Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



guillem bru ribera
Elx
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 L'Alícia
L’ALÍCIA (CAPÍTOL 1)

Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.
Ja estava acostumat a aquestos marejos quan l’avió aterrava, degut al canvi de pressió. Era una sensació desagradable que em tocava viure l’últim dijous de cada mes, que era quan jo anava a visitar a ma filla, l’Alícia. La seva mare i jo ens havíem conegut quan treballàvem a la mateixa empresa, i ella era l’enviada d’Alemanya a Barcelona, que era on jo treballava. Vam eixir junts uns 4 mesos, però ella va ser destinada a un altre joc i vam decidir acabar amb la nostra relació. El que jo no m’esperava era que al cap de 2 mesos rebés un correu en què m’explicava que estava embarassada.

Vaig agafar un taxi cap a l’hotel, i vaig cridar a l’Alícia per dir-li que ja havia arribat. L’entusiasme amb què em parlava per telèfon era encantador. Vam quedar en que la recolliria a les 11 del matí per anar-nos a fer una volta i així començar el nostre cap de setmana. L’últim divendres de cada mes es saltava el col•legi per vindre amb mi, i encara que a la seva mare no li feia gens de gràcia, la vam aconseguir convèncer.

Els meus viatges a Alemanya eren freqüents des que a l’Alícia li van detectar la leucèmia. Aquesta notícia va ser una de les més dures de la meva vida. Van detectar-li aquesta malaltia quan tenia 5 anys, i recordo el meu enuig. Estava enutjat amb la vida, amb la mala sort i inclòs amb els metges. Era una manera de culpar a algú o alguna cosa de la desgràcia de ma filla, ja que és una malaltia que afecta a 4 de cada 100.000 xiquets menors de 15 anys en un 1 any. No obstant, encara que aquesta notcia em va afectar profundament, l’única persona que va ser capaç d’animar-me va ser l’Alícia. Resulta irònic.

En arribar a l’hotel vaig tombar-me al llit a veure la televisió, i encara que no entenia res, el so de la televisió em feia l’acompanyament que necessitava.

Vaig arribar replegar a l’Alícia i ella, tan somrient com sempre, ja n’estava preparada per anar d’aventures amb el pare.”Ens anem a descobrir món”, és el que deia sempre.
Encara que ja m’hauria d’haver acostumat, veure-la amb el mocador al cap amb set anys em trencava el cor. Penses que sofreix, però quan passes temps amb ella te n’adones que no li importa, inclòs diu que és un mocador màgic, que fa que tingui poders màgics.

