Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Mariona Bonsfills
Cardona
 
Inici: El somni

Capítol 1 QUAN VAIG OBRIR ELS ULLS
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.
Les flames traçaven dibuixos rocambolescos sobre les siluetes de rostre difús d’aquells que havien decidit aturar-se a contemplar-me. Dibuixos que dansaven infatigablement pintant la penombra on la multitud romania d’un roig tènue. L’alè que s’escapolí dels meus llavis entreoberts s’elevà en l’aire com un petit núvol clar en la negror de la nit. Llavors ho vaig veure. Un centelleig de mel clara onejant al voltant d’uns ulls de tenebra crepitant. Una llum, un altre foc. Vaig somriure. Aleshores les flamarades s’alçaren cap al cel i començà la dansa. Es cargolaren entortolligant-se amb el meu cos i m’acompanyaren en totes les meves contorsions teixint un vestit flamejant per a la meva figura. Finalment, exhalí amb força sobre els meus dits i d’ells en brotaren petites flames d’una blavor corprenedora. Binclant-me en una reverència vaig esperar que el repic de monedes caient als meus peus finís per a recollir-les, alçar-me de nou i encaminar-me cap a la donzella encaputxada que ocultava un vestit carmesí sota una gruixuda capa violeta. La Blanca. M’esperava somrient atançant-me l’or que refulgia entre els dits del seu puny clos; però el somriure se li tenyí d’amargor i resignació un cop més en entrellucar el parell de nenúfars entre les monedes que jo estrenyia. Vaig desviar la mirada, no podia negar-li la veritat, però vaig deixar que em precedís cap al castell. Ja ho havia intentat abans, però no vaig desistir:
-Senyora, no hauria de permetre que m’acompanyeu sense escorta als espectacles de l’altra banda de les muralles. El rei...
-El meu germà porta la prudència a tal extrem que deixa de ser virtut. Deixeu-me gaudir de les caputxes que m’esborren el rostre i les obligacions que li pertanyen, del negre aire fumat de les fires, del tumult de la gent! – m’interrompé i fent una petita pausa continuà – A més, Mir, sabeu que mon germà us permet a contracor absentar-vos tan sovint del castell. Si li contéssim els perills d’aquestes sortides, no seria pas jo, la única que se n’hauria d’estar.
No vaig respondre, però quan la seva sagaç mirada no m’escrutava, vaig prémer amb força els nenúfars, els nenúfars d’ella, del meu foc, els que creixien a la seva bassa. No tardàrem a trobar-nos davant del rei, que amb veu rogallosa m’inquirí la resposta a la pregunta que jo ja coneixia:
-I doncs?
De nou vaig callar, colgat per les incessants llambregades que em dirigien el rei, la seva germana i l’estol de criats i donzelles que papallonejaven al seu voltant. Només mirava els nenúfars i feia lliscar les puntes dels dits per la seva superfície vellutada. La Blanca intentà atreure la meva atenció cap a la seva persona. Els seus ulls humitejats i el to rosat que havien pres els seus pòmuls m’imploraven. Suplicaven que oblidés els nenúfars, que deixés enrere el centelleig de la noia dels cabells de mel, d’aquella que s’amagava entre els arbres, el foc que no podia controlar. Ho havia de fer, havia d’acceptar el seu prec si volia no trobar mai a faltar els àpats suculents de la cort, si no volia tornar a dormir en un jaç de palla o portar els pantalons apedaçats i amb olor del corral on els hagués pogut aconseguir per caritat pietosa d’algun pagès. Segur que algun dia, quan ja fos molt lluny d’allí, podria estimar la Blanca i no veure-la a ella cada cop que clogués els ulls. Malgrat la inequívoca raó d’aquells pensaments, sabia que aquell dia la resposta seria no.
-Excel•lència, senyora, no els seguiré en aquest viatge. La meva sang és de la mateixa vermellor bruta que la de la resta del poble i és d’allà d’on en sento la crida; he de tornar allà d’on vaig sortir, allà on pertanyo. No oblidaré i sempre estaré en deute amb el rei per tot el que ha fet per la meva persona i, si retornéssiu per aquestes contrades, sempre podreu comptar amb els meus serveis. Excel•lència – amb una marcada inclinació de cap vaig abandonar el saló i el castell enduent-me una fugaç mirada de la Blanca, potser l’última que tindria d’aquella que havia dipositat en mi esperances i expectatives que jo no havia sabut correspondre ni satisfer. De nou, l’amarga resignació del seu esguard em feren empassar saliva amb culpabilitat i perdre el ritme dels passos. No vaig saber dir-li res, però vaig pregar a Déu que li portés felicitat i sort allí on anava.
