Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



bessones98
Barcelona
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Una mirada al passat
Vaig baixar d’aquell avió i vaig tornar a seure. Observant les cares dels passatgers que agafarien el seu vol i que entre llàgrimes o somriures deixaven enrere tot allò, ja fos per sempre o només per uns dies, vaig recordar a la persona per la qual vaig marxar un dia.
Tot i que el metge gairebé m’ho havia prohibit, la primera adreça que vaig dir al taxista va ser la de la meva antiga casa. Vaig baixar del taxi amb una maleta plena de coses a la mà i un sac replet de records al meu cap. Volia seure als freds esglaons d’una casa que ja no em pertanyia però, en aquell precís instant, vaig veure com s’obria la vella porta de roble i en sortia una nena. Va ser ella qui va fer caure la meva primera llàgrima per la falta d’aquella vida que sempre havia desitjat. Al veure que la nena marxava la vaig seguir fins al parc, on jugava sola. Jo vaig seure en un banc perquè em tornava a marejar. Quan ja tornava a estar serè la nena estava asseguda al banc amb mi.
-Hola, Bren. Sóc la Mathilda -em va dir.
Vaig fugir, però en un descans per recuperar l’alè, vaig veure de lluny els ulls petits i brillants de la nena. Eren iguals que els d’ella, els de la meva germana morta. Encara sentia la culpa dins meu, era com una ferida que mai es tancava i que semblava obrir-se cada cop més.
Em dirigia cap a l’hotel pensant una vegada i una altra què feia jo aquí i, en veure el llit de matrimoni de l’habitació en la que m’allotjaria durant una setmana, la dolça veu de la meva dona em va venir al cap. Era ella la que m’havia fet dormir algun cop a la banyera, llavors vaig recordar la lletra de la cançó que feia unes hores havien posat a l’avió, concretament el vers que diu: “and crowled off to sleep in the bath”. També va ser ella la que va desaparèixer un dia sense deixar rastre.
En aquell moment del dia el que més necessitava era una dutxa freda i descansar. Però quan em vaig ficar al llit no podia parar d’escoltar la veu de la Mathilda que em deia:
-No deixis que et separin de mi com et van separar d’ella.
No ho vaig entendre i finalment em vaig adormir. Al meu somni parlava amb la nena, semblava que ella sabia molt més de la meva vida que jo mateix, com si ella no fos real. Vaig despertar-me, tenia mal de cap i començava a pensar que havia estat una mala idea tornar a Hamburg. Després de decidir que marxaria a l’endemà, vaig creure convenient anar a visitar la tomba dels meus pares i la de la meva germana al cementiri d’Oshldorf. Quan vaig veure la tomba de la meva germana no vaig poder evitar plorar. Tota l’angoixa que encara tenia venia des del dia en que vaig deixar-la sola a la discoteca a la que anàvem sovint. Jo estava furiós pel comportament d’uns amics i vaig maxar. Durant la meva absència, sota els efectes de l’alcohol, ells van atacar-la fins a acabar amb la seva vida i aconseguint que jo mai més tornés a ser el mateix.
Quan vaig tornar a la realitat, vaig adonar-me de que la Mathilda estava darrera d’un xiprer. Es va apropar sigilosament i em va xiuxiuejar que tot aniria bé, que ella estaria amb mi. Així que vam marxar els dos d’aquell lloc que algun dia hauria de passar a pertànyer als meus traumes del passat. De camí cap a l’hotel, li vaig explicar a la Mathilda la meva intenció de deixar aquell lloc per sempre i ella es va posar a plorar perquè encara que només ens havíem vist dues vegades, jo era el seu únic amic i volia ser també la meva única amiga.
Em va deixar a l’hotel, jo estava més esverat del que era convenient. Vaig agafar uns informes que portava a la maleta, no entenia res del que hi deia i vaig començar impulsivament a subratllar paraules d’aquells fulls. Quan suposadament havia acabat vaig sentir que tot al meu voltant girava i vaig caure rodó a terra...

