Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Lucía y Nieves
CASTELLÓ DE LA PLANA
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 Records en les ombres.
Feia ben bé un parell d’hores que estava asseguda, nua de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a parar a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent, però el seu estava connectat a l’armari per mitjà d’un cable negre gruixut per dins del qual corrien centenars de fils de coloraines.

El professor, un cinquantí de cabells en forma de casquet i amb la ratlla al mig, barbeta de boc, ulleres d’or, una bata blanca que més blanca no podia ser i aire antipàtic i superior, l’havia metrallat amb una ràfega de preguntes com si fos una partida de Trivial:

-Qui era Abraham Lincoln?


-Qui va descobrir Amèrica?


-Què pensa en veure un bon cul de senyora?


-Quant fan nou per nou?


-Què s’estima més, un cucurutxo o un rosegó de pa florit?


-Quants eren els set reis de Roma?


-Què val més, una pel·lícula còmica o un castell de focs?


-Si l’escomet un gos, vostè fuig o li planta cara?

La teníen atada i axió la feia sentir nerviosa i a més a més li preguntaven com si tinguera tres anys. Les preguntes sabía contestar-les perfectament però aixó no significava que la tingueren que atar a una cadira de metall de cap a peus i el metge amb cara de pocs amics no ajudava massa.

-Qué li diuen les roses blanques?


-Doncs, em ... - aquesta vegada es va quedar en blanc, la pregunta va resonar en el seu cap com si fóra un eco. Va pensar però com més tractava de recordar una cosa més pareixía allunyar-se la resposta. El metge antipàtic la va ingnorar.


-I els conills blancs amb jupetí?


Aquesta vegada unes veus van aparéixer i una imatge va venir al seu cap. Un conill blanc a punt de tenir un atac de nervis mirava un rellotge que s’havia aturat com si esperara a que fera “clic” i esclatara. El conill la va mirar i just quan li anava a dir alguna cosa va desaparèixer.


-Rellotges, pot ser?- Va dir, unes veus cridaven al seu cap “Hauries d’haver-li tallat el cap” deia una. “No! Tú pots ser millor.” la contradia l’altra. “Ella és malvada de naixement, tú no ets ningú per a fer-la cambiar” rebatía la primera.


Les veus li donaven un fort maldecap, no recordava el conill, no recordava res.


El doctor va enarcar una cella però no va dir res.


-Última pregunta, reconeix el nom d’Alícia?


Anava a dir que no quan tot un seguit d’imatges es van succeir al seucap. Una xiqueta de cabells rossos que no feia més que molestar entrava a un castell majestuós, amb catifes de vellut roig i quadres impressionants. En la sala principal, asseguda en un tro s’encontrava una dóna d’uns trenta anys amb uns cabells que semblaven estar fets de sang i una pell blanca inmaculada surcada per petites arrugues, i no somreia. Pareixía que li hagueren ficat menjar podrit baix del nas i que al mateix temps estiguera menjant un limó. Va ser aleshores quan va comprendre que era ella, que havía estat ella, la Reina Rotja, la que havía matat a Alícia i al seu propi espós.


“Mereixíen morir” deia una veu al seu cap. “Volíen furtar-te la corona, morts estàn millor”


-La corona es meva, ningú em la pot llevar! - va cridar desesperada.


-Rotja calma’t. - va dir el professor.


Una porta de metall es va obrir i va entrar un xic tan alt que tenía que anar amb el cap inclinat per a no golpear-se amb el sostre.


Li va llançar una mena de vestit que li recordava al que portava Alícia, es va sacudir fins que va tirar el vestit al sòl.


-No em penso vestir amb aixó! On estic?


-Quants anys tens?- Va preguntar el xic gegantí.


-Que no m’heu escoltat? Exigeixo saber on estic!- va cridar “I si no us talle el cap” va dir la veu al seu cap. “No, no li escoltes! Aquesta gent vol ajudar!” deia l’altra però era un murmur quasi inaudible. - I si no, us tallaré el cap. - va anyadir.


-Ara mateix no tens poder per a dictar tal ordre. - va respondre el xic tranquil·lament.


-Que no tinc poder? - va excalmar. - Soc la Reina Rotja l’única i verdadera reina del país de las Meravelles, i tú dius que no tinc poder?


Van llevar-li els braçals de ferro dels canells i dels turmells i el casc del cap. D’un bot va levantar-se de la cadira.


-Ara et ficarás el vestit. - digué el xic.


-No! No vaig ni a tocar-lo.


