Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Diana Moscoso
Cardona
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Color crema Capítol I
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espesos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.
Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No. En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.
Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.
- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.
Desistint, la dona va desaparèixer per l’interminable passadís de l’avió mesclant-se entre la marea de viatgers, que només intentaven fer-se un lloc en l’estret espai que conduïa a la sortida. Gairebé instintivament, em vaig aixecar, trasbalsat, observant-la, ara col•locada al costat d’una companya, intercanviant mots d’una conversa que li dibuixava a la cara clars somriures. Els cabells pèl-rojos i arrissats, els ulls verdosos, les celles cuidadosament depilades i la nítida blancor del seu rostre contrastant amb els llavis vermells em van mantenir allà, quiet, fent-se més present i intens el record iniciat amb aquella ja típica cançó. Sara, va ressonar dins el meu aleshores enterbolit cervell, i una onada de records em va envair el pensament. Les primeres imatges, dies simplement càlids i feliços, passejant per la vila, l’un al costat de l’altre, on les paraules es rellevaven en front de les mirades. Una meravellosa tarda d’estiu, respirant la tranquil•litat de la plaça del poble, el meu oblit del món sentint el teu amorós i esperat “T’estimo” a cau d’orella. Les memòries d’un viatge, emprès per tots dos, que ens va portar a les cristal•lines costes de Sardenya, es mostraven en un seguit de moments, copsats com fotografies formant un atapeït àlbum. L’amor va tocar el seu punt àlgid dins una florida i eterna primavera que res ni ningú semblava poder destorbar. Va arribar llavors, un fred hivern que ho va arrasar i congelar tot sota neus perpètues que encara busco fondre. Ara tant sols, un capítol mal tancat de la meva existència que va quedar irremeiablement plasmat sobre el paper, sense donar possibilitat a ser reescrit.
De sobte, vaig sortir d’aquell munt de records, encara recents. Era en un taxi, a l’aeroport, els edificis de la terminal es difuminaven lleugerament darrere el vidre entelat. Contemplant-me amb uns ulls diminuts però brillants, el taxista, mentre s’acariciava vagament la punta del bigoti, va fer:
—On desitja anar el senyoret? És l’enèsima que ho pregunto. Mira que n’he vist de despistats, però crec que vostè ja toca el rècord.
Un petit somriure es va esbossar en els meus llavis, per uns instants el regust amarg d’uns records aparentment inesborrables, va difuminar-se. Vaig entregar-li un petit paper on va fixar-hi la mirada una bona estona i finalment va fer amb una expressió d’admiració:
—Me’l tinc ben sabut, aquest camí. Ja veurà com hi som en un tres i no res.
L’home va començar a conduir el cotxe per avingudes, carrers i places. Una gran capa de núvols cobria el cel, difuminant amb les seves gotes la quotidiana vida hamburguesa i fent desaparèixer entre l’espessa boira els estrets pinacles d’uns edificis antics i representatius. Per fi, després de desxifrar el laberíntic entramat urbà de la ciutat durant quasi hora i mitja, el taxi es va aturar davant d’una construcció de parets de pedra, probablement restaurada feia poc. L’entrada es vestia amb una petita catifa, coberta d’un tendal a sobre del qual escrit amb lletres daurades i complicada cal•ligrafia, deia “Hotel Hamburg Palace”.
—Ja hi som. Noranta euros.- va pronunciar amb un to desagradable.- I ara no es descuidi de pagar-me, que amb l’estança que s’ha reservat no té excusa.
Vaig arrufar les celles, realment l’antipatia de l’home es va produir totalment fora de lloc. Em vaig limitar a allargar-li la targeta de crèdit, que va prendre bruscament amb uns dits gruixuts i curts. Seguidament, vaig baixar del cotxe, encara esperant l’acomiadament del sorrut taxista, amb l’objectiu de descansar apunt pel dia següent que, de ben segur, seria més intens que mai.
La tempesta que cobria Hamburg s’havia dissipat, només albirant-se d’ella uns núvols a l’horitzó. Un cel íntegrament blau ocupava ara el seu lloc, omplint de vida els carrers, plens d’habitants aprofitant la calorosa jornada. Un brillant sol il•luminava arreu escolant a cada racó els seus rajos. Bruscament, vaig aixecar el cap del coixí, clavant els ulls al rellotge de la tauleta de nit, les deu. Encara enredant-me amb els llençols, vaig observar la làmpada d’aranya penjant del sostre, preguntant-me com les hores havien pogut transcórrer tant de pressa. D’un salt, vaig sortir del llit, acostant-me a la finestra i veient com la llum solar projectava ombres allargades a l’habitació. La ciutat es mostrava com un seguit de negres siluetes. Sense saber-ne el motiu, la mirada se’m va clavar en una d’elles, una construcció bastant gran, de pedra fosca, amb tot d’arcades que s’estenien al llarg dels baixos. Unes voltes, com les de la vila, que van remoure un cop més el record dins meu. Aquest cop, però, es tractava de la redacció d’un setmanari anomenat Die Zeit, com indicaven les grans lletres inscrites a la primera planta, i que havia vist barrejat entre el munt de diaris de la recepció de l’hotel.
