Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



carolinaramirez
Castelldefels
 
Inici: Tramuntana

Capítol 1 En un lloc anomenat institut
Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant de cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no: l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai… però el món està muntat així i els qui remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.

Mentre em fumava el peta light, vaig adonar-me de com m’havia anat muntant la meva vida: un fill, una filla, una dona, un treball i, per acabar, un porro. No puc queixar-me, no és una vida perfecta, però és una bona vida. M’agrada la meva feina: m’apassiona i m’ ajuda a entendre millor el món. No, no sóc filòsof, sóc professor de Visual i Plàstica. Jo prefereixo dir professor d’art, sona molt millor i fa mirar l’assignatura d’una altra manera. De cop i volta, va sonar el timbre. Era el meu fill, el Raül. Estimo molt el meu fill, mai no m’enfadaré amb ell, em cau massa bé, és molt bon minyó.
-Hola, pare! Ei! Què fas? Has recaigut?
-Jo prefereixo dir que és una petita empenteta cap a la llibertat –quan vaig pronunciar la paraula “empenteta” vaig moure els dits índex i mig de les dues mans, com si la paraula estigués entre cometes.
-Me’n dónes un? Vinga, si em deixes tastar-ne un, no li diré res a la Marga.
-Jovencell, estàs fet un negociador. Vinga, agafa l’encenedor.
No sé si sóc bon pare, només sé que mai no m’enfadaré amb el meu fill. Passi el que passi, mai de la vida no li portaré la contrària. En canvi, si la Marga estigués en aquesta situació, faria el que faci falta per tal que el nen no fumi. És millor que ho faci amb els seus amics? No sé què és pensa, però els seus pensaments són contrari a la realitat.
El Raül portava més de deu minuts amb el porro. Tossia molt. Sembla mentida que aquest xicot sigui el meu fill, som contradictoris: ell és un somiador i jo sóc un pensador: ell somia i jo penso.
Com que en aquell moment no tenia res a fer i tampoc no era convenient que fes gaires coses, vaig decidir escarxofar-me al sofà, però amb una condició: no pensar més, a vegades pensar és el millor que pots fer, però una sobredosi de pensaments et pot fer arribar a cagar-la o inclús tornar-te boig. Si us fixeu en els petits detalls de la vida que van sorgint, a poc a poc us adonareu que qualsevol cosa en excés és perillosa per a la salut.
-Pare, sembles un ionqui!
-No semblo un ionqui, sóc un ionqui. Sóc un ionqui de la utopia.
-Ai, Jordi! Com rumies! Com m’agradaria tenir els teus raonaments.
-Algun dia, jove, algun dia. Ara, acompanya’m a un lloc: t’he d’ensenyar una cosa.
De camí a l’institut vaig notar una cosa estranya. Era com si tot es mogués més ràpid. Vaig mirar el cel i estava massa ennuvolat, com si esperés una tempesta. Vam creuar un parell de carrers i de cop i volta va començar a ploure. Primer, van caure petites gotetes d’aigua. Després, quan tota la gentada que hi havia a la plaça ja portava un paraigua a la mà, va començar a ploure una cosa més gran, era irreal. Al principi vaig pensar que era un somni, però després vaig adonar-me de la meva trista realitat. Em sentia com un drogoaddicte.
-Fill! Què està plovent?
-Aigua. No ho veus?
-No, estan plovent llibres de socials!
-Què dius, tu, ara? Quants porros t’havies fumat abans que arribés a casa?
-Això no és assumpte teu. Ei! Anem més de pressa que no arribarem.








