Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



marcomarina
Elx
 
Inici: El somni

Capítol 1 La meua vida en colors.
No fa molt de temps, mentre que estava a la presó (no a causa de cap delicte que els meus perseguidors envejosos podrien haver conegut en la meva contra, com es va demostrar posteriorment, és clar, per a la seva vergonya, sinó únicament per l'antipatia que tenien cap a mi o, potser, per algun secret judici de Déu), un divendres, al voltant de la mitjanit, mentre estudiava a l'habitació on tenia l'hàbit de gastar el meu temps, que és testimoni de la meva ment inquieta, vaig ser assaltat per un fort desig de dormir; però em vaig aixecar i vaig començar a caminar una mica per l'habitació. No obstant això, vençut pel somni, vaig haver de seure al llit i immediatament, sense despullar-me, em vaig quedar adormit - no de la manera habitual, però així com els malalts o morts de fam tendeixen a fer.
Per fi va arribar aquell dia, aquell tan esperat dia, el dia de la meua sortida de la preso.
Aquells 14 anys van ser horribles, i els vaig pasar desitjant de veure la meua petita filla, la filla que sempre havia volgut tindre, la que em van furtar per un delicte menor, i finalment aquell dia havia arribat, aniria a buscar-la a l’orfenat, segur, que no em reconeixeria.
Quan vaig arribar-hi vaig preguntar per la meua filla, Gala.
La van cridar i poc a poc va eixir com si estiguera poregosa de veure-m, es va quedar mirant=me un instant i de sobte em va abraçar, vaig sospirar perquè ja la tenia en els meus braços i hara sabia que mai més se n’aniria.
Vam aplegar a casa, la casa que teníem quan Gala era petita i sa mare encara vivia. Gala va entrar la primera , es va posar a plorar, eren molts records, era el record de veure la seua mare a la casa.
Se’n va anar corrent a la seua habitació, a veure com l’havia ddeixat en la seua infància, es va posar a mirar-ho tot fixament.
Mentrestant jo vaig sortir al cotxe a per les maletes, vaig veure un llibre gros; i a la portada posava “La meua vida en colors”. El vaig obrir per la primera pàgina i vaig començar a llegir.
“Aquella nit no podia dormir, feia una calor insuportable. Vaig aconseguir coinciliar el son quan de sobte la campana de l’orfenat va sonar i en vaig fer un sobresalt. Ja era dilluns, el cap de setmana se m’havia fet etern perquè uns adinerats senyors havien adoptat la meua millor amiga i ja no tenia ningú amb qui parlar. Quedaven pocs xiquets en aquell vell orfenat. Vaig baixar a desdejunar, hui havia llet amb mitja madalena dura. Quan vaig acabar el desdejuni em vaig dirigir cap a la primera classe que em tocava aquell dia:art.
Quan anava de camí vaig trobar deambulant pels passadissos una dona jove. Era alta, morena i prima, portava uns vaquers i una brusa blava celeste, m’agradava molt aquell color. Quan em va veure va deididr apropar-se a mi:
-Hola, saps on està la cap de l’orfenat?
Em vaig adonar que tenia els ulls blaus, a joc amb la brusa. Li vaig contestar ràpidament:
-Tot al fons a la dreta en aquest passadis trobaràs una porta, eixe és el seu despatx.
-Moltes gràcies, qaunts anys tens? Com t’anomenes?
-M’anomene Gala i tinc setze anys.
Em va cuclar l-ull i se’n va anar per la direcció que li vaig indicar.
Quan la vaig veure anar-se’n em vaig quedar pensant com seria la meua vida de major, fora d-aquestes pareds, sense gent decidint el meu futur.
Durant els meus setze anys de vida he volgut ser moltes coses: quan era petita, encara amb els meus pares, creía en els contes de fades. Em vaig preguntar si coneixeria un príncep blau que em portara molt lluny en el seu cavall blanc. Ara entenc que els contes de fades no exiasteixen, però m’agradaria tindre la llibertat d’ana-rmen per la porta com aquella afortunada xica.
Vaig arribar a la classe d’art i enfront del lienç blanc, volia pintar la meua vida. I vaig voler ser un cavall blanc corrent cap a l’horitzó, la meua vida era de colors. Em vaig adonar que això no era així, jo era un cavall blanc en una gàbia pendent d’un fil per a caure a un negre abisme, però sé que eixe abisme duraría poc. Quan el meu pare eixira de la presó, marxaria i correria depressa sense mirar enrrere. Hui per hui sé que sóc Gala, i dia dia posaré color en el meu lienç i seré el cavall blanc que corre per aconseguir el seu somni. “
Commocionat vaig tancar el llibre i el vaig guardar a la meua bossa. Vaig entrar a la casa. Despres d’un llarg dia em vaig quedar adormit al sofà penedit de tot el que havia passat per la meua culpa.

