Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



bigwords
El Prat De Llobregat
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 L'últim mirall trencat
El noi va vacil·lar, feia cara d’espant. No li va sortir cap paraula de la boca, no va ser capaç d’articular res. Balbucejos inintel·ligibles. "S’ha quedat en blanc, massa preguntes", vaig apuntar al meu quadern.

Ja portem tres dies d’experiment, pobre noi. Una altra víctima de les bogeries del doctor. És el quarantasetè guanyador fals d’un sorteig, el premi del qual és una expedició trepidant i paranormal al Triangle de les Bermudes… bé, alguna part és veritat.
-Reacciona, inútil! - cridà el doctor, desesperat -Vinga, més preguntes! M’escoltes? Què veus? Et sents les mans? Massa de la Terra? Pots deletrejar la paraula esternocleïdomastoidal? Propietats fisicoquímiques del plutoni?
- Doctor, no val la pena, així no arribarà enlloc… - el vaig advertir.
- No penso contestar… - va dir el noi, amb esforç.
El jove va empal·lidir i va començar a convulsionar agressivament. Vaig arribar a pensar que era la fi de la vida del noi, però no va ser així; simplement va resultar ser un desmai. Podria ser que l’experiment estigués donant els seus fruits. Ho vaig anotar al quadern.
El doctor em va manar a desconnectar tots els cables que envoltaven el jove, per a poder portar-ho a la seva cambra fins que es desperti. El vam dirigir pels foscos corredors en una camilla de ferro, tota rovellada, la mateixa des de fa molts anys...

Han passat tres hores des del desmai. Això no pot continuar així, no suportaria que hi hagués una víctima més.

Em vaig dirigir a la cambra del noi. Jeia estirat al llit, immòbil. La pal·lidesa de la seva pell, ja de per sí blanca, contrastava amb la seva fosca i espessa cabellera despentinada. La seva roba estava tota feta esquinçalls. Vaig seure en una cadira per descansar fins que es despertés. Les parpelles em pesaven i em costava mantenir els ulls oberts. Quan era a punt de caure adormit, el jove va obrir els ulls. Es veia desorientat. Es va espantar en veure'm, però estava tan dèbil que no va fer cap esforç per fugir. Li vaig apropar un got d'aigua i vaig començar a parlar:
- Com et trobes?
- No ho sé… - es va fregar la cara amb les mans - No sé ni on sóc.
- No et preocupis, ens en sortirem d'aquesta.
- Què està passant? Qui ets? On som?
- No t'atabalis.- no sabia què dir per a tranquil·litzar-lo - Jo tampoc sé on som. - no li vaig voler revelar tota la informació de cop - Encara que sigui l'ajudant actual del doctor, també he passat pel mateix que tu. Estàs sent utilitzat com a subjecte d'un ambiciós experiment clandestí.
- Què?! Com he arribat fins aquí?! - va exclamar el noi.
- Vas participar en un "sorteig" d'un canal de televisió. Te'n recordes?
- Vagament. Em fa mal el cap. Ara mateix no ho recordo.
- Bé, doncs podràs observar que això no és el típic viatge estiuenc regalat.
- Quant de temps porto aquí?
- Una setmana. D'experiment en portes tres dies.
- I quant durarà, això?
- De moment no podem pensar-hi, és difícil de saber.
- De què va l’experiment? - va dir el jove, amb por.
- L’experiment, - ho vaig intentar explicar el més delicadament possible - té com a objectiu potenciar les capacitats físiques i intel·lectuals de l’ésser humà al màxim exponent, mitjançant l’energia elèctrica. El doctor té una obsessió per aconseguir la màquina perfecta. En desconec totalment la finalitat… i em fa olor de socarrima.
- M’està dient vostè que he estat rebent descàrregues elèctriques durant tres dies perquè un boig vol que tingui poders? No té sentit! - es va alarmar.
- Sí… més o menys.
El jove va entrar en una mena d’estat de xoc.Va patir un atac d’ansietat i, després de calmar-lo, li vaig proporcionar ansiolítics. Si ell es deixa vèncer no em servirà d’ajuda. No el vaig voler inquietar més, així que vaig abandonar l’habitació. Just abans de sortir em vaig aturar i li vaig preguntar:
- Per cert, noi, com et dius?
- Carlos.
- Bé, Carlos. Descansa. Demà tornaré. Et necessito.
En Carlos va intentar-me dir alguna cosa, però jo ja era al passadís.


