Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



noeliiaps
Pineda De Mar
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 El principi de tot

Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.


La noia va somriure i seguidament va marxar.


Cinc minuts després, ja érem segurs tocant terra. Vaig baixar i em vaig dirigir a buscar les maletes.


Al dirigir-me cap a la sortida, la vaig veure. Sí, vaig veure-la esperant-me allà mateix, subjectant un paper amb el meu nom, amb els seus dits fins i mirant cap a l'infinit amb aquells grans ulls blaus que tant m'enamoren.


- Què fas tu aquí? - vaig preguntar bruscament, potser massa.


- He vingut a buscar-te, no puc? - va tornar-me ella.


Ella em va fer un petó i una abraçada. Vam continuar la ruta. Havia passat de pensar que estaria sol, a estar amb algú. I sincerament, necessito algú. No puc fer tot això jo tot sol. Ella va agafar una cigarreta. Se la va posar entre els llavis i se'l va fumar, deixant anar tot el fum a la meva cara.


- Veig que no has deixat pas el vici. - li vaig dir tossint.


- El dia que ho faci, serà perquè no podré tornar a testar-ne una.


- Llavors encara et queden dies.


- No creguis. El metge m'ha dit que ho deixi o si no tindré problemes. M'estic atrofiant.


Ens vam parar a una paradeta de bus per poder marxar a la ciutat on m'estaria fins acabar els meus negocis.


- Ahir vaig parlar amb l' Schneider... Ja m'ho ha explicat tot. I per això estic aquí.


- Ja estic fart... Aquests jocs de nens petits, a mi ja no em van. Em canso d'haver de venir tants cops.


- Aquesta vegada no és tant un joc... T'ho has de prendre seriosament, no saps amb qui estem jugant aquesta vegada.


- És clar que ho sé. Amb paio amb diners que no té vergonya de res.


- No tens ni idea de res, Martí. Ens l'estem jugant amb aquest home. Deixa't de burrades, perquè aquesta vegada sí que és de debò. És molt seriós, entens?


Després d'aquelles paraules, ningú va continuar parlant. En arribar el bus, tots dos vam pujar i anant cap a casa, tampoc ningú va parlar. No vaig entendre res del què estava passant.


- Perdona per posar-me tan a la defensiva, però estic molt preocupada per tu, Martí.


- No t'has de preocupar per mi, aquest és el meu treball.


- És que em preocupa que quan quedis amb aquest home, et mati.


- Només he d'entregar un paquet i parlar una mica amb un micròfon totalment amagat. Tan dolent és?


- Ara ho parlem amb l' Schneider. Que t'ho expliqui ell millor, a veure si ficaré la pota.


Vam arribar a la gran mansió on jo m'allotjaria mentre fes la meva feineta. Vam baixar de l'autobús, pagant abans el preu indicat, i vam picar al timbre. Algú va contestar, però no el vaig entendre bé del tot, ja que no conec molt bé la llengua. Les portes es van obrir i el pànic es va apoderar de mi mateix. Un altre cop em va succeir el que m'havia passat a l'avió. Per sort vaig caure al costat de la porta i em vaig poder subjectar. La Júlia i una de les serventes em van ajudar a caminar cap a la casa.


- Què t'ha passat?


- No ho sé, suposo que els nervis.


Vam entrar a la saleta on hi havia el meu cap assegut en una butaca de pell amb una copa de ginebra a la mà. Ara per fi, algú m'explicaria per què era tant terrible aquell home.


- Ni t'imagines com és aquest home. Però, si ho fas bé, el teu treball estarà molt ben recompensat, en canvi, si la pífies... Adéu molt bones, encantat d'haver-te conegut. - va dir amb gràcia. - Com et pilli et talla el cap. A aquest no li fa res!


- Schneider, no siguis així amb ell. - Em va defendre la Júlia.


- Tu calla, paveta! Tal vegada estic dient alguna mentida? - va dir amenaçant, subjectant amb força la copa.


- No, però potser podries ser una mica més simpàtic i camuflar les paraules, no creus? - va continuar ella


Schneider la va ignorar.


- Mira, el pla és aquest: demà a la nit, us citareu en una plaça que hi ha a prop d'aquí. Tu portaràs aquest micròfon incorporat i només hauràs de parlar amb ell. - em va mirar estranyat per que no deia res. - Ara no et faràs enrere, no?