Suats, xops i fumats vam arribar a l’institut. Havia d’ensenyar una cosa al meu fill o, almenys, m’havia d’ajudar a amagar-la de tothom. Des que vaig obrir la gran porta de l’ institut, on milers d’adolescents vénen a passar sis interminables hores de classe, amb les seves motxilles, els seus barbs enormes i els seus pensaments d’incomprès, vaig fer-me una promesa: deixar de fumar. Abans ho necessitava, ara ho volia.
**************************************************************
El primer que vaig pensar quan el meu pare em va ensenyar el seu quadre era que s’havia tornat boig. Tinc un pare genial, milers de nois de quinze anys els agradaria tenir un pare com el meu, però el que havia fet era massa:
-Que fort! Com se t’acudeix dibuixar la professora d’història despullada?
-No ho sé, noi, estava aquí, i... la inspiració és la inspiració. Aquesta dona té un cos esvelt, un ulls penetrants, un somriure d’orella a orella, una mirada que t’enganxa i et vénen ganes de...
-Papa, se’t nota d’una hora lluny que aquesta dona t'agrada. Sempre que entra a classe quan estàs explicant, se’t cau la baba.
-Però d’això ni una paraula a la mare, eh?
-Si la mama veu això, et mata! És que tu... també! Com se t’ha acudit fer això?
-Vinga, bordegàs, ajuda’m a treure aquesta obra d’art d’aquí.
Estimo molt el meu pare, mai no em queixaré d’ell. Molts adults pensen que no és bo que un pare i un fill siguin amics, però jo crec que és el millor. El meu pare em necessita, però jo també el necessito a ell, per això mai de la vida li diré no a res.
Vam tapar el quadre i vam sortir de l’aula de Visual i Plàstica, on el meu pare dóna classe. Vam sortir corrents de l’institut, no volíem trobar-nos a ningú, però, en intentar obrir la porta d’entrada, no encaixava. Va ser estrany: el meu pare sempre duia la clau de l’ institut. No ho enteníem, vam intentar obrir-la moltes vegades i no hi havia manera. Així que vam decidir sortir per la finestra del despatx del director, que és la més gran de l’ institut. Quan vam entrar al despatx del director, tot semblava molt normal: dues cadires, una taula, un ordinador... Però el meu pare no va trigar ni cinc segons en adonar-se de l’error.
-No notes una olor estranya?-va dir el meu pare.
-La veritat és que no. Vinga, papa, ajuda’m a pujar la persiana i sortim corrents
La finestra era oberta i no faltaven ni dos segons perquè sortís per ella. De cop i volta, un senyor alt, gros, amb un bigoti que destacava a la cara i vestit amb una americana i una corbata vermella, va entrar per la porta.
-Home! El Jordi Puig! El millor professor d’art que hi ha a l’institut! Que m’esperaves? Ep! Si també hi és el teu fill! Què tal estàs, Raül?
-Molt bé -li vaig contestar.
-Hola, Miquel! El meu fill i jo veníem a... A què veníem, Raül?
-Veníem a demanar-te que compressis més pintura perquè se’ns ha acabat i els alumnes no podem acabar les nostres làmines.
I, com que el meu pare no sabia què contestar, el vaig ajudar.
-I tant que sí! Tot el que vulgueu, demaneu-m’ho a mi. Ei, que portes un quadre? Ensenya’m aquesta obra d’art!
-És que encara no està acabada i m’agradaria acabar-la a casa, per això me l’enduia –va contestar el meu pare.
-Però, deixa’m veure com va! Que no et faci vergonya, que estàs fet un artista!
Al meu pare no li va donar temps d’acabar la frase. El Miquel Garcia va destapar el quadre amb l’ajuda de les seves mans enormes.
-Però, què collons has fet? Creus que és normal el que has dibuixat! T’hauré de fer fora de l’institut!
-No, si us plau, no ho he fet a propòsit!
El director va agafar el meu pare pel braç i se’l va endur a fora. Jo estava sol, en aquella sala quadrada. La veritat és que en aquell moment sí que notava una olor estranya. Vaig asseure’m a la seva butaca i vaig intentar relaxar-me una mica. Em feia molta gracia estar assegut en aquell lloc perquè em feia la sensació que jo era el director. Quants alumnes hauria d’esbroncar! Amb quantes famílies hauria de parlar! Estaria ocupadíssim! Mai de la vida no seré director de res, no tinc tanta energia per gastar. Va començar a sonar una cançó, la típica cançoneta de Movistar. Vaig començar a remenar els calaixos per veure on era el mòbil, però aleshores vaig trobar una cosa estranya al tercer calaix: hi havia una bossa de marihuana. Això no és tot, hi havia una cosa més: la mascota del director, un hàmster anomenat Rocky. El hàmster estava dormint, però vaig tenir la sensació que s’havia cruspit almenys la meitat de la bossa de maria. Vaig decidir sortir d’allà: acabava de descobrir una cosa molt forta del director i volia salvar el meu pare de la sanció que li podia caure per culpa del maleït dibuix.
Vaig sortir d’aquell despatx, però no vaig veure el meu pare ni el director, ni tampoc sabia on eren. Vaig anar obrint les portes de les aules de primer, però no hi eren en cap. De sobte, vaig sentir el meu nom en forma de crit.
-Raül, espera!
 Comenta
 
