Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Bruno
Maó
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 TRAMUNTANA

TRAMUNTANA

Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxamptas, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin. Estic nerviós, i no puc agafar el so pensant que demà tenc una visita al metge, ves a saber tu el que em dirà.... Decideixo sortir a la terrassa a contemplar la bella nit, i mentre, em poso a beure un poc d'alcohol. Ara ja són les tres de la matinada, i no passa gaire gent per davant casa, tan sols hi ha tres joves que tornen a les seves habitacions després d'una nit de festa.... quins records aquells, els de quan tenia 17 anys, que anava amb la meva colla de festa. Però m'aturo a pensar, i recordo el dia que vaig provar per primera vegada un porro, i em poso a plorar. D’ensà aquell dia no he pogut fer res més que fumar, beure.... tots son vicis. Amb les llàgrimes que em regalimen per la cara, decideixo anar al llit.

El sol ja surt, i jo estic a la consulta del metge. M'està renyant de nou, diu que si no atur de fumar, puc morir-me. Sé que ara és el moment d’ aturar, però no puc, la gent em diu boig per fumar marihuana i diuen llest al creador de la bomba atòmica, no ho entenc.... Ara vaig cap a casa, i el primer que faig és encendre‘m un peta, què estic fent? De debò no tenc la força necessària per enfrontar-me a mi mateix?


Fa un vespre fred, i jo estic amb el meu amic a la carretera, dins el meu cotxe impregnat de l'olor que fan els petes. Sé que he begut molt aquest fosquet i que m'he fumat un peta un poc fort, però no podia evitar-ho.... d’ensà la meva dona em va deixar, el meu estat empitjora. Estic notant com el cotxe es descontrola, i de sobte comença a ploure.... vaig col·locat, la carretera està glaçada, fa fred i plou, què més em podria passar? Ara estic a la meitat del trajecte, i sé que ja he passat el tram més perillós, però de sobte el cotxe em rellisca i queim per un barranc .


***



Tan sols puc reconèixer la veu del meu amic que em demana si estic bé. A poc a poc vaig posant el meu cap a lloc. Em trobo a l'hospital, i el metge diu que la meva vida no corre perill. Tan sols tenc un braç romput i una costella fracturada. Veig com la meva vida es podria acabar tan ràpid com s'enfonsa un porro als meus llavis.... sé que algun dia moriré, però no vull que sigui culpa de les drogues. Ara, al cap d'unes hores, estic a casa, i veig com damunt la taula tenc un paquet de tabac. No sé què fer, si tirar-lo o treure un cigarret i fumar. Necessit un canvi de vida, però sense algun vici no em puc inspirar. Intento no mirar el paquet, per no fumar. Jo ho estic passant fatal. Com més hi penso, més em deprimeixo. Estic sol en aquest món... no tinc fills, la meva família m'ha girat l'esquena per culpa de les maleïdes drogues...sempre el mateix, tot gira al seu voltant. Penso que ha d'arribar el moment que haig de dir prou...però és tan difícil, no tinc forces, no podré fer-ho. Penso en la mare...què farà, com estarà, a vegades em fa tanta falta al meu costat, però no la puc veure, ni tan sols trucar-la, li he fet tant de mal... Encara recordo com em va fer fora de casa amb els ulls plens de llàgrimes i el seu cor fet trossets. Va ser molt dur per a ella dir-me que no tornés si no em volia curar de debò. Aquell dia l' havia feta massa grossa. Vaig robar-li una joia que era un record del pare. Com s'estimava ella el pare!! No em podia perdonar i jo l'entenc.... La meva dona em va deixar fa quatre anys...era bonica la meva dona... tant de bo li hagués fet un poc de cas, només volia que li fes costat. Però jo ja anava a les meves.... Veig que si avui hagués mort a l'accident, la vida seguiria per a les altres persones, i molt poca gent estaria trista perqué jo no hi sóc... Hi ha un frase que diu “ no visquis perquè la teva presència es noti, sinó perquè la teva ausència es senti ”, i jo veig que no ho aconseguesc. Ara estic a la terrassa, i penso que si em deixés caure desde el cinquè pis, no tindria cap problema més. Ho penso molt bé, però torno a entrar al menjador i em poso a plorar... crec que hi ha altres solucions que no el suicidi.


