Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



literatura
Figueres
 
Inici: El somni

Capítol 1 La maduresa
El dissabte al matí quan em vaig llevar, el primer que vaig fer va ser rememorar el meu passat, a través d’un somni que havia tingut la passada nit. Aquest somni era una rèplica de la meva vida: en primer lloc, s’anomenava la meva fase de maduresa (infància i adolescència), en segon lloc, es tractava el període de temps entre la finalització de la meva carrera a la universitat i la meva col·laboració a l’Institut d’Estudis Catalans i, per últim, es posaven nom a les meves experiències durant la Guerra Civil Espanyola i l’etapa de postguerra.

Per començar, sóc en Màrius Català Sales, vaig néixer el 10 de juliol del 1916 a Barcelona, en el si d’una família burgesa benestant. Sóc un lliurepensador, escriptor i novel·lista que he sabut escoltar les opinions d’altri i alhora he estat capaç d’exposar les meves pròpies tesis. A més a més, els diferents fets que m’han anat succeint al llarg de la meva vida han condicionat gran part de la meva producció literària. Considero que la nostra família destaca perquè sempre ha estat molt pencaire, mai ha hagut un dia, que jo recordi, en què algú de nosaltres no tingués cap feina a fer.
Tinc un germà gran, l’Esteve, que es dedica a la confecció de peces de roba, és modista. Ell va néixer el 24 de febrer del 1910. Des de petit, s’ha anat combinant els estudis amb el treball de modista.

El meu pare, Domènech, va néixer a Barcelona l’1 d’abril del 1870, formava part d’una família burgesa. Té un germà filòleg, en Josep. Ell destaca per la seva gran capacitat a escriure tota mena d’històries. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Sempre ha lluitat per la igualtat en el món. Jo sempre guardo una admiració molt especial cap a ell ja que des de ben petit ha estat la meva gran força d’inspiració alhora de començar a escriure textos, però sobretot, sempre em quedaré amb el record de que amb ell cada dia pots aprendre quelcom de nou. A més, sempre mantindré en la meva memòria la frase que em va dir a mi i al meu germà quan érem uns nens:
- En aquesta vida, vosaltres heu de fer quelcom que us vingui més de gust i posar-li tot l’empeny possible perquè si no us esforceu, no hi traureu profit i, per tant, el vostre talent no quedarà suficientment valorat.

Pel que respecta a la meva mare, Montserrat, va néixer el 15 de setembre del 1875 al Vendrell, Tarragona. La seva família destacava per ser també d’un caràcter burgès. Són dos germans (Andreu i Fèlix) i ella. Des de ben petita, la seva passió ha estat la medicina. Va estudiar-la a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Finalment, ella va treballar 16 anys a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron des de l’any 1914.

El lligam essencial que els va unir fou que tots dos volien que hi hagués un món lluny de malalties, guerres, desigualtats... Aquí és on jo expresso el meu punt de vista, jo penso que tant els metges com els escriptors, tenen com a vocació fer un món millor, per un costat, els metges tenen la capacitat de salvar vides, de curar malalts (atenció al pacient) i per un altre, ens trobem amb que els escriptors fan que hi hagi un món més culte, que s’interessi per l’estudi i per la lectura i no pas per les guerres o pels problemes.
Ells dos es van conèixer a Barcelona. El meu pare estava acabant els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona mentre que la meva mare hi va anar per elevar els seus estudis medicinals.
La relació entre ambdós famílies no va saber pas difícil, és més, les dues tenien molts punts de vista en comú com, per exemple, que totes dues eren d’un caràcter urbà o que en les dues famílies, els pares des de sempre han lluitat per a què els seus fills tinguessin el millor futur possible.


Si avancem en el temps, el dia del meu naixement, sembla ser que no em va faltar res, vaig tenir la millor atenció possible que un fill pot tenir en el moment de nàixer.

Tota la vida recordaré que el meu pare mai em va imposar ni a mi ni al meu germà cap ofici que ell hagués escollit per a nosaltres prèviament, així doncs, nosaltres vam tenir total llibertat per tal d’escollir aquella feina amb la que nosaltres ens hi sentiríem més identificats. Tot i que, ell sempre ens ha anat aconsellant sobre com hauríem de portar la nostra feina d’una manera còmoda i tranquil·la. Així doncs, en el moment en que ambdós germans vam decidir orientar-nos cada un per un camí diferent, ni el nostre pare ni la nostra mare, s’hi van posar en contra.

