Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



nenesguapes
Gironella
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Un no parar, pitjor no pot anar!
Segueixo amb el peta, no paro de pensar en com n’està, d’espatllada, la societat: les jovenetes no deixen de provocar per atraure les mirades, els nois, només pensen en bogeries, els adults estan tan atrafegats que ni tan sols s’adonen dels petits detalls del dia a dia i, els vells, només fan que renegar.
Sempre he pensat en ser feliç com aquella canalla trapella que no es preocupen per les conseqüències, només aprofiten el moment, pensant únicament en la diversió. I és per això que segueixo amb aquesta addicció entre les mans. Em direu atrapat però no, no és així! Jo consumeixo per sentir-me a gust amb mi mateix, és a dir, ser feliç. I per suposat, per sentir-me allunyat d’aquesta societat podrida que ens corroeix pas a pas.
Fa uns anys que no treballo, no em preocupa, però la pasta en aquests moments em seria de bon grat per no convertir-me en un sense sostre. La veritat és que tinc factures endarrerides i el banc m’amenaça amb l’embargament de la casa. Ahir mateix em vaig quedar sense aigua. Vaig baixar a la porteria i aprofitant que el Sr. Miquel, el porter, havia anat a fer un encàrrec, vaig entrar a corre-cuita al seu despatx i agafant d’una revolada les claus del quart primera em dirigia escales amunt dissimulant, com qui no vol la cosa, per passar desapercebut davant d’aquell veïnat tan xafarder que tinc.
Treballava de fuster però la mala coordinació de l’empresa va acabar deixant-me de potes al carrer. Quina sort! No aguantava aquell imbècil del director! Sempre es creia l’estrella, però ell, mai no feia res. Que si has de polir més aquesta fusta, que si demà no tindràs hora lliure per dinar... I d’aquestes tantes! Només feia que manar i queixar-se. Reconec que al principi va ser molt dur, fumava unes vint cigarretes al dia per treure’m els nervis, per això el metge em va atabalar tant, que si tinc els pulmons dèbils, que el meu coll és massa sensible... De tan pesats, al final, els acabes fent cas. És per això que ja anava pensat en poder-me col•locar en alguna altra empresa.
El dia de St. Domènec, el “jefe” em va fotre fora; així que, per fotre aquell mitja merda, vaig decidir buscar alguna empresa que ens fes la competència. A les dues setmanes ja m’havien agafat. En aquells temps era fàcil buscar feina i vaig tenir la sort de causar bones vibracions als nous caps. La feina era més dura però més ben pagada; per aquest motiu vaig aguantar. La veritat és que tot el personal eren uns “yonkis” acabats. Al principi, quan m’oferien petes, només feia dues calades i ja flotava pels núvols, no era que m’apassionés la sensació, però al cap d’un temps d’anar-ho fent per encaixar a la companyia, vaig anar fumant més i més fins a acabar com ells. En fi, era un porreta de primera.
La meva pobra vella em va fer adonar que estava marxant per mal camí i vaig ser jo qui va decidir deixar l’empresa. Ja fa sis anys que no treballo. Com que no cotitzava res, tampoc rebia cap ajuda econòmica però, amb els meus estalvis, he aconseguit dur una vida senzilla. Fins a hores d’ara, que sóc un mort de gana i mica en mica em van traient les necessitats bàsiques, com ahir. Quina estafa això de les companyies! Merda de societat!
