Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



amitié
Lleida
 
Inici: En flames

Capítol 1 NORA, FEM UN CAFÈ?
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
Llenço una mirada enrere per comprovar l’absència de les meves petjades. Faig un esforç per ignorar la debilitat i el dolor en les meves cames. M’aixeco, camino, m’aturo sentint com la humitat de la llacuna que s’estén davant meu m’amara la pell. Em pregunto com he arribat fins aquí...
Soledat, incertesa i basarda.


- Desperta reina, ja estem arribant!

Mig endormiscada vaig sentir la seva veu, desvetllant-me sota els raigs de sol que travessaven els vidres d’un luxós cotxe. Quan vaig aconseguir obrir els ulls, em vaig trobar amb el seu somriure que contemplava orgullós la casa que acabava de comprar.

- Nora, què et sembla? Ja t’ho vaig dir que era perfecta...

Des d’un principi la idea de comprar una casa a la muntanya per anar-hi a passar hiverns i estius se’m presentava innecessària. Sabia que trobaria a faltar les xerrades a la fresca amb les veïnes del poble i les nits amb la colla, però en Roger preferia que estiguéssim sols.
No puc negar que en veure la immensa bellesa d’aquells paisatges vaig sentir com la il•lusió creixia dins meu. L’aire fresc pirinenc i la llum clara del matí em regalaven la seva energia i això em posava de bon humor.
Es tractava d’una antiga masia reformada amb gust, donant-li uns tocs de modernitat sense eclipsar el seu encant rural. Les tonalitats de la pedra i la fusta es confonien amb els colors torrats que evidenciaven l’evasió de la tardor. L’escena, d’aire bucòlic, em va recordar els serials que l’àvia solia veure cada migdia.
Vaig fer-li un petó i, entre maletes i rialles, va obrir la porta. No faltava ni un detall, la llum entrava pels grans finestrals il•luminant les habitacions luxoses i alhora, encantadores. La cuina era de somni, vaig imaginar l’aroma de tots els dolços que hi prepararia. Des del jardí es veien les dues cases veïnes i, una mica més allunyat, el petit poble.


Amb la intenció d’oblidar el cansament del viatge i regalar-me un moment íntim de pau, em vaig preparar un bany d’escuma. Un silenci quiet i tranquil es trencava només pel tímid cant dels ocells.
A baix, m’esperava en Roger amb dues tasses de cafè. “He pensat que quan enllesteixi un parell de coses a l’empresa i pugui treballar des de casa, podriem instal•lar-nos definitivament aquí. A tu no et caldria treballar, jo guanyo suficient. Podríem estar junts tot el dia i no et caldria pensar en res”.
Ell ho deia amb bona intenció, es preocupava per mi i només volia fer-me feliç. Jo no m’imaginava una vida lluny dels pares, les amigues i sense treballar. A mi m’agradava tenir les meves rutines, arribar cansada a la tarda i encara així, amb ganes d’estar amb ell, d’ajudar a fer la compra a la mare o quedar amb la Gemma. Treballant em sentia útil i necessària. No demanava luxes ni que em cuidessin com a una princesa.
Llavors ho vaig entendre. Ho havia planejat absolutament tot, era el lloc i el moment oportú per proposar-m’ho. Sabia que jo, captivada per la bellesa del paratge i el benestar que m’oferia, diria que sí. I no s’equivocava. Hagués estat més sensat confessar-li els meus dubtes, explicar-li que no volia deixar enrere la meva vida a la ciutat, però no ho vaig saber fer.
Una petita angoixa em va atrapar i de sobte, aquelles parets se’m van presentar com una presó improvisada, una gàbia bastida d’or en la que jo mateixa m’hi havia tancat. Totalment aliè als meus pensaments, l’alegria va esclatar en els seus ulls mentre proclamava que això s’havia de celebrar.

Amb l’excusa de recollir unes quantes herbes per fer-me una infusió vaig anar a prendre l’aire. Vaig deixar que els meus peus em portessin per senders sense rumb, endinsada en les meves reflexions.
En sentir xerrameca i crits enjogassats de quitxalla em vaig girar, descobrint una escena que va dibuixar-me un somriure entendrit. Els que semblaven els meus nous veïns, jugaven en família encomanant primavera al seu voltant.
La pilota va anar a parar als meus peus i, darrera seu, va venir cap a mi una nena. El blat en els seus cabells i un mar ben viu en els seus ulls ressaltaven sobre la seva pell blanqueta. Una veu dolça i entremaliada em va fer saber el seu nom. La petita Clara era la innocència d’infantesa i la felicitat sincera en persona.
La seva mirada transparent va topar amb la meva sense deixar-me indiferent, quelcom especial hi brillava.
 Comenta
 
Capítol 2 TEMPESTA

- Roger, et venen de gust unes torrades?

