Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



CristinaBastida
VALENCIA
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 AMB ELS CABELLS RAPATS I UNA FERIDA AL CAP
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el meu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

Era com una mena d’interrogatori, i no era la primera vegada que me’l feien. De fet, ja m’havien fet molts interrogatoris des que vaig arribar a aquesta mena de presó. I sempre era en aquella sala, envoltat de parets que pareixen fer-se més estretes com més les mirava amb cables que es reunien en un armari per a analitzar Déu sap què.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, m’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?
-Qui va descobrir Amèrica?
-Què pensa en veure un bon cul de senyora?
-Quant fan nou per nou?
-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?
-Quants eren els set reis de Roma?
-Què val més, una pel•lícula còmica o un castell de focs?
-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

I just abans d’acabar l’interrogatori, com sempre, feia la mateixa pregunta:

-Quin és el teu nom?

-El meu nom és Artur, Artur Pamó.

Aleshores em portaven dos guàrdies, també vestits amb aquell blanc tan repel•lent, a la cel•la on passo la major part del temps.

Això és tot el que faig: responc preguntes en una sala amb cables i dormo en una cel•la que em fa fàstic.

Vaig tancar els ulls. Estava fart de què, mirés on mirés, trobés aquelles parets blanques. Estava tancat en una galleda. El sostre era gris, i d’aquest penjava una feble pereta. Les parets eren llises, sempre el mateix, em treien de polleguera. L’única part interessant era la porta, amb frontisses que començaven a xerrotejar quan s’obrien. Pel que fa a la resta, eren absolutament idèntiques, menys el racó que ja estava agafant una tonalitat groga i una olor malaltissa.

Era en aquests moments quan tenia ganes d’escridassar, de preguntar el que ja s’escapava del meu control: quant de temps portava enllà? Dies? Setmanes? Com vaig arribar? Per què em feien tants interrogatoris? Qui eren ells?

Ho odiava. Era insuportable. Recordava perfectament tota la meua vida: ma mare, amb els seus rínxols daurats; la meua germaneta i les seues nines; la meua casa de tres dormitoris; el meu amat piano; els meus companys de classe; tot. Excepte com vaig acabar en aquella cel•la. Simplement vaig aparèixer, em vaig despertar al sòl amb els cabells rapats i una ferida enmig del cap.

Les hores passen, els interrogatoris continuen.

-Prefereixes el roig o el blau?
-Quin és l’ingredient bàsic de la paella?
-Quants anys tenies quan vas aprendre a muntar en bicicleta?

Era com una pistola, una pistola insuportable. Disparava una pregunta i altra i altra, i jo contestava com podia. De vegades simplement em callava i deixava que continués.

-Com es reprodueixen les plantes?
-Quantes articulacions tenen les mosques?
-Quin és el teu nom?

En aquell moment, jo responia:

-El meu nom és Artur, Artur Pamó.

I dos guàrdies em portaven a l’odiosa cel•la.

Així eren els meus dies. La definició perfecta per al mot “monòton”.

Fins que va arribar el moment de trencar la rutina.

Una vegada, em vaig despertar de sobte (no sé si durant la nit o durant el dia, la pereta estava sempre en marxa) i vaig notar un dolor massa fort al braç. Una infermera m’estava posant una injecció, i, pel que pareixia, amb un líquid molt dens. Vaig reprimir un crit, i ella es va adonar que estava conscient. Se’n va anar ràpidament, quasi corrent, portant-se amb ella aquella xeringa que m’havia deixat una taca blaürada i un dolor que em va martiritzar el cervell.

Aleshores, tot va canviar.

Respirant forçadament, vaig veure que, amb les preses, no havia deixat tancada la porta. Em vaig arrossegar pel sòl, i a cada moviment que feia el dolor atacava el meu cap, com si mil agulles estigueren clavant-se en el meu cervell. El cor em bategava massa fort, amenaçant amb eixir del meu pit. Quasi a punt de perdre el coneixement, vaig arribar a la porta i la vaig obrir amb les poques forces que em quedaven. El corredor, també blanc, n’estava davant.

Tot ballava en els meu ulls. El sòl retrunyia i dos homes caminaven serpentejant cap a la meua cel•la. Pareixia que no em miraven, tot i que es burlaven de mi amb aquells moviments de superioritat. Es feia fosc per moments, però les seues bates, blanques i polides, es tornaven de colors neó i esclataven en foc mentre els seus llavis es movien, entonant una cançó que em feia enrabiar.