 Comenta
 
Capítol 2 Retorn a la perdició
No tenia idea de quantes hores portava estirat a terra, només recordo que quan vaig aconseguir incorporar-me tenia un fort mal de cap i unes horribles ganes de plorar. Plorar mai m’havia agradat, ho trobava com una debilitat de l’ésser humà, trobava una tonteria allò de que et desfogaves si ho feies. A part, m’encantava fer-me el fort, que els altres pensessin que res podia amb mi, cosa que evidentment no era veritat.
Vaig començar a fer la maleta decidit a abandonar aquell lloc quan abans millor. Recordava les paraules dels metges, deien que recauria, que m’estava fent mal a mi mateix. No recordava ni tan sols per què ho deien, només recordava la meva dona xiuxiuejant paraules que sempre havia volgut escoltar, acompanyant-me en tots moments, ja fos per anar a comprar, per passejar, per dinar...
De vegades m’havia sentit com en una presó, com si tot el que m’envoltava fos una gran mentida, com si ella em dominés i decidís què estava bé i què no. Allò em tornava a recordar un tros de la cançó que portava en ment durant tot aquell viatge...
“She asked me to stay
And she told me to sit anywhere
So I looked around
And I noticed there wasn't a chair”
Sonava com una gran metàfora del que havia sentit cap a la meva dona, com si ella sempre hagués manat, tot i que alguna cosa no quadrés.
Per acabar per fi la maleta em faltava el necesser així que em vaig dirigir al lavabo per agafar-ho tot. Quan vaig tornar al costat del llit vaig veure que la Mathilda estava allà asseguda, evocant la meva vida al costat de la meva germana. Em vaig sobresaltar quan vaig veure-la però no vaig tenir temps de preguntar què feia allà. Al sentir la porta de la habitació vaig notar una estranya sensació de buidor, com si alguna cosa estigués a punt de passar.
Era la meva dona... Pensava que era un miratge però la cara de la Mathilda em va fer saber que ella també la veia. Totes dues reien, potser de mi, potser perquè creien que eren dues de les persones que en aquell moment envaïen la meva vida. Vaig tornar a desmaiar-me, semblava haver-se convertit en costum des de que vaig arribar. Mentre durava la meva somnolència vaig intentar reproduir al meu cap el que havia passat feia temps.
Era una nit fresca, la meva dona estava al sofà mig dormida ja que feia unes quantes nits que no es trobava gaire bé, jo estava al seu costat quan van trucar uns metges a la porta. Em van dur amb ells deixant a la meva dona morir sola, ni jo mateix sabia per què havia de morir però ells no ho paraven de repetir. Mai havia cregut que per tenir uns dies de debilitat haguessis de morir d’aquesta manera, amb data i hora, com si fossis un producte de supermercat amb la seva data de caducitat.
A partir d’aquell dia se m’apareixia de vegades la meva dona, jo pensava que era normal, que em sentia culpable per no haver-la vetllat durant aquella nit d’agonia, que la trobava a faltar, que tot i que els altres diguessin, la nostra relació era perfecta malgrat els punts on diferíem.
Quan vaig recuperar-me vaig tornar-la a mirar esperant que no estigués allà de veritat. No sabia exactament què era el que sentia en aquell instant. M’havia costat tant oblidar-la a ella, oblidar el seu record, oblidar que la havia hagut d’oblidar tants cops... Crec que en aquell moment estava bastant segur de que no l’estimava però les meves accions no deien el mateix. Jo buscava apropar-me a ella, tocar-la, sentir la seva pell, fins i tot l’olor a roses que la caracteritzava que no havia canviat. La situació era massa real com per seguir pensant que ella estava morta, intentava lligar fils però res quadrava en aquella situació fantasiosa.
Algú va tirar la porta avall, escoltava moltes veus alhora que em confonien encara més. L’últim que recordo és el soroll d’una ambulància.
 Comenta
 
Capítol 3 Lluita contra un mateix
És hora de que sapigueu la veritat, que sapigueu que la vida no és tant clara com diu la gent, cada persona amaga secrets, alguna lluita amb el passat, o com jo, una lluita amb sí mateix.