L’avinguda era plena de gent, de cares, de persones, cadascuna amb una vida, uns objectius, una família, unes vivències, en resum, un “jo” el camí del que passava per aquell atapeït carrer. Amb passos accelerats, vestit a corre-cuita, igual de desorientat com de despentinat, caminava jo amb la impertinent frase de la recepcionista al cap: “Esmorzar? Ha acabat a les nou! Com se li acudeix a vostè baixar a aquestes hores?! Va, surti, potser per aquí alguna cafeteria li farà el favor de servir-li”. Atrafegat, intentant en va acostumar-me al matiner horari, vaig veure’n una a la cantonada, col•locada camufladament entre les arcades, anunciant el nom amb un rètol d’antiquades llums de neó “Zeit Restaurant”. Amb els ulls admirats pels edificis propers, revivint a cada instant, tot i que llunyanes, les memòries, em vaig disposar a entrar embadalit. Per l’altre banda, amb un pas ràpid, una noia volia també travessar aquella porta. L’escena fou grotesca, els nombrosos papers que portava van caure dispersant-se per la vorera i ella va acotar-se de seguida a recollir l’escampall. Per la meva part, hauria fet el mateix, però quelcom em va mantenir allà, immòbil, una ràfega encesa recorrent-me el cos que potser feia massa temps que no sentia. La vaig observar, els cabells llisos i negres, els ulls també negres i un somriure tranquil•litzador que em va dirigir al aixecar-se. Immers en un estat que tot ho emboirava, dels meus llavis es va escapar, en català, els mots “ho sento”. Apressadament, vaig intentar corregir-ho però ara, ella, dreta al meu costat i amb una rialla, comunicava:
—Òndia! Qui diria que després de dos anys me’n trobaria un! Tu també ets de Catalunya? Jo em dic Marta i tu?- va fer alegre i adonant-se que no li responia va continuar.- Quins homes, mira que sou al núvol...
—Si, si, perdona, no sé que pensava. Jo em dic Jaume. Passem, que et convido a un cafè.
Vam entrar a la cafeteria. La barra, de fusta i amb nombrosos artesanats, se situava a la dreta, darrere un cambrer fregava amb parsimònia un got, dibuixant una cara calmada, com intuint les idees que passaven pel meu cervell. Ella va assenyalar una taula pròxima i va demanar, amb l’accent típic de l’alemany après en acadèmies, dos tallats. Vam seure iniciant una conversa que semblava anar per llarg.
El mòbil va sonar amb un soroll estrident, trencant la tranquil•litat que en aquell bar ja hi semblava tenir un lloc permanent. Amb un gest ràpid, vaig treure’l de la butxaca preguntant-me qui podia reclamar-me a les dotze. De sobte, vaig recordar-me’n i la meva sospita és va confirmar reconeixent el número. Era l’Albert, un amic de la infància, que, juntament amb la seva família, dona i dos fills, per circumstàncies de la crisi, es va veure obligat a marxar a Hamburg si volia conservar la seva feina com a empleat informàtic del Deutsche Bank. Casat de jove, m’havia recolzat sempre en els moments amargs i era ell l’únic motiu del meu viatge, revivint de nou aquell suport dels vells temps. Vaig dir-li adéu a la Marta, prometent-li que tornaríem a trobar-nos i vaig posar rumb a casa de l’Albert.
Encara accelerat, vaig arribar davant de la porta del pis, el principal d’una casa antiga, ja vista tantes vegades. Dos cops sords, mentre recordava de nou el que ella m’havia dit. Entre somriures de complicitat i aroma a cafè, les paraules van aparèixer soles. La feina al setmanari Die Zeit, en el que casualment em vaig fixar al matí; l’anterior residència, al bell mig de Catalunya, tant a prop del poble; però sobretot l’aire natural que em resultava tan familiar se’m presentaven com un seguit de coincidències, com alguna cosa que aparentava predestinada. Una nova sensació de calor se’m va escampar pel cos just alhora que el company obria.
—Hola! Per fi ets aquí! T’espero des de fa estona. Què, com ho portes el tema de la Sara? En volies parlar amb mi, no?- va fer amb un to animat.
—La veritat és que si, però, m’agradaria més centrar-me en un altre cosa. Veuràs, resulta que...
Iniciada aquella frase, asseguts en dues butaques mentre observàvem els nens bellugadissos que corretejaven per la sala, li vaig explicar tot, com de nou, com una forta emoció, l’amor em sacsejava sencer enterbolint-me el pensament i deixant-me en mans dels impulsos. Acabada l’expressió de tant complexes sentiments, l’Albert va deixar anar un clar i concís consell, trucar-la avui mateix. Amb mans tremoloses, vaig marcar lentament els nombres i vaig esperar esperançat cada senyal que el mòbil emetia. Malauradament, després d’uns segons que es van fer eterns un contestador va pronunciar en alemany quatre seques paraules. Desfet, vaig acomiadar-me de l’amic, només amb valor per estirar-me al llit de l’hotel, desitjant una nova jornada, plena tant sols dels monòtons successos des del principi esperats.
 Comenta
 
