Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



crisji_3
Granollers
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 1974
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. En realitat, no em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc, es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?

Sí, gràcies - vaig dir.

I sense dir res, se’n va tornar cap al seu seient. Mirava al meu entorn, les cares de les persones que, com jo, havien volat fins aquí, no eren millors que la meva: el dia no acompanyava i la cançó m’havia acabat de posar de mala llet.

La veritat és que no estava marejat, sinó nerviós, indecís i amb moltes preguntes que brunzien pel meu cap. Tornava a Alemanya il·lusionat i desconcertat alhora, en busca de la vida que anys enrere aquest país m’havia donat i que ja donava per perduda. Tornava en busca dels meus records d’infància, de la felicitat que aquell lloc en el seu moment em va arribar a donar, i desitjant trobar respostes adequades als mils interrogants que cada matí es formulaven en el meu cap, per acabar dormint novament dins meu al final del dia. Feia temps que alguna cosa del meu passat estava perduda, i ara m’havia proposat recuperar. 

Al baixar de l’avió ens van fer agafar un bus que ens va dur fins a la zona de recollida d’equipatges. Després d’una hora esperant, seguia allà sense notícies d’on parava la meva maleta. Així que, una mica atabalat i enfadat, vaig decidir anar a preguntar-ho. La dona que em va atendre em va donar una sensació estranya. Pel físic, em va recordar a la meva mare, al record que jo tenia de la meva mare, i clarament, a la meva infància. La veritat és que no vaig ser pas un nen gaire afortunat, vaig néixer en una família humil, tots ens estimàvem, però érem jueus, en una època en què això era suficient per jugar-s’hi la vida. Era el tercer fill d’una família en què les nenes n’eren majoria: l’Adàlia i la Caroline s’havien avançat a la meva existència. Els meus pares tenien una pastisseria just al costat de la casa on vivíem, on tots, des de ben petits, hi vam començar a treballar. En el meu cas, es pot dir que no hi treballava massa, sinó que ajudava al pare a fer les masses. Recordo que cada tarda els meus amics venien a la pastisseria a veure’m, i jo m’escapava per anar a jugar amb ells , després d’haver amassat i a l’espera que el llevat fes la seva feina, mentre el pare ho vigilava.

Recordo que va ser un temps feliç per a la nostra família, però a mesura que ens fèiem grans, ens n’adonàvem de que alguna cosa greu passava al nostre poble.  Jo tenia uns cinc anys quan un matí, sobtadament, uns senyors vestits de soldats van venir a buscar al pare. La mare ens va assegurar de que el pare estaria bé, però tots vam quedar parats al veure’l marxar. Va trigar dos dies a tornar, i al fer-ho, duia el cabell tallat al zero i la cara trista i cansada. Dies després van fer el mateix amb la mare, que com ell, va arribar humiliada i sense un sol cabell al cap. No enteníem res, però sí suficient per saber que res tornaria a ser com fins aleshores. La feina, però, continuava  a casa fins que de sobte, un dia , els pares ens van anunciar sense donar masses explicacions que en quinze dies ens enviarien per separat a Londres, a cases on viuríem amb diferents famílies mentre ells es quedarien a Alemanya per seguir treballant a la pastisseria.

Algun dia de febrer de 1942 va ser l’última vegada que els vaig veure, i amb els ulls tots plorosos, vaig marxar en tren cap a Londres, acompanyat d’una gent que no coneixia de res. Tampoc en vaig saber res més de la Caroline ni de l’Adàlia, ni dels meus amics del poble. Al arribar a Londres, em van portar a casa d’una família que no tenia cap fill. Eren la Sussan i en Sweder, una parella que devien tenir uns 50 anys aproximadament i que des del primer moment, em van tractar com al seu fill. Malauradament, no era una família amb molts recursos, però a la casa es respirava harmonia i em sentia estimat, però no em va quedar una altra que ajudar en el negoci que gestionaven, que per casualitat, també era una pastisseria, i per tant, ja en sabia una mica. Ells van voler que seguís aprenent l’alemany, a més a més de l’anglès, i em van portar a una escola alemanya, per així seguir lligat a les meves arrels.

