Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



haribo
Tortosa
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 Per què sóc aquí?
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?
-Qui va descobrir Amèrica?
-Què pensa en veure un bon cul de senyora?
-Quant fan nou per nou?
-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?
-Quants eren els set reis de Roma?
-Què val més, una pel·lícula còmica o un castell de focs?
-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

La persona asseguda a la cadira era un xicot, amb els cabells rinxolats ataronjats i brillants com una posta de sol, amb la pell de porcellana, ulls com el fons del mar i amb una clara mirada desconcertant. Amb un to de veu que deixava veure que tenia por, va dir:

-Però...Per què sóc aquí? Si us plau...

El professor se'l va mirar, amb certa cara de fàstic, però no va contestar res i va apropar-se a una mena d'ordinador.

Jo, estesa al terra i confosa, per fi em vaig poder començar a moure. Al cap d'una estona em vaig poder aixecar, encara que amb dificultat. Ells, em van mirar. El noi es va posar roig com un tomàquet.

-Pareix que la princeseta s'ha despertat... -va dir el professor.
-On sóc? Com hi he arribat? I..., què li feu? -vaig dir assenyalant el noi.
-Aquí les preguntes les faig jo!
-Les pots formular..., però l'altra cosa és que te les contesti.-vaig dir en to desafiant.
-Pareix que s'ha aixecat de mal humor... En fi...

Va sortir de la sala, i, de sobte, un gas groguenc va anar omplint lentament la nostra estança i jo, a pesar dels meus esforços, vaig notar que irremeiablement m'adormia...

No sé quant temps va passar, però em vaig despertar amb un fort mal de cap, asseguda i atrapada en una cadira que pareixia de ciència ficció semblant a la del pèl-roig. També estava nua, però allò pareixia ser el menor dels meus problemes. Poc després, va entrar el professor.

-Què m'heu fet? Per què m'heu tret la roba?

El professor, passant de mi, va dir:
-Ara, princeseta, m'hauràs de respondre a unes preguntes, i si no ho fas t'aniré donant descàrregues d'electricitat cada cop més fortes.
-Prefereixo morir a ser el teu ratolí de laboratori.
-Això ja ho veurem -va dir amb un somriure entre desafiant i superior.-Començarem per preguntes fàcils. Com, quant fan 7 per 9?

Va haver un silenci sepulcral a la sala, seguit d'una petita descàrrega.

-Qui és el president del govern?-va esperar un poc més que l'altra vegada, però em va soltar una descàrrega notablement més forta que l'anterior.
-Quins anys van estar els musulmans a la Península?-ja, sense esperar massa va llençar-me un altra descàrrega, amb aquesta ja em pensava que em moria, vaig acabar sense forces a la cadira, sabia que si no contestava la següent pregunta em mataria allí mateix, sense pietat.
-Neus, com no encertis l'última pregunta, t'asseguro que no m'ho pensaré dues vegades i moriràs electrocutada.
-Com saps el meu nom? -vaig preguntar amb gran esforç, tot i que el cap em donava voltes.

Ell, va sospirar, amb ràbia, i va continuar amb l'última pregunta:

-Quant són 859 per 4123?

Vaig mirar els tres professors que veia, a causa del mareig. Com sabien que sabia la resposta? Em vaig quedar parada, un moment. Vaig lligar cables, aquells tests que havia fet fa poques setmanes..., n'havia fet molts, ja que els doctors deien que els resultats no eren conclusius.... De sobte, vaig notar com la descàrrega, només tocar-me la pell, sortia disparada cap a altres direccions, per bona o mala sort, no va tocar al professor, aquest es va quedar tan parat, com jo. Van passar uns segons i jo, enmig d'una barreja d'alegria, por, sorpresa i confusió, em va aparèixer al cap la qüestió de si havia estat jo, la que havia provocat això, o només eren imaginacions meves.

El professor va sortir corrents, amb tanta pressa que no va tancar la porta amb clau. Per fi, hi havia una possibilitat d'escapar-me, si sabia com sortir d'aquella cadira. Vaig provar de mirar fixament els braçals que m'hi mantenien subjecta, a veure si els podia moure amb la ment..., però res, seguidament vaig forcejar, però l'únic que aconseguia era clavar-me metalls, fins al punt de fer-me algun tall.