Capítol 2 Color crema Capítol II
Poc quedava del radiant dia que havia ocupat Hamburg en les últimes hores. Una nit fosca tenyia d’un lúgubre negre cada carrer, plaça i avinguda de la ciutat escampant per ella un ambient de tristesa. Uns grisosos i gruixuts núvols s’havien apropiat, una vegada més, del cel. La lluna plena no era més que un somort punt en el firmament, els rajos del que intentaven travessar aquella espessa capa, en va. Feia escassos minuts que una insistent pluja començava a caure i persistia, difuminant lentament, a mesura que el temps passava, la anteriorment tant clara silueta dels edificis. A més, un fort vent es sumava als desfavorables factors climàtics, picant amb puny de ferro portes i finestres de cada habitant, recordant que la desagradable estació hivernal no havia finalitzat. De sobte, un cop sord va fer trontollar el vidre de l’habitació. Vaig obrir els ulls clavant-los a l’ombrívol sostre, on amb prou feines es deduïa la delicada forma de la làmpada. Les fosforescents agulles del despertador eren el més nítid que s’observava, dos quarts de cinc de la matinada. Dubtant on posava els peus, em vaig encaminar cap al lavabo i ràpidament vaig topar amb el mirall. Un home encara vestit, amb la camisa i els pantalons arrugats, els cabells curts i foscos, despentinats i d’ulls de color indefinit, ara ullerosos, em contemplava silenciós a través d’aquella superfície. Vaig moure el cap a dreta i a esquerra, negant alguna cosa, i xiuxiuejant entre dents vaig dir-me:
—Ja hi tornem a ser, com sempre, una vegada darrere una altra. Qualsevol cosa, qualsevol problema, hi trobes la solució tranquil, sense histèria, però quan es tracta de...et fa ballar com vol, no hi tens remei, no aprens mai. És que ara sembla diferent...
Dit això vaig sortir del bany, assentant-me al llit, provant de desenredar el cabdell d’emocions del meu cervell. Per mi, la nit va transcórrer d’un cantó a l’altre de la sala, amunt i avall, envaït per aquell sentiment emboirat.
Amb un seguit de sorollosos tocs, les campanes d’una torre propera van anunciar les vuit. Entre les cases, difuminats per les gotes d’aigua que no cessaven de precipitar, el rajos d’un sol acabat de sortir es projectaven al terra alhora que es reflectien en un gerro transparent situat sobre un moble. Dubtant de que la dèbil llum alegrés el dia, vaig tancar la porta de l’habitació i de seguida, saltant les escales de dues en dues, vaig plantar-me al vestíbul. Darrere el mostrador, amb un somriure, oblidant l’antipatia del dia anterior, estava la recepcionista, que només veure’m va pronunciar:
—Avui arriba vostè d’hora. Fins hi tot ha sigut dels primers a baixar, però crec que no esmorzarà pas aquí...
Vaig assentir. Realment el ritual amb la pinta perquè ni un cabell quedés fora de lloc, la cuidadosa elecció de la vestimenta i el temps extra enllustrant les sabates no passaven desapercebuts. Obrint el paraigua, defensant-me de la pluja i el vent, vaig aconseguir arribar a la cafeteria “Zeit Restaurant”. Vaig assentar-me demanant al cambrer un cafè amb llet que no es va fer esperar. Ell em mirava tranquil, dibuixant un lleuger somriure, probablement desitjant-me sort i amb l’insignificant pensament de que avui no havia fullejat encara el diari, com feia sempre. Els segons, esdevenint eterns, varen anar corrent pel fons blanc del rellotge, borrant l’esperança de que el rostre de la Marta aparegués darrere la porta. Homes, dones, baixos, alts, prims, grassos, moltes cares van entrar al bar, totes menys la que l’amor em demanava. Sobre una taula propera, romania l’última