Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lapush
Esplugues De Llobregat
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Negació
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya!», vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.



—Segur que està vostè bé?

—Sí, gràcies— vaig dir.





El seu fil de veu va començar a fer-se petit dins el meu cap. Vaig aixecar la mirada amb dificultat per veure si continuava parlant. Si, els seus llavis es movien, mentre els seus ulls em miraven desconcertats, adonant-se que no l'escoltava. En uns segons, un riu de passatgers carregant maletes de mà va emportar-se-la cap a una de les portes principals, on va intentar posar ordre.

La música gairebé no s'escoltava amb tant de rebombori, però jo no podia sentir res més. La boca se m'omplia de crits, que quedaven embossats a la gola i les cames no em responien. En pocs minuts vaig tenir una altra hostessa sacsejant-me l'espatlla i, poc després, amb ajuda de dues hostesses més, em vaig veure aixecat a la força del meu seient. Amb tant de moviment vaig tornar a la realitat.



—Perdoni, senyor, el podem ajudar? Disculpi, però ja hem aterrat. Porta equipatge de mà?— va dir una d'elles en anglès.



No vaig contestar, em vaig limitar a obrir-me pas entre tants braços i uniformes i a baixar la meva maleta, que era a un parell de seients més enllà. Continuava sentint la maleïda cançó, encara que feia uns minuts que l'havien canviada per una balada de moda.



Un cop vaig haver baixat del Jumbo, vigilat de prop per les impactades hostesses -que observaven el meu difícil descens per l'escala relliscosa- vaig dirigir-me a l'autobús que portava a la terminal. Aquest ja arrencava i no em venia de gust córrer, així doncs, vaig quedar-me sota la pluja, al ben mig de la pista d'aterratge, amb la maleta petita al meu costat. Només podia sentir el vent a la cara, que cobria els crits llunyans dels funcionaris que em demanaven que sortís d'allà. L'americana fosca se m'arrapava al cos, així com els pantalons de vestir. Els cabells molls se'm ficaven als ulls i l'aigua em regalimava pels llavis.



—Recordes l'última nit? Va ser ben bé com aquesta. Te'n recordes, eh?— vaig xiuxiuejar a l'aire, somrient, tot mirant els núvols que cobrien la nit.



Uns braços musculosos coberts d'un impermeable fluorescent van frenar la meva caiguda, acompanyats de crits de sorpresa i d'auxili. Ja no recordo res més, només una sensació agradable causada pels somnífers.





El primer que em ve a la memòria després d'això és d'estar ficat al llit, a les fosques. Vaig poder distingir una silueta al meu costat, possiblement asseguda, que m'observava atentament.



—Ets tu, Lina?— vaig cridar, incorporant-me.



Evidentment, era impossible que la Lina seguís viva, i encara menys que estigués a casa, al meu costat. Jo ja sabia que seria dur viure sense la seva presència i que potser em tornaria boig abans de poder adonar-me'n, però no hi podia fer res.



Aprofitant el viatge al Japó, m'havia pogut acomiadar d'ella com calia, amb els arbres que tant li agraden. Li agradaven, vull dir. Vaig guardar un bocí de les seves cendres en una joia que portava -una espècie de penjoll cilíndric amb relleus de plata- i la vaig penjar d'una branca del cirerer més bonic que vaig trobar. La resta de cendres, com no cabien al penjoll, les vaig llençar a les escombraries més properes.

L'eternitat es tornaria encara més llarga sense ella.



Vaig aixecar-me del llit i m'apropí al mirall de cos sencer que s'alçava al costat de l'armari. De reüll veié que el rellotge de la tauleta marcava quarts d'una, encara em quedava nit per endavant.



Vaig comprovar el meu aspecte al mirall i vaig fixar-me en el fet que anava en calçotets. Per què anava en calçotets? No ho vaig arribar a saber, però, la pregunta més important era com havia arribat a casa meva. Esperava despertar en un llit d'hospital, d'on em farien fora tan bon punt obrís un ull, o estirat a les cadires de l'aeroport. Bé, era estrany, però no en pensava fer un drama.



