Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Berta Sors
Taradell
 
Inici: En flames

Capítol 1 Inesperat
Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar hi la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
M’aixeco disposada a tornar a dins de casa, estirar-me al llit i no moure’m fins passats uns dies. No aguanto més aquella situació de tristesa, la sensació de tenir aquest buit dins meu. Noto el meu cap pesant, ple de sentiments, remordiments, pors, records,... que em ressonen a dins. Tinc ganes de cridar, de treure-ho tot, de fer veure als del meu voltant que res va bé, que no puc més amb això, però em sento tan dèbil, no em veig capaç de fer-ho. Les conseqüències que patiria serien, potser, molt pitjor del que ara estic passant, potser les coses empitjorarien.
Sospiro i entro a casa. Deixo l’ampolla del te sobre la taula, no n’he begut, simplement m’ha ajudat a escalfar-me les mans que, altra vegada, les tinc fredes. Arrossegant els peus aconsegueixo arribar al llit, on em deixo caure i, passat uns segons, quedo rendida en un somni profund.

Al despertar-me el primer que faig és incorporar-me, amb els ulls aclocats, i miro l’hora. Són tot just les 10:16h. No tinc ganes de llevar-me. Em deixo caure novament i em tapo amb el llençol i les mantes de sobre el meu llit. No tinc ganes de sortir a fora, ni de trobar-me amb ningú, no tinc ganes de conversar, ni d’escoltar, així que em tapo amb totes les capes de roba del llit i em quedo sota d’elles. Unes passes que s’acosten a l’habitació em fan desanimar, pensava que podria passar-me el dia al llit, però sembla que serà impossible. Com cada dia. Suposo que serà la meva millor amiga, és l’única que té les claus del pis.
Em faig l’adormida, intentant evitar la probabilitat que m’hagi d’aixecar, però no serveix de res.
- Bon dia. Estàs millor?- quina pregunta més estúpida, tenint en compte que ella és qui sap què ha passat de debò i el perquè estic així.
- Bon dia.- dic destapant-me i girant-me de cara a ella. També se la veu cansada.- Què hi fas, aquí?
- He vingut a assegurar-me que no et quedaries tot el dia aquí dins.- m’ho suposava, em coneix massa bé.- A més, tinc una noticia. Tot i que no crec que ajudi gaire...- intenta somriure, però està esgotada. Aquesta merda ens està fent mal a les dues.
- Tot ajuda, suposo.- insisteixo.
- No vull parlar-ne aquí. Aixeca’t, esmorza, vesteix-te, i vine. T’espero a casa.
- Però si no hi ha ningú aquí...- insisteixo. No vull llevar-me.
- Fes el que t’he dit. M’he d’assegurar que no estaràs al llit per sempre, ja t’ho he dit.- s’aixeca, em fa un petó al front i se’n va.
M’aixeco i faig tot el que m’ha ordenat. Vaig a la dutxa i em vesteixo un cop surto. No m’arreglo gaire. Per què fer-ho? No em sento amb energia ni amb ànims, però necessito trobar respostes i pistes per aconseguir saber què va passar de veritat. A la cuina, agafo l’ampolla del te que, en teoria, m’hauria d’haver pres a la matinada. Està plena d’aigua, la Claire la deu haver netejat quan ha arribat o se la deu haver pres ella. És com si el meu pis també sigui el seu. Agafo una tassa, hi poso una infusió i deixo que s’escalfi al microones. Durant aquest minut, aprofito per fer el llit i endreçar l’habitació, tot i que sé que ningú entrarà allà dins.
Em prenc la infusió amb tranquil•litat, des que la meva germana va morir, tot m’ho prenc amb calma. No tinc ganes de res. El que més ràbia em fa de tot això, és que no van deixar-me veure el seu cos. No vaig poder-me acomiadar d’ella. No, no i no. No vull pensar en això ara.
Amb un glop m’acabo el contingut de dins la tassa i m’aixeco decidida a anar a casa la meva millor amiga.
De camí, escolto música. No és el que més m’ajuda a recuperar-me, però sembla que ho intenti. El que més m’ajuda és mirar vídeos al Youtube. La música em desanima, mentre que els que pengen vídeos em fan somriure. Quan arribo, truco el timbre i desactivo la música del mòbil. Ella mateixa és qui m’obra la porta, ja que els seus pares la major part del temps són fora. Pugem les escales i ens dirigim a la seva habitació. No parlem gaire, crec que cap de les dues té ganes de treure el tema, però ho haurem de fer, tard o d’hora.
- Quines novetats tens?- m’atreveixo a preguntar. Assentada al seu llit agafo un dels coixins.
- He parlat amb la policia.-fa una pausa, va cap a l’ordinador, tecleja algunes paraules i el tanca.- Perdó, l’havia deixat obert.- es disculpa.
- Tranquil•la. Què t’ha dit la poli?- insisteixo.
- M’han dit que no podran ajudar-nos, així que no sé què pensem fer. No m’han fet gaire cas. Ja saps com treballen, aquí, els policies. No tenen ganes de fer res...-fa una petita pausa. Sé que el que em dirà, no m’agradarà. La seva cara és massa expressiva.- Serà millor que ho deixem córrer. Tothom diu que va suïcidar-se. No pots fer-te les teves teories i dir que la van assassinar, és poc probable, tenint el compte que no tenia ferides al cos. Com diu la policia i la millor amiga de la teva germana, el més segur és que es prengués unes pastilles per matar-se o... no ho sé. No hi entenc d’aquestes coses, però segur que es va suïcidar.
- No.- dic enfadada.- No crec que ella fes això. La seva vida era... potser no era perfecte, però no tenia una vida de merda, saps?
- Raquel, per què la defenses tant?- diu finalment resignada.- Des que va enviar-te aquí vas odiar-la moltíssim. Va ser una egoista, i vas haver que fer la teva vida tu soleta. O és que ja no ho recordes?- fa una petita pausa. Ara qui està enfadada és ella.- Per què ara pretens que t’ensenyin el seu cos? Per què defenses que era bona persona després del que et va fer? No ho entenc. Sé que era la teva germana, però no us fèieu tant com perquè t’afecti d’aquesta manera...- sospira i acota el cap.- No ho sé. No entenc res...- Vol seguir parlant, però s’adona que ja ha dit prou.
Els ulls marrons de la meva amiga es tornen més foscos del normal. Està preocupada. Em mira, però se sent malament per haver-m’ho recordat tot... acota el cap provocant que la seva petita cara quedi coberta per els seus cabells rossos. L’abraço amb força demostrant-li que no importa res del que ha dit.
Sé el que vol dir-me amb aquestes paraules. Sé el que va fer-me, la meva germana, i em fa mal. Entenc que la Claire estigui enfadada, no hauria de preocupar-me per la Gemma, la meva germana. No la considero com si ho fos. Va fer-me fora. Em va portar lluny. Va treure-m’ho tot i em va allunyar de tot el que m’ajudava. Em va enviar aquí, a Madrid, lluny de tothom, i sense res. Però no tot va ser dolent... no?