“Artur, para. No és real. Desperta, t’han ficat una mena de droga. Desperta i escapa”, pensava.

Però no podia. Cada vegada respirava més lentament, i la suor relliscava pel meu cap sense cabells. Sentint-me a punt de morir, una imatge alarmant em va venir al cap.

La meua mare estava buscant-me.

Ho sabia, simplement ho sabia.

“Mare...”, escridassava en silenci.

I el meu cap, com accionat per aquest pensament, es va asserenar.

Vaig contemplar la situació, la vertadera situació. Els dos guàrdies, ja quasi amics pels moments entre cel•la i interrogatori, estaven enfront de la meua porta, encara que no mirant-me a mi. Ni tan sols s’havien adonat del fet que jo hi era observant. Amb aparença forta i veu molt greu, conversaven entre ells.

La majoria del que deien no tenia sentit. Que si el germà tenia els cabells negres però afirmava no tindre germà, sinó germana, que si amava el piano. No pareixia ser una conversa molt interessant, fins que una frase em va cridar l’atenció:

-Tot són avanços amb l’experiment, ja comença a dubtar el que contesta als interrogatoris.

Com? Estaven parlant de mi?

-Fins i tot va afirmar que la seua mare té els cabells daurats.

No podia ser. Estaven parlant de mi.

La sensació de que tot ballava va tornar, aquesta vegada amb un dubte que pareixia canviar el rumb del meu empresonament.

Experiment, experiment, experiment. Aquella paraula es repetia constantment, com un disc trencat, per tota la meua consciència. El dolor de la xeringa es feia més fort i la vista s’ennuvolava per moments.

I com si tota la informació que ràpidament embussava el meu cervell fos poca, quan vaig fixar la mirada en els guàrdies, se’m va tallar la respiració.

Havien obert la porta que es trobava enfront de la meua cel•la i havien tret una xica.

Sense poder reprimir un crit, vaig tractar de fer un moviment. Em feia igual quin fora: fugir d’aquella habitació, tancar-me de nou o, simplement, tancar els ulls.

Els guàrdies m’havien descobert. Ràpidament, van decidir per mi i van tancar la cel•la.

La meua respiració s’estava trencant-se per moments i em faltava l’oxigen. No podia ser.

Tot tenia cada vegada menys sentit, i tot havia canviat.

Tal vegada no seria lògic alterar-se tant pel que acabava de passar. Era una xica, sols una xica normal.

Però una xica amb els cabells rapats i una ferida al cap.
 Comenta
 
Capítol 2 Pamó-Turrides
Parets d’estrès s’estrenyien al meu voltant, els meus braços i les meues cames ja no eren suficients per a separar-les. Vaig començar a encongir-me, el sostre tocava el meu coll mentre el meu cap s’ajupia fins tocar els meus genolls amb el front. Vaig estrènyer les dents i vaig clavar els colzes en les estones d’aquella habitació. Els meus peus empenyien un mur enfront de la meua cara, tot intentant obrir una porta inexistent. Tot tractava d’entrar en mi, d’envair el meu pensament, i jo no parava de lluitar contra aquella mena d’amenaça invisible. Vaig cridar.

El meu mateix crit em va despertar. La meua respiració estava massa alterada i la suor perlava el meu cos. Havia estat un malson, sols un malson.

Però un malson massa real.

Des que vaig veure aquella xica, amb la mateixa ferida que jo, no descansava tranquil. En realitat, res estava tranquil. Els interrogatoris eren cada vegada més angoixants i ja no era capaç de respondre les preguntes metrallades per aquell professor, els guàrdies semblaven més violents i anodins al meu dolor físic. Com si tot fos una baralla entre la meua memòria i aquell experiment desconegut que em tallava la respiració.

M’estava ofegant. Inspira, espira, inspira, espira.

U, dos, tres, quatre. Necessitava saber què m’estaven fent, per què tenia tanta importància l’aspecte de ma mare. Cinc, sis, set, vuit. Les infermeres m’havien posat ja quatre injeccions d’aquell líquid misteriós. Nou, deu, onze, dotze. No sabia qui era la xica de la sala d’enfront. Tretze, catorze, quinze, setze. Havia d’escapar d’aquell manicomi.

Les preguntes em feien mal, torturaven el meu cervell encara més que els interrogatoris. Res tenia sentit. Eixa xica, com vaig arribar ací, l’extrema seguretat. Tot pareixien elements que l’atzar havia posat al meu voltant. L’únic que encara era segur era la pregunta final de tots els interrogatoris.

