Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Fercs
Castellódelaplana
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Tornar a començar
Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxamptas, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.

Encenc la televissió, que la tenia oblidada des de ja fa temps. Comence a fer zapping, passant de cadena a cadena o d’anunci a anunci, mes be. Per què totes les cadenes estàn fent anuncis ara? I aleshores recorde per què vaig deixar de vore la televissió, que a pesar de que sigua cuadrada, el seu negoci es redó. Seguisc passant canals fins que trobo un en el que no fan anuncis, però fan el telediari, que no se que es pitjor. Aquest país va de mal en pitjor i els medis de comunicació i els politics pensen que dient-nos que estem sortint de la crisi, nosaltres ens ho creurem, però no.
Quan m’adone, el porro se m’ha apagat. El torno a encendre i li done les últimes calades mentres veig els titulars del telediari i penso en que aquest país necessita un canvi, un gran canvi i que també necessita que els corruptes que hi han al govern deixen els seus càrrecs i vagen a la pressó. Pero no es així, odio aquest sistema, però estic convençut de que algun día canviarà i que el poble... El telèfon sona i em posa els peus a terra.
-Yeeee Pablo! On ets?
-Yeeee Joan! Estic a ma casa, per?
-Hem quedat tots per a anar al bar, et vens?
-Clar! Vaig a vestirme i baixo.
-Val, fins a les hores.
-Adeu.
Em vestisc, amb la camisa nova que m’havia regalat la meva dona. Penso que m’agradaria tindre el monyo més curt amb aquest look, hem sembla que hem quedaia millor, però a mi sempre m’ha agradat més el moño llarg, amb un estil entre hippie i rocker. Com que s’esta fent de nit i pense vuere alguna que altra cervesa per a compensar el cabreig que porto després de vore la televissió, millor deixar la moto i agafar el metro.
Arribo al metro, i està plé, com sempre. Ultimament més que nunca, pot ser perque és el mitjà de transport més econòmic per a moure’t per Madrid. Tenint en compte que anava a soles, que hem vaig deixar els auriculars a casa i que m’esperava un trajecte llarg fins a Sol, no vaig tindre altre remei que escoltar alguna de les moltes conversacions que hi havia, per a fer el tajecte menys pesat.
Sona un mòvil, és de la dona de darrere meua. Hem va cridar l’atenció perque la seva melodía és la mateixa que la del meu mòvil, i sense evitar-ho escolte tota la conversació. Va ser breu però tensa i emocionant. Semblava que la dona parlava amb una molt bona amiga seua d’un tema que la preocupava. Poc a poc vaig entendre el problema: de sobte el seu home s’havia quedat sense treball. “Trenta anys trevallant per a una empresa que ara el tira al carrer sense donar-li ni les gracies!”. La dona casi plorava. “I ara com anem a pagar la condenada hipoteca de la casa?” Tot alló va augmentar les meves ganes d’arribar al bar i relaxar-me, només quedava una estació.
Al eixir de la boca del metro, hem senc aliviat al respirar l’aire fresc de la nit. Estic a la Porta del Sol, a pocs metres del bar on m’esperen els meus amics. Mentres creue la plaça hem van vindre els records de la gram acampada que els joves - i els no tan joves - vam fer fa 4 anys. Pareixia una manifestació sense importància pero quedarà en la història d’Espanya per sempre. Alguns dels meus amics i jo sonyem sovint que aquesta plaça s’ompliga de gent una altra vegada.
Amb entusiasme obri la porta del Sirius. A la mesa de sempre i prenent-se unes cerveses, com sempre, es troben els meus amics. És impressió meua o realment estaven més apagats que de costum? Sembla que no els arrivara la estimulant música de Fito ni el bon ambient que n’hi ha aquesta nit de dissabte.Salude breument a tots i hem fique al meu lloc de sempre, al costat de Carolina.
Es va acostar el cambrer i... Quina sorpresa!
-Què fas açí Javi?
- Ja veus, fa unes semanes era client habitual del bar i ara estic treballant açí. Que et pareix?
- Dons no se, però hui en dia es el que toca. Encara que m’esperave veure’t en un altre lloc més acord amb la teua carrera.
- Es veu que n’hi ha massa ingenyers a aquest país. Encara que molts ja han emigrat, però també prefereix ser cambrer açí que a Londres.
- Portes raó.
- I tú bé, no? Suposse que encara estaràs de professor a l’universitat.
- Sí, no hem puc queixar, he tingut sort. No puc dir el mateixs de molts dels meus companys de facultad. Ánims, Javi, no vull entretindre’t més, no siga cosa que perdres el teu primer treball.
- Gràcies Pablo, m’alegre de vore’t. M’hem vaig que tinc faena. Adeu.
- Adeu Javi, molta sort.
Quan el meu amic s’en va anar, tota la taula tenia els ulls possats en mi, Luis és el primer en trencar el silenci:
-Quina putada tio, amb tot l’esforç i els diners que costa estudiar una carrera a la universitat i ara tens que treballar de cambrer en un bar qualsevol.
- Es el que n’hi ha, toca aguantar-se –diu Marta.
- Cóm que toca aguantar-se? És que en el 15M ens vam aguantar? – contesta Luis alçant la veu.
- Jo crec que seguim igual que fa quatre anys, o pitjor – opine jo com pensant en veu alta.
La conversa es va anant calfant i aixó hem fa recordar el que vaig escoltar al metro. El meu cabreig particular va en augment. Algú diu:
- Voleu repetir l’experiència?
Quasi tots es riuen, és possible que ningú considere seriament la proposta de Sergio?
- Ho dic de veritat, tots els dies parlem del tema però mai fem res – va dir ell quasi enfadat. Ho deueriem plantejar. Motius tenim de sobra.
- Val, Sergio, ho pensarem un altre dia. Avui és nit de dissabte i tenim que viure la vida.