Vam decidir anar a la fira, on ja havíem estat feia dos mesos, encara que no havíem pujat a cap atracció perquè anàvem amb presa. De manera que li vaig prometre tornar.
L’entusiasme amb què mirava les atraccions feia notar que no freqüentava estos llocs. Ni a la seva mare ni a mi ens entusiasmaven eixos llocs. Jo fins i tot podria dir que els tenia por.
-Pare! Anem allà!
-A on?- li vaig preguntar.
-A la muntanya russa! Les he vistes a les pel•lícules, són flipants!- va dir ella entusiasmada.
Jo, en veure aquella gegant obra de l’enginyeria vaig sentir un mareig semblant al que pateixo quan l’avió aterra.
-Estàs segura?- vaig preguntar-li a veure si canviava d’opinió.
-Seguríssima! – va dir.
Amb molta por, vaig aproximar-me a la muntanya russa amb Alícia, i vam demanar-li dos tiquets. El firaire ens va acompanyar fins al nostre cotxe. Ens vam seure i ens va posar els cinturons de seguretat. He de confessar que estava molt espantat, fins i tot tremolant.
El cotxe va començar a moure’s. L’Alícia cridava d’emoció, i jo cridava de por. El cotxe va ascendir per una via, i quan va agafar la suficient altura, va caure a tota velocitat. Ambdós cridàvem d’emoció, era un sensació de adrenalina total. El cotxe va tornar a pujar i baixar moltes vegades, i quan arribàvem a l’última elevació els dos estàvem tremolant, ja que era la més alta de totes. Vam arribar fins a dalt i, amb el cor en la boca, vam caure. Jo vaig començar a cridar i a riure, però em vaig assabentar que l’Alícia no reia ni cridava, n’estava callada.
Jo vaig mirar-la per veure què li passava. Ella mirava cap enrere, com buscant alguna cosa. En eixe moment em vaig adonar que se li havia volat el mocador del cap, i ella l’estava buscant amb la mirada.
L’atracció va acabar, i quan el firaire anava a llevar-nos els cinturons, es va quedar parat mirant l’Alícia. Ella mirava cap al terra. En eixir del cotxe la gent que estava fent cua es quedava mirant-la, estranyats de veure una xiqueta sense cabells al cap. Jo observava com els ulls de ma filla s’entristien davant la mirada de la gent.
Vam anar darrere de l’atracció per buscar el mocador i, en assegurar-se que ningú la veia, va abraçar-me i va trencar a plorar. Encara que pareix mentida, feia temps que no veia a ma filla plorar. Ella sempre es qui anima, qui somriure, la més adulta de nosaltres dos...
-Ei! Alícia! No plores dona.- vaig intentar consolar-la- Te’n recordes que el teu mocador era un mocador màgic?
-No és màgic...- va dir.
-Com que no? Si ho és! I saps perquè és màgic?
-No- va contestar tímidament.
-Doncs, tu no has vist als mags a la televisió? No t’has adonat que sempre fan màgia amb mocadors? Això es perquè tots els mocador són màgics, el que passa es que no tot el món sap fer màgia.
-Tu podries fer màgia amb el meu mocador?- va preguntar tímidament.
-No, jo no sóc mag.- vaig riure- Però si et pareix demà a la nit podem anar a veure un espectacle. Així oblidarem aquesta escena.
-Quan ix el teu avió?- va preguntar-me.
- El diumenge pel matí. Així podem acomiadar el nostre cap de setmana!
Ambdós vam somriure en símbol d’assentiment. Seguidament es va posar el mocador i vam anar a menjar a un restaurant català que hi havia a la ciutat. Havia estat fundat per una família que havia emigrat a Alemanya als anys noranta. Era un dels nostres llocs favorits.
Els dos demanàvem canelons, que era el nostre plat favorit. Després d’un menjar excel•lent, com sempre, vam anar a l’hotel a descansar.
La resta del dia Alícia va estar pensant en l’actuació de màgia que anàvem a veure al dia següent. No volia esperar més, estava impacient. Allò del mocador li va agradar i, si sóc sincer, a mi també em feia emoció anar a un espectacle d’aquest tipus.