Tot i així, vaig créixer sense saber res de la meva antiga família. Com la Sussan i en Sweder no havien tingut fills, jo era lo més semblant a un fill per a ells i mai vaig voler preguntar-los-hi per por que pensessin que no estava bé amb ells. I en aquest escenari vaig créixer fins fer-me gran. No hem vaig casar mai, havia conegut alguna que altra noia, però cap com per prendre la decisió de deixar a la Sussan i al Sweder, que amb tant amor m’havien acollit de petit.

Fa uns tres anys aproximadament, per desgràcia, tots dos van morir, primer ella i mesos després en Sweder. Vaig heretar la casa i la pastisseria, i vaig seguir vivint tal i com ho havia fet mentre ells eren vius. Els temps passava, i tot i que el negoci anava força be, jo anava notant un vuit dins meu que cada vegada es feia més gran. Ja no tenia a la Susan ni al Sweder, ni tenia un lligam sentimental a Londres que em fes canviar de vida. I va ser en aquell moment, tot s’ha de dir que vaig meditar-hi molts dies i moltes hores, quan em vaig adonar de que necessitava saber que se n’havia fet de totes aquelles persones que havien estat amb mi durant el meu curt temps de vida a Alemanya, i d’on havia anat a parar la meva antiga família. 

Vaig decidir informar-me del perquè els pares ens havien enviat a Londres a viure, i per això, vaig decidir agafar el primer avió en direcció a Alemanya, que era un avió que volava a Hamburg. Vaig endur-me la maleta amb tota la roba, els diners guanyats a la pastisseria els darrers anys i em vaig posar de camí. I allà em trobava, a l’espera de que sortís la meva maleta.

La dona que m’havia recordat a la meva mare, em va enviar a un altre departament de l’aeroport. Allà vaig trobar esperant una noia a la que ja havia vist a l’avió que tenia el mateix problema que jo, es a dir, que no tenia cap notícia de la seva maleta. Ens van fer descriure-les i mentre esperàvem resposta, ens vam posar a parlar. Es deia Sarah i com jo, ella també havia vingut a Alemanya sola, els motius però, eren ben diferents. La seva raó per ser aquí era que necessitava aprendre l’alemany per a la feina, i jo no vaig ser capaç de dir-li la veritat del perquè havia volat fins aquí!: Jo sóc aquí en busca de la meva família, de la qual no en se res des de fa molts anys” ... no, no quedava gens bé i vaig preferir dir-li que havia viatjat a Alemanya simplement perquè m’agradava aquest país, que era un lloc que em cridava l’atenció. I així va quedar el tema.

De totes maneres, ja em va anar bé trobar algú amb qui pogués mantenir una conversa, perquè sinó l’espera per la maleïda maleta se m’hagués fet eterna. Finalment ens van portar les dues maletes, i abans d’acomiadar-nos, ella se’m va anticipar i em va comentar que no anava pas malament conèixer algú de Londres que també fos a Alemanya, concretament a Berlín, que era on nosaltres anàvem. Va proposar de veure’ns algun dia, per prendre un cafè o donar un tomb. I així com qui no vol la cosa, ja estàvem quedant per veure’ns el dia següent. El punt de trobada seria al metro de la Plaça Central, que era un dels pocs indrets que coneixíem els dos de Berlin, segons les informacions que sortien a les nostres guies, i vam decidir trobar-nos a les cinc de la tarda.

Vaig pensar que al cap i a la fi havia tingut sort, mai va malament conèixer a una nova xicota amb l’excusa de la maleta. 

Jo vaig agafar el primer tren que sortia de l’estació d’Hamburg en direcció a Berlín. Em quedaven noranta minuts de viatge, per tant, vaig decidir aprofitar-los per dormir una miqueta. Al despertar, ja quasi havíem arribat a destinació, es pot dir que el viatge se’m va fer molt ràpid. Al arribar a Berlín era ja una mica tard i vaig buscar un hotel on passar aquesta primera nit. Com la meva decisió de venir aquí havia estat molt precipitada, no havia ni buscat hotel. Però ràpidament en vaig trobar un, del qual sols funcionava una petita part, i que rebia el nom d’Hotel Adlon. Era un hotel petit, perquè gran part d’ell havia estat destruït durant la Segona Guerra Mundial. Però a mi ja m’anava bé, de fet, sols necessitava l’hotel per a dormir-hi, i qualsevol cosa m’estava be.