Potser m’hauré de plantejar tornar a la feina, sinó hauré d’anar a viure en aquella casa que em porta tants mals records de la infància i serà repetir el terrible i inacabable malson. Dic malson perquè des de petit rebia per qualsevol ruqueria. Ja ho veia que la mare patia per mi, però ella no podia aturar-lo perquè la dona ho sofria més durament. Li pegava moltes nits, quan tornava del bar amb males condicions, duia massa cerveses i vés a saber què més li corria per la sang. Algun que altre dia, l’havia vist amb una “xina” a les mans. I sempre anava acompanyat per aquell sac d’ossos del Juanjo que l’incitava a fer juguesques. Bé, la part més dura de suportar no eren tots els cops i insults que sempre rebia, sinó la seva mort. Sí, no sóc massa afortunat, el meu pare va morir de sobredosi quan jo tenia cinc anys.
M’encenc un peta, aquesta vegada més carregat, m’enfonsa pensar en la meva infància i, sincerament, hi ha coses que em posen de mala lluna. Reconec que la veïna té un mobiliari luxós, el sofà li deu haver costat uns quants quartos, que bé que s’hi està! Em dirigeixo al lavabo i decideixo fer-me una dutxa relaxant. Podríem dir que sóc un aprofitat, però l’aigua és essencial per viure i aquests del banc no deixen d’emprenyar-me... Així que alguns recursos m’he de buscar. De fet, podré viure com tot un senyor durant uns quants dies, fins que arribi la Pepa del creuer. Aquesta pla que n’és, d’adinerada!
L’únic que em preocupa és que el Sr. Miquel s’adoni de la manca de les claus de la Sra. Pepa. El primer que se m’acut és fer una còpia d’aquestes. Sí, molt intel•ligent! D’aquesta manera podré entrar d’amagatotis a casa seva sempre que es doni a la fuga. Ja sigui perquè vagi a comprar, al cine amb les velles, al club de golf o de cap de setmana. Me la sé tota, la vida d’aquesta rica.
Ja estic més calmat, la dutxa m’ha deixat ben relaxat. Alguna cosa per menjar no m’aniria malament, em dic. Obro la nevera, però malauradament està coberta de verdura, fruita i caldos en “tetrabrick”. Que saludable la tia! No és precisament el menjar que a mi m’agrada. Fa anys i panys que no tasto una pastanaga, mongeta, o qualsevol vegetal. Estic enquimerat amb una pizza. Però que hi farem, amb els temps que corren no aniré a comprar res més, així que menjaré quelcom del frigorífic.
Tota aquesta aventura de les claus em fa recordar aquella època en la que entravem amb els meus amics en un local del poble i fèiem bestieses com: pintar les parets de grafits, portar alcohol robat del bar de la cantonada, fumar tabac embolcallat amb paper de diari... En fi, un munt de coses que em divertien i em treien somriures fins que se’m van acabar de cop. Una tarda... una baralla... crits... insults... Em sentia fatal, a més estava sol, tots estaven en contra meva. Notava una pressió al pit i cada insult que rebia em baixava més l’autoestima, sentia que la meva ràbia interior creixia però com més la treia cap a ells, més trist estava jo, més enfonsat. Vaig marxar, no ho vaig poder resistir. Els acabava de perdre.
 Comenta
 
