Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Sara Clota
Almacelles
 
Inici: En flames

Capítol 1 Brooklyn
Torno a sentir-me igual que aquella maleïda nit. Havia experimentat por altres vegades però aquesta sensació, la de pànic absolut per la meva vida, és una sensació completament diferent a qualsevol altra que hagués pogut sentir abans. Fa just set mesos del robatori de la botiga que obria les 24 hores del barri i l'assassinat del propietari, el senyor Williams, i temia que arribés aquest dia des de l'entrada a la presó del grup de delinqüents que van matar-lo.

El meu nom complet és Matthew Daniel Thompson, però els meus amics acostumaven a dir-me Matt. Vaig néixer el 22 de gener de 1986 a l'hospital SUNY Downstate Medical Center, a Brooklyn, a dos quarts de vuit de la tarda. El meu pare es deia Andrew Stephen Thompson i la meva mare Ann Janet Adams. El pare era periodista, treballava a "The Brooklyn Rail", un diari especialitzat en art, cultura i política. No era un home que tingués un estil de vida especialment comú: li encantava l'art, portava la meva mare a veure exposicions constantment i viatjava per tot el país en recerca de nous artistes. Vivia per la seva feina, però estimava profundament la seva dona. La meva mare, en canvi, no tenia una feina tan bohèmia, era professora de Biologia en un institut del barri, però també li agradava molt el seu ofici, creia que l'educació era un dret molt important per a tots els infants i volia formar-ne part per garantir-los una educació de qualitat.

De quan era petit, gairebé no recordo res, només tinc consciència del que va explicar-me el senyor Williams. El 10 de febrer de 1990, la meva mare va complir 29 anys. Per celebrar-ho, el meu pare em va deixar amb un amic de la família, el senyor Williams, per poder portar la mare al seu restaurant preferit. Quan jo ja dormia, va sonar el telèfon de casa. Al senyor Williams va semblar-li estrany que algú truqués tan tard. Devien ser els pares, que volien saber com estava el nen, si havia menjat o i si ja era al llit, va pensar. Però no va ser així. Era la policia. El cotxe dels meus pares havia estat envestit per un taxi conduït per un home que havia consumit massa alcohol. Cap dels dos havia sobreviscut.

El senyor Williams va passar a ser el meu tutor legal, ja que els meus pares eren fills únics i els meus avis vivien molt lluny de Nova York, de manera que era la persona més propera que es podia fer càrrec de mi. Ell va instal·lar-se a casa nostra, ja que era més gran que la seva i va creure que seria millor per al meu creixement. Va intentar-me educar de la millor manera possible, perquè sabia que la meva mare ho hauria volgut. Va ensenyar-me els colors, els nombres, a sumar, multiplicar i dividir. També a llegir, escriure i, sobretot, a ser una bona persona, tant amb mi mateix com amb els que m'envolten. Va donar-me suport a l'escola i amb les coses que més m'agradaven, va comprar-me un Ipod com a regal d'aniversari quan es va adonar que m'agradava molt la música i, uns anys més tard, una càmera de fotos, perquè pogués captar tots els moments importants i més bonics i fascinants de la meva vida.

Un vespre d'agost de l'any 2003, pocs mesos després d'haver complert 17 anys, era a la botiga 24 hores del senyor Williams, ajudant-lo a portar productes de la rebotiga. Va sentir la campaneta de la porta i va anar a atendre els possibles clients mentre jo obria unes caixes plenes de llaunes de Coca-Cola. No vaig adonar-me del que estava passant fins que vaig sentir un tret. Vaig reaccionar ràpidament, sabia que fos el que fos el que estava passant allà fora no podia ser bo de cap manera. Vaig aixecar-me i vaig sortir corrent de la rebotiga. Un grup de nois emmascarats acabaven d'omplir una bossa negra amb tots els diners de la caixa registradora.

