Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



oacunacanals
Mataró
 
Inici: En flames

Capítol 1 Tot comença aquí
Escolto el clàxon rere meu, i sé amb seguretat que és en Miquel que m’ha vingut a buscar. M’aixeco i miro com baixa del cotxe.

- Tàsia, què fas amb el xandall? No recordes que avui comença, de nou, la tortura?
- Clar que ho recordo, però necessitava una mica de soledat abans de tornar allà.

Entro dins del cotxe i veig que ha agafat la meva motxilla i la maleta. Em mira i sé que ha anat a casa meva. Ens encaminem cap a l’internat.

M’haig de presentar. Em dic Anastàsia, més coneguda pels meus amics com Tàsia. Tinc setze anys i visc en una societat on durant els estius ningú treballa, i on, durant la tardor, l’hivern i la primavera, no hi ha cap adult a la ciutat. Bé, per no dir que no hi ha ningú. Tots van a treballar o els nens a estudiar a diferents internats. Us diré que sóc una mica estranya i a vegades insuportable. M’agrada llegir i marginar-me de tothom, encara que en Miquel sempre em porta a festes estranyes. Em vesteixo amb robes bastant obscures encara que algun cop m’agrada combinar colors incombinables. Sóc d’una estatura mitjana, tinc el cabell castany i uns ulls blaus i potents. El que més m’agrada de mi és la meva capacitat d’imaginar, tant en somnis com desperta. Sóc filla única i no tinc una bona relació amb el meu pare; la mare va partir ahir cap a la feina i ja vaig fer els comiats necessaris. Per aquest motiu no s’ha fet esment de cap comiat a cap membre de la meva família.

El noi que m’ha vingut a buscar és el meu millor amic. Com ja he dit, i més d’una vegada, es diu Miquel. Tots a l’escola rumoregen que tenim un rotllo o alguna cosa així, però no és cert, o almenys de la meva part.
Vaig veient el bosc que envolta tot el poble i, al fons, el gran edifici del maleït internat.

- Has preparat cap discurs per la teva arribada? –pregunto per trencar l’estrany gel que s’ha format avui.
- Doncs veritablement, i per molt estrany que soni, no tinc res a dir. Només saludaré les meves fans i t’agafaré la mà per posar-les geloses i que els surti fum per les orelles.

Ric d’ell, de les seves bajanades. És un pallasso de professió. Aquest no ha tingut fans en la seva vida.

- Què et penses, que menteixo i no tinc fans? Et penses que t’ho conto tot?
- Clar que sí! Si no, ja estaries mort, tu!
- Doncs sento dir-te que m’hauries de matar ja.

Ric, i ara de valent. No puc parar, em fa tant de riure, aquest noi...

Abaixo la finestreta perquè entri l’aire i veig que l’Òscar i la Mireia, la meva millor amiga i el seu germà bessó, ens avancen i ens xiulen. En Miquel es pica i prem l’accelerador. Anem jugant una mica fins que arribem a un semàfor, l’últim abans d’arribar a l’internat.

- Bon dia, nois –diu l’Òscar.
- Bon dia! –saluden en Miquel i la Mireia alhora.

Abans que pugui desitjar els bons matins, el semàfor es posa verd i surten tots dos embalats. Tot això de les curses em fa oblidar que avui comença un nou any de tortura i crítiques cap a mi. A més, veure la immensitat d’aquell edifici i el cotxe de la meva enemiga numero u ja fa que agafi odi a la meva pròpia existència. En Miquel i l’Òscar aparquen un al costat de l’altre. Es saluden amb un xoc de mans i jo a la Mireia, amb dos petons.

- Estem amb tu –em diu a l’oïda.

Em coneix la mar de bé per saber que això em reconforta. Saludo l’Òscar i en Miquel a la Mireia i ens dirigim a la sala d’actes on trobem a gairebé tothom assegut. Ens asseiem a la setzena i última fila junt amb en Maties, un company de classe. Es tanquen les portes menys una que romandrà oberta fins que surti l’últim professor. Llavors, quan tothom està callat, la directora comença a parlar.

