Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



clavelinas
Son Ferrer
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Veritats, mentides i tú

Veritats, mentides i tú


Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.


Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No, en realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.


Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.


- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir

- No li veig jo amb molta cara de festa, - va dir amb un ample somriure -Gràcies , però no es preocupi està tot…-

No vaig poder acabar, ja que em varen donar arcades.

M’hi anava a disculpar però em va entrar un lleuger mareig, i vaig haver d’anar corrent al bany i vaig treure-lo tot, com si res, vaig tornar al meu seient i em vaig acomodar per dormir-me.

Amb l’arribada del vol, van tornar a començar aquelles ganes de vomitar, vaig notar un ardor intens a la panxa que s’hem va estendre fins a la tràquea i va arribar a la boca on em va deixar un gust molt des agradable.

Vaig pensar quina podria ser la causa d’aquests vòmits ,i ho vaig descobrir. Una hora abans d’agafar el vol que em duria fins a Alemanya em vaig pegar una atracada de naxos amb salsa picant. Amb el vol i la música de després se m’hauria manifestat. Quan vaig tornar a la realitat sense donar-m’hi conta s’hem va posar cara de beneït .

-No pot ser possible!- vaig pensar en veu alta.

Aquests tenien un cartell que indicava que estaven ocupats per les dones de neteja. No sabia que fer ,però no podia aguantar més i vaig entrar.

Quan finalment vaig acabar m’hi vaig fixar en que havia deixat tot el lavabo fet un fàstic,però no va ser l’únic en el que m’hi vaig fixar.

Darrere meu vaig veure una silueta per el que m’hi vaig voltejar. Es tractava duna dona d’origen xinés que m’observava molt furiosa. Pareixia d’aspecte jove ,i la veritat es que era molt maca,tenia uns cabells negres arreplegats a una trunyella d’espiga, feta perfectament ,els seus ulls eren marrons com la deliciosa xocolata i la seva pell pareixia de porcellana amb un toc rosa, quasi vermell causat per l’enfad que l’havia provocat veure això tan brut.


-Ho sento molt no pretenia entrar però em trobava malament i pensava que no hi hauria ningú.-vaig disculpar-me avergonyit.

-No passa res , els homes mai molestau -va dir resignada i amb aire irònic -sempre amb les típiques excuses, de cas no pensau que després d’embrutar-lo algú ho té que netejar?


No sabia que dir-li, es veia que la dona tenia caràcter i em sentia culpable.

-No sap quant ho sento, si vol em puc quedar a netejar-lo amb vosté, el meu avió no surt fins demà a la tarda per el que no és cap molèstia- vaig dir.

-No passa res, al cap i a la fi aquest és el meu treball -va respondre amb decisió.

-No és cap molèstia -vaig respondre amb un petit somriure.

Em va respondre amb un altre somriure , va aixecar la mà cap a on em trobava i em va donar una baieta.

-Bé, no m’has dit com t’anomenes.-vaig preguntar-li

-Tampoc es que m’hagis preguntat.-va dir amb un to de burla

No vaig poder evitar una rialla .-Jo em dic Ian

-Jo em dic Kayla

-Encantat de conèixer-vos, és tot un plaer -vaig dir amb una petita reverència amb una baieta sobre el meu cap, com si es tractàs d’una corona.


Entre els dos es varen produir una mena de rialles , que varen suavitzar la situació.


-Bé, i a aquesta princesa li agraden els cafès?- vaig seguir amb un to graciós, però alhora elegant.

-Es clar que si, a tu?-va dir amb timidesa.

-M’encanten. Tal vegada podríem quedar per prendre’n un i conèixer-nos.

-Es clar, m’agradaria molt portar-te'n a una cafeteria molt coneguda d’Hamburg pels seus pastissos de crema.

-Molt bona idea, m’encanta,vaig dir amb un somriure de orella a orella- et donaré el meu telèfon quan acabem de netejar el bany i així em podràs localitzar.