Recordo que era un grup de vuit o nou persones, tots eren nois d'entre cinc i deu anys més que jo. No eren especialment alts, tenien una estatura mitjana, no es podia distingir gaire la forma del seu cos i si eren prims o més aviat grassos. Anaven vestits de color negre o fosc, la majoria amb xandall o roba esportiva. Tots portaven un passamuntanyes i una gorra de color fosc, que tapava la part posterior del cap i el coll. Cadascun dels integrants del grup portava una màscara ridícula de plàstic de color blanc que no tenia pinta d'haver-los costat gaires diners. Aquesta, imitava les pintures que portaria un pallasso d'una pel·lícula de terror.

Quan s'escapaven de la botiga, un dels nois va patinar i li va caure la màscara a terra. Era en Tom Martin. Havia anat durant uns anys al mateix esplai que jo, era del barri i devia tenir 23 anys. Ell també em va reconèixer.

El senyor Williams estava estès a terra. Li havien disparat una bala al cap. Era mort, sense cap dubte. Vaig quedar-me paralitzat, no podia respondre, no podia moure'm ni dir res. Tenia la ment en blanc, només sentia l'entrada i la sortida d'aire als meus pulmons. Vaig començar a sentir com queien les llàgrimes fredes per les meves galtes. Vaig explotar com una bomba d'artilleria, vaig cridar, plorava desconsoladament. Qui havia estat com un pare per a mi estava estirat a terra, mort. Els fets havien estat obra d'un grup de joves que, per divertir-se, havien robat una botiga, amb la conseqüència de la mort d'una persona.

En menys de cinc minuts va arribar la policia, perquè la veïna havia trucat al 911, els mateixos cinc minuts que a mi em van tornar a canviar la vida de nou. Tot tornava a complicar-se sense saber ni com ni perquè. Un altre cop perdut i sol. Van endur-se el senyor Williams i jo no vaig poder fer res.

A partir d'aquell moment van començar a fer-me una sèrie d'interrogatoris per saber el que havia passat, ja que jo n'era l'únic testimoni, i n'havia reconegut un d'ells. Com que encara em faltaven uns mesos per tenir la majoria d'edat, vaig haver d'entrar en un centre de menors. Van ser uns mesos llargs i prou difícils. Vaig continuar anant a l'institut, per acabar el meu dotzè i últim curs abans d'anar a Universitat. Em sentia trencat a bocins per dintre però havia de tirar endavant, fos com fos. Estava sol i ara segur que per força temps. El dia del meu aniversari vaig sortir del centre i vaig traslladar-me a la casa dels meus pares, ja que l'havien deixat en herència i ara que ja tenia l'edat suficient havia passat a ser una propietat meva. També tenien uns estalvis, que no volia malgastar, però dels quals en vaig utilitzar una part per a viure les primeres setmanes. La primera setmana, vaig començar a buscar una nova feina, per mantenir-me i poder generar uns ingressos.

Van explicar-me que van enxampar els atracadors, gràcies a la meva declaració. Donada la situació i la gravetat dels fets, els van tancar a la presó. Tancats i ben tancats. I jo, redreçant-me, a pas de tortuga. Els amics de l'institut em feien costat, i sort en vaig tenir per poder afrontar el dia a dia.

Avui, 20 de març de l'any 2004, set mesos justos després de la mort del senyor Williams, em cau el diari a les mans. No m'ho puc creure! Què faré, ara? Apareixen a primera plana. Dos dels atracadors han sortit de la presó, un d'ells el que vaig identificar: en Tom Martin, nebot d'un advocat amb renom que l'ha pogut treure de la presó.

Temo per la meva vida. Ell, en aquell moment que no voldria recordar, també em va mirar als ulls i sap qui sóc. Penso que hauria de fugir lluny, molt lluny d'aquí. Segurament vindrà a buscar-me, no deixarà les coses com estan.
 Comenta
 
Capítol 2 Grace
El so desagradable del despertador em trenca el son. Dissabte 20 de març de 2004 a les set de matí. Vaig oblidar-me de desactivar-lo ahir. Intento tornar a adormir-me però se'm fa impossible. M'aixeco del llit i em dirigeixo cap al lavabo per dutxar-me. L'aigua freda em desperta, torno a ser jo de nou.