La meva lluita està a punt d’acabar, demà si tot va bé surto del manicomi, tenia esquizofrènia. Mai he tingut dona, tot va ser com una visió, com si el meu cervell la creés per no deixar-me sol, perquè en realitat sabia que jo tenia amor de sobres i necessitava algú amb qui compartir-lo. La Mathilda tampoc és ni va ser real, vaig tenir una germana que es deia així, però fa massa que ja no està entre nosaltres, com ja sabeu.

Cada cop que sentia parlar d’algú que tenia alguna malaltia mental no me’n sabia avenir, a qui “escollien” aquests tipus de malalties? No és com agafar una grip, que és relativament per atzar, per trobar-te al lloc i moment adequat, havia d’haver molts factors psicològics i coses apassionants al darrere, coses interessants i profundes que mai hauria cregut viure en primera persona.

El dia que vaig ingresar a l’hospital per primer cop creia que els metges em separaven de la meva “dona” perquè ella anava a morir, però què feien amb mi si era ella la malalta? Van passar 15 mesos fins que el metge em va donar permís per sortir, em va dir que el més probable era que les meves crisi (ell li deia “crisi” al meu problema) es deguéssin al fet que em sentís culpable per la mort de la meva germana i això va ferque em sentís tant sol que la meva ment va crear aquests personatges. La condició per deixar-me en llibertat eren unes revisions cada setmana.

Vaig començar a fer vida normal: sortia a passejar, parlava amb els veïns, caminava pels parcs de la ciutat, fins i tot vaig plantejar-me la idea de comprar-me un gos... Però la vida et sorprèn, mai és monòtona i, de sobte, enyorava allò que un dia em va fer patir, aquells llocs i aquelles olors que vaig arribar a odiar, que sempre em faran sentir culpable de coses irreversibles.

Aquell dia melancòlic em tocava visita amb el metge i li vaig explicar la meva necessitat, i preocupació, per anar a Hamburg, per intentar enfrontar-me al meu trauma i espantar els fantasmes del passat. Evidentment ell no m’ho va recomanar, gairebé m’ho va prohibir, però sempre he pensat que el desig d’una persona va més ellà d’un imperatiu, que no pot ser aturat per res.

Per tant, vaig decidir aventurar-me i intentar fer el meu deig realitat. El fet de tornar a veure tot allò, de recordar els jocs de l’infantesa per aquells carrers, el veure la meva antiga casa, de recordar la meva petita i innocent germana Mathilda, els ses ulls brillants, va ser com un crit a l’esquizofrènia, com que la reclamava. En aquell instant de moments retrobats, de sentiments a flor de pell, de ganes de sentir-ho tot i rebutjar-ho a la vegada, es va materialitzar la Mathilda. Era tan real, tan com ella, tan petita i adorable, tan amigable...

No puc recordar quants dies exactament vaig passar en aquell hotel, quants cops vaig trobar-me amb la Mathilda, què esperava fer allà, què esperava trobar ni si era conscient de que tot allò em perjudicava a mi i només a mi.

Els del hotel possiblement havien notat una actitut i sorolls extranys per part meva, més tard he sabut que em vigilaven per la meva seguretat (i segurament perquè creien que podia fer mal a algú). El final ja el sabeu, vaig tornar a ser ingressat, aquest cop durant un any.

Ara ja sé que no tornaré a Hamburg. Sé que no podré olorar els carrers d’allà sota la foscor de la nit, sé que la meva germana no tornarà, que de vegades els accidents passen en el pitjor moment, i sé que mai de la vida oblidaré la cançó Norwegian Wood, ni els següents versos, que semblen una descripció de la meva història:

“I once had a girl,

or should I say,

she once had me”

Crec que em recorden que no era jo qui tenia una dona, era ella, en mans de l’esquizofrènia, qui em tenia a mi.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]