Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Aquarium
El Prat De Llobregat
 
Inici: En flames

Capítol 1 La fugida
La idea que m’atrapin envaeix els meus pensaments, i a poc a poc, aconsegueix que m’aixequi. Deso dins la bossa de pell les poques pertinences que em queden. Abans de posar-me a caminar, escuro les últimes gotes de te que queden dins l’ampolla. He de trobar un amagatall per passar les hores centrals del dia, ja que a plena llum del sol seria difícil passar desapercebuda. He d’aprofitar les primeres i les últimes hores de llum per caminar. Seria un suïcidi caminar de nit per aquest bosc ple d’alemanys, perquè la llum del meu fanalet es veuria de lluny. No vull ni pensar que seria de mi si s’assabentessin que sóc jueva.
Cada passa que faig em costa horrors, mai hagués imaginat que posar un peu davant de l’altre fos tan complicat. Cada vegada que trepitjo una fulla, sento el cruixit de la branca d’un arbre o qualsevol dels altres sorolls que habiten el bosc. Penso que hi ha algú darrere meu, Des de fa dos dies, quan vaig fugir del poble, que tinc la sensació que em persegueixin constantment.
Quan ja no em queden forces i de l’únic que tinc ganes és de desplomar-me al terra, veig un petit rierol. Arribo a tocar de l’aigua quasi bé arrossegant-me per terra. Em rento la cara i les mans i omplo l’ampolla. Bec una mica d’aigua. Deixo les meves pertinences a terra i busco un amagatall per passar el dia prop del riu. Trobo un clot entre uns matolls. És prou gran per ficar-me dins. Vaig a buscar les meves coses, i ,de camí, recullo uns quants fruits del bosc: gerds, móres, aranyons, maduixes.. Ho amago tot dins el forat i me’n vaig al riu per rentar l’única roba que tinc: la que porto posada. Fa bastanta calor, així que al vespre ja la tindré seca. L’estenc damunt les branques d’un arbre, a una alçada on no les pugui agafar cap animal.
Em desperto de cop. Sento el lladruc d’un gos. L’escolto durant una estona. Arribo a la conclusió que estic fora de perill perquè l’animal està lluny. Em tranquil•litzo i menjo alguns dels fruits que he recollit. La resta, els col•loco sobre un suro amb forma de bol que he trobar pel bosc. Agafo una pedra i colpejo els fruits tantes vegades que al final amb una mica d’aigua barrejada aconsegueixo crear una massa semblant a la melmelada: així la podré guardar dins l’ampolla.
De sobte, el cor em fa un salt. El gos que havia sentit fa una estona torna a bordar. Sembla que cada vegada estigui mes a prop meu. Paro l’orella. Sembla que no només hi ha un gos. I no és salvatge. També s’escolten veus humanes. I no són precisament poques. Parlen alemany. Queda descartada l’opció que siguin d’algun altre país ocupat. Són soldats. Començo a pensar el pitjor. Tindré sort si són de la Gestapo perquè m’agafaran presonera, però si són de les SS em queden pocs minuts de vida. Tanco l’ampolla amb la melmelada per evitar que els gossos olorin res.
Al bosc regna un silenci sepulcral i em fa por fins i tot respirar. Em comencen a suar les mans i la cara i el cos inicien una tremolor nerviosa. El fet de no poder fer res per evitar que em trobin encara em fa posar-me més nerviosa. No paro de pensar què faré quan aixequin les branques que ara tapen l’entrada del meu amagatall. Intento calmar-me. Tanco els ulls i em poso a pensar en coses boniques; és el que sempre em deia l’àvia per asserenar-me quan el metge havia de posar-me una injecció. Aquest cop, però, el truc no funciona. De cop, caic en el compte del meu error: la roba estesa sobre les branques de l’arbre! Portava la roba posada des de feia dies i estava tota impregnada de la meva olor. A més a més, rentar-la al riu sense sabó ni aigua calenta no és el mètode més efectiu per eliminar-ne l’olor. Aquests pensaments han envaït el meu cap durant uns segons que, si més no, han servit per substituir una mica la por. Els homes i els gossos han passat gairebé per sobre meu. Podia sentir perfectament el so de les seves botes al trepitjar les fulles i el so que fan els cans amb el musell quan ensumen el terra. Crac! De sobte, sento un soroll just a sobre meu.