 Comenta
 
Capítol 2 La carta
Una setmana després de la tornada dels dos a casa, Gal·la de l'orfenat i jo de la càrcel ja estàvem començant a acostumar-nos a les nostres noves vides. Gala va tornar a tindre contacte amb amics que no veia des que ella va internar a l'orfenat per la meua absència, i jo a la casa, reparant els desperfectes i tractant de refer la nostra família, una família normal. Pel moment vivíem d’alguns estalvis que tenia guardats, però prompte havia de començar a buscar-me un treball per què Gal·la tingué la vida que es mereixia.
Mentre començava poc a poc a arreglar la casa i fer-la parèixer nova, em vaig trobar de nou el diari de la meua filla que em va fer obrir els ulls. El vaig obrir per on em vaig quedar, encara que sabia que aquell no era un bon acte, no podia deixar que la meua filla sentira mai més el dolor que havia sentit tota la vida per la meua culpa; i vaig començar a llegir una altra pàgina, la qual em deixaria desmoronat una vegada més.
'' Vaig obrir els ulls, i damunt del meu escriptori estava aquella foto de la meua mare, l’única que encara conservava.
Vaig començar a recordar un dels pocs records que mai oblidaria.
Eixe moment era quan tots érem una família, quan a soles un passeig per la ciutat o un sopar al costat de la xemeneia em feia feliç, m'agradava veure com el meu pare feia riure la mare, això se que mai més ho sentiré.
Vaig decidir llegir la carta que la meua mare m'havia deixat per a quan fora gran, aquest era el moment.
"Gal·la, amor meu, són les 5 de la matinada i açí estic, davant d'un paper en blanc enfront meu, porte ja dues hores i no se com dir açò:
Sé que érem feliços i que m'haguera agradat moltíssim veure`t créixer i estar com el soport que cada fill necessita, sé que seràs fort, sé que ho superaràs, no vull que canvie rés a la teua vida per la meua culpa, no ploris..."
No podia parar de plorar, aquest era el meu final, ja no savia on ficar-me. Aquestes eren les últimes paraules que mai rebria de la meua mare i no vaig ser capaç d’acabar-la. He tractat de llegirla varies vegades durant tot el dia però en totes les ocasions em posava a plorar quan arribava a la part de ''no ploris...'' i he hagut de deixar-la apart per tractar de llegir-la un altre dia."
Quan vaig acabar aquesta pàgina, estava descol·locat, no entenia res del que havia llegit, jo no sabia què havia passat, però volia averiguar-ho, ja que per a mi la mare de Gal•la havia sigut el amor de la meua vida, l’amor que em va trencar el cor, després de la seua mort.
Quan Gal·la va arribar a casa, tranquil·lament sopant, li vaig preguntar amb compte per aquella carta, aquella carta de la qual parlava al seu diari.
Em va mirar amb cara estranya, amb llàgrimes als ulls.
-Mai l'he pogut acabar, i no sé la causa de la carta ni perquè me la va deixar.
-Per favor l'he de llegir, he de saber què va passat
-No et preocupis ara baixaré la carta i junts la llegirem per fi.
Gal·la, corrent, va pujar a la seua habitació.
Quinze minuts després vaig veure que Gala no baixava i vaig pensar que l’estaria llegint asoles, vaig decidir pujar.
Quan em vaig assomar a la habitació, la meua filla estava en terra plena de sang, vaig
agafar-la del coll, necessitava saber que respirava, necessitava saber que no la tornaria a perdre mai més, no podia perdre el temps, vaig cridar l’ambulància ràpidament. En deu minuts van arribar, encara respirava, la baixaren depressa per les escales. La estaven pujant a l’ambulància, jo sense preguntar res, adolorit vaig pujar-me.
Vam aplegar a l’hospital, tots els metges corrien sense dir rés, la van ficar a urgències, a mi no em van deixar entrar.
A la sala d’espera vaig estar més de dues hores sense saber rés, sense tindre ni una sola notícia.




