Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Maris
Benicarló
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?
-Qui va descobrir Amèrica?
-Què pensa en veure un bon cul de senyora?
-Quant fan nou per nou?
-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?
-Quants eren els set reis de Roma?
-Què val més, una pel·lícula còmica o un castell de focs?
-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

El motor d'un cotxe solitari que passa pel carrer trenca el silenci nocturn de la meua cambra i els seus fars tenyeixen les parets de tonalitats vermelles i carabasses, cada cop menys intenses a mesura que el vehicle es va allunyant, i finalment tot torna a la normalitat. Tot, excepte la meua ment, cada cop més trasbalsada. Quantes vegades dec haver somiat el mateix? Des de fa almeys dues setmanes aquell somni em turmenta cada nit, desvetllant-me i deixant-me el cap ple de dubtes i interrogants. Aquell mateix home amb pinta de setciències i bata d'un color blanc immaculat, aquell noi nu i espantat amb tot d'aparells i andròmines al cap, aquelles pulcres parets blanques semblants a les d'un hospital i aquell lluent terra de linòleum, que pareix tret d'un anunci de producte de neteja, ja s'han convertit en companys habituals de les meues vetllades. Tot plegat sembla formar part d'un drama psicològic, al més pur estil de Hollywood. Atanso la mà cap a la meua tauleta de nit per tal d'agafar el mòbil i veure quina hora és. Tres quarts d'una. Nomès? Semblava que portava una eternitat dormint. Faig un anàlisi general del meu estat. A vore: tinc tots els llençols regirats i mig coixí fora del llit, com si s'hi acabara de produïr una batalla campal. Llàstima, això vol dir que demà hauré de fer el llit sí o sí. Estic pràcticament destapat, però no em molesta: malgrat que ja és ben entrat octubre, el fred brilla per la seua absència. Faig una respiració profunda i puc percebre que l'habitació fa una olor a humanitat considerable. Arribo a la conclusió, per tant, de que serà millor que m'aixeque i em refresque, cosa que també em servirà per llevar-me aquesta angoixa de damunt.

Em dirigeixo cap al lavabo descalç i el contacte fred amb el terra em provoca un calfred reconfortant. Els roncs del pare ressonen per tota la casa, com si es tractara d'una bèstia salvatge. Sembla que la mare, malgrat tot, ja s'hi ha acostumat, ja que ella també emet unes respiracions prou sorolloses que indiquen que té el son profund. Almenys així tinc la certesa de que no els he despertat. Em rento la cara diverses voltes, alleugerit per la fredor de l'aigua, i després, sense secar-me la cara, em quedo mirant-me a l'espill durant uns instants amb l'aigua regalimant-me per les galtes i per la boca. Ara ve el moment en el que m'hauria de sentir orgullós i pensar: “Xè, Roger, quin tio més sexi estàs fet, campió!”, però no es així. L'únic que aconsegueixo és veure un paio amb els cabells desfets com si acabara de vindre d'un huracà i amb la boca oberta de bat a bat, cosa que el fa paréixer més... com dir-ho, deficient mental. Un tipus esquifit amb massa múscul per ser desenvolupat i amb una pell sobre la qual l'acné està en ple apogeu. Siguem realistes... Què pretenc? Per molt que m'esforce en tindre un cos escultòric i dedique més de quatre hores setmanals anant al gimnàs, sempre seré un ridícul sac d'ossos. De vegades no sé per què em preocupo tant per les apariències, en vista dels resultats obtinguts a posteriori. Però bé, ja n'hi ha prou de lamentacions per avui. Demà he de matinar per anar a classe, així que serà millor que me'n torne a dormir, o almenys a intentar-ho. Preferiria no aixecar-me amb pintes de zombi.

****

- Eeeei, borinot! -Zeta. Com sempre, un encant.- Què se t'han apegat els llençols?

El meu amic em crida des de l'altra punta del carrer, i jo m'hi dirigeixo encara endormiscat. No m'he molestat mai en preguntar-li per què li diuen així, però el cas és que sempre se l'ha conegut amb aquest particular sobrenom. Ell sí que és un tio com Déu mana, un mascle imposant i fibrat. Encara que l'aprecio molt, de vegades es prou eixelebrat, i també li tinc certa enveja: amb el meu físic llastimós, al seu costat dec paréixer un nyicris.