L’endemà, un altre dia de proves. No sé com estarà en Carlos. Pot ser no hauria d’haver parlat amb ell… ha estat un cop fort, tot i que no en sap ni la meitat.

El doctor i jo ens vam dirigir a l’habitació del jove, que encara dormia. Abans no es despertin els subjectes, els sedem i així no tenen oportunitat d’oposar-se a fer les proves. Després d’haver mantingut aquella conversa amb en Carlos, un enorme sentiment de culpabilitat m’omplia. El vam portar de nou en la camilla rovellada pel temps, cap a sala d’experiments. Altre cop vam connectar cables i vam configurar la maquinària, tan sols per la dèria macabra d’un doctor frustrat. Un sonat més. Vaig preparar el meu quadern per anotar el mateix de sempre: prova fallida. Tot i que aquell noi feia saltar una espurna d’esperança dins meu.
Tot a punt. Vinga, despertem-lo! - va cridar, com de costum, el doctor.
En Carlos va rebre una descàrrega elèctrica forta. Un bon esmorzar per a començar el dia. El jove es va agitar, els ulls li sortien de les òrbites de l’ensurt. Mentrestant, el doctor pensava en veu alta, anomenant noms de comandaments de les màquines, xifres vertiginoses, compostos químics… La seva obsessió era encara més gran, cada cop l’absorbia més. Es va acostar a una pissarra, on va escriure símbols matemàtics (o inventats, no ho sé) il·legibles. Va romandre pensarós uns segons i…
- Ja ho tinc! - va exclamar victoriós.
Va començar a pitjar botons sense parar i, sense pietat, va enviar una descàrrega descomunal a en Carlos. El noi es va quedar immòbil, amb el cap baix i les mans mortes. El doctor va cridar per la impotència i es va llençar de genolls a terra. Jo no sabia què fer, tampoc sabia què apuntar al quadern. Què estava passant? Era viu en Carlos?
Una tremolor va començar a sacsejar suaument la sala. El desconcert em bloquejava. Una aura blava va envoltar la cadira on seia el jove i una força invisible el va llençar a terra, desconnectant-lo dels cables. Vaig arrecerar-me sota la taula, sentia pànic. El noi va reaccionar de cop. Es va incorporar delicadament i amb elegància. Uns ulls blaus i amenaçadors van il·luminar el seu rostre i ens miraven al doctor i a mi fredament. Estàvem presenciant un fenomen únic i inigualable, un miracle de la ciència.
 Comenta
 
Capítol 2 El monstre de l'esperança
Vaig despertar, desorientat, en una sala fosca. No sabia on em trobava. Vaig incorporar-me i, en fer-ho, vaig rebre un cop al cap. Em va costar ofegar el crit de dolor, però vaig tancar la boca per por, no sabia si algú em feia companyia a la foscor. Vaig portar-me la mà al cap, ja que el notava humit. Sang. No podia donar-li importància a la meva petita hemorràgia en aquell moment. Havia de descobrir on era i, sobretot, què havia passat.

Una respiració accelerada que provenia de l'altra banda de l'habitació em va aleltar. Se sentia la veu d'un home, queixant-se de dolor. Em vaig quedar paralitzat per uns segons, fins que vaig reaccionar i vaig deduir que l'home era el doctor. Palpant els obstacles que hi havia al meu voltant vaig aconseguir arribar per ajudar-lo. Estava greument ferit. En veure la figura a terra, retorçant-se, vaig recordar la imatge d'en Carlos, transformat en un monstre de la ciència. El noi s'havia venjat, el doctor estava complement cremat i electrocutat. Dins meu vaig reconèixer que, en realitat, s'ho mereixia. Sentiments contradictoris van inundar-me i vaig preferir no atendre’l, era el moment en què ell havia de patir, igual que tots els que havíem passat per la seva maleïda cadira.

