Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Pim Pam Pum
Mataró
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 Ella.
Feia ben bé un parell d’hores que estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?

-Qui va descobrir Amèrica?

-Què pensa en veure un vol cul de senyora?

-Quant fan nou per nou?

-Què s'estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?

-Quants eren els set reis de Roma?

-Què val més, una pel•lícula còmica o un castell de focs?

-Si l'escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

No respon, sembla inconscient. El professor espera uns segons. Però segueix sense respondre. Així que el professor s'acosta a mi i em connecta al casc el cable negre. M'injecta al braç un líquid verdós. Ara, mirant-me fixament, repeteix les preguntes:

-Qui era Abraham Lincoln?

S'atura, es gira cap a una pantalla plena de gràfiques com les de monitorització cardíaca dels hospitals i em torna a mirar. La seva mirada altiva es fixa en els meus ulls. Tanco els ulls uns segons, necessito pensar, situar-me, no sé com he de reaccionar davant aquesta situació. Els torno a obrir. Ja no sóc a la cadira, miro al meu voltant i em veig a mi mateix reflectit en milers de miralls. No sé on sóc. M'apropo a un dels miralls que em rodegen i allargo la mà. Al tocar el vidre fred, tots els miralls del voltant cauen i es trenquen perillosament al meu voltant. Sol, enmig de la sala negra, em veig en l'últim mirall que queda dret davant meu. De sobte, en el mirall es veu una porta mig oberta, corro per entrar-hi, però xoco contra l'últim mirall que es trenca. En obrir els ulls, em situo enmig d'una sala que sembla la del congrés dels diputats. Encara trasbalsat, veig un home que m'acusa d'alguna cosa. Calla i em mira com si esperés alguna resposta de part meva. Tota la gent del voltant remuga. M'aixeco, jo no vull, però les cames no segueixen les meves ordres. La boca tampoc i em poso a parlar, no entenc res, és com si no estigués en el meu cos. Tothom calla. No sé ni què estic dient, però pel que sembla estic causant un bon efecte. Un home a dos metres del meu costat s'aixeca i em comença a cridar, se m'apropa amenaçant, em dobla en pes i quasi en altura. Faig una passa enrere, però topo amb una barana. Just abans que l'home se'm tiri a sobre, tres homes el retenen i el fan asseure el seu lloc. Aquí, com jo es prefereixen les paraules i el raonament de les coses abans que la violència. Em ve al cap la veu del professor, qui era Abraham Lincoln, ressona al meu cap. Vull sortir d'aquest somni, no sé què està passant. Tanco els ulls amb força, he de sortir d'aquest maleït lloc. Quan els torno a obrir, aparec altre cop a la cadira elèctrica, amb el casc connectat a l'armari. A la pantalla de gràfics hi observo molt de moviment, hi han unes línies que no paren de moure's. Començo a entendre, o almenys és el que penso: la pantalla projecta la meva activitat cerebral i cada pregunta té algun efecte, però em falta saber quin és aquest efecte que té, la pregunta és molt bàsica, qui era Abraham Lincoln?. El professor escriu alguna cosa a una llibreta que té. Decideixo respondre.

- Un advocat i polític de fa quatre segles.

- D'acord -apunta alguna cosa a la llibreta-. Qui va descobrir Amèrica?