edició del setmanari Die Zeit, el seu setmanari. Instintivament, vaig aixecar-me agafant-lo bruscament, cercant la resposta a la incertesa en les pàgines. La portada mostrava una fotografia d’ella, amb un gest de felicitat als llavis, el que em tant em treia l’alè, juntament amb un llaç negre, com el carbó, com el buit que es va formar en mi. El titular va confirmar els temors. Vaig limitar-me a seguir allà, immòbil, contemplant el món, ara difuminant-se i deformant-se, com engolit per un immens forat. Les coses es corbaven en formes horribles, perdent la seva brillantor, la seva alegria, el quelcom que els donava la seva originalitat. Finalment, una gran foscor va ocupar-ho tot.
El mal temps continuava a Hamburg. La suau pluja s’havia convertit en una tempesta elèctrica que escampava eixordadors trons i repartia fortes descàrregues als parallamps de la zona. La sala d’espera era freda, pintades les parets de blanc, amb quatre florescents dels quals dos pampalluguejaven amb insistència i una renglera inacabable de cadires blau marí. En una d’elles jeia jo, amb el cap a les mans, la roba xopa i embolicat amb una manta de la que en desconeixia l’origen. Submergit en borrosos records, els ulls cansats se’m tancaven, les ganes d’acabar amb tot allò eren irrefrenables, però no podia, si més no abans de fer justícia, abans de venjar-la. Les darreres hores eren confuses, travessant avingudes i places, volent trucar a l’Albert i no obtenint contesta, veient edificis i cases desconeguts, adreces llunyanes per anar a parar allà, a un punt que aconseguia en va situar al mapa. Era de nit, a través d’una petita finestra s’observava un grup d’operaris, intentant reinstal·lar uns cables, lluitant infatigablement contra les inclemències del clima. La porta es va obrir, apareixent una dona uniformada, amb els cabells recollits en una cua i una mirada apagada i seriosa.
—Qui hagi vingut pel cas de la Marta Sala que passi, si us plau.-va dir secament barallant la pronunciació amb ambdós mots catalans.
Amb els ulls de la resta d’ocupants al clatell, vaig acompanyar a la policia per llargs passadissos d’oficines fins a una altra habitació, igual de gèlida, només ocupada per una taula i un parell de cadires. Després d’apuntar en un paper el meu nom, cognoms, nacionalitat, nombre de DNI i data de naixement, va donar un cop de puny a la taula, començant una llista de preguntes de la qual la primera em va fer explicar els successos d’ahir, presentant-se ara tant dolorosos.
—Per últim. Voldria destacar alguna cosa més que cregui important?-va anunciar alhora que es disposava a marxar i sentint un tímid “si” va girar-se de nou.
—Quan ens vam trobar, em va dir que al vespre, l’hora en que vostè ha assenyalat que es van produir els fets, volia veure la final del Mundial de Clubs, en la que aquest any jugava el Barça. No se si els hi servirà d’ajuda però és tot el que sé...-vaig fer contenint dificultosament les llàgrimes.
La inspectora es va acostar a mi, per uns instants va esbossar un somriure als llavis i va tornar la mirada compassiva. Amb una veu càlida i consoladora va respondre:
—L’amor sempre arriba en el moment menys adequat, fent-nos ballar al seu ritme, torturant-nos, convertint-se en un pal més que aquesta vida ens dona. Trobem a qui durant, mesos, anys, hem buscat i llavors ens el prenen. Quina injustícia, oi? Cregui’m, no està sol i li juro que lluitaré perquè no torni a repetir-se.
Va agafar, aleshores, una carpeta marronosa traient-ne una fotografia i col•locant-la sobre la taula davant meu. Un home mudat, de cabells pentinats cap al costat, amb gomina i d’aspecte elegant hi era plasmat, tot i així, als ulls diminuts injectats de sang, aparentava amagar-s’hi una ànima maliciosa.
