Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



IvanSM99
L'Olleria
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 El desastre


BOEING 747

Capítol I

El desastre

Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de “Norwegian Wood” dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No, en realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir.

En veritat, el mareig que portava no era tan lleuger com li havia dit a l’hostessa, era un mareig que portava des que el boeing s'havia enlairat, més bé, des que prou abans, havia enfilat el túnel per a pujar al maleït avió. De sempre he tingut pànic a volar i això que, per sort o per desgràcia, ho havia hagut de fer en innombrables ocasions per motius professionals. Però, afortunadament, el malson havia passat i em disposava a baixar de l’avió, a tocar terra ferma. Déu meu, quines ganes tenia!

El vol, no sé bé encara per quins motius —encara que a hores d’ara resulta intranscendent— havia estat molt turbulent, i havia fet arrancar algun que altre crit de pànic a gran part dels passatgers que, per efecte dominó, contagiava els altres que, a dures penes, aconseguien mantenir la calma, convertint el viatge, de vegades, en una autèntica bogeria. Les hostesses s'havien posat el cinturó de seguretat, i ens observaven amb nerviosos i forçats somriures des dels seus seients situats al fons del passadís. Després d'una forta, què dic jo forta..., fortíssima sacsejada, que va fer que tots els passatgers, fins i tot els més ateus, clamaren per la presència d'algun Déu, la meua ocasional companya de viatge, una dona d’uns cinquanta o cinquanta-cinc anys, molt ben portats, per cert, en notar el meu sobresalt em va posar una mà sobre el braç:

- Tranquil, jove- va dir, amb una veu suau, increïblement relaxada-. Quin és el seu nom?

- Ivan, senyora, i el seu?

- Encantada, jo sóc Virtudes, però els més pròxims em diuen Virtu; així que tú, si em permets que el tutege, pots dir-me Virtu.

- Faltaria més...

- Saps el que seria bo per a aquests casos, Iván?

- Un paracaigudes?

La dona va riure. En fer-ho, es va posar una mà sobre la boca, com fan els xiquets.

- No em referia a açò: parle d'històries de terror.

- Històries de terror?- vaig repetir incrèdul.

- Sé que sembla una bogeria, però els contes de terror ajuden a oblidar la vertadera por. Era el que feien els nostres ancestres, per a oblidar els perills que aguaitaven en la foscor de la nit. Li n'explique un?.

- Certament, no crec que siga bona idea…

- És una història real, sobre un avió maleït- va seguir la dona, sense parar—. Però tranquil: no cau ni es perd en l'oceà.

- Un avió maleït… just el que necessite sentir en aquest moment…

- Exacte: un avió maleït- va dir la dona, ignorant el meu desesperat sarcasme—. La història me la va explicar el meu cunyat, que durant molt temps va treballar en una aerolínia. Vol escoltar la història?.


- Per favor, tinc una altra opció?

Es va generar una nova sacsejada, que va fer que algunes bosses de mà caigueren i alguns passatgers asseguts en els primers seients llançaren crits ensordidors, similars a..., no sabria dir què. Una jove dona –jo no li’n feia més de trenta anys, encara que el meu fort no ha estat mai la fisonomia- asseguda darrere meu, començà a perbocar en les bosses destinades a tal efecte, guardades en els compartiments de cada passatger, per a estos menesters. Però clar... tot el que havia bossat no va anar a parar dins la bossa, no..., que va! Aquesta situació va provocar que el passatger del costat, assegut just darrere Virtu, un ancià frare, de llargs cabells i barba blanquinosos, que, per moments se m'antullava Darwin, abillat amb la sotana de l´orde dels Pares Caputxins (la conec, per haver-la vist als Pares Caputxins del Convent de Caputxins de l’Olleria), acabés amb la sotana tota empastrada de bossamenta.

La dona volia que la terra se l'engolira, o almenys així ho reflectia la seua cara. El Pare Efrén, que així vaig sentir que es deia, va tractar de restar importància a l’assumpte i tractava de consolar la dona conforme podia. Obrí l’equipatge de mà i va traure una nova sotana.

- Veu vostè, ara em canvie i tot arreglat... Que tots els problemes de la humanitat es pogueren solucionar d’esta manera. El Pare s’alçà del seu seient, amb la nova sotana a la mà, i enfilà el passadís fins al bany.