Pel seu gest vaig deduir que estava feliç i acceptava quedar amb mi. Aleshores ens vam despedir i cadascun va seguir amb lo seu, ella es va quedar sola al bany penombra que la rovellava mentre jo hem dirigia cap a l’hotel on m’hostedava .

Al sortir de l’aeroport vaig observar con una filera de taxis esperaven ansiosament aconseguir a un client al qua poder treure-li els doblers.

No hem quedava altre remei, així que vaig agafar un taxi, i em vaig decidir per un on dins es trobava un home de mitjana edat . L’home duia una jersei blanc amb la marca de Lacoste i uns vaquers de tub, tenia uns cabells plens de gel. Vaig obrir la porta i vaig entrar, i l’home del taxi va començar a conduir. El carrer era ple de gent, tots amb un aspecte diferent, però se'ls podia veure la felicitat als seus rostres, els bars i els restaurants pareixien tenir ambient i els camins estaven plens de flors. De sobte una imatge em va venir al cap, era la dona d’abans. El conductor havia estat tota l’hora sense parlar però de sobte em va mirar , la situació era un tant incòmoda, i va començar a parlar.

-Ja ha pogut observar que aquesta ciutat es meravellosa?

Vaig trigar a contestar, m’havia quedat torbat amb els meus pensaments

-Disculpi’m no l’he escoltat molt bé.

-Deia que aquesta ciutat és magnífica. L’ambient, el paisatge, les persones…

Tenia un accent peculiar,pareixia francès.

-Sí, la gent és molt amable- El vaig respondre una mica distret. Em trobava diferent, no sabia si havia sigut pel desagradable incident o pel vol però no em sentia la mateixa persona que era abans d’agafar el Boeing 747.

-Disculpi si el molesto a la seva vida però podria preguntar-li què ha passat?


No comprenia el que em volia dir, així que no sabia que dir-l’hi.

-Tras molts d’anys a aquest taxi he vist moltes coses, tantes que ni vostè es podria imaginar. No es preocupi si no s’ho vol contar a un home desconegut al que apenes ha conegut fa cinc minuts, però he observart una certa inquietud al seu rostre.

Tenia raó en que em trobava malament , però seguia sense saber exactament al que es referia.

-No comprenc a que es refereix, senyor- Li vaig respondre amb certa curiositat.

-En el poc temps que m’he trobat amb vostè no ha parat de mirar el seu telèfon. I això pot significar dues coses, o tens moltes ganes d’agafar Wi Fi o es tracta d’alguna noia.


Tot va quedar silenciós i solament s’escoltava la cançó “ Thriller” de Michael Jackson de fons i la radi del taxista que non parava de sonar.


-No se exactament a lo que es refereix, però té raó en una cosa, des de que he sortit de l’aeroport em trob una mica diferent. Em fa mal la panxa y tinc un tremol de coses al cap, de sobte tot em sembla diferent, les persones, el paisatge…- Li vaig respondre amb tota la meva sinceritat.

Aquell home que es trobava amb prou feines mig metro de mi va girar el cap cap a la carretera i altra vegada el petit cotxe es va quedar en silenci, com els alumnes d’una classe quan veuen entrar a la seva professora per la porta.


Amb aquell home em passava una cosa molt estranya, em sentia com si el conegués de tota la vida i el pogués contar qualque cosa sobre mi.

El vaig observar i del seu rostre el va sortir un petit somriure, les seves celles es varen alçar i es va tornar cap a mi.


-Sap el que em passa?-vaig dir amb aire de sorpresa.

-Això només ho pots saber tu, quan arribi el moment ho sabràs.


Ens vam deixar de formalismes i quan el meu cervell va rebre aquesta informació em va trastocar. Que volia dir amb aquella resposta? va preguntar el meu subconcient.

Em vaig adonar d’una cosa. Des de que vaig arribar a Alemanya i vaig conèixer a na Kayla, tot el meu món es va descol·locar , que ella em va causar una sensació, que mai cap persona m’havia fet sentir. Amb ella tot era diferent.