- Estimats i estimades alumnes de l’internat Sant Gregori, avui comença un nou curs i noves històries amb uns nous graduats. Vull, primer, fer un minut de silenci pels morts en els jocs en memòria del gran Gregori Sales i, a continuació, abandonaran la sala tots els estudiants amb els seus respectius professors menys els alumnes que es graduaran aquest any.
Aquest minut se’m fa etern. Penso en els jocs i en els morts. No sempre mor gent, però l’any passat va donar la casualitat que els dos equips eren completament contraris i ja estaven marcats de feia molt de temps: les víctimes van matar els agressors.
Després del minut de silenci va començar tothom a parlar fins que només vam quedar nosaltres, i el gran soroll va quedar en un dèbil murmuri. Vam callar i vam sentir a la directora i el que ens havia de dir.

- Bé, estimats pregraduats, com ja sabeu, cada any es celebren els jocs del Sant Gregori i aquest any sou vosaltres els protagonistes. Les normes del joc no impliquen la mort dels contrincants. És a dir, l'única norma és que no hi ha normes. Ara coneixerem els líders dels dos grans grups –i en acabar la frase prem un botó.

Apareixen alguns dels nostres noms a la pantalla de la sala: la Mireia, un cop; l’Òscar, dos; en Miquel, tres; el meu, quatre. I apareix el primer nom en la gran pantalla: Margaret Garcia, la meva enemiga.

- Margaret, siusplau, baixa aquí –diu la directora i prem una segona vegada el botó.

Els noms tornen a rodar davant meu. Em fixo en tots els que surten, fins i tot porto el compte de quantes vegades surt cadascun d’ells. Els conec a tots i la majoria són o enemics o persones conegudes amb les quals no he parlat gaire en setze anys. El meu nom no ha sortit en cap moment. De cop i volta, la ruleta de noms para i mostra el segon nom: Anastàsia Delmar.
 Comenta
 
Capítol 2 Tot ha canviat
Em trobo corrent sobre la gespa.

Corro per fugir, corro sense mirar enrere, corro de manera desenfrenada, corro com si no hi hagués demà.

Veig la directora agafant un cotxe i escapant.

Vull desaparèixer de l’infern que s’ha format en menys de 10 minuts. Sento els sorolls que fa el foc en enderrocar una part de l’edifici, sento els crits de la gent cremant, sento els nens demanant ajuda, sento la Margaret demanant-me perdó i suggerint-me que corri més. M’allunyo tant com puc. Em fico entre els arbres del bosc i intento formar part d’ell.

Veig un clar i és quan freno, freno de cop, ensopego i gairebé caic. M’assec sota un arbre proper i m’abraço les cames. No sento res. Ningú no crida. L’infern ha desaparegut. Estic sola. Només és un somni i l'única cosa que vull és despertar. Tanco i obro els ulls. Em pessigo. Res succeeix. És llavors que em recordo de la Mireia, d’en Miquel i de l’Òscar. No he sabut res des que tot ha començat a cremar-se. Què he fet? Com he pogut deixar-los allà sense assegurar-me que estaven vius? M’aixeco bruscament i a causa del fred tot em fa mal. M’he congelat.

Corro. Torno a córrer.

Anastàsia Delmar Rio, què carai estàs fent? Em pregunto a mi mateixa obligant-me a parar. Ells estaran bé, us trobareu al lloc secret a mitjanit i tot estarà bé.

Caic sobre la gespa.

* * *

Han passat cinc mesos des de que l’últim curs va començar.