Capítol 2 Llàgrimes d'acomiadament
Era la Noèlia, una noia de la meva classe. És una noia molt guapa, a mi sempre m’ha agradat. Quina llàstima que sigui tan barroera. L’altre dia, un noi la va insultar. La noia gairebé treu foc pels queixals: el va agafar pels cabells i els va estirar tan fortament que gairebé el deixa calb.

-Ei, cara plasma! Què fas aquí?

-Res, ja t’ho explicaré en un altre moment. Una cosa, em podries ajudar a buscar el meu pare?

-El teu pare? El de plàstica? Ah! Ja me’n recordo. L’he vist fa un moment.

-On era? Digues-m’ho, si us plau! És molt urgent!

-Que és urgent? Doncs, aleshores m’hauràs de fer un favor: m’has de fer tots els deures de la setmana.

-Però això és molt! Mira, si tu m’ho dius, jo t’ensenyaré una cosa molt forta que acabo de descobrir del director.

-D’acord, cara plasma, però primer m’hauràs d’ensenyar aquesta cosa tan forta, no em fio ni un pèl de tu.

-D’acord, d’acord, vine amb mi.

Ho accepto: sóc el cara plasma de la classe. Podria queixar-me milers i milers de vegades, però de res no serviria. La meva cara no és gaire expressiva, i si veiéssiu com estic abans d’una exposició oral... Us quedaríeu sense paraules.

Vaig ensenyar-li el que hi havia al despatx del director. Al principi, pensava que el que li impressionava de veritat era el Rocky, que s’havia passat molt amb aquella bossa de marihuana, però després em vaig adonar que, en allò, encara no s’hi havia fixat.

-Qui ha dibuixat això? Has estat tu, cara plasma?

-No, no, t’ ho juro.

-Espera... No em diguis que això ho ha fet el Miquel Garcia...

Jo no podia dir que havia estat el meu pare, així que vaig decidir dir-li una mentida.

-Sí, però això no és el pitjor d’aquest senyor, el més fort és que...

-És... què?

-Mira el que hi ha al calaix.

**********************************************************************

Collons de bèstia, com es podia haver fotut la meva marihuana? Aquella rata repugnant s’estava menjant setmanes de sacrifici i d’esforç. Sap ella el que m’ha costat a mi aconseguir aquesta droga? Primer, trobar un bon venedor, que sort que tinc el Tito, perquè sense ell res no hauria estat igual. Segon, els diners: sap ella quants euros s’ha fotut? Ni deu ni quinze, cinquanta! Aquesta mala bèstia pagarà pel que m’ha fet.

-Maleïda rata fastigosa! Com s’atreveix a menjar-se la meva maria!

-Què? M’estàs dient que la maria que hi ha al calaix del director és teva?

-És clar! De qui et pensaves què era?

-De ningú, de ningú. Com és què ha arribat fins al seu despatx?

-A tu t’ho explicaré, cara plasma. Apa, ajuda’m a matar-la ara que està relaxada dormint. És el moment ideal.

-Què? No la pots matar!

El cara plasma no parava de dir-me que no la matés: quin pesat! Aquell nen no parava de molestar-me, havia d’acabar traient la navalla.

-Em tornes a dir el que he de fer i et tallo els ous!

-D’acord, tu mateixa. Em pots dir ja on són el meu pare i el director?

-Eh... Eren a la classe de plàstica, però potser ja han marxat. Ja fa una bona estona des que els he vist.

