Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



raskera
L'Hospitalet De Llobregat
 
Inici: El somni

Capítol 1 Somni o realitat?
Estava envoltat de policies que em cridaven paraules fastigoses i repugnats. Mentre un d’ells em posava les amargues manilles, vaig veure un forat entre tota la rotllana d’agents. Aquell forat podia ser la meva salvació.
De cop i volta em trobava a prop de casa meva. Havia aconseguit escapar! No m’ho podia creure. Vaig apropar-me a casa i vaig veure-la una mica canviada. Les portes ja no hi eren. Recordava la casa d’un color i aspecte diferent. Vaig cridar els meus pares que solien ser dins, però no vaig rebre cap mena de resposta.
La casa era més petita del que recordava abans d’haver estat a la presó. Volia entrar, però era impossible. Vaig intentar-ho per la finestra que tenia uns barrots forts. Volia escapar d’aquella cel•la i entrar a casa. No va ser gens fàcil, però finalment vaig aconseguir entrar-hi.
Un cop dins vaig anar voltant per intentar recordar aquell passat màgic. Anava voltant com si no l’hagués vist mai. De fet res no em feia veure que era casa meva menys l’olor típic del pa amb tomàquet i truita de la mare.
Mentre voltava per dins em vaig trobar al guàrdia de la presó llegint un diari sense massa ganes. Em va saludar amb la mà sense ni tan sols aixecar el cap. Volia preguntar-li què feia allí, però un soroll de metall em va fer girar. Era un soroll que em va fer esgarrifar.
No m’ho podia creure. El que tenia justs davant era el boig de la presó que com sempre anava dient estupideses i paraules mal connectades. Em va fer un gest amb la mà que no vaig entendre i vaig anar-me’n cap al pis de dalt. Al pis de dalt és on solia passar la major part dels meus dies. Vaig entrar a la meva habitació i la vaig trobar molt ben endreçada (si sóc sincer no la netejava mai).
Vaig anar a l’habitació de matrimoni i vaig veure una senyora de la neteja. El seu rostre m’era conegut, l’havia vist abans. Aquesta senyora no era ni més ni menys que la que netejava l’habitació on residia mentre era a la garjola. Estava netejant amb cura els anells que tenia la meva mare. Un d’ells el recordava perfectament. Era un anell que em va donar perquè no la oblidés tot i la meva estada en aquell forat.
Vaig tornar a baixar i vaig tornar a veure el guàrdia amb la mateixa posició i el boig mirant d’encendre la tele que estava desendollada. Vaig intentar explicar-li perquè no podia engegar-la, però finalment vaig decidir endollar-li. Un cop va ser endollada vaig veure un home alt i fort just davant meu. Era l’home que més por em feia durant el meu empresonament. Es passava el sopar i el dinar bevent cervesa i rient de manera exagerada. No em va dir res. Simplement, com sempre, em va donar una espenta i va marxar d’aquell lloc.
Tenia molta gana i en entrar a la cuina se’m va fer la boca aigua. El pa amb tomàquet estava ben sucat i tenia una bona quantitat d’oli. Era així com solia preparar-lo la meva mare. Per una altra part, l’olor a truita de pataca feia que la meva gana no disminuís. La truita havia estat acabada de fer ja que notava la calentor que pujava fins a la meva nou.
Vaig provar el pa amb tomàquet i vaig notar que era deliciós. Llavors vaig agafar un ganivet i em vaig tallar un bon tros de truita. Era una truita que ressuscitava els morts. Estava menjant quan de cop aquell esgarrifós soroll va sonar.
Aquesta vegada no era el boig, sinó que era l’agent que vigilava la presó que va obrir la meva cel•la de bat a bat. Em va donar dos copets a l’esquena i em va dir:
- Quina dormida noi. Pensava que no et despertaves.
- On sóc?-vaig demanar-li jo.
- Ets a la presó, que no ho recordes? Això de tant dormir t’ha afectat. - va dir amb to alegre l’agent.
Vaig mirar d’una banda a l’altra i vaig veure que el que tenia al meu voltant era la habitació de la presó. Vaig mirar cap a fora i vaig veure el boig fent-me un gest que no vaig entendre. Després vaig veure a la senyora de la neteja que entrava cap a la meva habitació, la netejava i amb molta cura va treure la pols a l’anell que em va regalar la meva mare.
Després d’uns minuts en silenci el guàrdia va tornar a parlar:
- Has d’anar a sopar. Avui hi ha truita de pataca , pa amb tomàquet i formatge.
Tenia tanta gana que no vaig dir res més i vaig anar cap al menjador. Vaig allunyar-me de la resta de presoners i vaig posar-me a pensar sobre el món. Mentre anava a una taula buida em vaig trobar l’home fort i alt que em va donar una espenta. Com sempre no vaig dir res i vaig asseure’m.
M’ho vaig menjar amb un tres i no res i vaig anar-me’n a l’habitació. Al passadís hi havia el guàrdia fullejant el diari, el vaig saludar i em va tornar a tancar amb clau. Un cop dins, com sempre feia, llegia un petit còmic (en total me l’havia llegit unes trenta-quatre vegades). Després vaig agafar l’anell de la meva mare i vaig començar a recordar aquells temps quan era petitó.
Havia perdut la noció del temps i vaig agafar el rellotge que m’havia comprat ja feia molts anys i vaig veure que eren les nou de la nit. Vaig cridar el guàrdia i li vaig preguntar pel temps que havia estat dormint. Em va dir que cap a les cinc de la matinada m’havia adormit fins a les vuit de la nit.
SI els meus càlculs no fallaven( feia mol temps que no feia matemàtiques) havia dormit unes quinze hores. Mai de la meva vida (des que tinc consciència) havia dormit tantes hores.
Tot plegat havia estat un somni o havia estat real?...
 Comenta
 
