Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Núria Solà Cols
Berga
 
Inici: En flames

Capítol 1 HISTÒRIA D'UNA ADOLESCENT
Agafo l'ampolla entre les meves mans, tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d'aixecar-me, moure'm, treballar la rigidesa de les meves extremitats. Però, en canvi, em sento tan immòbil com la roca de sota meu, mentre l'alba comença a il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega un dia que he estat tement des de fa mesos. Moltes vegades no valorem prou el que tenim, fins que un dia, inesperadament, tot canvia.


TRES MESOS ABANS:


La mare m'ha deixat l'esmorzar a punt. Avui no he estat gaire agradable amb ella,(últimament no sé què em passa però els divendres estic molt cansada) ha marxat esverada com sempre. M'ha despertat de cop i jo li he fet un moc... Pobra, no s'ho mereix, sempre està per mi i no li agraeixo gaire.


He esmorzat un tros de pa integral amb un got de llet. Quan he donat un cop d'ull al rellotge eren tres quarts de vuit tocats. Ostres! El bus marxarà i jo encara tinc un tros de pa a la boca!


M'he espavilat tan com he pogut però no hi ha hagut manera d'atrapar-lo. Altre cop tornaré a fer tard.


El meu alè se sent respirar per tota la sala. He arribat allà xopa de suor , amb la llengua fora i quasi sense oxigen. Les meves vambes velles estan trinxades i el meu oncle està fart de comprar-me'n de noves. Un altre cop sóc l'última en entrar a classe. A més, l'últim examen l'he aprovat pels pèls. El professor de l'any passat em va advertir que acabaria malament. Ha tocat el timbre de sortida. La meva amiga Txell m'ha acompanyat a casa i pel camí hem parlat de quedar dissabte al vespre.


Una olor dolça se sent al replà de l'escala, no sabria dir si la veïna fa galetes o un pastís. Els veïns són una família ben estranya, semblen feliços i organitzats però alguns dies des del meu pis sento crits i xivarri. Sempre penso: et fixaràs quin dia de la setmana és. El marit de la veïna treballa fora tota la setmana, per això no sé molt bé amb qui s'escridassa.


Pujo les escales i arribo al quart pis. Busco la clau de la porta a la meva motxilla. No hi és. Estic tancada a l'escala i la meva panxa fa un rau-rau cada cop més fort. Ara hauré d'esperar que arribi la mare de treballar.


Els dissabtes sempre estic contenta. Penso que és el millor dia de la setmana. Tot el dia espero el vespre amb candeletes, però les coses no surten tal i com m'esperava a casa la meva amiga...


N'estic farta!!


La meva millor amiga m'ha tornat a deixar tirada. No em puc creure que l'hagi “liat” d'aquesta manera. Estàvem a casa seva i com passa sovint els seus pares no eren a casa. M'ha proposat que féssim una festa i no els diguéssim res. Jo m'hi he negat, però ha insistit tant, que he pensat que igualment érem a casa seva, jo no hi tindria res a veure. Quan, com passa a totes les pel·lis, els seus pares ens han “pillat”, ella ha marxat com si fos una convidada a continuar la festa a casa la Mar i jo m'he quedat sola recollint la brutícia que ha deixat a casa seva.


Avui som diumenge. M'he sentit molt afalagada quan la meva mare m'ha felicitat per haver ordenat l'habitació... la veritat és que ja era hora que em tirés alguna floreta, perquè si fas alguna cosa malament sempre t'ho retreu i sinó, mai no et felicita. Però aquesta vegada m'ho mereixia. Sortim a dinar a fora, aquesta és la meva recompensa. Salsa de tomàquet i carn amb pasta, això és el que he intentat que em portessin en aquest restaurant oriental, però crec que no m'han entès.