-Ja som aquí- va dir mentre intentava trobar un lloc al qual poder aturar-se


El tràfec era espantós i a mi això de estar hores i hores a un cotxe em posava molt nirviós. Jo vinc d’una ciutat amb pocs habitants, per lo que no solen passar aquest tipus de coses.

Vaig alçar el cap per la finestra del cotxe per relaxar-me, de sobte, era allà, rere el cristall de la cafeteria.

Duia els cabells solts, i es deixaven caure per les seves espatlles. Vaig apartar la mirada perquè em pensava que no era real, però, tan obsessionat estava, com per veure-la a tots els llocs?

Vaig tornar a alçar el cap, i el seu rostre es va difuminar rere una ombra que m’impedia veure el que feia. Veia siluetes voltejar al meu costat i sentia uns sorolls molts forts, com la sirena d’una ambulància.

Em volia gratar un ull per assegurar-me que podia veure, però em vaig venir cap avall, no podia moure les meves mans, ni tampoc cap part del meu cos.
Un segons abans de deixar de sentir el meu cos per complet, vaig tancar els ulls i vaig començar a veure taques negres, el meu cor va començar a palpitar ràpidament, i de sobte es va aturar, vaig sentir com si de cop i volta tot el meu món s’apagués. De sobte va aparèixer una imatge al meu cap, era ella, estava caminant pel mig del carrer quan es va voltejar i les nostres mirades es varen creuar.
 Comenta
 
Capítol 2 Un somni indefinit
Ara estava tot tranquil, em sentia amb una sensació de pau immensa. No sabia com havia arribat a aquell lloc però pel que escoltava pareixia ser un hospital. Ho podia intuir pel renou de lo que, al meu parer, semblaven ser les rodes d’una llitera al relliscar amb el sòl del passadís i per aquesta olor tan típica de medicament que tenen els hospitals.

Em trobava a un llit mòlt còmode recolzat per uns coixins que em facilitaven la respiració.Continuava sense poder moure el meu cos, ni les extremitats, ni el cap, ni tan sols els dits dels peus.Però tot i sabent-ho no em preocupava gens, qualque cosa dins meu em deia que no em preocupés i així ho vaig fer. Encara que em sentís bé, sentia com si el meu cos no compartís la mateixa opinió que jo. Sentia com si de la meva pell sortís foc, sentia les meves venes inflades i com una mena de cables recobrien el meu cos, com una mena de circuit cap a la meta, la penetració d’unes punxegudes però petites agulles dins la meva pell.


Mentre pensava en aquestes coses vaig recordar-m’hi que encara no m’havia plantejat realment la situació en la que em trobava. Estava immòbil, a un hospital desconegut per a mi ja que aquesta no era la meva ciutat i amb un miler de preguntes sense resoldre, quan de sobte, vaig escoltar el renou d’una porta obrint-se i poc a poc uns passos que s’acostaven a mi. Es va asseure al meu costat, supòs que a una cadira. S’escoltava una respiració angoixada i accelerada, i quan va sortir un sospir de la seva boca(indici de que anava a parlar), un metge va endinsar-se dins la sala en la que em trobava.

-Senyoreta, disculpi’m però el pacient encara no pot rebre visites.


Aquest metge havia dit ‘’senyoreta’’? vaig pensar. No tenia ni la més mínima idea de a qui es referia. Des que la meva mare ens va abandonar a mi i al meu pare quan jo només tenia tres anys, jo ja no havia sabut més sobre la seva existència i tampoc és que jo tingués cap tipus d’interès per sabre com li anava. Per això descartava que fos ella.

No parava de donar-li voltes al meu cap però no em recordava de ningú més tractant-se d’una dona.

Mentre li donava voltes al meu cap vaig escoltar el renou de la cadira on estava asseguda com s’arrossegava contra el sòl. Tot d’una la misteriosa dona li va respondre.


-Disculpi, no sabia que encara no estava preparat per rebre visites- .I sense esperar-m’ho es va acostar fins a on em trobava,em va donar un petó al front i va sortir per la porta acompanyada del metge, deixant així l’habitació sola i ara també trista.


