Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



_luciaperez7
Sant Agustí Des Vedrà
 
Inici: En flames

Capítol 1 Capítol 1
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il·luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.

Miro les meves mans, em toco el pèl despentinat amb una mà i amb l'altra acaricio la Dunia.

Ja dos anys aquí en aquesta platja solitària, menjant peix tot el temps sota aquests llargs i enormes arbres verds i groguencs.

Dunia és la meva petita de tretze anys amb la qual he passat la major part de la meva vida. Sóc com la seva mare, perquè encara que tenc solament divuit anys l'estimo com a una filla. És i serà la meva prioritat sempre mentre estiguem aquí, soles.

- Petra, tinc molta gana i set. No hi ha gens de peix? -em pregunta amb un petit nus en la gola.

- No queda, però ara aniré a pescar. Espera'm aquí. No et moguis per favor... ja saps com cridar-me si succeeix alguna cosa estranya.

- És clar Petra... -murmura.

Agafo un dels pals afilats que tinc per poder pescar i surto cap a l'aigua blava, gairebé blau cel, on es veu perfectament la sorra de la superfície, però en escoltar riures retrocedeixo i m'amago darrere d'un petit arbre.

Estant allí, sento una respiració agitada darrere de mi. En donar-me la volta, veig a un jove que sembla tenir la meva edat. Té els cabells clars, ulls color mel i mirada molt intensa. Té alguns tatuatges. Li observo uns segons i començo a córrer cap al meu amagatall a la recerca de Dunia. Abans d'amagar-me pels arbres sols puc escoltar la seva veu cridanera cridant:

- No te'n vagis!

- Què passa, Petra? -em pregunta Dunia més espantada que jo.- Hi ha tres nois a la platja i un d'ells s'ha apropat a mi. Té tatuatges -li responc agitada de tant córrer.

- I ara què farem? Aquesta és la nostra llar, Petra!

- No crec que es quedin tot el temps. Segur que seran com les altres persones que sols vénen a veure la platja i se'n van. Si no és així, haurem de tornar a l'estació de trens. Allí tenim aigua i podrem comprar aliment als venedors dels carrers. Sento que aquí ja no estem segures, Dunia -li dic preocupada.

- Però Petra, aquí no ens molesten els maleïts rodamons, aquí no correm el risc que ens separin o ens trobin aquells idiotes -em respon plorant.

- Calma't Dunia, per favor. No ens anirem d'aquí perquè tens raó, estem més segures que allí. Aquí no ens trobaran aquells homes ni tampoc ens separaran mai, entès? –l'abraço per tranquil·litzar-la. -Ara adorm-te, que és massa tard. No et preocupis per aquests nois, jo estaré atenta a tot. Demà podrem menjar bé. T'ho asseguro, Dunia.




Obro els ulls. El sol fa brillar la fusta gastada de la nostra petita barraca. Dunia s'ha despertat al mateix temps que jo, així que sortim a pescar. Ella agafa dos petits cocos per trencar-los i poder beure el seu contingut mentre jo recullo un munt de troncs i branques per encendre una fogata.

Mentre acabem de menjar, escolto el soroll d'un motor que s'apropa a nosaltres. És un cotxe sense sostre, no sé com es diuen... Sols veig el cabell d'un jove, i se'm fa molt conegut... Clar, és el noi dels tatuatges! Què voldrà aquest estúpid?

Empenyo Dunia cap a l'interior del bosc dient-li en veu baixa que vagi al nostre amagatall. Em dirigeixo a un dels arbres més grans, ho grimpo i observo des de dalt al noi. Ell s'apropa al nostre menjar i fogata, aixeca amb les seves mans un tros de peix i l'olora. Serà com nosaltres? Estarà aquí per gana? No ho crec! Per com va vestit i aquest cotxe que té no crec que sigui pobre, i molt menys que estigui sol.

