Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



contrasenya
Rubí
 
Inici: El somni

Capítol 1 Capítol 1
Acabàvem de mudar-nos a un barri més tranquil, a la ciutat de Phoenix. Portàvem molts anys estalviant per poder comprar la casa dels nostres somnis. Tenia un jardí amb piscina, dos lavabos, una barra americana que separava la cuina del menjador… Tot anava genial.
Ens havíem canviat de casa perquè a l’Allison li havien ofert treball com a hostessa a l’aeroport de Phoenix quan tornés de la baixa per maternitat, i no podia perdre l’oportunitat.
La setmana anterior, m’havia acomiadat del meu lloc de treball a la mútua municipal. Considerava que em mereixia alguna cosa millor i ara només calia buscar-la.
Només deixar-ho, vaig portar el meu currículum a moltes empreses del meu interès.

Ja feia cinc anys que l’Allison i jo ens coneixíem i vivíem junts. Acabàvem de tenir un bebè i estàvem molt il•lusionats. Quan li van donar l’alta, vam anar a casa per estrenar l’habitació de la nostra nena, que es diu Rachel. Aquella nit no va parar de plorar i no vam dormir gaire.

Al matí, l’Allison es va mirar al mirall. La seva silueta es definia perfectament, era com un rellotge de sorra. Es va pentinar els seus cabells llargs i foscos i va detectar que me l’estava mirant a través del mirall. Va somriure i els seus ulls verds es van fixar en mi, i va dir-me:

-Pots anar a buscar la Rachel, si us plau? Estic esgotadíssima.

Vaig aixecar-me ràpid, vaig fer que segués i li vaig fer un petó.

De camí cap a l’habitació de la Rachel, em vaig girar i li vaig dir “t’estimo”.

En’entrar a l’habitació, vaig mirar la nena. Va obrir els ulls, i vaig sentir una sensació d’amor indescriptible. Ara, la tenia entre els meus braços.
Una estona més tard, va començar a plorar. Suposava que tenia gana, ja que els bolquers eren nets, però no volia molestar l’Allison.

Vaig anar cap a la cuina a preparar-li l’esmorzar a l’Allison, i així començaria el dia amb més ganes.

Vaig adonar-me’n que hi havia un missatge al contestador del telèfon i el vaig escoltar. Era una de les empreses en les quals havia deixat el currículum. Concretament, era de l’Hospital Privat de Phoenix. M’oferien una plaça com a cirurgià, però abans em volien fer una entrevista, que tindria lloc aquell mateix dia a les dotze.
La veu d’aquell home em resultava familiar. El rellotge de la cuina marcava dos quarts de deu.

Vaig deixar a la Rachel al seu llit mentre li preparava unes torrades i un cafè a l’Allison, per recuperar energies.

Quan vaig aconseguir obrir la porta de l’habitació, vaig deixar l’esmorzar a la tauleta, i més tard vaig anar a agafar la Rachel i li vaig acostar a ella.

Es va sorprendre.
-Tinc tres notícies -vaig dir-li-: La primera, és que t’he portat l’esmorzar. La segona, és que la Rachel vol esmorzar. I l’última, és que tinc una entrevista de feina avui, així que necessitaré que et quedis amb la Rachel.

Després de les torrades, l’Allison trucava a la Lydia, la seva millor amiga i la nostra mainadera. Anaven a comprar roba i accessoris per la Rachel. Pel que havia sentit, havíen quedat a les dotze.

Va començar donant-li el pit a la Rachel, i quan va acabar vaig encarregar-me de canviar-li els bolquers i posar-la a dormir. L’Allison s’havia acabat l’esmorzar quan vaig tornar, però li havia caigut una mica de cafè a la roba i al llit.

Vaig anar al lavabo a dutxar-me i quan vaig acabar, em vaig preparar.

L’Allison m’havia deixat el meu vestit sobre el llit. Consistia en una americana, uns pantalons negres i una camisa blanca. Em deixava escollir la corbata entre una de vermella i una altra de blava. Em vaig decidir per la vermella, no sé per què. Em vaig vestir i vaig mirar el rellotge.
Era un quart de dotze. Havia de marxar, l’hospital estava a uns vint-i-cinc minuts de casa sense trànsit i no volia fer tard.

Vaig entrar un últim cop a l’habitació de la Rachel i li vaig fer un petó al front, seguia dormint. En canvi l’Allison estava posant la rentadora, ja que anteriorment li havia caigut a sobre el cafè. Em vaig acomiadar d’ella i em va desitjar sort.