A mig dinar, he anat al bany. Pel camí, m'ha semblat veure assegut a una taula amb la seva família aquell noi de segon de batxillerat ros i amb unes dents precioses i molt ben col·locades (es nota que ha dut aparells dentals) tot i que els seus ulls no son gaire bonics, el trobo perfecte. De sobte s'ha girat i m'ha dedicat un gran somriure carregat de misteri. Durant la resta del dinar m'he imaginat el SÍ que li diria si mai em preguntava, com fan els prínceps blaus a les seves princeses, si voldria sortir amb ell.


Tornem a la rutina diària i avorrida. M'aixeco i em repasso el dictat que tinc per a primera hora del matí. Uff! avui és dilluns! Aquesta setmana tinc tres exàmens i he de presentar un parell de redaccions.


La mare m'ajuda amb les redaccions, ella en sap molt d'escriure. Sempre diu que si mai hagués de triar un altre ofici seria escriptora, ja que té una gran imaginació.


Avui vaig a casa els avis a dinar. M'encanta, perquè sempre tenen la llar de foc encesa... Escalfor... Estic vora el foc i m'està entrant aquella son terrible. Tinc mal als ossos i em trobo xafada. Sé que aquest refredat que arrossego acabarà malament. Ja fa uns dies que estic com una sopa. Tinc els pulmons taponats amb tot de mocs. Sento passes amunt i avall. La mare també ve a dinar a casa els avis. Crec que em renyarà, perquè diu que no em prenc les pastilles, que si vaig a dormir tard, que si vaig desabrigada... Sempre tan patidora... És que encara no us ho he comentat però a mi no m'agrada gens dur roba gruixuda i sempre m'endormisco a vora el foc amb màniga curta. Segons ella això és el que fa que em posi malalta, però jo crec que només són supersticions seves, perquè jo no tinc fred! Fins i tot ahir em va comprar uns “calentadors” per les cames perquè diu que a l'institut fa molt fred.


Ara em porta l'anorac. (entre poc i massa! Ella és una fredolica!)


Doncs conclusió, ara me'n vaig de pet a prendre'm les pastilles pel constipat, i a dormir que ja comença a ser hora de descansar una estona.


Avui som dimarts. No aniré a l'institut, estic refredada. Suo per totes parts i necessito relaxar-me a la banyera. Em noto la cara resseca i tinc tota la boca plena de mocs. Ara l'àvia em porta una llesca de pa torrat amb oli. M'ha demanat si volia alguna cosa per acompanyar-lo però és que no tinc gens de gana.


Han passat dos dies, avui som dijous. Ahir vaig estar tot el dia al llit. Em trobava fatal i no tenia ganes ni d'escriure ni de fer res, només dormir...dormir...i descansar...


Avui tinc ganes de sortir a córrer. Vull anar a la natura. Surto i faig uns 5 quilòmetres de pla. No estic gens en forma. Quan arribo a casa, sento que els pares estan parlant com d'amagat... No els entenc, jo els hi he d'explicar absolutament tot, sempre amb les típiques preguntes empipadores: que què veu fer ahir a casa la Mar... i que si perquè et saluda aquell noi... i quan és l'hora que t'ho expliquin ells què? No, si segons ells tot hauria de ser sorpresa!


L'agost passat em vaig enfadar moltíssim quan van programar les vacances sense ni demanar-m'ho. No em van comentar ni si em venia de gust anar a Strasbourg. Que si hi ha uns formatges boníssims... , que si farem una ruta amb bici... , que potser ens escapem a la part alemanya... Però jo no vaig poder dir res de res i quan me'n vaig adonar ja érem a l'aeroport.


Avui, divendres, estic súper contenta! M'han donat la nota de l'examen de matemàtiques i he aprovat amb un 9’8! És molt estrany, perquè el professor de matemàtiques, últimament, semblava que em tingués mania. Tot el dia dient que no sabia fer res dels exercicis que posava, que jo no era feta per les mates i que aquest any segur que suspenia, doncs, mira, ja li està bé! A més avui és l'aniversari de la meva cosina petita i sempre em cauen cinc o deu “eurets” a mi!