El silenci colpejava les parets, estenent al seu pas una indiferència penetrant.
Ja feia dues setmanes de la nostra arribada i, durant aquests dies, l’angoixa que va néixer dins meu la tarda que em va fer la proposta no havia parat de créixer. Tot i que em mostrava distant, les seves ganes d’estar amb mi feien que em controlés fins i tot quan,de nit, el son m’atrapava.

- Que no em sents, Roger?

Era estrany. El primer cop vaig pensar que no m’havia sentit, però en repetir-li la pregunta i retrobar-me amb l’absència de les seves paraules, vaig entendre que alguna cosa no anava bé. Estava tant acostumada a tenir-lo a la vora de manera constant que, per un moment, anhelava la seva companyia.
Desconcertada, em vaig encaminar a la sala on amb un llibre entre les mans, restava assegut en una butaca d’aire senyorial. Em vaig plantar davant seu, intentant cridar la seva atenció. Un cop més, la seva mirada es difonia tot cercant camins paral•lels a la meva.

Una veu robusta i imponent esclatava seriosa, per fi dient:

- No vull res, Nora. Ves-te’n.

De sobte, un abisme inesperat ens separava. Un buit fosc en el que s’ocultava qui sap què. Vaig sentir la necessitat imperial de descobrir-ho, d’entendre el canvi radical en la seva actitud.

- Què et passa? Que no estem bé?
- Digues-m’ho tu això... Pensava que sí, però...
- Però què Roger? No entenc res!

I ara sí, uns ulls que fins aleshores creia conèixer, es topaven amb els meus. Un instant que es prolongava, que es feia aparentment etern mentre cercàvem les paraules a pronunciar.
Tot deixant anar un sospir carregat d’emocions contingudes, va tancar el llibre. Va fer un intent en va d’acomodar-se, però la inquietud delatava el seu nerviosisme.

Com en un vespre calorós d’Agost, un cel amenaçador alertava de la tempesta imminent. Una tempesta que no va trigar a esclatar, que va escampar un diluvi de retrets emportant-se el que quedava de la nostra calma.

En Roger m’havia agafat el mòbil i havia llegit les meves converses amb la Gemma. Paraules que pugnaven per alliberar les meves preocupacions, per trobar refugi en els consells sincers i desinteressats d’una amistat.
Paraules que explicaven els desitjos cohibits d’un amor emmascarat, els dubtes davant un futur incert, l’enyorança de tot allò del que ell m’apartava...

Havíem estat com dos adolescents jugant a anar de la mà, compartint un racó de paradís que, de mica en mica, ens havíem anat construint a mida. Havíem estat dos enamorats temptant al destí. Recordava rialles de nens, somriures que aturaven llàgrimes, petjades en platges infinites, mirades de comprensió,nits de passió i converses senzilles a l’ombra d’una figuera. Una felicitat que intentava cobrir tota la resta.
La innocència m’havia encegat, no era més que una ignorant davant una pila d’indicis que no vaig saber interpretar.

Sempre volia que estiguéssim sols, bromejava dient que era tota seva, es mosquejava si parlava amb un amic, em criticava la meva manera de vestir... M’havia portat a una casa de muntanya per aïllar-me de tot allò que li feia nosa, per tenir-me les vint-i-quatre hores del dia, havia agafat el meu mòbil per llegir converses íntimes... i encara així, era ell qui s’enfadava.
Em retreia no haver-li confessat els meus dubtes, haver-lo enganyat, ocultant l’angoixa rere un somriure forçat.

Em va semblar que tenia dret a saber què em turmentava i, per primera vegada en molt temps, vaig obrir-li els meus sentiments més purs i sincers. Vaig explicar-li què pensava de la seva actitud controladora, mentre observava com la ràbia creixia i creixia dins seu.

Fúria, cops, crits. Silenci...

El món sencer es va ensorrar caient-me a sobre. Em va costar recuperar l’alè, la respiració accelerada acompanyava el ritme del meu cor. El cos em pesava, les parets es feien petites i el terra girava al meu voltant. Un dolor em travessava l’ànima i no em permetia aixecar el cap. Les imatges borroses d’una mà que s’aixecava, que s’atansava, que em feia mal.