Van entrar dos homes quadrats, amb aparença de goril·les, anant cap a mi. Una vegada que ja estaven al meu costat, un el suficientment prop com per poder sentir el seu mal alè, l'altre, va treure un comandament d'una de les butxaques del seu pantaló i va pitjar-hi un botó. A l'instant em vaig veure alliberada de la cadira, però ara m'agafaven els dos de manera que no podia fugir. Em van treure d'aquella sala i vam recórrer llargs passadissos amb parets de pedra cobertes de molsa que aparentaven ser d'un castell de l'Edat Mitjana, i que no semblaven haver estat netejats des de llavors. L'olor a brossa i aigües fecals em feia agafar arcades... Al cap d'una estona, vam arribar a una mena de porta gegant d'alumini, amb un munt de botons i cables de colors vius i, amb una estranya càmera de vigilància que ens apuntava. Era com si el passat, el present i el futur estiguessin units. Els homes, de sobte, em van soltar. Em vaig girar cap a ells, i l'últim que vaig veure va ser una mà peluda dirigint-se a gran velocitat cap al meu cap.

Em vaig despertar a una mena de presó, vestida amb una bata semblant a la d'un hospital, on hi havia molta humitat, i hi feia molt de fred. Es sentien gotes caient del sostre fent una mena de musiqueta tranquil·litzadora fins a cert punt. Vaig comprovar que la porta, de barrots, estava tancada amb clau. Vaig mirar al meu voltant. Hi havia una finestreta, també amb barrots, a la part més alta de la paret que deixava veure que estava a una cel·la subterrània. El pensament que no sortiria d'allí em matava viva. A la meva ment, van aparèixer els meus pares, els meus germans..., tota la meva família, els meus amics... I si ja no els tornava a veure? Les llàgrimes van començar a recórrer les meves galtes lentament, fins a caure al terra...

Van passar unes hores, el sol s'estava amagant. De sobte, vaig sentir sorolls, el cor se'm va paralitzar. Vaig distingir el grinyol d'una porta a l'obrir-se i, seguidament, unes passes apropant-se. Després d'uns segons de silenci, els goril·les d'abans aparegueren a l'altra banda dels barrots de la porta de la meva cel·la. Portaven el pèl-roig inconscient, el qual estava sagnant per una gran ferida al braç... Van obrir la porta, no vaig intentar escapar, sabia que seria inútil. Van llençar el pèl-roig a uns metres de mi i se'n van anar tancant-nos en clau. Vaig mirar el meu nou company, vaig apropar-me, vaig comprovar que respirava..., això em va tranquil·litzar. Seguidament, vaig mirar-li la ferida, era considerablement profunda. Si no li tallava l'hemorràgia, moriria. Sense pensar-ho, vaig arrencar la màniga de la meva bata i, amb ella, li vaig fer un torniquet. Jo, que sempre havia sigut molt aprensiva, notava com m'anava marejant, però havia d'aguantar. Al cap d'una estona, que per a mi va ser eterna, va deixar de sagnar. Havia perdut molta sang, però sobreviuria. Vaig mirar les meves mans amb la sang encara líquida i després de molt d'esforç per no desmaiar-me, vaig perdre el coneixement.
 Comenta
 
Capítol 2 No sóc un ratolí de laboratori
Quan vaig obrir els ulls, vaig veure el noi, ja conscient, mirant-me les mans. Em vaig incorporar ràpidament i vaig amagar-les, amb la sang ja seca, al meu darrere.

-No hauries d'aixecar-te tan de pressa, encara estàs dèbil.-va dir-me.

Tenia raó, ja m'estava marejant. Em vaig seure lentament.

-Gràcies per salvar-me, però gairebé era millor morir. -va dir.

Va aparèixer un silenci incòmode entre els dos.

-Quant de temps he estat inconscient? -vaig preguntar-li.
-Una estona més que jo..., no t'ho podria dir exactament.

Al cap d'uns segons, ell es va decidir a conversar.