Quan la calma més o menys va tornar al lloc, la meua companya de viatges, Virtu, va seguir parlant:

- L'avió en qüestió era un 737, importat de França. La seua patent començava amb les lletres EVL, per la qual cosa tots, un poc de broma i un altre poc molt de de veres, l'anomenaven "EVIL” (que vol dir "Dolent" o "El Mal" en anglès). L'avió mai havia tingut un accident, de fet segons el meu cunyat era un aparell molt fiable durant les turbulències i els aterratges, però de tota manera ningú en la tripulació s'alegrava quan li tocava un vol amb l’ "EVIL". Es deia que les coses en la cabina es perdien, a voltes les agulles embogien sense control… I a més, estava l'assumpte dels animals en la bodega.

- Animals en el celler?

- Els avions porten les mascotes dels passatgers en la bodega, no ho sabia?

-Sé alguna cosa d'açò, però…

- Em deixa continuar amb la història, si és tan amable?

- Clar, clar... —vaig murmurar, mirant en els ulls mig tancats per efecte de la somnolència cap a la tempesta que s'arremolinava sobre nosaltres, i que feia que l'ala de l'avió tremolara com una prima i miserable llanda (podia veure-la a través de la finestreta).

- Li explicava sobre els animals que viatjaven en la bodega —continuà la senyora Virtu, que, crec, s’adonà que no li feia massa cas—.
Però ella seguia i seguia i seguia... sense parar... i cada vegada sentint la veu de Virtu més i més llunyana...

Doncs bé – escolta’m Ivan -, molt pocs sobrevivien a un vol amb l’EVIL. Allà baix, en la bodega, havien mort gats, gossos, canaris d'exposició, fins i tot (i el meu cunyat no em mentiria) un orangutan de Borneo, que era traslladat al zoològic de Bogotà. L'empresa propietària de l'aerolínia sabia d'aquests "incidents", però tenia prohibit als seus empleats esmentar-los. Cada tant, els tècnics feien una revisió de rutina, però mai van trobar res, fora del que era normal, en la misteriosa aeronau.

Un dia, una de les hostesses més veteranes de l'aerolínia –continuava la senyora Virtudes, sense parar, com si em parlara del més enllà- va començar a sentir-se malament durant el vol (que no era en l’EVIL) i es va desmaiar. Arran d'aquest succés, l'empresa va decidir fer-li un reconeixement mèdic exhaustiu, gràcies al qual li van diagnosticar un càncer terminal. La dona era realment abnegada i estimava el seu treball, per la qual cosa va decidir seguir amb els vols. L'últim que li va tocar va ser, ara sí, en l’EVIL. Dies després, durant la seua llicència??????? QUÈ VOLS DIR????, Carolina (que així es deia l’hostessa) va morir.
 Comenta
 
Capítol 2 Una explosió ineserada



Una explosió inesperada.

La senyora Virtudes o millor dit, Virtu, como volia que li diguera, va fer un alt en el relat, per a portar-se un caramel de menta a la boca. Després, fent cas omís a les sacsejades de l'aeronau, va continuar parlant:

- Va passar un any, tal vegada una mica menys. L'aerolínia va comprar nous avions i va passar al retir als més vells. Entre aquests últims, estava l’EVIL. El van deixar en un hangar i es van oblidar durant un temps d'ell. Però després va haver-hi un canvi de gerència, i els nous amos van tractar d'ajustar els comptes del negoci. Van suprimir menjades, van passar a retir al personal més vell, en fi..., ja saps. Un dia, algun comptable va posar els seus ulls en l'hangar número 4, on descansaven les restes de l’EVIL. Es va preguntar què feia allí un avió obsolet, ocupant lloc debades. Així que va manar als tècnics al lloc, per a desballestar la nau i vendre les seues peces soltes com a recanvi.

Van ser tres tècnics, que eren els únics en la companyia que havien quedat.

No em preguntes els seus noms perquè no els sé.

- No, no..., si jo no pregunte, només escolte...