Mentrestant, en en el mateix bosc...
L’aire de la camioneta està sobrecarregat i fa una olor insuportable. Els meus 14 companys i jo portem hores asseguts aquí dins. Fa menys d’una setmana va arribar una carta a casa meva. Tornava del taller on faig d’aprenent, i com sempre, esperava trobar l’àvia amb el dinar preparat. Però no va ser així. Quan vaig obrir la porta la vaig trobar allà, plantada al meu davant, dreta com un pal d’escombra. Tenia els ulls plorosos. El sobre blanc a la mà. Quan em va veure, no va dir res. Em va fer seure a una cadira perquè llegís el paper. Tenia cinc dies per marxar de casa, com va fer el pare, ja feia gairebé un any. Segons la carta, havíem de lluitar per la pàtria, però jo crec que anava directe a una mort segura, com un porc a l’escorxador. Necessitàvem més soldats, perquè molts reclutats fins ara ja eren morts. I ara ens tocava a nosaltres; nanos de no més de vint anys que havíem de lluitar per una pàtria que gairebé no coneixíem, ni coneixerem mai; morirem abans de fer-ho.
 Comenta
 
Capítol 2 Por
És la primera missió que han assignat al meu escamot. Hem de trobar una noia jueva d’uns disset anys que ha fugit de casa seva, després que aquesta síncendiés per una bomba. La seva família va negar entrgar-se a les SS, perquè sabien que els deportarien a un camp de concentració, així que l’estat va decidir eliminar-los.
La camioneta s’atura. El tinent ha vist alguna cosa estranya sobre un arbre. Un parell de soldats baixen per mirar de què es tracta: és roba. El tinent està nerviós. Ens fa baixar a tots per inspeccionar la zona a fons. És roba de noia, aixií que podra pertànyer a la fugitiva que busquem. Assignen els gossos rastrejadprs, i a mi no me’n toca cap. Ens dispersem pel bosc. A mi em toca la zona propera al riu. No crec que la trobi: estic bastant lluny de la roba estesa. Remeno els matolls sense gaire interès. Quan em disposo a marxar, noto que alguna cosa s’ensorra sota meu. Dono una puntada de peu a terra, i algunes branques del terra s’ensorren, com si a sota hi hagués un clot. Quin animal s’hi deu amagar, aquí? Penso. Però quan aparto les fulles que tapen l’entrada al forat no veig cap animal. Només uns ulls aterroritzats que em miren fixament.
El solstre del meu amagatall s’enfonsa. Algú aparta les branques que es troben sobre meu. He d’ofegar un crit quan el veig. M’enferro a la motixilla, i reculo, fins que la paret de pedra m’ho impedeix. Em mira fixament, mentre jo espero una reacció que no arriba. De sobte, treu alguna cosa de dinsla jaqueta. El que passarà ara no ho vull ni mirar, així que m’agafo el cap entre les mans i tanco els ulls el més fort que puc. Però no passa res. Em cau alguna cosa als peus. Obro elsulls per veure que és: una simple caixa de llumins. Ara, el jove soldat s’ha ajupit, i em mira amb cara de pena. Veig que s’acosta la mà a la boca, i aixecant un dit, em fa un gest: xxxxt! Seguidament, torna a col•locar les branques i fulles per tapar l’accés a ña coba. No em delatarà. Encara no m’ho puc creure. Romanc immòbil. Si ara em descbrissin les consqüències serien terribles tant per mi com per a ell. Mai li podré agrair prou el que ha fet.
Ho he fet per impuls. No m’ha parat a pensar, fredament. Simplement, en aquell instant he sigut incapaç de delatar-la. Podria ser perfectament un aprenent del taller; igual que jo. M’ha sorprés que fos tan.. normal. Si l’hagués vist pel carrer un dia qualsevol, no m’hi hagués ni fixat. Ara cada cop que es refereixen a ella dubto de si he fet el correcte. De vegades sento impulsos de dir la veritat, però després recordo que si ho faig em..
Dec portar dues hores caminant. M’he quedat al clot a passar la nit, perquè sabia que els alemnays estaven a prop. Avui he de trobar menjar a la força. No puc aguantar un dia més amb les provisions que em queden. Abans de començar a caminar de matinada, m’he menjat la “mermelada”. Tan sols em queden un rosegó de pa sec. La fam, el cansament d’aquests dies fan que les cames em pesun molt, i que caminar sigui un suplici. Vaig lenta com una tortuga i camino amb peus de plam. De s’obte, veig alguna cosa que es mou entre els arbres. M’aturo uns segons a mirar que es. Em penso queés un animal, però és estrany que s’acosti tant a mi. Els animals tenen por de les persones.