Després d’una estona dempeus començava a marejar-me, estava exhaust. Havia perdut la noció del temps i l’espai i no hi havia manera de trobar la sortida de la sala on ens trobàvem. Vaig seure a terra, amb esforç. Just davant meu, es podia reconéixer un petitíssim punt de llum. Vaig apropar-me, sigilós. Tal com la meva ingènua esperança desitjava, va resultar ser el pany d’una porta. “Salvat”, vaig pensar, encara que em temia que no fos veritat. Això era tot just el principi…

Vaig forçar la porta amb no gaires dificultats. El passadís que s’obria darrere la porta era igual o més fosc que la sala d’abans, la qual encara no aconseguia identificar. Un crit em va glaçar. Aquest cop no era el doctor, n’estava segur. Un calfred em va recórrer l’esquena, escoltava sorolls i cops que ni sabia d’on provenien. Era incapaç d’avançar enlloc. De sobte, el silenci va regnar. Res. Ni una mosca. Això encara em va fer tremolar més. Vaig decidir caminar, cap a on fos.

Els corredors se’m feien inacabables, eren com forats negres. Vaig aturar-me. Els cops tornaven, i ara els escoltava més a prop. Les cames començaven a fallar-me, però no era el moment. Tenia el pressentiment que, tard o d’hora, trobaria en Carlos.

Vaig topar amb unes escales que em van fer caure. Vaig pujar-hi i, a l’arribar al replà, vaig diferenciar una llum que sortia per sota una porta. Feia estona que el soroll havia cessat, però ho havia d’intentar.

Sense pensar-ho i, bruscament, vaig obrir la porta. En Carlos jeia a terra. No vaig voler apropar-me de moment, per si de cas. Al observar-ho, vaig fixar-me que tornava a tenir la seva forma natural, ja no l’envoltava aquella aura blava. Es tornava a repetir l’escena de feia uns quants dies, quan vam parlar per primera vegada ell dorm mentre jo, lluitant contra la son, espero que obri els ulls. Quin deja-vu. Però aquest cop jo sí que vaig poder dormir una estona.

Un crit esgarrifós em va despertar. Una llum blava em va cegar, tot i que els meus ulls encara estaven entreoberts. No vaig tenir temps de reaccionar quan l’aura blavosa es va apagar. Els cops que sentia des dels passadissos van cobrar un sentit. El nou poder adquirit del noi era esporàdic i no el podia controlar. No m’ho havia plantejat.

En Carlos es va tranquil·litzar i va respirar fons. Va seure a terra i em va mirar fixament els ulls.
-Què m’està passant? - va dir, gairebé tremolant.
-Electricitat. Això és el que t’està circulant pel cos.
-On és el tarat aquell?! - va cridar - És mort, ja?! Si no, el remato!
Va aixecar-se ràpidament i es va dirigir cap a la porta.
-Calma, coi! - li vaig dir mentre li tallava el pas. - Crec que ja l’has apallissat prou… almenys de moment.
Em va mirar, rancuniós. No obstant, em va fer cas i va tornar a seure.
-Per què m’ajudes? Què vols aconseguir? Tu també ets com ell, oi? Ara li robaràs l’experiment? Segur que és l’únic que ha funcionat en la seva vida.
-Vols tranquil·litzar-te? El que hem de fer és fugir.
-Què t’empatolles tu, ara?
-El que sents. No podem perdre temps. Vinga.
-No em mouré. Igual que no em refio del boig, tampoc em refio de tu.
-Casum l’olla! No en saps res de mi. En vols saber coses? Doncs bé, te n’explico. - el vaig mirar, enfadat. Ell va recular. - Jo he estat el primer subjecte que va utilitzar el doctor per a la seva estúpida investigació. Va ser fa deu anys. Saps el que és estar tot aquest temps sense veure la teva família? Encara sort que sóc viu. Quan es va donar per vençut amb l’experiment amb mi em va proposar de treballar amb ell. Era això o morir, com la resta de persones que han passat per aquí.
-I on és “aquí”? Sí que ho saps, no menteixis.
-Som al Triangle de les Bermudes.
-Ja, i ara vindran a buscar-nos el alienígenes, també.
-No t’ho creguis si no vols. Au, mentre t’explico i et convenço de la realitat, hem d’avançar. Vinga, dempeus. Que la sortida no es troba sola.
Li vaig fer estalviar-se els comentaris, havíem d’afanyar-nos.