Avui és dissabte, altre cop el millor dia de la setmana. Al matí vaig de compres amb la Txell. Diu que li falten pantalons i en vol comprar uns al Bershka. Per mi millor, perquè així aprofito i em firo una miqueta. Quan torno a casa trobo que al pare li cauen totes les coses per terra. L'intento calmar a veure què li passa però no em deixa. Està borratxo! Li veig uns ulls ben vermells i a més diu frases sense sentit. Els seus crits se senten des de tot arreu. Em comença a fer por. L'he dut al llit i he trucat a la mare. De seguida ha vingut. Hem esperat que es despertés i mentrestant la mare m'ha explicat que el pare té problemes de feina, últimament. Quan el pare s'ha despertat, li hem preguntat què li passa i ens ha respòs que el seu superior li ha dit que o:


1-M'acomiaden.


2-Em traslladen a una seu d'un altre País.( i els meus amics, què?)


Llavors el pare ha dit: Ho sento...Haurem de marxar...


Tan bon punt el pare va decidir acceptar sí o sí l'oferta de feina, vaig preveure que alguna cosa dolenta s'aproximava.





L'avió s'enlaira. Sento un pessigolleig a l'estómac. Marxem cap a Amsterdam. Penso en el que ha dit l'àvia quan ha vist que pujàvem a l'avió. Pobra. Ha muntat un drama... Deu ser dur per a la seva edat veure com la meitat de la teva família ha de marxar del país per la feina. Sincerament, preferiria que l'àvia hagués vingut amb nosaltres. Pobreta, ara s'ha de quedar sola... I si li passa alguna cosa mentre nosaltres som a l'altra punta d'Europa? Ella sempre em consola i m'entén, però avui no s'ha pogut resistir i ha engegat a plorar com una magdalena. Al final l'he hagut de consolar jo.


Miro per la finestra i tot són núvols. Obro el portàtil nou que m'han regalat i connecto el Wi-Fi de l'avió. Últimament m'he fixat que em mimen molt els pares, tot i els meus insults cap a tothom i els meus atacs d'histèria, em compren el que vull. Vaig demanar un portàtil per poder fer videotrucades amb les amigues i me'l van regalar al cap de dos dies! Ho trobo bastant exagerat tot plegat.


Em poso còmoda al seient de l'avió. Encara em queda una hora i mitja de viatge.


M'he adormit i m'ha passat l'hora volant. El pare m'ha despertat quan l'avió ha aterrat. Hem baixat i tot seguit hem anat cap al taxi que ens ha enviat l'empresa del pare. Ens ha conduït cap a la nostra nova llar a uns quaranta minuts de l'aeroport. Dins el taxi m'he fixat en el temps que fa. Està tot núvol i plovisqueja. Estic marejada i no em trobo gaire bé. Aquest taxi fa una olor estranya. Serà per això que no em trobo bé o per la migdiada de l'avió?


Aviat començaré una nova vida.