—Li presento el senyor Karl Müller, assassí en sèrie a la ciutat, acumulant més de deu víctimes, totes dones, d’entre trenta i quaranta anys. Mortes escanyades amb un mocador de seda blau mentre dormien.- va sospirar.- Hem relacionat el cas de la Marta amb ell, nombroses proves l’acusen, vam trobar restes d’un mocador així comprat a la mateixa botiga. Encara no l’hem capturat, però, personalment, li prometo que no pararé fins que es podreixi a la presó.-va sentenciar segura.
Era divendres, al matí. El temporal continuava cobrint Hamburg d’uns espessos i grisos núvols, d’una pluja abundosa i persistent, d’un vent veloç i imparable, en definitiva, d’una aura trista i depriment que, per moments, feia més ofegant l’atmosfera de la ciutat. La redacció del Die Zeit era àmplia, ocupant gairebé la integritat de l’edifici, exceptuant els baixos, sota les arcades, i els pisos superiors, quedant lliures per petites empreses de la zona. La recepció era d’un estil sobri, amb les parets d’un groc pàl·lid, tant sols amb unes quantes cadires i un mostrador situat a l’esquerra. Vaig haver de romandre bona estona allà, contemplant avorrit la decoració monòtona de la sala, provant de desviar els meus pensaments d’aquell país, d’aquell incòmode present, tornant per uns instants a la vila, passejant pels carrers estrets i empedrats, parant-me a xerrar amb qualsevol habitant. Veia les vistes, unes ondulades muntanyes de pi blanc, respirant-ne l’aroma, quan quelcom em va treure dels records. Ara, al meu costat, una dona m’oferia que l’acompanyés alhora que comentava:
—Bon dia, sóc l’Ann, una companya de la Marta, suposo que tu deus ser el Jaume. El dimecres només feia que parlar de tu, abans de...-els seus ulls es van envidriar.
Vaig assentir, seguint-la per sales i més sales, plenes de treballadors, uns amb la mirada fixa a la pantalla, altres escrivint apressats i alguns corrent amunt i avall amb piles de documents.
—És el despatx de la Marta, no hem tocat res. Ja ens havíem fet tant amigues...sens dubte és un cop dur per tot el setmanari. Últimament, es dedicava a un projecte secret, revolucionari. Només ho sabien ella i el director.-va respirar fondo i una llàgrima li va regalimar.
Un soroll estrident, com una repetitiva melodia, va interrompre la conversa. Ella va ficar la mà a la bossa, rebuscant a dins el mòbil que veloçment va treure i despenjar, demanant-me que la disculpés. Vaig recordar el dia anterior a la comissaria, les conclusions de la inspectora, que varen inspirar-me de tot menys certesa, i un impuls va envair-me el cervell.
Sonaven de nou les campanes, les dues del migdia. Després de batallar amb la tempesta, algunes clarianes havien aconseguit obrir-se al cel, deixant passar els càlids rajos solars, desglaçant lleugerament la ciutat que semblava ja coberta sota el gel, colant-se aquests per les finestres despertant als hamburguesos del prolongat son. La llum em va tocar la cara, amb una sensació reconfortant. Tornava a ser a l'hotel, assentat al llit, veient-me una vegada rere una altra, com una idea absurda, agafar aquells fulls d’un calaix i fugir de l’edifici, davant la innocent ignorància del Die Zeit sencer. Havia revisat els papers minuciosament, es tractava d’un reportatge d’investigació sobre un important laboratori farmacèutic alemany, informació comprometedora. Vaig aixecar-me, deixant els documents a la tauleta de nit, proves contundents, suficients, mortals.
 Comenta
 