-Moltes gràcies! Ara, si no et fa res, marxaré: no vull ser testimoni del que passarà en aquesta habitació.

Havia de mentir al cara plasma: no tenia ni punyetera idea d’on era el professor de plàstica. Ni tampoc m’importava. Que es foti si no els troba! A més a més aquest nano no em cau bé: és un mimat de merda, com que és fill del professor de plàstica sempre li apugen la nota, i als altres, ens agafen mania. Algun dia pagarà per tot això, no sé com, però s’ho mereix i ho pagarà car, molt car.

Ara havia de d’aconseguir el meu objectiu: matar aquella maleïda criatura. Vaig acostar-me al calaix, feia passes molt lentes, però llargues. Quan el meu dit era a pocs centímetres de la seva cara, vaig començar a actuar: la meva navalla estava a punt de tallar-li el cap, però, aleshores, vaig adonar-me d’una cosa: la bestiola ja estava morta, no respirava. Segurament era perquè s’havia fotut la meitat de la marihuana en pocs segons. A qui se li acudeix? El Rocky no només era dolent, també era un babau. Qui és compra això és perquè molt intel·ligent, no n’és. Bé, només ho podia fer el director.

Vaig decidir trucar al Tito i explicar-li el que havia passat. En definitiva, ell és l’únic que sap què fer en aquest casos. Si algú ha d’anar a la presó ha de ser el director! Qui és un ganàpies és un ganàpies!

-Tito, escolta’m. Et recordes de la bossa de marihuana que em vas vendre? Bé, resulta que el director de l’institut me l’ha pres. Ja, ja ho sé que és un brètol, si m’ha fet coses més fortes que aquesta. L’altre dia em va fer fora de classe per dir pollós al de biologia. T’ho pots creure? Quina mala persona! Bé, que m’enrotllo massa... Havia deixat la marihuana al calaix de la seva mascota: una rata tòtila que s’ha fotut la meitat de la marihuana. Ara, la bleda no respira, i jo no vull anar a la presó, a qui se li acut deixar una bossa plena de droga al costat d’un ésser vivent!

-Noia, surt volant d’aquí, no et fiquis en més merders, que d’aquí res seràs major d’edat, i ja no pots cagar-la com si en tinguessis quinze. Surt de l’institut, corrents. I si et truca un policia acusant-te d’haver comprat una bossa de maria, tu li dius que no, que no saps res i que el director sempre anava una mica nerviós a classe.

-D’acord, jo no sé res de res. Ei! M’hauràs de fer un descompte, que ho he passat molt malament i ni he olorat aquest paquet!

************************************************************

Aquest món s’ha tornat boig. La gent seriosa estem en perill d’extinció. No esperava això del Jordi, no volia fer-lo fora de l’ institut, però ho he de fer. És un home excel·lent, o pensava que ho era fa mitja hora. Pobre Raül, sembla bon nen i no mereix tot el que li està passant. Després de sortir de la sala de professors, on el Jordi no parava de suplicar-me que no el fes fora, vaig decidir marxar de l’institut. Quan estava sortint per la porta, vaig voler trucar a la meva dona, la Sofia, però vaig adonar-me que no portava el mòbil a sobre. Vaig haver de tornar al meu despatx. Estava trist, en Jordi era molt bon professor, i fer-lo fora portaria un munt de queixes per part de companys, alumnes i pares.

De camí al meu despatx, vaig veure’m obliga a trobar el perquè de tot plegat, però res, no veia la lògica d’aquesta situació. Res té sentit. Quan vaig entrar al meu despatx, vaig flairar la cambra, però em semblava que tenia una olor molt diferent a la que tendim a ensumar. Després de mirar aquell quadre ple de pinzellades de passió, sensualitat i frescor, vaig adonar-me que hi havia alguna cosa a dins del calaix. Quan el vaig obrir vaig sentir una punxada, una d’aquelles punxades que et destrossen per dins. Si em punxen no em troben sang, qui podia haver fet aquesta animalada? Una persona simple, sense escrúpols, sense pensaments, sense sentiments. En aquell moment, vaig començar a odiar la humanitat: odiava a tothom, incloent-m’hi a mi mateix. La ràbia va aparèixer a dins del meu cos en forma de tempesta.