-Quin és el teu nom?

-El meu nom és Artur, Artur Pamó.

L’habitació, cada vegada més estreta als meus ulls, m’angoixava.

Fins que no vaig ser capaç de suportar-ho.

La infermera de la cinquena injecció ja s’havia marxat i s’havia assegurat d’haver tancat correctament la porta. En veure com tancava l’única comunicació amb “l’exterior”, el cor va començar a bombejar sang ràpidament, massa ràpidament. Vaig començar a cridar i a plorar, formulant en veu alta les preguntes que em torturaven.

L’angoixa creixia i creixia, la mandíbula em feia mal d’escridassar, la veu se m’havia trencat i encara no havia descarregat tot l’estrès que durant... setmanes? no havia expressat; aleshores vaig emprar els punys.

Descarregava contra tot. Encara amb llàgrimes als ulls, vaig enfocar la meua ràbia en la porta, perfectament assegurada des de l’incident que m’havia portat a aquest estat. Els meus artells sagnaven, deixant taques a les frontisses d’un curiós granat poc freqüent a la sang humana. Feia un soroll temible i jo estava quasi segur que m’estaven escoltant. Però tant m’hi feia.

Fins que vaig escoltar un so diferent a la resta, com un mecanisme trencat.

Enmig de la sang i la ràbia, una espurna d’esperança s’encengué als meus ulls.

Amb por i emoció, vaig prendre el pom amb les meus mans tremoloses.

Vaig obrir la porta.

Era lliure.

Vaig fer un pas cap al corredor. La llum estava apagada i ningú pareixia trobar-se a l’edifici. Davant meu estava la sala on tenien tancada la xica dels cabells rapats i que segurament encara no havia descobert el truc.

Contenint l’eufòria de la llibertat, vaig avançar instintivament cap a la sala d’interrogatoris per a acomiadar-me de la cadira on havia respost tants interrogatoris sense sentit. L’armari on arribaven tots els cables que m’atrapaven durant els interrogatoris estava apagat, com preparant-se per a rebre les meues burles.

-Ja no fas eixes llums verdes i roges, dimoni –vaig dir-li, tot escopint als seus peus.

Estava disposat a anar-me’n per sempre d’aquella presó. Amb un somriure de satisfacció, comencí a caminar cap al corredor, tot somiant amb l’aire fresc de València i el seu paviment grisenc, enyorant fins els coloms que deixaven regalets enllà on anaven. La meua estimada ciutat, tan prop que estava.

Per la cua de l’ull vaig divisar una porta que mai abans no havia vist. Estava al costat de la sala d’interrogatoris i pareixia cridar-me, incitar-me a obrir-la. Mentre respirava l’aire pròxim de la llibertat, els batecs del meu cor començaren a envair el meu pensament. Anar-me’n o descobrir què era allò.

La curiositat matà el gat, però morí sabent.

Vaig obrir la porta.

Completament a fosques, una olor de sòl net conquerí el meu olfacte. Palpant les parets, vaig trobar l’interruptor que encendria la veritat. El vaig polsar, sense saber què esperar-me.

Un laboratori ple de fulls, ordinadors i provetes em saludava. Era un sac d’informació que respondria tots els meus dubtes. Sense saber per on començar, vaig apropar-me a la primera taula d’acer i cristall. Desbordada de carpetes grogues amb fulls ordenats, ràpidament va ser desfeta pel meu descontrolat interès per conèixer, per fi, la veritat.

El que vaig llegir em va deixar glaçat.

Un informe complet de la meua vida. La meu germana, amb les seues nines i la meua mare amb els seus rínxols daurats marcaven l’entrada, acompanyades d’un home que mai havia vist en la meua vida, i que figurava com mon pare.

Impossible, el meu pare havia mort feia anys i aquell home encara estava viu.

Continuí la investigació. Tot parlava de la meua vida: el meu col•legi, la meua millor amiga, la meua casa de tres dormitoris i un violí.

Un violí?

Vaig observar durant un moment les meues mans de pianista.

Què estava passant?

Un sentiment d’angoixa començà a estrènyer el meu pit. Per què coneixien la meua vida? Per què no quadraven les dades? Què m’estan fent? Per què sóc important?

Les cames em fallaven i la vista se m’ennuvolava per moments. Em vaig asseure a la cadira de científic més pròxima, vaig respirar profundament i vaig tractar de tranquil•litzar-me.

