Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



PARDALS DE TERRA
Castellódelaplana
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 NATURA MORTA
Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.

Segueixo caminant pel carrer Impotència i arribo a la plaça Real, em dedico a observar la realitat. Xiquets jugant a futbol, xiquetes parlant tranquil•lament; avis mirant amb nostàlgia els nois, potser recordant èpoques passades; homes i dones de negocis passant per la plaça sense adonar-s’hi del joc i la alegria dels xiquets; flors per allí i per allà, flors belles que ningú mira, flors tendres que ningú aprecia. Així me n’adono dels estereotips que hi ha davant de mi: sembla que les xiquetes estiguin dividides dels xiquets per una barrera infranquejable, noto com els avis comencen a criticar els joves que passen per davant, que si aquesta duu una falda molt curta, que si aquest porta uns pantalons trencats... arriben els comentaris tipus “açò en el meu temps no passava”, “la joventut d’avui dia”... Noto com em miren, m’inspeccionen. Sembla que estiguessin fent una prova de qualitat. Fan cara de fàstic quan arriben a veure els meus tatuatges. Ho fan i ni tan sols s’hi fixen en el dibuix, ni fan l’intent d’entendre el seu significat. Aquest és el seu procediment per a analitzar-ho tot: distint és igual a repugnant. Per què plantejar-me canviar les idees que he tingut establertes en la meua ment tota la vida, per què qüestionar-me allò que el meu pare em deia, que era allò que el seu pare li deia i així successivament? És realment necessari? La resposta és que no, no és necessari; però sí recomanable. Cal que algú es faci ressò dels problemes de la societat però sembla que tots pensem que ja ho farà un altre i així finalment tot es queda igual. Perdoneu-me, però tot i el meu coneixement dels problemes que hi havia a aquesta plaça, vaig continuar caminant per arribar a trobar el meu principal problema per resoldre: Lluna.

És difícil parlar d’ella, a l’igual que ho és parlar de la perfecció. No us heu adonat que no es pot definir la perfecció? Crec que és això el que em passa amb Lluna. No puc descriure-la perquè és perfecta. Quan dic perfecta vull dir perfecta per a mi i perfecta per a mi en “aquest moment”. Ara veig impossible que aquest moment no sigui llarg, però potser “aquest moment” sigui el temps abans de trobar-me-la. Allò que més m’agrada de Lluna és que mai pots saber de quina Lluna gaudiràs avui. Cada dia presenta una cara diferent de la seua perfecta imperfecció. Sí, de vegades viu imperfeccions que la fan perfecta. Pot caure i fer-ho d’una manera tan especial que aquella caiguda es converteix en el vol més especial mai vist per ulls humans. Pot enfadar-se, però el color de les seues galtes suavitza el fervor de les paraules, tan ben dites que et fan comprendre-la, tan ben estructurades que a més d’entendre-la et fan adorar-la.

Giro pel carrer i recordo la promesa que li vaig fer: “Val, Lluna. No fumaré més si és el que vols”. Recordo com es va posar d’enfadada en sentir aquesta frase. Que si no he de fer les coses per ella, que si és el millor per a mi i hauria de ser capaç de fer-ho per mi mateix... tot açò després de fer un perfecte discurs sobre tot allò que guanyen els venedors de droga i tabac a costa del dany que provoquen en els compradors. Vaig acabar dient-li: “Val, Lluna. No fumaré més perquè m’he adonat gràcies a tu de què és el millor per a mi”. Aleshores va somriure i jo ho vaig fer junt a ella i així vam seguir un dels nostres habituals passejos pel nostre carrer de l’Alegria.

En el meu camí cap a Luna em vénen a la ment molts records. El dia que una dona major ens va preguntar que si érem nuvis i Lluna va contestar: “Ell és ell i jo sóc jo i de vegades som nosaltres”. Sempre deixant clara la seua independència però també el goig que li provoca ésser amb mi. I és que Lluna i jo simplement som això, ella i jo. La perfecció i jo. I tot i sentir-me imperfecte al seu costat no em sento inferior, ja que la seua perfecció és tal que no resulta aclaparadora. Allò més curiós és que quasi ningú s’adona de com de meravellosa és: el món no és capaç d’apreciar-la, de la mateixa manera que no és capaç d’apreciar el soroll de les ones de la mar o del cant dels ocells, o del goig que produeix el silenci, o del plaer de ser conscients de nosaltres. Penso que potser per això ella em vol tant, perquè l’entenc i intento conèixer-la. Dic intento perquè no puc fer res més a causa de la seua perfecció canviant. De vegades penso sobre ella com una obra d’art que mai arribes a entendre però que sempre t’ha agradat. Sempre te transmet idees inaudites, però cada vegada d’una manera diferent. Sempre d’una manera estudiada i elaborada que l’artista va tenir en compte quan féu l’obra, però que un simple espectador no pot apreciar. No cregueu que no intento millorar la meua capacitat d’observació, cada vegada entenc millor Lluna. Cada vegada me n’adono més que sempre creuré no conèixer-la i açò serà el que indiqui que la començo a conèixer. Cal admetre que és massa complexa per a conèixer-la del tot; això, però, és potser allò que més m’agrada d’ella: la seua capacitat per a descol•locar-me i “col•locar-me”. Em “col•loco” amb les seues paraules, amb els seus gestos, amb ella quan em descol•loca. Necessito la complexitat de Lluna, crec que sense ella jo seria massa simple i demano a la vida que ens doni un “aquest moment” ben llarg.