Vaig remenar-me els cabells amb les dues mans, com si fos un gos. Els tenia suficientment llargs com per a tapar-me les arracades. També em vaig adonar que estava molt esquifit, i estar en forma no ho dissimulava pas. A més, el contrast del meu cabell fosc amb la pal·lidesa del meu cos encara em donava un aspecte més sinistre.



Vaig fregar-me els ulls amb força -dilatats i més foscos que de normal- i vaig gratar-me el coll i el pit.



—Què faràs tu ara, eh?—vaig dir-li al meu bessó de vidre.



La resposta va ser una mirada trista i un pessic a la roba interior, incòmodament arrapada. Tot seguit em vaig dir adéu i vaig preparar-me un bon bany d'escuma.



L'aigua era calenta, amb aromes tropicals i bombolles diminutes a la superfície. M'hi vaig relaxar, estirant el cos per tota la banyera plena a vessar. No em preocupava gastar-me una fortuna en aigua, ja que no consumia electricitat. Amb prou feines encenia una espelma de tant en tant. Avantatges de veure-hi a les fosques, suposo.



Amb els ulls tancats vaig submergir la cara dins l'aigua, deixant el cabell recollit en un monyo, ben protegit. Si és que, qui ho anava a dir que em quedaria sense res només perdent la Lina. Jo, que mai havia tingut relacions, havia hagut de conèixer-la. Era difícil distingir els de la meva mena en ple segle vint-i-u, amb tants camuflatges com ja existeixen, però ella va cridar la meva atenció i vaig tenir-ho clar. Encara que fos alemanya, el seu cabell era d'un clar massa clar, els seus ulls oceànics massa brillants i el seu cos d'un blanc massa nuclear. Ella també em va clissar i, entre didalets de zero negatiu, vam acabar junts, fins ara, dotze anys després.



Vaig enfonsar lentament el cap sencer, estirant el coll fins, amb maniobres gairebé contorsionistes, acabar estirat boca avall amb el cap als peus de la banyera. Amb el moviment es va vessar bastant aigua per terra, deixant-me l'esquena i les natges descobertes. La finestreta del bany era oberta i el vent feia ballar la cortina, que estava arreplegada a un cantó. La Lina l'hauria tancada, li feia por que ens veiessin els veïns des del pati, però a mi tant se me'n donava. Tots teníem el mateix aspecte físic, vés tu quin escàndol. A més, era casa nostra i podíem fer el que volguéssim i quan volguéssim amb tot obert, només faltaria. Això sí, és clar, quan fèiem activitats de les nostres, com deshidratar els filets i guardar-ne la sang a la glaçonera, calia anar amb compte.

Recordo que quan sortia de casa, tota flamant amb les seves ulleres de sol i el seu barret ample, mirava a esquerra i dreta a cada revolt, per evitar ser vista. Com n'era d'insegura aquesta dona. Sort va tenir que no la descobrissin per fer moviments tan estranys. Però, el que més m'agradaven eren les seves mans, fines com el paper, amb unes ungles clares i llises, cobertes amb guants de pell, recolzades a les cantonades de maons tot vigilant els carrers.



Enmig d'aquest pensament, vaig poder notar la seva mà acariciant-me -o més ben dit, esgarrapant-me- l'esquena, seguint el camí de la columna vertebral. Vaig fer un crit curt, emportant-me la mà esquerra a la zona en qüestió. Què dimonis havia estat allò? Ja començava a delirar i només havien passat dues setmanes.



Vaig mirar-me els dits i, perplex, vaig veure-hi la meva sang. Els vaig netejar ràpidament, fent remolins a l'aigua tèbia. No m'agradava gens ni mica tot plegat, la Lina era morta però m'acabava de fer una ferida, cosa que no era fàcil d'aconseguir.



Em vaig incorporar per asseure'm de cames creuades, palpant-me la pell amb la mateixa mà. La ferida ja se m'estava tancant, bon senyal. Però, el que no va ser tan bon senyal fou que una espelma que hi havia sobre la pica es va encendre de sobte.

No ho vaig poder suportar, i, tot xop, vaig sortir estrepitosament de la banyera per llençar-hi la flama candent. Aquesta es va apagar en un sospir, ofegant-se en les poques bombolles que quedaven.



—Lina, per què m'ho fas, això?—vaig xiuxiuejar mirant el sostre.