Em trobo a l’internat un altre cop. Veig, objectivament, com tot passa. Un primer incendi és provocat, davant meu, sobre el material de lluita. Estic a la sala de lluita i, amb una rara intuïció, agafo la mà de la Margaret per sortir corrent. Ara no som enemigues, però tampoc amigues. És només una relació per conveniència. Sortim per la porta cap al gimnàs i la següent cap al pati. Ens trobem companys tan desconcertats com nosaltres. Alguns del seu equip, altres del meu. Ens expliquen que a les sales on es trobaven tot ha començat a cremar-se. Un segon incendi, o almenys dels que jo he vist, es crea en l’àrea infantil. Tot i no estar en el mateix equip, ara ho sembla i ens decidim a ajudar els petits. Entrem i sortim de les aules carregats de nens que criden de por. Alguns cremats i d’altres sense ferides. Presencio un tercer incendi a l’àrea dels pregraduats, és a dir, la nostra. En un primer moment penso que podria ser la gran primera prova dels jocs, però em trec aquesta idea del cap perquè sento inútil que la directora corrés el risc de cremar-se, ella i una enorme quantitat de nens. Llavors se m’acut que tot això pot ser una mena de manifestació per part dels descontents amb la societat actual.

Quan acabi amb aquesta àrea aniré directa a la nostra. Deixo els últims nens sobre la gespa, m’asseguro que estan bé i sento:

- Anastàsia, corre, salvat! –la veu de la Margaret rere meu.

No vull mirar enrere, no vull veure què passa, no vull que torni a ser una broma pesada d’ella, no vull suposar que el causant de tot això l’ha atrapada, no vull pensar que s’està cremant.

Em giro i la veig sortint a poc a poc i decaiguda per l’entrada. La seva preciosa cabellera està cremant; la jaqueta de l’uniforme, encesa en flames i un peu sense sabata. La miro. Em mira; i només puc veure sinceritat en la seva mirada. No vull, no puc, no he de, no sóc així. Egoista? Mai. Solidària? Sempre.

- No pensis. Només corre. Els teus amics estaran bé –arrossega les paraules.

La torno a mirar. Miro d’on he sortit. Miro l’àrea infantil. Miro l’àrea de maduresa, que també ha començat a cremar. Miro l’àrea dels pregraduats.

Penso en què farien els meus amics. Ells marxarien per després tornar a buscar-me. Llavors surto corrent.

Em trobo corrent sobre la gespa...

* * *

Obro els ulls i el que trobo és una habitació de formigó sense pintar i amb material informàtic trencat. Teclats sense tecles, ratolins arrencats forçosament, torres obertes de mala manera, pantalles esquerdades...

- Hola? –pregunto al no-res.

Intento moure les mans però les tinc enganxades en una canonada. Intento aixecar-me i veig que és inútil perquè els peus també estan lligats. Em faig mal a les mans de forçar-les per poder sortir d’allà.

Ha estat un record dins d’un somni? Un malson massa llarg?

- Camineu! No us atureu! –sento que diuen fora la porta.

Una porta que fa un moment era inexistent per als meus ulls a causa de la gran foscor que hi ha. Sento un cop que va seguit d’un crit.

- Voleu callar! Anem a veure la vostra amiga!

Miquel? Mireia? Òscar? Algú del meu equip?

La porta s’obre i entra un home, relativament gran, amb una arma a la mà.

- Hola, Anastàsia, com estàs? –diu la mateixa veu d’abans.
- Qui ets? On sóc? Quina hora és? Quin dia és? Què faig aquí? Amb qui parlaves? Qui manaves callar? Qui has pegat?
- Tranquil·la, maca, només respondré una pregunta –diu amb to divertit; riu–. Endavant, nois.

Entren set nois alts i semblants entre si. Cap noia excepte les persones que porten pels braços. Miquel, Mireia, Òscar, Pau, Paula, Sara i Martí. Els quatre últims, companys d’equip.

- Bé, digue'm alguna cosa que vull saber i els teus companys i amics no moriran.
- Tàsia, no diguis res! –diu l’Òscar, i rep un cop al cap.

Dues llàgrimes de la Mireia fugen dels seus ulls.

- Comencem. Primera pregunta –i el primer noi aixeca en Miquel i l’apunta amb una arma–. Què vas fer en veure el primer incendi?

En Miquel em mira. La seva mirada diu que no respongui, que calli, que no murmuri, que no digui cap paraula, que no plantegi cap frase, que em quedi allà sense fer res. No puc. És impossible. Va en contra dels meus ideals.