Em fa molt mal el cap, no sé si és pel sèrum, però tinc la sensació que m'està a punt d'explotar. En parpellejar, torno a aparèixer a la sala de miralls. En cada un d'ells, es reflecteix el mar, sembla que hi ha una tempesta. De sobte una gran onada s'apropa a mi, corro cap enrere, però és massa tard i m'atrapa. Noto l'aigua freda envoltant-me tot el cos, sóc a sota l'aigua, sento els sons marins. Noto com el meu cos es va enfonsant mar avall, quan de sobte alguna cosa m'estira cap amunt. Obro els ulls, veig una imatge borrosa del que sembla una  persona, em parla, però no puc respondre. L'home d'abans ha marxat, estic estirat sobre el que sembla un vaixell, sento la olor del mar, de peix, els sons de les gavines, el so de les veles contra el vent i les ones xocant contra el vaixell. Un home al meu costat em crida alguna cosa. M'aixeco i les meves cames comencen a caminar. Agafo el que sembla un drap humit i sense voler-ho em poso a fregar el terra del vaixell. Mentre frego, veig terra, així que decideixo anunciar-ho. Tots els tripulants del vaixell corren cap a mi, al veure terra comencen a saltar i cridar. Un home gros m'agafa i m'aixeca a coll. Comencen a cantar emocionats. En arribar a terra. Al arribar a terra, un dels homes, no sé com veu or. Tots es comencen a barallar per aconseguir-lo. L'avarícia per l'or és el que després els portarà a la perdició. Torno a estar a la sala amb el professor guillat. Li responc:

-Cristòfor Colom- li contesto mentre va anotant coses a la seva llibreta blanca.

-Molt bé. Què pensa en veure un vol cul de senyora?

Cada vegada ho entenc millor. Cada pregunta és una prova, per això estic connectat a l'armari, la pantalla és el meu cervell, n'estic segur. Decideixo no tancar els ulls, no vull tornar a la sala de miralls. El professor torna a preguntar:

- Què pensa en veure un vol cul de senyora?

No ho puc evitar, hi ha massa llum i els meus ulls no aguanten sense parpellejar. Una altra vegada em trobo a la sala dels miralls, però aquesta vegada no estic sol. En una punta de la sala hi ha la meva difunta tieta, tan grassa com sempre ho havia estat amb un dels seus gats en braços. Deixa el gat a terra i se'm apropa. Em comença a parlar, no vull que em pessigui les galtes així que començo a córrer. Ella també, però pesa massa i cau a terra. M'apropo a ajudar-la, però quan em dóna la mà, ja no és ella sinó que és una noia jove i maca, cabell llarg i sedós del color de la xocolata, els ulls grisos com els dies de pluja i la pell mig bronzejada. S'aixeca i donant-me la mà, se'm emporta cap a un dels miralls que ara és una porta. Entrem a la discoteca a la que solia anar. Les llums de colors m'enlluernen els ulls, la música m'impedeix sentir a la noia, però assenteixo. M'estira i em porta enmig de la pista. Allà ens posem a ballar i saltar, sóc rodejat de noies guapes amb bon cul que em conviden a copes mentre se'm refreguen com gats al voltant. Em començo a marejar, per la calor i la gentada. De cop caic a terra. Quan obro els ulls torno a ser a la sala d'interrogatoris, pel que sembla, amb el professor boig. Em mira esperant una resposta.

-Que me la emportaria al llit.

El professor em mira directament al ulls amb una expressió que no puc desxifrar. La meva resposta potser li ha semblat una mica brusca o directa però ell m’ha preguntat i jo he respost. Formula la següent pregunta:

-Quant fan nou per nou?

Abans que tingui temps de pensar quina prova hauré de passar a continuació ja sóc altre cop a la sala que ara és una aula d’escola. Tinc la sensació que tot és una mica més gran i també més alt, com si jo m’hagués encongit. Només hi ha un mirall. m’hi poso al davant i hi apareix la imatge d’un nen de no més de 9 anys amb posat entremaliat, cabells negres, nas rodonet i ulls grans. Miro al voltant i reconec la classe. Sóc a l’aula dels Dinosaures, a tercer A i jo tinc 9 anys. La pissarra, les taules i cadires, els penjadors, tot està igual com quan jo feia tercer. Només hi falta la meva tutora, la Marina, i tots els meus companys. Just un segons després de pensar això sento una veu darrere meu:

- Nou per nou, vuitanta-u

Em giro per veure qui més hi ha a la sala. Veig una nena també d’uns 9 anys aproximadament. La miro atentament, és morena de pell pàl•lida i ulls de color de la mel. No recordo que anés a la meva classe.