La Lina va morir cremada en un incendi, d'on jo mateix en vaig recollir les seves cendres. Mira que era complicat matar els del nostre llinatge, que ella havia hagut de topar-se amb les flames. Des d'aleshores no encenc les espelmes ni la llar de foc, em fan calfreds.



Davant la meva desesperació, abans de començar a destrossar el mobiliari i a blasfemar contra la meva difunta dona, vaig córrer al menjador, on només hi havia un sofà petit, una tauleta amb un telèfon fix i un paraigüer. Vaig despenjar l'auricular de l'aparell mentre marcava un número. Vaig ser pacient, però no van contestar, així que aprofitant el silenci, vaig buscar alguna cosa amb què tapar-me. Tot estirant la mà, agafí la manta que penjava del reposabraços del sofà i me la vaig enrotllar al cos. Sota els meus peus s'havia format un petit bassal i un rastre d'aigua m'indicava el camí al bany.



Un cop entrat en calor, vaig tornar a trucar.



—Qui és?— va contestar una veu greu.



—Demian?—vaig dir ràpidament—sóc l'Emil, et necessito.





 Comenta
 
Capítol 2 Ira
Una bota plena de fang va obrir la porta d'un cop brusc al cap de cinc minuts. Un home alt va entrar i em llençà una bossa amb roba a sobre.
Allà estava, el meu padrastre, després de cinc anys sense veure'l. Evidentment, estava igual que sempre. Em feien enveja els convertits com en Demian, sempre amb la mateixa cara. Ma mare era llesta, ja se l'havia buscat ben plantat per tenir-lo sempre a disposició. De totes maneres, era estrany tenir un padrastre més jove que tu.

—Procura bloquejar el mòbil de tant en tant, maco. Van trucar a casa i ta mare va haver d'anar a buscar-te a l'aeroport com si tinguessis deu anys. Aquí tens el teu vestit, planxat i tot—va dir assenyalant la bossa.—Ja cal que sigui important. Dispara.

—Tranquil, sé que estàs sempre molt ocupat— vaig contestar amb cert to irònic.— Recordes la Lina? És morta i em ronda. Això passa.

Se'm va fer un nus a la gola en dir-ho tan tranquil·lament, però vaig fer el cor fort per no delatar la meva feblesa emocional.

—Vols dir la meuca rossa? Sí, me'n recordo, sí— va dir amb to burleta mentre anava a la cuina.—Si fossis un altre em sorprendria, però sabent com de maldestre ets, entenc que la teva dona et vulgui fer la vida impossible— va riure des del passadís.

Va tornar amb un glaçó magenta a la boca, que feia un soroll desagradable contra les seves dents. Jo vaig ignorar els seus intents de provocar-me i vaig fer un gest amb el cap, perquè em digués alguna cosa més.

—Redmond, de Berlín. Va perdre dos dits gràcies a la seva dona fantasma.— Les dues últimes paraules les va dir fent cometes amb els dits.— Què dimonis feu tan malament com perquè no descansin en pau? Jo vaig enterrar la meva ex dona i mai n'he sentit rastre—digué fent ganyotes.

Un mar de culpabilitat i dubte va caure'm a sobre. En Demian donant-me lliçons? El problema era que potser tenia raó.

—Però si jo l'estimava i l'estimo, no entenc per què em busca.

—A mi no sé què m'expliques. Ja la vas enterrar com s'ha de fer, llest?— va contestar.

No em va donar temps a asentir que les finestres es van obrir, totes a la vegada, estavellant-se amb la paret. Vaig cridar de ràbia, tan fort que la veu se'm tallà.

—¿Què vaig fer malament, Lina? ¡Diga-m'ho!

En Demian va aixecar-se i em va estendre un paper en el què hi havia escrit un número de telèfon. "Truca, ell t'ajudarà" va dir com a acomiadament, abans de sortir per la porta. Em vaig endur les mans al cap, sense tornar-li l'adéu. Sent ompimista, almenys ara sabia que no era l'únic, que no m'estava tornant boig.

