Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



gisela
Centelles
 
Inici: En flames

Capítol 1 El fred de la guerra
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
M’aixeco a poc a poc i em recolzo a la paret, la fusta freda i humida em transmet una sensació que encara em deixa més apagada, fins que els raigs de sol travessen les últimes fulles dels arbres, prop de la cabanya on m’estic. Em giro lentament perquè tot el meu cos noti l’escalfor del sol, que es barreja amb el fred gèlid del vent. Em sento bé. Aquest és un dels moments en que res del que hi hagi al meu voltant em pot fer desaprofitar. De cop em quedo mirant el meu reflex a la finestra. Em quedo parada mentre em toco els cabells de color marró clar que il•luminats sembla que tinguin cascades daurades. Mentre els meus dits els desenreden, em miro fixament als meus ulls verds, estan brillant, però els veig més apagats. En acabar de pentinar-me, abaixo la mirada i em quedo observant el floc de cabells que m’ha quedat a la mà. Els tiro a terra com si fos un polsim de sal. Són aspres i apagats. Recordo com els tenia abans, brillants, suaus com si fossin de seda, sempre ben pentinats, i jugaven amb el vent com si sonés una cançó. Torno a aixecar el cap per acabar-me de repassar, feia molt de temps que no em fixava en mi detalladament. Estic blanca, però amb un toc de color que m’ha fet agafar aquest sol de l’hivern. Tinc les galtes rosades, segurament pel fred. Els meus llavis carnosos, sembla que hagin perdut força, no sé s’hi podria parlar. Els tinc secs, impregnats de sang, em fan mal. Me’ls repasso amb la llengua per humitejar-los, però el vent me’ls asseca i em fa sentir dolor. M’he aprimat, i bastant, fa dies que no menjo com cal. Necessito carn, verdures o alguna cosa dolça. Porto dies bevent te, ja que aquí al bosc el més resistent al fred són les herbes. Tinc la roba bruta de fang i una mica estripada de moure’m entre les branques. Les meves botes negres estan cobertes de fang, però a part d’això segueixen intactes. Faig pudor, fa dies que no he tingut l’ocasió de rentar-me. M’acosto el te a la vora del nas, per poder-lo olorar, però ja no està calent, la olor ja no és intensa, només noto com l’aire fred que respiro s’obra camí fins arribar-me a la gola. Amago el nas dins la bufanda. Em miro els dits, tinc les ungles brutes, algunes de trencades i les mans plenes de talls.
Deixo de mirar-me. De què em serveix? No sóc l’única que estic així. Hi ha gent que està tan malament com jo, o pitjor. Fins i tot morta. Em pregunto si seré l’única que s’amaga aquí al bosc d’aquesta guerra tan cruel que ens assetja des de fa mesos. Sento un soroll llunyà. Una bomba penso. Fa dies que no paren de caure’n. Estic preocupada pels de casa, ningú va voler acompanyar-me, i no sé per què. Aquesta cabanya la va construir el meu pare, és com un petit refugi i només hi sóc jo.
He decidit sortir pel bosc, a buscar una mica de llenya. M’endinso en el bosc lentament, la llum disminueix a mesura que camino. Els arbres alts intenten tapar l’escassa llum del sol que queda, mentre que va sent eclipsat pels núvols que m’indiquen que tornarà a nevar. M’he d’afanyar. Intento accelerar el pas, però la humitat i el gel no em deixen. Veig un petit forat davant meu, que les branques de les plantes més baixes cobreixen. Busco entremig de la terra i les fulles. Sembla que aquesta part està més seca. Sort que han quedat resguardades i puc agafa algun tronc sec que em servirà per escalfar-me. També n’agafo algun de gros tot i que estigui mullat, el posaré davant del foc perquè s’assequi. Quan torno a la cabanya comencen a caure alguns flocs de neu.
Obro la porta amb molt d’esforç, deixo caure el troncs a terra i jo també m’assec lentament. No tinc energia, sento que no em puc moure. Necessito descansar. Noto com la meva respiració s’alenteix mentre començo a tremolar. El foc que hi havia encès abans de que marxés s’ha apagat. Sense aixecar-me, m’acosto de genolls a la vora del foc, encara puc notar el seu caliu. Acosto petits encenalls que he torbat, i per sort encara veig un tros rogenc amb el qual el puc intentar avivar-lo.
Al cap d’una estona de bufar i interposar els petits tronquets, comença a sortir una flama. Després amb les escasses forces que em queden agafo la resta de troncs. El més sec, el poso ràpidament a sobre de la flama, i de seguida noto l’escalfor. Giro un moment el cap, i mentre per la finestra vaig veien com la neu cau cada vegada amb més intensitat, noto el pes de les parpelles, i tot el meu cos envaït per l’escalfor del foc que m’acompanya, que va caient suaument fins que no sento res al meu voltant.
 Comenta
 