Vam dinar a una hamburgueseria i vam planificar que fer a l’endemà. Jo ja sabia que Alícia s’aixecaria tard, ja que els divendres no parem de caminar i gastem tota l’energia. De mode que vam quedar en menjar al restaurant de l’hotel, fer un passeig pel parc més pròxim i anar a la funció, que començava a les 7 de la vesprada.
Així, havent aclarit els nostres plans, vam dirigir-nos cap a l’hotel, on vam quedar-nos dormint de seguida.
Vaig escoltar de fons un soroll. L’Alícia no hi era al meu costat. Una llum eixia de la porta entreoberta del servei de manera que vaig anar a veure si es trobava bé. Vaig trobar-la mirant-se a l’espill, sense el mocador al cap, amb els ulls plorosos.
-Per què a mi, pare?- va preguntar-me.
Jo vaig romandre en silenci, mirant-la, amb el cor destrossat.
-La gent de la fira... em mirava perquè era diferent. Perquè no en tinc cabells. El meu mocador és el meu cabell. Per això es màgic.
-Alícia...- vaig quedar-me sense paraules.
-Demà vorem al mag com utilitza el seu mocador per fer màgia. De segur que no pot convertir-los en cabells.- va dir l’Alícia amb una somriure a la cara.
-Anem a dormir, que son les quatre de la matinada.- vaig dir-li amb un somriure.
Aquell dissabte va ser plenament relaxant: no vam matinar; ens vam aixecar tard; no vam anar estressats...
Quan ja havíem menjat i estàvem passejant pel parc, vaig observar com els xiquets jugaven, feliços, sense cap tipus de preocupació, i vaig entendre que, tot i els problemes, els xiquets veuen la vida amb altres ulls, amb ulls d’alegria. Es per això que l’Alícia somriu sempre, perquè sap gaudir de la vida tot i que aquesta es porti malament amb ella. Eixa és la màgia de la infantessa.
-Pare! Que no arribem!
-Ostres! - Vaig dir sobresaltat- Anem corrent!
Vam arribar quasi a l’hora. La funció era d’un mag que havia buscat per Internet, “Die Magie der Taschentücher“, que significava “La Màgia dels Mocadors“.
Vam entrar a una petita sala, condicionada amb cadires i un petit escenari. Vam agafar lloc a la segona filera, per no perdre ni detall. Encara record com li brillaven els ulls a l’Alícia.
Va aparèixer per la porta un home alt, ros, i vestit amb gavardina. Va posar-se davant el micròfon i va dir alguna cosa. La gent va començar a riure, inclòs Alícia. Jo vaig esperar a que comencés amb els trucs de màgia, ja que jo no sé alemany. No obstant van passar 10 minuts i no va fer cap truc de màgia. De sobte, va traure un maletí, del qual va a traure un mocador, el va mirar, i va començar a parlar de nou. La gent reia sense parar, inclòs ma filla, i jo n’estava sense entendre una paraula.
-Chss! Alícia, de què parla?- vaig preguntar-li xiuxiuejant-li.
- Del lloc on va aconseguir eixe mocador- va dir-me en veu baixa.
Jo vaig pensar que era una mena d’introducció, però el temps passava. La gent continuava rient sense parar. De sobte trau un altre mocador.
-Chss! Alícia, quan va a començar amb la màgia?
-Pare, crec que no es màgia.- va riure- Es un d’eixos espectacles en que un parla i els demes es riuen.
Vaig anar corrent a buscar la pagina d’Internet de on havia encontrat l’espectacle, i en descripció posava: “monòleg”.
Clar, jo hi havia buscat a Internet alguns espectacles a la ciutat amb les paraules “màgia amb mocadors”, i havia trobat això.
Em vaig sentir molt malament, però escoltar les rialles de l’Alícia em va fer adonar-me que li havia agradat.
En acabar la funció l’Alícia va eixir rient-se sense parar, recordant les paraules del còmic. A la porta del local hi era la seva mare.
-Mare!- va anar corrent a abraçar-la- què fas ací?
- El teu pare m’ha enviat un missatge perquè vingués a recollir-te, perquè demà ha de sortir molt prompte- va explicar-li la mare.
Alícia em va mirar i va abraçar-me.
-Fins dintre d’un mes.- va dir.
-Fins dintre d’un mes.- vaig dir.
 Comenta
 
