Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Ariadna Martïnez
Torreblanca
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 Banc de pensaments
Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixe de fumar i últimament procure fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada. De tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar amb cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra. Encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamen: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquen. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai...però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorre. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumisc, doncs existisc. Qui ho entenga, que ho compre, però amb mi que no hi compten.

Em vaig asseure a un banc mentre fumava, i em vaig dedicar a observar la gent que passava, sovint m’agrade fer aquesta activitat. Ho considere important. Sempre que vaig a algun lloc m’agrade passar algun temps obsservant la gent, analitzant-la detingudament. A la gent que va amb pressa, a la que s’agafe el seu temps pera a contemplar la vida...sovint pense que hi ha dos tipus de gent, la que vol que el temps passe per a poder realitzar totes les metes o somnis que tenen en la vida i en algun moment se n’adonen que de tan de pressa que han anat, han perdut la noció del temps i no han realitzat tot allò que amb ganes ganes volien fer. I els que s’ho agafen tot amb calma i van realitzant a poc a poc, sense pressa. Personalment crec que jo pertany a un grup apart: al grup de persones que no creuen que la vida és per a realitzar metes o complir objectius. La vida és per a viure el moment, l’ara d’avui i no el futur de demà. Per això vaig començar a fumar, no vaig pensar en els problemes que em podria portar el futur, i ara ací estic, amb quaranta-cinc “tacos” i amb dificultats per a respirar.

De sobte, tallant els meus profunds pensaments, se’m va arrimar un xiquet i em va preguntar què era allò que tenia a la boca i del qual eixia un fum blanc com la neu. Abans que poguera contestar-li, una dona, la que supose que era la mare del xiquet, va fer un crit i el xiquet va anar. Aquest xiquet no devia tindre més de set anys, em va estranyar molt quan se’m va arrimar, no sol arrimar-se’m molta gent. De fet la gent fuig perquè no sóc l’estereotip de persona “normal”. Encara no sé què s’entén per persona normal, la gent que es passa tota la setmana pencant? O obsessionats a mantenir la línia perquè ningú no es pensi que han engreixat? I són aquestes mateixes persones les que, després, ixen els caps de setmana i beurn com a cabres. I al matí següent pengen les fotos de la nit anterior ─que no importen a ningú─ a les xarxes socials amb titulars tan vulgars com Quina nit! o Nit amb els millors! Aleshores les altres persones comenten coses, no menys vulgars, com Us estimo guapíssims! O coses per l’estil que ho diuen per a quedar bé i ves tu a saber perquè més.

Pensant en diferents actituds, tampoc entenc o suporto això que unes persones es creguen millors que altres. És a dir, qui els ho ha dit que ho són? De fet tots som iguals, qui eres tu per a pensar que pots tractar-me com un tros de merda? Jo tinc una opinió molt particular sobre aquest tema per una cosa que em va passar fa uns anys. Jo ja estava sol a la vida i no ho portava molt bé en aquell temps. Tot va ocórrer un matí que jo passejava per aquest mateix parc, tenia vint-i-set anys. Em vaig creuar amb un grup de joves d’aspecte de bona cas. En veure’m van riure, i molt, perquè portava roba desgastada i tenia tota la pinta d’un sense-sostre. Aleshores van començar a ofendre’m de manera molt agressiva. Tenien uns deu anys menys que jo, així que ho vaig deixar córrer però, aleshores, sense adonar-me’n, van passar de la boca als punys. Va acabar amb una pallissa grandiosa, el següent que recorde és haver-me despertat al matí en aquest banc. Llavors vaig comprendre que per uns moments, eterns per a mi, havia estat la joguina d’uns arrogants ben plantats que cregueren ser millor que jo. És per això que, des d’aquell dia, passo tant de temps aquí, en aquest banc.