Vaig arribar a l’hospital i vaig veure una persona que em resultava familiar, era l’Elliot Fox, el meu millor amic de la infància, que m’estava esperant. Era un home baixet, i no massa agraciat físicament. Però era molt simpàtic. Em vaig sorprendre, ja que ell era el cap de l’hospital.

Em va dir que estava molt alt i molt guapo. Vam xerrar i li vaig explicar com m’anava la vida, que era molt feliç amb l’Allison i que acabàvem de tenir la Rachel.
Ell em va dir que s’acabava de casar amb la Lydia, l’amiga de l’Allison, jo no ho sabia ja que feia temps que no parlàvem i mai havíem tingut una relació d’amistat.
Em va donar la feina sense pensar-s’ho dos cops i vam marxar. Ell tenia una mica de pressa, així que va marxar abans. Jo vaig anar a prendre un cafè al bar de la cantonada, encara no havia esmorzat res. Vaig trigar més del que pensava, de tornada hi havia més trànsit que abans, però encara es podia circular.

En arribar a casa, em vaig trobar dos policies a la porta. Tot estava precintat. Em vaig espantar. Vaig entrar per la força i vaig veure que l’Allison i la Rachel no eren a casa. Vaig veure dos homes traslladant el que semblava un cos petit en una llitera.

Vaig sentir un calfred. Suposava i pressentia que era la Rachel però no ho volia creure. Em vaig alterar, no sabia ben bé el que estava passant i vaig preguntar als policies què havia succeït, però em van dir que em calmés i que pugés al cotxe.

Estava suant i molt desconcertat. Em van portar a comissaria i em van dir que havia de declarar davant d’un jutge tot el que havia fet aquell matí abans de marxar.

***

En arribar als jutjats havia de relatar la meva versió sobre els fets des que m'havia llevat fins que vaig tornar. M’acusaven de matar la Rachel i de la desaparició de l’Allison.

No podia creure que m’acusessin d’aquest fet tan macabra, a mi, que estimava la Rachel més que a la meva vida.

No entenia res, estava molt confús, i no podia pensar amb claredat.

 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
Capítol 2
Després d’una breu pausa, el jutge va tornar a cridar-me. Em donaven una sentència temporal fins que deliberessin ell i el seu jurat.

Vaig seure nerviós, el meu advocat va fer un gest amb la mà perquè em tranquil•litzés.

- Ryan Thompson si us plau, en peu. Estaràs en llibertat vigilada fins que el jurat i jo acabem de decidir la teva sentència. Els policies faran torns per seguir totes les teves passes. Fins aquí la sessió d’avui. –Va finalitzar el jutge
Al sortir de la sala, tothom em mirava.

En John, el policia de torn, se’ns va presentar. Va preguntar-me que si tenia lloc on allotjar-me i la meva resposta era que no. Així que hauríem de buscar un motel.

Mentre pujàvem al cotxe en Matthew, el meu advocat, em va dir:
- El que has de fer és no confiar en ningú més que en mi i sospitar de qui mai sospitaries.

Vaig demanar-li a en John si podia passar per casa i agafar les meves pertinències. Hi va accedir.

En arribar tot estava capgirat, vaig adonar-me’n que no podia estar allà gaire estona més sense esclatar a plorar. Així que vaig agafar les meves mudes ràpid.
Tenia la sensació que a casa meva hi havia estat algú més a part dels policies, i com que no tenia gaire temps per esbrinar-ho, vaig fotografiar totes les habitacions per veure si hi havia alguna cosa fora del normal.

Vaig sortir de casa i tot just quan anava a pujar al cotxe em va sonar el telèfon. En John va sortir del vehicle i em va demanar que posés l’altaveu. Així ho vaig fer.

Eren l’Elliot i la Lydia.
-Com ha anat tot? –va preguntar-me la Lydia intrigada.
-Preferiria explicar-ho en persona, si m’ho permeten. –vaig mirar a en John i em va fer que sí amb el cap.
-Llavors vols venir demà a sopar a casa? –va dir l’Elliot
-Passo demà a les nou. –vaig penjar. No parava de pensar en el que em va dir en Matthew; utilitzaria aquell sopar per posar-ho en pràctica.