-Em dic Robert, i tu?- em va preguntar.
-Neus.-vaig dir amb un to de veu baix. Tenia la sensació que hi havia algú vigilant-nos. Em vaig girar, però no hi vaig veure a ningú.

Em va mirar estranyat, però, es veu que va decidir no interessar-se pel meu neguit.

-Saps com hi hem arribat aquí?-va preguntar-me.
-Tinc una hipòtesi, però no n'estic segura.
-Dispara!-va dir encuriosit.
-Em van fer uns proves, com el test IQ, i els resultats no eren conclusius, tot i que, jo, no acabo de veure el perquè. Poc després, vaig aparèixer aquí.
-A mi, també em van fer tests d'aquest tipus, i també em van dir el mateix, que no eren conclusius. És clar, no vaig desconfiar...
-Ja. Almenys..., sabem, o creiem saber, perquè hi som aquí, però..., la meva pregunta és...: Com coi sortim d'aquí?!
-Això m'agradaria saber a mi.-va dir mirant a la finestra.

De sobte, es va fer la foscor. Poc després, van començar a sentir-se uns trons molt forts, seguits d'una pluja furiosa, que feia que part de la seva aigua penetrés dins la cel·la. Les gotes que queien del sostre es van multiplicar i van passar a fer una música enervant. A causa de la humitat i del fred que es feia cada vegada més intens, vaig començar a tremolar, i les meves dents a petar, xocant incontrolada i repetidament, fent el típic sorollet. Cada cop tenia més fred, ja no podia aguantar més. Vaig mirar al Robert. Ell també s'estava congelant...

-Tens fred? -vaig preguntar-li fent-me la ximpleta.
-Sí -va dir amb veu tremolosa.

Vaig aixecar-me lentament, tenia els músculs engarrotats. Vaig atansar-me a ell i em vaig seure al seu costat.

-T'importa si m'apropo? Així tindrem menys fred.
-Fes el que vulguis.

Em vaig arrimar més a ell, ja tocant-lo, em va rodejar amb el seu braç. Poc després, em va entrar son i vaig posar el meu cap al seu muscle...

Vaig obrir els ulls, estava estesa al terra, en Robert dormia al meu costat. La pluja havia parat, es sentia el cantar dels ocells i el sol entrava intensament. Pareixia un dia fantàstic, d'aquells que sents que serà un gran dia, però..., atrapada entre aquelles quatre parets... Estava clar que ens havien abandonat a la nostra sort i que per molt que busqués maneres de sortir d'allí no n'hi havia ninguna. Vaig decidir quedar-me allí, asseguda, i... esperar.

Al cap d'una estona, en Robert es va despertar. Ens vam mirar. La manca d'aigua i de menjar ja ens passava factura, sabíem que no ens quedava molt temps de vida. No tenia forces ni per incorporar-me, ni per parlar... Es van començar a sentir sorolls. Van entrar els “goril·les”, acompanyats d'altres homes corpulents, ens van aixecar i ens van portar a través de passadissos que veia borrosos perquè m'estava marejant. Vam arribar a una porta d'alumini que sense raó aparent es va obrir, com les portes dels supermercats, devia de portar algun sensor de moviment. Vam entrar, hi havia una bifurcació, a mi, em van portar per la dreta, i a en Robert per l'esquerra. Poc després em vaig desmaiar...

L'aigua que em queia a sobre a mode de fina pluja em va despertar. Amb els ulls encara clucs, m'imaginava que ja era lliure, que era a un prat típic del paisatge oceànic, tot verd, amb els seus ramats de vaques pasturant prop del riu. La set em va fer obrir la boca. Notava com l'aigua poc a poc m'anava revivint. De sobte, una veu robòtica, no molt clara, em va arrencar d'aquesta mena de somni. Vaig obrir els ulls i vaig veure l'aigua caient d'un aparell semblant a un aspersor contra incendis...

-Neus -va dir la veu robòtica.

L'agradable “pluja” va parar i em vaig incorporar. Estava dins d'una sala blanca, sense sortida visible, amb una paret transparent que deixava veure cinc professors iguals, tots amb una bata blanca típica dels farmacèutics. Em vaig refregar els ulls per comprovar si allò era real. Encara els veia. Un d'ells, havent vist la meva reacció, va agafar un micròfon.