El meu cor va agafar una velocitat sorprenent, les meves galtes devien estar amb el color d’una tomàtiga. No sabia que fer, em vaig quedar més paralitzat del que em trobava. Era ella, aquella al·lota que havia conegut als lavabos, era na Kayla. Així mateix em va entrar una gran impotència quan vaig intentar aixecar-me per anar rere seu, però el meu cos m’ho impedia.

Ho intentava i ho intentava, però no podia, aquella situació m’agobiava de veres, em sentia inútil, però més que això el que devers em preocupava era no tornar-la a veure.

Una llàgrima va caure dels meus ulls, em va recórrer tota la cara i va caure a la meva bata. Era una llàgrima de tristesa, de dolor, d’impotència, pot ser que també fos d’amor? no ho sé, però del que m’havia adonat era de que la seva presència m’havia fet molt de gust i saber que tot i que tan sols feia unes hores que ens havien trobat per primera vegada en la nostra vida, aquesta al·lota m’havia fet sentir qualque cosa que ningú m’havia fet sentir abans, em feia sentir diferent.

Sense donar-me’n conta ja havia acabat aquell infern de dia. L’havia passat molt malament, havia sofert un terrible insomni ,encara que al pensar-lo em donava gràcia. Mai no m’havia pensat que una persona pogués sofrir d’insomni estant en aquesta situació,però tornant al que estava parlant, una dona, em visitava cada cert temps, calcul més o manco que dues hores i mitja per moure el meu cos, amb la intenció de que els meus ossos i músculs no s’agarrotessin.

Va entrar una altra vegada el metge d’ahir amb una metgessa i van començar a parlar.


-L’accident va ser molt fort, és sorprenent que hagi sobreviscut després d’això, però les proves no han demostrat que hagi qualque indici de que la cosa vagi a pitjor.- va dir la veu masculina.

-Llavors, de moment que li dic als seus familiars que té un coma estable?- va dir la metgessa, que per la forma d’expressar-se pareixia estar en pràctiques.

-Sí- va afirmar el metge- digui als familiars que tenim que fer un parell de proves més però que de moment no té cap tipus de commoció cerebral. Per favor, sigui subtil, aquesta és una notícia molt impactant.

-No es preocupi , així ho faré- va contestar la dona amb un to de veu molt seriós.


A pesar d’aquesta situació, encara m’alleujava molt que no estigués en perill.

Una vegada vaig viure aquesta mateixa situació en la que em trobava embolicat ,amb un amic del meu pare. Pel que em va contar el meu pare, el seu amic anava per la carretera borratxo , sobrepassant els límits de velocitat, i tot fosc i en sentit contrari, quan es va topar de morros amb un camió. Mai vaig saber més d’ell, però esper que hagués sobreviscut.



Després d’una estona, vaig començar a escoltar com anaven entrant a la habitació dues persones parlant molt baixet, era el meu pare i la seva noia, i quan em varen veure en aquell estat, varen començar a plorar.

Un altra vegada la tristor va recórrer el meu cos i vaig escoltar com parlaven de mi durant tota l’estona.

El meu pare em va recordar tots aquells moments de la infància on jo només era un mocós, aquella època en que ens divertíem junts i que ell estava orgullós de mi, on jo li feia les meves preguntes estranyes i ell amb tot l’amor del món les responia, també va mencionar aquells moments de la vida on els dos ens donàvem suport mutu en les bones i en les dolentes i com vam seguir cap endavant tot sols.

Aquelles paraules em van trencar el cor, volia abraçar- lo, però sentia tanta impotència que la segona llàgrima tornà a visitar-me.

De sobte es varen callar, per un instant vaig pensar que s’havien anat, però una veu dolça de dona va penetrar a la habitació. Es va presentar a la meva família com una estimada meva.El meu pare li va dir qualque cosa a na Mirella .

-Vols uns quants minuts, per parlar amb ell?-va dir costosament el meu pare

-Si no és molèstia m’agradaria molt, però crec que ell preferiria estar amb els seus familiars -va respondre tímidament

Jo no sabia el que estava passant.

