Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Els TOPA
Sabadell
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 Obsessió
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?

-Qui va descobrir Amèrica?

-Què pensa en veure un bon cul de senyora?

-Quant fan nou per nou?

-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?

-Quants eren els set reis de Roma?

-Què val més, una pel•lícula còmica o un castell de focs?

-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

Les paraules se li barrejaven dins el cap, mesclant-se, formant un garbuix de mots sense significat. Quina mena de lògica tenien aquelles preguntes? No les recordava en absolut, però, segons li havien explicat, eren les mateixes de l’última vegada... Quina última vegada?

No sabia si havia passat un minut o una hora, però el professor, perdent la calma, va repetir les preguntes en to impacient. Ell va restar callat. El professor es va passar la ma pels cabells en un moviment exasperat. Aquell gest, li va semblar estranyament familiar.

-Lincoln era un cuiner famós; Francisco Pizarro va descobrir Amèrica; penso que tinc ganes de masegar-lo ben fort i nou per nou fan dos més set. I... què més m’havies preguntat?

El professor, per enèsima vegada, va tornar a recitar les preguntes. Ell va seguir contestant bajanades, l’una rere l’altra, convençut de les seves respostes. El professor es limità a anotar els resultats que apareixien a la pantalla de l’ordinador. Acte seguit, va abandonar la sala per uns minuts. En tornar, duia amb ell un sobre.

-Em sap greu haver-lo d’informar que ha donat positiu a l’examen de revisió de la TOPA.

Alguna cosa no acabava de quadrar dins la ment malaltissa del pacient. Va girar amb dificultat, degut a tots els cables que s’entortolligaven com serps al seu voltant, connectats al seu cos. L’armari de metall d’on sortien els fils elèctrics va reflectir el seu propi rostre: una cara rodona amb cabells amb forma de casquet, amb la ratlla al mig i els ulls emmarcats per unes ulleres d’or.

***

Es va despertar sobresaltat, xop de suor. La visió duplicada d’ell mateix en el somni l’havia trasbalsat.

S’havia quedat adormit damunt dels papers, farcits d’operacions i símbols. Un filet de saliva havia caigut damunt els fulls i havia corregut una mica la tinta. Va eixugar-se la boca amb el revers de la mà i va aixecar el cap, mentre es redreçava les ulleres, que portava tortes.

La seva vista es va enfocar i milers de provetes, tubs i matrassos plens de líquids efervescents de colors van aparèixer al seu camp de visió. La seva disposició dins el laboratori no tenia cap ordre lògic per ningú que no fos ell.

Tots aquests utensilis saturats de fluids no eren res més que intents fallits de trobar una cura per la TOPA, el Trastorn d’Oblit Progressivament Accelerat, que, en els darrers anys, havia afectat greument a més del cinquanta per cent de la població mundial. Portava de corcoll a tots els científics que no havien caigut en la malaltia. Fins llavors, havien aconseguit mesures de prevenció contra la malaltia, però cap cura que en revertís els efectes.

Les persones afectades per la TOPA oblidaven, amb una rapidesa preocupant, tots els records que constituïen la seva existència. Oblidaven la seva identitat personal, el seu jo passava a ser tan sols una il•lusió del passat. Es transformaven, en un període de vint-i-quatre, en meres ombres del que havien estat.

Els florescents pampallugaven al sostre de l’habitació; la meitat d’ells estaven fosos i no havien sigut substituïts, tot i que, en comparació amb la caòtica habitació, aquell aspecte no era, ni de bon tros, el més important. Les parets blanques estaven plenes de ditades i tenien taques d’humitat; en algunes zones, hi havia traces de líquids que hi havien estat estampats, fruit dels violents atacs de frustració del professor quan, amb la nova fórmula de la cura de la TOPA, no obtenia els resultats esperats.

La obsessió del professor per la malaltia arribava fins a l’extrem que, des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, treballava en trobar una cura. I ara, fins i tot, somniava amb la TOPA.

