Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



rogermario
Gironella
 
Inici: En flames

Capítol 1 On sóc
De sobte, veig al fons una ombra. Mica en mica vaig definint el seu perfil. És un dels maleïts gossos salvatges. Faig l'esforç de intentar aixecar-me, moure'm encara que sigui el més mínim. És inútil. Sento que aquest és el meu final. És irònic que, desprès d'enfrontar-me a manades, acabi devorada per un únic gos. Però en realitat no m'importa tant. No sé què faig aquí, qui sóc ni per què soc aquí. Tampoc tinc cap objectiu. Un dia em vaig despertar en aquest bosc. No recordo res d'abans. No sé si algú m'estarà buscant. Intento sobreviure. Res més. Res em motiva a viure, però en canvi m'esforço per fer-ho. Però això ja no és important, ja que el meu camí s'acaba aquí.



Tot d'una m'adono de que ja fa molta estona que he vist el gos. Porto molt de temps pensant. Suficient temps com perquè el gos arribi a mi. Però en canvi no he escoltat res a prop meu. Surto dels meus pensaments i torno a mirar l'horitzó. Per sorpresa meva torno a veure l'ombra al mateix lloc. M'hi fixo bé. No hi ha dubte que és un gos salvatge. Segueixo mirant-lo. Roman immòbil en la mateixa posició que abans. M'hi fixo en què té una marca. Té una sanefa que li envolta l'ull per sobre i li va baixant pel cap fins a la mandíbula. És d'un color blanquinós, cosa que la fa ser vistosa. No li dono molta importància ja que no crec que el gos sigui real. Si ho fos hagués vingut cap a mi. Podria ser un reflex de la llum o un miratge. No estic segura de perquè el veig però és impossible que un animal estigui tan quiet i més si conto que som a l'hivern i que si et quedes quiet no et tornes a moure. Com suposo que m'ha passat a mi. En realitat no sé perquè m'he assegut en aquesta roca. Estava caminant tranquil·lament, sense cap perill des de feia una estona. No estava cansada. No tenia cap motiu per parar. Però el meu instint m'ha dit que m'assegui en aquesta roca i ho he fet. Sense més. Ara estic totalment immòbil. Com el gos que m'imagino allà davant. Potser a ell el seu instint també li ha dit que s'aturi. Potser m'estic veient reflectida a mi mateixa en aquell gos. Potser tot això són paranoies.



Tot d'una recupero les forces. No m'explico el que ha passat. Les he recuperat tan ràpid com les he perdut. M'aixeco a l'instant. És com si no hagués passat res. Com si el temps s'hagués aturat i ara continués. Començo a caminar. No vull perdre el temps pensant. Continuo amb el meu camí. Sense objectiu. Sense res que em motivi. Em vaig movent per instint. No penso en el que estic fent. Em deixo portar.



A mida que vaig avançant em trobo amb diferents animals salvatges. Sort que vaig aparèixer aquí amb un arc. He après a caçar. A sobreviure. En realitat ja en sabia quan vaig arribar. No m'ha fet falta aprendre res. És estrany. Però això em confirma que tinc un passat. Que abans de despertar-me en aquest bosc vaig aprendre a caçar.



La majoria de vegades caço gossos. No perquè vulgui, sinó perquè vénen a mi. Vénen a atacar-me. Normalment és un grup d'uns sis. Quan m'envolten pujo a un arbre i els disparo fletxes des de dalt. Els gossos no em comporten cap problema. Quan m'asseguro que no en queda cap, baixo i recupero les fletxes. Ja de pas m'emporto la carn d'algun. Són el meu menjar. Però aquests no són els únics animals que hi ha. Algun cop m'he trobat amb un ós. No molts per sort. Quan passa, intento fugir però l'instint no m'ho permet, així que m'enfronto a l'ós amb por. No acabo d'entendre perquè l'instint em demana lluitar. És una sensació estranya. Però ho fa. L'instint sempre em diu que vagi per la dreta, per l'esquerra, que pari aquí o allà... Com que no tinc cap objectiu no penso el que faig. Si l'instint vol que m'enfronti amb un ós doncs ho faig. Però en realitat no ho vull fer. Les fletxes no el maten tan fàcilment com a un gos. He d'encertar-lo sis o set cops. Cada fletxa que fallo és una fletxa que no podré recuperar. Mica en mica però, vaig avançant cap al desconegut.