El record intocable d’uns ulls hostils que vessaven l’odi corrosiu que cremava cada centímetre de la meva pell. Els crits d’una noia espantada que sentia com l’amor li ho arravatava tot i com, una part d’ella, moria en aquella habitació.
 Comenta
 
Capítol 3 EQUINOCCI
 

“No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.

Llenço una mirada enrere per comprovar l’absència de les meves petjades. Faig un esforç per ignorar la debilitat i el dolor en les meves cames. M’aixeco, camino, m’aturo sentint com la humitat de la llacuna que s’estén davant meu m’amara la pell. Em pregunto com he arribat fins aquí... “



Em desfaig en la salabror d’unes llàgrimes que juguen a córrer galtes avall. Els meus dits tremolosos endevinen a les palpentes els botons d’una brusa que encara porta el seu perfum. Aixeco els braços i sento com la roba m’acaricia al caure.



El magnetisme de l’aigua em dóna la mà  i un cos nu s’endinsa en la llacuna estant. Em costa tant mirar-me... El blau dels seus ulls ara només es troba en els meus cops, el vermell d’una passió que s’apagava i es tornava sang, ferida.



Em capbusso i sento com la força de l’aigua trenca cadenes i m’allibera tot netejant la meva pell. Sota l’aigua, sento com el món sencer desapareix. Quan els pulmons em demanen a crits una mica d’oxigen, m’aixeco i agafo tot l’aire que puc. L’aire que em renova l’esperança i em recorda que estic viva.

L’hivern s’ha endut les fulles que vestien les branques d’aquest bosc. Un bosc que no desespera, que esguarda tranquil el pas dels dies a l’espera de la primavera. De sobte, sento un intens perfum de terra molla i aconsegueixo oblidar l’olor de la por.



Com un arbre nu, comprenc la importància de ser pacient i forta per combatre el gel.

Com un arbre nu, entenc que les branques tornaran a esclatar de vida amb la renaixença de les flors, que el fred que ara m’encongeix el cor un dia serà només amarg record.

 

Dins meu, petits engranatges reconstrueixen incansables, escenes, converses i imatges. Cada paraula, cada mirada se’m clava com el primer dia, reobrint la ferida que encara no es tanca.

Penso en tot el que he aguantat i no em reconec. No entenc per què he callat, no entenc per què m’he deixat intoxicar per la impotència que creixia i creixia a cada instant. M’acomiado de la Nora que va morir en aquella habitació, la Nora que es desfeia sota una tempesta, la Nora que aquesta matinada s’havia escapat i avançava entre la foscor a la cerca d’un far.



El reflex d’una noia es reverbera en l’aigua. Cicatrius i blaus que emmascaren la bellesa que pugna per ressorgir, una bellesa que s’ocultava sota una màscara d’infelicitat i que ara, reneix amb més força que mai.

 



Ja fa gairebé una hora que sóc aquí, la Gemma deu estar en camí. Després de la meva trucada desesperada, un filet de veu m’havia dit que em venia a buscar de seguida. Clavo la mirada en la carretera, víctima de constants miratges en forma de llums que s’atansen, anhelosa de la seva arribada com d’un oasi en el desert.

De tant en tant, giro el cap temorosa. El cor se m’encongeix amb cada cruixit d’un tronc i cada murmuri del vent matiner.



De sobte, els roncs d’un motor es presenten com un xiuxiueig llunyà. Em pregunto si la meva imaginació m’està jugant una mala passada de les seves. Els meus ulls s’esforcen per enfocar la borrosa imatge del Seat vermell de la meva amiga, que s’obre pas entre la calitja emboirada que enceta un nou dia.



M’alço i camino descalça sobre l’asfalt. Em poso la mà al ventre, creient endevinar els dolços batecs de la vida que duc dins.

Recordo la mirada de la petita Clara, la felicitat fresca i sincera d’una nena innocent que no sap de l’existència dels mals d’aquest món. I llavors, em sento encara més orgullosa de la decisió que estic prenent, marxaré tant lluny com calgui, allà on res ni ningú esborri el somriure del infant que duré al món.



A cada passa, retallo l’escassa distància que em separa de la llibertat. Deixo de ser titella per tornar a ser la dona que no es resigna. Dins meu duc la llavor del fruit del demà, com la que amb la vinguda de la primavera vestirà branques de joia i color, omplint de vida valls i boscos.



Caminant a l’alba, decideixo que avui acaba el meu hivern. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]