L'única cosa que faig és tirar-li un coco. Quan miro, el veig allí, tirat inconscient. Llavors baix per veure com es troba. Quan veig que mou el cap deixant anar petits gemecs de dolor començo a córrer, però veig que és massa tard. M'ha agafat el turmell i m'ha fet caure sobre la sorra de la platja.

- Deixa'm anar, estúpid! -li crido agitant el meu turmell tractant d'allunyar-me d'ell.

- Per què m'has tirat aquest coco? –pregunta fregant-se el cap mentre fa ganyotes de dolor.

Ha estat un accident -li responc abaixant el cap afligidament.

- D'acord, està bé. Qué fas aquí en aquest lloc tan desert?

- Què més et dóna? Adéu –dic mentre surto corrent.

Mentre m'allunyo, torno el cap per mirar. El noi està pujant al seu cotxe observant-me amb cara de preocupació.

Li explico tot a Dunia i decidim no sortir de l'amagatall fins a l'endemà.




Mentre busco cocos sento una mà en la meva cintura i una altra en la meva boca fent que no pugui demanar ajuda. Miro cap a un costat i hi ha un home gran i bru sostenint Dunia. Ens fiquen en un cotxe amb vidres polaritzats allunyant-nos de la platja. No he pogut veure qui em sostenia.

Què està passant? Tinc por que siguin ells. Tinc por que tornem al mateix, al que, per sort, no fem des de fa dos anys. Em van a separar de Dunia? És al que més li temo.

El mateix home bru s'apropa a nosaltres i ens tapa els ulls. En tot el camí sento la respiració d'algú en el meu coll. Ens baixen del cotxe i ens fan pujar unes escales. Obren la porta i ens porten a un lloc en el qual no se sent res. Sento unes mans suaus deslligar el nus del meu embenatge i els meus ulls es troben amb els seus. És l'estúpid amb tatuatges!

- No t'apropis a mi! –crido espantada.

- No et faré mal, sols vull ajudar-te –murmura tractant d'agafar la meva mà. L'aparto ràpidament i ell es queda amb el meu guant en el seu poder.

- Ningú pot ajudar-me –tapo la meva mà i dono un cop d'ull a l'habitació.

Parets blaves i quadres en blanc i negre, amb una gran finestra per on entra la llum del Sol que il·lumina tota l'habitació. Un ós gran rosa al centre del llit de matrimoni... Aquest noi estarà casat? Jo aposto que no, ja que és massa jove per estar-ho. Quan s'adona que estic observant atentament al gegant ós, l'agafa i me'l dóna perquè ho vegi més d'aprop. S'assembla a l'ós de Dunia que li vaig aconseguir fa tres anys, abans de creuar la frontera... Déu meu! On està Dunia?

- On està Dunia?

- Ah! Aquella nena cridanera... –diu entre riures- Està amb la meva germana petita a la cambra de jocs.

- Per què ens heu portat aquí?
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
- Per què ens heu portat aquí?


- Com t'he dit abans, vull ajudar-te. Us vaig veure a tu i a... Dunia, no? –pregunta dubtós.


- Sí, Dunia -responc somrient.


- Bé, com et deia. Us vaig veure a les dues soles en aquella platja, us vaig veure amb gana i tristas. No us podia deixar allí soles. Pel que veig, sé que et costa creure'm, però no tinguis por, no sóc dolent.


- Gràcies per intentar ajudar-me, però no puc estar aquí, no sé ni qui ets!


- Em dic Christian... Christian Beck, tinc 19 anys i sóc empresari. Aquesta és una de les meves cases, és nova i hem vingut a conèixer el lloc. Vam veure que hi havia una platja molt amagada, llavors vam decidir anar a veure-la, et vaig veure darrere d'un arbre observant els meus amics i solament volia preguntar-te si necessitaves alguna cosa, però vas sortir corrent.