Subjectant amb fermesa les polsoses regnes, vaig guiar el cavall fora de l’estable on m’esperava un nen de cabells castanys i despentinats, d’uns vuit anys, sense alè i de mirada expectant. Observà en silenci com jo ensellava l’animal i com desfeia els embolics de la seva crinera. A la fi, les nostres mirades es varen trobar. Les mans em tremolaven mentre m’impusava per, d’un bot, col•locar-me sobre la sella, però no vaig montar. Li vaig allargar la mà i ell me l’agafà esclatant en rialles i xerrotejos que amb prou feines comprenia. Junts, cavalcàrem fins internar-nos en el mantell protector del bosc, on serpentejàrem entre arbres tacats per fongs llefiscosos i arrels boterudes d’un marró fosc intens. Verd, tot era verd, estava convençut que mai abans havia trobat un bosc d’una verdor tan vibrant. Des de que vaig trepitjar per primer cop l’entapissat d’humides herbes d’aquell bosc, sempre havia cregut que qualsevol tonalitat de verd que existís es podia trobar allí. Verd.
Un corriol omplia l’espai amb la suau remor del borbolleig de l’aigua. Vam descavalcar i seguírem el curs del rierol fins a trobar-nos dempeus en una clariana ocupada en bona part per una bassa. En l’aigua, flotaven els nenúfars. Agenollada vora la bassa, contemplant el seu reflex desdibuixat, amb expressió absorta i grisa, ella, l’Elfa. Els seus cabells de mel voleiaren amb l’oreig quan els seus profunds ulls negres crepitants es clavaren en mi. El rostre se li va il•luminar i amb un fluixet aliret de joia va somriure. Sabia què havia escollit.
D’un bot vaig saltar fora del llit i vaig parpellejar amb força intentant calmar els batecs desbridats que em sacsejaven el pit. Amb mirada emboirada i aquosa per les llàgrimes que se m’anaven ràpidament congriant en els ulls, vaig comparar la cel•la rústega, grisa i aspra on em trobava amb el dolorós somni que finalment m’havia fet despertar. Era curiós i cínic com dormint havia recreat l’escena que havia estat decisiva per al rumb de la meva vida i que, a la fi, m’havia conduit a trobar-me allí tancat i isolat. Ara bé, veure el que s’hauria pogut esdevenir si hagués fet l’elecció correcta era encara menys suportable.
- Com no ho vaig saber preveure, com podia creure tan cegament que la sort sempre m’embolcallaria? Sent un bufó nascut en un paller, creia que amb la noblesa podia jugar i flirtejar, – em planyia, sabedor de que ningú em podia sentir – però la veritat és que la joguina era jo, i que del meu destí no en vaig ser més l’amo. Creia que la fortuna seria per a mi, que de les arrels de l’infantesa m’havia desfet. Que enemic no havia de témer, sent la diversió del rei i l’anhel de la infanta; no sabia pas com un únic maquiavèl•lic xiuxieuig podia esfondrar el futur que m’havia imaginat. Que somiava confiat, però no tenia res... Eren dibuixos traçats en l’aigua! Vaig somiar que el temps no passava i que, les coses, no canviaven! Cretí vaig ser en imaginar que a la cort hi era per voluntat, que la podria abandonar, quan em plagués...I també fermament pensava jo, que l’amor no el podien vèncer, que allò que ell havia unit, res podria mai separar-ho...Vam passar junts uns moments que, juraria, que no són d’aquesta vida. Ella m’estimava i jo també, però l’ambició no em deixà veure que m’arriscava a perdre-ho i ara d’allò, em pregunto, en queda res? Si em veigués, es commouria? Creia que els records nítids restarien sempre, que en borrosos i confusos mai es convertirien; creia que sota les fulles del salze sempre ens podríem retrobar, que la màgia existia...Però equivocat he viscut, ara ho veig! Tot allò que semblava brillant i que impacient esperava, ja no hi és. Ara el món m’ha fet despertar, i he vist que havia de caure i que ho vaig fer; no mereixia ser on era, ni viure sense que em torturés la culpabilitat! A ell el van matar i no hi vaig fer res. No viurà, per culpa meva! Quina frivolitat m’embenava els ulls per no deixar-m’ho veure?
- I malgrat tot encara espero, espero que ella retorni a mi, que em trobi tot i que sé que no és possible, que en el mig del mar estic ancorat; i ella creuar el mar no ho pot fer! Però tot i així, no hi ha dia en que jo no esperi veure-la retallada contra l’horitzó, venint-me finalment a buscar! També sé que ni que pogués, que ni que trobés la perduda illa on em trobo reclòs, no em voldria pas al seu costat. La vaig perdre ja deu fer molts anys i qui sap com està ara. Massa vaig somiar, a massa vaig aspirar. Al final Déu m’ha fet veure què em pertocava, al final Déu m’ha obert els ulls.
Un guàrdia malhumorat clavà una empenta a la porta i em llençà un bon tros de pa i una llonganissa tot remugant que no pretengués sortir de la cambra mentre ell fes guàrdia, que no estava per romanços. No podria dir quantes hores passaren, però al cap d’una llarguíssima espera, arribà en Lluc, l’altre guàrdia. Ell que, com cada dia, amb expressió compassiva i tímida m’obrí la porta i m’indicà que si volia sortir era lliure de fer-ho, al cap i a la fi, estava en una petita illa enmig de no sabia quin mar.