En aquell moment, no sabia on ficar-me. Havia de saber decidir entre una gran quantitat de diners o la meva mort.


 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2: Un dia estrany
Desprès de pensar sobre què faria, vaig decidir contestar que no, per evitar una desgràcia encara major.
- No. I això que es fa, demà?
- Sí, a la nit, com t'he dit abans. -va dir-me ell com si estigues atabalat.
Vaig agafar les meves coses i vaig demanar per on trobava la meva habitació, i vaig anar cap a ella, indicat per la Júlia. Aquella habitació, amb grans finestrals, un llit enorme i tots els llibres, em va fer recordar i enyorar casa meva.
- Realment no sé si vull fer-ho. -li vaig dir a la Júlia, com si tingués por. Encara que realment la tinc.- Començo a tenir por i a tenir els meus dubtes sobre si realment ho he de fer...
La Júlia em va fer una abraçada. De cop, tot el meu pànic va desaparèixer. Semblava que amb els seus dits, em transmetis "estigues tranquil" i l'aire que ella deixava anar fos una brisa d'hivern, d'aquelles que, en mals moments, tu necessites, encara que faci fred.
- Confia en tu mateix. Jo sé que tu pots. -em va dir.
No vaig saber què contestar. Em vaig asseure al llit i de la butxaca del darrere dels pantalons, vaig treure la meva cartera. La vaig obrir i a la Júlia li vaig ensenyar una foto una mica arrugada i vella, d'una nena petita, d'uns cinc anys. Morena amb cuetes i ulls blaus. La meva filla.
- Qui és? -em va preguntar.
- És la raó per la que faré aquesta missió. És la meva filla. Va desaparèixer amb la seva mare, la meva dona, fa dotze anys. -em vaig eixugar una llàgrima que em va començar a regalimar per la cara. - Encara la continuo buscant. La policia la va estar buscant, però no va haver rastre de la meva dona, ni de la meva filla... Cada nit me'n recordo d'ella. Quan ella, mentre feia qualsevol cosa, taral•lejava la cançó de les tres oques.
- Mai et rendeixis. No saps quan la podràs tornar a trobar. Potser la trobaràs d'aquí a uns anys... O d'aquí a uns mesos... O demà.
- Deixa't de tonteries. Porto dotze anys, dotze anys buscant-la. -vaig dir cridant.- I no crec que per art de màgia ara aparegui com si res no hagi passat.
- Martí, si no et mostres optimista, estic ben segura que no la trobaràs. -em va dir enfadada i mig plorant.
Va marxar corrents de la meva cambra i vaig anar darrere seu.
- No saps què és tenir una filla amb vint anys, deixar-ho tot per ella i que al cap de cinc anys desaparegui. Ella em va dir que anaven les dues a fer un passeig pel parc i que en una hora tornarien. Dues hores desprès, em vaig començar a preocupar perquè era l'hora de sopar i no havien tornat encara. La vaig començar a trucar i a buscar-la per tot el municipi, però res. Com creus que em puc sentir? És la meva filla, que ara estarà creixent sense el seu pare biològic.
La Júlia es va girar plorant, amb el maquillatge corregut pels ulls.
- Vine amb mi, anirem a passejar per la ciutat i desprès et convido a sopar algun lloc per oblidar tot això. -em va dir ella intentant oblidar tot el que havia passat. - Però un moment, que tornaré a maquillar-me.
Jo, vaig anar al lavabo de la meva habitació i em vaig rentar la cara per refrescar-me una mica. Allò, mai li havia explicat a algú, ja que a mi no m'agrada expressar els meus sentiments.
Vam sortir a fer un passeig. Feia fred i la gent anava amb bufanda i gorro. Amenaçava amb ploure.
- Martí, sobre el que ha passat ara...
- No en vull tornar a parlar. Vull que sigui una nit agradable amb tu i ens ho passem bé, con bons amics que som. -vaig dir interrompent-la.
-D'acord. Ho sento... Vols que anem cap al restaurant i mentre ens entra la gana, prenem alguna cosa?
Vaig afirmar amb el cap.
Cinc minuts després, vam arribar al restaurant i vam asseure a una taula que donava al carrer, on s'hi podia continuar veient a la gent ben abrigada i unes gotes petites caient.
Tots dos vam demanar nudels amb salsitxes i una cervesa negra
- L' Schneider m'ha demanat que t'expliqui bé el pla. -em va dir la Júlia.
- D'acord, explica.
- Demà a la nit, sobre les vuit o així, a la plaça que hi ha a l'altra cantonada del carrer de la casa on estaràs, vindrà algú que encarà s'ha de confirmar si serà una noia o un noi. Aquesta persona esperarà un maletí, és a dir, el teu maletí. Sigui noi o noia, portarà gorro i una jaqueta blanca, amb pantalons texans. T'hauràs d'apropar i dir "Ich mag Geld" que significa "m'agraden els diners". Llavors et dirà "a mi l'or". L'entregaràs el maletí i tu, hauràs de preguntar què hi ha dins, i fer-li més preguntes d'aquest tipus per a veure si podem extreure alguna cosa.
- I perquè li he de preguntar què hi ha dins, si jo ja ho sé?
- Perquè et confessi per què ho vol.
Van portar el menjar, i vam continuar parlant sobre la nostra vida i què havíem fet durant tot aquest temps. Al acabar, estava plovent i per això vam demanar un taxi que ens va deixar a tots dos a la casa on m'allotjava.
- Et quedes aquí a dormir? -li vaig preguntar sorprès.
- Sí, a l'habitació del costat.
Vam entrar i tots dos a casa, ens vam donar una abraçada, un "bona nit" i cadascú es va tancar a la seva habitació. Jo em vaig posar el pijama i només estirar-me al llit, em vaig dormir.
 Comenta
 