- Vaig sortir corrents cap a fora –contesto.

Fugir sense els meus amics també anava en contra de mi mateixa, recordo.

- Bé. Següent –el segon noi aixeca la Mireia i també l’apunta–. Què vas fer en veure que tot cremava?

Una nova llàgrima cau pel rostre de la meva amiga.

- Ajudar en l’àrea dels infants.
- Amb qui? –tercer noi; tercera persona; tercer apuntat.

L’Òscar ni tan sols em mira. Està totalment neutre.

- Amb la Margaret, la meva enemiga.
- On és ara? –aixequen en Pau.
- Cremada, suposo. Vaig fugir per ordres seves.
- Vas poder veure com l’àrea dels pregraduats es cremava? –maltracten la Paula.
- Sí.
- No et vas assegurar que els teus amics estiguessin vius? –posen en peu la Sara.

Miro en Miquel. Passa un segon amb les nostres mirades en contacte. Miro la Mireia. Un altre segon. Miro l’Òscar. Un segon més fins que em mira i un altre fins que aparto la mirada.

- No.

Abaixen tots tres la mirada.

- Bé, última pregunta –últim noi; última persona; últim apuntat; última resposta–. On és la directora?

Fàcil.

- No ho sé –responc amb gairebé un somriure.
- Resposta errònia –diu i mira el setè noi.

L’últim que sento és un tret. L’últim que veig és la sang fugint del cos d’en Martí. L’últim que noto són les mans del setè noi agafant-me i obligant-me a sortir de la sala.
 Comenta
 
Capítol 3 Res és com creiem i tot ha acabat
Després de tres mesos, sé amb seguretat que res del que ha passat ha estat un somni sinó que es tracta d’una realitat massa cruel. Veritablement, però, no és tan dur ja que ens han tractat molt bé i de l’única cosa que ens podem queixar és que ens manen els treballs més bruts, com ara rentar els plats, posar la rentadora, netejar els banys, recollir les habitacions i passar l’aspiradora dos cops al mes.

Si res de tot això hagués passat estaríem començant els jocs del Sant Gregori. Si res de tot això hagués passat en Martí i la Margaret estarien vius. Si res de tot això hagués passat el curs s’estaria acabant. Si res de tot això hagués passat tornaria a veure la mare –suposo–.

Em trobo a l’habitació d’hotel en la qual ens allotgem tots set supervivents de l’internat. Tot està en silenci. Tots estan dormint. Miro a dalt a la dreta, l’Òscar dorm amplament sobre el llit de la llitera. A sota, la Mireia dorm com una princesa, gairebé no s’ha despentinat i està encongida com un cargol. Ara em giro i miro a dalt, on suposo que en Miquel dorm com un nen petit. Tanco els ulls i intento agafar el son, però als segons d'estar amb els ulls tancats piquen a la porta i obren. Miro amb els ulls entreoberts qui és. Entra l’Abel, l’home que va disparar, que VA MATAR en Martí. Porta un uniforme completament negre. Em mira. Sento la seva mirada d’ulls grisos sobre tot el meu cos. Gira el cap de mala manera i crida:

- Amunt, nois! És hora que us aixequeu, avui serà un dia llarg.

Aixeco una mica el cos i el veig davant de la llitera d’en Pau, que encara no s’ha llevat. L’Abel observa el cos d’en Pau tremolar i suar. Ens mira a la resta. Miro com els meus amics també estan incorporats. Torno a mirar l’Abel que s’apropa a l’oïda d’en Pau.

- Desperti, soldat! –li crida, i en Pau s’aixeca de cop.

Serà cabró! Em mira, somriu malèficament i s’encamina cap a la porta.

- En menys de tres minuts us vull a la cafeteria –diu i tanca la porta tot seguit.

Ningú no diu res. No parlem de res. M’aixeco l'última i faig el llit. Em vesteixo amb uns leggins i una samarreta de color salmó. Quan tots comencen a sortir em quedo al darrere. Em quedo amb en Pau.

- Estàs bé? –pregunto, preocupant-me com si encara fos la capitana de l’equip.