-Vols saber on estás no? - va seguir el xic. - Doncs fes el favor de ficar-te el vestit i et direm on estás.


Amb un crit de frustació va agafar el vestit i se’l va ficar. “Mata’ls” deia la veu al seu cap . “T’están torturant, deixa que et diuen on estás i després mata’ls” “No! no ho faces. Tracten d’ajudar-te! Però ella ja estaba farta del seu poc respecte.


-Calla!- va ordenar a la petita veu.


-Et trobes al centre de reescripció, quan un personatge s’ix del seu paper cal controlar-lo perque pot destrossar la seva historia. - va explicar el doctor. Agafà un full de la seva carpeta i el va llegir en veu alta. - El conte de Alícia en el país de les meravelles s’ha descontrolat en un nivell de caos total degut a la mort de la protagonista. Aquesta mort s’atribueix a la locura de la Reina Rotja. - va tornar a guardar el full. - Em reescrit tot el conte i els personatges. Però per alguna raó ni tu ni el sombrerer heu tornat al vostre paper de l’obra. - dit aixó es va girar a parlar amb el xic de cabells blaus.


-Crec que deuria anar a la zona de tractament intensificat. - murmurava un.


La reina va aprofitar aquell moment per a agafar un dels cables de color que hi havia al sòl i es va apropar al doctor disposada a ofegar-lo. Però el xic la va vore, la va agafar per la cintura i la va allunyar del doctor.


-Solta’m, no em toquis!


-Sento molt que haja sigut necessari. - va dir, va traure’s una jeringa de la butxaca del pantaló i tot es va tornar negre.

Quan va despertar es trobava en una cel·la amb només una ventana de dos palms d’amplària i una d’alçada per la que entrava un vent fred que gelava fins als ossos.


A la débil llum va poder observar que la seva pell havía sigut tatuada, estava tota plena de lletres i frases del seu llibre.


“Et torturen” va dir una veu, li recordava molt a una dels seus naipes. L’altra en canvi es pareixía a sa mare, sempre suplicant i plorant.


“No et torturen!” digué la veu de sa mare. “Estan cuidan-te per a que pugues tornar al teu conte.” “Ella no necessita cuidats, la están infravalorant. La consideren una boja de poca monta com el sombrerer...”


“Ella no és una boja! Nosaltres som el problema!” deia sa mare.


“Sense nosaltres ella no sería ningú, si ha arribat fins al tro es grácies a mi!”


Les veus escomençaren una de les seves típiques discusions que feien que es vulguera fer una bola i tratar de dormir amb els maldecaps i les dues veus gritant. Però en aquella situació era impossible, va tratar de dormir però el sòl estava fred, dur i mullat i l’estúpid vestit similar al de Alícia era de mániga curta i no tapava res. No podía. No podía aguantar així tota la nit.


En eixe moment alguna cosa va entrar per la ventana, va incorporar-se. Un falcó negre com la nit amb una taca blanca al pit l’obserbava amb els seus enormes ulls. Va apropar-se, per a la seva sorpresa no va fugir si no que es va quedar molt quiet i es va girar a mirar-la, semblava estar desafiant-la a tocar-lo.


Les veus al seu cap gritaven, volía estrangular aquel au i probar de tornar a dormir però per altra part el pardal li fascinava, volía tocar-lo i tindre’l sempre amb ella.


Va apropar-se encara més, no es movia semblava una estatua de marbre negre amb dos topacis per ulls. Cada vegada podía apreciar més detalls, tenía unes ungles llargues i afilades, el seu bec estava curvat d’una manera que donava al pardal un aspecte trist. A poc a poc va desplegar les ales com si vulguera que veiés la seva envergadura i finalment va alçar el vol. “Ho hauries d’haver ofegat quan podies.” va dir la veu del naipe. El falcó começà a descendre en picat, ràpidament es va cobrir la cara amb les mans i va tancar els ulls esperant les ungles afilades. Però no van arribar, en canvi va sentir un petit pes a la seva cama. Va obrir els ulls, damunt seu es trobava el falcó jugant amb les teles del vestit. Per un gloriós moment les veus es van callar i només estaven el falcó, ella i un silenci que feia anys que no escoltava i per primera vegada es va sentir acompanyada.


-Et cridaré Randur. - va allargar la má per a acaronar-lo i ell es deixava fer.


“No!” cridava el naipe, en canvi l’altra reia feliç. “Ara no estarás sola” va xiuxiuejar.


I amb aquestos pensaments finalment es va rendir al cansanci.