Capítol 2 Soledat
Quan em desperto, sento una sensació de buidor, encara no m’acostumo a estar sola. Amb els ulls entreoberts exploro l’habitació. El foc no s’ha apagat, i pel que sembla ja no neva. Des del terra allargo la mà fins a trobar l’objecte que fa d’olla plena d’aigua. La poso al foc perquè s’escalfi i mentrestant m’aixeco per agafar un grapat de branquetes, les quals desprenen una olor tan intensa i tan agradable que em sento una mica més animada. Faig una ullada per la finestra. La neu cobreix el terra d’una manera tan uniforme, que sembla que estigui envoltada per un oceà blanquinós que no em deixa escapar. Quan em giro, veig unes branques allargades, cosa que em fa pensar amb la idea de fer un arc. Fa dies que em ronda al cap, però quan surto a buscar llenya mai penso en agafar troncs que em puguin servir. Els agafo tots i torno a la vora del foc. Trec la navalla de la butxaca, i també els guants ja que no em deixen sentir el tacte rugós de l’escorça. Només en clavar la navalla em rellisca i se’m clava profundament al palmell de la mà esquerra. Una mena de crit ofegat surt lleugerament entre les meves dents que es premen amb força. Després d’això empenyo el tronc amb ràbia contra el foc cosa que fa tombar el pot d’aigua bullent sobre la meva ferida. En aquest moment sento tant de dolor que el meu crit és esgarrifant, els meus ulls es tornen plorosos i surto amb pressa a fora per endinsar la mà entre la neu.
Em quedo fixament mirant com la mà s’enfonsa ràpidament entre la humitat glaçada de la neu. La sang la tenyeix de color vermellós i es va escampant a poc a poc. El meu dolor de la cremada i la ferida es van alleujant calmadament, però de seguida noto el del fred glacial que penetra lentament des de la punta de cada un dels meus dits i es va estenent fins al palmell de la mà i puja pel braç. Aixeco el cap i endinso la mirada dins la tenebra del bosc. El sol sembla que s’hagi apagat, i la grisor del cel crea una sensació gèlida al meu voltant.
Lluny, veig una cosa blanca que sobresurt. Decideixo acostar-me a mirar-ho, ni tant sols se per què. No aconsegueixo descobrir que és fins que no estic al seu costat. Llavors veig que és un petit conill, està mort. L’agafo per les orelles, i només així, puc notar la seva rigidesa, està totalment congelat.
Torno ràpidament a la cabanya, agafo un tros de tela, és una espècie de mocador de cotó . L’humitejo. M’embeno la mà i torno a posar el guant a sobre. Com que el foc segueix encès, trec la pell del conill i amb la navalla el tallo amb dificultat. Després el poso al foc perquè es cogui. Fa tant de temps que no menjo carn, el meu estómac comença a fer sorolls sense parar, i la saliva de la meva boca fa que l’espera sigui insuportable. Al cap d’uns minuts eterns, agafo un tros de carn, i tot semblant un animal, la devoro. Faig el mateix amb la resta. Em sento molt plena, com si m’acabés de menjar el menú de tres persones, però també em amb una energia que feia mesos que no sentia.
M’ aixeco de cop i surto a fora. Un cop allà m’aturo, però inquieta miro al cel, miro el bosc i finalment la neu. “He de tornar a la ciutat” penso. Necessito provisions, no puc tornar a passar una època com la que he estat vivint fins ara. Vull saber com estan els de casa, més ben dit... si encara segueixen vius. No n’he sabut res des de que vaig marxar.
Emprenc un llarg i gèlid camí fins a la ciutat. Poc després de començar a caminar, sento com la suor se’m barreja amb el fred exterior, com la humitat penetra per les meves botes i poc a poc m’humiteja els mitjons, també com cauen fines gotes de rosada damunt del meu cap, i aquestes fan que sem glaci tot el cos. Noto l’aire fred passant entremig dels meus cabells, i acariciant-me suaument la cara.
Després d’hores de camí, estic realment cansada, aturada entremig de les plantes intentant descobrir una entrada a la ciutat. Però no em costa gaire, la ciutat està morta, és com si no hi habités ningú. Entro poc a poc, camino lentament pels carrers tant a la vora de les parets com puc. Sento un soroll, i com el cor em fa un salt dins el pit. Aleshores accelero el pas fins a arribar a la que havia estat la meva casa. Pico a la porta i amb una veu molt suau dic:
- Mare- però no obtinc resposta.
Torno a repetir la mateixa acció:
- Pare.
Però tot segueix en un silenci sepulcral. Vaig al darrera de la casa, i tot mirant per una finestra veig al meu germà petit. Pico al vidre mentre somric, i ell em mira amb cara inexpressiva, com si no em conegués.