 Comenta
 
Capítol 2 Què faig
El sol es comença a amagar. Deuen quedar com a molt dues hores perquè es faci fosc del tot. Comença a fer més fred. He de buscar un refugi. Però no compto amb trobar-ne cap. Mai no ho he fet. Sempre acabo caminant tota la nit. De vegades he descansat a sobre un arbre una mica. És millor que estar al terra. A més no tinc tants perills. A dalt els arbres només trobo esquirols. I no em fan res. Com que un esquirol tampoc és de molta utilitat no els intento caçar. Suposo que em fan una mica de pena. Per això ni m'ho plantejo. Parlant d'animals. Fa una estona que no en veig cap. Això no és bon senyal. Els animals han fugit. Hi ha una cosa que els espanta. Tots els altres cops que m'ha passat he trobat un ós. Aquest cop no crec que variï. Ara mateix no importa cap a on vagi. No hi ha manera de saber on és l'ós fins que el veus. Així que continuaré deixant-me portar per l'instint. A veure si hi ha sort. Però ho dubto.



Continuo per la dreta, camino uns metres. Aquí hi és. Per primer cop agafo un ós per sorpresa. És d'esquena i no m'ha vist encara. Preparo l'arc. He après els punts on els fa més mal, on els puc matar amb dues o tres fletxes. Disparo. La fletxa va on volia però no es clava, s'ha trencat. Ara l'ós ja sap on sóc i a més l'he fet enfadar. He perdut el factor sorpresa. Preparo la següent fletxa. L'ós es gira per atacar-me. Disparo. Encerto. Però la fletxa no es clava. Només serveix per fer enfadar més a l'ós. Reculo una mica. Tenso l'arc. Disparo un altre cop. Aquest cop a pocs metres de l'ós que avança ràpidament. La fletxa es torna a trencar. És inútil. Té la pell massa dura. Les fletxes no li faran res. Llavors no el puc matar. No tinc arma. M'he ficat en un embolic del qual no sé com sortir. L'instint em fa córrer cap a la direcció contrària a l'ós. Per fi el cos em demana fer el mateix que vull jo. Així que em torno a deixar guiar per ell. Però tot d'una, quan m'he allunyat una mica de l'ós m'adono que l'instint segueix sense voler el mateix que jo. Només m'allunyo de l'ós perquè no em mati. Em segueix demanant que el mati jo a ell, que camini al seu voltant fins trobar la manera. Em paro a pensar i trobo que no és tan mala opció. Potser em torno a trobar amb un ós així. No m'aniria malament saber matar-lo. Així que deixo que el instint em controli.



Les fletxes no el maten però el deixen estabornit. Així que preparo l'arc. Em serà de ajuda. Sospeso la possibilitat de pujar a un arbre i pensar què fer des de dalt, però els óssos poden pujar als arbres. O sinó el podria tirar amb les seves urpes. Així que descarto l'opció. Mentre penso vaig malgastant fletxes amb la finalitat que no m'atrapi. Això no és bo. De cop observo un arbre mort. Està cremat, suposo que per un llamp. Sembla que pugui caure en qualsevol moment. Podria matar un ós? És la meva millor opció. Però tot d'una, mentre penso en això, ell arriba a on sóc. M'agafa per sorpresa. Ja no puc fer res. L'ós em copeja amb el braç i volo molts metres. M'he donat un gran cop.



Si la meva ment no em falla hauria d'estar o morta o molt ferida. Però només tinc una ferida de l'urpa de l'ós. És una de les coses que em passen i a les quals no trobo el sentit. Quan m'ataca un animal rebo la meitat o menys del dany que hauria de rebre. I, és més, em recupero molt ràpid. Però no he de pensar en això. He de moure'm. Sinó l'ós vindrà i aquest cop sí que no em salvaré. M'arrossego ràpidament en direcció contraria a ell. M'adono que estic acorralada. Uns arbustos em barren el pas. Ell s'apropa. Ara sí que ja està. M'aferraré a la subsistència i intentaré esquivar l'atac i fugir. Està corrent cap aquí. Em vol matar d'un sol cop. No vol cometre l'error d'abans. Em poso dempeus. Ve molt ràpid. Potser, a causa d'això, tinc possibilitats. Ha arribat. Ataca amb el braç. Falla. He aconseguit esquivar-lo. Ja corro cap a l'altra banda. La seva pota ha picat a l'arbre del meu darrere. L'arbre... L'arbre mort... Caurà? Li ha arrencat una part del tronc. De cop es sent un soroll molt fort. Això em respon la pregunta. He de córrer. Ja no per l'ós sinó perquè l'arbre no m'aixafi. Però m'aturo. Si l'ós escapa seguiré igual. Agafo una fletxa. No el mata. Però compleix l'objectiu, que l'ós no és mogui fins que l'arbre li caigui a sobre. No m'ho penso. Disparo i encerto. Ha estat fàcil. El que significa que sóc massa a prop. He de córrer. L'arbre cau. I jo estic a la seva trajectòria. Corro amb totes les meves forces. Ja no em fa mal la ferida. Ha caigut. No he corregut suficient. Ha caigut a sobre meu. Per sort estic entre dues branques. A menys d'un metre a cada costat. He tingut molta sort. Molta. Observo l'ós d'abans al terra, o el que queda d'ell. Puc descansar.