Pensava que era la infermera, però no, era na Kayla.

-Tranquil·la, si estas aquí deu ser perquè a ell també l’agradaria estar amb tu

Amb aquestes paraules va trencar la conversació i tots dos varen sortir, deixant tota sola amb na Kayla.

Es va acostar amb la intenció de parlar-me’n, però es va callar i amb delicadesa va prendre’m la mà, vaig sentir la seva pell i vaig recordar el primer dia en que ens vam topar.

Ella va començar a parlar i va començar a dir-me que la primera vegada que ens vam veure va sentir una mena de coses que amb prou feina vaig aconseguir desxifrar. No la podia a escoltar molt bé, però em va dir amb un to de sinceritat:

-La primera vegada que et vaig veure vaig pensar que eres com els altres, però amb l’estona que varem passar junts em vaig adonar que eres diferent i que cap persona m’havia fet sentir aquelles coses com tu, m’encantava la teva forma de ser i com em miraves, jo no ho volia confessar però aquella vegada que em vares invitar a tomar el cafè vaig sentir com si el món fos meu, era feliç fins que vaig veure l’accident al sortir d’aquell bar i et vaig veure inconscient a aquella llitera.

Ambet vull dir que en el poc temps que he passat amb tu m'has fet sentir diferent i volia dir-te que ...

No vaig poder escoltar res més ja que vaig quedar atrapat en una son molt profunda, de la qual, a sabre si me’n despertaria qualque dia.

 Comenta
 
Capítol 3 Una vida sense ell




Era tot un poc estrany, havia passat de estar malament a estar bé.Estava somiant. Ara les meves cames em deixaven donar passos i el meu cos no em feia mal. Quan el meu cap va reconèixer la situació, tot d’una em vaig voltejar per observar on em trobava. Es tractava d’un parc, i sense voler em vaig sorprendre a mi mateix al donar-me conta de que ja coneixia aquest lloc.



Quan jo era més petit i els meus pares encara estaven junts, sempre anàvem a aquest parc els caps de setmana.



Vaig recordar que una vegada quan estava jugant amb el pare, una noia es va acostar per preguntar si podia jugar amb nosaltres, el pare sempre s’ha rigut quan recordava la meva contestació, segons el que em va contar, jo li vaig dir que aquests jocs eren coses per a nens més grans i que les nines no jugaven amb pilotes. Vaig soltar un sospir. Encara que ho hagués dit quan era, com es diu vulgarment ,una puça, la situació em feia sentir ridícul, no podia comprendre com vaig ser tan beneït de dir això.



Després de recordar tot això, una noia es va acostar a mi, jo no la coneixia de res, però vaig començar a parlar amb ella.



-Bon dia.-Li vaig dir amb simpatia.



La noia es va quedar callada, i es va quedar mirant una llarga estona el meu rostre. Era molt maca, tenia els cabells rossos i uns ulls de color mel, vaig deduir que tendria uns dotze anys.



De sobte la seva cara es va il·luminar, no sé perquè, i va començar a parlar amb mi.



-Em dic Carla.- va començar a parlar- i tú?



-Jo em dic Ian- li vaig respondre amb un ampli somriure.



Com no localitzava els que podrien ser els seus pares li vaig preguntar.



-I es pot saber on es troben els teus pares?



-El meu amic també es diu així, però a mi m’agrada més dir-li cargol- va dir desviant la pregunta que li acabava de fer.



El que acabava de dir em va deixar pensatiu,potser seria casualitat, però em va fer recordar que així és com em va dir na Kayla una vegada que ens vam despedir ,el dia que ens vam conèixer. Aquesta paraula va sortir quan estava netejant el bany ,perquè jo ni tan sols havia començat quan na Kayla ja havia terminat.



La noia m’estava fent recordar moltes coses del meu passat. Primer el meu pare , després na Kayla, que seria el pròxim?



Quan vaig tornar a la realitat, na Carla em va donar un sobre i sobtadament es va marxar.