-Sí, el que veus és real, som quintigèmins. -va dir, orgullós.

Vaig intuir que no m'ho passaria massa bé allí...

-I què hi feu aquí? -vaig dir encara sorpresa.
-Examinar-te.
-Per què?
-Perquè sí. -va dir com si la paciència se li estigués esgotant.
-Per què et poses nerviós?
-Ets sempre tan preguntaire?-va dir, posant-se vermell de ràbia.
-Sí, i encara no m'has contestat.

Va esclatar...

-A veure, noieta, tu qui et creus?!! Tinc el poder de convertir-te en pols i m'intentes vacil·lar?! Inclús morta de gana busques l'enfrontament?! Doncs, d'aquesta ja no passes..., a la merda els experiments!! Et juro que et mataré!! Et matareeeé!!!- va exclamar treien foc pels queixals i donant cops per tot arreu.

Va deixar el micròfon i junt a tres dels seus germans se'n va anar. El que es va quedar, va agafar-lo.

-Mira..., així tot el que aconseguiràs serà la teva pròpia mort. -va dir amb indiferència.
-La prefereixo abans que ser el vostre ratolinet de laboratori. -vaig al·legar amb aire desafiant. Sabia que no em matarien..., em necessitaven per algun motiu.
-Ets valenta..., potser massa..., o fins i tot massa llesta...

Va posar cara com que se li havia escapat alguna cosa.

-Hauràs d'obeir, per les males o per les pitjors.

Van tornar els altres professors, un poc més tranquils. Van apropar-se al professor que s'havia quedat amb mi, i van discutir, impedint que jo els pogués escoltar. Un d'ells va treure d'una butxaca de la seva bata un comandament i va pitjar un botó. Poc desprès no em podia moure, amb prou feines podia respirar... Una porta entre els professors i jo va aparèixer. Els professors la van creuar i es van atansar a mi lentament. Un d'ells, va treure de les seves butxaques un munt de cables que em va posar al cap com si em volgués fer un “electro”, i després, els va connectar a un ordinador de la sala on eren abans, segurament per analitzar la meva activitat cerebral. Un altre va preparar una pantalla improvisada i, un tercer, va connectar un canó a l'ordinador. Seguidament, van aparèixer unes imatges..., imatges de nens morint-se de gana, pels quals se m'encongia el cor encara que intentés fer-me la indiferent. Desprès, es van veure a la pantalla grans atemptats, paisatges preciosos, l'espai... Ells anaven fent anotacions a una llibreta... Les imatges anaven passant... De sobte, va sortir una de la meva família, un altra dels meus amics... Un gran sentiment de tristor i indignació va recórrer les meves venes... Em van caure llàgrimes dels ulls, no sé si pel fet de pensar que potser no tornaria a veure'ls o perquè no podia ni pestanyejar... Després, van posar un vídeo en el qual els goril·les estaven pegant al Robert. Un sentiment de ràbia i odi em va inundar.... Tenia ganes de matar els goril·les, els professors..., tothom qui tingués a veure amb aquest experiment, investigació o el que això fos, a tothom els que em van separar de la meva família, dels meus amics... De sobte, una gran energia va sortir de dins meu..., que va provocar una gran explosió.

 Comenta
 
Capítol 3 Lliures
Els professors estaven estesos a terra, no respiraven, o almenys això semblava... No sabia si alleujar-me o preocupar-me. Ja em podia moure, així que, sense pensar-m'ho gaire vaig travessar la porta de la paret transparent, i després una altra porta, i em vaig trobar a un passadís que pareixia que l'estaven reformant, ja que les parets no estaven acabades de pintar. La il·luminació era escassa, però suficient. Vaig pensar que no hi podia estar massa temps allí, ara, per fi, tenia l'oportunitat d'escapar, però primer, tenia que rescatar al Robert... No sabia on era, només recordava una bifurcació... Vaig continuar corrent per aquell passadís, amb l'esperança de trobar-la. No hi vaig trigar massa, i vaig seguir pel camí per on se l'havien d'emportat. Al cap d'una estona, ja hi havia arribat al final, on hi havia una porta de fusta, típica del segle XIII, encara no la devien haver canviat. Abans d'entrar, vaig desitjar que l'explosió hagués estat el suficient forta com per a que no hi fos ningú conscient...