Finalment vam pujar al cotxe i en John va conduir fins a una pensió.
Vam entrar i feia una olor diferent, com d’humitat. En aquelles circumstàncies em conformava amb tot.
Em van donar la clau de l’habitació i vam pujar les escales. En John es va acomiadar de mi i em va dir que a les dotze s’acabaria el seu torn. En dir-me això em vaig sorprendre, havia perdut la noció del temps. Ara el rellotge marcava dos quarts menys cinc de dotze. En Matthew va entrar amb mi.
L’hora realment no m’importava, el que de debò m’importava era trobar al responsable de tot aquell entramat, i si per trobar-lo havia de passar-me tota la nit revisant les fotografies que havia fet abans, així seria.
Al principi en Matthew em va ajudar, però va haver de marxar poc després.

Vaig passar-me quatre hores revisant fotografies, ara me’n penedia de tenir una casa tant gran. Però vaig trobar una cosa que no concordava.
A la nostra habitació junt al llit, hi havia una tauleta de nit. A sobre una fotografia del nostre primer viatge i al costat una aliança, el que m’estranyava ja que l’Allison i jo no estàvem casats.
Ja era massa tard per tornar a buscar-ho, així que li vaig enviar un missatge a en Matthew explicant-li.
Vaig recollir i em vaig estirar al llit. Vaig caure en un son profund.

Em vaig despertar pel soroll d’algú que picava a la porta. Em vaig aixecar i vaig mirar qui era. Era en Matthew, el meu advocat
-He vingut el més ràpid que he pogut. Vesteix-te i anem a buscar aquell anell abans que algú se’ns avanci.
Mentre ell parlava amb la nova policia de torn, que es deia Jennifer, jo em posava el primer que trobava a corre-cuita.
Vam marxar tots tres. En arribar l’anell no era al mateix lloc. On havia d’estar hi havia la marca de la pols. Ara l’anell era a terra. Me’l vaig endur amb el permís de la Jennifer amb una bosseta que ella em va facilitar.
No podia parar de pensar què feia l’anell a terra. Ningú amb el meu consentiment havia entrat a casa meva. Ara que me’l mirava amb atenció, semblava més petit que la marca que hi havia.
En Matthew va fotografiar la marca i l’anell. Ell havia vist la fotografia anterior i efectivament deia que era més petit aquest. Em va tranquil•litzar la idea que no estava boig i al•lucinava.

En Matthew em va dir que l’acompanyés, ara portaríem l’anell a analitzar per si havia alguna empremta dactilar. Em va avisar que aquests processos trigaven uns dies, però que si teníem sort, ho tindríem per abans de la sentència final.
Vam tornar cap a la pensió i em va fer explicar molt detalladament tot el que havia passat aquell dia. Vam analitzar tota la situació. Vam dinar mentre seguíem parlant. Després d’hores i hores sense parar, se’m va acudir una pregunta, “per què?” Quins motius tindria aquella persona? Que jo sabés no havia fet mal a ningú.

De sobte em vaig quedar en blanc i només escoltava el tic-tac del rellotge, el que em va fer pensar quina hora era. Eren tres quarts de nou. Si no m’afanyava faria tard al sopar amb l’Elliot i la Lydia.

Vaig marxar a corre-cuita. En Matthew, el meu advocat, em va dir que tingués compte i que aprofités per analitzar les seves conductes.
Un cop fora, de camí cap a casa de la Lydia i l’Elliot, em sentia sol tot i que la Jennifer m’acompanyava.
En arribar, ja m’estaven esperant. Ens vam saludar i vam seure a sopar. Va ser un moment incòmode haver de començar la conversa.

- Què volíeu saber doncs? –vaig dir
- Com ha anat la sessió d’avui? –va intervenir l’Elliot
- M’han posat vigilància fins que el jurat deliberi. –vaig informar
- Tot anirà bé, ja veuràs. –va intentar animar-me la Lydia
- Res anirà bé fins que no trobi l’Allison. –vaig dir secament

Ens vam sumir en un llarg i incòmode silenci.
Vaig observar com miraven cap avall remenant constantment la sopa amb la cullera. Em vaig fixar en que la Lydia no portava el seu anell de compromís, però tenia la marca. El mateix amb l’Elliot.
Quan vaig voler preguntar, la pantalla del meu mòbil es va encendre. Era un missatge del meu advocat, en Matthew. Deia que hi havia novetats sobre el cas.
Em vaig dirigir a ells i vaig dir que havia de marxar. Vaig agrair que el fet d’haver-me convidat, però que havia de marxar.
- Me’n vaig, ja ens veurem.
La Lydia es va acostar a fer-me dos petons i em va dir a cau d’orella:
- He de parlar amb tu a soles, demà a les deu del matí et passo a buscar.
L’Elliot em va donar la mà i vaig marxar.