Al dia següent, em vaig llevar i vaig anar cap a l’Ajuntament de Berlín, on m’havia informat que hi havia un registre amb els noms dels desapareguts durant la guerra. Primer vaig decidir buscar a les meves germanes. Jo ja no duia els cognoms dels meus pares, antigament em deia Axel Fürst, però des que després de la guerra no es va saber res d’ells, la meva família adoptiva que em va prendre com a fill propi, em va donar els seus cognoms, passant a ser Axel Collins.

Vaig trobar el nom de la Caroline i seguidament el de l’Adàlia, i al costat, l’adreça de casa seva, que era una de les coses més importants que buscava. Al ser tan petit quan vaig marxar d’Alemanya, no me’n recordava de l’adreça, tenia vagament el record de l’entrada de casa i de la meva habitació, però no sabia ni el nom del carrer ni cap altre detall. Per sort, la pastisseria era al costat de casa, per tant, ja tenia bastanta informació. 

Vaig agafar un taxi i li vaig donar al taxista l’adreça que havia trobat al registre. En aquell moment vaig començar a trobar útil el fet de parlar be l’alemany, cosa que a Londres mai havia tingut necessitat, perquè realment sols l’havia parlat a l’escola.

Un cop vaig arribar a la casa, aquesta em va transmetre una melancolia que mai abans havia notat. De cop i volta, em van passar imatges pel cap molt impactants, és cert que no pots arribar a estimar mai a les persones tant com les pots trobar a faltar. I va ser en aquell moment que em vaig adonar de que segurament ja no tornaria a veure els meus pares mai més.

La casa estava molt descuidada i em va donar la sensació de que res bo devia d’haver passat allà anys enrere.
TO BE CONTINUED...
 Comenta
 
Capítol 2 Enigma
La porta estava oberta i vaig decidir entrar-hi. Un cop a dins, em vaig dirigir a la que antigament havia estat la meva habitació. Tot i els anys que feia que no trepitjava la casa, en aquell moment sabia perfectament on estava cada habitació i cada racó que jo, de petit, havia explorat. Totes les estànces estaven completament desmoblades i destrossades. Però vaig seguir avançant, i vaig anar entrant a totes les altres habitacions. Tot estava en el mateix estat, però per sorpresa, a la dels pares hi vaig trobar una calaixera. Òbviament, la vaig examinar, em va semblar d'allò més curiós i, a l’últim calaix del moble, hi vaig trobar una capsa plena de fotos. El cor em va començar a bategar molt fort! No eren dues ni tres fotos, sinó que potser n’hi havia tres o quatre-centes. Examinant-les per sobre, em vaig adonar que totes elles seguien el mateix patró. Eren de primer pla, algunes de grup i altres d’individuals, però tota la gent que hi sortia, portava la mateixa roba. Em vaig quedar glaçat! Duien uns uniformes de ratlles, combinant ratlles fosques i ratlles més clares, com els que havia vist alguna vegada a la tele. També duien un número brodat a l’uniforme i darrere de la foto hi posava K.L. Auschwitz. Tothom feia molt mala cara, semblava que estaven malalts, i duien el cabell curt, molt curt.

Vaig continuar mirant, i al final si que vaig trobar una foto del pare i la mare. Com la resta de gent, ells també feien molt mala cara i duien el cabell curt i, de sobte, em va venir al cap la imatge del dia que se’ls van endur de casa i van tornar al cap d’uns dies amb el cap rapat. Vaig decidir endur-me la capsa, al cap i a la fi, era plena de pols, senyal que portava temps allà i que feia temps que ningú l’obria. I, a més a més, era de moment l’únic record que tenia d’ells i, encara que fos esgarrifós, era un record dels meus pares.

Vaig sortir de la casa i la veritat és que vaig reflexionar bastant sobre el tema. Ja tenia una alguna informació més dels pares, informació que no esperava trobar en aquella casa, però respecte a la Caroline i a l’Adàila, d’elles no en sabia res. Ara dubtava que a elles també les haguessin enviat a Londres, o a algun altre indret i que, per tant, els haguessin canviat el nom. Per un costat, elles no sortien a cap de les fotos que havia trobat, però això sols em deia que havia de començar de zero si volia trobar-les.