Fullejo el diari mentre em prenc el cafè i una notícia en primera plana em captiva. Dos atracadors relativament joves han sortit de la presó, condemnats per un assassinat. Sempre m'han fet esfereir els casos en què treuen de la presó delinqüents perquè els ajuda algun familiar amb renom, però no és aquest el que m'esgarrifa. L'home assassinat estava a càrrec del noi testimoni dels fets perquè els seus pares havien mort quan era només un nen. Em remou l'estómac, perquè em sento familiaritzada amb aquest noi, anomenat Matthew. Ell es troba en una situació molt pitjor a la que vaig patir fa uns anys, però em puc situar al seu lloc.

El meu pare va marxar de casa quan la meva mare li va dir que estava embarassada. Ella va educar-me i es va fer càrrec de mi fins als quinze anys. Pocs mesos després del meu aniversari, la meva mare va morir a causa d'un càncer de mama, que s'havia convertit en terminal. La meva àvia va fer-se càrrec de mi, però ella encara és viva.

Em dic Grace Smith i tinc 27 anys. Vaig estudiar dret a la Universitat de Vermont, a Burglinton i vaig traslladar-me a Welland, al Canadà, quan hi vaig trobar una feina fixa. Des de ben petita sabia que volia ser advocada, m'agradava resoldre conflictes i trobar-hi una solució racional. Normalment se m'assignen casos amb menors i per això tinc un tracte especial amb ells. Pel que fa a la meva imatge, em considero alta i més o menys prima. Els meus cabells són arrissats i castanys. La meva cara no té una forma arrodonida, sinó més aviat prima i amb les faccions ben marcades. Tinc els ulls d'un color molt fosc, gairebé negre. A l'hora de triar la meva roba, no sóc massa cridanera. M'agraden els colors neutres, com el blanc o el gris i els pantalons texans. Sóc vegetariana i intento tenir una vida saludable.

Durant el dia d'avui netejo la casa, vaig amb l'aspiradora d'aquí cap allà, trec la pols i la deixo al més ordenada possible. Trec de l'armari una maleta vella i hi vaig col·locant peces de roba, un parell de sabates, la meva càmera i altres objectes necessaris per passar uns dies a casa de l'Anne, una amiga de la Universitat que viu a Brooklyn.

Decideixo sortir el diumenge després d'esmorzar, perquè estic molt cansada. No menjo gaire per sopar, em faig una amanida i em preparo un filet petit de salmó al forn. Acabo de sopar i vaig directament cap a l'habitació. No sé si mai havia anat a dormir tan aviat com avui. Són les deu i ja m'he posat el pijama i sóc al llit. Poc a poc m'adormo, pensant en aquella notícia del diari que em recorda a mi fa uns anys. Recordo el nom del noi, Matthew Daniel Thompson...


PIIP-PIIP! PIIP-PIIP! El despertador torna a sonar. Odio aquest so infernal. Em plantejo comprar un altre despertador, amb una melodia més tranquil·la i calmada, que em permeti aixecar-me amb més alegria. Poc a poc m'aixeco, ara més contenta i animada, per tornar a veure l'Anne. Lentament, faig el mateix que ahir: em dutxo amb aigua freda i em prenc un cafè llegint del diari. Quan me l'acabo, agafo la maleta, surto de casa i vaig a buscar el cotxe.

Les gairebé set hores de viatge se'm fan interminables. Passo per Binghamton, Elmira i Buffalo, on faig alguna parada per estirar les cames i menjar alguna cosa. Arribo a Brooklyn a les cinc de la tarda. El barri que sempre m'ha enamorat. Mai m'he plantejat de viure-hi, però segur que seria en una de les primeres posicions de la meva llista de llocs del món on ho faria. Les avingudes, els taxis de color groc, la gran quantitat de nacionalitats i persones de tots els països que hi pots trobar, Central Park...

Trobo el carrer on viu la meva amiga, busco un aparcament i hi situo el meu vehicle. Quan surto del cotxe, ensopego sense voler amb un noi que deu tenir uns 18 o 20 anys. És alt i té els cabells castanys, d'un color similar al meu. Porta uns texans trencats i una jaqueta de pell. No té un aspecte de noi conflictiu, al contrari, sembla ser un estudiant, ja que porta uns fulls i apunts que li cauen a terra quan xoquem.