Es va aixecar del tamboret, i, engarrotat, va caminar fins al petit armari on guardava algunes conserves i càpsules de cafè.

Just quan n’anava a agafar una, va sonar el timbre de la porta. Ell s’hi va dirigir amb rigidesa i va obrir-la.

Una figura de dona que coneixia molt bé es retallava contra el marc, amb cara de pomes agres.

Era la seva mare.

 Comenta
 
Capítol 2 Caos
El professor va fer un pas enrere i la seva mare va entrar al laboratori, passant pel seu costat recolzada en un bastó, ranquejant.

Va alçar la vista i va observar amb ull crític l’estat lamentable en el que estava sumida l’habitació on treballava el seu fill. Després, va dirigir la seva mirada penetrant sobre la galta del professor, on hi havia marcades les arrugues dels fulls damunt dels quals s’havia adormit.

Sense pronunciar ni un sol mot, va encaminar-se cap al tamboret que el seu fill havia abandonat feia un moment i s’hi va asseure.

Finalment, va parlar. I ho va fer suaument, amb un deix de tristesa.

-Quants dies fa que ets aquí tancat?

Ell, abaixant el cap amb abatiment, va admetre:

-Tres dies... Des que ho vam saber.

Ella va moure el cap en senyal d’assentiment, com si aquella resposta només confirmés el que ella ja sospitava.

-Jo... Jo... No sé que fer –va confessar el professor-. Estic desesperat. Porto dies intentant trobar la cura, provant tot el que se m’acut i, cada cop que sembla que és tant a prop que la podria tocar, se m’esmuny d'entre els dits: alguna operació falla o no obtinc el resultat esperat. Durant aquests tres dies he intentat tot el que és humanament possible sense cap èxit.

La seva mare el va mirar amb aflicció.

-El teu cervell està esgotat, fill. Probablement t’has estat alimentant de cafeïna tot aquest temps –va apuntar ella-. La teva ment està saturada fins a tal punt que res del que ara facis tindrà sentit. Has de descansar com Déu mana. Estira’t al llit i dorm una mica; i després, vés al bar de la cantonada i demana que et facin un entrepà –i, dirigint-li una llambregada suplicant, va afegir-: I vés a veure-la, fill. T’has negat a fer-ho durant tres dies i ho entenc, però és la teva...

Ell la va interrompre amb un cop de cap.

-No.

-Ella ho necessita! Li anirà bé, veure’t!

El professor es va girar cap a ella i li va etzibar:

-No ho saps, això! No et reconeix, mare! No sap qui som, ni com ens diem... No pots afirmar que li anirà bé veure el que per a ella són dos perfectes desconeguts!

La dona va eixugar-se una llàgrima solitària que li havia caigut dels ulls i que ara li baixava galta avall. El seu fill, en veure aquella imatge, va avançar cap a ella i la va abraçar mentre es disculpava entre xiuxiuejos.

Finalment, ella se’n va separar i li va fer una última mirada, implorant.

-Està bé... L’aniré a veure aquesta tarda, d’acord?

La seva mare va esbossar l’ombra d’un somriure trist i es va aixecar amb dificultat. Va fer un petó a la galta del seu fill i va marxar en silenci.

***

Després de fer un àpat més que acceptable al bar de la cantonada i de fregar-se les mans amb líquid antisèptic del dispensador automàtic del local, el professor va col·locar-se la mascareta de manera que li tapés tota la boca i va sortir al carrer, en direcció a l’hospital.

Tant bon punt va entrar, els seus ulls van topar-se amb un panorama completament desolador. Les infermeres i els metges corrien amunt i avall sense parar, tots amb mascaretes i guants. Des del passadís, es podia contemplar l’interior de les habitacions que tenien les portes obertes. Els llits, desfets; els malalts, sedats; els familiars i amics, destrossats, tots embolicats amb pijames de cirurgià, guants, casquets i mascaretes del mateix color blau turquesa.