- Obra’m, sóc la teva germana.
Ell obrint els ulls corre cap a la porta i l’obre, mentre que jo li faig una forta abraçada. Un cop tanco la porta i em giro, veig que els meus pares estan allà, amb una mirada que desprèn un petit rancor.
- Què hi fas aquí? Ni tant sols sembles tu! I mira quines pintes!.- diu la meva mare amb un to de menyspreu.
- Hola- responc secament.
- Desapareixes durant mesos, no tenim cap noticia teva, i l’únic que se t’acut dir és hola?- em va tornar el meu pare intentat retreure-m’ho.
Després d’una conversa força desagradable amb els meus pares, agafo el meu germà, li faig un petó a la galta i surto per la porta donant un fort cop.
Torno a ser a fora, amb el fred gèlid que sembla que em persegueixi. Ja és gairebé fosc, i encara he d’agafar menjar per poder-me’l endur a la cabanya. He de trobar el refugi dels soldats, allà segurament hi haurà suficient càrrega com perquè em pugi endur alguna cosa. Mentre la llum de l’escàs sol es va apagant, m’endinso una mica al bosc. Una espècie de cova, camuflada entre les branques humides i enredades entre si, es presenta davant meu. No és el millor lloc per passar la nit, però és millor que està totalment exposada.
M’ajupo per explorar l’interior, i em disposo a netejar-ho una mica. Busco una capa de fulles seques, per no sentir tan la terra molla. Tot això porta un munt de feina, i al cap d’una estona ja es completament fosc i ni tant sols veig el que tinc a tocar del nas. De cop, un fort cop a les costelles em deixa totalment estesa a terra. M’aixeco de cop, i veig una llum que està davant meu. La meva respiració és forta i accelerada, i em batega el cor tant ràpid que sento que se’m pararà de cop.
La llum, què es una petita flama de foc, s’acosta lentament a mi. Tanco els ulls amb força, i sento com el tacte càlid d’una mà m’acaricia la galta, i m’aparta el cabell darrera l’orella.
- Daila?
Obro els ulls de cop i veig una cara familiar, sense dir res l’abraço, i a cau d’orella xiuxiuejo el seu nom.
- Hugo...
Sense dir res més m’agafa pel braç amb força, i m’arrossega en direcció contrària per on he vingut. Em colpejo amb tot i m’entrebanco, no veig res. Cada cop el terra es torna més dens, més fangós i més complicat per caminar. La flama es queda quieta durant uns segons, sento el grinyol d’una porta i com m’estira del braç. Poc després em veig dins d’una petita casa de pedra, ara ja il•luminada. No hi ha res, només un pilot de mantes. Els dos ens asseiem a terra, tapats, i decidim recordar vells temps i comparar-los amb l’actualitat.
L’Hugo i jo ens coneixem des de que ell va arribar a la ciutat, crec que ens vam cridar l’atenció mútuament i ens vam caure molt bé, teníem coses en comú i més o menys teníem els mateixos pensaments.
Els dos ens quedem en silenci, mentre els nostres ulls es miren fixament. Entre aquesta llum tènue res es pot distingir amb claredat, però després de tanta foscor una mica de llum és suficient per acabar de fer despertar la imatge que guardava d’ell. Els seus ulls tant negres com la nit eren captivadors. El seu cabell marró sempre perfectament pentinat, i després dels ulls, baixant per el seu nas tan recte, uns llavis perfilats entre oberts, que deixen al descobert les seves dents col•locades a la perfecció. El coll, gruixut i elegant a la vegada, mostra la seva pell morena i llisa, que de cop queda tapada sota tots els abrics. Les seves mans fortes però delicades passen aquests dits allargats un altre cop per la meva orella, i des d’allà van baixant pel coll, l’espatlla i el braç, fins a trobar-se amb les meves mans glaçades, ja descobertes pels guants. Ignorant la meva ferida, les nostres mans es comencen a enllaçar, els nostres cossos a apropar-se, fins que l’un pot sentir la respiració de l’altre ressonant en la proximitat. Tanco els ulls, puc sentir el seu respirar pausat trobant-se amb el meu respirar nerviós. Just quan sento el tacte humit del seu llavi, es retira nerviós, s’aixeca de cop i apaga tots els petits focs del nostre voltant. Em diu:
- Passi el que passi, no et moguis fins demà al matí.
Sento com tanca la porta davant meu, i després sento allunyar-se els seus passos. Al cap de poc sento uns homes amb un accent estrany, deuen ser soldats. I l’Hugo, també crida. Un tret. I es fa el silenci. Torno a estar sola, congelada i enmig del silenci aterrador.
 Comenta
 