El meu germà, estava molt condicionat per la feina que feia la meva mare a l’hospital, és més, al principi, ell volia ser veterinari ja que la seva passió era estar en contacte amb els animals i, per això, no volia que aquests patissin cap mal. Però, a mesura que van anar transcorrent els anys, a través d’amics o de veïns, ell va veure clar que la seva afició amb la que en un futur es voldria dedicar seria la confecció de peces de roba i més concretament, ell el que volia era ser modista.

Mentre que l’Esteve havia pres aquesta decisió, jo n’havia pres una de molt diferent. Jo, em sentia més identificat amb la professió del pare, és a dir, la de narrar històries per tal de deixar els lectors enganxats al llibre. És més, des que era un nen, gairebé tot el que em cridava l’atenció, després en feia una descripció del que havia vist o viscut. Amb el pas dels anys, anava tenint més coneixement, per tant feia textos més rigorosos valorant la coherència, la cohesió i la morfosintaxi. Alhora d’escriure, pot ser seguia condicionat per quelcom que havia viscut però sobretot, ja era capaç de començar a escriure per mi mateix, és a dir, intentant trobar un cert sentit als meus escrits mitjançant la imaginació.
Cal insistir en que tant jo com l’Esteve respectem i ens sentim molt orgullosos dels nostres pares perquè sobretot mai recordem que tinguessin una actitud pèssima envers nosaltres. Sempre ressalto que la relació familiar que vam tenir entre tots va ser sempre molt cordial, amb alguna discussió com en qualsevol altra família, però res d’important.


Primer, vaig fer els meus estudis obligatoris i després me’n vaig anar a la Universitat a estudiar Dret. Mentrestant, jo anava agafant com a referència la manera en què tenien d’escriure els escriptors de l’època com Caterina Albert (Víctor Català) o com Joan Maragall, entre molts altres. Val la pena remarcar que jo em sentia més identificat amb el corrent literari del moment, conegut amb el nom de noucentisme que no pas amb l’anterior, el modernisme, ja que el més modern feia més referència a la burgesia o a l’ideal de perfecció amb el que jo em sentia molt afectat, és a dir, es tractaven àmbits que m’eren més directes per a mi o amb els que jo hem sentia més reconegut
Al mateix temps que jo anava elevant el meu vocabulari o la meva escriptura, mon germà anava perfeccionant la manera de fer els acabats dels vestits o de dissenyar-los a la mida corresponent, en definitiva, estava perfeccionant les seves habilitats com a modista. Ell tenia la intenció de formar el seu propi negoci en un futur que ell esperava que no fos gaire llunyà, per això, s’estava preparant dia a dia per a què el dia de demà pogués ser un bon modista i tenir la suficient empenta per engegar un negoci personal.


Aquesta és la conclusió que extrec de la meva infància i època de maduresa en la que ambdós germans anàvem alhora creixent en els nostres respectius treballs amb el fi de tenir un bon futur respectivament.









 Comenta
 
Capítol 2 El període de transició
A més a més, em ve a la memòria que mentre que jo estava acabant la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, tots dos germans vam començar a sentir mútuament, amb més seguretat amb nosaltres mateixos, que potser érem capaços d’emprendre els nostres propis projectes. En el meu cas, jo m’havia adonat que després de tants anys escrivint en un paper, em veia capacitat de començar a escriure novel·les poc a poc per a que en un futur pogués publicar-ne i d’aquesta manera veure quina visió tindria el lector quan llegís aquestes novel·les. Per altra banda, el meu germà començava a treballar amb força en la seva passió perquè també tenia ganes d’emprendre, en el seu cas, volia obrir un taller de confecció de roba.

A tot això, nosaltres crèiem que pot ser sí que ho estàvem, de capacitats, per a fer un pas important en la nostra vida, però teníem la inquietud de saber què pensaven els nostres pares al respecte dels nostres desitjos. Així doncs, cadascú de nosaltres va exposar als pares els seus projectes i, els pares, amb un to ferm i familiar, ens van dir:
- Com ja us havíem dit anteriorment, nosaltres no ens hi oposarem a les vostres professions però heu de tenir en compte que cada vocació comporta una sèrie de sacrificis, perseverança i s’ha de valorar amb sang freda com es vol començar el negoci o a fer escrits per a que els llegeixin els lectors.

