Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



VAM15
Barcelona
 
Inici: El somni

Capítol 1 Quan despertes en un somni i...
El somni- Bernat Metge



Quan despertes en un somni i...



Desperto. No puc veure amb claredat el que m’envolta, fins que finalment puc reconèixer la verdor d’un preciós jardí. Color, esplendor, il·lusió. Què més puc demanar en aquest meravellós indret? Només una cosa, que no em donin opció d’escollir.



I és que, encara que al voltant meu predomina el paradís verdós i florejat, jo em situo en una minúscula plaça circular. L’única oportunitat que tinc per sortir d’allà, és a través de cinc camins. Ni un més ni un menys.

Tots cinc camins són exactament iguals, és a dir amb unes rajoles idèntiques, que semblen col·locades expressament per a mi.

A més a més, no puc veure què hi ha més enllà dels camins, ja que hi predomina un infinit horitzó i l’extensió del jardí, en uns petits turons, que m’impedeix tindre una visió clara.

Tot i que diuen que tinc bona vista!

Per sort, puc diferenciar els cinc camins gràcies a uns senyals de fusta que hi ha davant de cadascun del caminals. Les lletres estan en majúscules, indicant-me a quins desconeguts indrets porten aquells estranys camins. Puc llegir-los, diuen:



EL MÓN DELS MIRALLS,

EL MÓN DELS RELLOTGES,

EL MÓN DELS RECORDS,

L’HIVERNACLE

i per últim EL GRAN ROURE.



Silenci. Estic sol en aquelles immenses terres, però els que estan més sols ara mateix són els meus pensaments. Silenci de nou, què faig? Inconscientment, poso la mà a la butxaca dels pantalons texans i distingeixo un paper. El trec i el desplego:



“Un cop donis un pas, no hi ha volta enrere”.



No m’ho puc creure, rellegeixo de nou aquella frase escrita en tinta negra sobre un full blanc. Les paraules em produeixen esgarrifances arreu del cos i sento que cada paraula se m’enfonsa al pit, com clavant-me de mica en mica un punyal. Com ha arribat allà? És que algú s’ha pres la molèstia d’escriure’m aquell maleït avís? Sense pensar-ho dues vegades, esmicolo el paper i el trenco amb tota la meva ràbia, dividint les paraules.



Tot seguit, deixo anar un crit de desfogament, alhora que llenço enlaire els petits papers, deixant que el vent se’ls endugui juntament amb el meu alè, potser, l’últim.

Em sento al centre de la plaça creuant les cames, indignat, ja que sóc molt impacient per certes coses.



Aigua? Com? He arribat a un punt en què la soledat, ha fet que el meu cervell pensi que ha sentit el soroll de l’aigua. Tan comú i exòtic a la vegada. Tan familiar i tan llunyà. Però no és així, ja que em giro bruscament i em trobo de sobte amb una font. Crec recordar que abans no hi era, en aquell paratge. De la font raja aigua neta i transparent. Resistir-se és impossible, ja que ara, tinc una inimaginable set!



M’apropo a la font i, a l’aigua, veig el meu reflex. Estic molt desmillorat, porto uns pantalons texans, una samarreta d’un color verd clar desgastat i unes sabates que no havia vist mai. No sé quant de temps he hagut d’estar inconscient, però, pel que

sembla, molt, ja que la barba m’ha crescut força des de l’últim cop que em vaig afaitar.

Penso que hauré d’anar a afaitar-me-la, però aleshores la realitat em colpeja i, me n’adono que potser no tornaré a veure una cosa tan habitual com és el barber. Em fa la impressió que tinc la cara bastant demacrada, i que estic més prim, ja que els pantalons em cauen.



Potser és una trampa, potser no és real. Però ja em dóna tot igual, i és que el “no” ja

el tinc. Bec de la seva aigua, amb ajuda de les mans, m’entra un fort mal de cap. Em marejo i sento que les meves cames no responen, que vencen. Caic…



Desperto per segona vegada, no sé què passa, no sé on sóc, tot ha canviat, ara és diferent. “Això no és real, tranquil·litza’t” em dic, “hi haurà alguna manera de sortir d’aquí, d’escapar”.