Una pluja fina entrava pels finestrals oberts, regalimant per la meva esquena.
Pensant en quin havia estat el meu error, la Lina em va donar un senyal que vaig captar a l'instant. La llar de foc es va encendre en un suspir, amb una flamerada intensa i vermella. Vaig agafar un coixí i el vaig utilitzar per desfer-les, cridant. Sorprenentment, va funcionar: les flames es van esfumar, deixant a canvi un rastre de cendres, repartides per la llar com si fossin... pètals. El cor em va fer un bot, i, nerviós, vaig marcar el número que m'havia donat el meu padrastre.

—Redmond? Sóc el fillastre d'en Demian, l'Emil. Ens trobem a l'aeroport d'Hamburg demà a les nou de la nit. Necessito fer-te unes preguntes amb relació a dones que ronden marits. Sé que no ens coneixem i que és precipitat, però, siusplau t'ho demano.

L'home a l'altre costat de la línia penjà el telèfon i em vaig anar a vestir amb la roba que em pertenyia. Vaig refer-me el monyo i vaig anar a l'habitació a calçar-me, deixant la manta humida al penjarobes. La meva maleta de mà era als peus del llit, ja no m'en recordava d'ella. Dins hi havia records de la Lina i paperassa del vol, res més.

—No em fas cap por, Lina. Penso tornar on et vaig deixar. Penso tornar al Japó si és el que vols, però no aconseguiràs que perdi el cap— vaig dir-me a mi mateix.

En un moviment brusc vaig obrir la maleta. A dins hi havia el meu passaport, papers amb molta lletra, un marc de fotos amb una foto de la Lina i jo a Roma i una cinta de cassette escrita amb la lletra de la Lina: "The Beatles: Norweian Wood". Aquella cançó era com la nostra història, i ara no la podia aguantar, era com sentir una forquilla ratllant un plat o les seves ungles gratant una pissarra. Vaig mossegar la cinta tan fort que em vaig fer mal, tallant-la amb els ullals fins fer-la miques. La foto la vaig posar boca avall sobre la tauleta de nit. Era hora de solucionar tot allò, fos com fos.
Un cop buidada la maleta de records, hi vaig ficar ampolletes de sang en recipients de cinquanta mililitres, diners i els papers que ja hi havia.


Un cop vaig ser a l'aeroport vaig seure amb el meu bitllet a les cadires, esperant el desconegut. Per la meva sorpresa, va aparèixer. S'apropí a mi un home de la meva edat més o menys, prim, més alt que jo -fins i tot més blanc- amb el cabell vermellós i els ulls foscos. Anava vestit de negre i portava una maleta, possiblement amb el mateix contingut que la meva.

—Ets l'Emil?—va xiuxiuejar-me, nerviós.—Anem al gra.

—Sí, tu deus ser en Redmond, oi?—vaig dir, mirant-li les mans per contar-li els dits. —Crec que la meva dona em ronda perquè vol que torni on la vaig enterrar. Bé, on vaig deixar les seves cendres.

—Diga'm Red.—va somriure.—Si t'ho ha fet saber, vés-hi com més aviat millor. Jo vaig haver de desenterrar el seu cap i enterrar-lo on ella m'havia demanat. No va ser fàcil.— va aixecar la mà amb tres dits.

—Ara em quedo més tranquil— vaig somriure, badant.— Així doncs, me'n vaig al Japó. Perdona per la molèstia.

—No et preocupis, penso venir amb tu. Jo vaig perdre les maneres i vaig matar uns quants humans pel camí. Tu tens pinta d'autocontrolar-te, no voldria que et passés el mateix.

Era molt bon paio, en Redmond, així que no li vaig negar que m'acompanyés. Els dos vam arribar al Japó a les nou del dia següent. Durant les vint i tres hores de viatge vaig poder conèixer millor la seva història i ell la meva, quan tothom roncava. Durant el dia no consumiem gaires apolletes ja que dormiem com a socs, i això era una aventatge per evitar les mirades curioses dels passatgers.

Un cop a Tòquio, sense intenció de passar-hi més de dos dies, vam demanar llit a un hostal per deixar-hi les coses, no sense abans carregar-nos les butxaqus amb el que necessitàvem. Era hora d'anar al bosc de cirerers, i jo en recordava perfectament el camí.

Els cireres eren nus, convertint els jardins en mars de branques esquelètiques, sacsejant-se per el corrent d'aire.