Per tant, si fem una comparació entre el que ens havien dit anteriorment i el que ens havien dit en aquesta ocasió, es pot notar com no hi ha una gran diferència, però això sí, vam saber comprendre que cada projecte s’ha de saber engegar bé tenint en compte totes les condicions, conseqüències i esforços que suposa. Jo sempre he valorat molt cada un dels consells dels nostres pares i una vegada més creia que estaven encertant en deixar-nos reflexionar sobre com hauríem de portar les nostres professions adequadament.

D’una banda, jo tenia molt clar que quan acabés la meva carrera de Dret a la universitat, tard o d’hora començaria a intentar escriure textos que fossin una motivació perquè la gent els llegís. No obstant això, quan estava a la universitat, ja em vaig començar a prendre la escriptura més seriosament i sobretot, l’art d’expressar sentiment a través de paraules. Ja que faig menció a la paraula art, a nivell artístic, jo admirava molt els pintors que utilitzaven tècniques de pintura determinades per tal d’expressar sentiments, respectant l’ideal de bellesa i d’ordre.
De l’altra, el meu germà que anava treballant pel seu compte, no acabava de veure clar si valia la pena posar en marxa un negoci amb tots els inconvenients que comporta. Jo sempre li vaig anar donant alguns cops de mà per fer-li entendre que si aquella era la seva gran passió, havia de lluitar dia i nit per arribar a ser un modista com cal per a poder obrir el seu propi negoci.

A més, mon germà imaginava tenir un negoci fantàstic en el centre de Barcelona on poder elaborar la seva professió amb tota la naturalitat, atendre als clients correctament, etc. Però clar, ell sabia que tot sol no podia amb el negoci, per tant, rumiava com havia de gestionar els diners per haver de pagar als treballadors i perquè aquests estiguessin contents. Aleshores, el negoci fantàstic que s’havia imaginat inicialment implicaria una sèrie de problemes que calien valorar seriosament abans de res.

Respecte a mi, jo potser em sentia més segur de mi mateix ja que també era més petit i tenia més temps per rumiar-me bé com volia ser un escriptor respectat. De manera que, cada tarda m’asseia davant del meu escriptori i començava a escriure històries, algunes relacionades amb el meu passat o les meves vivències quotidianes i, altres que m’hagués imaginat. Però sobretot, no en feia prou d’escriure diàriament per mi sol, necessitava el consell dels professors de la universitat. Per això, els vaig demanar si em podien corregir les històries que havia escrit. En conseqüència, vaig aconseguir adonar-me dels errors ortogràfics que havia fet i vaig comprendre com n’és d’important, la correcció. Per tant, constantment quan els professors es veien amb cor de corregir les meves històries o textos, ambdós ens miràvem els escrits intentant d’esbrinar quines faltes havia comès per tal de no repetir-les. Altrament, també els vaig preguntar com podia anar més enllà, és a dir, escriure d’una manera que a la gent li interessés les meves novel·les. Aquesta pregunta, la vaig formular moltes vegades però finalment vaig creure que el millor que podia fer era viatjar i conèixer altres cultures, persones amb les que poder conversar i exposar els meus projectes.
En definitiva, vaig visitar gairebé tota Catalunya però bàsicament, em quedo amb el record d’haver conegut a Josep Pla a l’Alt Empordà en un restaurant de Cadaqués. Sempre me’n recordaré de que ell era una persona molt amigable i que em va saber donar una gran empenta a l’hora d’escriure novel·les per a acabar publicant-les. En Josep em digué com havia de ser un bon escriptor, és a dir, em va fer un resum de les bases que tot bon escriptor ha de conèixer. Per exemple, si em volia convertir en un novel·lista considerable, doncs havia de llegir molt. Aquesta base, jo la complia a la perfecció ja que tothom que em coneixia fins ara, sabia que sempre tenia un llibre al meu voltant.