Ho he intentat tot. He intentat tornar a dormir però no ha resultat; no tinc son, he buscat una font però no n’hi ha, passadissos, i tampoc. Ja no sé què fer però, de sobte, se m’ha encès la bombeta. Se m’ha despertat la llum que, de tant en tant, il·lumina el meu caparró. Potser és culpa del paper que vaig trencar, i com molt bé deia el paper, una vegada que dónes un pas, ja no hi ha volta enrere. Sempre he pensat que es referia als diferents camins, però ara me n’adono que potser es refereix a tot, potser totes les decisions que prenc tindran conseqüències. Només em queda una cosa per provar. Torno a ficar la mà a la butxaca i torno a trobar un paper. Aquesta vegada no ho posa en negre sinó en vermell, crec que vol significar alguna cosa, alguna advertència. Al paper aquesta vegada hi diu:



“ Les decisions han d’estar clares”



Després de llegir això i parar-me a pensar, arribo a la conclusió que haig de decidir molt bé el que haig de fer, és a dir, potser això només és com un parèntesi perquè pensi. Només hi ha una cosa a decidir, el camí a escollir. He estat una estona rumiant i intentat decidir què fer i quin camí escollir.



Comencem pel principi :



EL MÓN DELS MIRALLS. No tinc ni idea de què m’hi puc trobar allà, però no m’agradaria veure’m a tot arreu.



EL MÓN DELS RELLOTGES. Mai m’ha agradat el temps i penso que ens passem la major par del dia programant-nos amb allò que anomenem temps però en realitat, per a què ens serveix?, perquè ens preocupem. Ara mateix estic aquí sol sense ningú i

per mi totes les hores són iguals, quant porto aquí? No ho sé, tampoc m’importa.



EL MÓN DELS RECORDS. Això podria estar bé, no recordo què passa exactament abans de tot això, què és de la meva vida, o si tinc família. Potser entrant aquí ho puc recordar i endevinar.



L´HIVERNACLE. Aquest, només pel seu nom, ja m’entren calfreds, què podria passar allà?



I EL GRAN ROURE, que a això no li trobo ni cap ni peus. Les úniques miserables conclusions que en trec són que si acabo escollint el camí que porta aquí, em trobaré amb molts animals insòlits. Ja que, ara que em poso a pensar, crec que cal

remarcar la paraula “gran” que, per a mi, és sinònim de que hi haurà una gran capacitat d’espai perquè hi habitin bestioles. També és possible que el roure sigui vell.



Després de pensar-ho, em decideixo pel dels records, ja que endevinaré qui sócjo realment, i no d’aspecte físic, sinó de la meva vida personal. Vull conèixer aquells moments d’infantesa on la innocència segurament em dominava, on jugava a totes

hores. També vull recordar l’adolescència, on certament van sorgir els primers amors i els primers dubtes. I és que per un insòlit motiu, no puc recordar del tot el meu passat,

només algunes vivències fugisseres, com allò de la meva barba, o ximpleries d’aquest estil. Està clar que la meva intel·ligència no pot arribar a memorar tots els records.



Regresso. No sé exactament com he tornat aquí, suposo que ha sigut ja que he fet cas al paper. Em torno a trobar a la placeta circular, la que està enmig del jardí. La plaça a la qual ja m’he acostumat.



Prou, ja està bé de tanta història. He d’afrontar la meva situació i entrar en el camí per seguir-lo i veure el que em depara. Por, inseguretat, esperança, intriga… Havia

sentit tants sentiment a la vegada? No ho sé, per aquest motiu he escollit aquest món. Avanço. Em situo davant del camí i, per primer cop, em sento important, amb un cert aire de superioritat davant del silenci.