Capítol 2 L'Alícia
L’ALÍCIA (CAPÍTOL 2)
El viatge em va semblar curt. Sempre que estic a l’avió una sensació de somni m’envaeix, això fa que m’adormi de seguida i desperti a l’aeroport. Vaig romandre esperant a veure si l’equipatge apareixia per la cinta transportadora. Van passar 20 minuts i ja no quedaven més maletes. Vaig preguntar a la gent de l’aeroport per la meva maleta, i em van dir que si no havia eixit ja és que havia estat perduda. Vaig, doncs, posar una queixa, i em van dir que ja m’avisarien en tindre notícies.
Vaig agafar un dels taxis de l’entrada cap al mateix hotel en què hi havia estat l’ultima vegada. En el camí, vaig cridar l’Alícia, per dir-li que ja hi era a Alemanya. Vam estar parlant una bona estona, i vam quedar en que la recolliria al dia següent, divendres, de matí.
Quan vaig arribar a l’habitació de l’hotel, un missatge de la companyia amb la qual havia viatjat em va arribar, hi deia: “Hem tingut un problema amb el seu equipatge i ha acabat a Rússia. Intentarem recuperar-lo en el menor temps possible, si no ho aconseguim la companyia l’indemnitzarà. Li preguem que ens disculpi. Gràcies.”
Vaig riure lleugerament i em vaig gitar, amb la camisa i els texans, doncs no tenia el pijama, era a la maleta
Vaig arribar tard a arreplegar l’Alícia. Ella i la seva mare hi eren a un parc. Ella jugava, de manera que no va veure que havia arribat. Vaig saludar sa mare.
-Bon dia!- vaig dir-li jo amb un to alegre per tal que no es cabregi.
-Uy! Quin ensurt! Ja pensava que no venies.- em va dir ella.
-M’he adormit.-vaig dir-li amb un somriure.
Quan em dirigia cap Alícia la seva mare em va agafar pel braç i em va dir que Alícia havia tingut unes sessions de quimioteràpia aquesta setmana, i que no pensava que estigués amb forces suficients de suportar un cap de setmana molt enèrgic.
Jo vaig dir-li que no passava res, que aniríem amb cura.
Ella em va veure de seguida i va vindre corrent a donar-me una abraçada. Va dir-me amb un somriure:
-Anem d’aventures pare!
Jo vaig veure de seguida que estava pàl•lida i tenia unes ulleres molt marcades. No obstant, el seu somriure eclipsava tot el mal.
Ens vam acomiadar de sa mare i vam anar cap a la zona més turística i més antiga de la ciutat. Vam passejar per aquells carrers estrets i antics, fins que vam parar a menjar en un bufet lliure. No sabíem què demanar fins que vam veure uns grans trossos de carn. Com que havia de cuinar-los, vam anar a la zona on el xef preparava el menjar. Va ser un espectacle! Va posar la carn al foc, mentre preparava unes espècies, tallant a trossets petits de tot tipus de plantes, que després tirava sobre el tros de carn. Tant Alícia com jo miràvem meravellats como feia el seu treball, fins que l’Alícia em va dir:
-Pare, hem de cuinar.
Jo vaig riure i vaig assentir, i vam anar a una taula per menjar. I hi ha que dir que la carn estava boníssima. Vam, doncs, acabar de menjar i vam anar cap a l’hotel, ja que jo hi estava cansat del viatge, i encara que l’Alícia no hi volia, vaig convèncer-la.
Va despertar-me a les quatre de la vesprada dient-me que ja era hora, que tenia ganes de fer coses. Vam discutir què fer, i finalment vam decidir anar al cinema. Realment havíem fet tantes coses totes les vegades que havia vingut que ens havíem quedat sense idees.
Vaig deixar que Alícia triés la pel•lícula. Total, jo no m’anava a assabentar de res. Havia intentat aprendre l’idioma moltes vegades, no us penseu que no, però això no era per a mi. Era un idioma com a poc estrany.
Va escollir una de dibuixos animats. Vam comprar unes crispetes i jo vaig demanar una cervesa, encara que no em van deixar. Tenen una política molt estricta en quest país sobre les begudes alcohòliques.
Seré sincer, em vaig adormir. Dibuixos animats en alemany? Això era més avorrit que el debat de l’estat de la nació. Em va despertar Alícia rient-se, dient-me que ja s’havia acabat la pel•lícula. Vam dinar a un Burger King i vam anar directament a l’hotel.
En el trajecte a casa vam estar parlant i Alícia em va dir que sa mare aniria l’endemà a una festa d’empresa a un camp als afores. Jo li vaig proposar que si li demanava les claus a sa mare i anàvem a casa per cuinar, tal com havíem vist al cuiner del restaurant eixe migdia.
-Molt bona idea!- em va dir amb entusiasme.
-Doncs ara la truco i li demani permís.- vaig respondre.