Capítol 2 De la soledat a estar enamorat
Sabia que m’esperaven uns dies molt durs, però també era conscient de que això no duraria tota la vida.

Encara ho tinc present. Em ressento de recordar aquella adolescència i aquells vells

amics.

Sempre pensava que no em sentiria acollit en cap altre grup, que em quedaria sol, que

aquelles serien les meves últimes amistats. No confiava en ningú, ni tan sols en el meu

cosí, que era qui sempre m’ajudava quan tenia problemes. Per això em va costar molt

tornar a fer amics. Pensava que més valia tenir companys.

Als meus vint i pocs sortia molt de festa, hi anava sol és clar, no em feia res. Tota la nit

assegut a la barra amb el got als dits i contemplant el panorama de la festa. Gairebé ja

em coneixien totes les cambreres, fins i tot em regalaven alguna que altra cervesa i en

cas de molta gent em deixaven servir els cubates.

La Txell, la noia que més coneixia i la que més simpàtica era amb mi, una tarda em va

dir d’anar a fer el got amb ella i els seus amics. Primer no em va fer massa gràcia, però

finalment em vaig animar: no tenia res millor a fer. Vaig arribar a la cafeteria quan tot

el grup ja estava en una taula parlant. Ella amb la mà aixecada em va saludar, després

amb un gran somriure em va presentar tots els seus amics. Semblava que em

coneguessin de tota la vida, com si ella els hagués parlat prèviament de mi. Eren set.

Quatre noies i tres nois. Al principi em sentia fora de lloc, un pèl tallat. Al cap d’una

estona però, em vaig anar obrint i explicant anècdotes que em van ajudar a integrar-

me més en el grup. Vaig explicar petites coses de la meva infància, trossos saltats. De

fet, hi havia un noi que, pel que deia, s’assemblava força a mi, el Jordi, amb qui, per la

seva situació a casa, em vaig sentir identificat. Quan era petit, també tenia un pare

conflictiu i una mare sense veu ni vot. Reconec que em va fer pena. De noies, qui em

va donar més bones vibracions va ser la Júlia. Era la més guapa: cara magra, cabell

llarg, primeta... i es veia força simpàtica. Les altres tres no parlaven tant.

Aquella nit quan vaig anar a dormir pensant que potser aquella seria la meva

oportunitat, que hauria trobat una nova colla, em vaig alegrar. Em repetia una i altra

vegada que tornaria a saber el que era l’amistat i sí, ho tornaria a saber, però no com

jo em pensava.

Al cap d’uns dies em va arribar a les orelles que algú havia escampat la meva història,

la meva infantesa, les meves anècdotes... Jo només em repetia que potser haurien

estat la Roser, la Míriam o l’Ester, les tres nenes bones, aquelles que estan callades i

quan no te n’adones te la claven per l’esquena, aquelles que sembla que no hagin

trencat mai cap plat, les típiques mosquetes mortes... Però aquesta vegada la meva

intuïció fallava.

Vaig quedar un dia amb en Jordi. Vam estar parlant i li vaig comentar el tema, li vaig dir

el que creia sobre aquelles tres. Aleshores m’ho va desmentir: havia estat la Júlia. Em

va dir que era una noia amb qui pots riure una tarda, passar-t’ho d’allò més bé, però

que val més no confiar-hi perquè a l’hora de la veritat no se’n pot estar d’escampar les

coses dels altres.

Veia que en Jordi era un bona peça. Em transmetia tranquil·litat. Amb els altres dos no

hi tenia el mateix tracte, es veien més boques, més esverats, més cridaners...

Al final, en general, em feia molt més amb les tres noietes tímides. Cada vegada sortia

més amb elles i la veritat és que m’hi sentia ben acompanyat. M’aconsellaven, em

deien que havia de centrar el cap, que havia de ser més obert... M’agradava que fossin

allà. Imagineu-vos si m’agradava que fins i tot em vaig enamorar. La més tímida, la més

insegura, la que havia tingut un munt de problemes a l’escola, la que havia intentat

suïcidar-se... però sabia que era la que tenia més bon cor, la que tenia una carcassa i

mai deixava que veiessin el seu profund interior. Afortunadament, jo el vaig veure.

M’hi vaig fixar com mai ningú ho havia fet.

I és que l’amor no es busca, ens troba...
 Comenta
 
Capítol 3 La crême de la crême
Vam passar un temps molt units, un enganxat a l’altre, tot i que va ser efímer perquè ella se’n va anar. Bé, pensareu que va marxar del meu costat per anar-se’n algun lloc, pensareu que ja no m’estimava, però no va ser el cas. Es va suïcidar.