Finalment, després d’una bona estona allí assegut mirant al no res i pensant en tot vaig decidir aixecar-me i anar caminant tranquil•lament cap a casa, i quan dic casa em referixc a un pis de seixanta metres quadrats a un edifici de quinze plantes a la zona residencial-marginal de la ciutat. El trajecte no és curt, però el faig caminant tranquil•lament amb tota la parsimònia que em cap a dins i amb poca pressa per arribar perquè de totes formes, jo sé el que m’espere. El que m’espera és una nevera buida i un llit que sembla una porta tombada, per la seua duresa. Tampoc tinc tele ni ordenador. Evite passar tant de temps allà dins com puc, per això a l’arribar al portal de l’edifici m’he parat i he decidit que no volia seguir vivint aquesta vida. He tornat per on he vingut i ‘he assegut al mateix banc on he estat tot el dia. Encara tinc tres hores per a pensar que vull fer, però tornar a cas no és una opció.
 Comenta
 
Capítol 2 Canvis sobtats

Després d’aquesta decisió he pensat a caminar un poc pels carrers, així mentre perd el dia potser trobe un lloc on ficar-me.
Avui és dissabte, desgraciadament, perquè els dissabtes la gent ix al carrer i això em posa bastant nerviós. Camine pel carrer i no tinc espai per moure’m. Tots actuen com si el carrer fóra d’ells i de fet el carrer no és de ningú. Actualment moltes persones pensen que el carrer és de la seua propietat. Tiren brossa al terra, pinten les parets amb dibuixos espantosos que no representen res ni li importen a ningú. També hi ha la gent que va en grup i que caminen ocupant molt d’espai. Quan passes ni s’aparten i et veus obligat a baixar de la vorera, on pot ser t’arrambe un vehicle. No solc ser molt catastròfic però arriba un punt en la vida en què ja has vist massa coses i la realitat ha cobert el teu subconscient completament.

L’ambient era d’allò més insuportable. Aquests són els moments en els quals em sent sol enmig d’un munt de persones. Això no em passa quan estic al banc, al meu banc. Allí, tal com he dit em més d’una ocasió, em sent protegit. Per això hi he anat. He pensat que em sentiria millor allà però sorprenentment ja hi havia algú assegut: una dona.

M’he sentit, al principi, molt emprenyat i tenia totes les ganes de fer-la fora però he considerat que el banc no és meu i no puc tirar a ningú. Així que m’he limitat a asseure’m a l’altra punta del banc. Després d’una estona molt llarga jo encara seguia enfadat i la dona encara no se n’havia anat. Cap dels dos badava boca i jo, personalment, no pensava fer-ho. La veritat és que no m’agrada parlar gens, em referisc a mantenir conversacions. I quan la dona que hi havia al banc s’ha girat i ha dit –hola- m’he quedat molt parat. Les conversacions que menys suporte són les que et sents obligat a contestar. Encara així també he dit –hola- , per provar i pensant-ho bé tampoc ha sigut tant mala experiència.

I una altra vegada el silenci ha tornat. Però no per molt de temps perquè la dona m’ha dit –moltes vegades t’he vist ací assegut i em pareix que t’ha molestat que jo estigués ací asseguda quan has arribat, perquè?- Això ha estat la gota que ha vessat el got. Per un moment he pensat en marxar però deixaria el banc sol i eixa no era la idea. He contestat –al banc em sent feliç, més que en cap altre lloc. Ací la gent no em molesta, no m’agrada la gent, i a més em sent com protegit-. Només ho he dit he tingut clar que la dona s’aixecaria i fugiria però no ha estat així la cosa. M’ha dit –t’entenc perfectament, a mi la gent tampoc em fa cap gràcia i menys tota aquesta mena de normes estereotipades que han instaurat en la societat. Si ets grossa mal, si ets vella mal també, només és bé si ets jove i prima. Jo abans no era així, tenia el meu treball i els meus amics però un dia la empresa en la qual treballava va decidir que necessitava personal més jove i em va fer fora. Com no cobrava, no tenia diners i no podia eixir mai aleshores els meus amics van passar de mi. Vaig decidir que la meua relació amb la gent s’havia acabat, només et volen per si necessiten alguna cosa i aquella no era la meua forma de pensar. Per cert, em diuen Laia.-

Això m’ha deixat bocabadat. Aparentment aquesta dona té la mateixa opinió que jo sobre la gent . –Jo em dic Carles- li he dit. Laia m’ha preguntat si volia anar a sa casa, no solc acceptar coses així però com que era tard i no tenia cap lloc on anar aquesta m’ha paregut la millor opció. El trajecte no ha sigut llarg, sa casa està a un edifici d’aquests que hi viuen dues famílies per pis però ella viu sola. Hem entrat i m’ha ofert una cervesa, no bec alcohol però tampoc li faig fastig. Ens hem assegut a la taula sense parlar però tampoc ha estat un silenci incòmode perquè a cap dels dos ens agrada parlar. Mentrestant jo he pensat que la sobtada aparició d’aquesta dona en la meua vida potser canvie moltes coses.
 Comenta
 
Capítol 3 Un raig de llum
Després de dues hores continuem ací asseguts sense dir res. No crec en el destí ni res d’això,però m’agrada pensar que si estàs molta estona aturat és perquè la vida s’està preparant per a algun canvi que repercutirà fortament en tu. Com quan vaig fugir de casa, bé exactament, vaig eixir i no vaig tornar. El que dic és que en el temps que va passar des que vaig eixir de ma casa fins a que vaig decidir no tornar, va hi haver una estona en què em vaig dedicar a estar assegut a un banc i no fer res.



