Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



júlianúria
Ponts
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1
No sabia què fer ni com reaccionar davant les preguntes. Quina relació hi havia entre l’Abraham Lincoln o els set reis de Roma i la tragèdia de la nit anterior? Per tercera vegada va preguntar a l’home, que es trobava just davant seu de què se l’acusava, però el professor l’ignorava i insistia que havia de
respondre les preguntes sincerament.

L’acusat Robert Carson era el majordom de la senyora Shepard, un home de vint-i-cinc anys, romanès, que vivia a Anglaterra des que la seva família hi havia emigrat als anys seixanta buscant de noves oportunitats. Just acabar de fer els setze anys ja s’havia posat al servei família de la Shepard, i els senyors de la casa el consideraven com el fill que mai no havien tingut.

El noi, en lloc de fer cas al professor, es va submergir en els seus pensaments. Aquest matí, com qualsevol altre, s’havia llevat a les set i una hora més tard ja havia esmorzat i fet els preparatius per la marxa immediata del senyor a la casa de la muntanya, on passaria la setmana caçant amb el seu gendre.

Tot anava sobre rodes, quan, de sobte, va sentir un crit que provenia del bany principal. Va anar-hi tan ràpidament com les cames li ho van permetre i a l’arribar-hi el cor va fer-li un bot. El cos de la senyoreta, o més ben dit la senyora Annabelle, la filla gran del matrimoni, romania inert dins la banyera. No sabia com reaccionar. No podia apartar la vista del cos de la noia ni del seu pare, que estava blanc com el paper i intentava inútilment fer-la tornar a la vida. No va ser fins al cap de mitja hora que la policia va arribar i es va endur el cos de la noia i també el noi emmanillat.

De fons el majordom sentia la veu del professor que el cridava: Qui va ser Abraham Lincoln?

Però el noi no podia pensar amb claredat, només li venia al cap la imatge del cos blanc de la noia amb els llavis morats i el senyor al seu costat que es negava a acceptar que la seva filla gran hagués mort. Qui podia haver fet una cosa com aquella? Anabelle només tenia una quarantena d’anys i era simpàtica i agradable amb tothom.

El professor es va recolzar als braços de la cadira. Va mirar al noi fixament, la tenia tan a prop que sentia la seva respiració agitada però alhora ofegada i sense apartar la mirada dels ulls brillants del noi, li digué secament:

- Si us plau, necessito que em responguis les preguntes el millor que sàpigues. Jo només compleixo ordres.

El majordom va fer un esforç i va contestar:
- Lincoln va ser el president dels Estats Units i qui va abolir l’esclavitud, no?

No n’estava segur, però va continuar decididament.

- Amèrica va ser descoberta per Colom, tot i que els indis ja hi vivien.
- El primer que em ve al cap quan veig un bon cul, és la meva exnòvia, ja que és l’únic que em permeto recordar d’ella.
- Nou per nou fan vuitanta-u.
- Evidentment,prefereixo un cucurutxo. Deu mil vegades.
- No tinc ni idea de qui són els set reis de Roma. Jo els únics que conec són els d’Orient. Però suposo que el que vol que li contesti és que són set, professor.
- És millor un castell de focs, que no se’n veu cada dia. En canvi, les pel·lícules còmiques les pots trobar a la xarxa amb un sol clic.
- M’agradaria poder plantar-li cara al gos, però malauradament sempre m’han fet por. Per tant, fugiria corrents.

El professor es va quedar en silenci uns segons no sabia si perquè no s’esperava que el jove hagués contestat les preguntes tan ràpidament i d’una sola tirada o si era perquè li agradava deixar uns segons abans de fer la pregunta que realment importa. Però just en l’instant en què el professor obria la boca per pronunciar la pregunta decisiva: “Has matat a la senyoreta Annabelle?” el llum es va apagar. La sala es va quedar a les fosques. El professor estranyat va mirar al seu voltant però a través del vidre de la porta tampoc es veia llum al passadís. Havia marxat el llum. El polígraf s’havia apagat. S’hauria de tornar a calibrar, i això els portaria més temps del previst.

Tal com el llum havia marxat va tornar. El fluorescents van pampalluguejar dos copsi la sala es va tornar a il·luminar però a la sala només hi quedaven ell i el pip continu de la màquina que s’havia tornat a engegar. El majordom s’havia donat a la fuga.
 Comenta
 
Capítol 2
Dues patrulles de policia el van buscar per tota la ciutat, però ni rastre. Semblava que Robert Carson s’hagués esfumat. Encara hi havia totes les seves pertinences a casa dels Shepard, com si hagués de tornar en qualsevol moment.