 Comenta
 
Capítol 2 ELS FOCS D'EN MIR
Els peus descalços se m’enfonsaven en la sorra humida i notaven la llengua salada de les ones que els acariciava i, enjogassada, s’enretirava per tornar-se a abraonar sobre la meva pell. Mentre caminava, vaig prémer amb força la mà on amagava les cinc llavors que em restaven i vaig suplicar a Déu que les hagués deixat brotar, que deixés la promesa que temps enrere l’Elfa m’havia fet acomplir-se. L’Elfa, ella.
Quan vaig arribar a l’indret que feia dies havia escollit, l’estranya terra d’un marró pàl•lid persistia llisa, amb signes d’haver estat feia ja un temps remoguda, talment com jo l’havia deixat. Mai emergirien d’aquella terra les seves flors, no allí. Les cames em fallaren i, trontollant, em vaig deixar caure sobre els genolls, no vaig lluitar per matenir-me dret. Només eren flors, però per ella sempre havien estat alguna cosa més. Em parlava de la vida que veia dins seu, del plàcid i pur esperit que vivia en elles, que d’alguna manera podia fer-nos despertar l’odi més atroç o l’amor més indefugible. Per això, quan em feu cloure la mà sobre un grapat de llavors, vaig saber que em donava quelcom més que llavors de flor. Quelcom que a l’illa no podia fer viure, allí ho perdia.
Jo mai deixaré el bosc, però sempre faré créixer flors “errants”, per si mai em crides. – va concloure, recordo, fixant en els meus ulls la seva mirada negra, tan intensa aquesta vegada que se m’entretallà l’alè. Vaig cloure les parpelles. No ho podia entendre. Què haurien vist aquells ulls en el fons dels meus, on s’haurien equivocat; perquè jo no podia merèixer una mirada així, no dirigida a mi, res que hagués fet en vida no la podia valer. Tard o d’hora Déu se n’adonaria i ens portaria allò que realment ens pertocava a cadascun. Al cel, els núvols d’un enterbolit to blavós es rebolcaven parsimoniosament els uns sobre els altres mentre semblaven plorar sobre el bosc.
-Per si mai em crides – vaig xauxinejar jo, fent rodolar les llavors que sempre duria amb mi, el tresor que en cap escorcoll no m’havien pogut descobrir. No sabia què havia volgut dir amb aquelles paraules, com podia cridar algú a través d’unes flors. Però fos el que fos, ara ho havia perdut, mai les podria fer créixer.
El xerric de la cota de malles de guàrdia d’en Lluc apropant-se’m dissipà el record que se’m dibuixava a la memòria. S’acotà al meu costat i m’allargà una mà plena d’uns curiosos grumolls granatosos: llavors diferents de les que guardava jo en el meu puny.
-Prova-ho amb aquestes – balbucejà incòmode – Són de flors de la zona, suportaran el clima. Són boniques – afegí dubitativament tot i que a mi em convencé de que realment ho pensava. Vaig riure dèbilment i vaig mussitar un suau agraïment.
- No voldràs unes altres flors que no siguin aquelles, oi?
- No puc fer créixer les flors que ella em va donar, i les altres, perquè les hauria de voler? És avui que estic trist, m’hauria agradat fer-li saber que no he deixat de cercar-la amb la mirada, malgrat que no hagi decidit mai fer un sol pas cap a ella. Demà sí que les voldrè, gràcies.
- Altre cop ella, encara?
-Potser sempre.