Recordo quan els meus pares van separar-se. El meu pare va decidir marxar. Va avisar de que ho faria, però mai va dir quan. Recordo quan vaig arribar a casa i ja no hi era... vaig estar-me dies plorant, fins i tot vaig deixar d’anar a l’institut. Tenia setze anys i la meva germana divuit. La Gemma, en aquell moment, ho era tot per a mi. Va ser qui més va recolzar-me, fins passat dos anys. Des d’aquell moment, quan vaig fer els divuit, tot va canviar. Ella ja no anava a casa mai, s’havia independitzat amb la seva parella. L’odiava. Ella era bona persona, almenys quan no anava amb aquell...
Odiaré sempre el moment en què vaig deixar que entrés a l’habitació. Potser mai hauria d’haver deixat que ho fes.
- Puc entrar? Raquel?- no sentia que em cridava, estava escoltant música amb els auriculars posats, i no prestava atenció al meu voltant.
- Necessites alguna cosa?- vaig preguntar-li deixant els auriculars sobre el coixí quan vaig veure que la meva germana estava a dins la meva habitació.
Se’m va fer estrany veure a la meva germana per casa. Sabia que alguna cosa passava, però no estava segura del que podia ser, almenys, mai vaig imaginar-me que pogués passar tot allò. Des que tenia parella la nostra relació havia canviat tant... enyorava a la Gemma que va recolzar-me durant tot aquell temps.
- Alguna...- va assentar-se al llit, al meu costat. No sabia què volia dir-me, però no semblava una bona notícia.- Bé, fa una setmana que hem entrat a l’estiu, així que de vacances tenim... dos mesos? - assenteixo.- Doncs això. He pensat que ja que tens divuit anys, que podries anar a Madrid a veure el papa. Fa temps que no sabíem res d’ell, però va trucar fa uns dies i no semblava que estigués bé. Vull que vagis a fer-li companyia durant un temps.- va anar ràpid al gra. Quan més ràpid millor, suposo.
- Quan va trucar? Per què no en sabia res, jo?- vaig pensar un moment.- Espera...què? No! Perquè he d’anar-hi jo?
- No l’estimes?
- És clar que l’estimo! I tu també, no? Podries fer-te el favor tu soleta.- vaig sospirar.- Jo hi aniria, però no em conec Madrid. No sé ni on viu, no sé res del papa, Gemma... – vaig rumiar uns instants.- Hi hauré d’anar sola?
- Clar, què vols, que t’acompanyi jo?
- Doncs com a bona germana, estaria bé.- vaig dir, emprenyada.
- Tinc la meva vida feta aquí, no puc canviar-la ara.
- Ah, és clar, i jo sí, no?- vaig preguntar, irònica.
- Quina vida tens, aquí?- va fer, burleta.
- Com que quina...?- vaig fer una pausa. Allò era massa. Vaig col•lapsar-me, mai em vaig imaginar que la meva germana pogués fer-me allò. Bé, des del canvi radical que va fer, m’imaginava qualsevol cosa.- Tinc amics aquí, tinc a la meva família, la carrera la començaré i l’acabaré aquí. I dius que no tinc la meva vida feta aquí, a Barcelona?
- Jo tinc parella, i no podríem seguir, hi haurà massa quilòmetres de per mig. Ell a Barcelona i jo a Madrid... no podria ser. L’estimo, i no vull anar-hi i deixar-lo aquí.
- Doncs ves-hi amb ell! Jo tinc els meus amics aquí, és el mateix!
- No, no ho és. I m’és igual si t’està bé o no. El bitllet ja el tinc, surt demà passat, a les 5:30h del matí. Espero que l’agafis, no l’he comprat així perquè sí.- es va aixecar.- Bona nit.- vaig intentar replicar i enfrontar-me a ella, però va tancar la porta un cop va sortir de l’habitació.
 Comenta
 