M'ajupo per ajudar-lo a recollir-los i puc llegir en un dels documents el seu nom: Matthew Daniel Thompson. El noi del diari, de la notícia de l'assassinat. Estic en estat de xoc, quina casualitat! Sense pensar-ho dues vegades, l'abraço. No sé què deu pensar, però sembla que em miri com si estigués boja. No sé com m'hauria de sentir, però dono les gràcies per haver-me trobat amb ell.

Em separo lentament del seu cos i em presento. Li explico que vaig llegir el dia anterior la notícia al diari i que trobo impressionant per tot el que ha hagut de passar, per la seva història i que m'identifico amb ell. La seva expressió va canviant. Ja no em mira amb cara de desconfiança i sembla que s'alegri d'haver trobat algú que li digui això. L'ajudo a acabar de recollir els fulls i el convido a prendre alguna cosa.

Entrem a un local, anomenat "Toby's Coffee Brooklyn". Ell demana un brioix i un suc de taronja i jo un te verd. Com si ens coneguéssim de tota la vida, com germà i germana, m'explica la seva història, sense interferències de la premsa ni els diners. Em diu que ha de trobar una manera de marxar, que està en perill i que necessita algú que l'ajudi perquè els atracadors de la botiga el van veure i deuen voler venjar-se de les seves declaracions.

- M'encantaria poder ajudar-te, no et mereixes que ningú et faci més mal del que aquests nois t'han fet- dic a en Matt. -Si a tu et sembla bé, és clar.
 Comenta
 
Capítol 3 Un inici
Després de l'incident no hauria pogut imaginar que la meva vida hagués pogut canviar tant. Durant els últims mesos, l'Anne, una noia que vaig conèixer per casualitat al març, m'ha donat tanta força que no sé si mai podré tornar-li d'alguna manera tot el que ha fet per mi.

Quan ella em va dir que volia ajudar-me no m'ho podia creure. Com podia algú que gairebé no em coneixia oferir-me, amb tantes ganes, una mà per a poder aixecar-me? Aquest és el motiu pel qual vaig agafar-li tanta confiança ràpidament, la seva hospitalitat em demostrava que hi hauria un lligam especial entre nosaltres.

L'Anne vivia al Canadà i havia anat a Nova York per trobar-se amb una amiga seva de la universitat. Va trucar-li per explicar-li la gravetat de la situació i demanar-li disculpes per no poder trobar-se amb ella. Jo no podia quedar-me a Brooklyn, en qualsevol moment podria estar en perill. Vam anar a buscar la roba i els pocs objectes personals que tenia i vam dirigir-nos a casa de l'Anne, a Welland.

Durant unes setmanes, vam estar vivint a casa seva sense problemes. Jo em vaig instal·lar a l'habitació de convidats, que era fins i tot més gran que la meva a Brooklyn. Feia el dinar i l'ajudava amb les tasques de la casa mentre ella treballava al bufet d'advocats. Tot i que em sentia bé, cada nit tenia el mateix malson, somiava que els nois que van matar el senyor Williams feien mal a l'Anne quan sortia de la feina i que jo no podia fer res per aturar-ho. Ella em tranquil·litzava, em deia que no podien saber res d'on viva en aquell moment ni qui m'ajudava.

La tranquil·litat va acabar-se a la quarta setmana que vivia al Canadà. Un matí, quan l'Anne ja havia marxat de casa, vaig posar-me a rentar els plats de la nit anterior. Quan acabava de rentar l'últim got, vaig sentir com es trencava un vidre. Havien llençat una totxana pel finestral del menjador amb una nota que deia: "Matt, ara també ens veus?"

Notava com em tremolaven les mans. Havia estat esperant aquest moment, sí, però no el desitjava gens. Donaven cops molt forts a la porta, amb intenció de tirar-la a terra. Vaig agafar el telèfon per trucar a l'Anne, però gairebé no podia teclejar el seu número. Em tremolaven les mans. Vaig suplicar-li que vingués, que truqués a la policia. Em va caure el telèfon a terra i vaig començar a témer el pitjor. Em faltava l'aire per respirar, em tremolava tot. Vaig pujar les escales corrent, però intentant que no em sentissin. Vaig obrir la porta de les golfes, i vaig fer baixar les escales per pujar-hi. La porta va caure a terra quan jo m'acabava de tancar a aquella habitació.

