Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Winter
Salt
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Pou de pedres
“Els somnis són una cosa i la realitat una altra de ben diferent”
NÚRIA PRADAS –Un estiu amb l’Anna-

I (Cristian)

Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no: l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.
Després d’haver-ho pensat millor, vaig tirar el porro. Fumar és la manera més lenta de suïcidar-se però ben mirat, tampoc tinc collons per acudir a les maneres més ràpides. Així que torno a agafar un altre peta light. Abans de poder-lo encendre van trucar a la porta, de seguida vaig saber que era la meva mare, sempre arriba quan no ha d’arribar. Pocs segons després va entrar. Encara no entenc per què pica la porta si després entra igualment, sense que li hagi donat el permís.
-Tinc una bona notícia per tu -Va dir, amb un to quasi de burla- La filla d’una de les meves secretàries necessita classe de filosofia i, vet aquí que jo tinc un excel•lent filòsof a casa sense fer res -noteu la ironia, oi?-. Així que li ho vaig proposar i va estar encantada –Em va somriure i, abans que jo pogués dir res, es va girar per anar-se’n. Es va parar uns segons i va afegir - Comences demà.
Així era ella, controlant cada minut de la meva vida. Si deia alguna cosa, s’havia de fer i ja està. No es discutia. No es protestava. Si ho deia la mare, es feia.
He passat de ser un suïcida en procés a un professor de filosofia en qüestió de segons. No està tan malament, al cap i a la fi.




II (Lídia)

No és un buit qualsevol, no és aquell buit que pots omplir amb una persona, amb una cançó, ni tan sols amb una abraçada. És com un buit però ple, de dolor. Cada vegada que intentava que alguna cosa sortís bé, sortia pitjor. És un pensament constant *Intenta-ho, total, pitjor no pots estar*. I m’equivocava. I sí, esclar que podia estar pitjor. Com quan fiques una galleda dins d’un pou amb l’esperança de treure’n aigua. No t’importa si està bruta o no, tu només vols treure aigua. I amb molt d’esforç puges la galleda, et costa però la puges. I què hi trobes? Pedres. Dolor.
I mentre pensava en aquell dolor, me’n provocava un altre, el dolor físic. Era la tercera maquineta a la qual li treia la fulla. Només un tall més, sota la taula, només un, abans que et vegin.
-Lídia, i a tu com et van anar?
-El què, àvia?
-Els exàmens filla, aquesta setmana en tenies bastants, no?
Anava a respondre però ma mare es va avançar.
- Com vols que li vagin, mare? Un desastre, és la desgràcia de la família. Si almenys estudiés n’hauria aprovat algun, però no.- Ara és quan hauria d’aixecar-me, anar al lavabo i plorar, però amb el temps he après a plorar en silenci.
Així que em limito a dedicar-li un somriure, a la meva àvia. Un cop més, un tall més i així successivament.
Per un moment es van creuar les nostres mirades, m’anava a aixecar quan em va dir:
- Per cert, he parlat amb la cap de l’empresa on treballo, té un fill bastant bo en filosofia i s’ha ofert per donar-te classes. Prepara’t i estudia una mica, comences demà.

No hi ha res que odiï més que la filosofia. Com es podien pensar que es poden explicar les morals i els sentiments? No és més que una assignatura, com les altres. Perquè de gran, si t’hi dediques en podries guanyar diners. Tot gira sobre l’economia. En fi, m’hauré d’empassar un professor (segurament un cregut amb poca paciència i tota la pesca) durant no sé quant de temps.