Vaig agafar el cos del Rocky, el vaig abraçar. Aquesta dolça bestiola m’ho havia donat tot, des de les ganes de viure fins a la satisfacció màxima personal. Ell ho era tot per a mi, així que es mereixia un bon funeral, un funeral íntim, només amb els éssers que l’han estimat: jo, i només jo.

De camí cap al pati vaig pensar en el Rocky i jo, érem molt diferents, però ens estimàvem moltíssim. Tenim moments genials, aquells típics moments que no canviaries per res del món. Ell i jo, encara que sembli mentida, ens hem ajudat molt: ell m’ha ensenyat a ser feliç, i jo l’he cuidat fins avui, el dia de la seva mort, el dia que recordaré tota la vida. Calen dies dolents per adonar-nos de com són de bons la resta, però aquest dia m’estava enfonsant sota un raig de tristesa. El Rocky era especial, un àngel caigut del cel.



Encara que no siguis una persona, m’has demostrat que tens més sentiments que moltes d’elles. Encara que la gent digui que no serveixes per a res, jo sempre pensaré que ets molt important. T’estimo, sense tu mitja vida no hagués estat possible. Et mereixes el cel, ple de núvols ensucrats, et mereixes tot: la vida, un somriure, una cançó d’aquelles que et posen la pell de gallina, etc. Ets especial i sempre estaràs al meu cor...

Rocky, em fa molta llàstima haver-me d’acomiadar d’aquesta manera, amb llàgrimes als ulls, però has marxat molt de pressa, sense poder-me dir l’últim adéu, ni de poder-me mirar amb aquells ullets que m’enamoren. La vida és molt dura, abans ho creia, avui ho descobreixo. Sense tu tot serà diferent, espero que això últim que t’hagi dit se’t quedi per sempre. Són paraules, però, si ens fixem en els petits detalls de la vida, ens adonarem que, al cap i a la fi, tot són paraules, algunes més boniques que d’altres, però totes són paraules.

Després d’haver enterrat el Rocky, vaig notar com el món m’estava intentant enfonsar, però en moments difícils mai no t’has de rendir. Vaig agafar un bolígraf i un paper i vaig començar a escriure tots els objectius que volia assolir abans de morir-me. És l’única manera que la societat no m’acabi empassant.

 Comenta
 
Capítol 3 Cridant a l'horitzó
El primer que vaig posar  va ser fer aquella cosa que tant m'agradava, però que mai no havia tingut el valor de fer: cridar a l'horitzó. Vull anar a un camp, ple de flors, d'arbres i plantes. Vull estar sol, només amb la natura. Vull dir tot el que penso, el que m'agrada i el que no m'agrada, i , sobretot, vull que el meu últim crit sigui desitjat, que no sigui el típic crit dirigit a un adolescent que no és capaç de seguir les normes d'aquest institut.

En segon lloc, vaig posar que volia anar un dia sencer amb pijama: vull viure la vida com un somni. Els somnis no seran reals, per això existeixen, per deixar una mica la rutina que tenim lligada al nostre cos i començar a veure un món màgic.

L’últim que vaig posar, va ser morir sense preocupacions. La mort del  Rocky m'ha fet reflexionar. ¿Hem de morir un dia qualsevol, quan ningú no ho sap, i deixar tothom preocupat sense dir les últimes paraules?

Vaig tornar a casa, ja eren les nou del vespre. M’havia passat una hora plorant. De camí a casa, al cotxe, no podia parar de plorar, però ho necessitava, i molt. Quan vaig arribar a casa, no volia que es notessin les hores que havia passat amb llàgrimes a la cara, per això vaig intentar mostrar el meu millor somriure. Només entrar-hi, la meva dona ja em va fer un petó als llavis. Ella és molt dolça, massa i tot. Jo vaig intentar seguir-li el joc, i vaig fer-li un altre petó. Ella em va somriure, em va agafar de la mà i em va portar al dormitori. Tenia ganes de fer l’amor amb la persona que més estimo en aquest món.
Aquella nit va ser la nit més intensa de la meva vida: plena de plaer, amor, por, sentiments, atracció, pensaments, etc. Vaig passar la nit en vetlla, i quan a penes eren les cinc del matí, vaig fer un petó a la meva dona. L’últim petó, el qual intentaré recordar.  La meva dona mereixia les meves últimes paraules, per això li vaig deixar el meu últim escrit, no seria el que hagués redactat millor, però sí el més sincer, on mostraria uns sentiments intensos, apassionants, irreals.