 Comenta
 
Capítol 2 Una sorpresa
Hem desperto, amb la boca seca i l’estómec rebolicat, ahir va ser una gran nit. Hem feia falta.
Hui es diumenge i com tots els diumenges hem dedico a no fer res més que estar a casa amb la meva dona i parlar amb ella. Altres dies parlem de política, que l’hi agrada molt pero hui no hem feia gràcia parlar-ne perque ja n’hi va haber prou amb el cabreig d’ahir i penso que hui hem toca parlar a mi del meu treball. Del treball de la meua dona ja n’hem parlat molt.
Comence a liarme el canut mentres comença el debat d’avui.
- Et pots creure que Ivan, aquell alumne meu tan bo del que et vaig parlar l’altre dia, te que deixar-se la carrera? – Vaig dir-li a Tania.
- Com que te que deixar-se els estudis? Te que tornar al Marroc?
- No no, no es te que anar a cap lloc. El que pasa es que no pot pagar-los.
- Quina pena, amb el bon estudiant que hi és...
-Sí, per això mateixa hem fot. És un estudiant brillant, que pot rendir molt, i a més és molt bona persona. El que pasa es que en aquest país les ajudes es donen de qualsevol manera, i sempre acaben donant-li-les a gent que no te cap interés en estudiar i traures una carrera i clar, després pasa el que pasa. Els bons estudiants com Ivan, que poden aportar molt a aquest país, es queden sense ajudes econòmiques i no poden completar els seus estudis.
-Sí, tens raó. Les ajudes econòmiques en aquest país es donen sense cap seny.
- Sí, no m’agrada res aquest país en el que els diners son el nord de la seva brúixola. Un altre problema es que en l’ensenyament privat, és més facil tindre més bona nota i clar, una altra vegada els que no disponeixen de tants de diners es veuen perjudicats. A l’hora de triar carreres, els de la privada també tenen més ventaja perque clar, han pagat uns diners per a la seva educació i si eres el director del centre, vols tindre als teus clients contents. Una altra vegada l’injustícia dels diners.
- Estic totalment d’acord amb tú. T’has fixat que sempre que no vols parlar de política acabes parlant-ne? Crec que la politica es ta teva vocació i pot ser vullgues fer-te del meu partit.
- No no no, jo no estic predispossat a fer política. No crec en la política d’aquest país i com que el teu partit es d’esquerres i jo no ho soc, no crec que siga bona idea dedicar-me a fer política i menys en el teu partit.
- Com que no ets d’esquerres? Doncs vols dir que ets de la dreta?
- Crec que posar-li etiquetes a totes les coses es absurd, de que et serveix?
- Doncs dona igual... jo crec que series un bon politic i a més... (GLUP GLUP) i a més.. (GLUP GLUP)... Vaja! Esperat un moment que ja m’estant marejant amb tant de Whatss apps, vaig a vore si és urgent.
Mentres Tania consulta el mòvil (que no serà res d’importàntia perque la veig somriure) m’hem vaig a la cuina a fer-me un café, no puc viure sense prendre quatre o cinc tasses diaries.
- Tania, vols café?
- Tania, m’escoltes?
- Sí, sí, gràcies, perdona, perdona.
Quan ja tinc fet el café, torne al saló i Tania segueix distreta escribint al mòvil.
- Però que fas? Tanta estona amb el mòvil...
- No t’ho creuras! És Teresa! Que diu que té uns dies lliures i vol vindre a Madrid!
- Teresa? Teresa...? Doncs no m’enrecorde.
- Sí que t’enrecordes. La que vam coneixer a l’acampada fa 4 anys... aquella que ens la va presentar Pablo.
- Aaaaah! La xica aquella... Era de Cadiz crec. Qué simpàtica era!
- Podriem convidar-la a sopar, no et pareix? I així l’ensenyem el nou pis que tant d’esforç ens ha costat. L’AVE arriva el dimarts a les set. I si vol pot quedar-se a dormir també. Ho dic perque tenim una cama lliure, encara que quasi no hi ha res més a l’habitació.
- Sí, per no tindre no tenim ni plats. Hauriem d’anar a comprar-ne alguns de més i alguna que altra cosa per a anar ampliant la vaixella.
El dilluns a les sis de la vesprada ja erem a l’IKEA. Feia temps que no hi veniem i hem va fer gràcia l’eslogan de la nova temporada: “COMIENZA ALGO NUEVO”, no se per què però vaig pensar que m’ho deia a mi. Però Tania tenia molta presa i de seguida hem vaig distraure buscant el que necessitavem.
El dimarts, mentres estavem preparant el sopar, va sonar el timbre de casa.
 Comenta
 