Em reuneixo amb ell, em saluda i em dona dos copets a l'esquena (no sé com pot tindre aquesta vitalitat tan de matí) i ens dirigim camí de l'institut. El sol, que cada cop brilla menys a mesura que avancem cap a l'hivern, deixa veure els seus primers rajos per l'horitzó. Zeta camina arrossegant les seues Converse negres i amb la motxilla penjant d'un muscle, mastegant un xiclet mentre cantusseja la seua cançó preferida amb un anglès prou mediocre. Tracto de centrar-me en alguna altra cosa que no siga aquella maleïda mescla de rap de barri i reggae, i aleshores ens creuem amb un noi que no dec haver vist mai, però que a la vegada em resulta familiar. Amb l'iPhone a la mà, les ulleres de pasta i les botes desgastades a l'estil hipster pareix un paio recent vingut de la capital, amb la típica pinta de modernet dels models de l'Instagram.

- Mira, el cabró té un iPhone! - Exclama de sobte Zeta, llevant-se l'auricular dret de l'orella.
- Ja veus... - Dic jo, seguint-li la corrent, cosa que faig molt. - I quina pinta de fatxenda...

Però el subjecte en qüestió, que devem portar a uns deu metres davant nostre, no ens sent, ja que sembla molt concentrat escoltant música (vés a saber quin grup neo-alternatiu de moda) amb els seus auriculars blancs. Així doncs, despreocupats, seguim criticant-lo, més per passar l'estona que per altra cosa. Reconec que som prou superficials, però Zeta amolla cada bajanada que incita a riure i a seguir-li les gràcies.

En passar per davant la tanca que separa l'institut de la casa del conserge, el seu gos, Solsen, un rottweiler al què tots coneixem des del primer dia què vam entrar a l'institut, fa el mateix que sempre quan veu els gairebé sis-cents alumnes de l'IES Ausiàs March anant-hi de bon matí: en un tres i no res, s'assoma a la porta de la tanca i comença a donar voltes sobre si mateix, com si intentara mossegar-se la cua, mentre lladra com un boig. El modernet, en passar pel costat i poc habituat a aquell espectacle matutí, s'espanta i pega un bot tan sobtat que l'iPhone cau a terra, s'obre i li fa una petita fissura a la pantalla.

Zeta i jo esclafem a riure davant la reacció d'aquell pixa-pins poca-solta, què s'afanya a buscar per terra les peces perdudes del seu mòbil.

- Quin maricó... - diu Zeta, poc preocupat de si el xaval el sent o no.

Passa pel seu costat amb aire xulesc, i jo el segueixo. De vegades no sé quina necessitat té de mostrar-se superior amb la gent, com si la seua manera de ser fora la única vàlida en aquest món. Malgrat tot, jo no tinc el valor de contradir-lo, ja què d'alguna manera em sento protegit sota la seua aura de tio fort i imposant.

Desprès de dedicar-li una breu mirada de llàstima al xic, que ja es reincorpora desprès d'haver trobat les peces del mòbil i s'ajusta les ulleres de pasta, seguim caminant amb pas ferm cap a classe.

****

- Ah, i aquest és Xavier, un barceloní que avui s'incorpora amb nosaltres. Espero que l'ajudeu en tot el que li faça falta.

El professor de valencià gairebé s'oblida de prensentar-nos el modernet, que finalment resultarà ser company meu. Visca -penso-, ara cada vegada que el veuré tindré remordiments i mal de consciència. No sé com s'ho fa Zeta per no sentir-se així amb tota la gent amb qui es fica, que no és poca.

A Xavier, a qui en un primer moment tothom saluda ràpidament com si es tracara d'una norma de protocol i després segueix amb la seua rutina, se'l veu nerviós. Suposo que és normal quan no coneixes ningú i a sobre has començat amb mal peu (i amb la pantalla del mòbil trencada) el curs. Recullo totes les meues coses després de la saturació mental que m'ha provocat la classe destinada als pronoms febles i vaig cap al racó del pati on ens reunim sempre els amics. Es tracta del punt més apartat possible de la finestra de la sala de professors, un punt estratègic per tal de fumar sense ser vistos. Zeta ja està allí, assegut al banquet, com sempre.

- Ei, Zeta! T'has dignat a anar a alguna classe, avui?- Li dic, amb to burleta.

M'assec al seu costat i trec el bocata de tonyina que ma mare m'ha preparat este matí amb molt d'amor i estima. En realitat no, me l'he hagut de preparar jo.