****

-Aquests humans...són una mica estúpids, no creus? Però, què faríem sense ells? Ells ens cuiden i ens estimen molt. Ara, molt intel·ligents, per molt que s’ho creguin, mai no ho seran. A mi m’havien enterrat viu. S’ha de ser molt tanoca per pensar que em menjaria una bossa plena de marihuana. Què pensen, que no els escolto? Que no sé tots els seus perjudicis?

El meu company, el Giro, em va dir que ell havia estat el hàmster del jardiner de l’institut. Un bon dia, mentre el seu amo estava regant les plantes, ell va anar a mirar unes flors, i va caure en un forat. Va sentir la veu del jardiner, ell cridava i cridava sense parar, però mai no el va buscar entre les flors. Aleshores el Giro va cavar i cavar i es va crear una caseta a prop d’on el Miquel em va enterrar. Ell pensava que estava mort, però jo només estava fent una becaina...

-Rocky, jo de tu tornaria amb el director, ell t’estima molt, no facis com jo. Encara ets a temps. Per molt babau que sigui, té sentiments, i  tu ets el seu petit tresor.

-Però, que faig? No veus que per molt que el busqui no el trobaré?

-Saps com tornar cap a casa?

-Ehem... Sí, quan surts de l’institut, gires cap a la dreta, vas tot recte, després gires a l’esquerra, i ja està.

-Doncs, anem-hi, tinc un cotxet d’un nen petit que un dia va venir a l’ institut.

Vam anar molt ràpid, encara que ben mirat, no sé per què anàvem a aquella velocitat. La gent estava dormint, i el meu amo segurament també. Em va caure molt bé el Giro, és molt bo. M’agradaria que fos el meu millor amic.

Quan vam arribar a casa, vam veure una persona dormint al llit del meu amo, la Cristina. Ella no em té tant d’amor, però crec que m’estima. Tenia un somriure d’orella a orella, i una carta a la seva tauleta de nit. Al principi vaig pensar de no obrir-la, però, com que sóc molt tafaner, vaig agafar el sobre i el vaig obrir.

Hola, amor...

He de confessar-te una cosa: jo no sóc ningú. Segurament no entendràs aquesta frase, és molt estrany que ara, de cop i volta, et digui que no existeixo.  Ahir va morir el Rocky, i tu ja saps que me l’estimo molt. Crec que no podria viure sense ell, ell m’ho donava tot, ell era màgic. No vull que et sentis malament, has estat la persona més important de la meva vida, la que més passió m’ha donat. T’estimo i t’estimaré molt. Aquest matí, cap a les cinc, més o menys, t’he fet un petó als llavis. Segurament no serà el millor, però sí l’últim, el que mai no oblidaré. T’estimo, t’he de donar  les gràcies per tots aquests anys; gràcies per ser tu, crec que sense tu jo no hagués pogut viure aquests anys. Ara em toca marxar, sinó acabaré molt malament. Ets la millor.

Miquel Garcia

Quan vaig acabar de llegir aquestes paraules, vaig comprendre que el Miquel necessitava ajuda, sobretot  la meva. Vaig posar-me a sobre de la cara de la Cristina. Ella es va despertar, va llegir la carta i va començar a plorar. Jo vaig mirar el Giro, i ell em va dir que vingués. Quan vaig estar al seu costat, ens vam posar a la bossa de la Cristina. Ella es va vestir, va agafar les claus i la bossa i va marxar.

La bossa de la Cristina semblava una casa mòbil. Feia calor, però s’hi estava a gust. La cremallera era tancada, així que no vaig poder mirar on érem, però vaig sentir unes veus familiars.