Sempre em deia que estava farta de la Júlia, que aquesta escampava els seus problemes familiars a tothom i això no li agradava. Que estava farta de deixar-se la pell buscant feina per només cobrar 600 euros i que al cap de res la despatxessin per haver trobat algú que els sortís més bé econòmicament. Que se sentia incompresa perquè a casa seva no se l’escoltaven…

M’encenc un peta per poder explicar més bé el que va passar aquella nit. Jo era a casa, i feia una bona estona que trucava a la Roser per quedar amb ella, ja se sap, quan comença una relació sempre es tenen ganes d’estar al costat de la teva parella. Ella no em responia i em vaig començar a preocupar perquè sabia que aquell dia sempre tenia lliure i que si haguessin quedat amb la colla m’ho haurien dit. El primer que vaig fer fou anar a casa els seus pares per veure si estava cuidant la seva mare ja que el seu pare tot sol no podia, la pobra dona era esquizofrènica. Em van dir que no havia estat allà en tota la tarda. Abans de sopar vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins a casa seva per veure si havia perdut el mòbil ja que no em responia. Vaig estar trucant la porta uns cinc minuts i no donava senyals de vida. Jo sabia que ella era allà perquè el seu cotxe estava a la plaça de sempre. No vaig aguantar més, tement-me el pitjor, vaig obrir la porta d’una puntada de peu. La primera habitació on em vaig dirigir va ser el seu dormitori, pensant que potser estaria escoltant música amb els seus auriculars, com feia sovint per desconnectar del món. No hi va haver sort. Tenia el nerviosisme a flor de pell. Sortint de l’habitació em vaig dirigir al bany, potser estava fent-se un bany relaxant. Era allà. Semblava molt relaxada, amb els ulls tancats. Vaig somriure i li vaig acariciar suaument el braç. Aleshores ho vaig veure, tenia un pot de pastilles a la mà i era buit. La vaig sacsejar perquè es despertés però ella no reaccionava. M’hagués agradat que obrís aquells ulls verds, però fes el que fes res no la feia tornar amb mi. Estava desesperat, agafant el mòbil vaig marcar el número de la policia. Tot va passar molt de pressa, se la van endur.

Estava molt nerviós, l’únic que necessitava era sortir d’aquell pou de tristesa, ja havia passat molts d’anys tristos i em negava a passar-ne un altre més. El primer que vaig fer va ser anar al barri de la Mina, sabia que allà hi trobaria el que jo volia. Amb 200 euros vaig comprar el que creia que em faria passar la desesperació, no només comprant heroïna, sinó també un gram de coca i totes les pastilles que em van voler vendre. No sabia el que feia i amb menys d’una hora tot em corria per la sang.

No ho recordo molt bé, sé que era feliç, que em trobava al lloc que sempre havia somniat amb la persona ideal, la Roser. És clar que tot això eren els efectes de les drogues i el seu efecte, com a novell, era molt fort.

No recordo res més, ni els següents dies.

Crec que fa temps que no visc, només penso.

Aquest últim pensament em fa reflexionar. No recordo haver menjat res, ni tan sols haver anat al lavabo. És estrany. Realment sóc viu? Sóc jo? On sóc?

De vegades sento sorolls, persones que corren atabalades, llums que m’enlluernen, com si estigués en un escenari representant una obra de teatre.

Sento veus, ara sé que tinc els ulls tancats. Recordo tota la meva vida, però després d’un punt tot s’ha tallat, no sé què m’ha passat.

Una veu més forta, és la veïna? Potser ja ha tornat. Diu coses que no entenc, que si el de la sala 279 està amb visites, que el de la 54 no pot caminar, la dona de l’habitació del final està molt greu… Què significa tot això?

Ara se sent la veu d’un home, li diu que es tranquil·litzi, que ell ha tingut molts casos similars i que amb la modernització de la medecina tot és més fàcil i ràpid de curar.

Endevino que estic en un hospital, però per què? Què m’ha passat?

Començo a lligar caps, crec que ja sé el que em passa. Aquesta constant sensació d’estar dormint i no poder-me despertar em porta a la resposta. Estic en coma.

Ara ho entenc tot, les drogues m’han portat aquí, al coma, vaig patir una sobredosi.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]