No va ser difícil convèncer-la, no vaig tindre ni que dir-li per a què volíem la casa. I, doncs, ja amb els plans fets per al dissabte, vam anar a dormir.
Ens vam despertar prompte i vam anar cap a la casa. La mare ja se anava quan arribàvem. Ens va donar les claus i vam anar a comprar allò que ens feia falta per a cuinar el rostit de pollastre que havíem pensat.
Vam comprar coses puntuals, ja que moltes de les coses necessàries les tenien en casa.
Vam posar-nos, doncs, mans a l’obra. Jo vaig posar-me a pelar les patates, i Alícia en veure’m va voler fer-ho. A mi em va vindre bé ja que jo havia de preparar el pollastre. Doncs cadascun ens vam posar a la nostra feina.
-Ai!- va cridar Alícia.
Vaig anar a veure que li havia passat, però no era res, a soles s’havia tallat el dit amb el pela patates, però la ferida no era gran. Vaig posar-li aigua a la ferida, i vaig desinfectar-la, però no parava de sagnar. Alícia es queixava i n’estava molt espantada, ja que com a qualsevol no li agradava la sang. Vaig posar-li una tireta però seguia sagnant.
Aleshores vaig recordar una cosa, una cosa que em va aturar el cor. Les persones amb leucèmia, com Alícia, tenen falta de plaquetes en la sang, el que provoca hemorràgies en cas de ferides. La ferida no era gran, com ja he dit, però tampoc era molt xicoteta, de manera que no sabia com actuar.
Alícia, que havia vist en la meva cara un gest de preocupació, es va espantar cada vegada més. I jo, amb tota la por del mon, la vaig agafar i vam anar a l’hospital, encara que ella no volia. Mentre demanava el taxi, vaig pensar que no tenia res per a que fora atesa a l’hospital, ni targeta mèdica ni documentació d’Alícia. Aleshores vaig trucar a sa mare i, encara que vaig intentar tranquil•litzar-la, es va posar molt nerviosa. Vam quedar en que ella passaria per casa a agafar tot el necessari, mentre jo l’esperaria a l’hospital.
En arribar a l’hospital va ser encara més difícil. Jo, com que no parlava alemany, no sabia com dir-li al personal sanitari què succeïa, perquè ells solament veien a una xiqueta amb un tallet. Alícia n’estava tan nerviosa que no podia traduir-me. Jo intentava cridant que m’entenguessin, però no hi havia manera, em deien per senyes que em posés a la cola. Gracies a Deu havia un infermer espanyol, de Girona, que en escoltar els meus crits va intervenir i em va ajudar. Vaig explicar-li el que passava. De seguida ens van portar a una sala i van tombar a Alícia en un llit. L’infermer em va dir que anaven a cosir, que no havia una altra forma de tallar l’hemorràgia. Alícia em mirava amb cara de por, jo la intentava tranquil•litzar amb un somriure. Jo vaig havia d’eixir, ja que no podia estar allí. Quan eixia vaig veure entrar a sa mare, la qual venia amb documents a la mà. Va vindre cap a mi.
-No et vaig dir que portares cura aquest cap de setmana!- em va dir molt enfadada.
-No passa rés, està bé.-vaig dir-li per tranquil•litzar-la, encara que això era difícil.
Em va mirar amb cara d’odi i es va posar a parlar amb les persones que havien a recepció. Em vaig seure a la sala d’espera. Als deu minuts Alícia va eixir amb el dit embenat i amb els ulls amb marques d’haver plorat, cosa que contrastava molt amb la seva pàl•lida pell.
Vam estar parlant amb ella i quan la seva mare va acabar els temes burocràtics, vam eixir. La seva mare va dir:
-Acomiada’t del teu pare que nosaltres ja ens anem cap a casa i ell a l’hotel.
Jo vaig mirar-la. Un sentiment de culpabilitat m’envaïa.
-Escolta Alícia, perdona’m, em sento molt malament...-vaig dir-li per disculpar-me.
-No pare, no es culpa teva.- em va dir mentre somreia.
Jo vaig somriure mentre una llàgrima em queia de l’ull. Ella em va mirar i em va abraçar.
-Ja estic impacient perquè passi un mes.- em va dir a l’orella.
-En un més estaré ací,- vaig dir- però ja no cuinem més.
Els dos vam somriure i ens vam acomiadar definitivament amb una altra abraçada.
Eixa nit no vaig dormir. Sentia que eixe cap de setmana n’havia sigut horrible, que no havia estat a l’alçada de cuidar-la. Va ser una nit molt amarga.
Em dirigia ja a l’aeroport quan em va sonar el mòbil. Vaig agafar-lo. Era l’Alícia, que volia desitjar-me un feliç viatge. I la veritat és que aquesta trucada em va pujar la moral, em va animar, i vaig agafar l’avió esperant tornar prompte.
 Comenta
 