Llanço el porro a terra i el trepitjo amb força, amb ràbia. No vull saber res d’ell, vull saber-ho tot de Lluna.
 Comenta
 
Capítol 2 LA TERRA I LA LLUNA
Arribo, la veig, m’assento, em mira, la miro, em dóna un petó, comença a parlar, la sento, comença a plorar, deixo de sentir-la. No puc entendre allò que em diu, no puc creure que sigui veritat. Per què ella? Tan jove, tan bella, tan intel·ligent, tan activa... Percebo frases soltes, intento sentir-la però fa molt que no ho faig: síndrome de Capgras, l'illusion des sosies, incurable, no reconec a una persona que diuen que és mon pare... Aquestes són les paraules més repetides i les que més “entenc”. Quan fa el posat de parar de parlar li crivello a preguntes, la primera i més important per a mi: “Em reconeixes, Lluna?”. Sento un “sí” que allibera les cadenes que m’havien fet deixar de respirar dos minuts abans. Pregunta 2: “Què és aquesta síndrome, Lluna?”. Contesta amb cara de pertorbació i concisament definint-me la malaltia; potser no fos una definició molt clara, però les seues sensacions em valen per entendre de què es tracta, la seua cara de confusió també ajuda: “Jordi, jo no entenc res d’allò que em diuen que tinc, són tot ximpleries, jo estic bé, estic... perfectament, no sé per què aquell home que deia ésser mon pare em va endur a l’hospital, no sé per què no van parar de fer-me proves i de preguntar-me qui era aquell desconegut, no sé per què es decebien quan jo deia que eixe no era mon pare, sinó un substitut, no entenc res Jordi, a soles sé que entro en ma casa i em trobo un home alt que sembla ésser mon pare però no l’és i ningú em comprèn, Jordi; ningú no entén la malícia d’ell, que es fa passar per l’home que em va donar la vida i no és res més que un impostor, no sé què vol de mi però no puc arribar a casa i trobar-me amb ell... em dóna por”. Tornen les llàgrimes. Aquesta vegada no són a soles de Lluna. A mesura que la vaig entenent me n’adono de la situació: de la seua síndrome incurable; de que potser a l’igual que ara no reconeix a son pare demà no sabrà qui sóc jo; de que potser la meua Lluna es cansi d’il·luminar-me per les nits, quan sóc fosc i quan més la necessito per no tornar al meu passat de foscor. L’acarono dolçament, amb tendresa, com ella ha fet tantes voltes amb mi des del dia que em va traure del carrer drogat en terra, des del dia que va polsar el botó de “REINICIAR” a la meua vida... Ara sóc jo qui he de reiniciar la seua; però, com? Primer problema en el meu intent de “reiniciar-la”: la paraula “incurable”. Sabeu què? Si m’hagueren dit que hi havia una possibilitat entre un milió de fer-la tornar a ésser com abans haguera sigut l’home amb més esperança del món, però el fet que em diguin que no es podrà curar mai i el fet d’ésser conscient que en qualsevol moment ella no em reconeixerà em fan pensar que la millor opció és passar amb ella tot el temps possible fins arribar a esgotar la llum que ella guarda per a mi. Així, decideixo no informar-me dels símptomes de la síndrome-seria perdre massa temps de llum- i li proposo ràpidament a Lluna que comenci a viure amb mi al nostre carrer de l’Alegria. “Sí”. En aquest moment el meu carrer és el més alegre del món.

Ajudo Lluna a guardar les seues coses per portar-les a la nostra casa; açò després d’haver parlat amb el seu pare-impostor, el gest del qual augmentava en tristesa quan la Lluna li deia que no volia viure-hi més a aquella casa amb ell, que l’estava enganyant i que no era el seu pare. Finalment, el pare de Lluna (Pere) va accedir a la mudança de la seua filla, ja que a soles vivien ells dos junts i els últims dies no havia pogut parlar amb Lluna ni quatre paraules. Pere em coneixia i jo pensava que no li agradava gens ni mica- feia la cara de les persones majors de la plaça Real en veure el meu aspecte-; sembla, però, que amb el temps es va adonar de com volia la seua filla i aquest amor cap a ella el va fer veure que jo era la millor persona amb qui ella podia estar aquests dies. Me’n vaig amb Lluna cap a casa en el meu cotxe, no res de l’altre món i incomparable amb els cotxes cubans dels meus somnis, però molt eficient per a l’ús que li dono. En el camí cap a casa parlo amb Lluna, qui es comporta com sempre però a qui no noto com abans. Arriba al meu cap un pensament que no cessa de turmentar-me: una teoria diu que la Lluna té el seu origen en una col·lisió amb la Terra, potser aquest xoc l’haja fet tindre un marge d’imperfecció; nosaltres sempre veiem la mateixa cara de la Lluna: l’hemisferi perfecte, però... i l’altre?; aparentment és el cos més brillant al cel després del Sol, la seua superfície, però, és en realitat molt fosca, molt fosca... Recordo la frase d’un professor meu: “no mireu la Lluna molt de temps fixament, això pot ser perjudicial per als vostres ulls”.
 Comenta
 