Es va quedar petrificat i totalment immòbil, contemplant l’escena que tenia lloc davant seu. De cop, una infermera el va treure del seu trànsit donant-li un copet a l’espatlla.

-Senyor, disculpi’m però no pot estar aquí al mig amb tan poca protecció. Vingui amb mi a la sala de desinfecció on li proporcionarem un pijama de visitant.

Va seguir-la, obedient, intentant no mirar tots aquells malalts. No volia ni imaginar que aquell era el mateix aspecte que ella tenia.

Quan el professor va estar tot desinfectat i vestit, el van acompanyar a l’habitació on s’estava ella. Ell es va aturar a la porta i la va contemplar, adormida.

Semblava mentida que, aquella dona de rostre plàcid i tranquil fos una persona completament diferent de la seva germana. Havia perdut tots els seus records, totes les seves experiències. Era una altra dona. I, tot i així, el seu rostre adormit seguia sent el mateix de sempre. La posició laxa del seu cos en dormir no havia canviat.

La infermera va informar-lo que deixarien de sedar-la uns minuts per tal que pogués parlar amb ella, malgrat que ella no el reconegués. Ell va assentir sense mirar-la; no podia apartar l'esguard de la seva germana. No sabia si volia veure-la desperta; no sabia si volia tenir la confirmació irrefutable que ella ja no hi era, que havia desaparegut per sempre.

Amb prou feines, va sentir la porta tancar-se. La infermera els havia deixat sols perquè poguessin tenir certa intimitat.

Va observar la cara de la seva germana fins que aquesta va començar a reaccionar. Primer va parpellejar i després va moure la boca i va arrugar el front. Es va incorporar lentament i, un cop els seus ulls es van haver acostumat a la claror, el va mirar. Va ser llavors quan ell es va adonar que no estava preparat per veure allò: els seus ulls reflectien indiferència, inexpressivitat. La seva manca d’emoció el va afectar més que no pas si ella hagués mostrat menyspreu o, fins i tot, por.

Res. Senzillament res. Ni el més petit rastre de sentiment. Va fer un pas endavant, acostant-se al llit. Ella va seguir sense mostrar cap reacció.

Ell la mirava fixament mentre seguia avançant, intentant despertar en ella algun efecte, qualsevol cosa. Un fracàs. Finalment, quan es trobava a tan sols uns pocs centímetres del capçal del llit ella va preguntar:

-Qui és, vostè?

La seva confusió va ser com una punyalada dins seu. L’havia tractat de vostè; això volia dir que ni tan sols reconeixia l’amor i la preocupació que, de ben segur, es reflectien en els seus ulls. No era capaç ni d’apreciar que ell no era un desconegut.

-Sóc el teu germà.

Els seus ulls van moure’s d’un cantó a l’altre, escrutant-lo, intentant trobar la lògica a les seves paraules. Va arrufar les celles i va sacsejar el cap, talment com si es volgués desfer de la boira de la seva ment.

-No, no pot ser. Jo no tinc cap germà –va afirmar ella, segura de sí mateixa.

Ell la va contemplar amb ulls tristos i va fer que sí amb un gest, però ella ja no el mirava. Observava la finestra, el cel blau esquitxat per un parell de núvols. Llavors, va girar el cap una altra vegada cap a ell i, dirigint-li una mirada indesxifrable, li va dir:

-Perdoni, qui és vostè i que hi fa, a la meva habitació?

Va ser la gota que va fer vessar el vas. La seva memòria danyada no aconseguia retenir els records recents, no conservava més que un parell de minuts.

El professor es va abraonar sobre ella, la va agafar per les espatlles, sacsejant-la mentre cridava:

-Sóc jo, que no ho veus?! Sóc jo!

Ella cridava i movia els braços, intentant desfer-se d’ell. Donava cops de puny als seus braços, rostre, pit, però ell no la deixava anar, pres per un instint foll.