Capítol 3 L'Alícia
L’ALÍCIA (CAPÍTOL 3)

 

Dilluns va ser un dia trist, a la feina no em concentrava pensant que havia descuidat el meu deure, sobretot perquè Alícia es trobava feble. Vaig acabar aviat perquè m'havien avisat que la maleta havia aparegut, de camí a l'aeroport vaig rebre una trucada de la mare d'Alícia. La nena estava reaccionant malament a l'últim tractament.

-Algú va agafar aquesta maleta a Hamburg creient que era la seva, doncs era idèntica, però la seva es va quedar a Barcelona per un error de la secció d'equipatges. . - M'explicava una encarregada de l'aeroport amablement.- Després la maleta va viatjar amb el seu fals amo cap a Moscou, on aquest resideix. Quan la va obrir es va adonar de l'equivocació.

-Moltes Gràcies, no importa com ha succeït, l'han recuperat i això és suficient. A més, demà he de sortir de nou cap a Hamburg i després de tot ja no he de fer la maleta. - Li vaig aclarir.

-Prengui, això és per a vostè, venia al costat de la maleta. Probablement sigui una nota de disculpa del senyor de Moscou. -em va dir l'empleada lliurant un sobre tancat.

-És per a mi segur? -vaig dir perplex.

-Sí, segur. Si es fixa, en la part de darrere porta una anotació. Encara que està escrit en ciríl·lic, l'hem traduït i diu: "Lliurar a l'amo de la maleta extraviada" -em va confirmar amb rotunditat.

Vaig tornar a Barcelona. Tenia la sensació que sota els meus peus s'obria una trapa i sota ella hi havia un món tenebrós de colobres, rates i crits de terror. Un món al qual després de set anys me acostava de nou.

L'organisme d'Alicia durant aquest temps no havia aconseguit eliminar totalment les cèl·lules leucèmiques i ara la malaltia tornava en la seva forma més aguda. Calia trobar en els pròxims dies un donant compatible que permetés refer un trasplantament de medul·la òssia. Ella no tenia germans i calia mirar entre donants aliens. Dimarts vaig sortir cap Hamburg malgrat les objeccions de la seva mare, que creia que l’Alícia s'alarmaria en veure’m.

- La nostra filla és intel·ligent i després de tots aquests anys de malaltia probablement sap millor que nosaltres quina és la seva gravetat -li vaig dir.

Quan vaig arribar, vaig anar directament a l’hospital, i en entrar a veure-la em va rebre amb un gran somriure que transmetia també complicitat. Sí que era una noia intel·ligent i valenta. Vam parlar durant una bona estona i curiosament va desaparèixer el meu malestar. Cada dia fèiem plans per al futur, cosa que ens animava a tots dos.

-Encara que sento por, també comprenc la situació. Em sento estimada per vosaltres i això em dóna forces i estic segura que sortiré d'aquesta -em va dir i, somrient va afegir - La màgia dels mocadors.-

Durant la setmana següent el seu estat es va agreujar i dia a dia desapareixien les possibilitats de trobar un donant que tingués el suficient nombre d'antígens compatibles. Tot s'accelerava, i en la seva mare i en mi van aparèixer símptomes evidents d'estrès. Anàvem histèrics d'un lloc a un altre, fent trucades i buscant informació sobre centres de donants de tot el món.

Un dia que Alícia es trobava una miqueta pitjor que de costum, em va acudir una idea.

-Mira Alicia, aquest sobre forma part d'una bonica història.-li vaig dir amb intenció que sortís de si mateixa.