-Jordi! Espera! Has vist el meu marit?

-No, no l’he vist, però millor que ell no em vegi, a mi. M’ha despatxat, però tranquil·la, ha estat per  qüestions d’amor, no me’n penedeixo i no vull que això trenqui la nostra amistat.

-Mira què he trobat avui quan m’he llevat!

La Cristina va obrir la seva bossa, i va treure la carta. Jo vaig poder sentir la frescor de fora, notava com m’humitejava tot el cos.

-Oh! Déu meu! Raül, vine! –va dir el Jordi.

-Què vols, pare?

-Hem de marxar d’aquí, el Miquel ens necessita.
No pensava que el meu amo fos tan important, però m’alegro que hagi gent que l’estimi.

****

Quan vaig llegir aquella carta, vaig pensar algunes coses: la primera, que el Miquel, tot i ser un home molt seriós, té un cor enorme. No tothom és capaç d’escriure aquell text, hi ha gent que prefereix mantenir un orgull, que per cert, crec que aquest urc no et portarà ni victòries ni alegries ni commemoracions. La segona cosa que vaig pensar va ser que tenia un talent. Aquest home té traça, però no sabia que en tingués tanta. Jo sempre he pensat que tothom té la capacitat suficient per escriure un bestseller: un pot passar-se hores i hores davant d’un ordinador escrivint, buscant parauletes al diccionari, i modificant les seves històries tantes vegades com vulgui per tal de construir la millor història del món. Però aquell text no podia haver estat creat en una hora, les paraules escrites eren paraules irreals, es notava que, com a màxim, havien estat cinc minuts. No tothom en cinc minuts pot omplir en un paper un munt de paraules i lligar-les entre elles. La tercera cosa que vaig pensar va ser que aquest senyor estava boig, però les millors persones d’aquest món ho estan, per això l’havíem de salvar.

Vam arribar al camp on a vegades fem excursions amb els alumnes perquè  els toqui una mica l’aire, no érem a prop de l’ institut, però tampoc no érem gaire lluny. Al principi, no el vam veure, però quan ens hi vam anar apropant, vam veure el seu cos a terra. Ningú no va dir res: ningú va atrevir-se a parlar en aquella situació. Però, aleshores, la Cristina va deixar caure la bossa a terra, i tant el Raül com jo la vam mirar. Ella va seguir sense dir res, però li van caure dels ulls unes petites  llàgrimes. I seguidament  van començar a sortir-li dels ulls unes llàgrimes una mica  més grans, que van acabar empobrint  la cara a la dona, com la pluja fa amb els carrers.
El meu fill, va anar a abraçar la pobra Cristina, però aleshores una cosa màgica va passar: el Rocky va sortir de la bossa de la Cristina i va anar corrents cap al seu amo. No sabia si m’havia tornat boig o tot això era un somni, només sé que vaig veure com el director va fer un petó al Rocky.

*****

Dos mesos després

Després de tot el que ha passat, la meva vida ha canviat per complet. Tot ho vaig veure. Aquell dia, quan m’estava fumant aquell porro al camp on solia sentir-me lliure i li cridava, al cel, tots els meus desitjos, vaig veure passar el director. Ell estava plorant, així que vaig anar a veure què li passava. Al principi ell no volia fer-ho, però jo li vaig insistir que ho fes. Després d’haver-li donat foc i un bon porro, em va dir que si us plau marxés, i jo vaig ‘’fer-ho’’. Ell es va estirar, i com que aquell camp era molt tranquil, es va quedar adormit.

 Ara, la meva vida ha canviat per complet. Després de veure el director d’aquella manera, vaig decidir que mai més tornaria a fumar, ni a fer coses fora de lloc. He eliminat el Tito de la meva llista de contactes al mòbil, i cada dia vaig al psicòleg. Vull ser una altra persona. Ara veig el cara plasma de manera diferent:  m’agradaria ser com ell. Potser podríem ser amics, o qui sap, fins i tot més que amics. Allò amb què el destí ens vulgui sorprendre.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]