Sense saber ben bé com, es va trobar rodejat d’infermeres i metges que intentaven separar-los mentre que ella, asseguda damunt del llit i feta un manyoc, plorava a llàgrima viva, tremolant com una fulla, amb els ulls negats plens de confusió. Ja no recordava res del que acabava de succeir.
 Comenta
 
Capítol 3 Esperança
Tenia les mans al volant, tremolava, sense acabar d’assumir el que tot just havia vist. Amb els ulls negats de llàgrimes, la carretera es desdibuixava davant seu com si conduís enmig d’un mar gris de boira matinal un dia d’hivern.



A la llunyania, va aparèixer la silueta familiar d’una illa de cases. Quan s’hi va acostar, va distingir l’edifici on havia passat els millors anys de la seva vida. Tenia records d’ell i la seva germana jugant al jardí amb la nena de la casa del costat. Records d’una època feliç i despreocupada.



No es veia amb cor d’entrar. Va donar voltes i voltes al voltant del bloc de cases, ignorant les places d’aparcament buides de la vorera, com si no les veiés. El carrer desert li permetia conduir lentament mentre rumiava què diria a la seva mare.



Finalment, va deixar el cotxe tres carrers més enllà, per poder pensar amb claredat entretant s’acostava a la porta. Quan s’hi va trobar plantat davant, amb una gran força de voluntat, va prémer el timbre.



La seva mare el va sortir a rebre i, amb una sola mirada al seu rostre desencaixat, va endevinar-ho tot. Aplicant el seu habitual tractament del silenci, el va abraçar. Ell li va tornar l’abraçada, incòmode. Passats uns segons, la va deixar anar i va entrar a la saleta. Va enfonsar-se en el sofà que descansava vora la paret. La seva mare el va seguir, arrossegant els peus, i va situar-se al seu costat. Li va posar una mà al genoll, preocupada, i va esperar, pacient, a que el seu fill tingués el valor de parlar.



-És una altra, mare. Ja no és ella... –murmurava el professor, absent i perdut en les seves cabòries-. M’ha mirat amb aquells ulls buits, sense cap mena de reconeixement en ells. Ni tan sols ha notat la meva estimació, la meva devoció. Per a ella només era un desconegut més...



La seva mare el mirava amb aflicció, acariciant-li els esblanqueïts cabells.



De sobte, ell va apartar la seva mà i, en un moviment brusc, es va incorporar.



-No puc més... No hi ha solució per a ella. Està molt pitjor del que m’hauria imaginat. I ja ho he intentat tot, sense èxit... –i passant-se la mà pel front va exclamar-: Em rendeixo.



Ella va aixecar el cap, sobresaltada, i, canviant el seu freqüent caràcter serè, va dir amb agitació:



-No, fill! Això sí que no! No podem llençar la tovallola a la primera de canvi! Ets la nostra única esperança, la seva única esperança! Ets l’únic que pots trobar-ne la cura. Tots aquests científics amb qui treballes no saben el que passa en el món real, no han vist de prop els efectes de la malaltia que estan intentant tractar. No saben com destrossa a les famílies, això!



Ell va aixecar els braços amb impotència, només per després tornar-los a deixar caure.



-És inútil, mare. No hem trobat res definitiu, tot el que tenim són conjectures. I cada vegada són més els que cauen abatuts per la TOPA. És massa fàcil d’encomanar i la gent no vigila prou; es pensen que, com que han resistit a la malaltia fins ara, en són immunes, que ja no corren perill. I no saben que, precisament, cada cop és més fàcil contreure-la. El nombre de persones afectades creix cada dia més, a una velocitat alarmant. Molts no són conscients que un simple frec els podria costar la memòria, la seva identitat.



L’anciana plorava. Entre sanglots de desesperació, li va llençar una mirada suplicant; la mirada d’una mare desolada i feta trossos. El professor, commogut davant aquesta visió, va cedir.