Passaven els minuts i l’angoixa pareixia haver disminuït. Amb mans tremoloses, vaig engegar la pantalla de l’ordinador situat a la meua dreta, sense preparar-me per allò que podia veure.
Era una taula plena de gràfics encapçalada pel títol “80% completat”. Les gràfiques de la dreta portaven el meu nom escrit. La primera de totes era una barreja d’alarma i desconcert. Anomenada “Pensaments propis”, mostrava una línia decreixent que anava des d’un cent fins a un vint. A l’esquerra, trobava exactament la mateixa taula, però encapçalada amb un altre nom. “Mila Turrides” era la segona protagonista d’aquell estudi sense sentit.

Vaig obrir el document Word que parpellejava a l’escriptori. “Intercanvi Pamó-Turrides” era el seu títol.

Amb el cor esclatant sobre els meus descontrolats pulmons, comencí a llegir.

“Dia 72.
Subjecte 1: Pamó confon la seua mare i el seu germà. No reconeix cap dels noms dels seus amics. Tot i que les hormones injectades no presenten cap efecte, mostra comportaments del subjecte 2: claustrofòbia, malsons i terrors nocturns.
Subjecte 2: mentre, Turrides fa uns avanços increïbles. No mostra cap signe propi del seu comportament original, ha oblidat el seu violí i no recorda cap membre de la seua família. Es proclama òrfena de pare. Encara respon a la pregunta del seu nom, tot i que ja ha oblidat el seu violí. Les hormones...”

Els batecs accelerats del meu cor i el terror que em produïa llegir aquell informe que m’analitzava, a mi i a la que pareixia ser la xica dels cabells rapats, em van impedir escoltar les passes que s’apropaven perillosament cap a la meua esquena.

Quan les vaig sentir, ja tenia una pistola apuntant el meu cap.

-No, Pamó, ací les respostes les obtinc jo –va dir una veu coneguda.

El professor de la bata impertinentment blanca va fer girar la cadira. Em mirà fixament als ulls i va baixar l’arma cap al meu cor.

-Que t’has escapat, estimat subjecte?

Podia olorar el seu fètid alè, burlant-se de mi amb pestilent aire de victòria.

-Puc observar que vols la veritat, no?

Jo tractava de fer ulls d’acer, tot i que l’arma apuntant el meu cor no ajudava.

-La vols. I jo te la vaig a donar. No cantes victòria ja, subjecte –afegí, amb un somriure malvat-. Et puc assegurar que no voldràs creure res.

Baixà l’arma, tancà la porta –privant-me de la meua estimada llibertat- i va agafar la foto d’una dona.

-Com és ta mare, Artur? És rossa, amb rínxols i unes mans fines, acostumades a filar i cosir, no?

Assentí.

-Doncs bé, et presento a Mireia Peiró, la teua vertadera mare –va dir, estenent-me una fotografia d’una dona grassa i forta, amb els cabells negres i la pell morena.

-No és ma mare –responguí, amb tota seguretat.

-Aquest certificat de naixement diu el contrari.
El meu certificat de naixement ballava davant les meues pupil•les, mostrant-me la veritat que cada vegada pareixia més mentida.

-Artur, quantes vegades has desitjat ser una altra persona? Milions, no és així? Tots ho hem volgut en qualsevol moment de la nostra vida. Bé, tu ho estàs aconseguint. Et trobes a l’edifici psiquiàtric més gran del món (probablement desconeixies que es troba a València) transformant-te en Mila Turrides.

La meua sang es va glaçar mentre el professor continuava parlant.

-Els millors científics del món he desenvolupat durant més de deu anys un sistema que combina medicina i tecnologia amb la fi de canviar el pensament d’alguna persona sense tocar el seu cos ni el seu cervell. És la mateixa massa amb pensaments renovats. Les cèl•lules responsables del saber i el caràcter es troben arreplegades dins del teu encèfal, però no podem treure-les amb una operació qualsevol. Són les parts més delicades de l’ésser humà, i, per tant, fa falta temps per a aconseguir l’èxit total. Saps com es comuniquen les neurones? Amb impulsos nerviosos. Saps què portes al cap durant els interrogatoris? Un conversor d’impulsos nerviosos en impulsos elèctrics. Tota la informació que podem traure de tu és convertida en ones elèctriques emmagatzemades a l’intrigant armari de llums verdes. Per aquesta raó fem els interrogatoris, tenen doble funció: traure informació i comprovar l’avanç del pensament aliè.