III (Cristian)

Després d’haver-me comprat un paquet de tabac, n’encenc un cigarret. Fumar és un dels pocs vicis que em puc permetre. Més tard, quan l’acabo, el tiro a terra. Ni tant sols he tingut temps de ficar-me les mans a les butxaques quan un home m’increpa:
-Escolti, estem netejant el carrer, li faria res agafar el seu cigarret i tirar-lo a la paperera?
*I a tu què coi t’importa que el tiri a terra? Segur que tu has tirat més brossa que no pas un tros de cigarro. Si estàs netejant el carrer és perquè et paguen, res més. Tot això ho fas pels diners, interessat* Vaig pensar, però ho vaig resumir tot en:
-Sí, ara l’agafo.
Dintre d’un quart d’hora haig de ser a casa de la meva nova alumna. Si jo sóc el professor, per què no ve ella a casa meva? A sobre d’haver de donar-li classes de filosofia, l’assignatura més fàcil que ha existit, haig d’anar jo fins a casa seva, sí senyor.
Però ja que hi sóc davant de casa seva entraré ara, per arribar 15 minuts abans tampoc passarà res.
“Porta 427, pis 2ª 2ª. Lídia Aguilera, a les 13:30h”




IV (Lídia)

No vull tenir cap professor particular i, menys de filosofia. Si suspenc és perquè no em concentro i si no em concentro és perquè no puc.
El professor vindrà d’aquí un quart d’hora i encara haig de dinar i canviar-me, però això últim si no em dóna temps tampoc em preocupa tant, que em vegin amb pijama, i menys un impacient cregut.
Abans de poder anar a la cuina truquen a la porta. A més de ser un cregut impacient també és un impuntual.
Obro la porta esperant-me el professor que m’he estat imaginant però en canvi davant meu hi ha un home que no arribava als 30 anys, amb les faccions marcades, no gaire alt i fins i tot una mica atractiu. Ah sí, i amb un somriure d’orella a orella.
-Bona tarda Lídia, suposo que ja saps qui sóc, no? Em dic Cristian –té una veu més greu de la que aparentava.
- Bona tarda Cristian, endavant –vaig dir obrint la porta del tot. En aquest moment em sento una mica avergonyida per anar vestida amb un pijama d’elefants.
- Sento haver arribat abans d’hora, no et fa res si comencem les classes ja, oi que no?
*Però si encara no he ni dinat. No et pots presentar a casa d’algú quinze minuts abans d’hora i demanar per començar les classes de seguida sense saber si ha dinat o no*
- No, no em fa res. Tinc els llibres a la meva habitació, podem estudiar allà, és per aquí, vine.
Al menys l’habitació està ordenada.
Tinc dues cadires al costat de l’escriptori però tot i així s’asseu al llit. Odio que s’asseguin a sobre del meu llit sense que els hi doni permís, y més si és un professor de filosofia que arriba un quart d’hora abans. Però qui s’ha cregut?
En fi, si ens poséssim a parlar de totes les coses que fa la gent molt sovint i que odio, no acabaríem mai.
-Escolta, et faria res portar-me un got d’aigua?




V (Cristian)

No, no tinc set. Però m’està bé que em deixi un moment sol a la seva habitació. És ordenada, de fet ho és massa per la seva edat. Té l’habitació d’un blau fosc. Una estanteria plena de llibres. Hi ha un paper arrugat sobre l’escriptori, no sé perquè coi m’he fixat, però l’he vist. Allargo el braç per agafar-ho, només per curiositat i intento llegir el que posa: es una frase d’un llibre de Núria Pradas. No m’ho puc creure, tinc la mateixa frase escrita en el meu llibre de filosofia.
Agafo un bolígraf que tinc a la jaqueta i anoto en el paper, sota la frase, el nom del llibre, tot seguit el torno a deixar en el seu lloc.
Per què coi tarda tant en portar-me un got d’aigua?