—És aquell.—vaig dir assenyalant un cirerer enorme, potser el més gran de tots. Sense el volum de les flors costava distingir-los, però el tenia gravat a la memòria.

Amb les mans a les butxaques vam recòrrer els camins d'entre els troncs. D'algunes branques hi penjaven desitjos i ninots de drap que recordaven al penjoll de la Lina. D'altres estaven trencades i jeien sobre el que havia sigut herba verda i fresca, i que ara es reduïa a una catifa grisa que cruixia sota les nostres botes.
Quan vam topar amb el cirerer que buscàvem, vaig entendre-ho tot. La joia no penjava de cap de les branques, ni jeia a terra. No hi era. La cara se'm va empal·lidir més encara i vaig córrer fent cercles a l'arbre com un boig, intentant trobar-la. En Redmond em va agafar perquè entrés en raó.

—És impossible.—vaig dir— No el trobaré mai, ho saps, oi? ¡És impossible! Si l'ha agafat un nen, o un animal, no ho podré saber mai, abans de fer-ho ja m'haurà tret els ulls.

—Tranquil·litzat, el trobarem— intentà consolar-me en Redmond, apretant-me les espatlles.

Però jo tenia molta ànsia i necessitat de trobar les maleïdes cendres. Sota els nostres peus s'estenien grans bassals de la passada nit, plena de tempestes. L'aigua va començar a congelar-se, pujant per les meves cames fins els genolls, estrenyent-me els músculs. D'un crit vaig intentar trencar el gel a cops de puny, tallant-me la pell dels artells. Amb ajuda d'en Red vaig alliberar-me'n.

Sense dir res al respecte, ja que no calien explicacions, vam córrer pel laberint d'escorça, mirant d'un lloc a un altre en busca de les restes atrapades de la meva dona. La goma va caure'm dels cabells, deixant-los lliures, humits per l'ambient plujós.

Acabàrem sortint d'entre els cirerers, topant amb una barana vermella desgastada. L'aigua començava uns quants metres avall, sota les enfiladisses que queien per les vores del canal.

—Aquesta ciutat és preciosa, company—va dir en Redmond per fer-me desconectar.—I les noies també. Quan solucionis tot això, planteja't buscarte'n un altre per aquí.

Va assenyalar una noia que s'arrepenjava a la barana contrària, tot mirant l'aigua. El cabell fosc i completament llis li queia per les espatlles i el serrell li cobria les celles. El baf de la seva respiració li escalfava les mans enguantades i el pèl del seu abric blanc li rodejava el coll. Va aixecar el cap, adonant-se de la nostra presència.

—No em ve de gust fixar-me en noies, Red. Només aconseguiria que em vingués més gana— vaig dir-li, ignorant la jove.

Però aquest, en comptes d'escoltar-me, va incorporar-se sobre la barana bruscament, mirant-la amb els ulls dilatats. Seguint la seva mirada vaig entendre la seva posició. La noia es rebuscava dins el coll de l'abric, traient-ne una cadena. La Lina penjava del coll de la noia, que es mirava el penjoll amb un cert fàstic i por.

—Què fas?—em digué en Redmond, nerviós—¡Corre, treu-li!

Però no vaig reaccionar fins que la japonesa va treure's la joia i la va sostenir per la cadena, amb tota la intenció de llençar-la al canal.

—Atura't!—vaig cridar en anglès.

Ella va fer un bot de sorpresa, i, nerviosa, va fer gest de completar l'acció. No em va quedar altre remei que descobrir-me, posant un peu sobre la barana i saltant fins l'altre cantó. No era pas lluny per les meves habilitats, però feia molt que em comportava com un humà i les meves cames no van arribar a la posició de la noia, que, espantada, va deixar caure el penjoll per fugir entre els cireres de l'altre banda.

En Redmond va cridar el meu nom mentres quèia, però les orelles se'm taponaven amb l'aire. El meu cos i les cendres vam tocar les fines plaques de gel que es formaven a l'aigua a l'unison, trencant-les. Vam esquitxar les parets del canal i vaig poder fer una última ullada al cel, transformat en una gàbia que només deixava entreveure els núvols immersos en la foscor de la nit. A un cantó del meu camp de visió, en Red seguia dirigint-se a mi, però no podia enendre'l.