Realment no sé què dir-li, amb prou feines sé res d'ell, no confio mai en ningú i menys de la manera tan brusca amb la qual ens va portar aquí... tal vegada serà perquè no sap el que he viscut, però quan ho sàpiga estarà penedit d'haver-ho fet. No es veu mala persona però encara necessito saber més d'ell, estar segura que no és dolent ni contractat per portar-me amb aquests homes que em van fer mal a mi i a Dunia.


- Empresari? Es veu que tens molts diners.


- Si, un empresari conegut perquè sóc jove i no hi ha molts empresaris joves. Ara m'he pres una setmana de vacances abans de continuar el meu camí cap a diversos països. Estic amb els meus pares, els meus germans i amics aquí de vacances. Alguna cosa més que vulguis saber? –aixeca una cella mentre em mira fixament, això fa que em ruboritzi.


- No, això és suficient per ara. Puc veure a Dunia? –li dic mirant cap a la porta.


- És clar, anem –respon mentre obre la porta.


Quan entro en la cambra de jocs veig Dunia amb la germaneta de Christian jugant amb peluixos de totes les grandàries. Ella està feliç i això em fa somriure. Fa molt que no la veia així. M'alegra l'ànima veure-la somriure. Quan miro cap a la meva dreta està Christian assegut en una butaca en forma d'O observant-me atentament, el meu somriure desapareix i el meu rostre es posa vermell com un tomàquet, la seva mirada em ruboritza.


- Tens un bufó somriure, Petra –em diu mirant el meu rostre.


- Gràcies senyor Beck. Com saps el meu nom? Mai te l'he dit.


- Dunia me´l va dir, és molt bonic el nom… Petra. –Mai m'ha agradat el meu nom, però quan ell el diu sona tan bé- Vols beure alguna cosa?


- Aigua, per favor –li dic traient un petit somriure.


- Jean Marie! –crida Christian i un home amb vestit blau marí apareix darrere d'una porta-. Pots portar-li aigua a la senyoreta? I un plat amb galetes. Gràcies.


- Sí, senyor... Ja l'hi porto. –L'home amb vestit ens fa un gest de retir i surt del lloc.


- Gràcies, però... que són galetes? –el miro un poc incòmoda.


Ell em mira sorprès.


- Eh, galetes… Són dolces, estan molt bones –em diu agafant una safata amb aigua i galetes que porta Jean Marie, l'home del vestit-. Pren una i tasta-la. Amb cura, perquè que hi ha algunes que estan una mica dures.


Agafo una de color negre, suposo que de xocolata, me la fico en la boca a poc a poc i l'assaboreixo. Està molt bona. Mai abans havia tastat alguna cosa així.


- Bona? –em pregunta mentre es fica una segona galeta a la boca.


- Sí. Dunia, vine a tastar això! –li crido però el sr. Beck fa un gest estrany.


- Què passa? –li pregunto.


- Dunia ja ha menjat moltes galetes amb la meva germaneta Alexa... A més d'un altre tipus de llaminadures –somriu amablement.


Dunia s'apropa cap a mi abraçant-me.


- Petra, això és bonic –em diu estrenyent-me fort-. Alexa és molt bona, m'ha deixat utilitzar el seu ninot favorit.


En veure-la tan feliç, començo a plorar d'alegria. La meva nena... Hem passat moltes coses i és la primera vegada que la veig feliç, jugant amb una altra nena, envoltada de ninots. Quan m'adono, Christian està al meu costat amb la seva mà en la meva cintura i la meva cara en el seu pit, mentre segueixo plorant.




Quan desperto em trobo en un dormitori color rosa clar. Aixeco el meu cap i en mirar cap a la porta em trobo amb el seu rostre, que em mira atentament.


- Què ha passat? –pregunto agafant-me el cap, una mica marejada.


- T'has quedat dormida, Petra. –diu apropant-se a mi.


Quan miro la meva mà dreta, no està el meu guant. Oh no! Se'm veu la maleïda marca... Tal vegada ha caigut en dormir i està aquí en el llit. De la desesperació començo a buscar-la per sota de les fins llençols.


- Busques això? –em diu aixecant amb la seva mà esquerra el meu petit guant negre.