Nataliya, Alf i Aryam eren els escollits de l’organització internacional de protecció de la cultura per a una missió, tornar un personatge al seu conte amb la seva personalitat renovada.


Nataliya era una dóna d’uns vint i cinc anys de cabell marró i ulls d’un blau quasi transparent amb una personalitat dolça i simpàtica. Havía treballat per a una empressa a Rússia que es dedicava a recopilar antigues llegendes i vells relats que la gent ja quasi havía oblidat. Alf era un home noruec, prim com un fideu amb els cabells rossos despentinats i ulls grisos, era el més entusiasta del grup i el més inexpert a pesar de ser més major que Nataliya. El seu ofici era el d’escritor, havía llegit tots els llibres de ficció i fantasía que una persona puga nombrar i, per últim, Aryam. Ell era un ancià provenent de la Índia amb el rostre ple d’arrugues i uns ulls negres penetrants i desconfiats que semblaven fer una radiografía a cualsevol persona que li parlara. En el seu poble de la Índia s’encarregava de relatar contes baix d’una figuera a tothom que vulguera escoltar-lo.

Ara es trobaven al límit del món humà que coneixíen a punt de creuar al paradís de la literatura al que s’accedía mijançant el laberint de les eleccions. Les seves portes d’un color verd fosc amb reflexos d’un to platejat estaven obertes de par en par esperant-los.


-Preparats? - digué Nataliya.


-Tindríen que haver-nos dit al menys el nom del personatge. - es va queixar Aryam.


-Així millor, imagina’t que ens arriba a tocar Gollum de El Senyor dels Anells, estaríem tot el viatje pensant en la mala sort que tenim.- va dir Alf en un intent de fer riure a l’ancià.


-Anem?


-Anem.


I van creuar les portes, sense saber que els esperava a l’altra banda.


 Comenta
 
Capítol 2 Bruma i decisions
Una vegada dins, les portes es van tancar i van desaparèixer deixant una bruma grisa que s’enroscava i frotava en les cames dels viatgers com un gat que dóna la benvinguda al seu amo.
Alf va treure un pot ple d’un líquid semitransparent amb petites boletes de llum flotant. Va llevar el tap, que era una petita cavitat dissenyada per a mirar a través d’ella. Després d’haver begut el líquid, et teletransportava al lloc reflectit al final del tap.

- Té una pinta horrible – va dir Aryam-.
- No ho sabràs fins que ho tastes – digué Alf -.
- Només un glop, - va recordar Nataliya – Aryam tu hauries de mirar pel tap, ets l’únic que ha estat ací.
- D’acord, trau ací la botella – va donar un bon glop i després li la va passar a Nataliya.

Després d’haver begut tots, Aryam, va agafar el tap i se’l va apropar a l’ull.

- Jo de vosaltres tancava els ulls, l’última vegada tot l’equip va vomitar. Anem!

En aquell moment el sòl va tremolar. La bruma, que abans es movia lentament, ara pujava ràpidament pels cossos dels agents i començava a retòrcer-se al voltant d’ells. Després d’uns segons, les parets del laberint van desaparèixer.








Es va despertar, Randur la mirava des de un cantó amb els seus ulls gegantins. Roja es va estirar, la humitat havia mullat el vestit i els seus cabells s’hi pegaven a la seua cara. Es va alçar i Randur va volar al seu muscle. Els tatuatges ja havien desaparegut, es va escórrer la falda. Estranyament, les veus no havien tornat a parlar, des que Randur estava amb ella.
En aquell moment van obrir la porta, l’home gegant va entrar. En aquell moment les veus esclataren, com una mina de soroll que havia estat esperant a que alguna cosa el trepitjara. “Ha tornat el bastard! Mira que t’han fet! Mira’t!”

- Bon dia, majestat. – va dir somrient – Veig que té una nova mascota. Em permet tocar-la?

La forma en què es dirigia a ella la recomfortava, li feia pensar que encara hi havia gent que la respectava, però hi havia alguna cosa que feia que no confiara completament amb ell. La meitat de la seua ment volia fer tot el que ell li diguera per a eixir d’allí, l’altra meitat l’odiava. Per això, quan li va preguntar si podia tocar a Randur, va estendre la mà per a deixar-li-lo i amb l’altra el va cobrir amb por que l’home li féia alguna cosa.
La va mirar extranyat, però no va dir res, es va girar i li va indicar que el seguira. Després de minut i mig, quieta com una estàtua a la porta per fi es va decidir a caminar. El sòl la feia esvarar cada cinc passos, el fet d’estar mullada de cap a peus no ajudava massa. Les veus cridaven i debatien, una volia matar l’home blau i l’altra deia que fora educada.
- Em dic Nurvam – va fer una pausa per a vore la reacció d’ella -. Només vull ajudar-te -. Es va girar a mirar-la. – Tots els personatges de tots els contes som una família. Hem d’ajudar-nos, sinó ningú ho farà. Considera’m el teu germà – li va donar la mà, ella no va fer res. Va sospitat. – Estic tractant de ser simpàtic. Vinga va, ens esperen.