Capítol 2 Un vespre mogut
Un vespre feia un vent gèlid que et calava els ossos. Imaginant-me el fred que deuria fer fora, tot sentint el seu xiuxiuar, jo em trobava en una petita cel•la estirat damunt del llit; un guàrdia va venir cap a mi, i va obrir la meva habitació d’una forma brusca i desagradable.
Era un home petit i rodonet. Tenia un bigoti molt espès, i caminava amb una cama torta. Ell era molt xerrador, però semblava un autèntic tanoca; de fet, sempre que parlava es complicava i es quedava encallat, pareixia que no li venien les paraules al cap. És per això que va aconseguir que aparegués un somriure, que jo intentava dissimular, sota el meu nas. Al marge d’això, aquell agent no em feia massa el pes.
Pel que semblava va venir a anunciar-me que el proper divendres vindria un nou agent de policia a interrogar-me. I que en aquell divendres, tal vegada es decidiria la sentència sobre el meu futur. Jo vaig intentar dir-li que tot això del interrogatori amb un nou policia, no serviria de res, que ja abans d’ingressar a la garjola, havia donat explicacions que no van funcionar, i que no van servir per a mostrar la veritat de la meva innocència. De fet tenia la sensació que el meu futur estava d’antuvi predeterminat i que es mostrava independent a que jo intentés canviar-ho. Així es va confirmar, quan l’agent xerrameca no em va deixar acabar d’explicar-li i em va tornar a tancar la porta fent un soroll agut.
Un cop va arribar la nit, van deixar-me sortir per sopar. Li vaig preguntar al tanoca d’abans, si sabia quelcom de l’agent que sempre llegia el diari, a la qual cosa em va respondre amb un gest d’avorriment, que d’agents lectors de diaris no en coneixia cap.
Al arribar al menjador, vaig veure que la sopa era poc consistent i vaig preguntar a la cuinera si tenia la truita de pataca i pa amb tomaca de l'altra vegada. Em va dir que a la presó no hi havia hagut mai, ni truita ni pa amb tomaca, i si estava intentant fer-me el poca-solta . Em vaig sorprendre i vaig asseure’m desorientat . Al mirar d'una banda a l’altra no vaig veure tampoc aquell home alt que sempre em donava una empenta, i que tanta por em feia.
Com pot ser? El guàrdia que jeia a casa meva i que em va despertar temps enrere..., no existia! . L’home que jo temia i que m’empentava diàriament, realment no l’havia vist mai? I com es que ara no feien pa amb tomaca ben sucat i truita, si l’altre dia em vaig menjar!. No em quadrava res de res. Lo real semblava desaparèixer d’un dia pel altre sota el meus peus.
Durant el sopar vaig rondinar preocupat i atemorit què havia passat. Vaig intentar treure’m del cap aquella cabòria, però no ho vaig aconseguir. Finalment vaig acabar-me aquell brou, que més que brou era aigua, i després vaig anar un altre cop a la meva habitació. Abans d’entrar-hi, vaig preguntar a l’agent grassonet i tanoca, quan passaria la senyora de fer feines. Aquell moment va ser un dels més estranys de la meva vida. L’agent va esclatar a riure i em va dir que estava sonat !
No entenia res. Millor dit, no entenia com era que l’agent m’acabava de dir que no hi havia senyores de la neteja a la presó. Si ahir mateix va venir una senyora a netejar-la, i va treure la pols a l’anell que m’havia regalat la meva mare. Però si no hi havia senyora de la neteja... Com és què estava l’habitació tan endreçada?
Després de quedar-me una estona atònit, vaig entrar a la meva cel•la, i el vigilant mentre tancava la porta em deia:
-Això és una presó, no se si t’has donat compte. Si vols l’habitació neta, hauràs de cuidar-la i netejar-la tu mateix. Per cert -va continuant dient- he preguntat pel agent pel qual em vas preguntar, i sento dir-te que aquí no hi ha cap vigilant que llegeixi el diari, ni el conec jo, ni el coneix ningú d’aquesta maleïda presó. Bona nit.
-Bona nnnn...
Em trobava enmig d’un jardí. Estava passejant tranquil•lament quan em vaig donar compte de l’hora que era. Era molt tard. El silenci i la foscor eren els únics testimonis de la meva presència. El jardí m’era conegut.
Sense saber com i de sobte, em trobava deambulant misteriosament per un del passadissos de la presó. Havia passat del jardí a la presó, sense que hagués passat el temps, i sense distància espacial recorreguda. El passadís estava ple de gent cridant i fent rebombori. No sabia que passava ni que m’havia passat. De fet era normal que no sabés que havia passat, doncs jo acabava de pujar del jardí de la presó. Aquell enrenou, pensava que era produït per causa del meu esgotament, però no, era ben real. Semblava que els meus companys del engarjolament estaven fent alguna cosa similar a una festa.
El primer que em va venir al cap va ser intentar fugir de la presó, i dir: cames ajudeu-me! ; però el que va passar va ser tot el contrari, les cames no em van ajudar pas, ni molt menys. No tenia forces , de fet portava una bona estona immòbil, les meves cames semblaven tenir un pes infinit. Finalment, a poc a poc, sense forces, vaig intentar anar cap a la meva cel•la. Havien agents per tot arreu. Al voltant hi havien homes i dones vestits amb bata blanca i estetoscopis penjats. Jo volia entrar a la meva cel•la, però entre els presoners, els policies, agents que no em deixaven passar i els homes de bata blanca, que tot s’ha de dir, tampoc volien cedir-me el pas, no vaig poder aconseguir el meu propòsit d’entrar a la meva cel•la.
Estava mort de son i cansat, i tot just n’havia de passar alguna de grossa que no em permetia entrar a la meva cel•la ! En vista de que ningú sortia del passadís, vaig decidir asseure’m a una de les parets i vaig esperar. Llavors, absurdament, em va venir al cap la necessitat de que havia de vigilar l’anell de la meva mare que estava a la meva habitació, que el podien robar. Vaig aixecar-me d’un bot, i vaig començar a avançar la gent per tal d’arribar a la meva cel•la. No era una tasca gens fàcil, sense forces i sentint el meu cos com una càrrega immensa, patia molt. L’anell de la meva mare era com un fuet que impulsava la meva ànima, i el meu cos fatigat. Vaig aconseguir arribar exhaust, però un cop allí...Vaig veure que el meu apreciat anell no hi era!
No podia ser, me’l havien robat ! Vaig mirar cap a fora de la cel•la angoixat, i vaig veure que els presoners que abans eren fora com si estiguessin en plena revolta o festa, ara començaven a marxar cap a les seves cambres tranquil•la i pausadament. Segur que algun d’ells s’havia emportat el meu anell i estava decidit, no se si jo o la meva angoixa, a matar-lo si el descobria. Havia de buscar un lladre entre lladres!
Al cap d’una estona, vaig sentir una alarma continuada que no era la del meu rellotge. Ara em trobava, de cop i volta, una altra vegada, sense continuïtat de temps ni espai, en un llit que es movia força, fent moviments bruscos d’una banda a l’altra .
L’angoixa del robament del anell es confonia amb la angoixa de no saber on era novament. Què m’estava passant? On era?
 Comenta
 