Marejat com em trobava, vaig formular una pregunta simple.

-I la ferida al cap i les injeccions?

-Com creus que arrepleguem els impulsos? El casc que et poses durant els interrogatoris porta un aram extremadament fi que travessa el teu crani i toca el teu cervell sense que ho notes. Pel que fa a les injeccions, aquest experiment tenia la complicació de la diferència de sexe, i com ja saps, homes i mullers produeixen hormones diferents. Per a aconseguir un èxit complet havíem de implantar-te’n, de femenines.

No podia més. Vaig vomitar.

I tot això encara no havia acabat.
 Comenta
 
Capítol 3 99%
-Vinga, home, no sigues feble. Tot açò que esteu fent Mila i tu és un favor per a la ciència –hem digué el professor, completament tranquil.

 

-Per què nosaltres? –vaig preguntar, encara marejat i olorant el tuf del meu vòmit.

 

-Perquè sou persones normals, amb una vida normal i que no es coneixen. En realitat, és atzar. Simplement us escollírem entre milers de persones i us portàrem ací.

 

La ràbia del moment va barrejar-se amb el mareig. Les llàgrimes començaren a relliscar pel meu rostre, contemplant, amb el cap baix, com tota la meua vida ja no era part de mi.

 

-I qui és l’home que apareix a l’informe? –diguí, amb la veu trencada. El silenci del professor quasi esbrinava les paraules que pronunciaria a continuació.

 

-És el pare de Mila, Artur. Ton pare és mort.

 

És mort?

 

Comence a dubtar-ho.

 

No, no és mort.

 

-No, no és mort. Mon pare és l’home de l’informe.

 

La pantalla de l’ordinador parpellejava.

 

“86,7% completat.”

 

-Artur, el meu millor experiment, creus que açò és cruel? Has tingut menjar i sostre durant molt de temps i a soles t’hem reclamat respostes durant els interrogatoris.

 

El to psicòpata i esquizofrènic del professor començava a ennuvolar el lloc. La ràbia quasi m’ofegava.

 

-I els meus pares?

 

-Creuen que morires en un accident de tràfic. Oh, distret Artur, sempre al teu món, oblidant els semàfors i caminant davant d’un camió –va dir, emprant una veu lànguida i plena de satisfacció. Tractant d’evitar la persistent mirada del psicòpata professor, vaig dirigir la vista cap a la resta de la sala. La pistola que minuts abans m’havia apuntat al cor ara reposava sota una taula propera. La ràbia i l’instint em va fer pensar ràpidament.

 

Fent el primer moviment per a agafar l’arma, vaig sentir un dolor massa fort a les costelles.

 

-Què creus, que no sabia el que anaves a fer? Vinga, xiquet, estigues tranquil, quan tot açò finalitzi podràs fer el que vulgues. Ara, camina cap a la teua habitació.

 

Em vaig mirar el punt on el dolor era insuportable. Una xeringa d’antestèsia començava a buidar-se en la meua sang. El violí que havia tocat tantes vegades sonava al meu cap, fent-me recordar la meua infantesa, amb els meus pares.

 

90%.

 

No. Ni pensar-ho. No els donaria el gust de veure com em convertia en altra persona, en una desconeguda a la que cada vegada em pareixia més i més, d’emprar el meu cos com a investigació científica il·legal. Amb la consciència que encara restava al meu cos, em vaig alçar, vaig llevar-me la xeringa de les costelles i vaig agafar la pistola. Apuntant al professor, ell va alçar els braços, amb un canvi d’expressió. Amb un somriure irònic, vaig repetir les sues últimes paraules.

 

-Ara, camina cap a la teua habitació –diguí, veient com ell es dirigia a la meua cella.

 

En travessar la porta del la sala d’investigació, tres guàrdies van aparèixer repentinament. Un d’ells em va disparar, però la bala va trobar-se el braç del professor. Amb el cor a la gola, vaig tractar de fugir, sense pensar en disparar amb la meua arma. L’anestèsia em feia efecte, i quan era a punt de tancar-me de nou a la sala d’investigació, un dels guàrdies em va tòrcer el braç. Un soroll desagradable sonà, alhora que sentia un dolor travessant el meu muscle. Cridí, tal vegada tractant de detenir l’home de dos metres d’alçària que m’estrenyia el cos o intentant alliberar el que restava del meu esperit, el qual ja quasi reposava al cos d’altra persona.

