Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



paulamm25
Santa Coloma De Gramenet
 
Inici: El somni

Capítol 1 Una estranya missió
La llum em va colpejar als ulls tan brutalment que quasi em va desvetllar. Quan vaig poder habituar-me, vaig sentir la sorra jugant entre les meves mans. Una massa blava es situava sobre meu i, quan em vaig aixecar, aquesta va parar abruptament just on començava el monstre gegant que anomenem mar. ¡El mar! ¡Oh, el mar! ¡Mai havia vist el mar! Em vaig desfer de la camisa i vaig córrer com un boig fins a caure i tornar a aixecar-me.

Per algun estrany secret, la por em va frenar. L'aigua freda deixava adolorits els meus peus, quasi insensibles. Vaig començar a entrar-hi lentament i quan l'aigua m'acaronava dolçament, com una mare ho fa amb el seu fill, vaig notar com la mar s'enfuriava de tal manera que un nerviosisme va anar creixent, pujant des dels peus fins al cap, fent pessigolles. A l'altura del pit, el meu cor ho va traduir en velocitat, les meves pulsacions s’acceleraren.

Mai hauré passat tanta i tanta por com quan les onades van començar a intentar negar-me. Els braços aixecats intentaven agafar una corda que em lliuraria de les mans de la mort però que mai va existir; jo pregava a Déu, a l'home misericordiós al que la meva sort pensava que pertanyia com un titellaire amb el seu titella. Déu, però, semblava distret perquè una mà sense pietat em va endinsar i la meva ansietat es va fer insuportable. No podia, tot i que ho necessitava, respirar. Vaig començar a moure’m, a donar cops com bonament podia i un aura d'esperança em va envoltar quan, per un instant, vaig poder tornar a veure el sol brillant en la seva més nítida esplendor. Però com la mateixa mà sense pietat, una força em va empènyer cap al fons i el món va començar a girar al voltant meu i vaig començar a marejar-me. De sobte, una terrible tranquil·litat em va cohibir i respirar va restar en segon pla, adormint-me dolçament. Tot el món al voltant meu es va anar apagant, com una espelma que es consumeix, fonent-se.

Uns cops metàl·lics em van desvetllar, sense despertar-me. Els ulls, però, em pesaven. Vaig poder veure per una finestra alguna cosa que no era cel, d'un blau més obscur. Una remota idea em va venir al cap: podia haver sobreviscut al mar? Podria estar sota el mar sense estar-ho? Un submarí, és clar! Espera, jo no he vist mai un submarí. Això és un submarí? Com dimoni puc saber què és un submarí si mai n’he vist un? Suposo que per això les parets i el terra metàl·lics. Per si de cas, dic. Unes veus s'escoltaven. Vaig poder veure diferents persones movent-se, ombres de persones. ¡Oh, Déu meu! ¡Eren els meus perseguidors! Estava lligat de mans i de peus a una cadira i no podia parlar, tenia la boca tapada. ¡Oh, era ella! Una ombra se’m va acostar fins que no vaig veure més que negre i, llavors, uns altres cops metàl·lics em van despertar.

Pensava que encara hi era, al submarí, però eren els guàrdies de la presó. Em miraven amb una cara de menyspreu que hauria enfurismat fins i tot a un cavall. I quina guitza que rebrien! Van obligar-me a seguir-los fins a una sala petita, només amb una taula, una cadira i un aparell sobre la taula. Quan em van empènyer endavant, abans de tancar la porta, uns artefactes rectangulars que eren al sostre, com si haguessin trepat fins allà i estiguessin esperant la seva pròxima víctima, com aranyes, que tenien una rodona negra al capdavant semblant a l’ull d’un dimoni, es movien a mesura que jo ho feia. Vaig asseure’m i, de sobte... ¡RIIING! L’andròmina que jeia sobre la taula va fer un soroll estrepitós que em va sobtar molt. Era també rectangular i tenia números. Hi havia una corda arronsada, lligada a un altre aparell, que vaig agafar.

-Senyor, ¿què m’escolta?- una veu que sortia d’allà em va espantar, altre vegada.

-Sóc el compte de Vilanova, senyor de...- vaig fer un breu silenci, replantejant-me el que feia- Bé, és igual. ¿Qui em parla?

-Sóc la seva escriptora. Li prego que segueixi les meves ordes si no vol acabar... si no vol acabar definitivament en aquesta vida. M’ho promet?

-Però si jo no...