 Comenta
 
Capítol 2 AMSTERDAM
Arribem a una urbanització. Gairebé totes les casetes són iguals. El taxi ens deixa davant la casa. És una planta baixa amb el garatge al costat. Demano si tindrem cotxe ja que el garatge és gran. Em contesten que en llogarem un per anar a altres ciutats però per Amsterdam ens desplaçarem amb bicicleta. Quina gràcia... a mi no m'agraden gens les bicis i ara cada dia les hauré d'utilitzar com a transport.
Obrim la porta de la nostra nova llar. Hi ha una sala gran amb un televisor petit i un sofà. A la dreta hi ha dues portes. Una condueix a una habitació gran amb un llit de matrimoni i l'altra condueix al bany. Hi ha una porta a l'esquerra que porta a la cuina i des d'allà es pot accedir al que serà el nostre rebost. La meva habitació queda molt a prop de l'entrada. Tot i que no m'agrada gaire la decoració, sembla acollidora.
A la part del darrere hi ha una porta que condueix a un petit jardí amb males herbes i un vell gronxador rovellat.
Entrem les maletes i ens endrecem les habitacions. Sento els pares que discuteixen a la cuina. Només arribar i ja s'estan barallant. Vaig a donar un cop d'ull a veure per quina bajanada es discuteixen i me’n adono que el motiu sóc jo. Es barallen perquè el pare s'ha adonat que l'escola que va triar la mare per a mi és molt estricte i diu que hauríem de buscar-ne una que no ho fos tant. Prefereixo no ficar-me pel mig de la discussió i me'n torno a l'habitació. Obro el portàtil i redacto un correu a l'àvia. Ella, amb aquest canvi, també ha decidit modernitzar-se i s'ha comprat un ordinador. Ha fet un curset de mecanografia i ens ha dit que sobretot quan arribéssim li enviéssim un correu.
Acabo de redactar el correu i l'envio. De seguida contesta. Ja me la imagino, deu haver estat tota la tarda pendent de l'aparell. Em contesta que ella ja ens enyora i que quan puguem l'anem a visitar. Només fa cinc hores que som fora de casa i ella ja pensa a veure quan tornarem. A vegades penso que a l'àvia li convindria tenir parella, així no estaria tan sola. També em diu que estarà dia i nit pendent de l'ordinador i que si passa alguna cosa que li escriguem de seguida.
Li responc que no es preocupi, que ja ens estem instal·lant en una caseta a les afores de la capital i que ens podem escriure quan vulgui, que jo també estaré pendent sempre de l'ordinador.
Tanco l'aparell i trec el cap per la finestra de l'habitació. Sento els ocellets com canten. A Barcelona no tenia aquest privilegi. Torno a la cuina a veure si la mare i el pare ja no discuteixen i, efectivament, ja han acabat la discussió, però encara fan cara de pomes agres. La mare està posant els plats a taula i no sé per què ho fa, ahir ens va prometre a mi i al pare que el primer dia a Amsterdam aniríem a sopar al restaurant, però pel que veig, no serà així.
El pare està remenant una olla amb un cullerot. Sento olor d'escudella. Ara no em ve gens de gust. Prefereixo no menjar res. A més encara no em trobo del tot bé.
Dic als pares que me'n vaig directament al llit, que no tinc gana i marxo cap a l'habitació. Miro l'ordinador i veig que l'àvia no m'ha escrit de moment. El tanco, em poso el pijama i me'n vaig a dormir.
Són les tres de la nit. Encara estic desperta. Tinc una son terrible però no aconsegueixo aclucar l'ull. He mirat moltíssimes vegades el correu però l'àvia no em contesta. Tanco els ulls i m'adormo.
Em llevo a les dotze del migdia. Avui som dissabte. Dilluns ja començaré l'escola. Espero que no sigui tot tan estricte com diu el pare.
M'aixeco del llit i torno a obrir l'ordinador. Veig una trucada perduda a les onze del matí de la meva amiga Txell.
La truco però no contesta. També veig un correu de l'àvia.
Em demana com va el segon dia a Holanda. Li contesto que molt bé i que el dilluns ja començaré l'escola.
Vaig al menjador. Veig una nota que diu:
Hem anat a comprar a la ciutat. Tens l'esmorzar a la cuina.
Com que no tinc gana, tiro l'esmorzar a les escombraries i me'n vaig a mirar una estona a la tele.
Sento les claus girant dins el pany. Els pares han tornat. La mare entra a la sala carregada de bosses plenes de menjar i el pare porta una caixa immensa.
M'aixeco del sofà i els ajudo a posar-ho tot sobre la taula. Li demano al pare què hi ha dins la caixa i em respon:
-Una tele.
-Com que una tele!?-li dic jo
M'explica que és un televisor d'última generació pel menjador, perquè el que hi ha, el troba massa petit.
Ara veig clarament que el pare és ben boig.
Vaig a l'habitació i torno a obrir el portàtil. La Txell m'està trucant! Responc la videotrucada i ens estem una hora llarga parlant. Llavors la seva mare li diu que pengi i parem la trucada. Ara se'm comença a despertar la gana. Vaig cap a la cuina i li demano a la mare si puc dinar.
Ella em respon que com que ahir no vam anar al restaurant, hi aniríem avui.
Sortim amb bicicleta de casa. Els pares van molt ràpids. Intento atrapar-los però no puc fer-hi res. Al cap de cinc minuts he de parar. Em costarà bastant acostumar-me a anar cada dia amb bicicleta a l'escola. Al cap de mitja hora d'esbufecs arribem al restaurant. Ara sí que tinc gana. Entrem i demano el plat més gran que tenen. Quan acabem de dinar marxem altre cop cap a la caseta. El viatge de tornada amb la panxa plena se'm fa etern. Quan estem a punt d'arribar, el pare em suggereix que en lloc d'estar-me tota la tarda tancada a casa, surti a veure si hi ha alguna nena de la meva edat per la zona. Li faig cas i vaig a donar un volt per la urbanització. No veig ningú de la meva edat, només un nen més petit, rosset i amb els ulls verds i una noia d'uns vint anys. Torno cap a casa. La mare està endreçant i el pare intenta instal·lar la nova televisió. Li demano si necessita ajuda però diu que ja se les arreglarà sol. Me'n vaig a l'habitació i obro l'ordinador. No hi ha cap novetat, així que decideixo anar amb bici al poble i comprar-me amb els meus estalvis algun llibre o revista. Arribo al quiosc i opto per una revista de moda. Torno cap a casa i m'estiro al llit a llegir.
La mare em crida al cap de vint minuts per sopar. El pare encara no ha aconseguit instal·lar el televisor. Ens asseiem tots a la taula i tothom menja amb silenci. Acabo de seguida i me'n torno a l'habitació. Llegeixo deu minuts més i tanco el llum.
Són les 8 i ja estic desperta. Som diumenge però, com que aquí els diumenges també obren, anirem la mare i jo amb bicicleta a comprar una motxilla per l'escola.
En trobem una de molt barata que m'agrada i la comprem.