-Ei tu! Atura’t!
M’entra el pànic: els animals no parlen. Sense pensar-ho dues vegades, arrenco a córrer. Vaig esquivant branques, saltant troncs, i per molt feta pols que estigui, corro tot el ràpid que puc. Sempre se m’ha donat bé correr. Era una de les primeres de la classe. Porto uns minuts corrents, i crec que els he tret a ventatja. Però quan giro el cap per comrpovar-ho, ensopego amb un tronc, i caic a terra. És la meva perdició.
Al cap d’una estona..
Em desperten unes veus. Obro els ulls a poc a poc, i descobreixo que estic dins d’una tenda de lona. M’incorporo, i veig que dins la tenda també hi ha altres persones. Per sorpresa meva, sembla que no tinguin intenció de fer-me mal. No van amb cap mena d’uniforme, semblen gent normal. Quan s’adonen que m’he despertat, m’expliquen que porto una hora inconscient, a causa de la caiguda, i de seguida m’ofereixen sopa. Em poso a parlar amb la noia que m’ha portat el brou. Tinc curiositat per saber qui són aquesta gent. M’explica que al principi eren uns quants fuigitius, tots jueus, que havien saltat d’un vagó de tren que els portava a un camp de concentració. Deambulant pel bosc, es van anar trobant amb altres persones, que també s’amagaven per la seva condició d’homosexuals, disminuits mentals o físics, més jueus.. I el grup ha anat creixent, fins a muntar aquest compament emmig del bosc. Em quedo bocabadada escoltant la història, i com que noto que estic prou bé, surto a fora perquè em toqui la’ire. I el que veig em deixa sense paraules.
 Comenta
 
Capítol 3 La trobada
Han passat uns dies des que vaig veure la noia aquella i el remordiment encara no em deixa dormir. No sé si vaig fer el correcte, però el mal ja està fet, i no el puc portar sempre en la meva consciència. Així que decideixo explicar-li al Karl, el meu millor amic, per a veure si així em trec un pes de sobre.

—Hola Frank! Quina cara de pomes agres nano!

—Mmmm.. eeeh... hola Karl... de fet... jo... volia explicar-te una cosa..

—Arrenca noi, arrenca, que em tens preocupat

—De fet.. te’n recordes de la noia aquella que fa més d’una setmana que busquem?

—Sí, aquesta jueva malparida! Ja veurà quan la trobem!

—És que.. jo ja l’he trobat

—Què?! Ostres Frank no t’entenc! Que coi t’empatolles ara?!

—Que sí! El que et dic! Que el primer dia que la buscàvem la vaig trobar!

—Però que dius burro! I per què collons la seguim buscant?!

—Ostres Karl! Se t’ha d’explicar tot!

I li vaig confessar tota la història detalladament.

