Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Olga Martí
Almacelles
 
Inici: En flames

Capítol 1 EL DIA DECISIU
Em dic Marta, tinc 40 anys. Només tinc una persona en la meva vida, i aquesta persona és el meu marit, en Jaume. Ens vam casar en una petita masia dels meus sogres. Jo anava molt guapa, amb un preciós vestit de seda, un escot de paraula d’honor, amb petites perletes incrustades i una gran cua. En Jaume, el meu marit, portava una armilla fosca, amb uns pantalons del mateix color. Els nostres fills, en Joan i la Laura, viuen lluny i ens veiem molt poc.
Però bé, ara estareu pensat: i què diu aquesta xicota ara? És clar! No he començat aquesta història pel principi. Fa uns quants mesos que el Jaume i jo vam rebre una notificació del banc per falta de pagament de la hipoteca, on se’ns comunicava que teníem un mes per pagar les deutes, o, si no ens feien fora. Nosaltres feia un temps que no pagàvem; al Jaume el van fer fora de l’empresa, on cobrava un sou mínim que ens servia per omplir una mica la nevera, i el meu sou de reponedora al supermercat no ajudava gaire més. Anàvem tirant, amb l’ajuda dels nostres pares. Però des de la mort del meu pare, la meva mare amb prou feines arribava a final de mes, i no cobrava gaire del que li donaven per ser viuda.
Així que una cosa va portar a una altra i ens van fer fora. Tot ha passat molt ràpid, com si els policies estiguessin tallant un fil d’esperança que quedava dins meu, pensant que l’arxiu on hi deia que avui, 25 de desembre, la meva casa havia de ser buidada amb totes les nostres coses a dins, perquè el banc tingués una més al final de la seva llista interminable de cases en la seva propietat.
Estem buscant un lloc on allotjar-nos, però no disposem de gaires diners, i tampoc de gaires amics. Els nostres fills viuen a l’estranger i no tenim prou diners per anar a viure amb ells. A més a més, la seva situació econòmica no és gaire millor que la nostra.
Ara, nosaltres ens hem instal•lat sota un pontet que hi ha dues illes més enllà del que havia sigut la nostra llar, el lloc on hem criat els nostres fills i del qual tenim tants bons records. Només tenim unes quantes mantes que hem pogut agafar de pressa i corrents abans de sortir de casa –tot i així fa molt de fred-, una mica de menjar que en Jaume ha agafat quan ha sentit les sirenes dels policies i alguns records de tot aquest temps viscut.
Seguim una mica desconcertats. A la televisió sempre veiem casos en què desnonen famílies senceres. Sempre penses que això passa lluny, i ets conscient de la gravetat de l’assumpte, però fins que no ho vius en la teva pròpia pell, no t’adones de tot el que pots sentir.
Sense voler-ho, deixo de pensar en tot això, i començo una conversació amb en Jaume, la primera que tenim des del desnonament.
- Jaume, i ara què farem? Vols dir que no vindran a fer-nos fora d’aquí, també?
- No crec, i si ens fan fora d’aquí, buscarem un altre lloc. Marta, ara som nòmades, no tenim un lloc fix.
- Però, per què no anem a veure els nens?
- No siguis ruc, d’on vols treure els diners? A veure, explica-m’ho!
- No ho sé... Mira aquella velleta... I si...
- Ni pensar-ho! T’has tornat boja? Ets conscient de la barbaritat en què estaves pensant?
- Sí, ho sé, ho sento...
- Anem a dormir, a veure com ens aixequem demà.

En Jaume i jo ens hem ajagut junts, amb una manta a sota nostre sobre l’herba molla, i un parell a sobre. I jo, miro cap dalt, sense poder acabar de creure la nostra situació, fins i tot una mica còmica. El cel és estrellat, tots els estels s’han alineat per a donar-nos la benvinguda, és com si tothom excepte nosaltres sabés que ens anaven a fer fora.