Avui es el primer dia d'institut. En tota la nit gairebé no he dormit, perquè estava molt nerviosa. Estic molt cansada. La mare m'acompanya amb la bicicleta a l'escola. M'hauré d'acostumar a utilitzar-la ja que segons la mare aquí van amb bici tan si plou com si fa sol. Arribo en bicicleta a la meva nova escola. Es un edifici vell i amb la porta principal enorme i rovellada. Deixo la bici a l'aparcament i m'acomiado de la mare. Quan obro la porta, grinyola. Entro a recepció i una dona de mitjana edat i pèl-roja em senyala cap a unes escales. Pujo les escales a poc a poc mirant de no entrebancar-me, ja que son uns esglaons molt estrets i massissos. Arribo a la primera planta. A la dreta hi ha unes guixetes que són molt noves comparades amb l'edifici.
A l'esquerra hi ha una cartellera amb uns quants fulls penjats. Segueixo endavant per un passadís enrajolat. No hi ha ningú. La llum es tènue i no sento cap soroll. Em començo a preocupar. No sé a quina sala he d'anar. Em trobo un professor i faig un intent de demanar-li amb anglès on he d'anar, però pel que sembla no m'entén. Faig un senyal com volent dir que no es preocupi i segueixo endavant. Veig unes escales empinades. Baixo i veig un despatx ordenat amb els mobles antics. Està desert. Potser es que he vingut una hora abans! En tot cas, segueixo buscant rastres de vida. Segueixo fins al final del despatx i entro en una petita saleta que queda a mà esquerra. Hi ha molts llibres. Els remeno i busco si n'hi ha algun en el meu idioma. De sobte sento unes passes. Em giro. Es un professor espanyol! Em diu: que hace usted aqui señorita?
Li responc que m'he perdut i he vingut a parar aquí. Em diu: no pasa nada, es tu primer dia?
Estem parlant una estona. Li explico el que m'ha passat i finalment em diu: venga vamos, esto es el passillo de los profes de alemán, por eso no te ha entendido aquel profesor. Tranquila, te acompaño a tu clase.
El professor m'acompanya a una classe molt gran, d'uns 50 alumnes. Em costarà fer amics. M’assec a la primera taula lliure que veig. A primera hora toca Alemany.
M’estic tota l’estona mirant per la finestra i pensant en els meus amics i en l’àvia i no m’adono de res del que diu el mestre.
Sona el timbre i sortim al pati.
Agafo l’esmorzar. Ara si que no sé que fer. Surto a fora i vaig cap a un grupet de nenes. Les saludo amb un breu: Hello!
La més baixeta, que fa cara de pomes agres em mira i em diu alguna paraula que no entenc, però no sembla un insult. La del costat, més alta i pèl-roja, em fa una traducció en anglès del que acaba de dir la baixeta. Pel que sembla m’ha saludat molt cordialment en Alemany.
Hem acabat les classes per avui. A ultima hora teníem educació física. Ens han fet fer equilibris damunt una barra de metall. Almenys d’això me’n he sortit prou bé. Tinc sort de ser elàstica. Quan tenia deu anys vaig anar durant un temps a acrobàcies i ara encara conservo un pèl d’elasticitat.
Sortim de l’edifici tots junts com un ramat de búfals. Quan soc a fora veig que el dia es gris tot i que sembla que el sol treu una miqueta el cap.
Veig la mare al costat de la bicicleta. Vaig cap a ella decidida però de sobte passa per davant meu una noia rellevant, rossa i amb els cabells fins al cul i quasi em fa caure. Li demano perdó tot i que hauria de ser ella qui ho fes.
Anem cap a casa.