En Matthew m’esperava allà davant. Vaig pujar al cotxe.
- Tinc una amiga que treballa analitzant empremtes i coses així. M’ha colat a la llista i ja tenim els resultats de les proves. Creua els dits.
Vam arribar i vaig baixar les escales corrents. Hi havia una empremta dactilar que coincidia.
- Lydia Fox, aquesta és la coincidència. –va dir l’Emily, l’amiga del Matthew.

Em vaig quedar perplex. Ara pensava que la Lydia em volia confessar el seu crim i per això volia parlar amb mi. Però no tenia massa sentit. L’endemà resoldria els meus dubtes.

Vaig anar a la meva pensió acompanyat d’en Matthew. Em va estranyar que no hi hagués ningú vigilant-me. Abans d’entrar a casa de la Lydia i l’Elliot tenia una policia vigilant-me.
Em vaig despullar i em vaig ficar dins del llit. No podia dormir. Em vaig sentir molt mala persona per haver dormit aquells dies i no haver pensat en què li estarien fent a l’Allison i com estaria.
No deixava de fer voltes al llit. Després d’una bona estona, vaig aconseguir conciliar el son. L’últim cop que havia mirat el rellotge eren les tres en punt.
El meu subconscient havia posat una alarma a dos quarts de deu. A aquella mateixa hora em vaig llevar. Vaig mirar per la finestra i em vaig adonar que la Lydia ja m’estava esperant al cotxe.
No la volia fer esperar. Jo tampoc volia esperar més a trobar respostes. Em vaig dutxar en cinc minuts i em vaig vestir. No hi havia cap policia fora.
El meu estómac rugia desesperat. Vaig pujar al cotxe i la Lydia va arrencar. Em va dir que em convidava a esmorzar i que m’ho explicaria tot.
Vam entrar a un cafè que acabaven d’estrenar. Vam seure al final de tot per precaució. I va venir una cambrera a preguntar què volíem.
- Dos cafès i dues ensaïmades si us plau. –va dir la Lydia
Va marxar i la Lydia em va començar a explicar què passava:
- Crec que l’Elliot m’amaga alguna cosa. –va dir a punt de plorar
- De quin tipus? –vaig dir confús
- Penso que té una aventura amb algú. –va esclatar a plorar
- I en què et bases per dir això? –la vaig abraçar
- M’he trobat roba de dona a casa que no és pas meva. Últimament està molt estrany, ja quasi ni parlem i a sobre em menteix –va dir-me furiosa
- Com que et menteix? –vaig començar a preocupar-me
- Fa uns tres dies em va dir que anava a treballar. Li volia donar una notícia en persona i l’havia de localitzar. No vaig poder perquè no m’agafava el mòbil. Així que vaig decidir trucar a la seva oficina i em van dir que acabava de marxar després d’haver tingut una reunió. Quan va arribar a casa, li vaig preguntar que on havia estat. I em va dir que treballant. Em vaig fixar en que tenia les sabates plenes de fang. I em vaig recordar que tenim una espècie de cabana als afores de la ciutat que està al bosc. I vaig deduir que havia anat allà ja saps què. A partir d’aquell dia em vaig trobar la roba i tot... Què en penses? –va relatar quasi sense pausa.
- És sospitós, molt sospitós però investiga més. Busca més coses per tenir alguna cosa més sòlida. Podria ser un malentès.
- Però la roba que vaig trobar em resultava familiar, i penso que és d’algú a qui conec.
En aquell moment, ens van portar l’esmorzar.
- No sé què pensar... –vaig dir disgustat
- Necessito que em facis un favor. He pensat d’anar a la cabana i veure com està. Però no vull que m’enxampi, així que et demano que el distreguis i vagis a fer una cervesa amb ell.
- D’acord, però diguem on és la cabanya exactament per si hi haguessin complicacions. De totes maneres et trucaré quan marxem. Estigues atenta.
- Saps on és una mena de mini cascada al bosc?
- Sí.
- Doncs allà, al costat hi ha una mena de cabana de fusta. No hi sol haver gent, està mig amagada.