Torno a ser a la cadira elèctrica. Estic confús, qui era aquella nena? Per què m’ha dit la resposta?

- Vuitanta-u – contesto indecís, encara no tinc clar el que acaba de passar ni si el fet que la nena em contestés la resposta volia dir alguna cosa.

El professor també sembla atabalat. Dedueixo que alguna cosa ha passat i no crec que sigui de poca importància. Tot i així l’home fa alguna anotació. Intenta dissimular que alguna cosa no li quadra tot continuant amb les preguntes.

- Què s'estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?

Sé que tornaré a aparèixer a la sala dels miralls així que ni m’esforço per intentar no parpellejar. Aquest cop hi ha una taula de vidre al centre, amb dos bols. Dins de cada un hi ha alguna cosa. M’apropo. Un conté un cucurutxo i l’altre un rosegó de pa florit. De sobte, al meu costat, apareix una nena petita. La reconec. És la mateixa nena de 9 anys que ha aparegut en la prova anterior. Tota la sala comença a fer voltes, cada vegada més ràpid. La taula amb els dos vols desapareix i la nena comença a plorar. L’intento calmar, però encara és pitjor: cada vegada plora més desconsoladament. El seu plor és insuportable, és d’aquells que se’t posa dins el cervell i el sents encara que pari, com el d’algunes alarmes. No sé què fer per tal que la criatura es relaxi i començo a pensar que hauria d’haver agafat el cucurutxo per donar-li, potser llavors s’hauria alegrat i hauria deixat de gemegar i cridar. Però ara no hi puc fer res, la taula ja no hi és i si és que ha de tornar a aparèixer, no crec que sigui capaç d’aguantar l’espera. El plor de la nena és com un martell que em va perforant el cervell i les voltes de la sala m’estan provocant una sensació de mareig horrible. El soroll que produeix la nena és tant fort que crec que en qualsevol moment m’explotaran els timpans. Em poso les mans a les orelles, tanco els ulls i caic a terra de genolls, la meva respiració comença a ser entretallada, no em trobo bé i si això no para perdré el coneixement.

- PROU! – crido amb l’esperança que quan torni a obrir el ulls això s’hagi acabat i torni a ser al costat de l’home tarat.

Quan obro els ulls la sala ha deixat de girar. M’aixeco encara trasbalsat, la nena ja no és al meu costat i la taula torna a ser al centre de la sala. M’apropo amb la intenció d’agafar el cucurutxo. Abans que el pugui tocar torno a estar a la cadira, connectat a cinquanta mil coses i amb el professor davant meu.

- Un cucurutxo.

Però aquesta vegada no sóc jo qui respon. L’altra persona que havia estat tota l’estona a la sala recupera la consciència. 







 Comenta
 
Capítol 2 Connexió
No em cal mirar enrere per saber que els tenim trepitjant-nos els talons. Sento el soroll de les seves botes militars, les seves armes disparant i els crits de l’home més robust tan a prop que he arribat a la conclusió que d’aquí a deu segons ja ens hauran atrapat.

És  de nit i els carrers són buits. Les faroles il•luminen menys del que m’agradaria i em costa veure on he de posar els peus per no caure. El terra està moll i rellisca. Sembla que ha estat plovent durant l’estona que hem estat tancats en aquella sala infernal.

Girem en una cantonada i ens endinsem en un munt de carrers estrets i més foscos . Aquí ens serà més fàcil despistar-los. L’Enric sembla que sap on va, si més no ho fa veure. Jo intento seguir el seu ritme però ja fa molta estona que escapem i no crec que pugui aguantar gaire més. Quan penso en el que ens ha dit just abans de que aquesta colla de salvatges entrés a la sala en la que estàvem connectats i comencés a disparar, el cansament augmenta i em vénen ganes de vomitar. Així que intento mantenir el cap clar i no pensar gaire. La Lia també sembla cansada i trasbalsada. Els dos correm darrere l’Enric. Tinc la sensació que ja hem passat per aquest mateix carrer i que estem corrent en cercles. Els soldats ja no es veuen darrere nostre, tot i així continuo sentint crits i dispars.