Capítol 2 Nova vida
Allò era una bogeria! La mama ho sabia? Hi estava d’acord? Després de marxar de la meva habitació, segurament va anar ràpid a casa seva, amb la seva parella. Va fugir com una covarda. Ràpidament vaig agafar l’ordinador de nou, vaig posar-me els auriculars i vaig seguir escoltant música. Vaig agafar el mòbil i li vaig enviar un missatge a la meva millor amiga. No volia perdre-la:
Hola, et necessito més que mai. La meva germana m’ha comprat un bitllet per anar a Madrid, demà passat ja no seré aquí. No vull anar-hi, no vull deixar-te sola aquí. Què faré allà? Pf, et juro que m’agafarà alguna cosa! Ajuda’m si us plau, vine amb mi o... no ho sé! Truca’m i en parlem, si vols, però digues alguna cosa. T’estimo.
Vaig estar-me tota la nit i el dia següent esperant resposta, però la meva millor amiga no donava senyals de vida. Vaig provar d’anar a casa seva, però no hi eren ni els seus pares, ni ella. Vaig trucar-la. Vaig parlar amb la gent de classe, però era estiu, i ningú sabia res d’ella ni dels companys. Vaig començar a desesperar-me.
Al vespre abans de marxar, vaig anar a la cuina. Necessitava parlar amb la meva mare.
- He de parlar amb tu, mama.- vaig dir, molt seriosa.
- Què et preocupa?- va fer una pausa. Semblava que estigués pensant, i de cop se li va il•luminar la cara.- La teva germana ja t’ha donat la notícia?- vaig quedar-me parada. Així que ho sabia?- Vull dir que si t’ha dit ja que has d’anar a Madrid...
- Sí, sí. Ja sé què vols dir. Així que també ho sabies? I et sembla bé que la “teva petita” com has dit sempre, marxi a un lloc on no coneix a ningú, sola?
- Bé...- va quedar-se en blanc un moment, però va pensar una resposta ràpid. Se li donava massa bé inventar-se coses.- És per el teu bé. Així...
- Per el meu bé?- vaig interrompre-la. No podia callar el que sentia.- No sé què pretens que sigui per el meu bé! Et juro que això és massa. I a més m’aviseu d’un dia per l’altre! Pff, mama, no m’esperava això de vosaltres. Sou...
- Raquel tracta’m amb respecte! No em cridis!- va ordenar-me.- T’hem comprat el bitllet a tu. Aquí tens pocs amics, allà potser en faràs més, és per el teu bé. Vull que aconsegueixis espavilar-te soleta i que siguis més sociable.
- No és que no tingui amics aquí, simplement... pensava que la meva millor amiga era de veritat.- vaig sospirar. La meva millor amiga no havia respost als missatges. S’hauria oblidat de mi?- Mama, que sàpigues que això mai t’ho perdonaré i que si marxo a Madrid, no tornaré més aquí a Barcelona- vaig sortir ràpidament, amb llàgrimes als ulls, de la cuina. No suportava aquelles dues.
- Raquel, no em parlis d’aquesta manera! Baixa!- em va cridar des del passadís, però vaig fer-ne cas omís.
Després de trucar al meu pare i avisar-lo de que hi aniria, vaig preparar la maleta i quan van ser les 4:00h vaig marxar de casa en direcció a l’estació Barcelona Sants. Un cop a dins de l’AVE vaig enviar un missatge a l’Ester, la meva millor amiga:
Ester, des de petites que ens coneixem, ja ho saps, i t’agraeixo tot el que has fet per a mi. Em sap greu, però he de marxar. M’hauria agradat poder parlar amb tu. No crec que torni a Barcelona. T’estimo.
El viatge se’m va fer curt. Al meu costat va seure-hi una noia rossa, amb uns ulls marró clar que mai oblidaré. La Claire. Tenia uns amics increïbles, en Raúl i en Rubèn. Tot i que eren de Madrid i parlaven castellà, va ser divertit compartir el viatge amb ells. Vam estar jugant a un joc força entretingut, i vaig passar-m’ho bé, tenint en compte que no tenia gens de ganes de conèixer a aquells nois. No tenia ganes de parlar amb ells, ni amb ella. No volia saber res de ningú.
Van fer-me fora de casa, i van fer-me la vida impossible la gent que més estimava. Per què havia de conèixer a més gent? Per passar per el mateix un altre cop? I si no fos prou que la meva mare i la meva germana m’haguessin fet fora de casa, la meva millor amiga va passar dels meus missatges. No vaig tenir notícies seves fins passades unes setmanes.
Quan vaig arribar, el primer que vaig fer va ser anar a esmorzar amb aquells amics que havia fet a l’AVE. Bé, no eren amics, simplement coneguts i bones persones. No tenia intenció de voler-los conèixer més a fons, però passat un temps, van convertir-se en els meus millors amics. Van convertir-se amb la gent amb qui vaig compartir part de la vida a Madrid.