Capítol 3 Bonic però tràgic
Al matí de l'endemà següent, quan em vaig llevar, em vaig trobar a la tauleta de nit l'esmorzar preparat amb una nota en què hi deia "Sento molt no haver-me acomiadat de tu. Quan tornis a Alemanya ens tornarem a veure". Una nota de la Júlia. Sincerament, pensava que es quedaria amb mi, però per la nota, vaig comprovar que era una hipòtesi errònia.

Vaig menjar i em vaig vestir, perquè havia quedat amb l' Schneider a les dotze, allà a la casa on m'allotjava.

I a les dotze en punt, en sortir del lavabo on m'estava pentinant, me'l vaig trobar allà, assegut al seient, prenent una copeta d'alguna cosa que portava alcohol.

- Martí, bon dia.

- Bon dia, senyor. Perdoni, m'estava arreglant.

- No passa res. Vine que et dono el maletí.

Vaig anar-hi, amb por. Hi havia gotes que em queien, suposo que per la suor o bé perquè tenia encara el cabell humit.

- L'has de tractar bé. Recordes que porta els cinquanta mil euros i les armes, ben guardades i carregades, oi? -em va dir mig rient.

- Sí senyor.

Tenia por, molta por. L' Schneider es va aixecar de la cadira, em va fer una abraçada i, acte seguit, va marxar. Però es va aturar.

- Ah, i has tingut sort. Serà una noia la que vindrà a buscar el maletí.

I va tancar la porta.

Suposo que em quedava més tranquil en saber que era una noia.

Vaig jeure tot el dia al sofà, veient la televisió inútilment, fent un esforç per comprendre el que deien. Finalment, vaig decidir preparar el menjar i després fer les maletes perquè l'endemà marxaria.

I entre una cosa i l'altre es van fer les set i mitja i jo havia quedat a les vuit.

Em vaig posar el micròfon ben amagat i vaig sortir de casa, agafant un paraigües i el maletí. Avançava per aquell camí, poc a poc, per la força de la pluja que m'empenyia endarrere. I vaig arribar a la plaça, on hi havia una noia amb un gorro, una jaqueta blanca i texans. Era d'esquenes. Em vaig apropar a ella, que amb una mà aguantava un mòbil i amb l'altra el paraigües. Estava taral·lejant la cançó de les tres oques i vaig respirar profundament, ja que em va venir al cap la imatge de la meva filla.

- Ich mag Geld...

- A mi l'or -em va contestar.

Es va girar i em va mirar profundament, com si intentés intimidar-me amb aquells ulls blaus.

- Té, aquest és el maletí -li vaig dir- Què hi ha dins? Si es pot saber.

- Diners i armes.

- Armes?