El professor s’atura. Mentre nosaltres aprofitem per recuperar l’alè, ell vigila que no surti cap soldat d’una cantonada. Es gira cap a nosaltres i posant-se el dit índex als llavis ens indica que no fem soroll. Ens hem aturat en un carrer on hi ha un bar obert. Hi entrem. Després de tanta estona corrent quasi a les fosques la llum de l’interior m’enlluerna. L’Enric s’acosta al propietari i aquests intercanvien unes paraules, tot seguit l’home del bar va cap a la porta i gira el cartellet que posa obert, ara el bar és tancat. Pel que sembla són amics. Ens assentem a l’última taula, la més apartada i amagada.

La Lia inicia un interrogatori exhaustiu. Fa una pregunta rere una altra i l’Enric no té més remei que contestar, els ulls inquisitius de la noia tenen un posat amenaçador.

− Què és tot això? Qui són aquests que ens persegueixen?

− Agents Federals per a la Seguretat Internacional.

− Què volien?

− Us volien a vosal...-s'escura la gola- Us volen a vosaltres.

− Per què?

Aquí l’Enric ja no contesta. Sembla que no vulgui dir la resposta en veu alta.  Miro tot el bar, no hi ha ningú. Totes les taules estan buides excepte la nostra i al mostrador, on el propietari feia un moment estava revisant alguna cosa, només hi havia unes copes brutes dels últims clients, l’home havia entrat al magatzem.

− Per què? – repeteixo la pregunta.

− Perquè sou bessons.

Just en aquell moment una bala trenca el vidre del bar. L’home robust que ens perseguia ens apunta amb l’arma. Ens ajupim. No podem sortir per la porta així que el professor ens porta fins al lavabo. Tanca la porta i obre la finestra. No és pas gran. Primer surt la Lia, després jo, i ell és l’últim. Ja tornem a ser al carrer. Llavors l’Enric, potser perquè la situació el diverteix o perquè vol veure la nostra reacció, diu:

− Per cert, sou els meus nebots.

¬No em fa gràcia sentir això, no en aquell moment. És massa informació per processar-la tota de cop. Sentim les passes de lluny dels federals, cada vegada més a prop. Una altra vegada estem corrent, sento la meva respiració entretallada els batecs accelerats al pit, se m'acaba l'aire. Els guàrdies ens estan atrapant, i alguns, ja tornen a disparar. Cada tir em ressona per tot el cap. Només vull sortir d'aquí. Un altre tir m'ensorda les orelles, el professor cau a terra. La Lia i jo ens mirem paralitzats sense saber què fer. Els federals són a uns cent cinquanta metres de nosaltres, estan cansats, però no crec que triguin més de trenta segons en ser-nos a sobre. Sense saber ben bé el què fer, agafem l'Enric per sota els braços. L'han ferit a l'abdomen. Sense quasi bé forces tornem a córrer. Els federals cada vegada són més aprop. El nostre tiet remuga alguna cosa, sembla que la Lia l'ha entès així que girem cap al que sembla un carreró sense sortida. No ho entenc, ens vol condemnar a mort? Faig cas a la Lia, que està convençuda de que hem de seguir les instruccions, que jo no entenc, de l'Enric. El carrer s'està acabant, em giro i els agents ja no ens segueixen, sembla que els hem despistat. Ja no hi ha més carrer, sento els federals però no els veig. Si no ens movem ens acabaran trobant. L'Enric, amb les poques forces que li queden assenyala un contenidor de brossa. M'hi apropo sigil•losament, per no delatar el nostre amagatall. Rere el contenidor hi ha el que semblen les reixes de les clavegueres. Un dels barrots està desencaixat així que amb l'ajuda de la Lia el podrem moure i amagar-nos en un lloc més segur. Ho aconseguim i el tiet entra amb nosaltres. Un cop a dintre, caminem una estona per amagar-nos millor. L'Enric ja no pot més així que s'asseu en el terra brut i humit. Fa moltíssima pudor, però és suportable. Quasi no hi ha llum, se senten els crits de les rates, el soroll de l'aigua i els crits dels federals. Aquí no crec que ens trobin. El tiet, treu de la bossa que porta un lot.