VI (Lídia)

Segur que no tenia set. Em fa l’efecte que només m’ha fet anar a buscar-li aigua perquè pugui estar sol, així que procuro tardar tant com puc a la cuina. Encara que no hi ha res a fer aquí, així que em sec i trec la fulla que tenia guardada a la butxaca. Em pujo la màniga i comencen a ploure els talls sobre el meu braç. M’ho mereixo. M’ho mereixo. Sí. No soc suficient així que m’ho mereixo.
Tall rere tall, i així m’oblido de la noció del temps...fins que escolto una veu, quasi llunyana.
-Lídia, va tot bé?
 Comenta
 
Capítol 2 Ajuda'm
“Hi ha coses que hem d’aprendre,
jo a mentir i tu a dir-me la veritat,
jo a ser fort i tu a mostrar debilitat,
tu a morir i jo a matar”
NACHO VEGAS –Morir o matar


VII (Lídia)

*No, no estic bé. Mai he estat bé, ningú s’ha preocupat realment per mi. Per què em preguntes si estic bé? Només per allò que li anomeneu “educació” que en realitat és hipocresia. No, no estic bé. Ajuda’m.*
-Ehh...sí, estic... –no em dóna temps a acabar la frase que ja està davant meu a la cuina. Baixo ràpidament la màniga abans que vegi els talls- estic bé.
-Per què tardes tant? En realitat no vull aigua, vine que comencem les classes.
Surto de la cuina, ell darrere meu.
Quan entro a l’habitació, comencem de seguida amb les classes. I no em diu res del que ha vist, o del que no ha vist. No, no ho ha vist.
I així, una hora i mitja.


VIII (Cristian)

He arribat a temps per veure com es baixava ràpidament la màniga, però no ha sigut tan ràpida, he vist els talls. És bastant maca, i encara és jove. La seva mare treballa en l’empresa de la meva, ho sigui que econòmicament va bé. Per què ho fa? I ja que hi estem, per què ho faig, jo?

En fi, què hi farem. Al menys la classe va anar bé. I les següents van anar igual de bé. No li vaig parlar del què he vist i ella no em va preguntar sobre allò que no he vist.
En l’ultima classe vaig poder veure que havia comprat, “Un estiu amb l’Anna”, cosa que vaig aprofitar per poder parlar d’una altra cosa que no sigui filosofia.

“-Aquest llibre és molt bonic, Lídia. Ja te l’has llegir?
-Sí, gràcies.
-emm...gràcies per què?
-Si no hagués estat per tu, no l’hauria comprat. Vaig llegir aquella frase en algun lloc, que ara no me’n recordo quin, i em va agradar. No sabia que era d’un llibre.
-Bé, ara ho saps.
-Sí, gràcies. M’ha agradat molt.
-M’alegro. Bé, ara me n’he d’anar.
-Fins la setmana que ve, Cristian.
Em va produir una sensació estranya quan va dir el meu nom. I crec que em va agradar, aquella sensació. No sé per què dimonis ho vaig fer, però li ho vaig dir, just quan anava a sortit.
-M’agrada com dius el meu nom –Vaig dir, amb por per si s’ho agafés com si estigues flirtejant amb ella.
Va somriure.
-M’agrada el teu nom.
-Adéu, Lidia –Vaig dir, somrient.
-Adéu, Cristian –Va dir, i crec que també va somriure. “

La veu de la meva mare m’aparta dels meus pensaments.
-Cris rei, prepara’t que has d’estar a casa de la Lidia en mitja hora.

Encenc un porro i faig una calada. Últimament només fumo quan estic nerviós. I ara no sé per què dimonis estic nerviós. Potser es per la Lídia... Però em sento molt còmode amb ella. És com si fos algú a qui coneixia des de fa temps.
*És perquè és una suïcida, com jo*
Esvaeixo ràpidament aquest pensament. Encara que sé que és la veritat. Porto bastants dies intentant armar-me de valor per parlar amb ella d’allò que he vist. Però no puc, us juro per déu que no puc. No puc ni pronunciar la paraula “suïcida” en veu alta, com collons m’ho faré?
Torno a fer una calada i tiro el porro. Obro el calaix i agafo un pot de Ramelteon, unes pastilles per dormir, i les fico a la butxaca de la jaqueta. Quan torni a casa, penso dormir tota la tarda.