-Pertany al senyor que va agafar per error la maleta perduda. És rus, per això és tan estranya l'escriptura del sobre, gairebé tan estranya com  l’alemany.- vaig riure lleugerament mentre posava el sobre en les seves mans.

-Però, no l’has obert encara?- em va dir reganyant-me.

-No, per a què? No entendré res.

-Però i si és ric i t'ha regalat un cotxe esportiu, o una avioneta? - Va dir ja una mica més alegre davant la perspectiva d'una aventura.

-No crec que algú tan ric porti una maleta com la meva.

-Doncs, pot ser que hi ha rics que es conformin amb alguna cosa perquè simplement és útil -va afirmar Alícia amb aire de saviesa.

-Doncs, més aviat no.- vaig dir.

-Bé, perquè no fem una cosa? Primer  l’obrim i veiem què conté, després decidirem que fer. Ràpid, porta alguna cosa per obrir-lo! - Va exclamar entusiasmada.

-D'acord, D'acord. Primer l'obrim i després ho decidim.- això ho vaig dir mentre sentia que havia estat una bona idea això del sobre. Alícia n’estava contenta.

 

 

Vaig demanar unes tisores a una infermera i encara que al principi vaig pensar deixar que ella l’obrís, el record de l'experiència a la cuina em va dissuadir immediatament.

Inesperadament el sobre contenia dues fotografies: una d’una nena d'edat aproximada a la d'Alicia i sorprenentment semblant,  que portava un mocador al cap i a la cara els altres signes del càncer. L'altra era una foto d'Alicia que jo portava sempre a la maleta i que vaig pensar que havia extraviat en algun moment. Al costat de les fotos hi havia una carta escrita també en ciríl·lic.

 -Però això què vol dir? -vaig dir involuntàriament.

-Uauh ...- Va exclamar Alícia - sóc jo pare! Però aquesta no és la foto que tu portes sempre a la maleta ...? Llavors aquest senyor l'ha agafat i te l'ha enviat juntament amb una altra d'una persona semblant a mi. Però per què pare?

-No sé.- vaig dir pensatiu -no li trobo sentit.

-Bé, ja sé que farem- va dir Alícia, ja plenament atrapada en l’aventura-  la mare té una amiga que és amiga d'una dona russa, que viu aquí a Hamburg ja fa uns quants anys. Li direm a la mare que s'encarregui de traduir la carta, però amb rapidesa, que el temps és or.

La mare d'Alicia es va moure amb rapidesa, perquè també va observar que la nena se sentia millor amb aquest assumpte. L'endemà teníem a les nostres mans una traducció impecable de la carta, però a l'alemany.

-Us la llegiré jo, no et preocupis.- va dir la seva mare.

 

La nota deia:

Estimat amic, quan vaig obrir la seva maleta vaig veure la foto d'una nena sorprenentment semblant a la meva filla, però més sorpresa em va causar que aquesta nena també patís càncer, com la meva. A la companyia aèria no em podien donar cap tipus d'informació sobre vostè, així que tot el que sé és que és un home, per la seva roba, que resideix a Barcelona, ​​per algun bitllet de metro i que probablement és el pare de la nena de la foto, això només ho intueixo. Li demano disculpes per agafar la seva foto, però necessitava que vostè compartís la impressió que em va causar aquesta similitud entre la seva filla i la meva.

 

 

Li explicaré una cosa: la meva filla va emmalaltir de leucèmia als 8 anys, va lluitar durament contra el càncer durant molt de temps i després d'anys de control de la malaltia i, quan ja semblava que remetia, de sobte, un dia fa dos anys,  va agreujar. Busquem per cel i terra donants de medul·la òssia, però les característiques requerides eren massa especials. Ningú va aparèixer. Quan tot semblava perdut va aparèixer un donant anònim que era compatible. En poques setmanes la meva filla es va recuperar i ara està completament curada sense cap rastre de la malaltia. Per a mi no hi haurà mai res que pugui semblar ni remotament a la profunda alegria que sentim la seva mare i jo.

M'agradaria que vostè m'expliqués la seva història i, espero que també hagi acabat bé. Li envio el meu correu i el meu telèfon.