- No és el que penses –dic avergonyida i espantada, tapant la marca.


- No te la cobreixis, ja l'he vist... Ets nazi? –em pregunta horroritzat.


- És clar que no! Com pots pensar això? –responc amb un petit nus en la gola.


Se'm ve a la ment tot el que va passar aquella nit. La cara d'aquell maleït home mirant-me fixament mentre em marcava la pell. Aquell maleït home que va abusar de mi...


- Podries confiar en mi i explicar-m'ho? Vull ajudar-te, Petra -em diu tocant-me la marca.


- Senyor Beck, això no és fàcil per a mi, amb prou feines el conec i temo que siguis un d'ells.


- Per començar, crida'm Christian... I, com un d'ells? Sóc solament jo, Petra, no sóc un noi dolent, només tinc 19 anys –em mira directe als ulls-. Et farà bé explicar-m'ho, t'ho asseguro... No sé què has viscut però m'ho imagino. Però amb imaginar-m'ho no puc ajudar-te.


- Està bé, tens raó. És difícil per a mi explicar-ho, però ho intentaré. Tal vegada és millor que t'ho expliqui -sospir-. Aquesta marca me la van fer per creuar la frontera il·legalment. Si no em feia la marca, a més de no deixar-me passar, mataven a Dunia –dic enrotllant les meves mans.


- Però... Per què vau creuar la frontera il·legalment i soles? –diu agafant les meves mans-. Et farà ben esplaiar-te.


- Quan tenia 5 anys vaig arribar a les mans de Jack, un home que feia amb mi el que volia. Em feia treballar dia i nit, solament menjava un petit tros de pa amb mantega. No era l'única noia, érem entre 10 a 20 separades per edat. Vam viatjar a Africa, Equador, Alemanya fins als meus 11 anys. Després vam anar a Estats Units, on vaig conèixer Dunia, una petita de 6 anys, espantada. No podia apartar-me d'ella. Sentia que era el meu deure protegir-la–mentre ho explico sento que Christian estreny cada vegada més les meves mans-. Després vam continuar viatjant, fent treballs en moltes parts del món fins als meus 15 i els 10 de Dunia. Un dia, la policia va trobar el lloc on estàvem, llavors ens van ficar a totes en un cotxe gran, negre i ens vam dirigir cap a la ruta que anava a la frontera d'Estats Units a Mèxic –vaig dir apesarada, mentre empassava saliva per seguir-. El conductor d'aquest cotxe estava embriac i vam xocar contra un arbre. Gràcies a déu d'allí sortirem totes. Moltes es van anar corrent cap a l'Oest i solament 8 de nosaltres cap al bosc, buscant lloc per protegir-nos d'aquells maleïts homes. L'endemà, amb Dunia, vam sortir del bosc per buscar alguna cosa per menjar com coco o qualsevol fruita, però quan vam tornar –sospir- vam escoltar crits i tirs dins de l'amagatall. Ens vam ficar darrere d'un arbre, li vaig tancar els ulls a Dunia, tapant-la amb el meu pit. Vaig veure al maleït Jack sortir amb tres d'elles lligades i les altres estaven tirades al sòl, mortes, per no voler anar amb ell... Vam esperar fins que es van anar i vam córrer cap al fons volent creuar cap a Mèxic. Vam estar dia i nit passant arbres fins que un home terrorista de la frontera ens va parar. Ens va dir que per creuar havia de fer-me la marca nazi en una part visible del meu cos, però després va arribar un segon home, dient-me que si... –fre amb dubtes de si seguir explicant o no.


- Petra, no tinguis por, explica'm –diu mirant-me la marca, sorprès.