IX (Lídia)

Falten deu minuts perquè arribi en Cristian i ja estic nerviosa. I per si fos poc, encara no he dinat.
És gairebé la una i mitja i m’acabo d’aixecar. Últimament no dormo molt per les nits a causa dels malsons que tinc. Somio que estic en un pont molt alt, i molta gent darrere meu insisteix perquè em tiri. Faig un pas al davant i sento que estic caient. De sobte, em quedo sostinguda en el buit, amb el meu braç enlaire. Algú m’ha agafat. Llavors aixeco el cap per veure qui m’ha agafat, i de sobte em desperto.

Decideixo no pensar més en el somni i anar a menjar alguna cosa.
Just quan anava a la cuina, truquen a la porta. Tanco els ulls i conto fins a deu. Obro els ulls i tornen a trucar a la porta.
Obro la porta i el trobo davant meu. Cristian. Porta un suèter gris sota una jaqueta negra i una bufanda grisa que fa joc amb el suèter. Em somriu d’orella a orella, com fa cada setmana. Em saluda. Diu el meu nom i apareix una sensació que em posa nerviosa, i el pitjor és que crec que m’agrada, aquesta sensació.
-Endavant, Cristian –dic, com cada setmana.

Anem a la meva habitació, deixa la seva jaqueta sobre el respatller d’una cadira, com fa cada setmana, s’asseu i parlem d’algun filòsof.
-Avui parlarem de Sòcrates, saps qui era?
-Un filòsof grec, fundador de la filosofia occidental.
-Bé, el que et vull dir es que les aportacions de Sòcrates a l’ètica...-i comença a explicar-me els conceptes.
L’escolto parlar mentre agafo apunts. Divago mirant els gestos que fa em les seves mants.
-Ho entens, Lídia?
-ehh...sí. Crec que ho entenc.
-Bé Lídia, ara digue’m, què penses de la vida?
Em quedo en estat de xoc. A què ve això?
-Perdona, no sé què preguntes exactament. -aconsegueixo articular.
-Vull dir, t’agrada la vida? O sigui, si saps què és la vida, i com la veus i... –abaixa el cap i comença a afluixar la veu, casi ni el sento quan xiuxiueja- i si creus que té algun sentit...
Obro la boca per respondre però torno a tancar-la. Què anava a dir?
Quan veu que no dic res torna a parlar
-No m’has que respondre ara, de fet no m’has ni de respondre, si no vols. T’importa ensenyar-me on està el lavabo?
-ehh...esclar, sortint de la meva habitació gires a l’esquerra.
-Gràcies.
S’aixeca i de seguida desapareix de la meva vista. M’aixeco jo també i em sec en el seu lloc.
Em torno a aixecar. Estic nerviosa, sí. Faig posat de tornar a seure quan cau la seva jaqueta a terra. M’ajupo, l’agafo i sento com alguna cosa roda per terra. I ho veig. Un pot de pastilles. L’agafo i me’n dono compte que son pastilles per dormir. Just el que necessito. Intento obrir-la per agafar un grapat però no s’obre. De sobte, sento com s’obre la porta del lavabo i m’afanyo a amagar el pot de pastilles a la butxaca del meu pijama i tornar a posar la jaqueta sobre el respatller de la cadira. Quan entra a l’habitació estic asseguda en el meu lloc.
-Bé Lídia, jo me’n vaig ara. Ens veiem la setmana que ve, d’acord?
-Sí, la setmana que ve.

I se’n va. La casa torna a quedar submergida en un silenci absolut. Ma mare no tornarà fins tard, així que em quedaré sola unes hores més.
Vaig a la cuina i poso l’aigua a bullir per fer-me espaguetis. I de mentre vaig a la sala d’estar i començo a pensar en la pregunta que m’ha fet en Cristian.
*Quin sentit té la vida? No, per a mi, no en té cap. Que si m’agrada? No Cristian, no m’agrada. Mai m’ha agradat. I no, no sé què és la vida*
De sobte m’envaeix una gran soledat i comencen a brotar les llàgrimes pels meus ulls. Miro el pot de pastilles que tinc a la mà, i sense pensar-m’ho faig força per obrir-lo i em prenc un grapat.
-No puc –dic entre sanglots. Ho dic en un xiuxiueig però em fa l’efecte que estic cridant, i ningú m’escolta.
Tot seguit m’entra un son sobtat i se’m comencen a tancar els ulls.
*No puc dormir, hi ha el foc encès a la cuina*
A poc a poc es tanquen els meus ulls, i caic en una foscor profunda.