Capítol 3 Color crema Capítol III
De nou, Hamburg estava immers en la insistent pluja de març. Precipitades des d’aquells núvols grisos, gairebé negres, que semblaven tenir un lloc permanent a la ciutat, unes gèlides gotes entollaven avingudes i places, eliminant qualsevol indici d’activitat que els instants assolellats haguessin pogut fer aparèixer. Una vegada més, com una onada que tot ho arrasa, l’ambient malenconiós s’havia escampat per cada racó, pel cervell de cada humà, deixant-lo amb l’utòpic desig de sortir de l’asfixiant atmosfera. Com una bufetada més, el fort i remolinant vent recorria amb intrèpida velocitat cada carrer enduent-se els pensaments de cada habitant, confonent-los i mesclant-los entre ells. Sota el despietat clima, una gavina es desplaçava dificultosament d’una banda a l’altra, perduda, amb les ales xopes, buscant desesperada un càlid aixopluc. De sobte, va aturar-se en un rètol, concretament sobre una “D” blanquinosa inscrita en un edifici de mida considerable, pedra fosca i arcades als baixos. Desorientada, va contemplar, darrere una cortina d’aigua, la confusa silueta de tot quant coneixia i va emetre un sorollós crit, com agònic, que va escampar-se arreu. Alterat, vaig despertar-me bruscament, trobant-me a l’habitació de l’hotel, estirat al llit i cobert de nombrosos documents, fotografies, diaris vells, resultats d’anàlisis de laboratori, imatges de llocs desconeguts i notes de cal·ligrafia massa familiar, a més d’abundants papers que m’esdevenien inintel·ligibles. D’un cop, vaig apartar els fulls i vaig sospirar, mentre em fregava els ulls amb uns dits tremolosos. Lentament, vaig passar-me les mans per uns cabells xops, suats i despentinats, que encara poc evidenciaven el desordre que succeïa dins el meu cap bullent. Durant les últimes hores unes visions, on passat i present, realitat i ficció es barrejaven indistintament, m’havien ocupat l’enterbolit subconscient. L’innocent i aterrida mirada de la Marta, observant-me des de darrere les voltes de la plaça de la vila, implorant-me ajuda, l’últim xiscle, un amorós, però temorós “Jaume, t’estimo” que acabava trencant-se en un gemec horrible i l’inquietant silenci posterior em vagaven inesborrables per la ment. Irreal, però em perseguia. Dubtant encara si em trobava dins del somni, vaig aixecar-me mirant el rellotge, dos quarts de sis. Sota la porta, s’apreciava la punta d’un sobre que em vaig apressar a agafar i a obrir, es tractava d’una carta que canviaria el curs de tot. Deia:

“Bona tarda Jaume.

Deixa’m primer donar-te suport en tot el que estàs vivint, l’amor no és fàcil i menys quan es combina amb una irremeiable tristor, enfosquint l’existència. Sé el que has començat des d’aleshores, una cerca imparable que no aturaràs fins que trobis a qui tant t’ha pres. Jo també vull tenir a les meves mans la clau i per això et demano que vinguis aquest vespre a les vuit a la cafeteria Zeit Restaurant.

Fins després.”

Els minuts havien transcorregut ràpid, com si de segons es tractés, passant com fugaces, borroses i bellugadisses les senzilles escenes de la monòtona vida hamburguesa. Era de nit, i quelcom fosc i lúgubre aparentava impregnar els objectes i l’aire, amargant-los, convertint-los en inaguantables. La tempesta s’havia intensificat, amb un macabre joc de llums i sons, s’hi afegia una successió de trons i llamps que assotaven la ciutat a cada instant. Ascendint darrere la negra silueta dels edificis, pràcticament ocults per l’espessa capa de núvols, s’albiraven els difuminats rajos de la lluna plena. El centre, convertit ara en un fantasmagòric barri del que tot semblava escapar, romania silenciós, tant sols observant-se en alguna ocasió un vehicle vagant-hi perdut. Embolcallat per la boira, el pampalluguejant enllumenat públic es reflectia als bassals d’una pluja que no cessava de caure. Trencant la quietud, un soroll de passos, corretejant sobre la vorera i aturant-se de sobte. Unes liloses llums de neó li anunciaven l’arribada al destí, un que aparentava més incert que segur. L’inspector Frank Hoffman va sospirar, abans d’aspirar una vegada més el fum de la cigarreta, que va tirar a continuació al mig de l’avinguda alhora que entrava a la cafeteria. Va buscar una taula allunyada de la barra, lliure de mirades indiscretes i tapant-se el rostre amb el menú nocturn, va endinsar-se en les seves cabòries.

En Hoffman era un dels principals policies d’Hamburg, famós per la resolució de nombrosos casos, crims imperfectes, com ell els anomenava. Era alt, prim, de cabells canosos sempre pentinats enrere, barba de dos dies i inseparable de la seva gavardina. De caràcter seriós, modelat al llarg de la vida per una existència gens fàcil, desconeixia totalment el significat de sort, atzar o destí. Mai vaig entendre què el turmentava, però una fotografia d’una noia jove, esgrogueïda i arrugada pels anys no sortia de la seva cartera.

Amb un so estrident, les vuit varen tocar en un campanar proper i la porta del “Zeit Restaurant” es va obrir amb un grinyol. Cuidadosament, l’inspector va aixecar la mirada per sobre la carta dirigint-la a aquell home de gairebé quaranta anys, baix, de cabells negres i cansat que acabava de passar. Amb un gest cordial però discret, va convidar-me a seure. Després d’haver-se presentat i de demanar dos tallats descafeïnats al cambrer, va treure una carpeta a vessar de documents.

—Com tu, sé que això no s’ha acabat, hem de continuar per descobrir la veritat, desemmascarar l’orgullós que s’hi ha atrevit i per fer-ho et necessito. Les investigacions només són paperassa sense ningú que les senti al fons d’un mateix.- va sentenciar amb vehemència mentre em contemplava amb una mirada penetrant.

Atònit, vaig callar, mentre alguna cosa, amb angúnia i dolor, es removia dins meu. En Frank va col·locar diverses fotografies sobre la taula, desagradables, que em van torbar encara més, com afilats punyals clavant-se directament al cor, un forat negre que tornava a ser allà engolint-ho tot.

—Tranquil, respira, has de ser fort ara, no pots rendir-te, la pedra roseta d’això està en tu, aquí dins. –va continuat mentre m’assenyalava el front. –Sé que si algú ha de trobar la clau en aquestes imatges ets tu, no jo. Fes-ho per ella, pel seu amor, pel que sents, pel que li haguessis donat.

De nou, com una enyorada sensació, vaig notar-ho, una ràfega encesa que em recorria de dalt a baix, com aleshores, com el dia en que la casualitat ens va fer topar. Amb els ulls envidriats, durant uns moments que em van semblar hores, vaig mirar-les, una per una, cada fragment, cada instant, cada perspectiva, cada punt, cada color, íntegrament, el malson esdevingut realitat que em perseguia com quelcom esgarrifós, deformant tot el que fins llavors coneixia.