Capítol 3 NIT ESTRELLADA
Passem una setmana perfecta. Les visites de Lluna a l’hospital són com petites excursions; de fet, quan  arribem el metge ja la coneix i la tracta d’una manera molt paternal, ella també li mostra molta estima i riu amb ell amb freqüència. De la mateixa manera tracta a les infermeres i a tot el personal i en especial a una jove més o menys coetània  a nosaltres anomenada Sol. Sol no pateix cap malaltia, sinó que de tant en tant fa visites als xiquets de l’hospital i durant una d’aquestes va coincidir amb Lluna a la cafeteria, no sé com començaren a parlar i des d’aquell dia sembla que sigui Sol qui més entén la Lluna. Lluna no escatima en elogis cap a la seva nova amiga, a la qual descriu sempre com si la conegués des de petita. Parla d’ella amb una tendresa tal que de vegades sento enveja, enveja de no poder comprendre tant la Lluna com ho fa Sol.

Un dia decideixo conèixer més Sol. Per a això preparo una eixida a una galeria d’art a la qual Lluna volia anar feia dies. Anem tots tres i me n’adono dels nombrosos motius pels quals Lluna considera Sol una persona tan especial. Sol és alegria, passió, sorpresa, comprensió, tolerància, originalitat. Sol és llum, llum que il·lumina la foscor d’allà on va, llum que cedeix a Lluna quan l’està perdent a poc a poc. Són tan iguals i tan diferents. Els sentiments d’enveja que m’havia suscitat Sol es converteixen en admiració cap a ella i m’arribo a sentir un poc aclaparat davant ella i la seua diferent i nova perfecció desconeguda per a mi fins eixe moment.

Es repeteixen les eixides de tres; Sol, però, de vegades no pot vindre i noto la seva absència. Se’n va de viatge a Tunis uns dies i Lluna canvia. Els primers dies són meravellosos, ja que Lluna es comporta com sempre: ens dediquem a veure pel·lícules desconegudes per la major part de la gent, la miro mentre dorm com sempre feia abans... tot acompanyat d’una banda sonora de Pink Floyd i The Strokes que ens fan recordar els dies en què ens vam conèixer. No paràvem de sentir les seues cançons, a ella li agradava especialment “Tourist” de The Strokes i últimament cada vegada que arribàvem al final de la cançó, esclatava en plors i no parava de repetir l’última frase de la lletra (“everywhere I go I'm a tourist but if you stay with me, I'll always be at home”). Vaig atribuir aquest últim fet a la seua malaltia, però com que havia decidit no informar-me no tenia molta idea de si era símptoma d'aquesta o si simplement ho deia per altre motiu. Vaig decidir no voler saber-ho. Arribaren uns dies diferents, no sé com descriure’ls, simplement eren diferents. Després d’aquests comença la meua angoixa quan Lluna em diu d’un moment a un altre que què faig a sa casa, li dic qui sóc i m’observa examinant-me, a continuació em diu que em  vaja. Ho faig. No ploro. Camino. Ara el carrer de l’Alegria està en obres.

Torno per la nit a casa i em tracta amb total normalitat, gaudeixo d’aquests minuts amb major intensitat que mai, l’acaricio, li dono petons, deixo que em parli i intento intervenir el mínim possible, vull sentir la seua veu tan tranquil·litzadora. De vegades em sento com un xiquet que vol que la seua mare li digui que tot va bé, que allò que li va dir pel matí era una broma amb poca gràcia, que ho sentia i que no ho tornaria a repetir. Però res d’açò passa i no per això sóc menys feliç.  Parlem fins ben entrada la nit. Hi ha un moment en què Lluna fa un discurs que em sembla prou enigmàtic i acaba dient-me: “Jordi, t’estimo; no ho oblides tot i que jo pugui fer-ho”. Lluna s’adorm però jo no ho aconsegueixo pensant en el joc de paraules que es crea en dir "l’amor" i "la mort"; no els pots distingir quan parles ràpidament i em pregunto si açò no és una casualitat i és que l’amor i la mort han de vindre junts de vegades. Em faig aquestes preguntes perquè al seu discurs, Lluna parlava de l’amor i la mort però jo de vegades no entenia a quin dels termes es referia i és que potser s’estigués referint a ambdós, potser ella i jo no ens mereixem un “aquest moment” tan llarg. Abans d’adormir-me ixo al balcó, miro el cel. Nit estrellada. La Lluna ja s’ha post. No la veig ja. Que trist, oi? Ah, mireu! Ara eixirà el Sol. Quin moment tan malenconiós i preciós el del canvi de nit a dia, el del canvi de Lluna a Sol!

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]