Ho vaig obrir i ho vaig començar a llegir:



Ian som na Kayla, la teva princesa, únicament volia que sabessis que estic amb tu. Els metges diuen que no em pots escoltar, però jo se que això no és veritat. Quan et vaig veure damunt la llitera de l’ambulància s’ em va partir el cor, mira, no vull dir-te mentides, quan no vas aparèixer pel bar vaig pensar que era perquè no t’ hauria agradat, però al sortir i veure que estaves allà, tot el meu món es va aturar i únicament vaig pensar una cosa.



Que tu eres la persona que vaig estar esperant tota sa meva vida.



La teva princesa kayla, t’estim.




Al llegir aquelles paraules vaig pensar que això que m’estava dient a la carta podria ser el que m’estigués dient a la realitat mentre jo no podia escoltar res, i de seguida em varen entrar moltes ganes de abraçar-la, la impotència va tornar a mi com un costum diari, que no em podia llevar del damunt. Com si res vaig deixar escapar un crit de ràbia, impotència i desesperació.



Aquest alliberament em va esplaiar un poc, però l’angoixa encara es trobava dintre meu.Com un res i no res els núvols es varen posar negres i del fons del parc vaig poder escoltar un renou molt intens.Llavors vaig despertar d’aquell horrible somni. Estava rodejat per un munt de metges que m’estaven donant descàrregues elèctriques, ja sabia d’on venia el renou del parc, era el renou de les màquines.



La meva mà estaba recolzada per la de na Kayla , i amb prou feines se la vaig apretar. Per una vegada aquesta amarga impotència que em perseguía com un company de viatge va desaparèixer .Vaig recordar amb totes les ganes del món als meus pares, als meus amics i com no, a na Kayla.



Sense adonar-me, la darrera descàrrega va donar els seus fruits i em va fer despertar d’aquell somni indefinit. La primera cosa que vaig poder observar van ser els preciosos i ara tranquils ulls de la meva princesa.



Vaig poder observar com havia estat plorant per mi, i això va causarun major sentiment per ella del que ja tenia. Només despertar,l’única cosa que volia era parlar amb ella, i així ho vaig fer.



Amb el temps vaig recuperar-me i amb ajuda de na Kayla vaig sortir de l’hospital als 2 mesos.



Vam estar junts molt de temps, però finalment em vaig declarar,dient-li:



-Kayla...



-Diguem- em va dir amb un to de preocupació.



Vaig confessar que el meu cor feia temps va patir molt dolor, però ara amb ella era feliç i no volia que això canviés.



-Una cosa que m'ha ensenyat la vida és lluitar pel que estimem i no rendir -nos mai. Hi ha moltes coses que no son fàcils d'obtenir, però són aquestes les què un valora i aprecia més.



-Vull envellir al teu costat i veure el meu món avançar amb el teu, compartir il·lusions amb tu, però especialment una, vols casar-te amb mi?



Se que és molt precipitat però mai he volgut més un altre cosa en aquest món que estar amb tu.



-Déu meu!- va dir molt sorpresa.- feia tant de temps que esperava aquesta pregunta que ja pensava que no l’escoltaria sortir dels teus llavis.



-Això és un si?



-Esclar que si, ets la persona que tinc en ment sempre, per la qual em vaig arriscar a dir-li tot el que sentia sense pensar que els teus sentiments podrien ser diferents.



-I tu ets la persona per la qual cada dia lluitava contra el meu propi cos, ets la raó per la qual ara mateix estic aquí amb tu...



Amb el temps varem conviure junts , i un mes abans de la boda, el metge em va cridar per telèfon i em va explicar que quan vaig estar a l’hospital em varen fer una sèrie de proves i em varen detectar una anomalia, amb aquesta cridada em va dir que tornés al hospital per continuar fent-me les proves necessàries per esbrinar de que es tractava.



Em va citar una setmana després de la cridada, i a l’arribada a l’hospital vaig entrar directament a l’àrea de radiologia vaig estar durant uns tres quarts d’hora dintre d’una màquina que emetia una sèrie de sons i llums que no transmetia res de bo.