Vaig tornar a dinar a l’hotel i després em vaig vestir més elegant per anar a veure la Sarah, tal i com havíem quedat el dia abans a l’aeroport d’Hamburg. Però el meu cap no feia més que donar voltes i pensar constantment en les fotos que havia trobat; això em va deixar bastant impactat.

En arribar a la Plaça Central, vaig buscar la Sarah i ens vam trobar fàcilment. Ella anava ben mudada i, tot s’ha de dir, la noia era ben guapa! Era la típica anglesa amb els cabells rossos, primeta i la pell fina.

A part de tenir un físic ben atractiu, la seva intel·ligència cridava l’atenció. Ens vam saludar i vam anar a buscar una cafeteria on poder prendre alguna cosa calenta. Al seure, ella em va comentar que, per ser el seu primer dia a Berlín, havia trobat que era una ciutat molt acollidora i que la gent era molt simpàtica. També s’havia adonat que el seu alemany era bastant mediocre, d’això te n’adones quan et costa entendre’t amb la gent, i que necessitava aquesta estada per millorar l’idioma si volia tornar a Londres havent aprofitat el temps. Vam seguir parlant i al final va sortir el tema de la feina; jo li vaig explicar que era propietari d’una pastisseria a Londres, i que m’anava bastant bé pel fet de que estava ben ubicada i que això, en aquest negoci, és molt important. Ella em va dir que treballava a la Universitat de Londres, al Departament d’Història, i que estava estudiant com havia afectat la Segona Guerra Mundial aquí a Alemanya, i que aquesta també era una de les raons per les quals havia vingut. La veritat és que saber això, em va ajudar, i ara em sentia amb més confiança per explicar-li el perquè del meu viatge a Berlin. Per dates, la Segona Guerra Mundial coincidia amb el fet de que a les meves germanes i a mi ens fessin fora de Berlin! Com no tenia cap informació de la meva família, el meu punt de partida era Berlín. Era allà on havia de trobar, a poc a poc, la informació que em portés fins a tots ells. De totes maneres, vaig decidir esperar per dir-li, i vaig demanar de veure’ns un altre cop al dia següent, cosa que va acceptar. Ens vam acomiadar i vaig tornar a l’hotel.

Durant els meus anys a Londres, havia sentit a parlar de la guerra, la veia com si fos una cosa aliena a mi. M’havia adaptat tan bé a la vida anglesa i a la meva nova família, que el meu passat havia quedat totalment difuminat i no pensava massa en la meva anterior família. Però, estant ara a Berlín, la cosa canviava. Tenia un mal d’estómac constant que em preocupava. Al dia següent, vaig anar a una biblioteca a buscar-hi informació, especialment sobre el nom que havia trobat en els uniformes de la gent de les fotos “K. L. Auschwitz” i la vaig trobar. Auschwitz es tractava d’un centre de concentració i d’exterminació situat a Polònia on, durant la Segona Guerra Mundial, es van cremar milions de persones, de les quals el noranta per cent eren jueves. Al llegir això, em vaig posar a plorar. Em resistia a pensar que els meus pares haguessin anat a parar a aquell infern, però la realitat em mostrava el contrari. Em va quedar clar que els meus pares, pel simple fet de ser jueus, podien haver mort d’aquella forma tan cruel i, com ells, moltes altres famílies. Quan les meves germanes i jo érem petites, ja ens van fer veure que el ser jueus comportava un seguit de conseqüències en aquella època, però no m’imaginava que la cosa arribés fins a aquest punt.

Aquella tarda vaig decidir explicar-ho a la Sarah. Em sentia molt sol i necessitava ajuda. Ella va quedar molt parada i molt impressionada de la història. Arran d’això, vam decidir que tots dos ens ajudaríem mútuament; ella m’explicaria el que sabia de la guerra i de com trobar les meves germanes, mentre que jo la podia ajudar a millorar el seu alemany.
 Comenta
 
Capítol 3
Ens vam veure sovint i, sovint també ella m’anava explicant els seus projectes. Un dia parlant altre vegada del tema de les meves germanes,li vaig comentar que estava frustat de no haver-me’n sortit després de tants esforços. No disposava de cap fotografia d’elles, però podia descriure-les o intentar-ho si més no, basant-me en els meus records. Em sentia molt  estúpid en no haver pensat que, com m’havia passat a mi mateix, en ser adoptat a Anglaterra, possiblement a elles també els haguéssin canviat el nom i que…

De sobte la Sarah em va interrompre, va mirar-me amb cara de sorpresa i va dir “però qui t’ha dit que que necessitem els seus noms actuyalks per trobar-les?. Tothom, per molt que canvïi de nacionalitat i identitat, segueix lligat a la seva antiga identitat antiga d’alguna manera!” 