- Sí. No és de bon gust aixecar-se amb el crit de ningú, però estic bé. Gràcies.

El toco en senyal que sóc allà per al que necessiti i ell sembla entendre-ho. Ens avancem i ell es queda amb les seves amigues; jo vaig amb els “meus”. Agafo de la mà la Mireia i miro l’Òscar a l’altre costat. Ell també em mira i em somriu. En aquests últims mesos, encara que no hem parlat gaire ningú amb ningú, crec que m’he unit més a l’Òscar. Després miro a la meva esquerra. Miro en Miquel, que també somriu.

En travessar la porta del menjador tinc el pressentiment que avui serà un dia estrany. Potser, fins i tot, un dia fatídic. Deixo anar la Mireia i ens posem en fila d'un. Agafo una simple magdalena i un suc de préssec i anem cap a una taula de sis. Canvio de lloc una cadira i m’assec. Mengem tots set sense dir res. Escoltem com els altres soldats bromegen i parlen entre tots ells. Indiferentment de la taula en què estiguin. Som els marginats dels soldats. Veritablement no som soldats, ja que vam ser agafats d’un internat de mala mort. Però l’Abel ens considera com a tals. Miro la Sara, després la Paula, en Pau, l’Òscar, la Mireia, en Miquel. Observo que també han acabat. Ens aixequem a la vegada, deixem les coses i ens posem davant la sortida a esperar que els altres acabin.

Pijitos d’internat, vosaltres aneu al darrere –diu un dels set nois que  van estar a la sala la nit de la mort d’en Martí.

- Què passa, Gordon, no saps anar més ràpid a l’hora de sortir, que has de posar-te justament a la porta? –dic quasi rient.

Escolto els riures dels meus amics i veig com en Gordon els mira amb odi. Però abans que pugui dir res més entra l’Abel per la porta. Ara és quan jo ric també.

- Què fa tanta gràcia, soldat Delmar? –pregunta.

No contesto, no li donaré el plaer que es posi a la defensa d’un dels seus fills.

- Bé, soldats de reconeixement, en marxa!

I tots ens posem ferms. Sortim d’un en un cap als cotxes i nosaltres ens dividim en dos grups. Pujo al seient del copilot d’un dels cotxes i ens n'anem. Sempre desconeixem el lloc cap a on ens encaminem, així que no perdo el temps en preguntes absurdes. Miro el paisatge, que òbviament no ha canviat des d'ahir. Un bosc dens, com el que envoltava l’internat, rodeja l’hotel en el qual ens allotgem. L'única diferència és que estem molt i molt lluny de casa. Ho sé perquè quan vam sortir d’aquella sala ens vam ficar en algun cotxe d’aquests i vam estar durant hores en carretera. Sóc gairebé conscient de la quantitat d’hores que van passar perquè quan vam sortir tenia la sensació que no feia gaire estona que era fosc, i vam arribar a aquell hotel quan sortia el sol. A diferència dels meus amics, no vaig dormir ni una hora fins a arribar a un lloc, gairebé segur. El que hem fet des de llavors ha estat seguir ordres i obeir. Anar a diferents pobles i saquejar totes les botigues de menjar. Segons l'Abel, això és un nou principi. Que ells no són els únics que van començar a cremar coses i rebel·lar-se. Que l'única cosa que han fet és resistir perquè van ser atacats per un grup com ho són ells ara. No em crec res del que ell diu, però això sembla raonable. Amb tots aquests pensaments, no m’adono que ens hem aturat davant d’un gran magatzem on posa: Supermercat. És amb el toc d’en Miquel que sóc conscient que hem de baixar. Llavors obro la porta i baixo. En Miquel, seguit de la Mireia i l’Òscar, també baixen. Ens reunim amb l’altra part de l’exequip i ens dirigim al davant de l’Abel.

- Bé, ja sabeu com va això. Entrem, agafem el que necessitem i ens n'anem.