Passen els dies en la rutina mes aburrida. Tot es el mateix; llevar-se, anar a l’institut, arribar a casa, sopar i dormir…
I tornem-hi…
Ara quasi fa un mes que som aquí. El pare té una feina que li agrada i la mare fa uns cursets d’holandès.
Avui a classe ens han demanat que preparéssim una conferència de la nostra ciutat d’origen. En arribar a casa li dic a la mare que compri una cartolina per a la conferència. Vaig a l’habitació i de sobte recordo que en fer les maletes cap a Amsterdam, em vaig descuidar d’agafar les meves ulleres de sol “RAY BAN” .
Quan recordo tot el que he viscut portant aquelles ulleres… No voldria perdre-les de cap manera i a mi que m’agrada molt fer-me sessions de fotos…
Demano a la mare si puc enviar un correu a l’àvia perquè vagi al nostre antic pis i agafi les ulleres, així te una excusa per venir a visitar-nos, dur-nos les ulleres i fer-nos algun pastís dels seus, que els enyoro moltíssim.
Finalment li envio el correu. Trobo estrany que no respongui de seguida però no en faig cas i vaig a sopar.
Em desperto amb un gran ensurt. No sé si sona el telèfon o el despertador. M’aixeco i vaig a veure que passa. Veig la mare plorant vora el telèfon i el pare preocupat insistint a la mare què es el que passa.
La mare penja i el pare la colga de preguntes. La mare es calma i ens explica el que ha passat.
 Comenta
 
Capítol 3 S'APROXIMA UN CANVI
Resulta que ahir a la tarda un cotxe va atropellar a l’àvia i ara està a l’hospital. La mare diu de seguida: Me’n torno cap a Barcelona.

Estic destrossada, m’estimo molt a l’àvia i no vull que li passi res.

Em faig la tossuda i li dic a la mare que també vull anar a veure l’àvia a Barcelona,però ella em diu que no pot ser i que ja ens donarà notícies aviat.

Al matí la mare marxa. Aquests dies m’hauré d’espavilar sola. La mare calcula que trigarà una setmana a tornar. Estic convençuda que serà la setmana mes eterna de la meva vida.

El pare em recollirà avui a la tarda amb cotxe de lloguer a l’institut. Per fi! Com enyorava els vehicles amb motor!

Surto a fora i veig el pare. De sobte em diu: filla, et porto a casa, avui a la nit

estaràs sola, tinc una feina molt important i m’hauré de quedar tota la nit

treballant. Un nen passa pel meu costat i ho sent.

