaca de la jaqueta i un bigoti característic. Duia una maleta de pell de color negre, que semblava contenir alguna cosa de valor. S’assegué davant meu i em digué:
- Benvingut altra vegada a Alemanya, Marc Reguant. El meu nom és Friedemann, Franz Friedemann. Treballo en una empresa relacionada en la recuperació i restauració d’elements geològics que es trobaven perduts. És per aquest motiu que hem vingut a cercar-lo. Necessitem una persona que estigui disposada a córrer un risc a qualsevol preu. Estem disposats a pagar-li tot el que calgui. Només ha d’agafar un objecte, un amulet.
No sabia què respondre-li. No sabia si preguntar o quedar-me callat, però ell m’ensenyà la maleta i seguí parlant:
- En aquesta maleta hi ha tot el que li cal saber per aconseguir-lo. Si està disposat a fer-ho, vindré d’aquí tres dies per recollir l’objecte. Si no ho fes, donaria les ordres als meus homes perquè entressin en acció, ja m’entén. Vostè decideix: hi està d’acord?
- Suposo que sí… Sols una cosa: com és que em ve a veure a mi i no a algú altre amb més experiència?
- Bona pregunta. La qüestió és que la Marie us va estar observant i va entrar en la base de dades de l’agència que s’encarregava d’aquella expedició de fa molts anys. Ella…
- Vaig observar totes les persones que hi havia involucrades en allò – interrompí la Marie -, des dels mateixos arqueòlegs fins a l’equip tècnic encarregat de restaurar les relíquies. Vaig comprovar d’on venien i què feien. Vaig copiar-ne les dades i vaig enviar-les a en Franz, qui, al cap d’un any, va començar la recerca. Vostè –assenyalant-me– és de les poques persones que queden en vida d’aquella expedició. Recordi que és un viatge molt complicat i necessitarà preparar-se molt.
- Però no hi ha cap altra opció, oi?
- Exacte –aclarà ell–. D’aquí tres dies tornaré, a aquesta mateixa hora i en aquest mateix lloc. Si no s’hi presenta, iniciarem la recerca per acabar amb la seva vida. Aquesta és una missió secreta, senyor Reguant. Tota la informació que necessita saber es troba en aquest maletí.
En aquell precís moment, ell s’aixecà i, amb un gest molt discret, deixà el maletí sobre la taula i sortí per la porta. Jo vaig quedar-me quiet, sense saber què fer. L’únic que podia fer era esperar i, al cap de tres dies, preparar-me. Abans de marxar, però, volia saber què hi havia dins aquell armari.
La Marie va deixar-me dormir allà mateix, un fet que va fer-me sentir molt content. Em vaig desvetllar. Vaig aprofitar per fer un tomb per la casa. Baixant les escales, em vaig recordar de l’armari que la Marie m’havia dit que no toqués. Però la Marie no era a la casa. Sols jo. Sabia que si no l’obria llavors ja no en tornaria a tenir l’oportunitat. Així doncs, vaig trencar el candau amb l’ajuda dels pics que vaig endur-me de Barcelona i vaig obrir la porta de l’armari. Una immensa cova s’estenia davant els meus ulls:
- Com pot ser, aquell túnel allà? – vaig pensar – Qui deu haver-lo fet?