***


El meu dia fatal ha passat, i ara estic allà mateix que ahir vespre, plorant desconsoladament... Necessit sortir al carrer i fer amics, refer la meva vida, cercar treball...

Surt, i el primer que veig és un cartell d'anuncis, intent no mirar-lo ni donar-li gaire importància. Segueixo caminant i de cop i volta, una jove molt maca i simpàtica em demana si duc rellotge. Després de dir-li l'hora, em fixo en la seva cara, i veig uns trets coneguts.... em recorda a una noia que anava amb mi a l'escola. De sobte, em surt el seu nom, i alhora ella pronuncia el meu.... La Maria em passa el seu número de telèfon, i jo faig el mateix. Em fixo en un petit detall, i és que m'agrega als contactes amb el nom de Joan, i seguidament un símbol que no sé molt bé què significa, però penso que algun dia ho descobriré.... De camí cap a la soledat de casa, em ronda pel cap tots els moments d'infantesa viscuts a l'escola, amb la Maria i tots els meus companys... On és aquella vida? Què s'han fet de les nostres il·lusions?

Ara em torno a trobar sol a casa, al marge de la societat, pensant què passaria si s'abracesin l'amor i la mort. Moriria l'amor? O s'enamoraria la mort? Potser la mort moriria enamorada, o l'amor moriria fins la mort.... Intent traduir-ho al meu dia a dia, i finalment veig un sinònim per a la meva frase: l'amor de la meva vida seria compatible amb les drogues? Moririen les drogues? O moriria l'amor? Potser el meu amor acabaria ficat dins les drogues? Aquest pensament em roda pel cap durant un parell d'hores.... conec el perill, però la passió em fa valent... He aconseguit estar set hores sense fumar un peta, ni un cigarret... estic que m'enfil per les parets, i intent aguantar, però no puc fer ni quinze minuts més. Ara sí que encenc un petard dels meus, no gaire carregat, però que sigui suficient per llevar-me els nervis. Finalment em quedo dormit.
Em torno a trobar a la terrassa de casa, mirant com surt el sol per l'horitzó, pensant que qualsevol d'aquests dies podria ser el darrer. El sol ja ha sortit completament, i jo deicideixo anar a esmorzar. Entro a la cuina i em faig un tros de pa de pagès amb sobrassada, i un cantó de formatge, berenar típic de Menorca. És trist que comencem a valorar les coses quan ja no les tenim, i jo començo a valorar el que tenc, la preciosa illa en la qual visc, els menjars, els detalls,... Cerc per l'ordinador “Menorca”, i em surt una pàgina que em parla dels petits llocs que la gent no coneix, i fa referència a una petita illa anomenada Illa dels Porros. Està situada al nord de Menorca, i no s’hi pot accedir fàcilment. Em diu que des del Toro es pot veure, així que deicideixo que avui capvespre o demà hi aniré.

De sobte, agafo el meu mòbil i truc a la Maria. Parlam una estoneta i decidim que hem de quedar per parlar, així que anam a fer un cafè.

Al bar, el nostre diàleg dura una estona més, i descobreixo que a la Maria no li agrada l'estil de vida que duim les persones amb la meva malaltia... . No sé què fer, si deixar de fumar, o si deixar de veure la Maria.... ara sento dintre meu, que si l'amor és ella, les drogues moriran.


***

Estic esperant que arribi l'autobús, i mentre m'encenc el segon peta del dia. De sobte, un home gran em mira i em diu: fumar mata. Em giro i li amoll tot el que pens sobre el fumar, la publicitat, i el negoci que fa l'Estat. A la fiarriba l'autobús que m'ha de dur a Es Mercadal, per després poder arribar al Toro. A dins, tot transcorre normal, però quan sóc a dalt, veig que no fa vent, i que fa una mica de fred, però és suportable. Mir cap a l'horitzó, i a poc a poc, vaig atracant la vista cap a terra fins que veig l'illa.... és petita, no es pot distingir si hi ha animals, arbres.... Finalment, decideixo fer una volta per allà dalt i fer quatre fotos de la posta de sol, i mentrestant encenc un porro, però s'apaga per ell mateix... què passsa? Si no feia gens de vent, per què de sobte bufa la Tramuntana? És un senyal?
 Comenta
 
Capítol 2 Gregal
CAPITOL II “Gregal”

Ara estic a casa, contemplant la pluja, de nou a la soletat. Em ronda pel cap anar a visitar el camell, però aquesta vegada per dir-li que ho vull deixar ja. Crec que avui no es bon dia per anar-hi, perquè el darrer cop que vaig agafar el cotxe i plovia, vaig acabar a l'hospital.