X (Cristian)

Porto mitja hora assegut en una cafeteria mirant a l’infinit. Com m’he atrevit a fer-li una pregunta així? A veure com m’ho faré per tornar-li a mirar a la cara. Què esperava, que em respongués com si res? “Ah, mira Cristian, a mi no m’agrada la vida, saps? Com que soc una suïcida i l’única cosa que vull es treure-me-la, penso que no té sentit viure”
Dimonis, què he fet?
M’aixeco per tornar a casa i decideixo anar pel camí llarg. Tinc el cap fet un embolic i necessito ordenar els meus pensaments. M’apunto mentalment que la setmana que ve li regalaré alguna cosa a la Lidia, potser un llibre.
Després de mitja hora arribo a casa. Fico les mans a la butxaca per treure les claus, i les fico al pany. Mentre giro la clau m’assalta un pensament. Torno a ficar les mans a les butxaques. Buides.
Hosti, les pastilles.
 Comenta
 
Capítol 3 Morir o no
                                 “Perquè al cap i a la fi tot final també és un principi”

                                               DANIEL GLATTAUERCada set onades

 

 

Mor una adolescent de 17 anys en un incendi.

Una adolescent de 17 anys mor després d’adormir-se deixant el foc encès a la cuina. Es va trobar una capsa de Ramelteon a la mà de la noia. Segons els metges, són pastilles massa fortes per a adolescents de 17 anys. Es podria considerar un suïcidi. L’última persona que va estar amb la Lídia és el seu professor de filosofia particular, Cristian Arbald, que assegura que la noia estava bé quan la va deixar...”


 

És l’única cosa que em queda d’ella. Un tros de diari que anuncia la seva mort. Quan jo he sortit de casa seva no estava bé. Estava pàl·lida. L’havia torturat indirectament amb les meves estúpides preguntes. He fet que s’ensorri. Deu ser molt difícil que algú et pregunti per què vius, que et faci saber indirectament que sap que ets un suïcida. Deu ser molt difícil.

És molt difícil.

L’he obligada a agafar-me les pastilles. L’he obligada a suïcidar-se. L’he matat.

Avui fa un any que va morir la meva alumna.

Avui fa un any que vaig matar la meva alumna.

Avui fa 11 mesos i tres setmanes que vaig veure la meva alumna enterrada.

Avui fa 11 mesos i tres setmanes que es va enterrar un cor, que en realitat ja estava mort feia temps.

Avui fa 11 mesos, dues setmanes i cinc dies que vaig plorar per últim cop. Vaig plorar en recordar la seva veu, la forma en què deia el meu nom i la sensació que em provocava. Sensació que es va enterrar fa quasi un any. Vaig plorar perquè la Terra va perdre un àngel. Un àngel amb les ales de vidre, que si el tocaves et tallava i a la vegada ell es trencava. Vaig plorar perquè encara no havia fet res. No podrà acabar els estudis, no podrà treballar, no podrà arribar tard a casa un fred dia d’hivern, arraulir-se al sofà i llegir, escoltant com cau la pluja. No podrà sortir els dissabtes a la nit amb les amigues i beure fins oblidar-se de la vida. Si no s’ha enamorat, no podrà enamorar-se. No podrà posar-se vermella quan algú li digui coses boniques. No podrà casar-se, no podrà tenir fills. Vaig plorar perquè sabia que encara que no s’hagués mort, possiblement no hauria pogut fer res d’aquestes coses. Vaig plorar perquè s’havia mort.

Vaig plorar perquè potser la trobava a faltar.

Avui fa 11 mesos i una setmana que la meva alumna va fer 18 anys. Em pregunto si hauria passat alguna cosa especial el dia del seu aniversari. Potser ni tan sols m’ho hagués dit. Qui sap.