El cap em va rebotre contra el fred mur. Les mans esquerpes i aspres que havien rellevat les compassives i acolorides d’en Lluc m’havien arrossegat de tornada a la cel•la on d’una estrebada m’havia llençat cap al llit. Deixant-me lliscar paret avall, vaig mig somriure lleument en veure que havia deixat un regueró de sang, un rastre que assenyalava el camí que havia seguit el meu cap. El vermell esquerdava el frívol gris de les parets. Quatre parets que m’engabiaven, que em negaven el cel i em forçaven a estar cobert per l’angoixant capa impertèrrita de pedra. M’aïllaven del bullici de la vida, de l’escalfor del sol quan cobreix la pell i dels tons verdosos canviants que l’herba pren al llarg del dia. M’ancoraven els peus i m’embenaven els ulls deixant que la vida passés davant del meu rostre i jo sens poder-la seguir. Déu havia assentit quan aquells que em detestaven havien escollit aquest destí per a mi. De fet, entenia que m’ho mereixés. La cobdícia i la covardia que havia covat en el cor m’havien dut a no salvar-lo, i jo era l’únic que ho hauria pogut fer. Però no vaig fer res. Vaig contemplar com el perseguien, l’acorralaven i se l’enduien, i no vaig per cap pas per anar-lo a socórrer. Impertorbable, vaig observar com em cridava creient ferventment que hi respondria; com es debatia entre les grapes de ferro d’aquells que el capturaven mentre allargava els bruns i primets braços de nen cap a mi, esperant que la meva mà agafés la seva i l’arrossegués lluny d’allí; com s’esgargamellava vociferant el meu nom mentre les galtes se li enrojolaven i les llàgrimes li vessaven dels ulls. I també, com aterrit mirava l’espasa que s’abraonava sobre el seu estómac. Mentre la fulla li perforava la pell i les entranyes jo corria protegit per la foscor lluny d’allí. Recordo com em notava la cara desencaixada i les galtes tremoloses i flàccides.
I recordo també el dia en que, no com al somni, vaig deixar al nen a terra i me’n vaig allunyar galopant sense cap mot de comiat, potser un sospir compassiu. El nen, en Pere. El nen que m’adorava, que em seguia onsevulla que anés amb ulls il•lusionats i vessants d’admiració, el bastard del príncep. El nen que Déu no creurà mai que jo estimava, el que m’anunciaren que anaven a buscar ja que el príncep es volia casar, el de qui jo sabia la imminent mort i no li vaig ni provar d’estalviar. Per por de perdre-hi la vida, per por de la presó, per por de perdre l’afecte que mai va dipositar en mi el príncep, per por de viure allunyat dels luxes de la cort. No vaig salvar el nen que pocs pams de terra s’aixecava i que creia i confiava en mi amb una fe que res podia fer trontollar i que jo mai he tingut en res. A ell el van matar i jo vaig viure, però em van condemnar. El nen que, quan el vaig trobar, el vaig acollir perquè em divertia veure les faccions afuades del príncep en aquella carona infantil que de l’altivesa i l’arrogància de son pare res no n’havia rebut i perquè pensava si algun favor no en podria treure, del progenitor o de l’avi, si mai en sabien res.
No pensava però que des del dia en que el príncep sabé la identitat del seu fill cada nit en aclucar les parpelles no podria esborrar la seva cara. Somrient-me i demanant-me si ja era prou gran per aprendre els secrets del foc o la mirada implorant del dia en que vaig deixar que l’atrapessin. Com un pes m’estrenyeria el pit i no em deixaria trobar la pau. Perquè no me la mereixia, perquè el meu no fer res havia eclipsat qualsevol cosa bona que hagués fet en vida, que tampoc n’eren masses que valguessin la pena. Perquè havia deixat esvaïr-se la il•lusió d’aquell nen, l’empenta i afecte que en Pere imprimia en tot allò que feia jo l’havia fet fugir per ja no tornar. Un nen que brillava, que guardar rancor o odi no en sabia, que per fosca i tempestuosa que fos la nit sempre podia trobar perquè riure. I enlloc d’ell vivia jo, i era just que si vivia ho fes engabiat.
Havia estat feliç, feia temps, quan tenia l’ànima tranquil•la i la roba em desprenia una subtil flaire de cendra, quan creia que no hi havia foc que no pogués controlar, molt feliç.