- Sí. Un sempre ha d'anar protegit per saquejar un banc.

Vaja, si que anava forta aquesta noia.

- Vés amb compte en saquejar el banc. -vaig dir absurdament amb els meus aires de protecció.

- No seria el primer cop. A més, una ja té una certa experiència.

- Doncs que vagi bé.

-Un plaer.

Vaig marxar, neguitós perquè vaig aconseguir la informació que necessitàvem però per una altra, amb por ja que mai no se sabia quan podria tornar a actuar aquell grup.

Vaig arribar a la casa. No tenia gens de gana i em vaig posar a dormir.

Al matí següent, al llevar-me, al saló hi havia la Júlia i l' Schneider.

- Enhorabona Martí! Ets un crack! -em va dir l' Schneider.

- Gràcies! -vaig agrair-li.

- Martí, sabia que tu podies fer-ho. Ets el millor -em va dir la Júlia.

Se'm va apropar i em va fer un petó a la boca.

- L'altre dia vaig marxar perquè havia de fer unes coses... Marxo a viure a Catalunya amb tu! -em va dir ella, feliç.

Em va sorprendre moltíssim aquella notícia, no vaig saber què contestar-li i em vaig limitar a fer-li un petó.

- Gràcies a tots, ara me'n vaig a vestir, o perdré l'avió!

Vaig marxar ràpidament cap a la meva cambra i em vaig posar el primer que vaig trobar a la maleta. Em vaig vestir, pentinar i calçar, en menys de deu minuts.

- Ja estàs preparat, Martí? Marxem cap a l'aeroport?

- Sí! -vaig contestar alegre.

- Els teus diners ja estan ingressats al teu compte bancari. -em va dir l' Schneider.- Bon viatge.

I tots dos vam marxar cap a l'aeroport.

Vam arribar i vam veure tota la cua de gent que hi havia i de sobte, vaig veure a la noia a la que vaig entregar el maletí, que semblava que buscava a algú. Vaig tenir por per si m'havia descobert i de cop i volta va començar a apropar-se a mi.

- Jo no he fet res! No em mati! -vaig començar a cridar.

- Sembla mentida que no et recordis de mi. -em va dir.- Papà... Sóc jo.

Va treure una foto en la qual sortia jo amb la meva filla de petita.

- Olívia?

- Papà... Sí. Sóc l'Olivia... T'he enyorat molt durant tot aquest temps... Ens van raptar a mi i a la mamà i ens van portar aquí, a Alemanya. Van abusar de nosaltres i després, ara, ens utilitzen pels treballs més durs -li va caure una llàgrima, que li vaig assecar amb el polze-, però encara continuo sent la teva nena, oi? Jo continuo plorant a les nits, com la mamà...

- La mamà... Com està la teva mare?

Tots dos vam començar a plorar. Era la meva nena, la que feia anys vaig perdre. I la vaig trobar. I la meva dona, la meva estimada dona. La dona dels meus somnis i de tots els meus desitjos.

- Ara mateix cancel·lo el viatge cap a casa. Jo em quedo aquí, no et penso deixar sola un altre cop. I mira, Júlia, així et podràs quedar aquí i tots serem feliços.

Em vaig girar i vaig veure com la Júlia corria.

- JÚLIA! -vaig cridar mentre sortia corrent darrere ella.

No em va fer cas, però ja tenia a la meva nena i la meva dona, un altre cop amb mi. Estava confús, no sabia què havia de fer ni com fer-ho. Estimava la Júlia, però també volia estar amb la meva família.

- Anem papà, la mamà ens espera a casa.

Tantes emocions durant aquell dia i tan seguides em van fer marejar i tornar a sentir el que vaig sentir a l'avió en escoltar la melodia dels Beatles. Tot allò era com música i fum. "És molest però tens alguna cosa que t'agrada, en aquest cas, que recuperes la teva família."

 

 

- Pare, un altre cop li estàs explicant aquesta història als nens? Ja deuen estar cansats! -em va dir l'Olívia.

- No, no ho estem mare -va dir l'Artur- ens encanta aquesta història.

- Sembla mentida que hagin passat ja vint anys i ja tingui néts, hàgiu pogut deixar aquell ofici de mala mort i tornem a estar tots junts. Mare meva, és que jo llavors tenia trenta-set anys...!

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]