Vam sortir de la sala i vam caminar pels eterns, blancs i tenebrosos corredors. El noi estava inquiet i no parava de fer-me preguntes.
- A on ens dirigim?
- He investigat a fons tot el recinte. Només em queda una nau on indagar. Ara que et tinc a tu i estem fora de l'abast del doctor, és el moment.
- I per a què em necessites?
- Espera i veuràs.
Vam continuar el nostre camí i vam arribar a destí. Ens vam plantar davant una porta colossal. Opaca, però amb una brillantor estranya, translúcida. No tenia pany, d'aquí la necessitat dels poders mentals d'en Carlos.
- Obre-la - li vaig indicar - no has de saber com, deixa que el monstre faci la seva feina.
 Comenta
 
Capítol 3 Laberint de reflexos
En Carlos va assentir i es va fer el silenci. Va tancar els ulls per concentrar-se. Va deixar la ment en blanc per així deixar pas a la bèstia blava. Aquest cop no hi va haver tremolors a terra ni res semblant. L’aura que va començar a envoltar el noi era més suau que els altres cops. Estaria perdent força? De tota manera, la seva força elèctrica i encara descomunal seria més que suficient per a obrir la gran porta.

Quan el monstre que portava dins es va apoderar d’ell, va alliberar potents descàrregues elèctriques a tort i a dret. Jo ja m’havia arrecerat abans, per si això passava. El noi va cridar amb ràbia i amb les seves mans va destrossar la porta. La va desintegrar. Havia arribat el moment de descobrir què amagava després de tants anys. Seria la sortida?

Una enorme sala es va obrir davant de nosaltres. Era molt blanca i lluminosa. Però era estranya… aquella cambra era un joc òptic i de perspectives: estava plena de miralls. Miralls de diferents mides i formes i col·locats d’una manera molt curiosa, com si es tractés d’un laberint. En Carlos es va desplomar a terra. Ja tornava a ser ell. El millor era esperar que es recuperés del tot per poder iniciar el nostre camí.

Després d’una estona, el so d’uns passos que caminaven d’una manera molt irregular em va posar en alerta. No va haver manera de fer despertar en Carlos, així que vaig haver d’encarregar-me jo sol. Guiant-me d’oïda enmig la foscor vaig arribar fins al doctor, el qual no es trobava gaire lluny d’on érem nosaltres.

Ell portava una llanterna. Em va apuntar amb el raig de llum directament a la cara. Vaig veure un blau al seu avantbraç, d’on sortia una mica de sang d’una ferida que semblava provocada per una agulla. S’havia proporcionat a sí mateix una cura. Quan em vaig fixar bé, ja no tenia cremades ni ferides, encara que estava molt dèbil i li costava caminar.

- Això s'ha acabat. - Vaig dir, mirant-lo fixament i amb ràbia.

Ell va riure com un boig.

- No en tens ni idea de res. Tu intenta fer el que vulguis, no ho aconseguiràs. Aquesta infraestructura amaga més coses del que creus. - va fer una pausa - Vinga, a veure què pots fer amb el teu amiguet d'aura blava.

No vaig voler afegir res. No volia discutir amb aquell tarat. A més, estava massa dèbil, no podia fer-me res.