El clapoteig de l’aigua poc a poc anà ofegant el cant dels grills i en la foscor més pregona de les nits sense lluna vaig endevinar que ens acostàvem a la bassa. La seva mà de petits dits prims i hàbils em guiava. Vaig alenar profundament i el revitalitzant aire d’aquells llocs entapissats per plantes aquàtiques m’omplí els pulmons. Finalment, s’aturà i impetuosament m’empentà fins encastar-me contra l’ample tronc d’un arbre.
- Una vegada m’assegurares que no hi havia foc que no poguessis controlar.
- I així és – vaig riure sorneguerament. Ella assentí, condescendent, i em dugué fins prop de l’aigua.
- I què em diries d’un foc que corre sobre l’aigua?
Una flama tornassolada crepitava al mig de la bassa i desafiava la tenebra de la nit.
- Un foc follet – vaig mussitar avançant cap a ell. Abruptament, el foc s’enretirà allunyant-se: quan jo m’hi acostava ell s’enretirava. L’Elfa m’esguardà expectant mentre jo feia gala de tots els meus trucs per atènyer aquell foc. Però no vaig poder.
- És un foc follet, mai el podràs atrapar – va dir dolçament fent lliscar els dits sobre els meus braços - Aquest no el pots controlar. No tothom pot veure un foc follet en vida i, qui ho fa, mai és capaç d’oblidar-ho. Molts que l’han vist han embogit buscant-lo, qui l’ha vist anhela tenir-lo, però no es pot. Has de saber que un cop el foc follet es mostra a algú se li tornarà a aparèixer, sempre que aquest hagi desistit de capturar-lo. Llavors, no és millor alegrar-se d’haver-lo conegut i resignar-se tan sols a contemplar-lo? Sovint, no podem tenir el complet d’allò que volem però, si en podem tenir una part, no podem ser feliços ja? – quan finí, desvià la mirada, torbada. Suposo que com la mirava jo hauria fet enrogir qualsevol pedra. Vaig agafar un ble dels seus embullats cabells de mel i cargolant-lo amb el dit li vaig dir:
-Et vaig dir que podia dominar tots els focs; però al foc follet no puc. Tot i així – vaig continuar encarant-me cap a ella – ja sabia que n’hi havia un que no podia regir.
Vaig inclinar el cap i la vaig besar. Vaig tancar els ulls.
Incorporant-me, vaig entrellucar el banyut cap de dimoni que m’havien marcat al braç amb ferro roent després de la sentència del rei, la que m’havia enviat a l’illa. La seva temerària decisió de sostenir-me la mirada quan dictés el veredicte em devia salvar de ser decapitat. Aferrant-se amb mans d’artells lívids als gravats d’or del tron, el rei obrí la boca però dels seus llavis no en sortia res. Arrufant les celles finalment arrencà:
- Mir d’Ametller, bufó de la cort, protegit del rei, de l’infanta Blanca i, per nefasta elecció teva, protegit de Satanàs, has gosat sota el meu sostre vendre el teu cor corromput al diable i trair la família reial. Pretenies usurpar-me el tron, fent-te amb l’amor de la més jove i ingenua de mes germanes i enverinant el meu nét i futur rei, mort per les males arts amb que l’infern t’ha dotat com a fidel servent. – Fou aleshores que menà la seva mirada sobre la meva persona agenollada, ensangonada i enfangada; quan titubejà i no posà fi immediata a la meva vida com havien suggerit aquells¬¬ que cobejaven l’afecte que el rei havia dipositat en mi i el matrimoni amb la bonica infanta, matrimoni denegat cop rere cop i hom endevinava que devia ser per causa meva. Ells havien omplert les orelles del rei de falses heretgies comeses per mi i de ventar-me de plans de fer-me amb la corona en nits d’embriaguesa. Havien apedregat Blanca amb promeses d’haver-me sentit vanagloriar de l’amor que per mi sentia la infanta i de com d’útil em seria. Sempre vaig suposar que havien mort el nounat fill legítim del príncep. El rei sospirà i clamà :
- Seràs desterrat i dut al punt més ignot del món conegut. Allí romandràs tancat la resta dels teus dies.
La resta dels meus dies.