Després d’esmorzar amb ells vaig anar a veure al meu pare. Mai oblidaré els ulls vidriosos que tenia al veure’m. Ni oblidaré l’abraçada que va fer-me.
Durant els primers dies, va ajudar-me a conèixer la ciutat. Vaig compartir secrets amb ell, fèiem coses junts, vam intentar recuperar el temps que vam perdre quan va marxar, va explicar-me els motius del perquè ho havia fet i vaig ajudar-lo a que sortís a conèixer gent. Em feia pena veure’l sol, sense res. Ell va ajudar-me a canviar la meva vida. No tenia ganes d’anar a viure a un lloc on no hi tenia res, però a poc a poc, aquella ciutat va ser la meva. El meu pare va aconseguir que, finalment, em sentís d’allà. A Madrid, és on hi tenia la meva família. El meu pare i els meus amics. Què més volia?
Estava orgullosa d’haver-lo recuperat. I tot i que va perdre’s la meva adolescència, ara tindria tots els anys següents per viure amb mi. Recordo quan va donar-me el seu pis:
- Petita, gràcies per venir. No oblidaré mai aquest esforç que vas haver de fer. Et dono les claus d’aquest pis, m’he comprat el de sota. Estarem junts, però separats. Sé que necessites espai, tens nous amics, i sou grans com perquè jo visqui amb tu.
- Papa, no calia que ho fessis.- tant els seus ulls com els meus estaven negats. L’estimava tant... era la meva vida.
- Faria el que fos per tu, petitona.- va fer-me un petó al front i va donar-me les claus.