Es va interrogar la famíia del noi, però no sabien res des del vespre anterior, quan ell els havia trucat com feia cada dia. La seva mare estava especialment nerviosa, ja que encara no havia assumit tots els esdeveniments que havien tingut lloc durant les últimes vint-i-quatre hores. No es podia creure que el seu fill fos el sospitós principal d’un assassinat.

Mentrestant, Robert Carson estava fent un cafè en un bar fosc i lúgubre del carrer menys transitat de la ciutat. Havia quedat amb l’única persona que sabia que podia confiar: la germana de la senyoreta Annabelle, la Sarah. Havien tingut molt bona relació des que es van conèixer, ja que els dos tenien edats semblants.
Just en el moment en què ell va demanar el cafè, la Sarah va entrar. Duia posades unes ulleres de sol, i una bossa de mà amb roba que havia agafat del seu marit per al majordom.
Quan va ser al costat d’en Robert el va abraçar i tots dos es van dirigir a la taula del fons, que estava buida.
Hi va haver un silenci incòmode, però quan ell va preguntar com estava tot, ella va començar a explicar-li tot. Es notava que estava nerviosa i que no sabia com portar la situació.

Ell, en un moment sobtat, la va fer callar i li va preguntar:
• Creus que jo sóc l’assa… el culpable?
La noia es va treure les ulleres de sol que encara duia, el va mirar fixament i li va respondre:
• No. Sé que no series capaç de fer-li mal a la meva germana. T’ajudaré en el que necessitis.
Ell encara va insistir-hi més, necessitava saber si li deia la veritat:
• Però el teu marit està convençut que he sigut jo. De fet, crec que va ser ell que va ordenar que em detinguessin.
• Tranquil, encara no ho he comunicat a la meva família perquè no sabia com fer-ho, però ell i jo ens separem. M’està enganyant amb una altra.
• Com? Quant fa que ho saps?
• Des de fa unes setmanes. Portava mesos arribant tard a casa i...
Quan van sortir, els fanals ja s’havien encès i les poques botigues que hi havia al carrer ja havien abaixat les persianes. La Sarah i el Robert tenien molt clar una cosa: havien de ser ells els qui havien de trobar l’assassí perquè la policia no ho faria. Ells no eren detectius i no tenien cap idea per on s’havia de començar. Havien repassat una vegada i una altra la situació: La mort de senyora Annabelle dins la banyera del bany principal poc després de les vuit. Van decidir que començarien a buscar per algú proper a la família, algú que conegués la casa prou bé per poder-se amagar o pogués entrar-hi sense que ningú se n’adonés.
El primer que els hi va venir al cap va ser en Matthew. Havia festejat amb l’Annabelle una llarga temporada. Era un noi alt i ben plantat, portava els cabells pentinats sempre enrere però la seva mirada era freda, distant i calculadora. El Robert havia assegurat que l’havia enxampat diverses vegades xafardejant les habitacions de la casa però sempre li havia donat una bona excusa per fer-ho.

L’endemà al matí la Sarah enfilava l’avinguda. Havien decidit que ella aniria a casa del Matthew mentre el Robert, que havia passat la nit al pis de la Sarah, intentava accedir des de l’ordinador als arxius de la policia.
Després de trucar tres vegades darrera la porta es van sentir uns passos feixucs i es va deixar entreveure per l’escletxa de la porta una dona grassoneta que tenia la mateixa fesomia que en Matthew. Estava clar que era la seva mare. La dona va convidar a la Sarah a prendre un te després de lamentar-se per la mort inesperada de la germana. La Sarah va entrar a la casa era petita i desordenada, la dona la va fer seure en una de les butaques que hi havia al menjador i mentre posava l’aigua al foc li va dir des de la cuina que el seu fill havia anat a treballar a l’estranger. Feia uns tres mesos que havia trobat feina i havia marxat.
La mare del Matthew es va passar tot el matí parlant d’ell i la nova feina que havia trobat als Estats Units però la Sarah no l’escoltava i només pensava en que el Robert hagués trobat alguna pista important. Així que la Sarah va aconseguir marxar, va anar directe al seu pis. Desitjava que en Robert hagués aconseguit qualsevol pista, per petita que fos, per poder començar a buscar. Però dues illes de cases abans d’arribar, va veure dos cotxes de policia aparcats davant la porta del seu bloc de pisos i ja es va esperar el pitjor. Va afanyar-se encara més i quan estava gairebé a l’altura de la porta de casa va veure com un policia obria la porta i en sortien dos més amb el Robert emmanillat. També seria còmplice ella, ara?
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
En Carson es va despertar quan els primers rajos de sol van entrar per la petita finestra que hi havia a la part més alta de la paret. Va obrir els ulls per comprovar si realment era a la presó o només havia estat un somni. Però tenia tot el cos entumit degut al matalàs incòmode i la porta que tancava la sala era de ferro amb una petita finestra on es va acostar per mirar. El passadís era estret i fosc i només es podia veure la porta exactament igual que hi havia al davant.