No sabia què hi feia, però la qüestió era que era real i no un producte de la meva imaginació. Decidit a aventurar-me dins la cavitat, vaig tornar a la meva habitació per preparar-me per aquella nova expedició. Vaig emportar-me menjar per una nit, molta aigua, les meves eines de la sort i vaig entrar-hi.
Avançava per la cova només amb la maleta i una llanterna. “No m’estranyaria que en Franz i la Marie s’haguessin dedicat a cavar tot això”, vaig pensar. A mesura que m’endinsava la cavitat era cada vegada més gran i no se’n veia el final. Algú l’havia cavada, ja que es notava en les parets que no era natural. Encara hi havia trossos de pics que estaven malmesos, segurament perquè se’ls devien trencar mentre feien l’expedició. Semblava que el túnel no acabés mai i ja estava començant a desesperar-me. Vaig trobar un petit refugi dins la cova per poder descansar una mica i rumiar bé què fer. Vaig tardar molt en agafar el son, perquè no estava segur del que estava a punt de fer, però volia continuar endavant. L’endemà al matí em vaig despertar de sobte. Uns passos em seguien i em deixaven nu davant el perill.
Vaig aixecar-me de cop i vaig arrencar a córrer cap on podia, esquivant les pedres que trobava pel camí. Les passes estaven cada vegada més lluny i no sabia què fer exactament: podia amagar-me darrere una roca o podia seguir corrent i intentar trobar una sortida. Vaig fer el que deien les meves cames i vaig seguir corrent, deixant de banda tot el que hi havia al darrere meu. Vaig parar de córrer quan ja no vaig escoltar més les passes i vaig asseure’m a descansar una mica. Llavors va ser quan vaig alçar la vista i vaig quedar meravellat. Era la cosa més bonica que havia vist mai. No em podia creure que ho hagués trobat. Després de molt cansar-me, de molt patir i de molt esperar, hi vaig arribar. No sabia com reaccionar.
Era un portal gegant de pedra amb missatges gravats. Vaig intentar llegir el que posava, però era escriptura en alt alemany antic, i el meu domini de llengua germànica no em permetia desxifrar el seu text. La porta era gegant i tapiada amb una barra. Vaig analitzar-la. Ben bé semblava que ho era: la Porta de Nerthus. Durant la meva carrera a la universitat me’n van parlar molts cops d’ella. Segons l’antiga mitologia nòrdica, la deessa de la naturalesa, Nerthus, va crear un portal que permetia als mortals apropar-se una mica més a la deïtat i als seus poders. Tot i les nombroses llegendes que se’n van fer córrer, mai no es va documentar que ningú hagués estat capaç de travessar la Porta i tornar.
La barra de metall de davant de la porta estava oxidada, feia molt temps que estava allà sense moure’s. No vaig tenir problemes per aixecar-la. Vaig tornar a mirar amunt. La Porta de Nerthus s’imposava com un gegant davant meu. No sabia què em podia esperar allà al darrere, però sabia que seria alguna cosa grossa. Armat de valor, vaig donar-me un cop al pit i vaig obrir la porta.
 Comenta
 
