Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



christian
Betxí
 
Inici: El somni

Capítol 1 TAQUES
Somniava apassionadament, amb intensitat, amb aquesta carta blanca que dóna una febre malaltissa que mai t'abandona, que t'acompanya tantes nits en vetla en la fredor de la cel·la. El somni es repetia amb múltiples versions, amb més o menys credulitat, amb menys o més energia. El somni posseïa també la innocència dels somnis: tot és possible i no cal versemblança.

- És una casa bastant bonica, senyor Peris, i a aquest preu és una ganga.
- Sí, és bastant bonica, i la zona on està ubicada multiplica el valor. Què li sembla si convenim el termes de compra?

Sense gaire reflexionar perquè el preu li convenia, Carles va comprar la casa. Era gran i àmplia. Potser li faltaven uns detalls de pintura, però res gens greu com per deixar passar aquesta oportunitat. La mudança va començar al següent matí. El camió sols duia unes cinc caixes que contenien totes les possessions del senyor Peris, i ell mateix es va ocupar de posar-lo tot al seu gust. La taula diagonal, al costat de la finestra per aprofitar la llum del sol. El llit, al fons de l'habitació, front a la porta, per aprofitar el gran espai que quedava a la dreta. El televisor, al centre del saló tapant una incipient taca d’humitat de la paret...

El paisatge relaxava Carles d'una manera molt especial. Li fascinava veure el sol ocultar-se darrere les muntanyes. A més, la distància amb els veïns feia que tingués tota la privacitat que necessitava. El nou llar li pareixia perfecte. Podia veure la televisió tranquil·lament sense sorollosos acompanyants com els que havia sofert a l'apartament compartit. Ja no havia de preocupar-se de perdre les coses o observar com el seu xampú minvava cada nit. Se sentia a gust.

No obstant això, la taca de la paret s’havia fet gran i sobresortia per darrere, semblava haver pres la forma indefinida d'un rostre humà. Aquest fet tampoc li preocupava massa, fins que un dia va trobar altra taca, una mica més gran, a terra, sota el sofà. Aquesta taca variava respecte a la primera. Presentava una difuminada cabellera que es distingia clarament del cap i les faccions de la cara eren més evidents que en la primera.

Confós, Carles va atribuir el fet a algun estrany habitant anterior que potser matava el temps plasmant aquesta espècie d'art a la casa. Dies de lleixiu i sabó no van aconseguir l'objectiu de llevar la taca, al contrari, pareixia que rere cada netejada es marcaven més les faccions humanes.
Arribat a aquest punt, Carles va acabar convivint amb la cara. En certes nits de tempesta, la cara de la paret pareixia que el mirava fixament després de cada llamp. Però no s’havia de preocupar massa, aquesta sensació desapareixia després d'una inspecció ocular més detallada. Tanmateix, la sensació de ser observat va augmentar quan va aparèixer una tercera taca en la paret del bany. Aquesta cara anava, a més, acompanyada d'un esquelètic cos.

Tot intent d'esborrar-la va resultar inútil. La fins ara tranquil·la vida de Carles s'havia esfumat. L'aparició de cares i cossos en distintes parts de la casa amenaçava seriosament la seua cordura. Apareixen ja per tot arreu i a qualsevol lloc, fins i tot el més insospitat. El poc raonament que li quedava, no li deixava contar a ningú el que li passava. No volia parèixer un boig amb manies persecutòries. La silueta d'una dona sencera començava a formar-se en el seu llit. Va optar per tapar eixa part del llit amb un llençol. Però aquesta no era l'única novetat. Totes les cares havien desaparegut del seu lloc d'origen, per aparèixer al voltant del llit, totes observant-lo silenciosament des del sostre.

Ja no podia aguantar més aquella casa maleïda i va decidir anar-se'n el més prompte possible, al dia següent, només es fera de dia. La matinada va arribar de sobte i amb aquesta un horrible malson: una cosa s'ocultava sota els llençols i es retorçava compulsivament. Carles va obrir els ulls. Va sentir unes llunyanes veus que no va identificar d'on venien. Va veure un horrible i grotesc braç intentant abraçar-lo. I darrere seu, podia notar l'agre alè d'algú murmurant el seu nom...

Ràpidament tornà a tancar els ulls. El seu rostre era la personificació de l'horror... No podia ser... Devia estar somniant... Però... ho sentia tan, tan intensament...
 Comenta
 