Faig un pas i entro en el camí. El meu cor s’accelera de l’emoció, i sento el seu batec. Experimento una fantàstica i refrescant sensació, com si la meva vida per un sol instant fos valuosa. Com quan la nau Apol·lo 11 va aterrar a la lluna, el dia 20 de juliol de 1969. Un pas a la lluna, un pas a un món desconegut.

 Comenta
 
Capítol 2 Els Records
Vaig caminar durant molta estona per aquell camí sense trobar absolutament res.
Quan ja pensava que m’havia equivocat de camí i que aquell em portaria a una mort lenta i agònica, em vaig trobar a un ésser que no se ben bé com descriure’l. Era com una persona però molt baixet i prim i amb pocs cabells. La veritat es que no era agradable a la vista, encara que paradógicament em vaig alegrar de veure’l ja que era l’única (casi)persona que havia trobat des de que havia despertat a la plaça. Durant uns minuts, ningú va parlar però de sobte ell es va aixecar i va començar a caminar a la vegada que em deia que el seguis. Vam caminar per aquell homogeni camí durant aproximadament una hora, que a mi se’m va fer eterna, fins que l’homenet va frenar en sec i es va girar. Per poc no me’l menjo. Em va preguntar que que feia aquí i jo innocentment, li vaig dir que no ho sabia i que no recordava res de la meva vida d’abans.
No va dir res i aleshores jo vaig contra atacar amb la mateixa pregunta a la que ell va respondre:
-Em dic Ben i vaig arribar aquí fa molts anys. Sento si abans he semblat esquerp, es que era una zona perillosa. Com deia, fa anys que soc aquí i jo, em considero el guardià d’aquesta zona No se ben bé com vaig arribar, però des de ben petit que jugo entre records i pensaments de la gent. Per cert, tu que has arribat aquí on som?
Jo amb amb pocs ànims, li vaig contestar que no ho sabia, que només volia sortir d’aquí. Li vaig explicar que hi havia 5 passadissos i que havia d’escollir-ne un. Vaig triar aquest per intentar recordar tota la meva vida i a l’hora sortir d’aquí.
Esperava que em digues alguna cosa o que m’ensenyes els meus records o em conduís a una sortida o alguna cosa semblant, però no ho va fer. El tio es va queda allà i vist i no vist va desaparèixer. Jo em vaig quedar plantat en aquell misteriós indret, sol i sense ningú al costat per dir-me si havia de fer alguna cosa o no. Al cap d’uns minuts, que no van ser massa, va tornar a aparèixer.

-Perdó, m’havia oblidat per complet que tu eres un humà i que no pots traslladar-te d’un lloc a l’altre com jo.-no vaig dir res i vaig deixar que continues parlant- Per cert, com et dius?
-Charlie-li vaig respondre jo-
-Bé. Vols anar a veure els teus records?

En aquell moment vaig posar una cara d’emoció que va ser tanta que ell mateix va interpreta que la meva resposta era un sí.

-Estàs segur? T’adverteixo que potser no tot es com un arc de San Martí
-No tinc res a perdre. Anem-hi!

Vam haver de agafar el camí mes llarg de tots ja que era l’únic que es podia arribar a peu.
Després d’una llarga estona caminant, per fi vam arribar.