Així que vaig girar cua i vaig dirigir-me on em trobava abans amb en Carlos. Sentia les pases del vell darrere meu, però no hi vaig prestar atenció. Quan estava a punt d'arribar on era el jove, vaig sentir un estrèpit que va ressonar per tot el passadís. Se'm va gelar la sang. Amb por i reüll vaig poder veure que el doctor sostenia un revòlver a les mans i l’havia fet servir. No vaig saber decidir si córrer o romandre immòbil. L'home va cridar:

- Vinga, coi de pasmat! Sé que heu obert la porta, correu! Jo us esperaré aquí, per poder veure les vostres cares de frustració i desànim. Ja em suplicareu que us mati més endavant, quan torneu.

Vaig córrer com mai ho havia fet. En Carlos era despert, però molt atordit encara. Me’l vaig carregar a l'esquena sense dir ni una paraula i ens vam endinsar al laberint.

Vam caminar entre els miralls, sense rumb. Era impossible orientar-se, allà dins. Vaig explicar a en Carlos el que havia passat. Cada cop estàvem més confosos. Caminàvem i caminàvem, però no hi teníem cap esperança. Això sí, cap dels dos estàvem disposats a tornar enrere. No hi havia opció de resignar-se. Portàvem un parell de dies sense menjar, i gairebé sense dormir. Això passava factura a les nostres forces. Costava continuar. A vegades, fins i tot escoltàvem veus, que podien ser producte de l'esgotament.

Tant el noi com jo vam perdre la noció de l'espai i el temps. No podíem estar més perduts. Cada cop escoltàvem veus més seguides, era una sensació molt estranya. Sovint, podíem veure reflexats els ulls del doctor als miralls que ens envoltaven, mirant-nos fixament. Normalment guardava silenci, tot i que, de tant en tant, ens recordava com estàvem d'acabats i reia com un endimoniat.

En Carlos i jo ja ens sentíem abatuts. També vençuts. Ens vèiem incapaços fins i tot de girar cua, ens resultava impossible orientar-nos. Vam aturar la nostra caminata. Les veus cada cop se sentien més nítides. Vaig mirar el jove, els dos teníem amb la mateixa cara de desconcert. Tant ell com jo escoltàvem el mateix. De sobte, un raig de llum ens va encegar, com si hi hagués una obertura entre els miralls, i un objecte va rodar fins tocar els nostres peus. Era una pilota. Una pilota de goma, molt acolorida. La típica joguina dels nens petits. D’on podia haver sortit aquella pilota? Abans que poguéssim obrir la boca per expressar la nostra confusió, vam distingir una figura al final del passadís. Aquesta figura avançava cap a nosaltres, cada vegada més ràpid. Quan ja era bastant a prop, el vam poder veure amb claredat: era un nen.

Vam passar desapercebuts per al petit quan va recollir la pilota dels nostres peus. Què hi feia, allà, un nen? No recordava ningú més a l’edifici. Sense dubtar-ho, en Carlos i jo el vam seguir. Vam arribar fins a un passadís sense sortida… almenys aparentment, perquè el nen va descórrer una cortina i vam poder contemplar davant els nostres ulls el que ens semblava totalment inesperat: un espectacle de rialles protagonitzat per nens, globus de colors volant pel cel blau, la figura de dos daus gegantins, un tobogan, una nòria, al fons un paisatge impressionant...era un parc d’atraccions.

El que ens va fer sentir absolutament desconcertats va ser el fet d’estar envoltats de càmeres. Totes enfocant-nos. La gent del nostre voltant semblava molt alterada. Potser sorpresa o espantada. Davant nostre, un grup de persones seia, expectant. Entre aquest grup, el doctor. Però estava diferent… no portava bata, ni ulleres, i ja li havia marxat el blau del braç. Una veu va dir:

-Producció! Un cafè! Sen’s ha complicat el programa d’avui!


Em vaig dirigir a en Carlos i, tremolant, li vaig dir:

-Ho sabies, això?


El noi va començar a riure descaradament i la resta de persones al voltant meu el van acompanayar amb crits, xiulades i dits assanyaladors.



 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2909
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  884 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  230 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  113 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  205 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  251 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]