Ja s'està fent de nit, mentre, estic sopant d'un entrepà amb formatge. Quan he acabat de sopar, vaig al llit per veure allà la televisió. Obro el primer calaix de la tauleta de nit, i agafo els paquets de tabac que hi tenc a dins. Seguidament, els llenço a la paperera. He arribat a la conclusió de que consumir drogues no et fa modern i lliure, et fa dèbil i esclau. Torno a l'habitació, i encenc la televisió, però no hi ha res d'interés i l'apago. Com encara no m'ha entrat la son, em poso a mirar fotos antigues, de quan era petit, de la mare, del pare, dels amics.... Veig que les drogues em consumeixen i em destrossen per dins, i a poc a poc em vaig deteriorant. Finalment agafo el so.

Els primers raigs de sol entren per la finestra iluminant l'habitació, indicant que és l'hora de llevar-me de llit. Vaig a berenar dispost a afrontar un nou dia que s'em posa davant. Em faig un suc de taronja i un tros de pa de pagès fregat amb tomàquet, oli i sal. Després de vestir-me i arreglar-me, surt al carrer per anar a parlar amb el camell.

***

Li explico la situació a la que estic i ell em dona la seva opinió. No és un món fàcil per sortir-ne, ni fàcil de donar aquest tipus de notícia a les persones que tens a sobre teu... però és la meva decissió i estic dispost a fer el que sigui per canviar la meva vida. Li torno la droga que tenía i vaig de nou cap a casa. Aquet paio al capdavall m'aprecia i m'enten. No vol que jo acabi mort a la seva conciència. Al fons...no ès mala persona...ha de sobreviure i ja no sap fer res més que això...

***

Ara, vull quedar amb la Maria, per contar-li el meu problema i dir-li que vull deixar aquest món.. Se que ella em pot entendre, tot i que no en sepi gaire d'aquest tema. No vull que em vegi la cara que tinc en aquest moment així que la truco.

El diàleg durà uns tres quarts d'hora, i ben igual que el camell, em va donar la seva opinió. Diu que ella em va agafar estimació i que aquest sentiment augmenta per moments.... veu de valents deixar aquest món, i diu que rectificar es de sabis. Tinc tot el seu recolzament, el necessàri per deixar-ho. Ara que se la seva opinió, la convido a sopar, per acabar de parlar sobre la meva vida.
Al sopar, tot va transcòrrer com esperava, però hi va haver una cosa que no em va quadrar: semblava que erem una parella i que haviem anat a sopar per desconectar de la nostra vida.... no sabia que fer, si seguir parlant de la meva vida, o que ella em contes alguna cosa interessant de la seva. Finalment, acabam xerrant d'ella, dels seus treballs, de la seva manera de viure, de la seva vida sentimental.... em vaig adonar de que ella necessitava un poc d'amor, però ningú li donava.

Després de sopar, vam anar a passejar pel port, no sabia que fer... esteia preciosa aquella nit, i dindre meu sentia que alguna cosa em deia que si, que ella era la persona amb la que havia de compartir la resta de la meva vida, però el meu cap, em deia que no em precipités.... finalment, vaig pensar que el millor sería dixarme endur i.... si, va anar be. Em va dir que sentia coses per mi, com ja m' havia dit abans, em te molta estimació, i creu que jo soc un home encantador, que el meu passat es pot oblidar, tansols fa falta un poc de voluntat i el recolzament de les persones a les que més estimes.

Ara estic a casa, ja ha passat un dia densà he tingut la voluntat de deixar les drogues. Crec que ha arribat l'hora de tornar a veure a la mare i explicar-li que s'ha fet de mi, d'aquell nen estúpid que va va fer-li la vida impossible. Crec que em tindria que preparar un petit diàleg per quan ella obri la porta i em vegi a mi.... no se com començar, si per demanar-li disculpes o per explicar-li el que he decidit. Decideixo anar cap a casa seva i pensar el que dirè pel camí.
Ara he arribat, estic davant la porta, nerviós, trist i content al mateix temp... de sobte, toco i la mare obre la porta:
Joan? - pronuncia la meva mare.
Si mare, soc jo. Crec que ha arribat el moment de dir-te que t'estim, que aquest anys sense tu han estat difícils de passar, que cada dia els meus ulls desprenen llàgrimes, per diferents motius, però el principal es que no et tinc al meu costat. Et vull explicar el que m'ha passat tot aquest temps i el que vull fer ara, però primer et vull demanar disculpes. Se que no són fàcils d'acceptar, i que treure a un fill de casa tampoc es fàcil, però tot aquest temps que he passat sol, m'ha fet veure que així no vaig be.
Joan, carinyo.... jo també t'estim. No sabia que fer per tenir-te de nou entre els meus braços, enyorava les teves bestieses, els teus acudits flacs, el teu amor.... tot, ho enyorava tot