El meu pare. Una nova ciutat.Nous amics. Un nou pis. Una nova vida.


I ara, em trobo a l’habitació de la Claire, la noia que vaig conèixer a l’AVE, la persona que més m’ha ajudat a adaptar-me a Madrid, la persona que més m’ha ajudat durant els dies que vaig arribar. És una de les millors persones que mai he conegut. I, per una vegada a la vida, no em trobo sola. És una bona amiga. Sé que mai em deixarà de banda, com va fer-ho l’Ester, i sé que en els pitjors moments estarà al meu costat, com jo estaré al seu.
- D’acord. No la defensaré més. No tinc perquè fer-ho. Tens raó. Va fer-me mal.- accepto. El fet de donar-li la raó la fa somriure.- Però vull parlar amb el meu cosí, val? Vull saber abans de deixar tot això així, si de veritat va ser un assassinat o si realment es va suïcidar.
- D’acoooooord.- accepta, vençuda.
Agafo el mòbil i marco el número del meu cosí. Viu a prop de Madrid, a mitja hora d’on sóc jo, així que no li costarà gaire venir. Si no ho fa, serà per la feina que té. Ser policia, a vegades, no és fàcil. Excepte els policies que passen de tot, per aquests és la feina més fàcil i còmode del món; posar multes quan volen, creure’s superiors, i fer cas només del que ells volen.
M’estic força estona parlant amb ell. Necessito donar-li tota la informació que necessitava, tot i que la majoria ja la sap: com es deia la meva germana, l’edat, on va morir, si hi havia pistes o no de que fos un assassinat,...
Li demano si té el permís, o si pot interrogar a les persones amb qui més parlava la Gemma. Abans de penjar, també li dono el telèfon de la parella de la meva germana. És l’únic que tinc, i em sembla sospitosa.
 Comenta
 
Capítol 3 Res és el que sembla
 
- Et va bé si vinc demà?- em pregunta. Fa dues hores que li he donat la informació, però sembla que no li va bé venir..

- Vine quan et vagi bé, tranquil. Demà al matí aniré a esmorzar amb uns meus amics, però si et va bé podràs venir.

- A quina hora? Tinc lliure de les dotze a les quatre de la tarda. Seràs pel pis?

- Sí. A casa hi serem per allà a les dotze o abans.

- Molt bé.- fa una pausa, sembla que pensi alguna cosa.- Tinc alguna noticia per donar-te.

- Bona? Has interrogat ja a algú?

- A algú sí. Encara em falten alguns però...

- Però...?- dic intrigada.- La noticia és bona o dolenta?

- No ho sé. Ja en parlarem.- sospiro. Sento la seva rialla a l’altra banda de la línia.- Tranquil·la. Ens veiem demà i t’ho explico tot. Cuida’t.

- Cuida’t. Adéu.- és el primer en penjar.
No suporto que em deixi amb la intriga, però no em queda cap altra solució. Només he d’esperar.

La Claire, en Raúl i en Rubén estan al menjador. Els hi explico del que he parlat amb en Víctor i somriuen. La Claire està contenta de saber que això, finalment, potser s’acaba.
- Podrem ser-hi nosaltres tres demà al matí?- pregunta en Rubén.- Vull saber la veritat de tot això.