Amb la mà dreta vaig agafar la cadena platejada, mentre m'enfonsava, sense cap intenció de nedar o intentar agafar-me a una de les enfiladisses. Només vaig tancar els ulls, estrenyent la joia entre els meus dits, esperant el perdó de la Lina.
 Comenta
 
Capítol 3 Acceptació
No podia morir ofegat, però en aquell moment ho desitjava amb totes les meves forces. "Per què no em mates ja, Lina? Seria una bona venjança pel meu descuit" pensava jo en aquell moment.

 

Tan bon punt el seu nom va creuar el meu cap, uns dits blancs i fins van travessar l'aigua des de dalt, seguits d'una mà i un braç. L'extremitat s'estenia cap a mi, amb una posició que em deia que l'agafés, que m'ajudaria a sortir de l'aigua. Encara que amb la possibilitat que a l'únic que m'ajudés fos a quedar-me sense mà, la vaig acceptar. Amb un últim impuls vaig arribar a atrapar-la, i tan bon punt les nostres mans es van agafar, vaig sortir precipitat de l'aigua amb un gran xipolleig. El meu cap va sortir-ne amb anhel de respirar, i així ho vaig fer sonorament. Però, alguna cosa fallava. L'aigua no era freda, i el meu cos seguia submergit, encara que no en un canal, sinó un lloc infinitament més petit. Era a la banyera del meu pis, amb algú altre assegut davant meu, amb els cabells xops i l'aigua tapant-li els pits. Jo no entenia res. Vaig suposar que em trobava ficat en una il·lusió creada al meu cap o bé provocada per ella mateixa. L'aigua congelada del canal ara no era més que aigua calenta amb aromes tropicals. Era com si el contacte de les nostres pells en agafar-nos la mà hagués fet l'efecte de la magdalena de Proust, submergint-me en el record d'unes matinades en què ens banyàvem junts, amb tot tancat amb pany i clau.

 

La Lina em mirava amb els seus ullets des del seu extrem de la banyera com si fóssim molt lluny. Encara que em costa reconèixer-ho, en aquell moment només em va passar pel cap sortir corrents, però era impossible. Mirant d'un costat a un altre, vaig poder comprovar que no hi havia cap porta en aquella habitació. En un principi semblava el bany de casa, però l'única semblança amb aquest era la nostra banyera antiga, ja que no hi havia cap altre moble, només quatre parets.

 

El silenci es va trencar amb el soroll de l'aigua quan ella en va treure una mà que reposava al fons de la banyera. Per acte reflex em vaig tensar, però encara així la va dirigir al meu cabell per passar-me un floc negre darrere l'orella.

 

—Ho sento, Emil.

 

La seva veu em va fer mal, però no sabria dir de quina manera.

 

—Què?—vaig dir nerviós.

 

Va arrossegar la seva mà de porcellana fins a la meva galta, acariciant-me-la amb el revers.

 

—No tinc molt de temps—va dir-me altra vegada amb ulls tristos.

 

Jo gairebé ni em vaig preocupar per saber com era possible que estigués allà, davant meu, només pensava a demanar-li perdó.

 

—Sé que no han sigut maneres de fer-te venir, estimat, però no he trobat altra manera de cridar-te. No pretenia que t'espantessis, aquí com em veus només sóc una ànima en pena. Ja saps, estic morta encara que em puguis veure—va fer intent de riure però la tristor va guanyar l'alegria.

 

Les seves paraules semblaven mesurades al mil·límetre per no perdre ni un segon del nostre temps. Jo no estava molt capacitat per fer-ho igual de bé.

 

—Vols dir que això no ha estat un càstig, doncs? No et preocupis, que ja no deixaré que et passi res mai més. Mai, em sents?

 

—Que no m'escoltes? No hi sóc, Emil. No ho facis més difícil, vols? Les cendres que duus a la mà són meves, per desgràcia. Això no ho puc canviar i ho saps. El meu cos és només el meu esperit encara que sigui palpable.

 

—I per què m'ho fas, això? Hauria estat més fàcil pensar que em volies a la tomba per oblidar-te. De veritat et dic que no entenc res. Ara ja em sembla que tot això m'ho estic imaginant, que en Red m'ha tret de l'aigua i m'he fotut un cop al cap.