- Això si que és anar ben preparat!- xiuxiuejo.

- Nois, no tenim gaire temps, heu de marxar abans que ens trobin els federals...

- Però, no podem, no tenim enlloc on anar, no tenim ningú. Els meus pares, perdó... els nostres pares  van morir quan era, érem petits -es corregeix la Lia-. O això és el que em van dir...

Ara cap dels dos té clar el seu passat. No sabíem de l'existència d'un germà, ni d'un tiet. D'un dia per l'altre tota la vida ens ha canviat, hem passat de... Merda, m'adono que no recordo res abans del laboratori. Què m'està passant? No entenc res.

-Què fèiem al laboratori? Per què no recordo res?  -pregunto.

- Us he esborrat part de la memòria perquè us estava fent unes proves d'aptitud...

- Aptitud per què?  -l'interromp la Lia.

- I això de la memòria feia falta?-afegeixo.

- Si, feia falta. Els vostres nous records podrien influir en el test.  I el test era per saber si sou especials.

-Especials? No t'entenc.

- Quan éreu petits, quan estàveu a la panxa de la vostra mare, va passar alguna cosa. Això va fer que vosaltres, pugueu connectar les vostres ments per complementar-se entre elles i per tant, estar creant-ne una de perfecte.

- Què?- diem alhora la Lia i jo.

- Quan teniu un problema en comú, una pregunta, qualsevol cosa que els dos sentiu o veieu alhora, les vostres ments, no sé ben bé perquè, fan una connexió que fa que tingueu un elevat coeficient intel•lectual - agafa aire, no respira bé-. No sé fins on podeu arribar, però de moment, al laboratori heu arribat a un 25% d'utilització cerebral. És per això que us busquen, perquè podeu fer coses inimaginables junts -diu quasi sense alè.

L'Enric està cada vegada més feble, està perdent el color. Però nosaltres, necessitem saber més coses.

- Però per què ens passa això?

- Quan la vostra mare estava embarassada, va passar alguna cosa...- la vida se li escorre per les mans-. No sé què... aquí tro-trobareu totes les res-respost...- ens intenta donar una caixa que li cau de les mans.

- Enric! Professor! Tieet!!- la Lia se li tira a sobre. Plora.

Li prenc el pols, però ja no en té. Li toco l'espatlla a la Lia per intentar consolar-la. Li ofereixo la mà. Agafa la caixa del terra. Es posa dreta al meu costat, m'agafa la mà i l'obrim. Hi ha una foto al revés amb el que semblen unes coordenades. Al girar la foto, veiem una casa en mig d'un prat. Ens mirem.

Tot de flaixos em vénen al cap: jo de petit amb una nena corrent, la nena del cucurutxo, la Lia. Correm per un prat ple de margarites grogues perseguint un avió de paper. Un altre: veig la Lia al riu amb una granota a les mans, se m'apropa i l'agafo. Semblen records. Un rere l'altre: estic amb la Lia  sobre el gronxador que penja d'un arbre al costat d'una casa, mentre un home ens gronxa. La Lia i jo construint un ninot de neu. Escalant un arbre. Fent boles de fang. Estirats al prat de margarites.

Ara toco de peus a terra, la Lia encara m'agafa la mà. No sé ben bé què ha passat però estem els dos drets davant la casa de la foto. No ho entenc, estàvem a les clavegueres i ara som a la casa de la foto.

- Em sembla que ens hem connectat -la Lia interromp els meus pensaments.

- Sí, però una teletransportació? Mmm... és massa no?

- Ha dit el, el...-li costa dir-ho-...el tiet que havíem arribat al 25%, és molt. Potser al veure la foto i...