- És clar.- afirmo.
M’assento al costat d’en Rubén. La Claire i en Raúl seuen junts, ella estirada al sofà passant les cames per la falda d’ell que està assentat. Somriuen, feliços. Fa quatre mesos que visc a Madrid i durant aquest temps han començat una relació estranya. No volen dir que estan junts, però mostren molt afecte l’un a l’altre. No sé quin problema tenen en començar una relació, fan bona parella i s’avenen molt bé.
- Qui m’acompanya a buscar les pizzes?- demana en Rubén al cap d’una estona.

- Ja les has demanades?- pregunta el seu amic, estranyat.

- He demanat les de sempre, tranquil.- els dos somriuen.
M’ofereixo per acompanyar-lo. Potser em va bé sortir del pis i pensar en altres coses. Em dirigeixo a l’habitació, em canvio ràpid, agafo el casc de la moto i un cop som a baix pugem els dos. Ell és qui condueix, m’assento darrera seu i l’agafo per la cintura, m’hi obliga a que ho faci, tot i que no tinc por de caure. Es preocupa massa per mi.

Fa molt de fred, potser m’hauria d’haver abrigat una mica més. Un cop davant la pizzeria baixem, ens traiem els cascs i entrem. No hi ha gaire cua,  així que de seguida ens atenen.

Quan arribem, els altres dos ja han parat la taula, així que sopem de seguida. A la televisió fan Scary movie 4. És la tercera vegada que la veig, però mai m’he cansat de veure-la.

Quan acabo, deixo els plats al rentaplats, em faig una infusió i m’assento al costat d’en Rubén, l’únic lloc lliure.
- Em prenc la infusió i vaig a dormir, estic cansada.- dic somrient als meus companys.
Me la bec amb calma i quan me l’acabo, m’aixeco per anar a la cuina.

- Ja ho endreçaré jo. Va, ves a dormir. Igualment he d’anar a deixar al meu plat.- en Rubén m’atura i em somriu.

- No cal...

- Que sí, va.- li dono el got i somric.- Bona nit.

- Bona nit i gràcies.- li faig un petó a la galta somrient. Me’l torna.
Em dirigeixo cap els altres dos que es desenganxen quan m’acosto. Se m’escapa el riure, es posen vermells, però no importa. Som amics, què més dóna? Els hi faig un petó i vaig a l’habitació. Em poso el pijama i de seguida em tapo amb el llençol un cop sóc a dins el llit. M’adormo de seguida.

 

 
- Un Cacaolat, dos sucs de taronja i una aigua.- diu en Raúl.

- El Cacaolat calent?- assenteixo i la cambrera que està al costat de la taula, ho apunta a la llibreta.- Per menjar?

- Dues magdalenes, un croissant i...- en Raúl em mira però no tinc gana.- Doncs de moment, només això.

- Molt bé. De seguida us portem l’esmorzar.
Se’n va directe a la cuina. Mentre esperem, parlem animadament. En Raúl explica anècdotes que li van passar quan era més petit. Intento no pensar en el meu cosí ni en el que m’ha d’explicar.

Un cambrer s’acosta a la nostra taula amb una safata on hi ha les nostres begudes.
- El Cacaolat?- en Rubén m’assenyala per indicar que és per a mi.- Els dos sucs de taronja?- assenyala a en Raúl i a la Claire.- Molt bé. I l’aigua... aquí.- ens somriu i sense dir res més se’n va cap a la cuina.
Intento fer un glop del Cacaolat però està molt calent. Mentre conversem poso les mans al voltant del got per escalfar-me-les. El mòbil que he deixat a sobre la taula comença a sonar, miro la pantalla per saber qui és: en Víctor.

- Si?- pregunto, preocupada. Li haurà passat alguna cosa?

- Hola Raquel. A les 11:30 sortiré de treballar, va bé si a les dotze sóc aquí?

- Perfecte.

- Fins després- sense acomiadar-se penja. Somric.
Després de que ens portin l’esmorzar ens l’acabem amb tranquil·litat, i anem directe al meu pis. Queda només deu minuts perquè el meu cosí arribi, estic impacient.