 Comenta
 
Capítol 3 EL QUE VULL QUE ENTENGUIS
- Mir, marxaré.

- Què vol dir que marxaràs?

- Vol dir que me’n torno a casa, d’aquí tres dies deixaré l’illa.

- Tornaràs?

- Mai.

Els cautelosos ulls d’en Lluc em sotjaven, esperant una resposta, una reacció, quelcom que no vaig fer. Com de costum, només vaig saber callar. A l’horitzó el sol es fonia en el mar esquitxant cel i ones d’un to ataronjat càlid. Enterrant els dits sota la sorra, vaig contemplar l’home que seia al meu costat, els cabells rossos s’ondulaven coronant l’ample front i davallaven pel clatell fins a fregar-li la insígnia de guàrdia reial. Li vaig somriure amb els llavis premuts i, mentre s’encaminava cap al que havia estat la seva llar aquells últims anys, li vaig desitjar bona sort. Era un bon home, algú a qui sempre havia somrigut condescendentment, tot i que mai deixaré de jurar que de forma afectuosa, perquè no notava que l’embolcallés l’amargor que m’impregnava a mi. De nou, una persona incomprensiblement m’havia ofert la mà i jo no n’havia descobert la vàlua fins que el perdia. Una nova constant que de cop em mancava i que no m’havia adonat que apreciava fins que s’havia esvaït. Tantes n’havia vist esfumar-se: la vida senzilla, el Pere, la llibertat, la meva terra i ara en Lluc. I l’Elfa, i el salze on em duia sens permetre’m veure el camí, i el tacte de les seves mans entrellaçades amb les meves quan m’hi guiava.

-És preciós, eh que sí? – va mussitar ella i jo, recolzant l’esquena en una de les boterudes arrels que emergien del terra i de la seva catifa d’herba i molsa, vaig alçar la mirada, resseguint la cortina de branques que traçaven una bombolla al voltant d’un tronc mil·lenari i que queien fins acaronar la terra. Una cascada de fulles que brollava d’una cúpula de gruixudes branques. Dins d’aquella cambra natural que onejava amb cada ràfega de vent em trobava jo, i sobre una pedra relliscosa, agenollada, l’Elfa.

-Sí. En llocs així podria jurar que el món és tan immens que, si l’horror existeix, deu ser molt lluny. Pensaves que no ho podria veure? – vaig reflexionar mig divertit mig entristit.

- No, al contrari, sempre vaig saber que ho veuries. – i per fi les nostres mirades van topar, els seus ulls s’esbiaixaren amb picardia, aquella picardia bondadosa que ningú més posseïa i, segurament, ningú ho faci mai. Dins d’ells una llum en la profunda negror va refulgir. Esperava que els meus fossin un reflex dels seus, per pobre i imprecís, seria millor que qualsevol altra mirada si lluny era d’assemblar-se a la seva.  M’apartà un ble negre de cabells que saltironejava sobre el meu front i em féu desplegar una mà. Sobre el palmell m’hi diposità un nenúfar.

- Crec que a la fi he entès què és el que veus tu en el bosc i perquè no el vols abandonar.

- Potser sí -  s’enriolà ella -  però el que vull que entenguis ets tu mateix. Els primers dies a les fires, hauria dit que aquell somriure que t’ametllava els ulls, mai havia anat dirigit a mi, que m’havia captivat d’un esguard fugaç que, de tan efímer, jo haugués acabat de perfilar. Que havia quedat atordida per un record. Un record breu però massa esmolat que m’havia perforat les entranyes i que, per sobre de tot, no podia ser. Eres massa lluny de mi i jo no et podia atènyer. Com un oceà que veu algú que sap que remant a força de braços haurà d’arribar a l’altra banda. Com quan el mariner albira les ones i salpa per cercar en qualsevol indret de l’aigua l’Atlàntida. No et trobaria i, sobretot, tu no em veuries a mi. Però ho vas fer, em vas veure i ara tinc por. Tinc por de que recobris el seny, de que el meu rostre l’oblidis i de que tot sigui com hauria de ser. Perquè en el fons sé que, si ets aquí amb mi ara, és perquè t’he ensibornat a tu i he confós el destí.