Em cridaven: "Matt, on ets?", "Matt, no t'amaguis!"... Sentia com tiraven a terra fotografies, gerros i molts més objectes dels prestatges i armaris. No podia suportar que aquells pocavergonyes estiguessin destrossant la casa a l'Anne. Volia que ella vingués, no podia aguantar més aquella situació.

Quan li vaig trucar, ella estava a la meitat d'un judici, però no va pensar-se dues vegades de sortir de la sala. Va agafar corrents les claus del cotxe de la bossa i va arrencar-lo. Segurament, el velocímetre marcava una velocitat més alta de la permesa dins de la ciutat, però no tenia temps per parar-se a mirar-lo. Normalment, fins arribar a casa hi havia un quart d'hora en cotxe, però ella va arribar en menys de deu minuts.

Va deixar el cotxe al mig del carrer i va sortir-ne ràpidament. Els nois de Brooklyn marxaven amb una furgoneta antiga, rient i com si es felicitessin els uns als altres pel que havien fet. L'Anne va entrar a casa i va veure tot el que havien fet. Estava destrossada, però a la vegada també sentia ràbia. Es preguntava on era jo. Va recórrer la casa cridant el meu nom i, en sentir-la, vaig sortir del meu amagatall. La vaig abraçar de la mateixa manera que ho havia fet la primera vegada que la vaig veure, però també era diferent. En aquell moment ja la coneixia, ja no era estranya per a mi, és més, ella s'acabava de convertir era la meva única família.

La casa va quedar destrossada. Hi havia forats a les parets, els vidres de les finestres estaven tots trencats. Els records, les cadires de la cuina, la taula i els estris eren a terra. Havien esquinçat el sofà i les cortines del menjador amb una navalla. A poc a poc, vaig començar a arreglar totes les destrosses. Em sentia culpable pel que havia passat i no volia causar cap molèstia més a l'Anne.  

La policia va localitzar els autors uns dies després, però jo encara em pregunto com es van poder assabentar que m'havia traslladat a Welland. Quan acabaven de marxar vam trucar a la policia i els van estar perseguint fins que els van detenir. Un dels components del grup tenia una arma i va disparar a un dels policies. Aquest noi va morir per un tret que van disparar els policies i, la resta, van entrar a la presó, amb moltes més dificultats per pagar la fiança i poder sortir-ne, de manera que no els tornaria a veure fins d'aquí a molts anys.

Quan va trucar el cap de policia de Welland no m'ho podia creure, aquell malson ja s'havia acabat. Els morts, les pèrdues, la necessitat d'escapar-me del meu barri i els malsons de cada nit s'havien acabat. S'havia acabat el patiment per mi i pels que m'envoltaven. No podia ser més feliç. Per primera vegada en molt temps podria viure una vida normal.

Avui començo a estudiar un doble grau en Sociologia i Treball Social a la Universitat de Redeemer, prop de la ciutat. L'Anne m'ha encoratjat a seguir amb els meus estudis, dient-me que tot el que m'ha passat m'ha fet créixer molt ràpidament com a persona, però que no he de renunciar a tenir uns estudis i viure aquesta etapa de la meva vida. Quan estudiava a l'institut a Brooklyn no tenia gens clar què volia estudiar ni a què em volia dedicar en un futur. Ara sí, ho tinc molt clar. Vull poder ajudar els altres de la mateixa manera que l'Anne ho ha fet amb mi. Ella m'ha donat suport en tot i ha dipositat confiança en mi des del primer moment en què em va veure. Tot el que m'ha passat, les situacions en què m'he trobat, són el que realment m'han fet ser com sóc i m'han ajudat a formar-me com a persona.

Sempre s'ha de poder confiar en algú, és necessari que tots tinguem aquest algú. La vida és difícil, per mi ha estat dura, però he de treure forces per a poder continuar endavant, i això m'ho dóna el fet de poder continuar confiant en algú, encara que en un principi l'Anne era desconeguda per mi, ara més aviat sembla que tingui una germana.

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]