Capítol 3 L'ultim moment
Els primers raigs de llum m’il·luminen el rostre. Els meus ulls queden enlluernats, començo a notar l’escalfor. Miro fixament a la paret, sense parpellejar. No he dormit en tota  la nit. Em quedo a terra asseguda durant hores,fins que el soroll i el tremolor d’una nova bomba esclata i em fa despertar del meu estat d’absència. M’aixeco mentre la manta que tinc enrotllada al voltant del cos es va desfent i cau a poc a poc quedant així estesa al terra. En aquest moment és com si l’escalfor que m’envoltava s’escapés de les meves mans i torno a sentir el fred endinsant-se en els meus ossos.  

Faig un parell de passes ràpides per obrir la porta amb força, després començo a caminar lentament mentre escolto el soroll de les branques i les fulles humides sota els meus peus. Observo l’alè glaçat de quan respiro. És irregular, miro al meu voltant, el sol il·lumina totes les fines gotes d’aigua, i fa que la neu sembli més blanca. Em moc com si estigués perduda, com si estigués buscant alguna cosa. M’encamino cap a la ciutat a pas ràpid mentre penso en l’Hugo. Penso en la probabilitat de que l’hagin matat, però allà al voltant no hi havia res, ni sang, ni roba, ni el seu cos. Això em porta  a pensar que potser no és mort, perquè, quina necessitat tenien els soldats d’emportar-se el seu cos inert? Tardo una estona en començar a veure els edificis de la ciutat. Però els crits de les persones completament espantades, preocupades, desesperades; se senten des de fa estona.

Només en entrar-hi, és fàcil percebre el patiment de les persones. És un lloc, on la majoria de veïns es coneixen. Intento avançar entre tota la multitud de crits i plors, entres les furgonetes que intenten fer el servei d’ambulàncies, entre les cendres i escombralls, en les quals potser hi ha una persona colgada.  Travesso tota la ciutat i arribo a l’altra punta, escolto un soroll que prové de bosc endins. Poc a poc m’hi començo a acostar, i just en la penombra del bosc veig una espècie de camió. Hi ha un petit ós esgarrapant la porta que està descoberta per les fulles que intenten amagar el vehicle. Només en veure’m se’n va corrent i desapareix en la immensitat de l’espessor dels arbustos.  Estiro el mànec. La porta està oberta. Aparto els trossos de roba que ho tapen tot, i allà sota descobreixo un pilot de caixes plenes de menjar. La meva cara de prudència es transforma en emoció, i començo a obrir tots els paquets que trobo per menjar. Un cop crec que ja estic tipa, agafo les bosses més petites i me les guardo a l’interior de la jaqueta. Just en posar un peu fora el camió, un parell de soldats apareixen a pocs metres. No sóc a temps d’amagar-me, em veuen i em veig obligada  a posar-me a córrer i tornar-me a endinsar al bosc. La meva respiració es torna accelerada al cap de pocs segons, mentre aparto les branques que s’interposen en el camí, sento com els soldats criden en el seu idioma i em persegueixen. Intento despistar-los tornant cap a la ciutat. Un cop allà, em sento desprotegida, així que busco qualsevol lloc per amagar-me. Entro en una espècie de tendes, i començo a caminar escoltant la meva respiració. Veig que és un hospital. Està ple den gent, i m’adono, que un hospital pot ser el lloc més trist i més feliç a la vegada. Persones abraçant-se, donant-se les mans i mirant-se amb esperança. Ulls i llàgrimes que demostres agraïment i fe. Però per altra banda, es pot trobar la tristesa i el dolor més profund. El desànim, la ràbia en la mirada enfonsada de les persones, les llàgrimes recorrent-los les galtes vermelles, i els crits que les acompanyen, mentre alguns semblen no tenir més forces per lluitar.