I no sé si té a veure amb això que acabava de pensar però Laia ha dit─ Crec que vull canviar. Aquesta vida és molt avorrida. A més, pense que aquest lloc no és precisament ideal per a nosaltres. Hi ha molta gent i és aclaparant.─ Que sense preguntar-me haja considerat que jo tampoc vull estar ací m’ha paregut alleujador i estrany al mateix temps. Perquè és com si de cop tinguera alguna classe d’amiga i, ara que ho pense, potser sí.

Com que cap dels dos no té un gran entusiasme per mostrar sentiments, si qualsevol tarde a contestar, no l’atabalem. Aleshores, finalment he dit─ A què et refereixes en canviar?─ I ella m’ha contestat ─ Bé, ja que ens hem trobat per casualitat podríem aprofitar-ho i anar a un lloc on no tinguem la monotonia de la ciutat.─ Pareix molt segura d’açò però jo no ho veig tant clar, per això, li he dit amb un to un poc pujat─ Pretens que visquem al mig d’un bosc per a la resta de les nostres vides, o a una illa deserta o llocs per l’estil?─



─No─ m’ha dit, un poc sobresaltada pel to en què he parlat─ El que dic és que podríem anar a un poblet d’aquests de la muntanya on la gent pareix ser feliç i viuen dispersats en masies de pedra, tenen animals, un hort... Viuen una vida totalment apartada de la societat i molt unida a la natura.─ Per alguna raó, aquesta m’ha semblat la millor idea que he escoltat en la meua vida. No pel fet de viure apartat de la gent sinó perquè mai he eixit de la ciutat i ara mateix em sent com un presoner ací dins.─ Quan vols que marxem? Per mi podem marxar ara mateix però hi ha un problema, allà no tenim casa on viure i no crec que tinguem diners com per a llogar una masia. Perquè això és el que pretenen els polítics, que pagues per qualsevol cosa. Fins i tot per a tindre casa, que resulta que és un dret. Si no treballes, molts drets deixen d’existir per a tu.─ I tallant el meu discurs brillant ha dit─ Si venc l’apartament em donaran prou diners com per a llogar una caseta que, encara que menuda, serà perfecta per a dues persones. Porte un temps pensant en açò però per alguna raó no ho he portat a terme. Potser perquè no em sentia prou segura però ara sé que és l’única cosa que vull fer.─



Jo sabia que Laia canviaria la meua vida però no d’una forma tant dràstica. I així ha estat, en un moment s’ha alçat, ha agafat uns papers i se n’ha anat. M’he quedat sol. Volia agafar les meues coses però he recordat que jo no tinc res, així que el millor que se m’ha ocorregut ha sigut anar a fer un tomb. Encara no havia arribat a la porta, el banc m’ha vingut a la ment, no tornaria a asseure’m-hi mai més. Deixar-lo representa un canvi en mi i he volgut anar per última vegada.



Quan he arribat el paisatge era el mateix de sempre però, per alguna cosa, l’he percebut d’una altra manera. Abans d’asseure-m l’he observat un moment i, quan ho he fet, també he agafat el peta light que em quedava a la butxaca i l’he encès. Ha estat com una trompejada del passat. Els temps canvien i les persones també. Per a bé o per a mal, no se sap. Jo he canviat per a bé, soc més positiu. Tant com puc arribar a ser-ne jo. No obstant, la meua opinió sobre la societat no ha canviat, ni canviarà. Al final me n’he adonat de l´hora i he decidit tornar al pis. Laia m’espera fora amb dues bosses al terra, un sobre amb diners a la mà i dos bitllets de tren. La distància a l’estació és gran però no anem ràpids, resulta que si perdem el tren no passa res. Tenim tot el temps del món. Amb aquesta aventura que emprenem és com si ens haguérem llevat un gran pes del damunt i tenim pràcticament la resta de la nostra vida per a comprovar-ho. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]