Hi havia una porta enorme, que ara que penso no te gaire sentit ja que era un home molt baixet.
Aquella porta era molt bonica, estava feta amb or i hi havia escrit “El món dels records”. No se qui havia decorat aquella porta però si tingues que puntuar-la li donaria molt mes que un 10.
Es va obrir i el soroll era idèntic a les pel·lícules de por. Encara no se perquè puc recordar això i no pas la meva vida.
Vaig entrar i immediatament els meus ulls es van quedar clavats, la meva boca es va obrir i crec que per uns segons vaig estar a punt de caure ja que les meves cames no reaccionaven.
Per res del món m’esperava que aquell indret fos així. No se com explicar això però hi havia moltes carpetes, com les de l’ordinador i havies de tenir compte de que un record d’algú no et deixes un blau a tota la cara. Els records estaven separats per departaments. Els departaments s’ordenaven per perillositat.Jo creia, erròniament, que els meus records no eren mes que una vida aburrida i monòtona.
Disposat a trobar els meus records, vaig començar a mirar a les llistes que hi havia al costat de cada porta. A la primera, la dels menys perillosos, hi havien un 200 noms, però cap coincidia amb el meu. A la següent llista hi havien uns 150 noms però tampoc hi era el meu. A la següent llista hi havien uns 60 noms, però, per variar, tampoc hi era el meu. Jo ja una mica espantat, vaig mirar a la següent a la que nomes hi havien 10 noms, però cap era el meu. Nomes quedava una llista.
 Comenta
 
Capítol 3 La vida real
Una llista, un nom. Les matemàtiques no son lo meu però em sembla que nomes hi ha una possibilitat. Vaig donar un pas en davant i, no volia fer-ho però ho vaig haver de fer, vaig mirar allà i, efectivament, posava el meu nom: Charlie Anderson. No sabia ben bé que fer, estava preocupat, sense ànims. Que podria haver fet jo en el passat per estar en aquesta llista? Vaig entrar a la sala i vaig trobar una sola carpeta de records. Quan vaig aconseguir agafar-la no sabia que fer amb ella. Vaig veure una taula al fons i vaig dirigir-me cap allà. A la primera pagina hi havia una foto meva i una fitxa amb les meves dades. Charlie James Anderson; 25; Virgínia, Estats Units; assassí. Quan vaig arribar aquell punt casi no podia respirar, estava a punt de donar-me un infart. Vaig continuar llegint, empresonat per l’assassinat del president d’Estats Units. Ara si que em donaria un atac de cor, com jo, un noi que em considero tranquil, ha pogut fer això. Vaig passar de pàgina per continuar mirant la meva carpeta de records. Estava sol al món. No tenia família, i els meus amics estaven morts o s’havien oblidat de mi. No apareixia res sobre cap parella, així que la meva esperança de tornar a casa amb algú esperant-me era inexistent. De sobte vaig sentir que algú em cridava. Era el Ben, que avisava de que algú s’apropava. Vaig tancar la carpeta i vaig sortir corren de la sala. Com que jo no em podia teletransportar i el ben corria molt lentament, vaig donar-li la carpeta i li vaig dir que la portes a un lloc segur. Abans de marxar em va dir -Roure-. Jo no entenia que volia dir-me amb això però no vaig tenir temps de preguntar-li. Vaig saber immediatament que alguna cosa no anava bé quan unes 5 persones vestides de negre cridaven el meu nom a l’hora que corrien.

No entenia el que passava però sense pensar vaig sortir corrents d’allà.Quan els vaig perdre de vista, vaig posar-me a pensar perquè em perseguien, vaig suposar que era per la carpeta, hi havia alguna mena d’informació que no volien que sabés.

Per primera vegada, vaig veure una porta en la que no havia d’escollir res. No tenia cap altra opció  a fer així que vaig entrar. Allà vaig veure aquells senyors vestits de negre que em perseguien. Vaig endinsar-me més en aquella zona i vaig parar atenció a el que deien. Parlaven de mi! Sempre he sigut molt maldestre, així que com era d’esperar em van descobrir. Em van tancar a una cel·la, i em van dir que estigues calladet.

