Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Foix&Sara
Vilafranca Del Penedès
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Blanc
Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No, en realitat em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?
- Sí, gràcies - vaig dir.

Era evident que les meves emocions estaven desbocades, sense control. La meva última visita a la meva família m’havia deixat amb el ànim trasbalsat i era inevitable el fet que qualsevol cosa m’afectava emocionalment més del compte, em sentia vulnerable.

El més provable es que no els tornés a veure mai més, i la simple idea de no tornar a casa del pares, amb la meva germana, el meu nebot,...m’encegava el ulls de llàgrimes. Havia estat la meva última visita, no tornaria més a Catalunya, a casa meva, amb el meus.

Un cop m’entregués a la policia alemanya tota la meva vida s’hauria acabat. Les bones èpoques a la costa daurada, els meus inicis com a dissenyadora, quan vaig conèixer l’Albert,...i tots els moments desastrosos posteriors que em van amargar l’existència.

Quan vaig acabar la carrera i vaig decidir marxar a provar sort a Alemanya, era una oferta atractiva per a una dissenyadora amb aspiracions de treballar en grans marques o estudis. A la meva família els va costar molt acceptar la meva decisió, i tot i que a mi em costi admetre-ho, a mi també. Viure sola, en un pis petit, en una ciutat tan grisa i trista com Alemanya no em resultava gens fàcil. Al principi era complicat relacionar-me amb la gent. Com tots sabem, els alemanys no destaquen per la seva sociabilitat ni simpatia.

Mentre buscava feina en algun estudi vaig trobar una cafeteria a prop de l’apartament en la que buscaven una cambrera a mitja jornada. Vaig acceptar-la sense dubtar, d’una manera o una altra havia d’anar pagant les factures mentrestant no trobava una feina com a dissenyadora. Així va ser com vaig conèixer a l’Albert. Era un client habitual de la cafeteria.

Amb el temps he arribat a la conclusió que vaig començar a sortir amb l’Albert com a mode de salvació a la soledat, com si mudar-me al seu pis em fes sentir menys trista i més integrada dins de la societat alemanya. Als pares els va agradar molt l’Albert. Semblaven estar més tranquils sabent o pensant que algú m’estava cuidant lluny de casa, però al mateix temps els demostrava que la meva tornada a Catalunya era cada vegada més llunyana o inclús inexistent.

L’Albert era el típic alemany estirat i seriós, atractiu i molt autoritari. Tenia molt caràcter i gens de sentit de l’humor, però m’estimava i em feia veure les coses més amables, treballava com a comptable en l’empresa de materials del costat de la cafeteria.

L’avió es va moure. Ja havíem aterrat a pista. Deixant els meus pensaments de banda vaig tornar a la realitat. Realment enyoraria tot allò: els clients de la cafeteria, l’olor a cafè i magdalenes recent fetes de la mestressa quan jo entrava a treballar a les set del matí. La llibertat, el sortir al carrer i sentir com el fred et paralitza el rostre...la consciència tranquil•la de ser innocent.

Alemanya era tota ella com una oficina. Tothom caminava per carrer amb un objectiu, un temps i amb una trajectòria determinada. Tot estava planejat, no es deixava ni el més mínim detall al atzar. El clima era tan depressiu... Amb el pas dels mesos aquella tristor i el gris característic s’havia apoderat de mi. No trobava cap estudi que oferís una feina de dissenyadora i suposo que afortunada o desgraciadament em van ampliar a jornada completa a la cafeteria.

La idea de treballar més hores no va agradar gens al Albert. Ell preferia que m’estigués a casa i m’encerregues de tenir-ho tot apunt i llest per quan ell arribés de treballar. Realment pretenia que estigués les 24h diàries tancada a casa? Jo no. No volia ser una mantinguda, i tot i que només tenia coneguts de la cafeteria m’agradava poder relacionar-me amb altres persones.

Ara que ell ja no tornarà mai més a la meva vida, veig el passat des de una nova perspectiva, puc analitzar les coses fredament i adonar-me de la magnitud dels fets. Si mai m’haguessin dit com seria el meu present i en què m’hauria convertit, els hagués pres per bojos. Tant debò hi hagués una manera de conèixer el futur, per poder prendre la decisió de canviar-lo, d’evitar cometre errors...però suposo que de certa manera ja la tenim aquesta possibilitat. Som els únics responsables del rumb del nostre futur, nosaltres prenem les decisions correctes i podem decidir o no, si esmentar els errors comesos.