Em va explicar que ella podia extreure tota la informació neccesària sobre elles, que sol necesitava temps per a fer-ho i que demà li ensenyés tot el que tenia sobre elles. 

Al sentir això vaig somriure: podria trobar a les meves germanes, i res em podia fer més feliç. I bé, de l’emoció, tenia ganes d’abraçar-la, i així vaig fer…al fer-ho em vaig preguntar que devia estar  pensant ella, però això era lo de menys..Li vaig comentar que tot i que avui no haguessim pogut aprofundir en les classes d’Alemany, al dia següent ho faríem, i aprofitariem la resta del dia per acabar de mirar la informació. Després d’això ens vam acomiadar i vaig marxar direcció a l’hotel.

Aquella nit va costar-me molt dormir, tenia massa coses al cap,: - seria possible trobar a les meves germanes? Que hauria pensat la Sarah de l’abraçada que sense pensar li havia fet? Hauria d’haver-li comentat que només era per agraïr-li l’ajuda? Era cert que només era per agraïr-li la ajuda, o realment començava a agradar-me més del que ja ho feia? - Amb totes aquestes preguntes al cap i ja passades les 3 de la matinada, em vaig adormir.

Va començar el dia. Era curiós, tenia ganes de tornar-la a veure-la, els motius eren que ella em facilitava la busqueda de les meves germanes i alhora no me la treia del cap.Em vaig arreglar i vaig buscar un paperot on m’havia escrit l’adreça d’on ella s’allotjava i m’hi vaig posar en camí.

 Al arribar-hi estic estava més nerviós que mai, vaig pujar cap a la seva habitació, on haviem quedat  i a l’entrar em va obrir la porta un home, d’uns 25 anys, molt ben plantat i físicament agraciat.El primer que em va venir al cap va ser que havia estat la dona de recepció que  s’havia confós i que aquella no era la habitació de la Sarah.Aleshores la meva primera reacció va ser dir-li a l’home : ‘’- pe..pe...perdó, ha sigut un mal entès, la dona de recepció m’ha donat aquest número d’habitació i jo venia buscant a una Sarah’’ i es llavors quan vaig  sentir, de dins de la habitació, una veu de noia que va dir ‘’- Sí, sóc aquí, un moment Axel que em vesteixo i surto. ‘’Just en aquell moment vaig sentir un buit al cor, molt semblant al que vaig sentir quan vaig separar-me dels meus pares per marxar a Londres, havia establit sense donar-me compte un vincle tant important amb aquesta noia, que sense donar-me compte, fa que se’m treguin les ganes de tot? ‘’ -T’espero a baix….’’ Va ser el primer que se’m va acudir dir. La vaig esperar a baix.Un cop ella va baixar, la vaig veure molt contenta, amb un somriure a la cara.Portava un munt de papers i llibres tot junt, em va dir que de la Biblioteca havía aconseguit aquelles llistes, on havia trobar que s’havia passat part de la nit buscan’t-ho i que no m’espantes que normalment mai no es llevava tant tard. No em va comentar res del xicot que estava a la seva habitació, potser volia que ho interpretes tot jo, i bé, doncs així faig.

Vam mirar la informació durant una estona i vam trobar que el lloc de residència actual de les meves germanes era Londres. Molt content de saber que elles eren tan aprop meu,vaig agraïr a la Sarah tota la infomació, ajuda i companyia que m’havia donat durant aquella estada a Berlín i vaig tornar-me’n cap a l’hotel una mica trist. Vaig recollir totes les meves pertinences, i agafar el primer tren direcció a l’aeroport i d’allà me’n vaig tornar cap a Londres.

Marxava de Berlín amb una petita aventura dins la maleta. Me´n tornava a casa  amb més informació de la que tenia abans de venir i amb les coses més clares, cosa imprescindible. Amb informació sobre la meva família i amb el que necessitava per a buscar a les meves germanes,ara sol quedava arribar a Londres i allà trobar-les.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]