Es va tornar a estirar al llit però no va aconseguir adormir-se. Hi havia massa claror a l’habitació. No sabia quanta estona havia passat quan va sentir com unes claus giraven dins el pany de la porta, a continuació va entrar dins l’estança el professor i dos policies que el van fer aixecar del llit i el van emmanillar. En Carson va pensar que el tornarien a portar a la mateixa sala on l’havien fet asseure en aquella cadira extravagant i li havien fet aquelles preguntes tan ridícules.

Però no ho va encertar. Aquesta vegada el van portar en una sala totalment diferent. El professor va posar el dit en una placa que hi havia al costat de la porta i aquesta es va obrir. Dins la sala només hi havia dues cadires i una taula. Davant d’ella hi havia un trípode amb una càmera de vídeo engegada. Les parets estaven pintades d’un groc pàl·lid i en una d’elles hi havia un gran vidre fosc que no es podia veure el que amagava però va suposar que des del darrera  si que el podien veure a ell. El professor va fer seure el noi a la cadira, li va dir que no es mogués d’allà i va marxar. Quan el professor va haver tancat la porta en Carson es va començar a neguitejar.  Se sentia intimidat per aquella llumeta vermella de la càmera que no deixava de pampalluguejar, fet que volia dir que l’estaven gravant.

 

Al cap d’uns minuts que se li van fer eterns la porta es va obrir amb un esbufec i va entrar un home alt amb els cabells blancs pentinats cap enrere que portava una carpeta a les mans. L’home es va asseure a la cadira buida davant del Carson i li va estendre la carpeta.

Les mans del Carson estaven suades i maldestrament va agafar la carpeta. Abans que la pogués obrir el detectiu li va preguntar:

-        Què vas fer el matí de l’assassinat?

Es va rascar el nas i va pampalluguejar dues vegades i llavors va contestar:

  • Vaig fer el mateix que qualsevol altre dia. Ah si! També vaig preparar el material necessari per la marxa del senyor a caçar.


Òbviament el detectiu no es va donar per satisfet i va seguir amb les preguntes. De cop i volta, va irrompre a la sala l’inspector que portava el cas: John Travis, el marit de la Sarah. Era el cunyat de l’Annabelle, que malgrat el parentiu que els unia va insistir en encarregar-se del cas. Va demanar al detectiu que els deixés sols, i ell no va tenir cap opció més que obeir. Quan el detectiu va estar fora de la vista, John va apagar la càmera de vídeo i es va atansar a en Robert.

“Ja sé la veritat, Robert” Aquestes van ser les primeres paraules d’en Travis. Es notava certa ràbia en la mirada, fixada als ulls de l’acusat. Sense donar temps a en John perquè respongués va prosseguir:


  • Des del moment que et vaig conèixer vaig notar en tu alguna cosa que no m’agradava. Tot i així, mai no vaig tenir cap prova. Fins ara.


T’he seguit el rastre aquests dies, i veig que tens ven enganyada a la meva dona també. Bé, en aquest aspecte no tinc dret a jutjar-te. Qui l’enganyava també era jo, tu ho saps prou.

En  aquell moment es va crear un silenci molt incòmode. Ni l’inspector volia afegir res, ni en Carson sabia què dir. Aquells  pocs segons van semblar hores, fins que a en Travis li va decidir continuar parlant.

  • Tots dos sabem de què va la cosa, però com que veig que no opines, continuaré jo. Tu, des que vas començar a treballar a la casa dels Shepard, que estàs enamorat de la senyoreta Annabelle, que al cel sigui. Tot anava bé fins que, fa uns cinc anys, vas preguntar-li si l’amor era correspost. Malauradament no ho era, però tampoc et vas donar per vençut. Per cert, sé això perquè la meva dona m’ho va explicar. En aquells temps les dues germanes eren inseparables.


Des de llavors vas intentar enamorar-la de totes les maneres possibles, però ara això no interessa. L’important és el que ve ara: el teu pla va començar ara fa dues setmanes, quan vas entrar per error a l’habitació de la senyoreta mentre estàvem copulant, per dir-ho d’una manera fina. M’equivoco?

La cara d’en Robert, ja no era de por, sinó de ràbia, i va adoptar un posat completament diferent.

  • No li ho negaré aquí. Però ja ho veurem davant els tribunals, si aconsegueix fer-m‘hi arribar. Tinc dret a un advocat. I és més, el vull. No diré cap més paraula si no és en presència seva. 


 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]