I precisament era el que jo anava a fer, a explicar el meu gran error.
 Comenta
 
Capítol 2 Gris
El primer dia de feina a la cafeteria tampoc no em va anar gaire malament i amb les poques indicacions que m’havien donat, ja m’espavilava per el meu compte. Va ser en aquell moment en el que va aparèixer ell. L’Albert va demanar el seu cafè sol, sense sucre com feia cada dia. Jo vaig introduir la comanda a la pantalla i li vaig preparar l’envàs per emportar i va marxar. Al cap de dos minuts tornava ser allà, estava molest i es queixava que li havia servit cafè ensucrat. Em vaig disculpar dient que era el meu primer dia i m’hauria confós a l’hora de servir-li. Vaig oferir a canviar-li però no va caldre.

Durant el meu primer dia només m’havia equivocat en una cosa, el cafè del senyor Albert, un des clients més habituals segons la mestressa. L’endemà va tornar i vaig fixar-me bé per no equivocar-me de nou. Aquest cop només servir-li i abans de marxar, va tastar-lo per comprovar que no m’hagués equivocat de nou. Aquest gest em va molestar. Havia de ser tan desconfiat? Un error el pot tenir qualsevol i més el primer dia, però evidentment vaig romandre callada i amb un somriure a l’espera de la seva aprovació.

De sobte aquell alemany seriós em va mirar amb una expressió confusa. Podia ser que m’hagués equivocat una altra vegada? No, era impossible. De sobte em va dir que continuaria prenent-se el cafè a l’oficina, ja que si el continuava mirant amb aquell somriure semblaria que li hagués tornat a endolcir el cafè. I va marxar. El meu nivell d’alemany era el suficient com per entendre que aquell home havia tingut unes paraules dolces amb mi, mai millor dit.

Anaven passant els dies i tenia la sensació que l’Albert estava interessat en mi, i jo també en ell. Quedàvem després de la feina, parlàvem de nosaltres, fins que amb el pas dels mesos vam acabar sortint junts i sense donar-me’n em vaig traslladar al seu pis.

La relació amb l’Albert era molt diferent a les que jo havia tingut anteriorment, ell era diferent. El seu caràcter, les seves costums i maneres de fer... Era com si ell fos el cafè amarg, que prenia cada matí i jo fos massa dolça i embafadora per ell.

Va arribar un moment en el que jo veia comportaments i reaccions que tenia que ja no podia associar a les diferències culturals. Era un home molt autoritari, meticulós i desconfiat. Aquella situació va arribar al límit quan a la cafeteria em van proposar que treballés la jornada completa. L’Albert es va enfadar molt. Des de feia temps insistia en que deixes la feina a la cafeteria, preferia tenir-me a casa pendent de les tasques domestiques i no de cara el públic.

Aquella prohibició per part seva encara ve fer que jo estigués més decidida a acceptar l’oferta. Qui s’havia cregut que era per prohibir-me treballar? Ell va arribar a insinuar que volia la feina per conèixer més persones, per coquetejar amb el clients. Va arribar a dir-me que el primer dia que vaig treballar allà li havia posat cafè al sucre expressament, per tal de tenir l’oportunitat de mantenir una conversa amb ell i atrapar-lo.

Davant d’aquelles paraules enverinades que ell em llançava, vaig amenaçar-lo amb marxar del pis, a deixar-lo... Ell ple d’ira, veient que perdia el control de la situació em va agafar pel coll, sacsejant-me com a una nina que no pesa, cridant-me a la cara que jo mai podia marxar d’allà, que em quedaria i faria el que ell digués. Quan va acabar de cridar va empentar-me contra el terra del passadís.

Jo no podia deixar de plorar, aquella nit no vaig aclucar l’ull, estava morta de por, només tenia l’esperança de que es fes de dia i pogués dir-me a mi mateixa que allò havia estat una malson. L’endemà ell actuava com si res hagués passat. No es va disculpar ni va donar cap explicació, i quan jo anava a marxar per la porta per anar a treballar, em va recordar amb tota la fredor que hauria de parlar amb la mestressa de la cafeteria per dir-li que deixaria de treballar per ells.