- Bé, em va dir que si no em ficava al llit amb ell, matava a Dunia. Llavors vaig deixar que abusés de mi. Vam ser a un lloc on hi havian molts homes ballant, borratxos. I allí estava, el borratxo damunt del meu, abusant de mi mentre em feia la marca a la meva mà... Ens van deixar anar quan estava clarejant. El primer home que vam veure em va ajudar a sortir d'allí i em va regalar un collaret amb una perla rosada. Es va disculpar amb mi i em va dir que estava allí pels seus fills. Havia creuat la frontera per veure la seva família i si no feia el que ells volien no el deixaven viu... Si no fora per ell, crec que estaríem sense vida ambdues –vaig dir mentre queien llàgrimes dels meus ulls-. Després de creuar a Mèxic, ens vam quedar a una estació de trens. Dormíem en el bany i per menjar li robava petites coses als venedors dels carrers. Després de gairebé un any allí ens vam anar, perquè totes les nits anaven rodamons als banys a molestar-nos. Per això vam venir caminant cap a la platja. Allí vam estar dos anys i allí ens vas trobar.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
Narra Christian:


Pobra Petra, no puc creure tot el que ha viscut des de petita. M'imagino una nena treballant per a aquests homes, espantada i fràgil... Déu meu, quin horror.


Es va fer càrrec de Dúnia sempre, va veure coses horribles i va ser abusada per un maleït home. M'agradaria anar ara mateix a aquesta frontera per moldre'l a cops. Crec que li ha fet bé esplaiar-se. Notava l'alleujament en el seu rostre. L'única cosa que puc fer ara és abraçar-la fort.


- Ho lamento Petra –li dic apesarat-, crec que va ser molt ràpid, em sento un idiota.


- Ja està Christian, m'ha fet bé explicar-t'ho, encara que costarà molt que els records del passat em deixin de turmentar. Sempre va ser tot molt difícil per a mi. No conec res de la vida, no sé què són galetes... Quina vergonya! En canvi, tu ho saps tot... Vas ser criat de la millor forma, amb pares que t'estimen i mai t'ha faltat res. Ara ets un empresari famós. La veritat, no entenc per què vols ajudar-me.


- No tot en la meva vida ha estat bonic, ningú té una vida perfecta. No vull que pensis aquestes coses... És clar que aquest passat podrà deixar de turmentar-te. Encara no és tard per aprendre i jo et vull a ajudar. Tinc el millor psicòleg que t'ajudarà a superar-ho... I Petra, t'ajudo perquè veig que ets bona noia i ho necessites.


- Gràcies... Però no vull que facis això per pena, em fa sentir molt malament.


Com pot creure que és per pena? Des que la vaig veure allí, darrere d'aquell arbre, vaig sentir un pessigolleig. Encara no sabia res de la seva vida, però en girar-se, quan em va mirar, vaig notar la seva por i la seva tristesa en aquests bells ulls.


- No és per pena, Petra... Vull ajudar-te a tu i a Dúnia. Deixa'm, per favor –li suplico.


- Està bé, però si em molesta alguna cosa, t'ho faré saber -em respon alleujada-. Christian, em puc banyar?


- És clar, allí està el bany –li dic agafant la seva suau mà i portant-la cap al bany.- Per a qualsevol cosa estaré a l'habitació –dic allunyant-me del bany.- Jerry, pots portar roba nova per a Petra? També per Dunia. Abans que surti del bany necessito la roba en el llit, gràcies.


- Sí, senyor Beck –em diu ajupint el cap.


Vull sorprendre-la. Aquesta noia em crida molt l'atenció. Encara que som de mons diferents, sento que puc portar-la al meu.



Surto de la banyera, m'asseco el cos i el pèl, m'enrotllo en la tovallola i surto cap a l'habitació. Em dirigeixo al llit i allí veig una pila de roba que té una targeta que diu «Per a tu, Petra... C B ». Roba de tots colors i de tota marca. No feia falta tot això, la meva roba és massa còmoda, però decideixo utilitzar un conjunt molt bonic que estava aquí a dalt color blau i uns pantalons curts molt bufons, amb les meves sabatilles "Converse" de sempre.