-D’acord! Té un pen drive a la sola de la seva sabata, segueixi les instruccions que hi ha en un PDF que trobarà amb el nom d’instruccions gràcies a...

-Per què dimoni em dones un artefacte que no sé ni utilitzar?! I què em diu?! No l’entenc, coi! Però qui seria tan intel·ligent com per donar això a un heroi medieval?! Doni’m un cavall i una espasa i conqueriré mig món! Però no... això! I més, faré cas a una dona!- vaig reflexionar, amb el pen draif (es diu així?) a la mà, un moment.- Bé... amb tots els meus respectes.
Si... és veritat...Vaig sentir-ho molt a prop, com dins del meu cap. Vaig mirar als costats, per si algú em xiuxiuejava a cau d’orella però no hi havia ningú.

-Pot parlar-me sense... parlar?- vaig preguntar.

Parlar mentalment? És clar que si! Sóc la teva escriptora, que no puc fer amb vostè? Aquesta és la pregunta que ha de formular-se. Ara, vostè deu...No només tot el que faig i em passa depèn de tu sinó que encara i tot em mana! Ei, que t’escolto! D’acord, d’acord! Doncs, vaig fer el que ella em digué.

Em van alliberar de mala manera i em vaig trobar en aquesta situació: la presó estava situada al mig d’una illa. I, llavors, només hi havia mar. Mar, mar, i més mar. Jo, que mai havia vist la mar, que era la primera vegada que la veia, que la sentia tan maliciosa i endimoniada i ara era tot el que veia i deixava de veure, tot i absolutament tot, un tot asfixiant i problemàtic. Com sortia? Em vaig asseure a la bora, els peus em fregaven l’aigua. Vaig quedar contemplant la infinitat fins que vaig poder veure alguna cosa que semblava terra. O muntanya.

Inconscientment, vaig endinsar-me. Llavors, la meva ansietat va anar in crescendo. No sabia si, bressolat per la marea, hi arribaria. Però la meva escriptora em va pregar confiança, que ella ho faria possible. No ho sé. Aquesta ansietat va passar quan vaig començar a marejar-me. El món donava voltes, ballant al meu voltant i de sobte tot es anar esvaint i ennegrint fins a endinsar-me en un dolç somni obscur.
 Comenta
 
Capítol 2 A la recerca de la pau
Vaig despertar a la platja mateixa. Havia de buscar alguna cosa però no sabia que era. Només em va dir que “no era normal per a mi”. Així que vaig començar a caminar, a buscar fins a avorrir-me. Em vaig asseure damunt la juganera sorra, es ficava a tots el llocs menys on no em molestava. Amb un sospir, vaig mirar davant el mar. Es podia veure una gruixuda línia negra on abans havia estat. Com pots buscar sense saber el que busques?! Quin desastre! Per la Santíssima Trinitat! Perquè la meva vida depenia d’ella que sinó... Ja veuria com arreglem els assumptes, els cavallers de veritat!

Em torrava al sol i vaig decidir apropar-me a una cova. Al seure, vaig notar alguna cosa dura. Una pedra, vaig pensar. Però no, era un cilindre blanc i dur, allargat, amb una línia negra que el recorria de dalt a baix. Vaig tocar sense voler un cercle que s’enfonsà. Unes lletres es reflectiren al sostre de la cova. LA SALVACIÓ, deien. Vull dir, sabia que havia de portar la salvació a un poble en guerra però, era això? I què era això? Ho vaig llençar ràpidament, pensant: Ai! I si crema? Que crema!

Amb aquell artefacte, vaig fer via cap a la població, a través del bosc. Arribar em semblà que fou mitja vida més tard, que dius, ja que la meva escriptora ha pogut portar-me de l’illa a la platja i de la platja a l’illa, podia haver-me estalviat el trajecte. Doncs no. Tot i això, abans, vaig parar per a equipar-me. No vaig trobar enlloc ni l’elm, ni l’espatllera, ni els esperons... Bé, res. Així que xino-xano pel camí i vaig arribar a un edifici al costat d’un estable. Hi vaig entrar i semblava una casa, però tota plena de taules. Un hostal, posava que era. Així que vaig anar a la cuina i vaig agafar tota sort d’estris punxants i me’ls vaig ficar allà on podia; fins i tot vaig agafar un semicercle metàl·lic (un colador) com a elm. Uns quants coixins per esmorteir els cops i... llestos! Cavall i amunt!