De cop i volta em desperto, i sento soroll a prop meu. Em giro per a avisar el meu marit, però ja no hi és. M’aixeco de seguida, pensant el pitjor. Agafo totes les coses salvades i corro pel parc en busca d’ell. El trobo a prop d’on hem dormit, discutint amb un xavals. Quan els nanos marxen corrents, vaig jo a parlar amb ell.
- Què passa, Jaume? Què ha sigut tot aquest escàndol?
- No res, Marta. Estaven llençant pedres a l’estanc, no t’has adonat que vas xopa?
La veritat, ni m’hi he fixat. Tinc por, no sé per què. Amb tot això, no m’he adonat que encara és de nit, així que el Jaume em torna a acompanyar al nostre campament (un parell de troncs, bàsicament), em fa ajeure a terra i s’estira al meu costat.
- De seguida torno, Marta –em va dir.
- On vas, ara? No vull que em deixis sola aquí.
- De seguida torno –em va repetir.
- No triguis gaire, si us plau.

Ell s’aixeca, i quan està agafant unes bosses, veig una expressió a la seva cara que no havia vist mai. És com si creiés que tot era culpa seva. És això el que està pensant?
- Espera! –vaig cridar-li abans que em donés l’esquena.
- Què et passa, ara?
- Et trobes bé?
- Sí, no et preocupis.

Em fa un mig somriure, però es nota que és un somriure forçat. S’ajupeix al meu costat, i em fa un petó.

Una estona més tard, quan el sol comença a deixar-se veure, m’aixeco i recullo les nostres pertinences. Les deixo al costat d’unes roques. En aquestes mateixes roques seien els nostres fills de petits, en Joan i la Laura, quan els portàvem al parc.
Ara, sota el cel blau i fred, asseguda sobre les roques del parc, penso en el viatge que estic compartint amb el meu marit, el viatge de la vida. No sé si dir-ne viatge o muntanya russa, plena de pujades i baixades, moments bons i dolents, persones que t’alegren el dia, i altres que només et porten disgustos
 Comenta
 
Capítol 2 UNA NIT PER REFLEXIONAR
De cop i volta, em trobo mirant cap a l’horitzó. El sol m’enlluerna, però veig apropar-se una silueta que em resulta familiar. Reconec els cabells despentinats, i llavors sé que és el meu marit. Quan arriba, veig que va molt brut, però porta les bosses de plàstic plenes fins dalt.
- Jaume, que hi fas, tant brut?
- Marta, sento que t’he decebut, que no he sabut cuidar de tu i de la nostra casa, i em sento amb deute.
- Jaume, no m’espantis. Què has fet?
- Vaig anar a demanar menjar i roba als veïns, però era tard, i la majoria d’ells ni tan sols van obrir la porta, així que he estat tota la nit rebuscant les deixalles, per portar-te alguna cosa.
- Però no fa falta. És a dir, tenim una mica de diners.
- Ara s’han d’estalviar, Marta, per a un futur. Per a tenir-ne uns quants i poder tornar a tenir una casa, i la nit de cap d’any poder estar al costat del foc, mirant la televisió.
- Jaume, a veure, ensenya’m el que has portat.
Va treure unes fulles d’enciam, que tenien més color marró que verd, la veritat..., alguna peça de roba foradada, unes bossetes de til•la i un parell de te verd. Segueix fent molt de fred, però quan ell s’asseu al meu costat tot se m’oblida. Segueixo tant enamorada d’ell com el primer dia.
Cau la nit, decidim encendre una petita foguera, i anar a seure amb la resta de la gent que habita en la mateixa plaça de Manhattan.
Decideixo ficar una bosseta te amb aigua en una tassa de ferro a sobre del foc, i espero que surti fum.
La Joana, una de les persones que viuen en aquesta plaça, m’explica la seva història.
- El meu passat és semblant al vostre present. –Per alguna raó repetia molt aquesta frase- A mi també em van fer fora de la meva llar, i aquí vaig conèixer molta gent que em va ajudar a sortir del pou de tristor que m’envaïa en aquells instants.
De cop i volta, vaig deixar d’escoltar. Quan el te va començar a bullir, el va treure de sobre del foc i, amb un moviment en sec, vaig deixar la tassa a terra i em vaig submergir en un llac ple de records. Vaig creure que era real, i vaig començar a cridar: Jaume, Jaume! Sóm a casa, tot ha estat un somni! Els nens segueixen vivint amb nosaltres. Són petits. No tenim res a perdre, no ens han pres la casa...
Vaig notar un cop al braç dret. En Jaume estava movent-me de cantó a cantó. La meva imaginació em va fer una mala passada. Tot havia estat producte dels meus records.