- Uoou! –crida Christian bocabadat, mirant-me de dalt a baix.- Anirem a la platja en mitja hora.


Què pretén Christian? Em porta a la seva casa a la força després que li colpegi amb un coco. Ens tracta així a Dúnia i a mi. Ens compra coses. I ara anirem a la platja amb la seva família i amics...


Arribem a la platja... A la nostra platja.


Christian xerra amb els seus amics, així que decideixo anar a veure la nostra barraca... Aquest lloc ha estat molt important per a mi els dos últims dos anys. Aquí estava tranquil·la amb el silenci. Solament s'escoltaven els pardals i l'aigua colpejant les roques... Ara és tot molt estrany. És estrany tornar a escoltar veus… Gent rient... Mai vaig veure riure a ningú en la meva vida, és molt agradable aquest so.


- Et trobes bé? –em pregunta Christian apropant-se cap a mi, enfront de la barraca.


- Sí, estic bé... Solament he vingut a veure la meva llar –ajupo el meu cap, apesarada.


- Tranquil·la Petra, sé que aprecies molt aquest lloc i sempre serà així. Les vegades que vulguis podràs venir a visitar-ho... Per això hem vingut a aquesta platja, vull que sàpigues que no vull allunyar-te de les teves coses. Solament vull ajudar-te. Ara anem a divertir-nos, vull conèixer més aquest lloc.


- Aquest lloc és preciós, Petra –em diu Christian agafant la meva mà-. Et posa incòmoda que t'agafi la mà?


- Una mica, no estic acostumada al fet que em toquin.


- Ho sento –em deixa anar la mà-. I aquest pont què és? –diu apuntant cap al fons dels arbres.


- Aquest és el meu lloc preferit de tots, anem-hi –li dic mentre m'allunyo corrent.- Aquí venia quan em sentia malament, quan ja no podia amb tot... Quan solament volia morir-me. Asseu-te –li dic assenyalant amb la meva mà al costat.


- És bonic el lloc, és molt relaxant... Espero que aquests moments en els quals et sents malament es vagin amb el temps –em diu posant el seu cap en la meva espatlla- No em facis això! Em ruboritza –diu la meva ment inquieta.


- Això està passant, ara no tinc tanta pressió gràcies a tu, t'ho agraeixo molt, Christian - li dic regalant-li un petit somriure.


- M'alegro molt d'això, no vull que et sentis malament. Sento que haig de protegir-te –em diu apropant la seva mà a la meva, mirant-me fixament als ulls- ets molt dolça, no puc ni imaginar-me el que has viscut, ets molt valenta, Petra.


- No sóc tan valenta, sempre li he tingut por a tot, però tractava d'estar bé, per Dúnia... Havia de fer-li saber que tot estaria bé quan en realitat no era així.


- Ho entenc, per una persona a la qual vols es fa de tot, jo pels meus germans faig el que sigui, són la llum dels meus ulls. Encara que Dúnia no sigui la teva germana, l'estimes com a una.


- Sí, com a una germana i com a una filla –dic traient un somriure.


- Ho sé, ho veig i és polit veure't somriure quan parles d'ella.


- Ella és la que em va mantenir viva en tot moment, i em posa feliç veure-la tan així ara... Es veu que la teva germaneta i Dúnia s'han fet molt amigues... Ella mai ha tingut amics, no va tenir una infància agradable i veure-la ara feliç és emocionant.


- La meva germaneta és un àngel i s'adoren ambdues, la meva germaneta tampoc té molts amics, sempre estem viatjant i això em posa trist, perquè ells no poden tenir una vida tan normal -em diu.
- Ha de ser difícil ser empresari a la teva curta edat, però ha de ser polit ser estimat per tantes persones, i noies, segurament –li vaig dir rient.


- Sí, és molt polit. Són molt importants... Sempre estan en les bones i en les dolentes –em respon feliç.


- Mai estaràs sol, Christian.


- D'ara endavant, tu tampoc estaràs sola –diu agafant tendrament la meva mà.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]