Capítol 3 Nova imatge al mirall
Teresa va estar tres dies a Madrid. Vam tindre temps per a tot: per a vore alguns llocs enblemàtics de la capital, per a vore vore uns altres llocs menys turístics, per a presentar-li als meus amics, per a invitar-la a la facultat i parlar-li  dels problemes del nostre treball – tenint en conte que ella també és del gremi –, per a fer alguna escapada al Sirius (no tot va ser patir) i sobretot, per a parlar i parlar. De qué? Dons de quasi tot, de les nostres vides, del present, del futur, dels projectes... Hui pense que aquells dies van ser decisius per a mi, o més ben dit, per a tots nosaltres.


***


La meua vida a canviat molt en aquest darrer any. He deixat els canuts i l’escàsa mala vida que portava i no he tingut més remei que acostumar-me a la vida seriosa dels eurodiputats: l’estres dels viatges freqüents, les reunions i debats al Parlament Europeu, les entrevistes en televissió, a més de la consolidació del nou partit que hem creat i la publicació dels meus llibres. Tania tenia raó quan insistia en que em dedicara a la política. Brussel·les es una ciutat bonica pero un poc trista perque plou a montó.

Aquest cap de semana a Sevilla em compensa de tanta pluja. No fa un sol espectacular però es pot passejar i gaudir d’aquesta ciutat andalusa en un dia tan especial. Teresa m’ha tornat l’invitació i m’ha convidat a dinar a un restaurant típic del barri de la Macarena, molt proper a la nostra oficina.

Després de l’últim mitin, al que van acudir 12.000 persones, estic convencut de que el nostre treball està fent-se bé. Molta gent ens reconeix pel carrer, ens felicita i vol fer-se fotos amb nosaltres. El que més gràcia hem va fer va ser quan, de camí al restaurant, un xiquet d’uns deu anys se m’acosta i hem diu:

- Hola. Tat que tu ets el Pablo de la tele?

- Suposo que si, i tu qui eres?

- Jo? Jo soc Iván, encara que no em coneixeràs perque no surt a la tele.

No vaig poder evitar riure.

- Mon pare sempre està parlant de ti, l’agraes molt, saps? No sé per qué. Qué fas a Sevilla? Vens a vore la Semana Santa? Tot el món vé. Jo soc nazaré a la meua cofraria. De quina cofraria ets tú? Saps que a Abril tenim la Fira? Vindràs a la meua caseta? T’agrada el flamenc? I el “pescaíto frito”?

El xiquet estava emocionat i jo abrumat amb tanta pregunta. No vaig sentir tants tòpics tipical Spanish junts des de que vaig vore “Ocho apellidos vascos”. No sabia qué respondre, el xiquet em mirava expectant esperant una resposta i em vaig vore obligat a dir alguna cosa:

- Quasi que m’agrada més la Fira d’Abril.

- Olé! Sí!? De veritat!? Qué bé. Mon pare fliparà. Adeu Pablo, ja ens vorem. M’hem vaig, que els meus pares m’estàn esperant i hem renyiràn.

Aquesta conversació em va donar bones vibracións.  Per un moment vaig pensar que el caràcter andalús i el meu partit podrien ser perfectament compatibles.

Hui és 22 de març de 2015. Són les huit de la vesprada i no queda res per a saber els resultats de les eleccions autonómiques andaluses. I ara recorde que també queda una hora per a que comence el “gran clàssic”. Espere que no tota la gent estiga pendent del partit i algún que altre es preocupe per saber com va l’escrutini electoral. Comencen a reunir-se al carrer periodistes i fotògrafs dels diferents medis de comunicació.Està començant a ploure però ells segueixen fent el seu treball, mereixerien un bon aument de sou. Estem tots reunits a la nostra oficina amb uns entrepans i unes cerveses però ningú te ganes de sopar, almenys de moment. Ja ho celebrarem després. He tingut el telèfon apagat perque volia tindre un dia tranquil però crec que ja es hora d’encendre’l per el que puga pasar. El tinc tot plé de whatsapps. Els pegue una ullada ràpida i em centre en dos que em criden l’atenció. Un és del meu pare, que em diu que passe el que passe se sent orgullós de mi. L’altre és de Txipras. Em desitja bona sort en anglés, l’hi responc amb uns emoticons. M’asome a la finestra i veig el carrer plé de gent amb les seues banderetes liles, i cridant. A la sala tenim una gran pantalla de televissió, un montó de portàtils, i estem continuament canviant de canal.

Per fi pareix que van a donar els primers resultats. Estic molt nervios, tots ho estem.

Com sortirà aquesta nova prova? Demà parlarem.

 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]