Explicarien després que estaven morts de por en entrar a l'hangar. El lloc estava abandonat i cobert de pols; a més, sabien dels sorolls que s'escoltaven a l'interior, sobretot a la nit. Amb prou dificultat van obrir la porta, van haver de tapar-se el nas: l'olor allí dins era pestilent. No van tardar a descobrir que l'hangar s'havia transformat en un autèntic cementeri de coloms, que jeien dispersos de llarg a llarg del sòl de ciment. Alguns portaven tant temps morts que només quedaven les seues plomes; uns altres, en canvi, semblaven haver deixat aquesta vida unes hores arrere. Els homes es van obrir pas entre la immundícia de les plomes i es van acostar a l'avió. Mentre un dels tècnics anava a cercar una escala, els altres dos es van dedicar a observar la vella aeronau. I a l'estona, quasi sense adonar-se, es van prendre de la mà. Hi havia un rostre en una de les finestretes, que els observava. Els trets no es veien bé, per la brutícia acumulada en el vidre, però sense dubtes es tractava d'una dona. A l'estona el rostre va desaparèixer, i una ombra va començar a recórrer els passadissos de darrere cap a avant, i d'avant cap a arrere. Els dos homes estaven paralitzats enfront d'aquella aparició, i no podien moure's. Fins i tot es diu que es van cagar damunt de por.... Literalment..., como m’ho van contar t’ho conte. Quan el tercer va tornar amb les escales i les va deixar caure per l'esglai, la paràlisi va desaparèixer, i van eixir corrent del lloc.

Virtu es va recolzar en el seient i va sospirar.

- L’EVIL segueix allí, en l'hangar quatre, i és una llegenda entre els empleats de l'aerolínia- va mirar el meu rostre que, per moments, deuria reflectir una cara d’empanat, amb la boca oberta i tot. Va somriure-.

Ha funcionat l'estratègia?-, em preguntà Virtu.

- He d'admetre que estic una mica més calmat, és cert. La meua atenció ha deixat d'enfocar-se en les turbulències, per a fer-ho en el seu relat. I per cert, vostè narra molt bé, Virtu…

La dona es va inclinar cap a mi i després va murmurar:

- M'alegra que t'haja agradat. Els contes de terror sempre compleixen amb el seu objectiu- em va tendir la mà, que jo vaig prendre amb certa delicadesa-.

- Segons el poc que han contat els tècnics que van vore el rostre, per la finestra de l’EVIL, era el de l’hostessa Carolina, però mai més s’ha sabut...

De vegades les persones prenen por a alguna cosa i no saben bé què és, ni a què es deu...

- Quin misteri, eh Ivan...?

- Si, si, quin misteri...

- Ara disculpe'm, he d'anar al bany.

- Clar- li vaig respondre, apartant-me per a deixar-la passar.

Però quan la tenia quasi sobre mi, Virtu es va donar volta i va agregar:

- Tal vegada esta siga l’última nit, Ivan. Tal vegada no sobrevisquem a l'experiència- va assenyalar cap al final del passadís, on estaven els banys-. Així que t’espere allí. No em falles.

No va esperar la meua resposta, ni tan sols que li poguera preguntar que és el que m’havia vollgut dir en eixes paraules tan misterioses. Malgrat els advertiments de l'hostessa, que li demanava desesperada que es quedara en el seu seient, la dona se’n anà cap al bany.

La veritat es que aquelles paraules no les vaig entendre bé.

Vaig mirar allunyar-se Virtu pel passadís, fins entrar en el bany.

L'avió es movia d'un costat a un altre i els passatgers tancaven els ulls i resaven, els que sabien.., clar....

Em va entrar un atac de pànic..., no sabia bé què fer... i Virtu no tornava al meu costat.... Vaig deixar passar uns prudents minuts, i després em vaig dirigir cap al final del passadís on s’encontraven els banys, just on estava Virtu. Vaig fingir no escoltar els advertiments de l'hostessa, què amb un to de veu cada vegada més elevat em demanava que no em moguera del seient.

- Per favor, deuen romandre en els seus seients, estem travessant per una zona de fortes turbulències...!. – Em diguè l’hostessa , amb un to de veu de pocs amics

- Disculpe’m senyoreta, però tinc una urgent necessitat fisiològica, vosté ja sap... com si no anara amb mi...

Vaig colpejar la porta del bany....

- Virtu?- vaig quasi murmurar, amb un to de veu suau, per a no cridar l’atenció de les hostesses.. Es troba vostè beee?.

No contestà.

Vaig arrimar l’orella a la porta del bany per tal de poder adivinar que estava passant, però no es sentia res.

Em disposava a entrar en el bany pensant que la senyora Virtu poguera no trobar-se en un estat massa presentable ni decorós....

No vaig poder continuar, perquè en aqueix moment una terrible explosió va sorgir des d'algun costat de la cabina, i després tot se’n va anar al dimoni, o “a fer la ma”, com dirien en el meu poble.