 

La seva mà va buscar la meva on duia la seva cadena. Me la volia treure dels dits, però va semblar sorpresa al veure que jo hi oposava resistència.

 

—Què pretens? Ni se t'acudeixi llençar-les a l'aigua, que et conec massa bé.

 

—I per què les vols? No em tens davant, ja?—va dir amb un to d'indignació.



—Coi, doncs perquè quan te'n vagis definitivament les tindré en la teva memòria. No és molt difícil d'endevinar—vaig contestar estrenyent la joia més fort.



—De veritat les guardaràs?—va dir riallera—Com es nota que ets mig humà, amor meu.

 

La meva resposta va trigar, ja que no m'agradava admetre que el meu pare biològic no tenia els nostres ullals.

 

—No m'ataquis per aquí que rebràs!—vaig dir-li apartant-li el braç.—Sóc tan vampir com tu, només em fallen un parell de coses, així que calla!

 

—Que et mires al mirall cada matí, tu que pots?—va riure.

 

Em vaig ruboritzar perquè sabia que era veritat. Les rialles suaus de la meva dona em perforaven el cor gairebé literalment, però les enyorava tant que no m'importava que es fiqués amb mi.

 

—Bé, m'has preguntat que per què sóc aquí—va canviar de tema.—Diguem que el diable m'ha donat un permís especial—va dir fent cometes amb els dits.—T'he dit que no vinc per fer-te mal, encara que potser a tu t'ho semblarà.

 

Em va sobtar tot plegat, no sonava molt convincent.

 

—Et penso estimar sempre, Lina. Digues-me el que m'hagis de dir.

 

—El que passa és que no puc soportar veure't amb aquesta cosa a la mà, Emil!—va afegir senyalant el seu penjoll, com si no m'escoltés.

 

—Per què t'importa tant que les guardi? Deixa'm fer el que em doni la gana!

 

Ella va començar a arrufar les celles.

 

—No ets capaç de guardar el meu record al teu caparró? És que no t'hi entra amb tanta informació?—va continuar ella.—Dóna-me-les, em pertanyen!

 

—No t'entenc, estàs boja! Les vols per alguna cosa? És això pel que has vingut?

 

—D'acord, calla!—va canviar l'expressió a una de culpable.—El que vull es que em donis les meves cendres, amb elles podria tornar a la vida. És per això que he vingut, perquè me les donis! No aconseguia trobar qui les havia robat, havia d'esperar a que les trobessis tu.

 

Va ser com si tota la sang em baixés als peus en sentir allò.

 

—I què té això de dolent? Per què no m'ho has dit abans? Jo tenia raó, podrem tornar a estar junts! Quin és el problema?

 

—Doncs perquè per poder fer-ho ha de morir algú altre. Has de morir tu, estúpid! Les normes són així de crues. La prova de la mort més el cadàver de qui més s'estima a canvi de tornar a la vida.

 

Les meves esparances es van trencar amb un cop sec. Què? M'ho estava dient de veritat? No sabia com dimonis es podia fer allò. Coses de l'infern, suposo. Però, de veritat tota aquella comèdia era per dir-me que m'havia de morir? Me l'estimava, però no pensava canviar la seva sort per la meva. No era capaç d'acceptar la seva pròpia mort?

 

—Si m'ho estàs dient seriosament, no ho penso fer, estàs com un llum. Desfés tot aquest teatre i torna'm al canal.

 

La Lina va callar i va començar a esbossar un somriure que em va posar la pell de gallina.

           

            —No t'ho estic preguntant. Ho sento, Emil, t'estimo, però vivint tot sol no aguantaràs ni una setmana. Tots dos sabem que em mereixo més la vida que tu. Et vindré a buscar en una setmana, estimat.

 

El seu cos, com si es tractés de vapor sortint d'una olla exprés, va esfumar-se en un núvol blanc. Abans que pogués cridar, les quatre parets van fer-se estretes fins arribar a la banyera. L'aigua va inundar la cavitat i vaig tancar els ulls, ofegant-me. Els vaig obrir. Tornava a ser al canal, com si allò ho hagués somiat.