Al acabar totes les proves em varen dir que m'assegués a la sala d’espera mentre miraven els resultats.



Mentrestant, na Kayla em va cridar i va fer-me un interrogatori, on estava, que feia, quan arribaria…



No sabia que fer, perquè no volia dir-li res sobre aquest tema per no preocupar-la, potser això no fos res.



Al cap d’una estona el metge va sortir amb cara d’angoixa i es va asseure al meu costat.



-Senyor, les proves no han anat com ens esperàvem. Els anàlisis han demostrat el que ens temíem. Pateix d’una infermetat degenerativa anomenada càncer, supòs que ja ha escoltat parlar d’ella ,de vegades la detectam a temps per aturar-la, però en altres casos , malauradament ens donam conta massa tard, com el seu. De veres ho sent molt, i m’agradaria molt no tenir que dir-’s’ho però como a molt li queda un mes de vida.



Em vaig quedar sense paraules, pensava que després de l’accident ja no m’ haurien quedat seqüeles i tot seguiria tal i com estava.



Vaig sortir de l’hospital, estava decebut per la mala notícia, però no volia mostrar signes de tristor quan veiés a na Kayla, no volia dir-li res sobre aquest tema, preferia que no sabés res per no preocupar-la.



Per no pensar més, vaig anar a la casa caminant, ara tot el veia diferent,el tràfec no hem molestava, observava als nens jugar, els bars replets de gent...en definitiva, no era jo.



En arribar a casa, junt a na Kayla vaig oblidar el que em va dir el metge i vaig pensar que ja que només tenia un mes de vida el tenia que gaudir amb el meu amor i vaig decidir fer un viatge del qual no s’oblidaria mai.



-Kayla, tinc una sorpresa per a tu.



-De debò?- va dir sorpresa.



-Ja que en un mes ens casam, volia portar-te a París.



-Quina il·lusió m’acabes de donar.- va dir amb èmfasis.



Una setmana més tard varem anar a París i allà li vaig confessar el que em va dir el metge abans de tornar. Ella no podia deixar de plorar i a les dues setmanes a París vaig començar a tenir molta febre, i dolor per tot el meu cos, vaig començar ha adonar-me que tot eren símptomes del càncer i que aviat s' acostaria la meva hora.



-No et preocupis per res,ara et toca viure la teva vida,encara que no sigui al meu costat.



Tot d’una va deixar de plorar i es va acostar a mi. Em va acariciar la cara i em va donar un petó a la galta.



-Et promet que sempre seré feliç per a tu.-va dir



Li vaig somriure i li vaig pedir un favor. Quan ja no estigui , vull dir, físicament amb tu, encara que sempre estaré al teu cor, ves a ‘’Quina son tan dolça ‘’ i digues al cambrer que et doni el que es teu.



Una setmana més tard Ian va morir de càncer junt a la seva família, ara també inclosa na Kayla.



Ella pel seu compte es va mudar de ciutat i va canviar de treball, per intentar oblidar el que havia passat. Va trobar un treball com a única forma de distracció, i va formar una nova família , però sense oblidar a en Ian i sense oblidar tot el que havien passat junts.



Per la seva contra, el seu pare es va separar de la seva noia i va seguir la seva vida com a solter.



Fins uns quants mesos de la seva mort, na Kayla no va tenir el valor suficient per anar a aquell bar. Quan ho va fer el cambrer li va donar una fotografia on sortíem els dos. El va voltejar i ho va llegir:



Princesa, jo no esperava que les coses sortissin així però almenys la vida em va donar una segona oportunitat després de l’accident i el temps suficient per coneixer-te. No et preocupis per mi. I no vull ser egoista, com tu tampoc ho tens que ser amb tu mateixa. Esper que trobis a qualcú amb el que t’ho passis tan bé com m’ho passava jo amb tu i que et respecti. Res més que dir, ja ho saps tot. Això no és un per sempre, sinó un fins aviat.



T’estim de veres, el teu Cargol preferit.




 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2909
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  884 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  230 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  113 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  205 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  251 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]