Capítol 2 TAQUES

Tres mesos després de l'ocorregut, la família de Carles seguia buscant-lo desesperadament sense cap resultat. Un dia Laura, la germana de Carles, va decidir viatjar a la ciutat on el seu germà s'havia mudat, per veure si trobava alguna pista de confiança.
Després de dues hores d'avió i una d'autobús, Laura va arribar per fi a la ciutat. No va ser massa difícil trobar la casa de Carles. La casa tenia les dues portes fermament tancades i va haver d'entrar per una de les finestres que donava al jardí posterior de la casa. Una vegada dins Laura va engegar els llums i va veure com tot estava deixat i brut, amb senyals que feia temps que allí no hi vivia ningú.
Al dia següent Laura es dedicà a netejar la casa i a cavil·lar sobre la desaparició del seu germà. De sobte començà a sentir una estranya sensació, com si algú li estiguera observant fixament. Aquesta idea li provocà un calfred que va recórrer el seu cos amb violència. Però no volia deixar-se endur per la por i va decidir obrir les finestres de bat a bat, per deixar entrar l'aire que li faltava i que la llum del dia poguera guiar-la en l'enteniment.
Mentre Laura, intentant tranquil·litzar-se, es dirigia a la cuina, va sentir unes passes que provenien del pis de dalt. Ràpidament agafà un ganivet i pujà al pis superior. Laura va passar per totes les habitacions, una per una, i quan va entrar al dormitori, la porta es tancà de colp. Els llums van començar a parpellejar i una figura humanoide es va formar del no-res. Lentament anava aproximant-se a Laura, mentre ella mirava per ací i per allà. Quan es va adonar de la seua presència, espantada, va tancar els ulls, va llançar un crit mortuori i es va desmaiar.
En despertar, Laura es va incorporar lentament i va veure que sota el matalàs del llit semblava hi haver alguna cosa. Era una llibreta. Laura la va agafar i va comprovar que la lletra era la de Carles i que semblava un diari...
Sí, aquesta llibreta era la que Carles utilitzava com a diari. Laura es va posar a llegir immediatament les notes posteriors a la mudança. Quan ja portava una estoneta llegint, li va cridar l'atenció una part en la qual Carles parlava d'un accident d'autobús. Va ser un dia que se n'anaren d'excursió al Museu d'Història de Catalunya amb els companys de classe. Carles deia que les taques que hi havia per tot arreu de la casa li recordaven els seus difunts companys, morts en aquest accident de trànsit.
Laura no va poder llegir més ja que les altres pàgines estaven arrencades. Va respirar ben fort davant la porta i va eixir de l'habitació disposada a buscar les taques que Carles anomenava al seu diari.
Encara que va escorcollar totes les parets de la casa, amb mesura i detall, sorprenentment no n'hi va trobar cap. Sí que va notar una fina línia d'humitat a terra que conduïa a la porta del bany. Però la porta seguia barrotada. Laura va tornar a intentar amb totes les seues forces obrir aquella porta. No hi havia manera. A punt de rendir-se, va sentir unes veus llunyanes que venien del menjador.
Laura, silenciosament, va anar cap al menjador i quan va guaitar per la porta que estava entreoberta, les veus pararen de sobte. Un embolcall de silenci i una pudor a podrit van inundar tota l'habitació. Laura es va quedar paralitzada mentre sentia com algú se li aproximava per darrere. En pegar la volta va veure una xiqueta petita, bruta, amb la roba esgarrada i la mirada a terra.
La xiqueta caminava molt lentament cap a on estava ella. Laura continuava immòbil sense poder fer res quan la xiqueta pronuncià el seu nom amb una veu misteriosament dolça i suau.
− Laura, Laura... Què fas ací? Per què has vingut?...
Un violent calfred va recórrer com un llamp la medul·la de Laura, sacsejant bruscament les entranyes del seu interior. Estava a punt de vomitar...
 Comenta
 
Capítol 3 taques 3
 

− Carles? On està Carles? −Va arribar a exhalar Laura.

− Carles està on es mereix. Hauria d'estar allí des de fa molts anys. −Va respondre la veu subliminal.

− Què vols dir? On està? Di-m'ho per favor...

Un silenci capaç de foradar els timpans va envoltar l'ambient.

− Carles està amb nosaltres on hauria d'haver estat des de aquell dia.

− Què dius? No entenc res... Torna'm el meu germà.

− Que no entens res? Per culpa de Carles el conductor de l'autobús va perdre el control i va ocórrer aquella tragèdia en què molts xiquets vam morir. Entre tots ara hem fet possible la revenja. Tots ens preguntàvem per què el culpable havia de quedar viu? Per què nosaltres que érem innocents vam morir?

− No pot ser, això que dius...

− Però ja que estàs ací, encara tens una oportunitat de veure Carles. Jo puc ajudar-te.

La xiqueta alçà la mirada de terra i va mostrar el seu rostre deformat i ensagnat. Els ulls buits i la mirada absent. Laura va caure de genolls a terra i va soltar el ganivet que sense donar-se compte encara duia a la mà.

Un segon després, sense saber d'on agafava les forces, s'alçà de colp i començà a córrer tan ràpid com va poder cap a les escales. Va entrar al dormitori i va tancar la porta amb forrellat.

Pensava que tot havia sigut un malson però en pegar la volta, Laura va veure una dona de cabells rossos i molt pàl·lida plorant damunt del llit. No podia ser. El somni continuava. Quan la dona va parar de plorar, un rostre demacrat pel dolor va veure l'atemorida Laura. Aquesta, sense temps de reaccionar, es va sentir atrapada per la dona qui li clavà les sarpes i li feu un gran arrap a la cara i un altre al braç que li esquinçà un tros de pell.

Sense saber com, al final va aconseguir escapar d'aquell dormitori. Laura no ho podia creure. Com era possible que sentira tan real aquell somni! Va eixir al corredor com va poder i en les escales va tornar a ser atacada per la petita xiqueta. Aquesta, amb mirada absent, la va ferir a la cama amb aquell ganivet que havia deixat caure al terra. Laura es va desplomar rodant escales a baix.

Com va poder, Laura es va arrossegar cap a la porta d'eixida. No la trobava, no hi era per cap lloc, semblava que havia desaparegut. Una estranya olor anava impregnant-lo tot, una olor que ja es podia considerar pudor, una pudor a mort que s'escampava per tots els porus de la casa. On estaria la maleïda porta? No la trobava i les veus la continuaven perseguint. Sentia les passes de la dona i la xiqueta. Eren passes silencioses acompanyades per dolorosos xiuxiueigs. Tenia por. Estava horroritzada. Notava la seua presència més a prop, més a prop...

A Laura la va trobar Carles tirada en la carretera. Ningú s'explicava com havia arribat allí i ella tampoc ho va explicar perquè mai més va pronunciar cap altra paraula.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]