Una salutació.

 

-Pare, hem d’escriure ràpidament. Aquest home s'ha portat bé i ha patit molt, mereix una contestació.- va dir Alícia.

-D'acord, li escriurem alguna cosa immediatament, i que la teva mare s'encarregui de la traducció abans d'enviar-lo. ¿Què li diem, se't passa alguna cosa pel cap?

-Mira, li direm que ... que ens alegrem molt de que la seva filla estigui bé, que nosaltres això ho entenem per què sabem com és de dur. I que a nosaltres no ens va tan bé però seguim lluitant. Què més pare? – va preguntar-me amb entusiasme.

 -Doncs, no sé... podem afegir que tu et dius Alícia i que si la seva filla no li serveix ja el mocador te’l podria prestar, perquè a nosaltres els mocadors ens semblen màgics i podria portar-nos sort. Què et sembla?

-Sí, es una bona idea- va dir Alícia.

La seva mare havia enviat el text ja traduït a l'adreça de l'amable senyor rus. Aquest ens va contestar després d'uns minuts, el seu correu deia:

Estimat amic, gràcies per contestar la meva carta. Entenc que la seva filla no està bé i que necessita ajuda. Hi ha possibilitats que trobi un donant? El mocador per Alicia sortirà aquesta mateixa tarda en un enviament urgent. Digui’m una adreça.

Una salutació.

 

Aquest últim correu no el va veure Alícia. Al següent dia tindria el seu mocador màgic, això era important.

Li vam dir vam explicar al senyor la dificultat extrema en què es trobava la nena, que ja era pràcticament impossible trobar ningú i que la seva mare i jo estàvem demolits.

Sorprenentment el senyor ja no va contestar a aquest últim correu, però el mocador sí va arribar, puntual. Era un petit mocador de seda magnífic, una veritable obra d'art. Alícia se’l va posar immediatament i, semblava radiant i feliç, tan feliç com era abans de la recaiguda.

-Mare, em fa l'efecte que això de que els mocadors són màgics no és cap tonteria, em sento millor, de veritat.- va dir-li Alícia a sa mare.

La seva mare i jo ens vam mirar forçant un somriure. Aquell matí el doctor que portava la malaltia de la nena ens va dir que hi havia ja poques esperances, el temps s'acabava.

Vam sortir al passadís i ens vam subjectar mútuament mentre intentàvem allunyar-nos perquè l’Alícia no escoltes el nostre plor.

Vam eixir a una terrassa. Va sonar el meu telèfon. No vaig entendre el que em deien i li’l vaig passar a la mare d'Alicia. Era el senyor rus que, en un rudimentari alemany, deia que es trobava a l'hospital on estàvem nosaltres i volia veure'ns. Estava a la recepció.

Vam baixar i ens vam trobar al senyor, que estava amb la seva dona i la seva filla. Aquesta era realment semblant a Alicia, podien passar per germanes perfectament. L'home va preguntar per Alicia i quan li vam dir que no quedava molt per fer, ens va explicar amb molta serietat que havien vingut des de Moscou sol per una raó: que li fessin una analítica a la seva filla, que s’anomenava Asya, perquè comprovaren si les seves cèl·lules eren compatibles amb les d'Alicia. L’home deia que no estava disposat a renunciar a aquest intent i que encara que semblés absurd, ell sentia profundament el deure de fer-ho.

La seva mare i jo ens vam mirar.

-Res es perd si ho intentem. Avisarem al doctor.-va dir la mare d’Alícia.

 

Unes setmanes més tard Alícia va conèixer l’Asya.

-Alicia, aquesta és Asya, la nena que ha donat la medul·la òssia que t'han trasplantat.- va dir la mare d’Alícia.

-És molt guapa.- va dir Alícia somrient. -Saps que m'has salvat la vida Asya?

-Sí, ho sé.- Li va contestar tímidament Asya - I m’alegra. Algú a qui mai coneixeré també  em va salvar la vida.

-Sempre creuré en la màgia dels mocadors.- va dir Alicia.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]