 Comenta
 
Capítol 3 el colors es marchiten
Després de 6 hores sense rebre noticia, un metge es va apropar a parlar amb mi.

-La seua filla ja està estable, està a l'habitació 21.

-Gracies, moltes gracies.

Vaig entrar a l'habitació i la vaig veure llitada i adormida, em vaig apropar i li vaig besar el cap. Estava adolorit al veure les seues monyiques envoltades.

Em vaig sentar a esperar a que es despertara, pasaren una i dues hores i continuava dormint.

Per fi es va despertar i jo estava amb ella, em vaig alegrar de que es desperatara, però més encara de estar al seu costat en aquesta situació tan difícil.

Em vaig apropar a ella per abraçar-la i em va susurrar

-"ho sent, ho sent, ho sent, de veres..."

La vaig mirar als seus ulls plorosos per la situació, y amb una mirada li vaig fer comprendre que no passava res.

Estava indecís, volia preguntar-li perquè ho havia fet, sabia que no havia de preguntar-li res, perquè encara era molt prompte, així que em vaig sentar al seu costat fins que es va quedar adormida, no va tardar molt, soles 45 minuts, per tant vaig baixar a la cafeteria de l'hospital a prendre'm un cafè, estava exhauste, ho necessitava.

Em vaig prendre el que em quedava de café i vaig  dirigir-me cap a l’habitació.

Al obrir la porta una silueta de dona estava plantada davant del llit de la meua Gal·la; al principi sense reconèixer qui era em vaig apropar fins que reconeguí la seua cara, era Àngels, la que una vegada va ser la millor amiga de la meua dona, l’última vegada que la vaig veure va ser en el seu funeral, per una part me n’alegrà la seua visita, però això em va fer recordar els nostres vells moments.

-No has canviat rés –es va girar Àngels i jo la vaig mirar amb un somriure. -Com has sabut de la meua eixida?

-Vaig passar per la casa on vivíeu i vaig veure les persianes pujades, vaig trucar a la porta, però no vaig obtindre resposta.

-I com t’has assabentat que estàvem a l’hospital?

-Quan estava esperant a que algú obrira la porta, un home d’uns 50 anys em va tocar l’esquena, i em va preguntar si et buscava a tú, li vaig afirmar i per això en va donar aquesta direcció. Quan vaig veure que la direcció cap a la que em dirigia era l’hospital, em vaig preocupar molt i vaig aplegar amb tota la rapidesa posible. Ara conta’m, que ha pasat?

-Prefereix no parlar del que ha passat, simplemente et diré que ja està recuperant-se.

-Aixó són bones noticies! Però jo he vingut a portar-vos aquesta caixa que... –es va quedar callada un quants segons- la teua dona em va dir que us donara quan fosa el moment.

Vaig quedar-me callat mirant la caixa un minut fins que ella em la va donar y els dos ens varem mirar y ella va dir:

-Prefereix que l’obriga la teua filla a soles.

Vaig asentir.

Un par d’hores després, Angels ja s’havia anat i Gal·la va començar a despertar, l’hi vaig donar un petó a la front y vaig começar a explicar-li tot el que havia passat y li vaig donar la caixa; es va quedar callada y va começar a plorar així que li vaig donar una abraçada y la vaig deixar soles a l’habitació.

Una mitja hora després de deixar-la soles, vaig começar a veure metges corrent pel passadis, sense imatginarme que que podria ser algo relacionat amb la meua filla, vaig aproparme a la seua habitació; Segons m’apropava escoltava veus de metges alterats, tots preguntant per mi.

Quan finalment vaig entrar vaig veure-la tirada al terra desangrada amb molts metges intentant ajudar-la, jo a la porta de l’habitació em vaig quedar immòbil, la anava a perdre altra vegada y ara per sempre.

Una vegada que vaig re composar-me, vaig anar corrent, la vaig agafar i li vaig mirar als ulls, la seua vida estava terminant’se poc a poc, la seua vida estava deixant de tindre color, fins acavar en aquell abisme negre al qual mai volia caure.

 

 

 

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]