De sobte, els dos ens posem a plorar i ens fonem amb una abraçada. Ella em fa senyal de que passi dins casa. Just entrar, veig una foto meva, en braços de la mare, i tant com vaig endinsant-me cap a dins, més en veig. Ens seiem al sofà i li cont el meu pasat, la meva idea, li parlo de na Maria.... Parlam unes hores, i ella em conta com li va, les seves amistats, però sobre tot, em dona la seva opinió sobre el meu estat. Creu que he d'anar al metge, i fer el que ell consideri neccessàri, i que sempre ella estarà amb mi, ja que està convençuda de que tinc molta força de voluntat. Ella m'ha perdonat, i m'ha dit que tinc la porta oberta sempre que vulgui,, i que vol conèixer a la María.

Ara ja han passat quatre hores densà he arribat i es hora de partir.

Estic de nou pel carrer, però aquest cop amb la María, explicant-li el que he fet. Em diu que està molt contenta i que quan jo vulgui, quedam per anar a veure a la mare. Ara, agafat de la seva mà, record el símbol que seguía el meu nom a la seva llista de contactes.
- Recordes el dia que ens varem trobar després de tants d'anys?
Sí, que passa?
Res, tansols que a la llista de contactes, quan em vas afegir, vas posar un símbol que no sé el que significa.
No era res, tansols era un símbol que tenen les persones a les que estimo.
D'acord.

De sobte ens abracem i seguim caminant, ara direcció cap a casa seva.

 Comenta
 
Capítol 3 Xaloc
Capítol III “Xaloc”



Ja esteim a casa seva, al sofà, parlant de les nostres vides, coneguent-nos un poc mes. Avui em quedarè a dormir a casa seva. Serà la primera vegada que hi quedi, cosa que m'inquieta una mica. No hi estic acostumat a n'això d'anar a casa de les altres persones, i menys a ca la Maria.



Ara ja es fa tart, i decidim anar a dormir. Ens costa dormir-nos, per això seguim xerrant, aquest cop del nostre futur. Ella, com ja em va dir, m'estima, i em vol ajudar amb el problema que tinc, per això, diu que demà anirem a un centre de desintoxicació perquè m'ajudin. També em diu que li agradaria formar una familia, i que voldria que estiguessim sempre junts. Finalment, ens quedem adormits.



***



Ens trobam al centre, parlant amb el director. Diu que per aquest lloc han passat persones que esteien pitjors, i que el meu cas no és dels més difícils. Consistiría en entrar demà i anar a poc a poc, sense trucades per telèfon. Tansols podría rebre les visites de la mare i de la Maria. Em conta un poc el procès, i decidim que sí, que ho farè.



El primer que faig just sortir, és contar-li a la mare, i dir-li que ella sí que em podrà visitar. Per un costat està contenta, però per l'altre està trista... diu que no em podrà trucar quan ella vulgui parlar, que ha de seguir l'horari de visites... que serà dur per ella.



***



Dins el centre, els dies passen molt a poc a poc. Sempre la mateixa rutina.... despertar-se, pendre els medicaments, vestir-se, berenar, anar a la biblioteca o al gimnàs, anar a jugar al pati, dinar, anar a la biblioteca, visites, sopar, veure la televisisió i al llit. Sempre el mateix.... Avegades, estic al llit, sense dormir, pensant amb la mare, amb la Maria, amb el meu passat.... Veig que puc fer un canvi radical, que ara és el moment, que ara puc borrar el meu passat, que ara, puc ser un altre. Mai he pensat que sigui el millor i que puc guanyar sempre, però a n'aquest món hi ha dos tipus de persones: martells i claus, tu decideixes qué vols ser. Jo no serè un clau, serè el martell que enfonsi el meu passat, els meus problemes, la meva mala vida.