Em vaig acabar l’esmorzar i vaig trucar a l’Elliot.
- Ryan? –va preguntar
- Hola Elliot! Et ve de gust anar a fer una cervesa?
- Oi tant! On quedem?
- Saps on és un cafè que no fa gaire que han obert?
- Ens veiem allà, trigo cinc minuts.
La Lydia i jo ens vam acomiadar.
- Ves amb compte. –vaig dir-li
Va pagar i jo em vaig demanar una cervesa.

Van ser uns cinc minuts llargs. Però va entrar i de seguida va venir cap a mi.
- Tens novetats? –va dir l’Elliot
- No de moment. –vaig dir-li
- Jo sí.
- Quines?
- Fa dies que noto rara a la Lydia, ja gairebé ni parlem. El dia que va succeir allò de la Rachel i l’Allison, ella no hi era a casa. Després es comportava diferent amb mi. Ella estava gelosa de l’Allison, perquè ella és més guapa. I també ella havia tingut una filla, i la Lydia no pot. Em sap greu, però sospito d’ella. És molt gelosa i això la pot impulsar a fer coses que ella no vol...
- Estàs segur del que estàs dient? Penso que et precipites.
- Ho estic. He de marxar a buscar unes coses a la meva cabanya. Ja ens veurem. –va dir una mica nerviós, de sobte li havia canviat la cara
- Fins una altra.
Va marxar i immediatament vaig agafar el meu telèfon. Tenia dotze trucades de la Lydia. La veritat és que no sabia ben bé a qui creure’m. Però ho acabava de decidir.

Vaig avisar la Lydia i em va dir que havia d’anar a la cabana. Que havia trucat a la policia perquè hi anés.
- L’Elliot està de camí. -vaig dir-li
- No et preocupis. Tinc una bona notícia per a tu. La policia acaba d’arribar.
Vaig trucar a un taxi perquè em portés fins allà. Estava massa nerviós com per esperar-me tanta estona sense fer ni saber res. Va trigar poc més de dos minuts en arribar, se’m va fer una eternitat. Vam arribar en un quart d’hora.
L’escena que se’m plantejava davant era la Lydia plorant desconsolada. L’Elliot contra un cotxe policia, l’estaven detenint. I l’Allison que se l’enduien en una ambulància. Vaig córrer cap a ella frenèticament. Estava inconscient.

***
La van ingressar a l’hospital, em vaig passar tota l’estona al seu costat, fins que va despertar. Em vaig sentir la persona més feliç del món, en part, ja que havíem perdut la nostra única filla... Però com a mínim, ens teníem l’un a l’altre.
El primer que vam fer, va ser fer-nos una abraçada i més tard un petó. Uns dies més tard li van donar l’alta.
Em va dir:
- T’estimo, gràcies

 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Tot ens recordava la Rachel en arribar a casa. Les olors, les fotografies... Era insuportable. Com ens podia haver fet això el meu millor amic de la infància? És clar que ja no ho era.  L’Allison estava dèbil encara i havia entrat en una depressió.


Hem de parlar... –vaig dir-liVam seure tots dos a la porta de casa. Quedar-nos a dins no ens convenia a cap dels dos. Era qüestió de salut mental.

Va haver-hi un llarg silenci i em va donar temps d'adonar-me que hi havia el carter a la tanca que envoltava el jardí. M’hi vaig apropar.

És vostè el senyor Thompson? –va preguntar-me el carter.

Sí. El puc ajudar? –vaig dir sec.

Tinc dues cartes per vostè. Que tingui un bon dia.

Gràcies... –vaig dir-li penedit d’haver estat tan antipàtic.En una de les dues cartes no hi havia remitent. En canvi l’altra em citava als jutjats altre cop per finalitzar d’una vegada tot aquell entramat.

No puc seguir aquí. –va dir-me l’Allison a punt de plorar.

Jo tampoc. He estat mirant ofertes de cases. N’hi ha una d’interessant... i avui la podem anar a visitar. Podríem mudar-nos després de la cerimònia  –vaig notar com una llàgrima em lliscava per la galta.Va entrar i va començar a fer les maletes i a recollir-ho tot. Jo trucava a la funerària per confirmar la data d’enterrament de la nostra estimada filla.

Li va bé aquesta setmana? –va dir-me.

Al més aviat possible, si us plau. –vaig dir dolgut.