(E: I quan el vaig veure aparèixer així... el Quixot, que semblava! I ben orgullós que estava de la seva solució exprés! I com pensava, que guanyaria! Tot i això, podia veure la innocència als seus ulls plens d’esperança, ambició i bones intencions, a la vegada. Així que va arribar, al camp de batalla, m’entendrí.)

Un cacau de gent corria, d’un lloc cap a l’altre, amb uns artefactes que tiraven boles que, si et tocaven, et desmaiaves i sagnaves. Res de cavalls, ni de cavallers. Res de junyir ni combatre per una donzella. Com podrien unes boletes més petites que unes pedres fer-te tant de mal? Vinga, va! Així que vaig endinsar-me en mig de la gentada. (Insensat! Què fas? Li digué jo. Però ell es va fer el valent.) Sí, vaig fer-me el valent. No vaig trigar a desmaiar-me quan unes quantes pedretes em donaren. I tot el món va semblar esvair-se davant meu. I vaig semblar morir. Instants després, un miracle (que té el meu nom) va fer que m’aixequés i sortís corrents, cavall amunt, cavall avall, fins a arribar al castell.

Vaig arribar al jardí del castell i, sense saber com, no sabia on em trobava. Verd a la dreta, a l’esquerra, darrere, el camí per on havia vingut i davant, un camí que portava a més verd. Vaig continuar caminant, distret. Un laberint! Vaig continuar caminant un poc, encara hi havia més arbustos. No, no, no! Havia d’arribar-hi ràpidament com sigui. Aquells homes s’estaven matant! Vaig haver de travessar entre els arbres, i posar un peu als rosers, per adonar-me que no era, si més no, un camí directe a la porta d’entrada. (Quin desastre d’home!) Vols dir d‘eina, perquè l’única cosa que has fet és utilitzar-me! Bé, hi vaig arribar, amb la dignitat ja voltant per l’infern, de tan baix que havia caigut, i vaig aconseguir infiltrar-me.

El que si que va ser un laberint era el castell. Portes i passadissos, i més portes; que si unes quantes persones amb uns aparells que llençaven rajos, uns homes amb aquelles altres andròmines que tiraven boletes, cordes i cartells que em prohibien passar...

Hi vaig arribar a una porta gran, enorme, tot i que semblava de fusta dura, també em va semblar que es vindria a baix amb un gir al pany. Ni el pany, ni la llum de l’artefacte allargat podien amb aquella porta. Com, sinó, hi entraria? Ai, Mare de Déu! I ara què faria? Em vaig quedar d’en peus, allà plantat com un estaquirot, buscant una solució.

(I jo que pensava que era més llest! Estava equivocadíssima!) Ei! Bé, si, és veritat, allò va ser una estupidesa. Però va funcionar, oi? Es que em vaig enfadar. Em cabrejava, no podia fer res i de veritat que ho necessitava. I vaig agafar l’artefacte del dimoni i... el vaig llençar contra la porta. Es formaren unes esquerdes que, amb més cops, donaren pas a que la porta es vingués a sota.

Una llum d’una resplendor suprema em cegà fins que el món es tornà blanc com la neu. No la vaig veure fins que els ulls es varen acostumar. I no vaig creure el que veia. Com ajudaria això a la guerra? A aquells homes que es mataven amb pedretes estranyes, que cridaven, s’amagaven i dormien? No ho vaig saber ni ho vaig creure fins que ho hagué vist.
 Comenta
 
Capítol 3 La Pau és el final?
La llum em cegà i el món es tornà blanc fins que els meus ulls s’adaptaren a la llum. Una dona jove, ulls blaus cel d’estiu, pell de gel i cabell blanquinós se’m presentà davant, amb una túnica blanca on es podia llegir “LA PAU”. Semblava un àngel i, davant aquesta criatura celestial que em va sorprendre, només se’m va acudir dir:



-Ostres, això, en comptes de literari, és més aviat literal.



-Em presento: sóc la Pau, la vostra legítima salvadora, estimat cavaller.

Em cridaren per a ajudar-te en una situació de risc i, ja que és evident que no és aquesta, et pregaria que em guiessis cap a la desgràcia que pròximament arreglaré.