—La cadira de l’escriptori. –vaig pronunciar amb veu tremolosa. –Està posada de qualsevol manera, al mig de la sala. He llegit que l’assassí en sèrie que acusen és un escrupolós de l’ordre, no pot ser ell, no segueix el seu patró...

L’inspector va limitar-se a mostrar una cara calmada, dibuixant un somriure que contrastava destacablement amb les dures faccions.

Era dilluns, al matí. La tempesta que cobria la ciutat s’havia dissipat, només albirant-se d’ella uns quants núvols a l’horitzó, sobre els quals sobresortia un sol radiant, barrejant-se amb el cel blau pàl·lid, resplendent i amo del dia. El fort vent havia estat substituït per una suau i càlida brisa, convidant als habitants a gaudir de la brillant jornada que despuntava. L’avinguda s’emplenava de persones que hi caminaven en un sentit i en l’altre, totes amb un destí, un origen, unes vivències, tranquil·les, respirant l’aire primaveral, amb una percepció agradable, de pau, aquella que anuncia que s’ha fet justícia. Amb un gest de felicitat, sentint com una ferida guareix lentament, vaig deixar que els meus ulls s’emmirallessin uns instants més amb l’espectacle, alhora que esperava pacient les noves notícies d’en Hoffman. Recordava clarament els successos de les últimes hores, la trobada nocturna, les meves sobtades conclusions, la reobertura del cas, l’aportació de les mostres d’ADN apuntant a un sicari i el precís punt on ambdues coses convergien en una, mesclant-se amb el comprometedor reportatge sobre el laboratori farmacèutic. Diversos cops sords, d’un puny a la porta de l’habitació, em varen treure dels passats pensaments. Desitjant saber com allò havia finalitzat, ansiós de poder tancar la incertesa, els interrogants, el dubte, vaig obrir i l’inspector va entrar. Començant una conversa, ens vam assentar en les dues cadires situades al fons, observant com l’afer arribava a la seu imminent desenllaç.

—Acabo de venir de l’interrogatori. No ha tardat en confessar. Com ja sospitàvem, va ser contractat per l’empresa farmacèutica, concretament pel seu principal accionista, un tal Jason Smith, al que ja hem localitzat. Pots imaginar-te els diners que perdrien si es descobrís l’estafa dels seus productes. Es passarà un bon temps a la presó.- va inclinar-se cap a mi amb uns ulls fixos.- Una farsa, una més, com tot en aquesta vida.

Amb un sospir, rememorant els antics records, poso l’últim punt, el punt i final, el símbol que ho tanca tot, ho deixa per escrit, quedant les vivències irremeiablement plasmades sobre el paper, allà, per sempre. M’aixeco, donant una última mirada a la història, tremoloses es dibuixen les línies a la pantalla de l’ordinador. Darrere el vidre impol·lut, les siluetes onejants, plenes de pins, amb aroma de bosc, de les muntanyes que voregen la vila contrastaven amb el cel serè. Algunes cases de pagès s’escampen sobre elles. Han transcorregut deu anys, els quals he viscut tancat al poble, passejant pels carrers i places antics, mantenint-me en una dualitat entre passat i present. El temps es nota, desgasta i fa malbé tot, el cos i la ment, poc queda ja del noi que va viatjar a Hamburg, però segueixo recordant el dia, la seva cara, el que vaig sentir, aquella ràfega, com si fos ahir. He estat veient la televisió últimament, tot i que no acostumo. Els laboratoris alemanys Smith segueixen, mai van ser condemnats, és més ara han canviat la seva estratègia fabricant productes per la calvície, que evidentment no penso comprar. Surto al balcó de l’àtic, des d’on s’aprecia la familiar silueta de la vila, mil·lenària. Tenim una història, no només per aparèixer als llibres, per estudiar-la per un examen i oblidar-la, sinó que encara és viva, ensenyant-nos els errors que hem comés. Malauradament, aquesta continuarà sent el reflex del futur perquè ningú, a les lliçons d’història, va aprendre realment la lliçó que calia.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]