El corredor semblava no acabar mai, estava tot farcit de portes de metall, com la que l’havia empresonat a ella en aquella habitació. Una porta es va obrir i va eixir un xic vestit amb roba verda rasgada, mig caminava mig flotava. Una xica l’obligava a eixir de la cel•la.
- On està Wendy? Wendy! T’estimo! Espera’m! Quan puga eixir d’aquí, tornaré.

La curiositat de Roja va saltar, era la primera vegada que veia a una persona com ella, es va tornar a Nurvam.

- Com es diu?

Ell va somriure, aparentment satisfet de la seua conducta

- És Peter Pan, es va enamorar de Wendy i volia deixar el país de Maimés per ella. Porta ací un mes. El porten a les proves del laberint, com a tu.

Una dona vestida de blanc, la va agafar va girar cap a un altre corredor, i els crits de Peter Pan es van perdre en la distància.
Després de passar per corredors de portes idèntiques, van arribar a una sala circular on hi havia tres persones.
Un home alt i ros, amb en nas poc ganxut i un somriure una mica torçut, una xica de cabells obscurs i llisos i uns ulls color blau quasi transparent bordejats d’un dens ventall de pestanyes, just després de vore-la li va somriure. L’últim era el que més li desagradava, un home vell, petit, amb la pell morena solcada d’arrugues i uns diminuts ulls que la van avaluar de dalt a baix només va entrar en la sala.
Òviament per a les veus, allò era una oportunitat de discutir.

“ Et faran mal, mira com estàs ara! Causa baralla i escapa!”
“ No, t’estan ajudant. Has millorat molt! Tens a Randur i Nurvam. Tens companyia, ella no necessita a ningú!”
“Nosaltres som la seua companyia, ella no necessita a ningú!”
- Calleu! – els va suplicar. No ho suportava més -. No puc... Deixeu-me en pau!
- Què li passa? – va xiuxiuejar Nataliya a Alf -. No li hem dit res.
- No ho sé.

Roja es va subjectar el cap fent que Randur haguera d’eixir volant. Per un moment no va passar res, però després Roja es va girar cap a ells.

- Vosaltres... Vosaltres sou amics d’Alícia. Aneu a llevar-me el tro. Maleïts mentiders. Us tallaré el cap a tots!
- Calma’t – va dir Nurvam -. Però no feia cas. I just quan pensaven que de veritat anava a matar-los, Randur es va apropar. Per un moment Roja va anar a ofegar-lo però després va soltar-lo i va començar a plorar.

Tots es van quedar drets, com estàtues i pensatius. Es preguntaven que què li haurà passat. Roja seguia plorant, cavil•lant el què ha passat sense cap consol. Finalment, trencant el gel, Nurvam anà al seu costat, amb un poc de por per si li feia dany. Però aquest sentiment se li va anar tan ràpid com va vindre perquè Roja li va donar una abraçada molt forta que deia que açò era el que necessitava.

- Ja estàs millor? – li va preguntar Nurvam després de la forta abraçada -.
- Si, gràcies. Qui són?
- Ells són Alf, Nataliya i Aryam, els humans vinguts des de diferents zones del seu món i que treballen en la recopilació i expressió dels contes, que t’ajudaran a recórrer tot el laberint, també cridat el joc dels espills, per tornar al teu conte. Jo també hi aniré.
- D’acord, quan comencem?
- Ara, ja! – va dir impacient Alf -.