Quan vaig tornar a Barcelona, després de tantes i diverses experiències, l’ambient a la ciutat i a tot el país havia canviat totalment. Era freqüent veure revoltes per part dels treballadors que manifestaven el seu desacord amb el govern de l’època. Jo estava força espantat del que els hi pogués passar a la meva família, tot just ara que havia començat a tenir clar quins eren els fonaments bàsics a l’hora d’escriure una novel·la. Per sort, nosaltres vivíem en una part de Barcelona on els aldarulls no eren tan potents com els d’una altra zona de la capital catalana.
Deixant en banda la crisi social, política i econòmica que passava el país, jo em vaig centrar de ple en l’escriptura i en acabar definitivament la meva carrera de Dret. Encara que, les revoltes anaven agafant cada vegada més força i això em dificultava el pensament ja que tenia en tot moment un sentiment de preocupació pel que estava succeint. Constantment, havia desacords sense sentit que portaven a disputes entre el proletariat i la classe mitjana, alta.
Recordo com vaig escoltar, a la ràdio, la notícia de que havia esclatat una guerra civil. Va ser una notícia que no em va sorprendre amb abundància perquè els conflictes entre les diferents classes socials havien anat molt lluny. Aquest gran problema, en un principi, vaig creure que podia ser una barrera, és a dir, que em tancaria les portes a poder escriure lliurement les meves novel·les. Quan la Guerra Civil Espanyola esclatà, feia tot just una setmana que jo havia complert els 20 anys.
Jo m’havia adonat de que la situació del país havia empitjorat molt i em preocupava totalment saber com podria afectar als escriptors de l’època a l’hora de que aquests escriguessin les seves novel·les amb llibertat.

En resum, aquesta etapa de la meva vida té com a punt de partida la meva carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i que finalitza amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Jo considero que és un període de transició que em serví per enriquir els meus coneixements gràcies a viatges, trobades amb intel·lectuals (trobada amb Josep Pla). Al mateix temps, no és un període de temps en què tinguin lloc nombrosos esdeveniments que em condicionin personalment sinó que consistí en una fase de canvi i de raonament.




 Comenta
 
Capítol 3 La resistència
Doncs sí, sí, el 17 de juliol del 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola que s’acabaria convertint en una tragèdia en majúscules.

 

Però clar, jo havia de fer front a aquesta guerra, no em podia quedar de braços plegats, per tant, tot just acabà la meva carrera de Dret a l’estiu del 36, vaig decidir que si m’esforçava podia arribar molt lluny, fins i tot a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans. En un principi, jo no em veia capaç d’arribar molt lluny però l’escriptura em donava molta confiança amb mi mateix i això provocà que em veiés amb forces de superar-me cada vegada més.

 

Així doncs, recordo que des de l’estiu del 1936 fins a finals d’aquell any, no vaig parar d’escriure perquè sabia que la perseverança era la única manera d’arribar lluny.

 

Mentre jo escrivia i escrivia, Barcelona passava per uns moments mai viscuts prèviament, és a dir, l’ambient que hi havia a la ciutat era d’un constant estrès i preocupació sense cap dubte.

 

Però l’escriptura no era el meu problema primordial durant aquells temps, sinó que com gran part de les famílies que van haver de patir el mal tràngol que sempre suposa fer front a una guerra sense control, l’objectiu dels nostres pares era mantenir la família fora de perill. A més a més, jo xerrava amb el meu germà i li preguntava com preveia el futur i com podria acabar Barcelona quan s’acabés aquesta guerra. Ell em deia que ja ens aniríem sortint però que hauríem de tenir molt en compte amb els nostres actes ja que la vigilància era extrema. A ell li faltava poc per posar-se d’acord amb els treballadors que havia de contractar i d’obrir d’una vegada per totes el negoci que tota la família estàvem esperant. Seria una tenda de disseny de vestits de núvia.

 

Van anar passant els mesos fins que vam arribar al Nadal i com era d’esperar no va ser un Nadal el més alegre que ens hagués volgut perquè teníem molta empatia amb la resta de persones que ho passaven molt pitjor que nosaltres. La nit de Nadal vam debatre una sèrie d’assumptes mentre sopàvem com, per exemple, la meva decisió d’arribar a ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquesta escena es va repetir els anys següents.

 

El 1938, Barcelona estava enfonsada i jo vaig creure que havia d’exposar les meves vivències a la Guerra Civil en les meves novel·les. Per tant, des d’aquell any em vaig centrar profundament en escriure novel·les relatant l’època de malestar que passava tot el país. El que jo no m’havia imaginat mai era que les meves novel·les que alhora eren il·lustrades per mi amb l’ajuda de la meva mare, que destacava també per les seves habilitats artístiques, arribarien a tenir tant renom en el futur. Això és deu a que jo vaig publicar moltes d’aquestes novel·les entre els anys 40 i 50 amb molta preocupació ja que sabia que moltes d’aquestes novel·les podien ser prohibides per motius polítics bàsicament.