Capítol 2 Les tres proves
Just creuar la porta vaig quedar-me sense paraules. Em trobava dins una gran sala circular. Mirava amb atenció tots els detalls, sense moure’m del lloc. No podia, estava massa sorprès. Tot allò era majestuós, i pensar que només jo era l’únic que ho coneixia em feia sentir una gran alegria. Parets d’estil llombard conservades des de feia milers d’anys, columnes decorades amb elements que ni jo mateix coneixia, escultures de marbre tallades en forma de diferents déus germànics… Un paradís! Al fons, hi havia tres portes més. Aquestes eren més petites que la que acabava de creuar, però els dracs esculpits als portals imposaven el mateix respecte que en l’anterior. Al mig de la sala, sobre un petit altar, hi havia una roca amb un gravat. Estava escrit amb llengua llombarda. Els habitants d’aquesta tribu germànica devien haver construït aquell semi-temple durant el seu moviment cap a Itàlia. El terra de l’altar estava ple de símbols i sanefes. Em va costar desxifrar el contingut del missatge, però els seus dibuixos esculpits em van ajudar a deduir-ho:
“Estimat aventurer que busca el meu tresor: per aconseguir el meu bé més preuat cal passar tres proves que demostraran la seva força, la seva saviesa i el seu valor. El camí no és fàcil, sols aquell descendent de la família Rebukän, escollit pel mateix Odin, serà capaç de superar les tres proves. Ara mateix us situeu en la sala de Nerthus, la meva sala, on podreu descansar i mai passarà el temps. Aquí mai passarà fam.
En aquesta sala hi ha tres portes, cadascuna amb una espelma al seu damunt. La porta de l’esquerra condueix a la prova de la saviesa. La porta de la dreta condueix a la prova del valor. La porta del centre condueix a la prova de la força. Quan completi la prova s’encendrà l’espelma corresponent. Quan hagi completat les tres proves, se li obrirà el camí per aconseguir el secret que oculta aquest indret.”
Vaig quedar sense paraules, meravellat davant allò. No sabia si marxar per on havia vingut i tornar més preparat, o seguir endavant i dependre del que hi havia allí dins. No sabia si era jo aquell descendent directe de la família beneïda per Odin. El fet que vingués de Barcelona era un motiu prou important per girar cua. Però alguna cosa em feia tendir a aventurar-me, devia ser el meu esperit arqueològic. Pensant que em seguien i que segurament no tindria temps de tornar allà, vaig decidir continuar endavant i dirigir-me cap a la prova de la saviesa.
Just creuar la porta vaig notar un corrent d’aire fred que venia del terra. Era de fusta i ambientat, pel que semblava, al classicisme. La sala era semblant a aquella que havia estat anteriorment: hi havia un piano en una de les cantonades i una cosa que em va cridar molt l’atenció: esquelets posicionats de manera que semblaven una orquestra, alineats, formant una mena d’U. Hi havia un director, amb el seu faristol, i els vuit músics que componien una bona banda de mitjans del 1700. Darrere cadascuna, un passadís. Vaig acostar-m’hi una mica i vaig investigar el faristol del director. Els fulls tenien pentagrames, sí, però no notes. Enlloc d’això, hi havia un escrit, semblant a aquell que havia trobat a la sala de Nerthus:
“Benvingut a la prova de la saviesa, descendent directe de la família Rebukän. En aquesta sala haurà de fer servir l’enginy per superar els diferents obstacles que se li posaran al davant. A la sala hi trobarà l’orquestra de cambra de Viena. Darrere cada un del seus components hi ha una porta. Tan sols una d’elles us durà on desitgeu, mes no proveu d’agafar les altres o us trobareu en un camí sense fi. El director és qui us guiarà per aconseguir el que desitgeu. Bona sort.”
Perplex, sense saber què fer, vaig pensar en el probable significat d’allò. No sabia quina de les vuit portes havia d’escollir, però el que sí que sabia era que havia de pensar ràpid. “El director és qui us guiarà per aconseguir el que desitgeu”. Què volia dir això que el director m’havia de guiar? Vaig inspeccionar el director a fons, però no vaig trobar res. Tot os, sols anava vestit amb un frac. Vaig pensar que m’estaven enganyant, però no era això. No devia haver parat atenció en alguna cosa i no sabia què era. Potser no havia d’inspeccionar el director, sinó el que ell feia servir: el faristol. Buscant darrere els folis que componien la partitura vaig trobar-hi, per sorpresa meva, una frase que deia el següent: “Posa’t en la pell del director”. Posar-me en la pell del director? Bé, més ben dit, en el poc que en quedava d’ell? El vaig observar detingudament. Vaig donar voltes al voltant del faristol i del director. El seu esquelet estava estirat sobre el suport. Tenia la mà dreta estirada i duia una batuta enllaçada entre els cartílags dels dits. Tot plegat feia una mica d’angúnia.
Em vaig girar cap a la resta de l’orquestra. També duien una jaqueta negra posada, però no un frac, com el director. Cadascú tenia el seu instrument particular, agafat entre els esquelètics braços. Estaven asseguts en cadires i els cap els queia. “Ja que m’he de posar en la pell del director, ho hauré de veure tot des de la seva perspectiva”, vaig pensar.