El crepuscle s’abatia sobre el mar i la llum a poc a poc anava expirant. Amb ella partiria en Lluc. Havia vingut a despedir-se. Sobtadament vaig allargar els braços i el vaig sacsejar fins a fer-lo trontollar i fins captar la seva dispersa atenció.

- Lluc, aniries al seu bosc? Hi podries anar? – sempre he sospitat que vaig entrellucar un llampec de dolor crisptant-li les faccions en comprendre que les últimes paraules que li dirigiria no eren per ell, no eren de gratitud ni d’afecte.

- És clar. Què hauria...

- Digues-li si guarda el record d’algú, algú que la va estimar i que, en el fons, ella ho sabia. Digues-li si es recordaria de mi. Digues-li que reculli les lianes del bosc, que les treni i adorni amb flors i que, si ho vol, les transformi en un pont: un pont que creui distància i temps, potser així em podria trobar. Demana-li si perseguiria un foc per mi, el foc follet que no podia regir; que el sotmeti i li ordeni venir, que ell és l’únic que el mar pot cavalcar. Digues-li que porti neu al desert, i que les dunes d’arena torrada, les sepulti sota una capa d’etern gel. Demana-li que rebusqui entre els seus records, que desenterri aquell que no tinguérem temps per viure. Així, llavors, potser el seu amor despertarà. Suggereix-li que s’apropi a la bassa i que socorri el nenúfar que sol sura, ja fa molt temps que el seu company perdé. Pregunta-li també per què el bosc no ha abandonat, i en la grisor de la ciutat s’ha internat, només  així hauria cregut que no m’havia oblidat. Digues-li, a la fi, si reuniria per mi, un pom d’aquelles flors que no vaig poder fer créixer, si en l’indret més àrid les dipositaria i si, sota la llum de la lluna, amb les ungles en una làpida gravaria el nom d’aquell que la va estimar, el meu nom sota una creu.

- Ho faré, t’ho prometo.

- Ets l’home més honest i humà que he conegut mai – amb posat  moix murmurà un adéu i no tornà mai.

I no hi hagueren més relleus de guàrdia: dia i nit em custodiava el lacònic guàrdia de qui no n’he conegut mai el nom, el qui posà fi a les passejades per l’illa i el qui, de la cel·la, ja no me’n tregué. No podria dir quant temps vaig passar estintolat a la paret, ajagut a la màrfega, sumit en una melangiosa letargia, en un trànsit entre el dormir i l’estar despert. Ja no pensava, ja no em comminava obstinadament a recordar, ja no esgratinyava els murs per a, debades, gravar-hi lletres i rostres. No feia res, mastegava el menjar que rudement em llençaven, feia lliscar gola avall l’aigua que sempre era tèbia i terrosa, entomava els cops sens protegir-me el cap ni l’estómac i després contemplava la meva pell masegada recuperar el seu color habitual. No movia el cos i la ment errava perduda. Res.

Fins que una tarda, vaig obrir els ulls. Eixorivit de cop i amb el pas dels qui no es dirigeixen enlloc vaig creuar el marc de la porta, confiadament oberta per algú que em creia al llindar de la mort. Les ones s’estavellaven contra la sorra i la guarnien amb escuma. Algú havia traçat dibuixos vora l’aigua, difusos ara, poc temps els restava. Cap allí em vaig encaminar i l’embat de les ones m’escometé els genolls. Vaig avançar, veient com parsimoniosament l’oceà engolia el meu cos i em glaçava la pell. Quan els peus no pogueren trobar més el fons, vaig nedar. Vaig nedar fins que el sol semblava disposar-se a capbussar-se entre les onades i fins que, extenuat, vaig permetre que la força de l’aigua se m’endugués. El carabassa enrogit del crepuscle va ser la darrera cosa que vaig divisar abans que una ona massa alta em catapultés cap al fons. Un glop d’aigua gèlida se m’esmunyí boca endins i m’inundà els pulmons.