I aquí tornem al principi de la meva història, el moment en què agarrava l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s’havia esfumat des de feia molt temps en l’aire gelat.
- Odio el te fred -vaig dir de manera molt fluixeta.
- Odio que et muntis les teves pel•lícules i que em facis aquests ensurts –em va dir el Jaume.
La Joana tenia cara de pocs amics, suposo que a causa de la meva escena, i perquè havia estat contant-me la seva vida i no li havia fet cap cas.
Vaig acabar bevent-me tot el te gelat perquè el Jaume m’obligava.
- Ara hem d’aprofitar. Potser avui he trobat això, i potser demà no trobo res i no mengem en una setmana. Ara s’ha de viure el dia a dia.
Quan noto que ja no m’aguanto asseguda sobre la roca, m’estiro a terra a prop del foc i deixo que se’m tanquin els ulls. L’última cosa que sento és la veu del Jaume, dient: “La pobra no ho porta gaire bé, ha passat una mala nit i encara no és conscient de tot el que ens queda per davant”.
Que no sóc conscient? Ara no tinc ganes de discutir, però discrepo totalment. Sóc molt conscient de tot el que ens ha passat en les últimes hores. Potser és ell qui no s’adona de la gravetat de l’assumpte.
Quan m’aixeco, sento una sensació com d’alegria quan trobo el cos del meu marit, estirat al costat del meu, amb el seu braç damunt meu.
Decideixo no donar més voltes a les seves paraules del dia anterior, i em rento una mica en la font de la plaça per anar a treballar. És el que té la meva feina; encara que sigui Nadal, hi he d’anar igual.
Quan arribo, totes les companyes em miren malament. No sé si es per la meva falta d’higiene, perquè saben el que m’ha passat, o per ambdues coses. Ho deixo córrer i començo ràpidament a posar les noves llaunes de sardines al seu lloc corresponent, al costat dels espàrrecs, al final del passadís tres.
Al final del dia, arribo a la nova “casa” i m’assec a la mateixa pedra de sempre.
- El que ens espera és una autèntica merda. Una gran i pudorosa merda.
- Què et passa, ara, ximpleta? –Això no m’ho esperava de l’Oriol, l’avi vell amb una barba llarga i blanca com la neu.
- No res, senyor Oriol, coses meves.
Quan em trobo amb el Jaume, em llanço als seus braços i li faig un petó. Tinc una sensació com de rebuig, suposo que pel meu mal alè.
Després d’una estona de xerrameca i de sopar una mica d’amanida del dia anterior, m’estiro al lloc de sempre i em quedo mirant el cel. Avui no hi ha estels, només n’hi ha un a dalt de tot. És un estel especial, molt brillant. No vull tornar a les meves fantasies, així que deixo de mirar-lo i em concentro en el bosc que tinc davant meu.
Finalment, els meus ulls guanyen l’última batalla del dia i es tanquen per a no tornar-se a obrir durant un temps.

 Comenta
 
Capítol 3 DURANT UNA DOLÇA NIT
DOS MESOS MÉS TARD

Quan em desperto, una llum clara fa que hagi de tornar a tancar els ulls. Em poso la mà davant d’ells i, a poc a poc aconsegueixo obrir-los. Ja n’estic farta; farta que a la feina em mirin malament, que els policies vinguin cada dos per tres a intentar fer-nos fora del parc, que els nens es riguin de la nostra situació i de despertar-me plena de pixades de gossos. I ja no puc aguantar més. En Jaume em diu que tingui paciència, que no m’he de desesperar, i que aviat sortirem d’aquest pou d’angoixa, malestar i malenconia.

Ara, ja no fa tan fred i, almenys, ja no veiem tantes famílies juntes pel carrer. No neva, i la fredor es pot aguantar una mica més. Però, encara i així, aquesta vida és molt dura.

 Poc a poc m’adono que, cada cop més, perdo pes i les meves costelles sobresurten del que abans era el meu tòrax, recte i sense bonys. Tinc els braços molt prims i poques forces. Els meus cabells estan molt bruts i, de tant en tant compro xampú i gel i ens dutxem als lavabos públics, o a la mateixa font del parc.