Amb un dit vaig tocar, a poc a poc, el cap del director. En veure que el cos no cedia, vaig clavar-hi una puntada de peu i l’ossada es va precipitar contra el terra. Un núvol de pols es va aixecar i el cos del director va quedar fet bocins. Sols quedava el frac i la batuta. Vaig agafar-la i em vaig situar darrere el faristol, amb l’orquestra fúnebre davant meu. Vaig moure la batuta, esperant que com una vareta màgica m’indiqués el camí a seguir. Res. Vaig mirar la resta de components des d’aquella posició. Els somriures dels esquelets feien por. Fixant-me en les seves cares, vaig adonar-me d’una cosa que no havia vist abans: hi havia un crani amb un forat a la part del darrere. Des d’allà on era, cap dels altres esquelets tenia aquesta distinció. Vaig observar a través de la cavitat ocular d’aquell esquelet, a través del cap d’aquell component de l’orquestra. Al final, la meva vista topava amb un dels passadissos que hi havia escrits a la partitura. Seria aquell? Vaig decidir fer cas del que deia el meu instint i vaig seguir endavant pel passadís indicat. Vaig arribar a un punt on no veia ni el final ni d’on havia vingut, ja que em vaig quedar sense piles a la llanterna. Vaig caminar una estona més fins que vaig topar amb el que semblava ser una porta. La vaig obrir.
Tornava a ser a la sala de Nerthus, sortia per la porta per on havia accedit a la prova. Vaig alçar el cap per mirar enlaire. L’espelma de la sala de la saviesa estava encesa. “Això volia dir que ho he complert, oi?” vaig dir, arribat un punt en què parlava sol. Just després vaig deixar de pensar en el que m’hagués pogut passar i vaig creuar la porta del valor.
Un cop travessada la porta em va meravellar el que veia. Una immensa vegetació es presentava davant meu. Semblava una jungla. Hi havia arbustos petits, arbustos grans, arbres petits, arbres més grans… La xafogor era insuportable. No em veia els peus, els matolls m’arribaven quasi fins al genoll. Davant meu hi havia tres grans estàtues de pedra, tan deteriorades amb el pas del temps que no veig aconseguir distingir què representaven. Davant de cascuna, un forat ample amb una escala. A la meva dreta, en un punt on no hi havia plantes, hi havia una roca, on hi deia el següent:
“Benvingut a la prova del valor, descendent directe de la família Rebukän. En aquesta sala es posarà a prova la seva confiança en mi i en els meus animals de companyia: la serp del valor, el tigre de la força i el mussol de la saviesa. Cadascun d’ells li atorgarà una informació diferent. Tingui fe en ells i baixi pel forat correcte. Bona sort.”
Així doncs, havia d’esbrinar per quina de les tres cavitats havia de passar. Vaig observar-les atentament. La primera de totes, a l’esquerra, semblava ser la serp, bastant deteriorada, enrotllada sobre si mateixa i amb la part de la cua que es perdia entre la vegetació. L’estàtua del mig devia ser el tigre, ajupit, a punt d’atacar la seva presa. Per últim, hi havia el mussol, amb les ales obertes i els ulls tancats. Vaig pensar que també hi hauria una pista prop la roca, així que vaig intentar buscar, darrere seu o en algun racó amagat d’entre les fulles, algun indici que em digués per quina escala baixar. No vaig trobar res i, sense voler, vaig clavar un cop de peu a la roca del missatge. Aquesta va caure i va deixar al descobert una pista oculta que deia el següent: “No ho veu?” Què és el que havia de veure? Vaig tornar a mirar darrere les estàtues, darrere la roca, als troncs dels arbres… Seguia sense percebre cap pista. Fins que aleshores vaig pensar: “Potser no ho he de veure jo, potser ho han de veure els animals”. Vaig situar-me davant les estàtues i per examinar-les amb uns altres ulls. La serp estava observant el fossat del mussol, igual que feia el tigre. El mussol semblava absent, perquè estava amb els ulls tancats. La pregunta era: “Havia de refiar-me’n dels animals de la deesa Nerthus? Bé, si ella vol ajudar-me, per què no provar-ho? A més, la família que havia anomenat anteriorment Rebukän i el meu cognom Reguant s’assemblen bastant…” Sense dubtar-ho gaire més, vaig baixar per l’escala del forat de davant el mussol i, arribat a un punt que vaig tocar terra, després de gairebé deu minuts baixant desesperadament, vaig saber que estava salvat. Em trobava en un camí semblant al de la prova de la saviesa, però aquest era un xic més curt, en podia veure el final.
Tornava a ser a la porta que havia fet servir per entrar a la prova, és a dir, a la sala de Nerthus. Ara només em quedava la última prova, però abans volia descansar una mica. No passava el temps, però era com si fos de nit. No vaig poder dormir perquè estava pensant en en Franz Friedemann i el que em faria si no era on havíem quedat. Potser sí que seria veritat que diria als seus homes que actuaria. El cas és que aleshores estava segur on era i havia de descansar per la prova de força, la tercera i última.
 Comenta
 