S’allunyava saltironejant amb un mig somriure murri pintat a la cara, li vaig engrapar el braç abans que, tan menuda, desaparegués entre la multitud.

- Perquè no et veig mai si no és en fires?

-Potser perquè no hi sóc. - va riure clavant en els meus ulls una mirada crepitant.

Una cremor desconeguda i punyent m’incendià la gola i m’envestí el pit on el cor desbocat bategava desesperadament. Em vaig debatre per deslliurar els pulmons d’aquell turment amb el que no havia comptat, però l’aigua de dins meu no podia expulsar.

-Per què nenúfars? – repetí ella – Perquè mira’ls, tanta bellesa només pot ser fruit de la màgia, i jo en necessitava molta per apropar-me a tu.

Llençava cops de peu a tort i a dret però, poc a poc, les cames se m’embalbiren i vaig deixar de lluitar. De fet, no ho vaig intentar mai.

El vent reptà sota la meva roba i em vaig estremir de fred. Em davallaven pels pòmuls unes llàgrimes. Em retorçava les mans mentre maleïa la sort, mans amb taques roges i ocres, mans cremades. “Massa jove per intentar-ho” havia dit l’home. Vaig colpejar amb el puny la pedra gebrada del camí: no em rendiria, arribaria un dia en què el foc no em devorés la pell i jo el dirigiria com el destre genet fa amb el cavall.

Amb els ulls roents per la salada aigua enterbolida vaig poder albirar la superfície, massa lluny, massa amunt si l’hagués pretès atényer. 

La seva pell clara i suau, la meva bruna i solcada per cicatrius, entortolligades, es fonien l’una amb l’altra. Sota meu l’Elfa sospirà el meu nom.

Un altre glop, em sentia el cos pesant i, de cop, em vaig retorçar per un espasme que m’esquinçà el pit.

La Blanca dansava a la cambra de l’arpa mentre cantussejava una melodia antiga, reia silenciosament i em reclamava per a cobrir el meu lloc com a ballarí. Amb les galtes enrojolades i les paraules travades a la llengua em vaig aixecar.

La visió de l’aigua pampalluguejava davant dels meus ulls i es desfeia en una massa blavosa, frívola, impertèrrita i mortífera.

- No deixis que aquests homes se m’emportin! Mir, ajuda’m! Treu-me d’aquí!

Hauria somrigut si hagués pogut en percebre que la ment s’alentia, es confonia i se m’adormia. Les mans se m’enlairaren en l’aigua i els cabells s’arremolinaven sobre el meu cap.

Amb els moviments àgils d’un cervató, s’ajupí i em diposità als peus dos nenúfars. Tenia els cabells embullats i de color de mel. “Fins que ens tornem a trobar” va dir. Perplex vaig veure com partia.

Vaig copsar com del bru de la meva pell,d’ aquell bronze enfangat, n’havia aflorat un pàl·lid to blanquinós.

Jo l’he deixat morir, en què he errat per arribar aquí? Per tota la misericòrdia de Déu jo ja no em puc salvar.

Dels meus llavis entreoberts se n’escapolien petites bombolletes. Era consternant com la vida se m’escolava i la veia fugir, com retalls del que havia viscut tamborinejaven en la meva ment.

La vaig sentir sanglotar i vaig notar sobre meu el mantell de la seva mirada que, inexplicablement, m’acaronava compassiva. Amb un peu en l’estrep em vaig propulsar sobre la sella, no vaig gosar esguardar-la. “Fins que dels núvols en ploguin flors.” – va xiuxiuejar mentre jo fustigava l’euga perquè se m’endugués per no tornar,  perquè se m’endugués al nou castell de la Blanca.

Vaig tancar els ulls. Defallia.

Uns ulls de pregona negror que semblaven comprendre-ho tot, que ho escrutaven tot amb un aire burlesc i dolç. No havia vist enlloc una combinació així i, abans d’ella, hauria jurat que no era possible. Uns ulls obscurs i tenebrosos, però desbordants d’una llum electritzant i clara que no podia ser d’aquest món, del meu no.

Els corrents m’arrossegaven i un pèl resignat, vaig deixar anar les llavors.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]