 

L’any posterior, la situació encara era més descontrolant sobretot per als escriptors perquè no podien escriure amb llibertat ja que sabien que segons el que escriguessin, podien perjudicar el govern del moment. Fins i tot per a un escriptor novell com jo, em sentia preocupat de si les meves novel·les serien acceptades posteriorment.

 

Aquell mateix any després de molts anys de pràctica i sobretot de molt d’esforç, el meu germà aconseguí obrir el seu propi negoci. El 22 de gener, es va fer la inauguració del nou negoci de vestits de núvia que es trobaria al carrer Balmes de Barcelona.

 

L’1 d’abril, es va dictar el final de la Guerra Civil però no pas de la tensió que tenia tot l’Estat sencer. Sempre seran uns anys difícils que recordarem amargament ja que cap de nosaltres tolerem les guerres però sobretot les tragèdies i el malestar que comporta una guerra.

Els anys següents van seguir sent molt estressants perquè els ciutadans, en general, encara havien de copsar tantes i tantes tragèdies, havia moltes persones ferides o que s’havien fragmentat a causa també de l’exili republicà.,etc.

En el meu cas com en el de la meva família, ens va influir molt les experiències que havien succeït abans, durant o després de la fi de la Guerra Civil. A més, jo vaig creure que a part de l’escriptura i del missatge que podia transmetre al lector, era molt important conèixer les obres d’artistes com Pablo Picasso, en les que moltes d’elles representaven el sentiment d’angoixa durant la Guerra Civil com és el cas del quadre “Guernica”.

 

L’any 1950, amb la Segona Guerra Mundial finalitzada i quan jo pensava que la situació a Espanya s’havia tranquil·litzat, vaig decidir publicar algunes de les meves novel·les per a què el lector les pogués llegir i entendre. Els anys anteriors, van ser molt durs i anaven carregats de treball car es necessitava molta informació i experiència per saber publicar una novel·la correctament. El més sorprenent és que gairebé des dels primers mesos en què les novel·les van ser publicades, va haver-hi una gran demanda. El pitjor de tot és que moltes d’aquestes novel·les van ser censurades a petició del govern. No obstant això, jo havia aconseguit el meu somni que era publicar un llibre després de tants anys d’esforç i dedicació.

Els meus pares van llegir-se el recull de novel·les que jo havia anomenat Una guerra sense control una i una altra vegada i finalment, estaven molt orgullosos de mi perquè havia aconseguit plasmar la idea de l’angoixa que va suposar la guerra a través de les paraules i dels retrats fets per mi mateix amb l’ajuda de la meva mare. Jo estava molt content de la feina feta i no li donava importància a les censures que havia fet el govern respecte de les meves novel·les. Encara que, creia que no era el moment oportú per alabar-me massa ja que la meva intenció primordial era arribar a ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1955, després de molta preparació i dedicació diària vaig veure com l’Institut d’Estudis Catalans va valorar molt la meva feina i li va impactar molt fet que em nombressin membre de la extensa i prestigiosa llista de membres de l’organisme.

 

D’altra banda, cal ressaltar que l’Esteve no es podia queixar ja que el negoci li anava molt bé i totes les núvies en sortíem molt felices de la tenda. Jo hi entrava sovint a la tenda per veure com anava funcionant tot i els meus pares també passaven sovint per saludar l’Esteve i veure com treballava.

En conseqüència, jo crec que tota la família podem estar molt satisfets de la feina que hem hagut de fer per arribar fins a on estem actualment. Pel que fa als meus pares, no els puc retreure res perquè sempre ens han fet costat tant a mi com a l’Esteve.

L’Esteve ha aconseguit arribar a ser modista i dissenyador de vestits de núvia, això fa que ara estigui tant feliç de si mateix.

Jo, també he assolit el meu somni que tenia des de petit i a dia d’avui puc dir que em sento molt orgullós de mi mateix perquè he pogut superar tots els diferents contratemps.

 

En definitiva, espero que les generacions futures sàpiguen entendre el meu missatge i que entenguin que sense esforç no aconseguiran els seus propòsits. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]