Ja duc un mes aquí, fent cada dia el mateix, però avui és un dia diferent. El metge m'ha dit que encara hi queda temps, però que el meu cos és un altre, que seguesqui així, perquè vaig molt be. Apart, em deixen rebre una trucada cada dia, ja que la mare avegades no pot venir i ha demanat si hem podia trucar. Ells, abans de passar-me el telèfon, s'asseguren de que sigui ella, i sempre hi ha un vigilant que escolta la nostre conversa.

Avui he fet un nou amic. Es diu Lluc, i és un home d'uns cinquante anys. Ell no ha robat diners a la seva mare, ni l'han tret de casa seva. Em conta la seva història, i em fa molta pena. La seva dòna es va morir en un accident d'avió, quan tornava d'una reunió de treball... Havia de criar als seus fills sol, i no sàbia com fer-ho. Per això va caure en el seu error.



Ara ja estic a la recta final. Se que no sabeu moltes de les coses que amb el meu temps que he fet aquí a dins, però no és gaire interessant. El meu amic ja ha sortit del centre i ara es troba de nou amb els seus fills. Encara em queden un parell de mesos. Les coses respecte a la meva salut segueixent anant molt be, cosa que fa que la meva familia estigui molt contenta. Cada dia que passa, és un dia menys aquí, cada minut que passa significa que falta menys estona per veure la mare, cada segon que passa, és un segon que m'atraca cada cop més a la nova vida.



Aquesta és la darrera setmana que pas al centre. S'em fa extrany tot això, però les ganes de reunir-me amb la mare i amb la Maria em poden. Ara si que és com si fos una carrera a contrarellotge, cada vegada estic més aprop de conseguir-ho. Els dies no passen, s'em fa etern. Ara és el moment per dir adeu al meu passat, i donar la benvinguda a la nova vida.



Per fi ha arribat el dia tan esperat. Ja estic al pati, s'obren les portes i veig a la mare i la Maria. Em poso a córrer cap a elles i ens abraçam. Després d'estar una estona allà afora, plorant, abraçats, parlant de les novetats, decidim anar a ca la mare i dinar una mica.



***



Estic a casa de la Maria, i em diu que el seu germà em pot aconseguir un lloc de treball, a una botiga del centre. Volen un empleat ja, i jo puc ser ell, així que truquem al seu germà i li confirmam, que estic dispost a treballar allà. La meva vida està canviant, ara estic lliure de les drogues,amb treball, amb una noia explèndida, amb la mare... que més puc demanar? Estic pensant amb aquella frase que fa temps rondava pel meu cap: “ què passaria si s'abracesin l'amor i la mort. Moriria l'amor? O s'enamoraria la mort? Potser la mort moriria enamorada, o l'amor moriria fins la mort....”. Ara, veig que la Maria ha guanyat aquesta batalla, que no han guanyat les drogues i que ella no hi ha acabat ficada. Després de sopar, anam a dormir.



Són les nou del matí, i vaig cap a fer l'entrevista. Estic un poc nerviòs, però els nervis no hem treuràn les ganes de treballar. Just que entro, em fan seure a una cadira. Em demanen moltes coses, i jo contest la realitat, cont el meu passat els darrers mesos... Quan ha acabat, em diu que no vagi cap a casa, que m'ha de dir cosa. Jo em quedo quiet, mirant-lo amb por.
Tranquil, no és res dolent.

No? Millor, perquè estic un poc nerviós, maretjat...

No hi ha motiu. Només era dir-te que no em pensarè res, que ho està decidit, està clar.

Vale, soposo que ara sí que puc anar-men.

No,... vull dir que... benvingut!!

Oh!, moltes gràcies. No sap lo agraït que estic.
El diàleg dura una estona més, i després vaig anar a casa. Allà m'esteia esperant la Maria. Quan li vaig contar, em va abraçar i va estar molt contenta.



***



Les primeres setmanes de treball van ser dures, vaig tenir que apendre moltes coses, però ara ja ho domin tot i estàn molt contents amb mi. Duc tres mesos a l'empresa.

Ara, ja són les nou del vespre, i estic arribant a casa. La Maria està al sofa i em diu que m'ha de dir una cosa molt important. Està rient molt, sembla que és cosa bona.



De sobte, em diu que està embaraçada!!
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]