 

92,5%.

 

El braç amb el qual solia sostenir el meu violí no responia. El guàrdia em va tombar, immobilitzant-me completament. Les llàgrimes que sortien dels meus ulls blaus ja no em permetien distingir el paisatge que s’obria davant meu. Les taules, els ordinadors, les parets blanques, tot començava a prendre formes borroses i allunyades de la realitat, alhora que l’anestèsia completava el seu efecte.

 

El primer record va sortir.

 

Ma mare era filant i mon pare fumava un cigarret al balcó. Els meus cabells, negres i arrissats, ja m’arribaven per la cintura. La mare solia dir-ho: “Les xiques prenen la comunió amb els cabells llargs”. I a mi m’agradava.

 

95,39%.

 

El segon record era més recent, de l’estiu passat. La meua millor amiga, Marta, i jo esperaven al cotxe mentre mon pare tractava d’arreglar la roda punxada. Ja no fumava, ho havia deixat feia dos anys.

 

Marta em parlava del seu germà, Quimet. A mi m’havia agradat durant anys, i pareixia que ell començava a fixar-se en mi. Tenia els ulls blaus i era molt alt. Jo ja m’havia tallat els cabells i els portava molt curts, quasi com Quim. Els meus gustos havien canviat molt des que era una xiqueta.

 

96,01%.

 

El tercer record assaltà la meua ment. Ma mare m’oferia un full amb les activitats escolars del col·legi, i jo les mirava amb els meus ulls no acostumats a llegir. Jo devia tindre sis anys. Dos activitats minvaven dins del meu pensament: piano o violí.

 

Adorava escoltar a ma mare cantar quan el meu oncle tocava el piano.

 

Però jo volia ser diferent.

 

El meu pare m’havia ensenyat a ser rebel, i amb sis anys jo ja ho demostrava.

 

Violí.

 

97,52%.

 

El quart record era el més recent, sense cap dubte. Plorava. Era tancada a una habitació blanca i passava les mans pel meu cap sense cabells. Sentia angoixa. La claustrofòbia era el punt més feble de tot el meu cos, i la ferida al cap, la qual em feia molt de mal, no pareixia millorar la situació.

 

Tracte de pensar amb claredat, i és difícil. L’agulla que m’havia clavat

l’infermera em provocava al·lucinacions i tot ballava massa al meu voltant.

 

98,75%.

 

El cinqué record arribà. La meua germana m’oferia la seua nina.

 

-No, preciosa, he d’enfrontar-me sola, però gràcies –deia jo.

 

Érem a l’auditori, i la banda començaria a tocar en qualsevol moment. El meu cor anava accelerat. La obra més emocionant de Ludovico Einaudi, “Divenire”, havia agrupat músics de tota València. Jo era la violinista principal i tocaria al costat del pianista. Els murmuris del públic callaren mentre pels altaveus deien els noms de cadascun del músics.

 

            En escoltar “Mila Turrides”, vaig agafar l’arc i el violí i vaig entrar a l’escenari principal, dient adéu a la meua germana. Vaig veure Quimet, que m’observava des dels seients del públic.

 

            En fer el director el senyal amb la batuta, començàrem a tocar. Els violoncel·listes tocaven, acompanyant el piano. Mentre jo esperava el meu compàs d’entrada, vaig escoltar la gràcia del piano. Era un so nítid, que hauria enamorat a ma mare i l’hauria fet cantar, tot i que ella no havia pogut vindre pel seu treball a taller de costura. Decidí observar el pianista fins que arribés el meu torn.

 

Tenia la pell bruna i els cabells molt negres. La muller que pareixia la seua mare, grassa, forta i ben morena, somreia des del backstage, just al costat de ma germana. Aprofitant que el xic no podia girar el seu cap i no em podia veure, ja que el piano clamava tota la seua atenció, vaig observar-lo. Duia una placa metàl·lica amb el seu nom en negre. Artur Pamó, es deia.

 

99%.

 

Espera.

 

No.

 

Obrí els ulls per a veure una llanterna enfocant-me les pupil·les. Era el professor, pressionant amb una mà el lloc on la bala li havia donat. Tal vegada comprovant que no havia mort, va adonar-se que havia despertat. Somrient, va fer una pregunta, ja vella coneguda nostra.

 

-Quin és el teu nom?

 

La meua resposta el va glaçar.

 

-El meu nom és Artur, Artur Pamó.

 

O això deia la meua última neurona.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]