Diu:jo de tu no dormiria tranquil·la estant sola ...

No faig cas del noi però en realitat quedo preocupada.

El pare em deixa i surt a tot drap de casa. Jo em preparo el berenar. Em passa

la tarda volant. Faig els deures i escolto musica. Al vespre trec el sopar que

m’ha deixat el pare preparat (odio els menjars que prepara el pare, no sabeu

com enyoro la mare…) i l’escalfo al microones. A les onze me’n vaig a

dormir. Tinc por. Estic suada dins el llit i m’imagino sorolls. Sento una

vegada i una altra la veu del noi repetint-me: jo de tu no dormiria tranquil·la….

Què deu haver volgut dir…?

Finalment m’adormo...

Sento un soroll molt fort. Em llevo. Són mes o menys les cinc de la matinada i… torno a sentir el soroll… què està passant?

No sé si obrir la porta de casa. Finalment, l’obro i veig un gos negre i pelut que

està rascant a la porta i un noi amb crosses des de l’altra banda del carrer el

crida. No sé qui deu ser...mai a la vida m’havia sentit tant sola. Em faig un

te. L’olor de les herbes em recorden molt a la mare i l’àvia…

Surto a la part del de darrera de la casa i m’assec al pedrís.

Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si

una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats

d\'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria

d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però

en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l\'alba comença a

il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb

impotència com m\'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos. Tenia el pressentiment que en aquest lloc arribaria a sentir-me molt sola i perduda. Com podria canviar les coses?

M’omplo de valentia i m’aixeco.

Em preparo l’esmorzar i me’n vaig a l’institut. Arribo a l’institut i veig un camió

de bombers al davant de la porta d’entrada. Tothom està nerviós i no sé molt bé

que passa. Ens reuneixen a tots els alumnes al pati i l’equip directiu de

l’escola decideix que se suspenen les classes d’avui ja que prop de l’escola hi

ha hagut una fuga de gas. Sortim ordenadament per classes. Noto que algú

m’estira de la jaqueta. Es la Betty,una alumna de la meva classe. Em convida a fer un cafè amb la seva colla a una cafeteria on preparen uns pastissets molt bons. Accepto.

Arribem a la cafeteria. És un lloc petit i acollidor. Les parets estan pintades rosa i

groc, i els pastissos fan una olor que se sent per tot el local. A la dreta hi

ha taules i cadires i a la paret del fons un quadre gegant amb un pastís

dibuixat.

Ens asseiem i demanem. Parlem molta estona dels amics i la família que hem deixat enrere. Em porten un pastisset amb nata i una cirera. A sobre hi ha una

galeta de xocolata que fa mol bona pinta. Me’l menjo lentament per

assaborir-lo. Finalment ens aixequem, paguem i quedem que un altre dia tornarem a venir. Crec que tothom s’ho ha passat bastant bé.

En sortir per la porta sento que em sona el mòbil. Contesto. És la mare. Em diu que com que l’àvia ja està millor, dissabte tornarà, i també vindrà l’àvia!

Em poso molt contenta! Avui ha sigut un dia molt especial.

Me’n torno cap a casa. Vaig amb la bicicleta. Quan estic a punt d’entrar a casa,sento un soroll a darrere meu. Em giro. Es el gos del veí. M’ensuma les vambes. El trobo simpàtic. És un gos negre amb el pèl brillant i net. L’acaricio i somric. Algú darrere meu diu: sembla que li caus en gràcia al meu gos!

Em giro. Es el noi de les crosses. Em somriu i em diu: Parles català?

Faig que si amb el cap. Parlem una estona, resulta que ell també va venir de Barcelona. Va amb crosses perquè s’ha lesionat jugant a bàsquet. Hem quedat que quan es recuperi farem un partit junts.

M’he passat la tarda fent el treball del meu país, però no sé perquè no m’he pogut concentrar gaire...

Arriba el pare i prepara el sopar.

El dia ha estat molt llarg i estic molt cansada. He matinat molt i no puc parar de pensar en el noi de les crosses....
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]