Vaig obrir la porta, era molt pesada. Vaig veure els “goril·les” asseguts a cadires blaves de plàstic, no sabia si estaven conscients. El Robert, clarament inconscient, estava lligat amb cordes a una mena de cadira. Vaig quedar-me parada uns segons, els “goril·les” no es van immutar, potser l'explosió havia arribat fins aquí. Per comprovar-ho, vaig apropar-me a ells. Sí que respiraven. Seguidament, vaig anar cap al Robert. També respirava. Vaig deslligar-lo i vaig anar arrossegant-lo per tot el castell, vam arribar a la porta gegant d'alumini, estava tancada... Em vaig enrabiar molt, i li vaig pegar un cop de puny, i, com no, em vaig fer molt de mal. La porta es va obrir. Jo, ja no m'estranyava per res. Vaig agafar el Robert, un altre cop, i vaig continuar arrossegant-lo pels passadissos. Em vaig perdre... No sé com vaig tornar a la mateixa porta, estava tancada... Algú la devia haver tancat!



-Per aquí ja em passat- va dir en Robert.

-Però..., com?! M'has fet portar-te tota aquesta estona i estaves conscient?-vaig dir emprenyada i feliç alhora.

-Volia veure com te les apanyaves sola- va dir amb un somriure entremaliat.



El vaig soltar. Semblava estar dèbil, però veia com s'anava recuperant ràpidament.



-No és temps per bromes, la porta, l'havia deixat oberta.

-Estàs segura?- va preguntar-me preocupat.



Es van sentir passos.



-Corre -va dir amb veu fluixa agafant-me de la mà i començant a córrer.



Poc després, vam veure els goril·les corrent darrere nostre. Cada vegada eren més a prop. Vam veure els lavabos i en Robert, em va fer entrar-hi i va tancar amb forrellat la porta. Els goril·les van començar a donar-li cops. Prompte la tirarien a terra.



-Però que fas?! Ens has condemnat a una mort segura!- vaig escridassar-li.



Ell, es va limitar a assenyalar una finestra petita, però el suficientment gran per poder sortir. Per arribar-hi havies de pujar al vàter.



-”Mademoiselle”- va dir oferint-me ajuda, cavallerosament.

-Com sabies que hi havia una finestra?

-No ho sabia -va dir rascant-se el cap amb un somriure nerviós.



Vam sortir-hi. Érem fora del castell, lliures. Era de nit, la lluna plena brillava a més no poder. Érem al mig d'un bosc. Es sentien els esgarips dels mussols i el cric-cric dels grills. Si no volíem ser atrapats pels goril·les més valia tornar a córrer. Vaig entropessar amb una pedra i vaig caure malament, fent-me una ferida bastant seria, a causa de la qual i del mal que em feia, no podia continuar. Ell, em va agafar en braços i va continuar caminant.



Ja eren les primeres hores del dia..., devíem ser bastant lluny del castell... Vam trobar un llac amb aigua cristal·lina. Ell, esgotat d'estar tota la nit caminant amb mi als braços, em va deixar a la vora del llac i, amb les poques forces que li quedaven va començar a netejar-me la ferida.



-La pròxima vegada vés més amb compte -va dir-me.

-Què hi haurà una pròxima?!

-Espero que no -va dir mirant-me amb dolçor i esgotament.



Va acabar de netejar-me la ferida.



-Gràcies per tot. No hagués sortit d'allí sense tu. I sento haver-te fet carregar-me tota la nit -li vaig agrair.



Va passar una estona, no deia res. Em vaig girar cap a ell i el vaig veure dormint plàcidament al meu costat. Era tan mono... Havia fet tant esforç aquella nit per mi... La llum del sol tocava els seus cabells ataronjats, que brillaven més que mai. Els seus llavis sempre havien tingut l'aspecte del caramel més dolç del món? Sense pensar-m'ho, vaig donar-li un petó.



-És adormir-me i t'aprofites de mi?-va dir.