Acaba de morir la raó per la qual els animals fugien. Tot i així segueix sense haver-hi animals. Segurament no hi ha cap altre ós. Però no em vull arriscar. Així que segueixo el meu camí lluny d'aquest lloc amb l'esperança de trobar algú.
 Comenta
 
Capítol 3 Qui sóc
Ara sí que ja no hi ha molta llum. Tot i així encara es veu. Continuo caminant. No em trec del cap el fet que hagi estat a punt de morir. Però aquests pensaments es tallen de sobte. Acabo de veure un gos. Però no un gos qualsevol. Té una marca distintiva, una sanefa que l'envolta l'ull per sobre i li va baixant pel cap fins a la mandíbula. No hi ha dubte. És la visió que vaig tenir quan estava asseguda sobre la roca. Però ara s'està movent. No és una visió. Això vol dir que tampoc ho era abans. Però llavors per què estava quiet? Per què no em va venir a atacar? A l'instant entro en un estat de shock. Em paro. No sóc capaç de moure'm. Per alguna raó, l'instint m'insta a moure'm. Però en la direcció equivocada. Vol que em mogui cap el gos. Que el mati. Però per primer cop no li faig cas. Vull fugir, i aquest cop ho faré. Així que surto del shock i giro el coll cap a enrere. És curiós que sigui el primer cop que ho faig. Però aquest pensament em dura poc. Ja que torno a entrar en shock. Aquest cop no pel gos. Sinó per una cosa esgarrifosa. Veig una pantalla de televisió. Immensa. Cobreix tota la meva vista. Tapa els llocs on fa cinc minuts he estat. Esta allà immòbil. Però això no és el pitjor. La veig per dintre. Com si fos jo qui és a la pantalla. No sóc la que l'està mirant. Sóc qui estan mirant. Decideixo córrer cap a ella. Però faig dues passes i m'aturo. No perquè vulgui. Sinó perquè no em puc moure. És com a la roca. No em puc moure. Hi ha una cosa que ho impedeix. La pantalla, però ha canviat. Ara hi ha una capçalera i tres frases a sota. Les veig al revés. Tot i així aconsegueixo llegir-ho:


PAUSE



Guardar

Guardar i sortir

Sortir sense guardar



Ara ho comprenc. Sóc part d'un videojoc. Em sorprèn la rapidesa amb què ho accepto. Això em planteja preguntes. Sóc real? Què passa si moro? I si no guarden la partida? Perdré la memòria del que està passant ara? Quan completi el joc, què passarà amb mi? Què se suposa que he de fer? Existeixo en altres jocs? Però per altra banda em responc altres. Ara sé que el meu instint no és el que em pensava. És el jugador controlant-me. Per això feia coses que no volia fer. Sé que quan em quedo immòbil és que el joc està en PAUSE. Però no només jo em quedo immòbil. Tot el joc es para. Així que el gos que vaig veure tampoc es podia moure. Per això recupero les forces ràpidament, perquè no les he perdut. Crec que no tinc un passat com em pensava. Jo no sé caçar. El jugador sap caçar. Jo només sóc una titella per al seu entreteniment. Però puc decidir, com acabo de fer. Em pregunto si haver-ho fet és bo o no. Com a mínim això em donarà un objectiu. No estic segura de quin. Mentre penso això veig moviment darrere de la pantalla. Veig el jugador. Té un comandament a la mà. Això em reafirma l'anterior. Està canviant-li les piles. Segurament creu que no li feia cas per les piles. Això em dóna temps. Temps per decidir. Només se m'acudeixen dues opcions.

La primera és intentar parlar amb el jugador. Fer-li entendre la meva situació i esperar que m'ajudi. Hauria de ser persuasiva, ja que em temo que si surt del joc sense guardar, no em recordaré de què soc. Podria intentar-ho. Si sortís bé potser podria sortir d'aquí i tot.



La segona és seguir el meu 'instint'. Intentar no morir. Fins que guardi. Quan hagi guardat sabré definitivament el que sóc. Si tinc raó, ja no podré perdre la memòria de què soc. A partir d'aquell moment tornaria a decidir. Intentar convèncer-lo o buscar jo mateixa la manera de sortir.



El jugador ha posat les piles. Es disposa a asseure's al sofà i continuar amb la seva partida. És hora de decidir. Opció 1 o opció 2. El jugador treu el PAUSE. Ara em toca a mi.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3032
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  927 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]