- Les coordenades ens hem connectat i hem arribat aquí- dic tot acabant-li la frase-.

- Sí.

-Però no... espera, sí! Aquesta és la casa dels flaixos. A la que jugàvem de petits! Tu també l'has vist?

- Sííí! Tens raó. Però, no sé què farem aquí, la casa sembla abandonada.

- No ho està -una veu greu i masculina ens interromp-. Us estava esperant, fills.

 Comenta
 
Capítol 3 Respostes
La casa és més gran del que semblava. Les parets són de fusta, el terra està cobert amb una estora i, del sostre, just a sobre d’una taula de fusta, penja un llum d'aranya que proporciona una llum tènue però suficient per il·luminar l’estança. Provinent de la llar de foc se senten els espetecs del foc. Al fons una escala dóna accés al pis superior.

-Durant l’embaràs hi va haver complicacions- el pare comença a parlar seriosament-. Durant els dos primers mesos tot va anar bé, la vostra mare patia alguns marejos però els metges ens van dir que era normal. Cap el quart mes la cosa es va anar complicant. Cada vegada els marejos eren més forts i més sovint, les contraccions eren molt doloroses i algunes vegades havia tret sang amb l’orina. Durant el cinquè mes es va produir un desplaçament de la placenta, tan vosaltres com la vostra mare estàveu en perill i els metges van prendre mesures...

El nostre pare calla de cop, a fora se senten avions.

-Merda!- el pare s’exalta i s’aixeca de la cadira.-Un dels dos ha de marxar ara mateix!- diu mentre posa provisions en una motxilla.

- Què? Per què? – dic sense entendre res.

- Què passa?- pregunta la Lia que tampoc entén res i s’ha aixecat de la cadira.

- Són aquí! - diu el pare mentre li dóna la motxilla a la meva germana-. Dirigeix-te cap al bosc. Quan arribis al riu segueix en línia recta fins a trobar una antiga casa de guardabosc. Quan hi arribis queda’t allà fins que arribem.

- Però...-replica la Lia.

- Per favor... les vostres vides corren perill- l'interromp el pare.

- D'acord.

La Lia surt corrent de la casa. A través del vidre de la finestra veig com s’allunya.

- No tenim gaire temps i ella tampoc, espero que no la trobin.

- No pateixis, sap cuidar-se sola. Però em pots dir què està passant?

El pare agafa un lot i enretira l’estora. El terra és de fusta.

- Ajuda’m

Definitivament no entenc res. Em dec haver perdut alguna cosa. Primer el pare fa tocar el dos a la Lia esperitadament i ara em demana que l’ajudi, però que l’ajudi amb què?! Sota l’estora no hi ha res, només el terra de fusta.

El pare s’ajup i intenta desplaçar una llosa de fusta imperceptible si no et diuen que hi és. Em poso al seu costat.

- Agafa-la per aquí – m’indica.

Entre els dos desplacem literalment un tros del terra. Un forat queda a la vista. El pare em diu que m’hi fiqui, primer hi entro jo i després ell. A sota hi ha una espècie de búnquer. El meu pare torna a col·locar bé l’estora i després l’ajudo a posar la llosa al seu lloc.

- Què passa? - torno a preguntar.

El meu pare m’indica que baixi la veu.

- Els federals, us han trobat- diu gairebé inaudiblement.

- Què?! – xiuxiuejo. - No pot ser. Érem a la ciutat i ens hem teletrasnsportat aquí. És impossible que ens hagin trobat i encara menys tan ràpid.

- Ho han fet. Aquests avions que se senten són seus.

- I com ens han trobat,  si es pot saber?

- No ho sé. L’Enric ja em va avisar... li hauria d’haver fet cas! – diu per a si mateix.

- Un moment. L’Enric, el professor...?

- Sí, el vostre tiet. Em dir que si estàveu junts, les probabilitats que us trobessin eren més altes. Em va dir que no en sabia el motiu, però que era així. Jo no me’l vaig escoltar, no tenia sentit i vaig insistir que us ensenyés la fotografia d’aquest lloc per tal de veure-us.