Capítol 3 ​LA VERITAT O NO?
Em trobava en un jardí preciós que estava ple de flors de tots els colors que mai et puguis imaginar. Tot plegat feia d’aquell lloc un lloc agradable. Estar allí em feia sentir feliç, com si tot el que m’envoltés fos per mi i per ningú més. Ara estava fullejant un diari esportiu que no m’interessava gens ni mica. No m’ interessava perquè el que m’envoltava era molt més bonic que aquell tros de paper.

El jardí era un lloc amb molt poca gent. De tant en tant, algú sortia a fer una cigarreta i d’altres només per prendre l’aire. Jo em trobava allí per contemplar el sol esplèndid d’aquell dia fantàstic. Mentre tornava a agafar el diari, per tornar-lo a llegir o més aviat a fullejar-lo, un home em va cridar. Semblava un vigilant de la presó. Anava vestit com un policia i portava una porra per si li fos necessari utilitzar-la.

No em vaig fixar gaire amb el seu aspecte perquè em va dir amb la mà que el seguís. Em va semblar un home fort i el que no puc negar és que era molt alt. Vaig entrar al recinte que el policia em va indicar i vaig esperar a rebre més ordres. En  aquell moment em vaig sentir com un soldat. M’hi vaig sentir perquè havia de rebre noves ordres i esperar de forma pacient.

En poca estona va aparèixer “el meu comandant” vestit tot de blanc amb papers a la mà i em va saludar de forma seca:

–Hola. Vinga, anem. – i jo el vaig seguir tot i que tenia un pas massa ràpid pel meu mal estat físic (he d’admetre que estava massa grassonet).

Després de recórrer passadissos amunt i avall vam arribar a un despatx petit i amb poca decoració. Aquell estrany home em va dir que m’assegués a una de les cadires que tenia davant i ell va asseure’s tot just a la de l’altra banda. Eren unes cadires molt còmodes. Llavors l’home de la bata blanca va començar a parlar:

–Mira t’he de dir una cosa molt important per a tu i que potser t’alegrarà. El que vull dir-te és que... – va començar però el vaig tallar en sec, cosa que el va sorprendre un xic.

–Miri no em vingui amb mandangues ni fesols, què coi faig aquí? Si jo era a la presó amb un munt de vigilants i presoners fent una festa. I vostè qui és? Com és que porta aquesta vestimenta? Que s’ha begut l’enteniment! – vaig demanar-li jo posant-me a la defensiva.

–Pot dir-me i explicar-me detalls d’aquesta festa que diu vostè i també de la presó si no li importa? – va dir ell després de pensar uns segons.

–Sí que m’importa, però si insisteix... Miri doncs, que estava a una presó plena de vigilants i presoners, com és lògic, i vaig anar a entrar a la meva cel·la i hi havia un munt de gent vestida així com vostè recollint  un home de terra que van dur a no sé on. Desprès vaig sentir fora un soroll de sirenes i em trobava en un llit que es movia molt. També dies enrere m’havia trobat a casa meva amb gent de la presó dins i provant el pa amb tomaca de la mare, boníssim!, el mateix que en sendemà em van servir a la presó. – vaig explicar-li jo.

–Miri vostè. Em diu que ha estat a la presó i realment no hi ha estat. Si no li sap greu que li digui, vostè es troba realment en un centre psiquiàtric i que jo sàpiga no és cap presó. Però per tot el que conta i pel motiu que vostè va ingressar a “la presó”, millor dit al centre psiquiàtric, fa pocs dies, no és a causa de cap perseguidor, com vostè va dir el dia que va venir, el que realment té és una malaltia que es diu síndrome de Gelineau, també coneguda com narcolèpsia.

–I quins símptomes presenta aquesta malaltia anomenada naropèsia? –vaig preguntar jo.

–Narcolèpsia –em va rectificar l’home de bata blanca(odio que em corregeixin el que dic). Doncs miri el que li pot passar és que en un moment determinat tindrà son i caurà de cop estès pres d’aquesta son. Però tinc unes pastilles que, si em promet que es prendrà, evitaran que li passi tan sovint i, per tant, si les pren en dos o tres dies, i després continua, podrà marxar cap a casa seva tranquil.

–A veure si ho entenc. Jo tinc una malaltia naco...com es digui! I m’agafaran sense solta ni volta atacs de son i em quedaré adormit. I vostè diu que no he estat mai a la presó i  per tant vostè, pel que dedueixo, deu ser un metge o un psiquiatra o alguna cosa per l’estil. És a dir que, realment, no hi havia cap vigilant i el que vaig veure que era una presó i el que va passar a casa meva no va ser més que un somni. És això el que vostè m’ha dit, no? –vaig intentar  raonar tot i que estava confús.

–Exactament senyor. Miri, ara vagi de nou al jardí, tranquil·litzis, pensi en alguna altra cosa o agafi el diari d’esports que estava llegint i no pensi en això –em va recomanar el metge.

No vaig dir res. Només amb un gest amb el cap vaig fer-li adéu i em vaig posar a pensar sobre tot el que m’havia dit aquell home. Per tant tot el que envoltava el tema de la garjola era una cosa de la imaginació i de res més. Però m’havia semblat tan real...

El que m’ha passat, ha estat tot un somni o ho he viscut realment?

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]