- No t'imagines amb qui vaig a classe...
- Roger, tron, no m'importen les teues relacions acadèmiques.- Escup Zeta, mentre s'encèn un cigarret.
- Sí, home... amb el paio del quisso d'aquest matí! Passame'n un.
- El modernet de ciutat? Uf, quin personatge... Vés amb compte, a veure si t'apega alguna cosa i demà portes un muffin per esmorzar. Ací tens.

****

El professor se'l va quedar mirant amb els ulls per sobre la montura d'or amb posat amenaçador mentre esperava la resposta a alguna de les preguntes que li havia formulat anteriorment. Al noi, però, li baixava una gota de suor del front i pareixia massa desconcertat per respondre aquelles estranyes qüestions per les que tant d'interés mostrava aquell cinquantí antipàtic i esquerp. Aquest es va impacientar, es va alçar de la cadira de rodes sobre la qual estava assegut i va anar cap a l'armari del que sortien els cables connectats al casc del noi. D'esquenes a ell, va obrir-lo i va manipular alguns dels controls del panell mentre remugava unes paraules incomprensibles.

- Tens la intenció de contestar a alguna de les meues preguntes...

El professor se li apropava amb pas decidit mentre posava una de les seues mans a l'interior de la butxaca de la bata blanca, d'on va treure una xeringa que contenia una substància d'un color groguenc molt sospitós.

- ...o hauré de prendre mesures?

Immediatament després, sense deixar-li ni un moment per reaccionar, li va clavar la xeringa al braç.

Un grup poc nombrós de grills alegres canten en la llunyania.

No pot ser.

Impossible.

És ell.

És Xavier.
 Comenta
 
Capítol 2
El soroll provocat pel moviment continuat de taules i cadires provinent del pis superior indica que falta poc perquè s'acabe la classe. Alguns reaccionem i fem l'acció de començar a recollir, però el professor de llatí ens fa senyals indicant que encara no ha acabat i segueix explicant la lliçó amb contundència:



- La societat a Roma estava organitzada en classes: Els patricis, els lliberts, els esclaus, etc....



Tot plegat sembla prou interessant però, tractant-se de l'última hora, el meu cap no està gens receptiu i desvia l'atenció cada vegada que el professor acaba una frase. Començo a impacientar-me i dirigeixo la mirada cap a la finestra mentre rossego la tapa del bolígraf. Veig com comencen a sortir els primers alumnes de l'institut: alguns se'n van caminant en grup, d'altres agafen la moto, i d'altres es queden xerrant a l'entrada del centre. La qüestió és que en aquests moments ells són lliures i tenen el privilegi de poder respirar l'aire del món exterior, mentre jo m'he de tragar aquest infumable discurs del qual hauré perdut el fil fa uns vint minuts. Xavier, en canvi, pareix molt concentrat i no para de prendre apunts de tot el que es diu a classe. Ara, els meus pensaments, molt lluny dels carrers i les domus romanes, recauen sobre ell, de la mateixa manera que a història, quan ens han dit que hem de fer un treball en parelles sobre Abraham Lincoln i que a mi em toca fer-lo amb ell. És curiós perquè tot el que em passa últimament sembla guardar una mena de relació: el protagonista del meu somni al qual li pregunten, entre d'altres coses, sobre Abraham Lincoln, resulta ser Xavier; i ara, com si es tractara d'una mena de bruixeria o joc macabre, he de fer un treball amb ell sobre l'expresident dels Estats Units. Però quin tipus de fenòmen extraterrestre és aquest? Sembla que el món s'haja posat d'acord per fer-me creure que m'he tornat boig.



- Cal dir, també, que l'homosexualitat a Roma, especialment entre homes, estava plenament acceptada i no mostrava cap tipus de censura...



De sobte, passo de ser l'únic que en aquest moment s'està fixant en Xavier a ser-ne un més. Aquesta dada del professor canvia súbitament la dinàmica de la classe i provoca tota una allau de mirades i comentaris despectius i burletes en veu baixa envers el noi i la seua homosexualitat. No fa ni dues setmanes que és amb nosaltres i no ha tingut cap problema en declarar obertament i sense embuts que li agraden els cucurutxos (en sentit figurat, evidentment), cosa que no li ha evitat tota una sèrie de crítiques i rebutjos, fruit del pensament d'aquesta societat tan tancada i intolerant.