- El coneixies?

- Sí. Ell era el vostre tiet, és clar que el coneixia! Ell us ha cuidat durant aquests últims set anys. Quan éreu petits vivíeu aquí amb mi, però després vam decidir que era millor que anéssiu amb ell. Era més segur. Durant tots aquests anys m’ha anat informant de tots els canvis, els processos i les evolucions que heu anat fent...

- I per què ara?

- Per què ara què?

- Per què ara, que tenim 16 anys, volies que tornéssim a veure’t?

- La ciutat era perillosa. Cada dia la vostra capacitat cerebral era més gran i els  federals sospitaven alguna cosa. Vaig pensar que la solució seria que tornéssiu aquí.

De sobte se sent com algú tira la porta a terra i tot seguit passes sobre els nostres caps. Reconec el soroll de les botes dels federals. El meu pare i jo ens mantenim callats, no diem res ni ens movem. Em fa cosa fins i tot respirar.

- Trobeu-los!– sento una veu que m’és familiar-. Busqueu a cada racó! – és el federal robust.

Passen uns minuts que se'm fan eterns. Intento respirar molt fluix. No em moc per res. El meu pare, igual que jo, està paralitzat intentant fer el mínim soroll al respirar.  Una gota de suor em llisca cara avall. Em fa por que al caure faci soroll i ens delati. Des d'una petita escletxa observo com els federals ho tiren tot pels aires.  Un grup puja al pis superior mentre que l'altre es queda sobre nostre tot destrossant  caixes, coixins i mobles, sento soroll d'olles i cassoles, cops de porta i les veus dels federals. Un d'ells crida al que sembla el cap de tots ells.

- Capità! Aquí no hi ha ni una rata!

- No pot ser, els radars marcaven aquí!- respon el federal robust.

- Senyor, es deuen haver teletransportat de nou... Aquí no hi són.

Remuga una mica tot donant un cop de puny a la paret.

-Molt bé, tornem a la central- respon l'assassí del meu tiet, el capità.

Les botes ens passen per sobre tot fent caure pols que se'm posa al coll. No puc tossir, no ara... em repeteixo per mi mateix. Sento com s'allunyen, necessito tossir. Sento el motor de les avions, no crec que ho sentin. Tosso i agafo aire. Abraço al meu pare, de moment ens en hem sortit.  M'aixeco per moure la llosa i sortir del búnquer.

- Espera - em xiuxiueja mentre em col·loca la mà a l'espatlla tot frenant-me-. Uns minuts, per assegurar-nos que han marxat.

Ens esperem quasi deu minuts, em sembla exagerat però més val prevenir que curar. Per fi s'aixeca i entre els dos movem la llosa. Apartem el tros de terra que ens separa del pis principal i sortim a fora. Tot està destrossat. Gerros de vidre trencats, plomes dels coixins volant pels aires, els mobles trencats, rajoles per terra, els llibres oberts i tirats per tot arreu, paelles i cassoles tirades... Miro al pare i el torno a abraçar. Em mira i em fa un petó al front.

- Tot anirà bé, ja ho veuràs- diu intentant-me tranquil·litzar.

 Agafa una motxilla i la omple amb el que encara està en bones condicions: una navalla, una corda, un parell de cantimplores, una petita farmaciola, un pa i alguna cosa més. Sortim cautelosament de la casa i ens dirigim cap al bosc a buscar la Lia. 

Quan ja portem una estona caminant veiem entre els arbres l'antiga casa de guardabosc. El sol s'està ponent així que ens afanyem i ens hi dirigim ràpidament. Quan hi arribem la porta està mig oberta. Entrem i tot està destrossat. No m'ho puc creure, no pot ser que els federals també hagin estat aquí!

-Lia, Lia!!- crido desesperadament.

- Em sap greu...-diu el pare- jo no volia...

- No volies què?- una veu femenina ens interromp.