Avui, el dia no ha estat gaire interessant. Hem tingut un menjar escàs, xerrameques amb els altres habitants del parc... Estic decidida a posar fi a aquesta situació i tornar a viure en una casa. No fa falta tenir els luxes que teníem a la casa de la qual ens vam desnonar, però almenys sí un sostre sota el qual poder viure. Cansada del dia d’avui, decideixo anar-me’n a dormir.

Quan em llevo, sento una sensació que feia temps que no tenia. Una barreja d’alegria i felicitat.

-Jaume, ja tenim prou diners com per a anar buscant alguna caseta modesta per aquí. Podem compartir pis amb algú i així dividir el que haguem de pagar pel pis.

-No ho sé, Marta. Potser és bona idea, però tinc por que ens tornin a desnonar i perdem els diners que tenim ara.

-Però amb el que guanyes amb la teva nova feina d’escombriaire i el que jo guanyo, podem permetre’ns alguna cosa més que viure aquí, no creus?

-Suposo que tens raó, però ens ho hauríem de pensar molt bé, això...

En Jaume i jo hem estat tot el dia fent comptes, i el que guanyem actualment al mes són aproximadament 1250 euros. Potser, si compartim pis i,  per tant, compartim el que haguem de pagar per la casa... Jo crec que no és cap bajanada, el que he proposat.

Quan anem a dormir, el Jaume encara no m’ha comentat res de la meva idea, però suposo que ho rumiarà bé abans de dir-me alguna cosa.

Quan em llevo, ell encara dorm, així que no el desperto. Però quan intento desfer-me del seu braç, el qual m’ha tingut tota la nit retinguda al seu costat, obre els ulls i em diu: “Bon dia, Marteta”.

-A què ve aquest bon humor, de cop i volta?

-Què passa? No puc tenir un bon dia des de bon matí?

-Sí, és clar.

Després, quan estem menjant una mica de fruita una mica passada, l’avi Oriol se m’apropa a l’orella i em diu:

-Filleta, ahir vaig sentir la conversa que tenies amb el Jaume.

-A quina conversa es refereix, senyor Oriol?

-A quina ha de ser! Quan dèieu que volíeu marxar a un piset i compartir les despeses.

-Ah! Sí, què passa?

-Bé, jo tinc uns quants dinerets estalviats, i em preguntava si podria venir amb vosaltres. Podria anar-me’n jo sol, però em feia pena, tenint aquí una gran família, però crec que ja no tinc edat com per a viure aquí...

-Doncs no sé què dir-li, senyor Oriol. Ho hauríem de parlar amb el Jaume.

-És clar, és clar, filleta. Quan tinguis una resposta, ja saps on trobar-me!

Llavors m’aixeco d’un bot i vaig a parlar amb el meu marit. Després d’explicar-li tot el que he estat parlant amb el senyor Oriol, pega un petit xiscle i comença a saltar d’alegria.

Em diu que, amb el que nosaltres dos cobrem, aniríem tirant sense passar-ho gaire malament, però que si s’hi afegeix el senyor Oriol, encara podríem anar millor.

-Senyor Oriol –diu el Jaume mentre camina cap a ell.

-Diques-me fillet.

-La meva dona i jo hem estat pensat en la seva proposta, i hem decidit que és una gran idea.

-Molt bé. I quan aniríem a viure al nou pis?

-Bé, encara no en tenim cap. Hem d’anar a buscar el que sigui més econòmic i...

-D’acord Jaume. Doncs ja m’avisareu quan sapigueu alguna cosa.

-Perdoni per preguntar-li-ho però... vostè de quants diners disposa?

-Dels necessaris. Per això no t’amoïnis, fillet.

 

UN MES MÉS TARD

Avui, el meu marit, el senyor Oriol i jo comencem a viure al nou piset, un lloc molt acollidor, petitet, però amb prou espai per als tres. Durant aquest mes, hem estat parlant amb els nostres fills, i han decidit venir a veure’ns més de tant en tant, a l’igual que els nostres pares.

Aquesta és la nostra història, la història d’uns super herois que han pogut sobreviure a les crueltats de la vida i a les pedres del camí.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]