L'alarma sona definitivament i tots surten precipitats per la porta. En un tres i no res la classe es queda totalment buida; a Xavier, com sempre, no l'espera ningú, i es queda l'últim recollint. Se'm desperta un cert sentiment de pena i solidaritat cap a ell, i penso que el quedar per fer el treball és una bona excusa per parlar. No sóc dels que es dedica a assetjar-lo i a fer-li bullying per la seua condició sexual, com en el cas de Zeta, que no ho va dubtar ni un segon en assabentar-se de que era marieta, però tampoc m'he dedicat a defensar-lo i a penes mai li he dirigit la paraula, especialment després de l'episodi del gos i també pel típic “i què diran”.



- Vaja, tu també tens algun comentari a fer? -diu, amb cert to sarcàstic mentre m'acosto a ell. En el fons l'entenc.- Tranquil, després del que va passar amb el gos res pot ser més humiliant.



Em fa sentir prou avergonyit. Encara que per fora passa olímpicament de les crítiques i sembla que estiga orgullós amb la seua sexualitat, que no dic que no ho estiga, sé que en el fons li afecten el mals tractes que rep per part de molts de nosaltres.



-Només vinc a dir-te que hauriem de quedar per fer el treball d'Abraham Lincoln. Si vols, pots vindre a casa meua.- Li dic jo. Crec que és una bona compensació per ser “simpatitzant” de moltes de les persones que l'assetgen i per no fer-hi res al respecte. D'alguna manera em sento culpable.



Anem parlant mentre baixem les escales els dos junts. Abans m'he assegurat de que ningú ens veja, ja que no podria suportar la idea de que Zeta o qualsevol altre em veiés confraternitzar amb l'enemic. Què hi farem, sóc així de poruc.



- A mi em va bé aquesta vesprada. Quan tu em digues hi aniré.

- D'acord, quedem així, doncs.



Em separo immediatament d'ell en el moment que veig Zeta esperant-me a la porta mentre es fuma un cigarret, i vaig a buscar-lo. Abans que tinga la oportunitat de posar-se amb el noi i dir-li tota mena de bajanades homòfobes, me l'enduc ràpidament i començo a parlar-li sobre el seu grup de rap preferit, que va a traure nou disc, per tal de desviar-li l'atenció, cosa que funciona. No me'n vaig sense mirar per última vegada Xavier, que camina en direcció oposada a la nostra. En el fons, sembla bon noi.

 Comenta
 
Capítol 3
Mai he pogut concentrar-me a l'hora de fer un treball en grup, i no entenc com hi ha gent que és capaç de fer-ho. Per a mi no és possible anar per feina tenint un company al costat i un fum de temes de conversa dels quals podriem parlar. Creieu-me, es d'allò més temptador. Xavier, però, sembla que pertany al segon grup de persones. Amb un posat d'allò més seriós, seu al meu davant, a la taula del menjador, i la pantalla de l'ordinador se li reflexa als cristalls de les seues ulleres de pasta, que porta per baix dels ulls. La velocitat amb la qual tecleja cada lletra i la quantitat de pestanyes, totes sobre la vida i obra d'Abraham Lincoln, que a hores d'ara té obertes amb el navegador em fa pensar que el portàtil pot explotar en qualsevol moment. Però a mi ja m'està bé: Per què m'hauria de queixar tenint un dels nois més llestos de la classe fent-me la feina?


La seua gèlida presència, però, fa que em desconcentre encara més, ja que fa massa estona que estem en absolut silenci. No recordo cap treball en grup que haja estat tan incòmode com aquest. És evident que, per molt que intente cordialitzar el tracte, sempre hi haurà una certa tensió entre nosaltres. Finalment em rendeixo i decideixo fer alguna cosa, ja que no trobo cap manera de trencar el gel per mitjà d'una conversa. Em sento prou inútil perque l'únic que he fet des que ha vingut Xavier ha sigut entrar a la pàgina d'inici de la Viquipèdia des de la tauleta (afortunadament, ell està massa concentrat per adonar-se'n), per la qual cosa em poso a buscar més dades sobre el nostre estimat company Lincoln del qual aviat farà una hora que estem, millor dit, està buscant informació.


Entro a l'apartat de la biografia i, tot llegint-lo per sobre, de seguida descarto diverses dades que em semblen obvietats i d'altres que Xavier segur que ja ha inclòs en la seua part de treball, que a hores d'ara deu ser equiparable a una tesi doctoral de primera regla. No obstant, segueixo baixant la pàgina, i abans de passar al següent apartat, no se m'escapa un detall que em crida l'atenció i que tot de sobte em desperta i em fa dir sense pensar:


- Ostres, tu, que el Lincoln era gai! - I començo a riure. - Serà marieta!