No diem res, només diem sí amb el cap i ens dividim en grups de set. Llavors passa per cada grup i ens dóna un mapa electrònic amb la zona que hem de cobrir. Fan una rodona al meu voltant i mirem què ens toca: Zona de les Begudes.

És una zona interessant ja que d'aigua, en necessitem, i molta. Així que potser ens trobarem algú.

Entrem tots per la porta principal i, una vegada a dins, ens separem en

grups per anar a la nostra zona respectiva. Ara, una vegada tancades les portes, és quan hem de encendre les lots. Carns. Peix. Vaig llegint cada cartell. Verdures. Infantil. Cosmètica. Begudes! És aquí. Uns grans passadissos amb unes prestatgeries enormes i altíssimes. No sembla un supermercat, més aviat és semblant a un gran magatzem de productes diaris. Em separo dels meus amics, vaig al passadís de darrere i deixo que ells agafin l’aigua. Veig una ombra que s’apropa cap a mi. Una dona. Una dona d’uns quaranta-cinc anys. Va carregada amb unes bosses que deixen veure unes ampolles d’aigua, ampolles de llet i alguna cosa de carn. S’apropa més. És la directora! No dic res, em quedo paralitzada. Em fa un senyal de silenci amb el dit i no m’atreveixo a desobeir-la. Llavors, després d’uns segons mirant-nos, surt corrents. Sense dir res més, agafo unes coca- coles dels prestatges i torno amb els meus amics.

- Has vist la directora? –em xiuxiueja la Mireia a l’oïda.

- Vosaltres també l'heu vist? –pregunto a tots sis.

Diuen sí amb el cap.

- Només desitjo que no l'enganxin –sentencia en Miquel.

Tots ens quedem pensatius durant un segons. Sabem perfectament el que passaria si l'atrapessin. Tots desitgem el mateix que en Miquel. Me’ls miro amb l’expressió, o almenys és el que vull demostrar, que no passarà res i tot anirà bé. Però no és cert, no sé si alguna cosa passarà, no en puc estar segura...

Llavors caminem cap a l’entrada.

- Hola, pringats! –sentim que diu en Gordon darrere nostre.

Ens espantem, guardem les coca-coles com podem, ens girem per mirar-lo i ens tornem a girar per continuar caminant. Em faig la pregunta que segur que s’estan fent els meus amics: La deu haver vist? Sortim i la llum solar ens fa mal als ulls. Carreguem les ampolles d’aigua dins del maleter i esperem que l’Abel doni l'ordre. El veig parlar amb en Gordon i ens miren. Després de parlar una estona més, en Gordon agafa els seus germans i s’endinsen, una altra vegada, al supermercat. Agafo la mà de la Mireia, totes dues sabem el que significa.

Al cap de mitja hora, un dels germans surt amb la directora agafada pel braç. Sincerament, confiava que hagués sortit per un altre lloc. Llavors l’Abel crida els seus altres fills perquè surtin d’allà.

- Tàsia, Miquel, Mireia, Òscar, Sara, Paula i Pau, apropeu-vos –crida ara l’Abel.

Ens mirem tots i avancem cap a la seva posició.

- Havíeu vist la directora? –ens pregunta.

- No –diu en Pau.

- No des de l'última vegada a l’internat –assegura en Miquel.

- No des que la vaig veure fugir –afirmo.

L’Abel ens mira desconfiat.

- Senyora, estimada directora del Sant Gregori, has vist aquests nois avui? –pregunta estirant-li els cabells.

Just en aquell moment surten en Gordon i els seus germans i es col·loquen per darrere nostre. Agafo la mà d’en Miquel. Miro en Pau, la Paula i la Sara, que em somriuen. Miro l’Òscar i em pica l’ullet. Entre ells també s’agafen  les mans. Sé exactament què passarà a continuació.

- No, senyor! –diu la directora entre crits.

- Mentidera! –diu apunyalant-la, i la tira de mala manera.

Sento sis trets. Els meus amics cauen. Sento que les mans de la Mireia i en Miquel rellisquen. A què esperen? L’Abel em mira. Un últim tret i la meva sang fugint. Tot ha acabat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]