Avui fa 10 mesos que vaig intentar suïcidar-me. Estava en un pont, molt alt. Només calia fer un pas cap endavant.

Avui fa 10 mesos que me’n vaig adonar que no podia suïcidar-me. En realitat no vull morir. La meva alumna tampoc volia morir. Si hagués volgut morir ho hauria fet fa temps. No volia morir, només volia dormir. No ho volia. Encara que s’autolesionava. No volia morir, volia que algú li oferís la seva mà. Que l’agafés per la mà, i no pel braç. Volia que algú s’assegués amb ella, en silenci. Que l’escoltés mentre plorava, mentre es queixava, mentre s’odiava. Que l’escoltés. Volia que algú li acariciés el cabell i que li digués que no estava sola. Volia no estar sola. Volia que algú li agafés la cara entre les mans, que li netegés les llàgrimes. Algú que li aixequés el cap i que li digués que era maca. Volia sentir-se maca. Ella no volia morir. Volia no ser invisible, que s’adonessin de la seva presència. Estava cansada que després de portar mitja hora en un lloc algú li digués “ah, ets aquí. Acabes d’arribar, oi?”. Només volia dormir i despertar-se d’aquest malson. No volia morir, volia que l’ajudessin.

I jo podia haver-la ajudat. Però no ho vaig fer. La tenia davant dels meus ulls. Sabia que necessitava ajuda, i no vaig fer res.

Avui fa 9 mesos i cinc nits que vaig intentar comptar els estels. Volia saber quants suïcides hi ha en el cel. Vaig somriure en recordar que encara que la Terra havia perdut un àngel, el cel havia guanyat una estrella. N’hi havia moltes, d’estrelles al cel. N’hi havia algunes que brillaven més que d’altres, i em preguntava si les ales de les estrelles més brillants també eren de vidre, i si tallaven igual o més que les ales de la meva alumna.

Avui fa nou mesos que vaig anar a la tomba de la meva alumna per llegir-li un llibre de la Lois  Lowry, “Pots comptar els estels?”. Estic segur que li hauria encantat llegir-ho.                                                                   

Segur que li ha encantat quan l’hi he llegit.

Avui fa set mesos i dues setmanes que vaig prometre a la meva alumna que deixaria de fumar, perquè jo tampoc vull morir.

Avui fa set mesos i dues setmanes que vaig deixar de fumar. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. El meu metge diu que he fet bé de deixar de fumar abans que es convertís en un vici. Ja era un vici, doctor.  La meva mare diu que ara ja no em sent tossir a les nits, això vol dir que la meva salut està més bé. La meva salut sí, però el meu cor no, mare.

Avui fa sis mesos i tres setmanes que em vaig llegir per última primera vegada “Un estiu amb l’Anna”. Cada paraula em recordava a ella. Sentia la seva veu llegint-me el llibre en murmuris.

Avui fa sis mesos que vaig anar-me’n a viure a les Illes Balears. Des de llavors, cada matí del diumenge, agafo una tassa de cafè i surto a la terrassa a llegir algun llibre. I a les nits, torno a sortir a la terrassa per sentir com la brisa em despentina. De vegades, fins i tot puc sentir com alguns àngels baten les seves ales de vidre, i em pregunto si la meva alumna vola prop d’aquí.   

Avui fa quatre mesos que vaig parlar de la meva alumna. Ho vaig fer amb la seva mare. Em va dir que la trobava a faltar, i que l’estima molt. Em pregunto si la meva alumna sabia això, que la seva mare l’enyorava i l’estimava molt.

Avui fa dos mesos i tres setmanes que vaig llençar tots els meus llibres de filosofia. No en necessito cap. Em sé de memòria quasi tota la historia de la filosofia i dels filòsofs. No he tornat a obrir cap dels meus llibres des que va morir la meva alumna. Enmig de cada llibre hi ha les paraules que un dia ella em va dir sobre cada filòsof. No vull que s’escapin.