Al cap de mitja hora que se’m va fer eterna, em van portar per uns passadissos foscos cap a un lloc desconegut per mi. Vam caminar com cinc minuts per uns passadissos que semblaven interminables fins que per fi am arribar a tota una filera de cel·les amb dos o tres persones per cel·la. Em van ficar a una on hi havia un nen i una noia. No vaig poder evitar pensar que podia haver fet un nen tan petit (devia tenir uns 10 anys) per estar aquí. En quant em van tancar a dins, vaig veure que el nen estava arraulit al terra plorant. Van passar com deu minuts sense que ningú digues res. Quan em vaig cansar vaig preguntar-li al nen per que plorava, però es va apartar de mi com si de la pesta es tractes. Aleshores em vaig apropar a la noia. Devia tenir la meva edat, potser una mica mes jove. Li vaig preguntar si sabia per que ens tenien tancats. Al principi, nomes em va mirar amb mala cara, però després es va girar i bastant cabrejada em va dir que allà hi havien unes 40 persones que havien entrat al món dels records, i que mai havien sortit. Vaig estar pensant una estona i en un moment donat ella va dir -Nosaltres portem aquí des de fa una setmana però hi ha gent que porta anys -va fer una pausa i va continuar- Hi ha una manera de sortir, però encara no te la puc dir. -Que he de fer per saber-ho?- Has de superar una prova. Es va apropar a mi i amb una agulla em va punxar al dit. -be, ets un dels nostres. Com et dius?- Charlie. Jo esperava que en dir-li el meu nom em digues el seu però no ho va fer. -Lo de punxar-te al dit no ha sigut per gust, es que els altres no sagnen. Per despertar has de morir. Es així perquè normalment la gent fa tot lo possible per salvar la vida i així s’asseguren de que casi ningú desperta. Però tu has vist massa, per això estàs aquí.-Aquí jo ja estava flipant- Per curiositat, que vas fer?- Vaig matar al president d’Estats Units- De debò? Dons jo també, però nomes vaig ajudar.- Va haver un moment de silenci i aleshores vam dir a la vegada- Tu!!- Jenna? -Charlie?- Començava a recordar les coses! -Recordes perquè ho vam fer? -Vaig preguntar- No, però ara el que no em quadra és que fa aquest nen aquí.- Jo tampoc ho entenc. Potser no tots hem acabat aquí per fer coses dolentes.

-El que m’has dit abans de que ens hem de treure la vida per tal de sortir d’aquí, com ho puc fer?- No tinc ni idea però la única manera de fer-ho es suicidant-se, i la única forma que crec que hi ha és agafant la pistola d’un dels guàrdies- Doncs així ho Fabre, una ultima pregunta, vols fer-ho amb mi? -Okey, però hi han algunes coses que han de quedar clares. Lo primer, el nen ve amb nosaltres, i lo segon, es que hem de despertar-los a tots.- Em sembla bé, però primer hem de pensar com sortim d’aquí. Hem de fingir un infart. Es molt fàcil: et prens aquestes gotes- va dir ensenyant-me una ampolleta amb un líquid blau- i el cor se’t pararà durant deu minuts. Et portaran a l’infermeria i allà aconsegueixes la pistola i vens. Primer et dispararàs tu, després el nen i per últim jo. I així ho vam fer.

Ens vam despertar en una sala bastant gran on hi havien unes 420 persones totes aquelles persones que vaig llegir a les llistes. No teníem gaire temps ja que no trigarien gaire en adonar-se de que ens havíem escapat.

Una vegada allà no sabien ben bé que fer ja que si aquelles persones eren perilloses de veritat alguna cosa dolenta passaria. Com vaig prometre, vam despertar a tots els demés i tots junts vam intentar sortir d’allà. I ho vam aconseguir. Vam esbrinar tot el que passava i vam empresonar al culpables d’haver fet això.

Resulta que tots nosaltres havíem fet alguna cosa dolenta a la nostra vida però ningú tanta com jo. Jo vaig ser el que va causar tot això perquè al matar a l’antic president d’Estats Units, el nou va voler que cap dels possibles assassins el matés a ell. Ara estic a la presó, però estic feliç, no se que ha sigut de la Jenna però segurament estarà amb el nen i estaran a casa seva feliços. En quant a mi, crec que passaré la resta de la meva vida aquí tancat o potser no però ara se que això es la vida real i que he d’afrontar-la al dia a dia perquè un cop donis un pas, ja no hi ha volta enrere. Això ja no es un somni.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]