- Hola nois.- diu ell al veure’ns arribar. Està a baix l’entrada dels pisos on visc.

- Hola, pugem?- el meu cosí assenteix i em faig pas entre els meus amics per obrir la porta de l’entrada.
Pugem les escales fins arribar al primer pis. Poso la clau al pany i obro. Un cop a dins deixo que s’assentin el sofà.

- Algú vol alguna cosa?

- Puc prendre un cafè?- em demana en Víctor.

- És clar, ara te’l preparo. Podeu parlar tranquil·lament, eh.- somric i em dirigeixo a la cuina.- Algú vol alguna cosa més?- afegeixo cridant des de la cuina.

- No!- criden els altres tres a l’uníson.
 

Preparo el cafè i torno al menjador, on a sobre la taula el meu cosí hi ha deixat uns papers. M’acosto, deixo el cafè davant seu i agafo els papers: hi ha noms, preguntes i respostes, i una foto. Son els entrevistats.
- Qui és aquesta?- vaig passant els fulls, n’hi ha més d’un que no sé qui són.- I aquest?

- Raquel espera, són els que he entrevistat.

- Sí, ja ho he vist, espera.- em poso a llegir les respostes de la parella de la meva germana.

- Cap d’ells és.- em diu.

- Com que no? Espera. Segur que hi és.

- No l’he trobat...- insisteix el meu cosí.

- Que hi ha de ser!- insisteixo. Miro els altres papers, les fotos, els noms, les respostes,... però tots tenen una quartada.- Hi ha d’haver l’assassí.- segueixo passant fulls.- Aquesta!- exclamo en veure una foto d’una noia que assegura que la meva germana no li queia bé.

- No és ella.- insisteix el meu cosí.

- Com ho saps? Deixa de defensar a tots els que has entrevistat. Hi ha de ser!

- Raquel, quieta. Vols fer-li cas?- em diu la Claire. Sospiro, em rendeixo. Miro al meu cosí amb desgana perquè parli.

- D’acord. T’explico... no hi ha un assassí...

- Com que no? No va suïcidar-se! Ho tinc clar, és l’única opció que queda!

- Vols escoltar-me? Vols saber tota la veritat o no?

- Ja la sé. Hi ha un assassí, i descobriré qui és.

- No siguis així i escolta’m, d’acord?- sospiro.- La teva germana no és morta, sens?- miro amb sorpresa al meu cosí que comença a explicar-m’ho tot abans de que torni a parlar.- Entre ella i la teva mare van fingir que moria. Els hi vas dir que no tornaries mai més a casa seva després del que t’havien fet, i perquè tornessis van inventar-se aquesta excusa, perquè els fessis cas i poder-te trobar novament amb elles.
Em quedo parada, sense dir res. Un sentiment de culpabilitat m’inunda el pit, fins que acaba convertint-se en ràbia, odi.

- Tot això van fer-ho perquè tornés? No m’ho puc creure.- em poso les mans al cap, dono voltes fins que decideixo assentar-me i tranquil·litzar-me.- No els ho penso perdonar mai això. Ara sí que no em veuran més. Aquell “no tornaré més” era una simple expressió, ho vaig dir en calent, sense pensar,... però ara.... és que ara... ho tinc claríssim.

- Raquel tranquil·la...- en Rubén em posa la mà al braç per tranquil·litzar-me.

- Com vols que estigui tranquil·la? M’han fet patir tot aquest temps i ara resulta que no és morta! Això és una bogeria! M’han fet passar per tot això, m’han mentit. No sé com perdonar-les. És que no puc. No...- sospiro i recolzo el cap a l’espatlla del meu amic.

- Tranquil·la. No t’obligarem a que hi vagis, parlaré amb la teva mare i li diré que saps la veritat i que no aniràs a Barcelona, que la teva vida ara és aquí.- la Claire s’aixeca i em fa un petó a la galta.- Però tranquil·litza’t, d’acord?- assenteixo.

- Si m’estimés de veritat, no m’hauria fet venir aquí, no m’hauria mentit, i hauria vingut a veure’m...- sospiro i miro als meus amics.- La meva única família sou vosaltres.
 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]