Capítol 3 El Repte Final
Era l’hora de fer la últim test, la prova de la força. Tot i que ja havia superat dues de les tres proves, alguna cosa em feia estar insegur. Però havia d’entrar en aquella sala tenint o no tenint por. La porta, decorada com les altres, era l’única que no tenia l’espelma encesa. Havia de ser capaç de superar aquella prova perquè se m’obrís davant el camí per aconseguir el secret que ocultava aquell indret. Vaig fer un pas endavant i vaig entrar dins el repte final.

La sala era de les mateixes proporcions que les altres. Cadascuna semblava tenir una temàtica diferent. La de la saviesa estava ambientada en el classicisme, al segle XVI. La del valor estava ambientada en una selva de vés a saber quan. I ara, en aquella, semblava com si hagués anat bastant enrere en el temps. No hi havia cap tipus de vegetació que es pogués apreciar a simple vista. Si hom es volia situar en algun punt de la història, podríem dir que es trobaria a l’edat de pedra. Les parets de l’estança, circular, estaven tapissades per grans roques. Al centre hi havia un cercle de pedres verticals que recordava el monument d’Stonehenge. Al mig d’aquesta rodona, un petit altar, com els anteriors, on hi havia gravat l’objectiu a assolir. Hi posava el següent:

“Benvingut a la prova de la força, descendent directe de la família Rebukän. En aquesta sala haurà d’utilitzar la força per moure la roca més pesant de les que s’hi troben, darrere la qual hi ha el retorn a la sala de Nerthus. Sols aquella persona amb la força atorgada per Odin serà capaç de descobrir el camí. Bona sort.”

Vaig respirar a fons. El meu últim obstacle per completar les tres proves era moure un roc. Sols darrere d’una hi havia el camí. Darrere totes les altres, mur.

Em vaig dirigir cap a una roca de les que formaven el cercle central. Eren molt altes però, tot i el seu gran pes, em veia en cor de moure-les. Sols havia de jugar amb la seva estabilitat. Creuant els dits en vaig empènyer una. Aquesta va caure i va topar amb la del seu costat, i així successivament. Fins que vaig haver de sortir de sota de la roca que tenia al darrere per no quedar aixafat. L’efecte dominó havia tombat el cercle. Amb les roques estirades al terra vaig mirar, amb bona fe, què hi havia sota les bases. Amb una mica de sort el camí del qual parlava la roca de l’altar es trobava sota una d’aquelles pedres i no darrere les de la paret. Però la sort no em va acompanyar en aquell moment.

Vaig començar a donar voltes per la sala, pensatiu. No podria moure totes les roques. Vaig començar a palpar les que hi havia a la paret, per si trobava alguna pista. Estant mig desesperat, una brisa d’aire va topar amb el meu clatell. Vaig girar-me i em vaig adonar que el vent provenia de l’escletxa que hi  havia al costat de la roca més gran. Vaig acostar-m’hi un xic més per assegurar-me’n. I, sí, provenia d’aquell roc gegantí. Vaig provar, en va, de moure’l. Ho vaig tornar a intentar. No es va desplaçar ni un mil·límetre. Assegut i recolzat a la paret vaig començar a pensar.