 

El primer que vaig fer fou mirar si el penjoll seguia a la meva mà. La resposta va ser afirmativa, així que vaig nedar el més ràpid que vaig poder per sortir-ne, aquest cop sense cap ajuda d'ultratomba. Només en Red va aparèixer per donar-me un cop de mà, llençant-me preguntes sense parar.

 

Després d'allò no em quedava res més a fer que esperar a què, ara sí, la Lina m'ataqués i em fiqués a la caixa. Per una vegada a la vida, em vaig sentir realment com el que tothom em veia, un destorb que només vivia per vendre, comprar i consumir sang. Amb una diferència, però. Jo tenia clar que ningú em passaria la mà per la cara. Ningú m'utilitzaria per beneficiar-se com si fos una joguina. Si la Lina em volia mort, potser aixi seria, però compartiríem la mateixa sort.

 

 

Un cop en Red i jo vam ser a Alemanya altre cop, vaig acomiadar-me d'ell i me'n vaig tornar a casa. Al cap de tres dies pensant bé en el que estava a punt de fer, vaig sortir ben d'hora al matí, amb un abric llarg fins als turmells, els cabells arreglats i ulleres fosques.

 

Feia molt que no anava a una església i no tenia molt clar quin vestuari dur, encara que de fet no en tenia un altre. A mesura que avançava pel carrer anava agafant por de mi mateix. I si sortia malament? Bé, ja no pensava fer mitja volta, estava fart de ser un covard.

 

A l'entrar, de seguida va aparèixer el mossèn per preguntar-me si anava de dol, abans que comencés la missa. "Vinc a buscar aigua beneïda, pare, la necessito per purificar casa meva. Ja sap, la meva dona va morir fa uns dies" vaig dir assentint i aguantant-me el riure, fent cara de pena. Tots els presents semblaven veure'm com un guillat, a jutjar per les seves expressions, però el cura va acceptar de bon grat la meva petició, gratuïtament, sense fer cap més pregunta. "Beneït siguis", va dir apropant-me una espècie d'ampolla amb una creu gravada i un llaç daurat. Vaig agrair-li abans de desaparèixer per la porta. Ara ja podia fer els preparatius per quan la Lina vingués. Tot sortiria bé, n'estava segur. Ja era hora de santificar-nos una mica.

 

 

La  setmana promesa per la Lina va arribar, i jo era a casa assegut davant la llar de foc encesa, esperant-la. No valia la pena fugir, em trobaria de totes maneres. Les flames crepitaren fortament, amb un revol estrany. Com jo esperava, en va sortir la Lina, amb cara de desesperació i una estaca mal tallada a la mà.

Allò era realment tètric i dantesc.

Va avançar fins a plantar-se davant meu i tot va passar molt ràpid. Encara recordo la seva cara d'horror en veure'm l'ampolla d'aigua a la mà, amb cert color grisós, com si estigués bruta. Ella va identificar ràpidament les seves cendres pràcticament dissoltes al líquid.

 

—Benvinguda a l'infern, vida meva—vaig cridar a la vegada que ho feia ella.

 

Ja no podria tornar a la vida amb unes cendres beneïdes, ja no importava que jo morís, ara estava condemnada per sempre sense cap escapatòria. Però jo no estava content encara, necessitava fer el que vaig fer per acabar tot allò. Amb la seva cadena de plata enrotllada al canell, vaig treure el suro del coll de l'ampolla. Ja era tard per impedir-m'ho, encara que va fer gest de treure-me-la de les mans.

 

Vaig buidar el seu contingut sobre el meu cap, lentament, deixant que em cremés fins a reduir-me a cendres també.

 

—Ara estarem junts per sempre, estimada!—reia jo mentres moria poc a poc.

 

—Com has pogut!—cridà ella.

 

 

El seu esperit va desaparèixer com solia fer, aquest cop per sempre, i les meves cendres van quedar a terra, com si formessin part de la pols del pis. Tot s'havía acabat. Per un cop ens tocava a tots dos acceptar la nostra mort, sense fantasmes, sense records. Ambdós patint la mateixa sort.

 

Ara descansem a l'infern, on els dies passen lents i pesats, envoltats d'altres infeliços. Ja no ens cal amagar-nos, ni beure ni patir. Ara l'únic que ens queda és estimar-nos per tota l'eternitat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]