Així que vam anar, jo caminant al davant i sentint la seva mirada penetrant al darrere des d’on flotava fins allà on jo la portava. Després d’aconseguir sortir del castell del redimoni per l’enrevessat camí pel que havia arribat, no ficar-me dins del “laberint” sense adonar-me i no trepitjar els rosers que, de salvatges, a voltes em tancaven el pas, vam arribar al camp de batalla, on ja no hi quedaven tantes persones d’en peus sinó que als terres, estirades, descansant i vessant sang. L’àngel va tancar el ulls i de sobte començà a brillar. Quan s’apaivagà la llum, ella s’enfosquí una mica i semblà com si s’endormisqués. Ella dormida, en canvi tots semblaven despertar y sentir-se perduts sense saber el que feien. Així, deixaren les màquines de les boletes per a començar a abraçar-se els uns als altres, fet impensable segons abans.



-Vaja! La pau, el triomf, l’heroi... Només em falta la princesa!



I com si Déu estigués escoltant, va caure del cel als meus braços una noieta rossa, d’uns 14 anys, vestida amb robes deliciosíssimes, caríssimes i precioses. Semblava trasbalsada, normal, després de caure del cel...



-Carmesina! Però que fas ací?



-No, no ho sé. Tu ho deuries saber n-no?



De sobte, quan tot semblava guanyat, l’àngel ens va mirar, les seus ull tots negres com el carbó i una ventada d’aire fred ens va portar un calfred. Unes quantes persones es van anar reunint darrere d’ella. Ens miraven amb cara furiosa, els rostres harmoniosos d’abans havien desaparegut, inexistents. Vaig reconèixer, aleshores, unes quantes persones i llavors si que va ser la meva cara la que va canviar. Eren els meus perseguidors! Vàrem córrer, el cel es tronava negre fosquíssim. I jo pregava, no a Déu però a la meva escriptora, l’única possible salvadora. I ella reia, jo ho sé. (I tant, que jo reia!)



Corrents, la distància semblà escurçar-se, nosaltres quèiem pels terres i la princesa ja no ho semblava tant. El nerviosisme també corria però dins les meves venes, m’ennuvolava, el meu pensament s’havia quedat al camp de batalla. I tots corríem, els meus perseguidors eren a prop meu. Vàrem arribar a la platja i un pressentiment em digué que havia d’enfonsar-me a l’aigua.



-Carmesina, vine! O no ens salvarem!



-No, no puc, ves-hi tu!



-No, princesa, no puc deixar-te tota sola.



Vaig estirar-la del braç però no es movia i la por em deia de salvar-me. A mig camí de la platja, vaig caure i veia com la multitud menjava a la Carmesina que somreia amb plena satisfacció. I jo em trobà de front amb la Pau, que va explotar en una intensa blancor.



La llum em va colpejar als ulls tan brutalment que em va desvetllar dràsticament de la meva torbació provocada per tant nerviosisme. Quan vaig poder habituar-me, vaig sentir la sorra jugant entre les meves mans i tothom havia desaparegut. Una massa blava es situava sobre meu i, quan em vaig aixecar, aquesta va parar abruptament just on començava el monstre gegant que anomenem mar. ¡El mar! Vaig córrer com un boig fins a aturar-me, com al somni. Per algun estrany secret, la por em va frenar.



L'aigua freda deixava adolorits els meus peus, quasi insensibles. Vaig començar a entrar-hi lentament i el meu nerviosisme va anar creixent, pujant des dels peus fins al cap, fent pessigolles, tot i que intentava contenir-lo. Una força em va empènyer cap al fons marí i el món va començar a esvair-se. Vaig sentir una sobtada i pertorbadora tranquil·litat que es combinava amb una confusió que em feia tenir set d’evadir-me. Així, vaig restar a l’aigua, el fet de respirar quedant en segon pla, i el meu voltant es va apagar lentament.



Uns cops metàl·lics em van despertar. Em trobava una altra vegada al submarí. Unes veus s'escoltaven. Vaig poder veure diferents persones movent-se, ombres de persones. Allà i eren, una altra vegada, els meus perseguidors! Estava lligat de mans i de peus a una cadira i no podia parlar, tenia la boca tapada. La meva escriptora se’m va acostar i em vam mirar als ulls mirar uns ulls de color or, que semblava que brillessin.



-Missió completada. Bona feina, cavaller.



Així vaig veure com s’allunyava, a mesura que els meus enemics m’arrossegaven fins acabar al buit, al més complet buit. I vaig somriure mentre en un ambient obscur m’engolia, com a tu, estimat lector, la desconeixença sobre el futur i el que em depararà la...
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2909
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  884 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  230 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  113 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  205 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  251 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]