“Podria ajudar-me d’algun estri”. De quin estri? Sortosament, vaig recordar que la Porta de Nerthus estava tapiada per una gran biga de ferro. Vaig sortir de la prova (suposo que era legal) i vaig anar directament a la Porta. A fora sí que havia d’anar ràpid, ja que allà el temps transcorria amb normalitat. Tan bon punt vaig sortir, vaig escoltar aquelles passes que em seguien darrere. La biga de ferro l’havia deixada a un dels costats de la porta. Pesava força, però era millor moure allò que aquell roc. Vaig fer entrar la carena. Les passes cada cop estaven més a prop. Just abans de tancar la porta vaig veure’ls. Eren en Franz Friedemann i la Marie que, segurament, s’havien adonat del que estava passant, del que podia estar fent en aquell moment, i em perseguien. Vaig sentir-los parlar. Només vaig entendre les paraules d’en Franz, ja que la seva veu era més greu i l’escoltava millor. Tanmateix, no vaig saber tot el que deia:

No pot aconseguir l’amulet. No entenc com coi ha sabut que es trobava aquí! Si descobrís el poder que té, no ens el donaria pas. No hi ha… temps… Atrapem-lo i matem-lo. Sols així aconseguirem desxifrar les incògnites dels antics en primera persona. L’amulet… quan l’agafi…Estava entre l’espassa i la paret. La porta estava tancada, però no segellada. Al moment en què hi vaig entrar jo hi havia la barra de ferro davant seu. Ara sols amb una petita empenta podria obrir-se. Arrossegant la carena vaig arribar a la prova de la força.

Vaig intentar esquerdar una mica les dues roques dels voltants, però no vaig poder. No tenia prou força per alçar la biga i usar-la per donar cops a les pedres. El meu pla havia fallat. Ja era el segon que fallava en aquella prova. Em vaig tornar a asseure. Com si fos una revelació de la mateixa deesa, una idea em va passar pel cap. Vaig alçar la biga una altra vegada. Amb precisió i paciència, la vaig aconseguir introduir en una petita fissura profunda entre la roca grossa i la seva precedent. Vaig posar-me a un extrem de la biga i vaig empènyer fort posant en pràctica la llei de la palanca, apresa feia molts anys. La roca va cedir. Va cedir poc, perquè pesava massa i jo no tenia prou força, suficient per crear una escletxa prou gran perquè hi pogués passar. Era al passadís. Havia completat la prova de la força. La deessa Nerthus estava esperant aquell descendent directe de la família Rebukän, beneïda per Odin. M’estava esperant a mi.

Tornava a ser a la sala de Nerthus. La Porta romania tancada. Semblava que en Franz i la Marie no havien entrat. I ara, què? Les estàtues dels déus germànics semblaven que em miressin. Què volien que fes? Em sentia perdut. Vaig girar-me per comprovar que l’espelma de la força s’havia encès. Però no hi era. No hi havia cap espelma. La porta per la qual havia sortit no era la mateixa per la que havia entrat. Vaig girar el cap a banda i banda, buscant les altres espelmes. Però no hi havia cap més porta. Era la sala de Nerthus, sí, n’estava segur, però les portes que conduïen cap a les tres proves no hi eren. Havien estat substituïdes per una altra sola porta, de les mateixes dimensions però amb decoracions diferents. El seu portal era format per dues columnes amb dues serps al voltant i, a dalt, unint-les, un tigre estirat. A sobre d’aquest hi havia un mussol amb les ales obertes. Els  tres animals de companyia de la deessa. La porta estava decorada amb motius llombards.

Guiat per una mena d’instint natural, vaig agafar el pom de la porta i hi vaig entrar. Una nova sala es presentava davant meu. Sorprès, vaig restar una estona immòbil. La sala la qual em trobava era semblant a la sala de Nerthus, però més petita. Era igualment circular i amb columnes al centre que formaven un camí. Unes torxes als fusts eren l’única il·luminació, a més d’una columna de llum al fons. Al final del camí format per les columnes hi havia, al centre de la sala, un altar. Aquest era més gran al que hi havia a les proves i tenia, al centre, alguna cosa il·luminada per una llum provinent del sostre. Vaig alçar el cap però no vaig trobar el punt de fuga. Vaig avançar a poc a poc, contemplant l’arquitectura: simple però espectacular.