El primer que vaig percebre, en despertar-me, va ser el vent. Un vent fred, persistent, que m'assotava el rostre. Em vaig incorporar i vaig mirar en l´entorn, horroritzat. Al meu voltant tot era un caos de destrucció i mort. L'avió estava destrossat. Els passatgers jeien carbonitzats en els seus seients. Gran part del fuselatge havia desaparegut: les restes de l'aeronau havien aterrat sobre una muntanya nevada, i jo podia veure, a través d'un forat en el sostre, un cel gris i gelat.

- Virtu?- vaig murmurar perplex.

Vaig tornar, tambalejant, al meu seient. Però després em vaig detenir, perquè en el lloc hi havia dos cadàvers. Un era el de Virtu, el vaig reconèixer pels collarets de metall que portava penjats al coll.

L'altre cadàver era, indubtablement, el meu.... Jo estava mort... .

Vaig caure de genolls. Vaig tancar els ulls i llavors ho vaig recordar tot: els crits, la caiguda vertiginosa, la veu espantada del capità, que informava sobre un aterratge d'emergència…
 Comenta
 
Capítol 3 La Sorpresa
 

 

 

Capítol III

 

La Sorpresa

 

- Estàs bé, Iván?- va dir una veu què, pareixia provenir del mès allà....

 

Vaig obrir els ulls, sobresaltat. Virtu havia deixat de ser un cadàver calcinat, ara era la dolça dona que havia conegut minuts abans, i em mirava amb aqueixos ulls tranquils i lleugerament blaus.

 

- Virtu!- vaig exclamar sorprès.

 

- Sóc jo, sí. Per què aqueixa cara? Sembla que has vist un fantasma…

 

- Virtu, s'adona el que va ocórrer? És un desastre, Virtu. I no entenc gens ni miqueta, i estic molt espantat. Crec que nosaltres…

 

- Calma't, Ivan- va dir Virtu-. Estàs molt alterat. Vols que t'explique una altra història de terror?

 

-No! No hi ha temps per a històries. Estem enmig del no-res, no s'adona? Ha ocorregut alguna cosa molt dolenta…

 

- Les històries de terror et fan oblidar la vertadera por, Ivan. Per què no et sentes, i m'escoltes durant uns minuts? Tinc un conte molt interessant per a explicar-te.

 

- Virtu, crec que vostè no entén… Tinc dubtes que hàgem sobreviscut…

 

La dona, molt suaument, em va posar un dit sobre els llavis.

 

- Creu-me que ho entenc. Ho entenc tot. I per açò vaig a explicar-te una història.

 

- Jo…

 

- Escolta. Aquest conte de terror tracta sobre un hospital.

 

I abans que poguera seguir protestant, va començar a explicar. I jo, malgrat mi mateix, no vaig poder fer una altra cosa que escoltar, tremolant i plorant, mentre el vent bufava al nostre voltant.

 

- Si, però quin sentit té açò?. Em vaig aclamar mirant el cel, tot i no ser massa creient.

 

El Pare Efren que estava escoltant les meues lamentacions va tractar de tranquil·litzar-me i reconfortar-me espiritualment contant-me una història:

 

“Hi havia una vegada un savi molt conegut que vivia en una muntanya de l’interior de la província de València. Cansat de conviure amb els homes, havia optat per una vida senzilla, i passava la major part del seu temps meditant.

 

La seua fama, no obstant açò, era tan gran que les persones estaven disposades a caminar per estretes sendes, escalar muntanyes o creuar cabalosos rius, amb prou faenes per a conèixer a aquell home sant, al que creien capaç de resoldre qualsevol angoixa del cor humà.

Aquest savi, com era un home molt compassiu, no deixava de donar un consell ací i un altre allà, però procurava lliurar-se com més prompte millor dels visitants no desitjats. Malgrat tot, aquests apareixien en grups cada vegada majors i, una vegada, una multitud es va amuntegar a la seua porta dient que en el periòdic local s'havien publicat belles històries sobre ell, i que tots estaven segurs que sabia com superar les dificultats de la vida.