Però no tardo en assabentar-me que Xavier ha deixar de teclejar, ha aixecat la mirada de la pantalla i l'ha posat severament sobre la meua. Abans que diga res, ja desitjo amb totes les meues forces que el món se'm menge d'un mos.


- Interessant dada – fa, amb un to sarcàstic -, i ara, em pots explicar què et fa tanta gràcia?


Les especulacions sobre l'homosexualitat de l'expresident nord-americà (molt habituals en els personatges històrics famosos, com Cristòfol Colom) m'estàn costant una bona i monumental ficada de pota. Sóc conscient de que he fet un comentari prou desafortunat, i que de vegades sóc una mica lent de reflexos, però no per això ara li he de demanar perdó. Zeta o qualsevol altre no ho farien.


- Res, era un comentari... Relaxa't, eh? A veure si ara no puc opinar sobre el que em dóna la gana.- tracto de defensar-me. Però ja veig que el meu intent de voler llevar-li ferro a l'assumpte fa que es senta més ofés encara. Coi de noi!


- Doncs saps què et dic?! - exclama, aixecant-se de la cadira. Noto com intenta mantindre les formes, però per dins la ràbia el corromp. - Que estic fart de la gent com tu, tan intolerant i ximpleta. A l'altre institut em passava igual. El que tu has fet no és opinar, és discriminar i burlarte'n del grup de gent que, siga pel motiu que siga, et fa nosa perque ets un tancat de ment i no suportes que hi haja diversitat en aquest món, en el que només acceptes els que són i pensen com tu. Però és evident que a tu això no et pareix trist, i et fa tanta gràcia que a una persona li agraden els tios... .


Les intenses paraules de Xavier fan que jo també perga els nervis. Acabo dient coses que ni realment penso.


- A mi no m'escridasses, maricó. Tots sou igual, només feu que omplir-vos la boca amb els vostres missatges d'igualtat i de nosequè, quan en realitat el què sou és una colla de malalts.


Ara sí que estem els dos realment enfadats. Ens quedem mirant-nos l'un a l'altre durant uns instants: l'aire es podria tallar amb unes tisores per la tensió que hi ha en l'ambient. Estic esperant una resposta agressiva per part de Xavier, un crit o fins i tot un cop de puny. No obstant, el que fa és començar a recollir les seues coses. Sense donar-me temps a que jo puga dir res, agafa estoig, llibres i portàtil, se'ls posa a la motxilla i es dirigeix cap a la porta, deixant-me a mi palplantat com un estaquirot en la mateixa postura que he estat durant tota la discussió. Abans de sortir, però, es dirigeix cap a mi una última vegada en un to d'allò més seriós i diu:


- És penós que en aquest món hi haja persones com tu o la teua colla, que no entenen que la evolució està en el respecte i que no saben mirar més enllà del seu melic ni consideren correcta cap manera de ser més que la seua pròpia. En aquest cas, no sé qui està més malalt dels dos. I pel que fa al treball, ja te'l pots confitar tu solet.


I dit això, dóna un cop sec de porta i se'n va. No he gosat mirar-lo a la cara mentre pronunciava les seues últimes paraules. No he gosat dir-li res més, ni contradir-lo, perquè sé que té raó. Sé que jo no sóc així, que no penso d'aquesta manera. Però... com he d'acceptar les altres persones, si no m'accepto a mi mateix? Si sóc el primer que es tortura pel fet de no ser com Zeta o com qualsevol altre amic?


Faig força per engolir-me el plor. No vull plorar, encara que afortunadament, els pares no hi són a casa, on ara hi regna un silenci sepulcral, només trencat pel tic-tac constant del rellotge de la cuina. Deixo que passen uns minuts per tal de calmar-me i deixar enrere aquest sentiment de ràbia i frustració que, malgrat que sempre m'acompanya, avui ha sortit a la llum més que mai. Em sento fatal per Xavier i per tot el que li he arribat a dir, però sobretot, per mi.


Quan per fi aixeco el cap i em trobo una mica més alleugerit observo que Xavier, amb les presses, s'ha deixat l'agenda a sobre la taula. L'agafo per tal de posarme-la a la motxilla i donar-li-la demà, i veig com d'entre les seues pàgines s'esmuny un paperet i cau cara cap amunt al terra. No tardo en donar-me compte que és una entrada de cinema.Vaja, -penso- la pel·li de comèdia que van estrenar l'estiu passat.