Nurvan i Aryam anaven primer i la Reina Roja seguida de Alf i Nataliya els seguien. Tots estaven callats, ningú tenia valor per dir cap tonteria. Amb un ritme molt espaiet anaven avançant cap a la porta d’inici, col•locat un nivell inferior al que estaven. Van passar per diversos corredors que pujaven, baixaven, feien girs...
A la fi arribaren, les portes gegants, daurades i sense cap pany es van obrir i deixaren pas al increïble laberint. No hi havia indicacions, tot era de vidre que reflectia a un mateix, i que, per tant, marejava als qui no havien vingut mai. Es podria resumir en una carretera plena d’una bruma densa que es dividia cada quatre passos on sempre era de nit i les estrelles pareixien cansades de donar llum a unes persones sense esperança. Era com un carrer on es trobaven les penes i les desgràcies de personatges que la gent mai sabria de la seua existència.
 Comenta
 
Capítol 3 EL LABERINT
El laberint els confonia, Roja estava impressionada. Ella havia imaginat el laberint com unes parets gegants de pedra y fredes, com qualsevol laberint. En canvi aquest... semblava només un camí amb moltes bifurcacions però havia petits detalls que el feien diferent, el sòl era un espill, la bruma que els encerclava, la mancança de muntanyes o boscos... Tot això li donava un aspecte misteriós, només existien el camí i les seves bifurcacions, no hi havia més.

 
Davant nostre tenim la primera bifurcació, la primera elecció. - va explicar Nurvam. - Roja nosaltres estem ací per a assegurar-nos de que prens les decisions, dona igual si són bones o males però tens que fer-les.
“ No escoltes, no escoltes. Dona mitja volta, deixa’ls podrir-se ací, les decisions que has pres són perfectes.”

“ Ja estàs a la proba, no pots tornar enrere.” Digué amb duresa l’altra veu. “ Només hi ha una manera d’eixir d’ací, prenent les eleccions que has fet fins ara. Totes i cada una d’elles així eixiràs i depenet del resultat tornaràs al teu conte o et quedaràs ací per a sempre.”

Vinga boja, no vull estar ací més temps del necessari. - va mormolar Aryam.

Aryam... - digué Nataliya negant amb el cap.
 

 Roja es va girar, com l’odiava... L’odiava tant que si no fora perquè Alf l’estava agafant del braç s’hauria llançat directa a ell.

 

Tant de bo et morires demà- va intentar defendre’s

Ja hi ha suficient! - va exclamar Nurvam. - Alf, al forat!
 

Roja es va adonar massa tard de que just al front de la bifurcació hi havia un forat. Un forat que recordava molt al del conill pel que va caure Alícia.

El pànic va apoderar-se d’ella en qüestió de segons.

 
No! - cridava desesperada. - No ho faré! No vull! No!
 

Alf l’havia agafada amb molta força, ella es retorcia y donava puntades en va. El forat s’apropava i la bruma girava al seu voltant com desitjant que algú caiguera.

 
Pensa sempre en que al cap i a la fi Alícia es una xiqueta, no penses en el tro. - Alf li xiuxiuejava a l’orella. - Bona sort.
 

I va caure. En aquells moments de terror les veus callaven per complet. En la seva ment no hi havia espai per a més, només per a la por i el pànic.

El túnel la feia caure a una velocitat moderada en alguns llocs i en altres més a una velocitat vertiginosa, en el trajecte Roja va tindre que esquivar tot tipus d’objectes des d’una tetera o un joc de cartes fins un piano. El cor l’anava a cent per hora i de prompte, el final! El podia veure i de sobte tot va desaparèixer.

 
La Reina de Cors dictarà el veredicte! - cridava una carta.
 

Roja mirà al voltant seu. Es trobava a una sala semicircular, com un amfiteatre plena de tot tipus de criatures. En front seu es trobava la xiqueta de cabells rossos, ara tan alta com la sala mateixa que tants maldecaps li havia creat. Ara ho recordava! Estava en el judici per les seus pastissos desapareguts.

La va mirar amb odi.

 
Açò és absurd! - cridava ella. - Ja té els pastissos damunt de la taula perquè voldries tallar-li el cap a la sota de cors? No sabem si era ell el que les havia robades! Vostè no pot tallar-li el cap!
“ Què xiqueta més insolent! Mereix que li tallen el cap!”

“ Té compassió, només es una xiqueta”

 

De sobte la veu d’Alf va tornar al seu cap. “ És una xiqueta, no penses en el tro”

Va tornar a mirar a Alícia.

 

“No vol el tro, només està defensant la vida d’un soldat teu!”

“T’estava cridant, t’ha faltat al respecte. Què classe de reina deixaria que una xiqueta de nou anys la tractara així? Mereix ser castigada”

 

Totes les cartes, els animals i Alícia la miraven espectants. El seu home es va tornar.

 
Necessitem un veredicte, volguda.
 

Va mirar fixament a Alícia, les veus debatien al seu cap. Va tractar de centrar-se en la xiqueta. Al seu costat la sota de cors plorava i tremolava de cap a peus.