Està bé, doncs serà aquest divendres, li trucaré altre cop per confirmar la gent i com serà la cerimònia. Sento la pèrdua. –va dir intentant comprendre’m.

Gràcies.L’Allison continuava recollint i vaig pujar per ajudar-la. La Lydia va trucar a l’Allison i li va demanar disculpes per tot el que havia succeït. Es va oferir a ajudar-nos i no ens anava malament un cop de mà, així que va venir.

T’agraeixo molt la teva ajuda, de debò. No tens cap culpa del que ha passat, no cal que et disculpis –va dir l’Allison fent-li una abraçada.Vaig baixar i vaig obrir la carta que em citava als jutjats, i em vaig sorprendre perquè la data del judici era aquella mateixa setmana. No podia aguantar tant en aquella casa, així que ens traslladaríem abans.

L’altra carta era molt llarga. Anava a començar a llegir-la però l’Allison em va cridar perquè tragués el cotxe del garatge, així que vaig deixar la carta per un altre moment, però me la vaig guardar a la butxaca del pantaló.

El cotxe ja era fora, i totes dues anaven baixant capses i capses de les nostres pertinences. Jo també vaig contribuir a baixar-ne. Tot no cabia al nostre cotxe així que la Lydia es va oferir a portar el que quedava. Vam arrancar el cotxe, uns barris més enllà hi havia la casa que anteriorment havia comentat a l’Allison.

Estava situada enmig d’una illa de gespa verda. L’envoltaven arbres fruiters. La casa estava feta de fusta, una monada.

La part de dins no ens va decebre. De seguida vam signar la compra de la casa i vam posar en venda la nostra. Van trigar poc més de dos dies a comprar la nostra antiga casa. 

La mudança la vam dur a terme el mateix dia. Ara ens tocava començar una nova vida, però no fins que no acabés el judici, que era l'endemà.

Mentre la Lydia i l’Allison anaven a comprar roba, jo vaig començar a llegir el contingut de la misteriosa carta que dies abans havia arribat a les meves mans.

Deia així:

Estimat Ryan,

Sé que en aquests moments t’estàs preguntant qui sóc i per què t’envio una carta. Doncs bé, vaig a resoldre els teus dubtes.

Des que érem ben petits i anàvem a escola junts, i ens agradaven les mateixes noies, sempre m’he sentit inferior a tu. Sempre treies millors notes, eres el preferit dels professors i professores i les noies anaven darrere teu. Ho vaig suportar durant molts anys, fins que a l’institut, em vas treure l’única noia que de veritat m’havia agradat: l’Allison. Vaig estar molt de temps planejant-ho tot, i sobretot com inculpar-te a tu. Però a l’hora de la veritat, les coses no van sortir com m’esperava. Encara la seguia estimant... i no vaig poder fer-li més mal del que ja li havia fet. Però tu... Tan perfecte, que totes les noies li van darrere i no té mai problemes de res i que té una vida de somni... Havies de patir alguna desgràcia algun dia i aquest ha estat el cop. Em sap greu per ella, però no per tu, si et sóc sincer, encara et faria més mal si no hagués d’involucrar a ningú més. Espero que et podreixis.

PD: Sóc l’Elliot.

Vaig guardar la carta per l’endemà portar-la a judici com a prova, però abans vaig informar en Matthew del que havia passat.

Li vaig explicar a l’Allison també, i seguia sense entendre-ho, com jo. La veritat és que no tenia motius lògics per fer el que havia fet... Coses de bojos, tant de bo et podreixis tu a la presó i paguis per tot el mal que ens has fet... -vaig pensar.

L’endemà al matí al judici van condemnar a l’Elliot per homicidi i segrest amb 150 anys de presó. La veritat és que no me'n vaig alegrar en cap moment, perquè tot allò no hauria estat necessari si s’ho hagués plantejat dos cops o si estigués bé del cap.

A la tarda, van trucar de la funerària i vam enllestir tots els preparatoris per la cerimònia. 

Al dia següent, no vaig poder evitar el plorar per la mort de la meva filla i ningú que estava a la cerimònia ho va evitar. En família fèiem pinya per tal de sortir endavant. Va ser tot molt emotiu...

Aquella nit a la nostra nova casa, ens vam estimar com mai.

Setmanes més tard, l’Allison va marxar a comprar de bon matí i quan va tornar em va dir que tenia una notícia per a mi. Mentre esmorzàvem em va dir:

Ryan, estic embarassada. 

 


     

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]