Començo a fer-me preguntes al voltant del fet de que Xavier ha anat a veure aquella cinta, que també vaig veure fa poc. Li deguera agradar? És aficionat al gènere de la comèdia? Si s'ha guardat la entrada probablement és que la pel·lícula li deguera entusiasmar prou, encara que aquesta no tenia molta substància, parlant clar. Se'm fa estrany pensar que un gai demostre interés per aquestes poques-lligues. Normalment tenen una gran sensibilitat artística (visquen els tòpics), rebutjen qualsevol producte cultural de poca qualitat i disfruten d'events de més categoria com per exemple una bona obra teatral, un concert de música clàssica, una nit a l'òpera, un castell de focs, una exposició d'art contempo... Un castell de focs?


Alguna vegada heu tingut un dejà-vu? Aquella sensació que se't queda quan ja has viscut una sensació... o quan et formulen una pregunta que ja t'havien fet abans...?


Noto com si totes les peces d'un complicat trencaclosques, de sobte, comencen a encaixar a la perfecció. Com si, per art de màgia, haguera trobat una clau que obrira totes les portes.



Recordo perfectament totes i cadascuna de les vuit preguntes que li formulava el professor del meu somni de cada nit a Xavier, un adolescent de désset anys al qual li agraden els “cucurutxos” i al que, per tant, no crec que li excite molt un bon cul de senyora.



Abraham Lincoln i Cristòfol Colom, el descobridor d'Amèrica. Ambdós pressumptament homosexuals.



Els set reis de la Roma antiga. Cultura on, segons el professor de llatí, la homosexualitat estava plenament acceptada.



Què faries si et trobares un gos? Fugiries o li plantaries cara? Xavier, amb Solsen, no va fer ni una cosa ni l'altra. Simplement, es va espantar. Però segur que qualsevol persona pensa que un gai de per sí ha de ser covard i fuig dels perills, mentre que un heterosexual és valent i li planta cara al perill.



Què és millor, una pel·lícula còmica o un castell de focs? Xavier preferia la primera opció. És evident, doncs, què el fet de que els gais tinguen el gust molt particular és un tòpic més.



Només se m'escapa la pregunta del nou per nou. Set de vuit.



El que aparentment no tenia cap sentit, guarda en realitat una sorprenent relació.



****



Fa un dia gris d'hivern. Deuen quedar uns cinc minuts perquè l'alarma de les vuit del matí de l'institut sone. En la llunyania, veig com un grup de nou nois, entre ells Zeta, apallissen un noi.



És Xavier.



Pel simple fet de ser homosexual, diferent. Per defensar uns ideals, per atrevir-se a estimar i fer que tot el món siga estimat tal com és, amb les seues xicotetes diferències. Només per això.



No ho puc soportar més. Immediatament surto a defensar-lo. Som dos contra nou, és evident que em tocarà el rebre, però m'és igual. Vaja, en són nou -penso, abans de quedar-me inconscient-. Per a mi i per a Xavier. Ara entenc la vuitena pregunta.



****



El biip-biip del despertador digital ressona per tota l'habitació. Em costa Déu i ajuda aixecar-me; el dolor causat per les contusions deixarà marca durant una bona temporada.



Em dirigeixo cap al lavabo, em rento la cara i em miro a l'espill. El mateix noi esquifit de dèsset anys de sempre. Sí, el que no és capaç d'acceptar-se a sí mateix.



Recordo el què he somiat aquesta nit: el mateix malson de tots els dies, per variar. El laboratori de parets blanques, el professor cinquantí, la bateria de preguntes, les amenaces constants, l'agulla freda i metàl·lica penetrant sobre la pell nua. Tot convergeix en una única finalitat: perseguir i eliminar els que són diferents. Una bona metàfora del que és el nostre món en la vida real.



Aquesta vegada, però, hi havia una xicoteta diferència: No era Xavier el noi que seia lligat sobre la cada, sinò jo, Roger.



La meua sil·lueta fosca es retalla sobre els taulells de les parets de la cambra de bany. Potser el que sóc és simplement un reflex de Xavier o de qualsevol persona que marca la diferència pel fet de ser grossa, prima, alta, baixa, rossa, morena, homosexual o per tindre un pensament que s'escapa de les coses habituals.



La meua mare em crida des de la cuina. Sento que embolica alguna cosa amb paper d'alumini. Sembla que avui sí que m'ha preparat l'esmorzar.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]