Ara, cada vegada que ho penso, crec que vaig cometre tants errors i vaig permetre tantes coses, que si les hagués aturat a temps tot això no hagués arribat a aquests límits tan desorbitats. Però no sabia com reaccionar. Jo sola en un país estranger amb un home que em maltractava i sense suficient autonomia ni diners com per fugir a casa. Estava perduda i no tenia a qui recórrer.

L’Albert va aconseguir tenir-me en una constant angoixa, atemorida i pràcticament al seu servei. Les baralles i el cops es repetien cada vegada amb més freqüència. Vivia tancada en aquell pis, com si s’hagués convertit en la meva presó. I amb la única persona amb la que tenia contacta era amb ell. Quan tornava a casa, si havia tingut un mal dia o considerava que havia fet qualsevol cosa malament em passava una altra nit plorant desconsolada i adolorida pels cops.

La meva vida es va convertir en un infern i l’Albert era el dimoni. Vaig deixar de trucar als pares per evitar que ell s’enfadés, vaig pensar fins i tot en l’idea d’acabar amb la meva vida per evitar un dia més de patiment. M’estava tornant boja.

En una de les úniques sortides que podia fer per anar al supermercat a comprar, em vaig informar sobre productes per a exterminar plagues de rosegadors o altres animals que habiten en alguns trasters o garatges. L’Albert em donava els diners comtats per les coses que necessitava comprar, per el que me les hauria d’enginyar per estalviar poc a poc en cada compra per poder comprar un verí.

Poc després de que em forcés a deixar la feina a la cafeteria es va entossudir a que li seguís servint el cafè sol i amarg cada matí. La meva existència s’havia tornar com aquell cafè, amarg i negre, una existència que m’enverinava cada dia. I això mateix estava disposada a fer, tot i que el verí per rates no era mortal, per als humans si se`n prenen més de tres dosis pot acabar matant a una persona.

La meva vida havia perdut tot el sentit, tota la dolçor. Era una existència enverinada. Si l’Albert volia el cafè amarg, el tindria.
 Comenta
 
Capítol 3 Negre
Ara era lliure. Acabava d’entregar-me a la policia Alemanya al mateix aeroport. Havia explicat detalladament els fets i em declarava culpable de la mort del Albert. I tot i que sabia que m’esperava una pena de presó considerable, em sentia més alleujada i lliure que mai.

Un cop més i repassant la meva declaració, intentava tornar mentalment al passat per trobar algun tipus d’explicació o saber quin havia estat el punt en el que la meva vida normal havia passat d’un blanc lluminós i pur, a anar-se enfosquint en una escala de grisos dia rere dia fins a ser el fosc i amarg negre.

L’Albert havia convertit la meva existència durant aquells anys en un autèntic malson, un infern, per el que ara l’idea de passar-me els pròxims anys tancada a una cel·la d’una presó alemanya em semblava el més pròxim a la llibertat.

Els policies insistien en que hagués hagut de prendre mesures des de el primer moment que l’Albert va mostrar-se com una persona violenta i perillosa per a mi. Jo sabia que ells tenien raó, de la mateixa manera en que admetia que la por s’havia apoderat de mi fins al punt de paralitzar-me i anul·lar-me com a persona.

Pobres pares, que pensarien quan s’assabentessin que havia tornat a Alemanya per entregar-me a la policia? No ho havien de saber de cap manera. En la meva visita a Catalunya l’única veritat que els hi havia dit és que l’Albert i jo ja no estàvem junts. Tot i que em vaig negar a donar explicacions al respecte, crec que es van imaginar que havia estat un procés traumàtic per a mi del que no volia ni parlar-ne.

Ells no entenien que si ja no estàvem junts volgués tornar a aquell país. Insistien que em quedés una temporada allà, però finalment veient que no em farien canviar d’opinió , em van suplicar que tinguéssim més contacte, que no entenien perquè en els últims anys pesaven mesos sencers sense rebre cap trucada meva. Jo sabia que ara podíem tenir mot més contacte, tan com em permetessin a la presó. El primer per el que volia preguntar un cop m’empresonessin, era la freqüència amb la que podia trucar o mantenir vídeo trucades. D’aquesta manera podríem mantenir el contacte sense que sospitessin que estava a la presó.