I va recordar aquells moments en els que s’havia sentit sola i abandonada al centre de reescripció, aquells moments en els que les veus s’apoderaven d‘ella i no quedava res de la verdadera Reina Roja. Poc a poc va comprendre que no era possible condemnar a aquell home i a Alícia. Eren unes víctimes dels moments en els que Roja no era ella, va tornar a la realitat.

 
Aquestes persones són lliures, no han comés cap crim.
 

Només va acabar de dir aquestes paraules les veus es van silenciar i la sala va desaparèixer. La seva reflecció li va tornar la mirada, es va alçar ràpidament. Havia tornat.

 
Molt bé - va dir Nurvam rient.

Has estat molt ràpida. - va afegir Nataliya.
 

Randur va aparèixer i es va posar al seu muscle frotant el seu cap amb la seua galta.

Aryam no deia res i en un racó assentat al sòl Alf somreia.

 
On està la bifurcació? I el forat? - va preguntar la reina confusa.

Quan vas aparèixer tant el forat com l’altre camí es van desfer. - explicà Nataliya.

I on estem?

Seguim al laberint. Aparentment la vostra senyoria ho a fet bé però no del tot.- digué desdenyosament Aryam.
 

Un petit murmuri que anava creixent va aparèixer al seu cap, però al ignorar-lo va minvar fins a només ser un suau rumor, com el d’un bosc quan fa vent.

 

 
Aryam no fa falta comentaris. - digué molt fred Alf.
 

Aryam el va mirar de dalt a baix i va arrufar el nas però no va dir res.

 
Hi ha que seguir. - va incitar-los Nurvam.
 

Caminaren per el que semblava una eternitat, Al cap d’una hora Roja ja no podia més i es va retardar. Va recordar al seu home, per quina raó l’havia matat? Només era un home innocent i amb poc mirament encara que graciós moltes vegades. Era eixa la Reina Roja que ella volia ser? Al seu costat Randur la mirava fixament, els seu ulls pareixien tristos. “No.” va pensar “ No penso ser la Reina cruel que tots pensen que soc.”

Una petita veu mormolava a la seva orella, “No t’agrada que tot el mon faja el que tu manes? No es  millor ser temuda, només així pots assegurar te’n que sigan súbdits fidels.”

era persuasiva, però no anava a caure en l’engany. Aquesta vegada no.

 
Prefereixo que m’estimen perquè aquesta és l’única manera que hi ha de que els súbdits em siguen lleials! No vaig a tornar al món de la foscor on tu em vas enviar!  Mai!
 

Tots la miraven però ja estava, ho havia aconseguit. La resta de proves serien molt més fàcils i tornaria al seu conte. Tot reescrit, on podia començar des de cero.

Va ser doncs quan els espills del sòl es van trencar i la bruma es va alçar formant parets inescrutables d’un fum màgic.

 
Què passa? - va cridar però els seus amics ja no estaven i ella notava com poc a poc s’esvaïa. Va tractar de córrer però no va poder i desprès les parets de bruma la van tragar.

Estimats lectors us diré que el laberint va ser destruït per la poderosa Reina Roja que quan va obrir els ulls es va trobar en la seua habitació del seu castell. En el que encara vivia el Rei, es va convertir en la sobirana més estimada del país de les meravelles.

 

Nurvam va despertar a la sala de proves amb un pergamí en el que deia que degut a la seva paciència ascendia al càrrec més alt que un personatge podria aspirar. Es va convertir en Reescriptor dels contes en caos, feina amb la qual estava més que content.

 

Alf va despertar degut a un crit agut de Randur, que estava al seu costat. Es van convertir en amics inseparables i segons diuen les llegendes aquell pardal va ser la font d’imaginació que necessitava per als seus contes que van agradar a tot el món.

 

Aryam va tornar al seu poble i no va voler saber res més sobre l’organització en defensa de contes. Això sí, va relatar els contes més fascinants que qualsevol altre savi volguera haver sabut.

 

I per últim la nostra dolça Nataliya va aparèixer en la seva biblioteca preferida amb un bolígraf a la mà dreta i a l’esquerra un llibre que per títol tenia “El laberint i les seues històries”, que estava tot en blanc. El va escriure i després el va donar a l’organització de protecció de contes.

 

Unes llegendes diuen que després de donar el llibre va tornar al país dels contes on va viure amb Nurvam una vida feliç.

 

Però només són llegendes encara que en tota llegenda hi ha una part de veritat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]