-Està bé, mare, no ploris. Seguiré intentant-ho. Però no permetis que t’envaeixin les esperances, perquè les possibilitats són ínfimes. Increïblement escasses.



Es van acomiadar i ell va agafar el cotxe per tornar al seu laboratori, que, últimament, semblava casa seva. Va encendre la radio que, com ja era habitual en els darrers mesos, parlava de la TOPA.



Tan bon punt arribar, va agafar un feix de papers i va començar a fer càlculs i operacions, determinat a trobar una cura que els pogués retornar la germana perduda. No va fer cap pausa, ni tan sols per anar al lavabo; no va menjar, no va dormir, no va descansar. Escrivia, tatxava, esborrava sense aturador. Estava posseït; posseït per una resolució fanàtica. Hores i hores seguides sense fer res més que provar, aplicar i descartar. Desenes de possibilitats, ni una solució. El volum de fulls arrugats de la paperera augmentava amb rapidesa, fins que van acabar sortint-ne. La calculadora treia fum, els números ja mig esborrats per l’ús continu.



El galimaties de nombres i operacions passava per davant dels ulls del professor fins que, aquests, es van fixar en el darrer nombre sense veure’l realment. Es va adonar que havia comès un error en un dels càlculs de feia una estona. Va llançar-se damunt de la paperera, com un lleó a la seva presa, i va començar a agafar papers i descartant-los, veient que no eren el que buscava. Finalment, el va trobar. Va portar-lo a la taula i allisant-lo va repassar els números. Tal com havia endevinat, hi havia una petita errada; tan petita que l’havia passat per alt. Va corregir-la emocionat. El resultat semblava viable. Va passar a la fase d’experimentació i, tot mesclant líquids i substàncies, va obtenir el resultat esperat.



Per fi l’havia trobat. La cura llegendària, la que guariria als milions d’afectats mundialment per la TOPA. Es trobava en una proveta. Semblava increïble que un recipient tan petit pogués contenir el descobriment més important de la història.



Va fer les proves un cop més, per assegurar que tot allò era real, que no havia comès cap error. Efectivament, el resultat va ser el mateix.



Sense dilació, va agafar una jaqueta i les claus del cotxe, deixant el laboratori fet un mar de desordre i caos.



Mentre conduïa per la carretera, imaginava el rostre de la seva mare, resplendent d’alegria, albirant un futur on tots tres estarien altre cop junts.



Estava tan emocionat, que gairebé es va saltar la sortida de l’autopista; era una cosa que no l’hi passava des que feia poc que s'havia tret el carnet de conduir, quan la carretera no li era familiar. Eren els efectes de l’exaltació que sentia.



Va girar a la dreta, dirigint-se a l’avinguda on vivia la seva mare. Un cotxe quasi l’atropellà. Sorprès, va veure que, amb les presses per explicar-li les bones noves com més aviat millor, havia conduit pel carrer en contrasentit.



Tot i així, com que sentia la necessitat imperiosa de dir-li que havia descobert la cura, va decidir seguir pel mateix carrer, sense importar-li la infracció que cometia ni el perill que corria.



Va aparcar de qualsevol manera, sortint encara amb el motor brogint, deixant les claus al contacte i la porta oberta.



El professor va tocar el timbre de la porta amb impaciència, fent petits saltets sobre el mateix lloc, damunt la catifa de l’entrada.



Per fi, va sentir unes passes que s’apropaven i els forrellats que s’obrien. Finalment, la porta es va obrir, mostrant-li la figura de la seva mare.



Excitat, va agafar-li la mà amb força i, sacsejant-li, cridava:



-Mare, mare!



Ella, acariciant-li la cara per tranquil·litzar-lo li va preguntar:



-Què passa, fill meu?



I ell, deixant de saltar i mirant-la als ulls, va respondre:



-Ostres... No me’n recordo.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]