-Estaves despert??!!-em vaig posar molt roja.

-Això no pareixia propi de tu!

-Aiiiiiiissss!! Ets molt dolent...-vaig dir donant-li l'esquena.



Vaig notar com les seves mans em giraven amb delicadesa i els seus llavis em donaven el petó més tendre de tota la història. Em va abraçar, el meu cap contra el seu pit. Notava el batec ràpid del seu cor. Després, va dormir-se abraçat a mi. Jo, també ho vaig fer.



Em vaig despertar, Robert s'estava banyant al llac.



-Vine!-va dir-me



Em vaig posar vermella.



-Nooo!!

-Per què?

-Em mullaré la roba...

-Banya't.

-Que no...



De sobte, va fer veure que s'ofegava. Jo, em vaig tirar a l'aigua. No el veia. Ell em va endinsar i em va besar. Vam treure el cap de baix l'aigua i em va seguir besant apassionadament. Al cap d'una estona, que per mi va ser molt curta, va dir:



-Hauríem d'anar caminant, no sabem on som...



El vaig fer callar amb els meus llavis. Vaig rodejar amb les meves cames la seva cintura i ell em va abraçar fortament. Ens vam endinsar en un món on només els nostres petons importaven.



-T'estimo- em va dir.

-Tens raó, serà millor que anem.

-No et refredaràs amb la roba xopa? Serà culpa meva... -va dir, oferint-me la seva roba.



Me la vaig posar i vam començar a caminar agafats de la mà per aquell immens bosc verd.



Vam trobar un riu també amb aigua cristal·lina on es veien molts peixos.



-Crec que serà millor seguir-lo, solen haver pobles a prop dels rius.- vaig dir.

-D'acord.



Vam seguir el curs del riu.



-Com vas fer l'explosió?-va preguntar-me.

-No ho sé, em va sortir de dins... Espera..., com saps que he estat jo?

-És com si tinguessis poders...

-Com ho saps?

-Tinc visions... La finestra, creia que era allí, ho vaig veure, però no sabia si era veritat.

-Així que tens visions... Saps si trobarem algun poble?

-No ho sé.



Es va sentir el motor d'un cotxe.



-Amague'm-nos!-va dir portant-me darrere d'uns arbustos.



Un Opel Corsa roig va aparcar prop de la ribera del riu i hi va sortir un home d'uns quaranta anys que es va posar a pescar. Tenia els cabells negres com el carbó amb alguna que altra cana i una barba de tres dies sense afaitar. Tenia aspecte solitari. No pareixia perillós.



-Creus que ens hauríem d'apropar?-vaig preguntar.

-Sí, potser per fi sortim d'aquí.



Vam apropar-nos.



-Bon dia. Ell és el Robert i jo sóc la Neus -vaig saludar.

-Bon dia. Em dic Cesc, encantat -va dir estranyat.



Robert va saludar amb el cap.



-Què hi feu aquí, al mig del bosc, uns nois tan joves?



Li ho vam contar tot i va decidir portar-nos a casa seva. Vivia als afores del bosc, a un lloc on es veien cases d'un poble. A la seva casa hi havien escopetes de caça, canyes per pescar, pells d'animals... Va trucar a la policia. Li van dir que ens breus moments vindrien a per nosaltres.



Vaig decidir anar a fer una volta sola, necessitava pensar... Vaig fer uns pocs passos i vaig sentir el Robert cridar dins la casa. Va aparèixer un goril·la a pocs metres de mi, vaig cridar, em va pegar i em va punxar amb una mena de xeringa. L'últim que vaig veure va ser en Cesc amb una escopeta.



Em vaig despertar, estava a un llit d'hospital, amb tota la meva família.



-Estàs bé?-van preguntar-me.

-On és el Robert?- vaig preguntar.



Ell, va entrar per la porta.



-M'he d'acomiadar, haig de tornar a l'orfenat. Ja han agafat els dolents.

-Orfenat?

-Sí, no t'ho havia dit.



Vaig començar a plorar desconsoladament. Ell em va abraçar. I em va dir a cau d'orella:



-Ens veiem a l'institut, confia en mi. He tingut una visió.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3033
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  928 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]