Camino lentament pels passadissos, la tristesa m’envaeix, i gairebé desitjo poder tornar a la cabana.

Sento les infermeres i metges cridar, les lliteres entren i surten amb velocitat. Tot està tacat de sang, hi ha nens que estan sols i ningú els ajuda a buscar la seva família. És una situació total de caos i desesperació.

A poc metres d’on sóc jo, veig com operen a un soldat sense anestesia, com ell mossega un tros de roba, mentre la sang brolla de la seva cama com si fos una font. Començo a sentir mareig, i m’afanyo a sortir. Vomito al costat de l’entrada i m’aparto de seguida.

Quan em giro veig la bufanda de l’Hugo al terra. L’agafo, me l’acosto al nas i deixo que la seva olor m’envaeixi. Torno a entrar, i demano a una infermera per ell. Ella després de revisar uns papers, m’acompanya, i el trobo assegut en una cadira. Amb dues passes quedo al seu davant. M’ajupo, i amb la mà li acaricio la cara i el cabell mentre els ulls em queden negats. Ell sense dir res, em pentina afectuosament i em fa un petó.
Hem de marxar. Vine amb mi abans que sigui tard, sisplau- li dic amb la veu tremolosa i els ulls plorosos.

No puc, Daila, tot el que tinc està aquí. No puc deixar la meva família.

Sisplau...-suplico-. Emporta-te’ls, però marxem d’aquí-.
I sense poder seguir em poso a plorar.

Està bé- em diu mentre m’estreny fort contra el seu pit.
Me’l trono a mirar, té un ull morat, talls a la cara i porta una bena al cap.

No és res, ja saps com són els soldats-em diu per tranquil·litzar-me.
Sense dir res, me’l miro amb serietat, l’agafo de la mà i sortim a fora.

Escolta, vaig a casa meva ara mateix, d’acord? Tornaré tan ràpid com pugui.
S’allunya ràpidament de mi amb quatre passes llargues. Jo abaixo el cap i veig que entre les meves mans encara tinc la seva bufanda.
Hugo!- crido mentre enlairo la bufanda.
De cop, un cop sord és com si deixés en silenci tot el món. Ja no sento ni els ocells que s’enlairen. El vent, com si em volgués donar una empenta, s’enduu la bufada que onejava entre els meus dits. El veig caure, a pocs metres de mi. Primer de genolls, mirant-me, mentre es posa una mà al pit. Veig a poc a poc i a la vegada ràpidament com la vida se li escapa, i els seus ulls, es tornen totalment negres i apagats. El seu cos jeu a terra, inert, vençut per una bala que li ha foradat el pit. Amb els ulls plens de ràbia veig els soldats, els assassins. Un altre cop sord. Abans de fer una passa, sento que ja no puc cridar, que em falta l’aire. I mentre els meus ulls s’entelen, veig que no hi ha ningú al meu voltant. Sento que torna a nevar. Em cau una última llàgrima, i deixo anar el meu últim sospir. Ja gairebé no puc sentir el vent que juga amb els meus cabells, la calor dels últims raigs de sol, el fred de la neu blanca que m’acaricia les galtes, ni la humitat del terra dur que em fa de coixí. L’últim que sento és un fred diferent, un fred que s’endinsa en mi i em gela la sang, i un dolor profund al pensar que estic morint al costat de la persona que sempre he estimat i ni tan sols el puc tocar, no el puc acariciar, besar, ni agafar-lo de la mà. Sento com el meu cor s’apaga, com tinc un crit ofegat que em punxa el pit. intento arrossegar-me, mentre cada cop el meu ofec és major. No puc arribar a ell, i l’únic que puc desitjar en aquest moment és morir en aquest precís instant. L’últim que veig és l’Hugo, a tocar de la meva mà, però a la vegada en la més profunda distància. Després tot es torna fosc.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]