Avui fa un mes que vaig anar a visitar la tomba del meu pare, per primer cop. El meu pare va morir en un accident de cotxe, quan anava amb una altra dona. Quan ens va arribar la notícia em vaig posar molt trist, tenia 17 anys. Pensava que la meva mare també estaria trista, però la seva expressió era més de fúria que de pena. I llavors vaig entendre que estava més afectada pel fet que el meu pare hagués estat amb una altra dona que el fet que el meu pare s’hagués mort. Però tot i així, estava molt adolorida. Molt. Em va dir que tots els homes eren igual, que no sabien estimar. No sé si s’havia adonat que jo ho era, d’home. I jo sí que sé estimar. Estimo la meva mare, i per respecte a ella no vaig visitar mai el meu pare, fins fa un mes, quan vaig entendre que el meu pare també estimava. Estimo els llibres, la música. Estimo l’art, la cultura. Estimo la brisa, i els estels. Els estimo, igual que estimo la meva alumna.

Avui fa tres setmanes que vaig començar a treballar en una biblioteca. M’agrada la sensació d’estar envoltat de llibres, de cultura, de saviesa. M’agrada estar envoltat de gent que estima els llibres, la cultura, la saviesa.

Avui fa dos dies que em vaig adonar que encara no li havia confessat a la meva alumna allò que pensava.

Ahir vaig començar a escriure-li un carta.

Fa mitja hora, he acabat d’escriure la carta.

Estic assegut en un banc amb vistes al mar, i amb la carta a la mà.

Torno a llegir-la per últim cop;



“Estimada alumna.

Tot junt, la nostra historia sembla una paradoxa. Suïcides que no volien morir.

És ben graciós, saps? De camí a casa teva m’estava queixant per haver de anar fins a casa teva sent jo el professor i resulta que em vaig sentir més còmode a la teva habitació que no pas a la meva. Anaves amb un pijama d’elefants, i tant te feia que et veiés amb aquell pijama. Tenies una veu més dolça de la que m’esperava. Encara no sé com agafar-me aquella mirada que em vas llençar quan em vaig asseure en el teu llit. No vaig tornar a asseure’m en el teu llit. Però era molt còmode, i tant que n’era. Eres molt intel·ligent. Coneixies molt bé les ètiques tot i que no les entenies del tot, però no les entenies perquè no les volies entendre. Sé que la filosofia no pot explicar els teus sentiments, però qui ho pot fer? Els talls? Les llàgrimes? Reina, ningú ho pot fer. Sé que no volies morir. Sé que només esperaves que algú t’ajudés. Ho sento molt. Encara que, ben mirat, tampoc hagués pogut fer res. Però carai, t’he tret temps, temps que potser, si l’hagessis tingut, haguessis trobat a aquell algú capaç d’ajudar-te. Ho sento molt. Em va saber molt de greu veure els teus canells coberts de talls. I mai vaig saber per què ho feies. Pensava que podria entendre a qualsevol suïcida, ja que jo n’era un. Però no, no t’he entès. No t’entenc. No m’entenc.

Per cert, molt bonic el pijama.

Abans sempre em rondava pel cap una pregunta que m’horroritzava. Havia de morir o no?

Ara sé que possiblement a tu també t’horroritzava aquesta pregunta.

No sé quina hauria sigut la teva resposta, però ara sí que sé la meva.

No. No vull morir.

Pensava que quan sapigués la resposta a aquesta pregunta em quedaria més tranquil, però no.

Sé que necessitaves ajuda i que ningú te la va donar.

Jo també necessito ajuda.

Lídia, ajuda’m.

                                                                                               Cristian”


 

Faig un avió de paper amb la carta i la tiro en direcció al mar. I vola. M’agrada pensar que la meva alumna l’ha agafada i aquest cop no ha tallat la carta amb les seves ales i ella tampoc s’ha trencat.

I vola.


M’agradaria i, espero que pugueu veure el vídeo;

https://www.youtube.com/watch?v=hGwqsvjUX8I

                       
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]