 

Portoun mes vivint al campament i no paren d’arribar persones. Hi ha una organització brutal. Tothom té una feina: vigilants, cuiners, caçadors.. A mi em toca recol·lectar fruits. Avui m’ha tocat allunyar-me bastant del campament, perquè als esbarzers on normalment recullo menjar, ja no en queda ni una. Hi vaig ben d’hora al matí per evitar cridar l’atenció. Vaig arrencant els fruits de l’arbust a poc a poc, intentant no clavar-me cap punta. Quan de sobte, aixeco el cap, el que veig em glaça la sang en qüestió de segons. Un home amb botes i motxilla, que seria del tot corrent pel seu uniforme gris i verd caqui. És un soldat. M’ajupo per instint i l’observo a través de les branques de l’esbarzer. Deixa la seva arma al terra, s’acosta a mi, amb les mans en l’aire. Ja és prou a prop com per reconèixer-hi la cara. Torno a quedar paralitzada. Es tracta del noi que fa setmanes em va perdonar la vida. Diu algunes paraules en alemany que no aconsegueixo entendre.

 

 

—Hallo! Runig, ichwillnichtsuvertetzen! (Hola! Tranquil·la, no et vull fer mal)

Trec el cap per veure´l millor.

—Ich a Frank. S’assenyala amb un dit. WasistihcName? ( Com et dius?)

Ara m’assenyala a mi. Surto sencera de rere dels matolls. Com que veu que no l’entenc gaire, em pregunta si parlo anglès, de seguida assenteixo amb el cap. Alguna cosa hauré après a l’escola. Amb un anglès estrany, em pregunta si podem ser amics. Després d’encaixar les mans, decideixo confiar en ells. Li prenc l’arma i la motxilla, me les enduc al campament. Un cop allà, decideixo ajudar-lo tal i com ell va fer amb mi. Ell m’explica tota la seva història. Mai li podré agrair prou el que ha fet per a mi. El que més pena em fa és que sigui un amic seu el que l’ha delatat al sergent. Quina peça el Karl aquest! Vaig corrent a explicar-li al Smül. Ell és com l’alcalde del nostre campament, el que ho dirigeix tot. Al principi desconfia, però aconsegueixo fer-lo entrar en raó, la idea que s’hagi arriscat per mi fa que li doni un vot de confiança. Això sí: posa com a condició que no tingui accés a cap arma, per seguretat.

I jo més feliç que un anís vaig corrents a la carpa a explicar-li. Em cau bé. Anem junts cap a dinar. Això sí, li canvio la roba, perquè vestit de soldat tothom li tindrà por.

En un tres i no res desapareix el menjar que hi havia al seu plat. Estava afamat, com jo el primer dia que vaig estar aquí. Com que està prohibit anar a buscar més menjar per no esgotar les nostres reserves, li deixo part del meu dinar. Aprimera hora de la tarda, decideixo acompanyar-lo a fer un volt al campament, anem a buscar el Smüll perquè li assignin una feina al campament al Frank. Com que era aprenent en un taller, decidim que serà l’encarregat de separar les tendes, taules.. o de construir-ne de noves ja que té alguns coneixements de treballs manuals amb fusta. A mitja tarda, arribem al riu on ens rentem dues vegades per setmana. Tot i que dins l’aigua fa una fred que pela, ens estem una bona estona nedant dins l’aigua. Les hores van passant i jo ni men’adono. És el primer cop que em passa això des que va començar aquesta maleïda guerra.

Sovint em pregunto si algun dia tot tornarà a ser com abans. Bé, relativament com abans: ni els meus pares ni el meu germà no tornaran mai més. Estan allà dins de casa, carbonitzats a causa de l’incendi provocat per la bomba. Potser si jo hagués mort juntament amb ells hagués estat el millor. Potser escapar-me no em va salvar la vida, sinó que me la va enfonsar, perquè així no hagués patit tant, i el Karl encara menys, per descomptat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]