- Lia?! Lia!!- exclamo mentre m'apropo a ella tot abraçant-la.

-  Ei, Quim, estic bé... m'ha costat amagar-me  d'aquells brètols però estic bé- em diu mentre m'aparta els cabells de la cara-. Pare, necessito que m'expliquis què coi ha passat?!- diu adoptant un to cada vegada més enfadat- No m'ho torneu a fer mai mes això! M'heu entès!?

- Si, filla. Ho sento moltíssim però no podeu estar junts. Per això, abans, us he separat. Per això us van detectar.

- Què?! - diem la Lia i jo alhora.

- No ens ho pots fer això ara!- crida la Lia enfadada.

- Et penses que vull que estigueu separats!? És l'últim que vull!

- Però... pare, això no pot ser... No ho entenc! Per què a nosaltres! -li pregunto jo disgustat.

- Doncs, com us he dit abans, durant l’embaràs hi va haver complicacions i les vostres vides perillaven. Així que els metges van prendre mesures: van donar a la vostra mare uns medicaments que van anar bé, mai havien estat provats en persones però pel que semblava funcionaven, van operar a la vostra mare i tot va millorar. Vosaltres vau desenvolupar-vos adequadament i a la vostra mare se li van anar alleujant els marejos i els dolors fins a no tenir-ne. Tot semblava anar d'allò més bé fins a l'últim mes: els metges no sabien què passava, van veure en les ecografies unes taques estranyes en el vostre desenvolupament cerebral i van decidir provocar el part i la vostra mare va morir durant aquest. Un cop nascuts, us van fer moltes proves, moltíssimes... però no teníeu res. Tot semblava normal i ens van dir que podíeu anar a casa sempre que cada any, anéssiu a fer-vos una revisió. El vostre tiet, que treballava a l'hospital  era qui us les feia.

- A si?-l'interrompo jo.

- Sí, i va ser ell qui va detectar que quan estàveu junts, els vostres cervells tenien una mena de connexió que us feia superiors als altres.

- Per això ens busquen?

- Si, Lia, és per això. El vostre tiet, per evitar que us retinguessin, va falsificar les proves tot fent-vos semblar nens normals. Va deixar la feina i em va dir que marxés de la ciutat i que m'amagués amb vosaltres aquí, que ell també s'amagaria. Anys més tard, em va trucar i em va explicar que al faltar a les revisions,  a l'hospital, s'havien adonat que passava alguna cosa. Es veu que van repassar les últimes proves que us havíeu fet  i es  van adonar que estaven falsificades i, no sé com, van trobar els vostres resultats reals en els que es veia que sou especials.

- Llavors van començar a buscar-nos...

- Sí i l'Enric i jo, vam decidir que el millor era que anéssiu amb ell per fer-vos proves. Va començar a veure que els vostres progressos eren extraordinaris i que els dos junts, amb pràctica, podríeu arribar a fer el que volguéssiu.

- Però, pare, encara no entenc com ens van detectar- diu la Lia.

- Encara no controleu del tot les vostres capacitats i per això, quan esteu junts emeteu unes ones o algun tipus de senyal que els federals han après a detectar.

- Llavors no podem estar junts!? -li pregunto al meu pare.

- De moment no, heu d'aprendre a controlar aquesta connexió per poder estar junts sense que us detectin- treu una foto de la butxaca-. Ara, vull que us doneu les mans. Us ensenyaré una foto i us teletransportareu allà. Quan hi arribeu, us haureu de separar i començar a córrer. Correu sense parar, cap a costats oposats. Em sentiu? No us entretingueu.  Us heu de separar el més possible. Podeu comunicar-vos, si us concentreu, però no us acosteu l'un a l'altre fins que no aprengueu a controlar les vostres capacitats. D'acord?

En aquell moment sentim els avions una altra vegada.  La Lia i jo ens agafem de la mà i el pare ens ensenya la foto. I l'últim que veig és la imatge del pare tot dient:

- Us estimo.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]