Vaig arribar a l’altar. Un objecte realment brillant estava al seu centre, sobre un suport, on hi havia una inscripció:

“Enhorabona per haver completat les tres proves, descendent directe de la família Rebukän. Davant teu es troba l’amulet de Nerthus, el qual vaig crear per atorgar a la persona escollida el poder de dominar la natura. El seu únic propietari serà aquell qui hagi completat les tres proves. Així doncs, ja pot emprendre el seu camí amb l’amulet de Nerthus.”

No sabia si creure’m el que estava veient. Jo, Marc Reguant, un simple arqueòleg que havia fet una carrera i havia treballat humilment passava a ser un descendent directe de la família dels Rebukän amb el deure aconseguit de completar les tres proves que havia col·locat especialment per a ell la deessa Nerthus i que ara tindria el mateix poder que ella. Semblava tret d’una novel·la. Vaig mirar atentament l’amulet. Era majestuós. Era un penjoll amb la cadena d’or pur i una maragda al centre d’aquesta, preciosa. Es diferenciava dels penjolls de les joieries per la seva forma. Era tan peculiar que no sabria com descriure’l. Tant bon punt vaig agafar-lo, els meus ulls van deixar de veure-hi. Només blanc. De sobte, es va sentir una veu femenina:

Salutacions, descendent directe de la família Rebukän. Sóc la deessa Nerthus, controladora de la naturalesa i creadora de l’amulet. Sàpiga que aquest objecte té poders especials. Quan l’ha agafat els ha activat, així que ha viatjat en el temps. No es preocupi per en Franz i la Marie, els he aturat els peus perquè no puguin entrar a la meva sala. Ja no li poden fer res. Ara viatjarà a l’època que vostè desitgi. Aprengui a utilitzar els poders de l’amulet, són poderosos, i, sobretot, no deixi que se’n faci un mal ús. Com a escollit que és, no dubto de les seves aptituds. Rebi la meva benedicció.Seguia tot blanc. No sabia què fer. “Me’l podria endur a casa i guardar-lo per emergències”, vaig pensar. Però sempre podrien entrar-hi i robar-me’l, i no podia permetre que caigués en males mans com les d’en Franz Friedemann. Vaig prendre una decisió. Suposo que va ser la més encertada. Havia d’activar l’amulet, però no sabia com. Vaig dir, temptejant:

Vull anar al meu pis de Barcelona a les 4:00 de la matinada!Vaig obrir els ulls, estava davant el meu llit. Sols una mica de llum del carrer entrava per la finestra. El despertador marcava les quatre de la matinada del dia en què havia d’agafar l’avió a Alemanya. Jo mateix estava dempeus i, alhora, em veia a mi mateix dormint. Sense fer soroll, sense despertar-me, vaig agafar el passaport i el bitllet. Vaig sortir del pis de puntetes i vaig dirigir-me cap a l’aeroport. Allà vaig fer-me passar per mi mateix i vaig arribar un altre cop a Alemanya. Vaig evadir la Marie. No havia de ser vist.

Creuant l’aeroport d’Hamburg corrents, vaig demanar un taxi a la casa on em vaig allotjar. Un cop allà, quan el cotxe va haver marxat, vaig trencar la finestra amb una pedra per poder colar-m’hi. Vaig trencar el candau de l’armari i vaig endinsar-me a la cova. Un cop davant la Porta, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig entrar en la sala de Nerthus. Aquesta vegada la sala no era com l’havia vista per primer cop. Era com si les tres proves ja haguessin estat completades ja que només hi havia una porta, la porta que conduïa a la sala de l’amulet. Vaig entrar-hi a fer el que havia de fer, el que trobava més just: vaig dipositar l’amulet que duia a la butxaca al seu suport.

Una altra vegada, vaig tornar a veure-ho tot blanc. Fluixet, la veu de la deessa Nerthus em digué:

Gràcies.Va sonar el despertador. Tornava a estar al meu pis de Barcelona, estirat al llit. Llavors vaig recordar tot el que m’havia succeït durant aquells dies. Vaig parar el despertador, vaig tancar els ulls i em vaig tornar a adormir.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]