El savi no els va dir res; els va demanar a tots que s'assegueren i esperaren. Van passar tres dies, i no parava d'arribar gent. Quan ja no quedava espai per a ningú més, ell es va dirigir a la gent que esperava enfront de la seua porta:

 

- Us vaig a donar la resposta que tots voleu. Però heu de prometre'm que, a mesura que els vostres problemes se solucionen, els direu als nous pelegrins que m’em vaig anar d'ací, de manera que jo puga continuar vivint en la solitud que tant desitge. Els homes i dones presents van fer un jurament sagrat: si el savi complira el promès, ells no deixarien que cap altre pelegrí pujara a la muntanya.

 

-Expliqueu-me els vostres problemes – va demanar llavors el savi.





Algú va començar a parlar, però va ser immediatament interromput per altres persones, ja que sabien que aquella era l'última audiència pública que l'home sant donaria, i temien que no tinguera temps d'escoltar-los a tots. Als pocs minuts, la situació ja era caòtica: allò es va convertir en un guirigall, multitud de veus cridant al mateix temps, gent plorant, homes i dones arrancant-se els cabells de desesperació, davant la impossibilitat de fer-se sentir.

 

El savi va deixar que l'escena s’allargara una mica més, i per fi va cridar:

 

- Silenci!

 

La multitud va emmudir immediatament.

 

- Escriviu els vostres problemes i deixeu els papers ací, enfront de mi.

 

Quan tots van acabar, el savi va barrejar tots els papers en una cistella, demanant a continuació:

 

- Aneu passant aquesta cistella de mà en mà, i que cadascun traga un paper i el llitja. Llavors podreu canviar el vostre problema pel que us ha tocat, o demanar que us retornen el paper amb el problema que vau escriure originalment.

 

Tots els presents van anar prenent una de les fulles de paper, la van llegir, i van quedar horroritzats. Van traure com a conclusió que allò que havien escrit, per molt dolent que fora, no era tan seriós com el que afligia als seus veïns. Dues hores després, van intercanviar els papers, i cadascun va tornar a ficar en la seua butxaca el seu problema personal, alleujat en saber que la seua aflicció no era tan dura com s'imaginava.

 

Van agrair la lliçó, van baixar la muntanya amb la seguretat que eren més feliços que els altres, i –complint el jurament realitzat- mai més van permetre que ningú pertorbara la pau d'aquell home sant...”.

 

A l'estona, vaig començar a relaxar-me, a seguir el ritme de la història. Altres ànimes, que passejaven pel passadís destrossat de l'avió, i que semblaven tan perdudes i espantades com jo, es van agrupar entorn meu per escoltar bocabadades la història del Pare Efren. Quan acabà el Pare Efren de contar la seua història, ens prenguérem tots de la ma, i llavors jo vaig pensar que tal vegada Virtu tenia raó, tal vegada l'assumpte era més simple del que semblava: perquè les històries de terror, les que s'expliquen des de temps immemorials, serveixen per a fer-nos oblidar del vertader horror..., l’horror del patiment, del sofriment, en definitiva ... de la mort.

 

Vaig tancar els ulls i vaig seguir escoltant la veu del Pare Efren, fins que tot al voltant va desaparèixer, i només vam ser un grup de petites llums en l'espai infinit…

 

De sobte, pels altaveus de l'avió es va poder escoltar:

 

“Senyors passatgers, els parla el Comandant José Miguel García Pérez, ens trobem pròxims a aterrar en l'Aeroport Internacional Flughafen Hamburg-Fuhlsbüttel” en la ciutat d’Hamburg. Per favor cordeu-se els cinturons, retireu i plegueu les vostres taules i poseu-les en posició vertical, en la sua ubicació. Apagueu els mòbils, tàblets, càmeres i qualsevol dispositiu electrònic i romangueu asseguts fins que les llums d’avis s'hagen apagat. Esperem que haja estat un plaer volar amb nosaltres, ha sigut un plaer tenir-los a bord i esperem tornar a comptar amb la seua presència en un futur pròxim. Moltes Gràcies”.

 

Vaig obrir els ulls.

 

- Iván, desperta, que ja em aplegat a Hamburg, em va cridar la senyora Virtu, mentre em sacsejava el braç per despertar-me.

 

- T’has quedat torrat...

 

En efecte, m’havia quedat torrat...

           

- Senyora Virtu, està vostè viva...

           

- ¿Queeeee....?- Contestà amb incredulitat Virtu.

 

            - ¿Però que estàs diguent?....

           

- No res, Virtu, no res... coses meues...

           

No vaig poder evitar un somriure de complicitat amb Virtu.

           

Tot havia estat un malson...!. Afortunadament!.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]