Haig d’admetre que cada vegada que penso en que he matat a l’Albert es desperten en mi molts sentiments negatius i de culpabilitat, però va arribar a un punt en el que només podia viure un dels dos. Constantment amenaçava en que algun dia em mataria, que si jo intentava fugir o denunciar-lo acabaria amb la meva vida. Va ser per aquest motiu per el que vaig veure que havia de posar fi a aquesta agonia d’una vegada per totes.

A partir d’aquell moment cada nit d’insomni atemorida, em servia per idear una pla o estratègia que em permetés acabar amb la seva vida. Cada cop, cada abús, cada vexació em donava forces per seguir endavant amb el pla.

 

 

Al cap d’uns mesos d’anar estalviant alguns cèntims en cada compra setmanal d’amagat de l’Albert, vaig aconseguir reunir suficients diners per comprar el verí. Vaig assegurar-me de que fos insípid i inodor per tal de que no notés cap diferència en el seu cafè amarg.

Cada matí durant tres dies i morta de por per el perill de ser descoberta, afegia unes gotetes de verí al cafè amarg. Passats tres dies l’Albert no tenia cap símptoma i jo estava al límit de la desesperació, ja que un cop més veia frustrades les meves poques possibilitats de fugir d’aquell infern.

Em negava a esgotar la petita possibilitat de que funcionés, per el que vaig decidir continuar afegint cada matí el verí fins que sem acabés el pot que havia comprat. Aferrant-me a aquella única i última possibilitat de no acabar sent una xifra més al recompte anual de víctimes de violència domestica. Al cap de dos dies l’Albert no es podia aixecar del llit, es trobava molt malament i insistia a que truques a un metge. Vaig dir-li que de seguida l’avisaria. Li vaig suggerí que avisés a la feina de que no podria treballar aquell dia.

No vaig trucar a cap metge i al cap d’unes hores l’Albert va morir. Vaig aprofitar aquell temps per aconseguir diners i reservar el pròxim vol cap a Catalunya. Vaig trucar a l’empresa de l’Albert dient que el metge li havia dit que necessitava una setmana de repòs. Vaig deixar l’aire condicionat programat al màxim per tal de que l’habitació tingues una temperatura constant el més freda possible per tal d’evitar olors que despertessis sospites.

Per una altra banda l’Albert no tenia cap familiar viu, i els pocs amics que tenia eren els mateixos companys de feina que ja s’assabentarien de la suposada malaltia. Així que ningú trobaria estranya o sospitosa la seva absència en aquella setmana en la que jo seria amb la meva família. Havia estat tan temps planejant-ho tot que ho tenia tot ben lligat.

Vaig agafar les quatre coses més importants i vaig agafar el vol cap a Catalunya. No vaig ser conscient del que havia fet fins que estàvem enlairant-nos. Jo m’havia estimat molt l’Albert però no me’n penedia del que havia fet. Al cap i a la fi havia aconseguit escapar d’aquell infern amb el qual em torturava a diari. No vaig plorar gens, havia acabat les llàgrimes feia temps i ja no me’n quedaven per malbaratar-les en repetiments inútils.

Vaig marxar amb l’idea d’aprofitar al màxim aquells últims dies de llibertat, de la meva família, de casa, del meu passat. Tenia molt clar que tornaria i m’entregaria a la policia. Aquells dies se’m van escolat tan ràpid d’entre les mans... però sabia que seria en l’únic que pensaria en la meva pròxima etapa com a reclusa. El tràmits i els papers es van fer molt ràpidament i un cop sola, tancada en una petita cel·la compartida, vaig respirar fons i sense poder aturar les llàgrimes vaig plorar com mai. Era viva i per fi lliure del infern de l’Albert. Ja no havia de témer res ni ningú.

En aquell moment em vaig recordar dels meus somnis, de les meves aspiracions i ideals de vida que m’havia construït abans del meu viatge a Alemanya, abans de conèixer a l’Albert i que la meva vida es convertís en un malson.

Tots aquells pensaments i aspiracions eren ara somnis glaçats que mai es farien realitat. Aquell cafè amarg, els dies grisos i el fred alemany els havien glaçat i així seguirien per sempre, sent només uns somnis que mai es podrien realitzar, ara tancats en una presó.

 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0135
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  23 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  17 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  3 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  37 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  10 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
           




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]