Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Albs
Premià De Mar
 
Inici: Tòquio blues

Capítol 1 Cora
Vaig baixar de l’avió encara amb un ressò d’aquell mareig i vaig anar a recollir el meu equipatge movent-me com una barca enmig de l’oceà. Mentre esperava, immòbil davant la cinta transportadora de maletes, vaig dedicar-me a observar la gent. És curiós que persones tan diferents puguin coincidir en un mateix espai, al mateix temps.

Mitja dotzena d’homes clònics, amb vestits negres com la nit, es passejaven amunt i avall amb el mòbil d’última generació enganxat a l’orella, com si formés part de la seva anatomia. Davant meu, una noia d’uns quaranta i pocs, amb un nen i una nena. Els dos germans no paraven de donar voltes al voltant de les cames de la seva mare, i ella no parava de renyar-los. L’escena resultava una mica còmica, perquè cada vegada estava més vermella i despentinada. Quan el nen estava a punt d’atrapar la cua de la seva germana, la mare va esclatar. Es va sentir per tota la sala d’equipatges un crit clar, directe, fort, un rugit de lleó: fins aquí hem arribat, aquí sóc jo qui mano. Tothom es va girar a mirar-la. Els nens van obrir dos ulls com dues taronges, van abaixar el cap i van córrer a col·locar-se, resignats, un a cada costat de la mare, tan quiets que semblava que els haguessin clavat al terra.

Vaig girar una mica el cap i vaig fixar-me en dos adolescents que es feien petons sense cap mena de vergonya. De sobte, la noia va obrir els ulls i es va adonar que la mirava. Va fer una ganyota i va xiuxiuejar alguna cosa. Imbècil, segur. Les seves maletes arribaven en aquell moment. Les van agafar i se’n van anar agafats per la cintura.

Vaig pensar: qui pogués tornar a aquella època, quan tot era tan fàcil.

Llavors em vaig imaginar mirant-me a mi mateix i no em va agradar gaire el que vaig veure.

Portava unes Converse negres, plenes de forats pels costats, uns texans de feia no sé quants anys (d’un moment a l’altre es desintegrarien) i una samarreta amb el nom d’una beguda amb gas. Un dandi. És clar que, en part, era l’uniforme perfecte per al personatge que representava. Per encaixar amb la meva història.

S’explica molt de pressa.

El protagonista (jo) és crític de música. Una feina que li agrada, ben pagada. Té nòvia des de fa dos anys. Una noia intel·ligent i preciosa. Una noia amb els ulls de color mel i un somriure preciós, un somriure que era com una sonata al piano de Mozart, com una improvisació de Jimi Hendrix, com veure sortir el sol després d'una tempesta. Una noia que, tot d’una, va començar a semblar absent. Una nit discuteix per una ximpleria. Una altra nit que el nostre crític musical (jo) torna massa d’hora d’un concert, la troba a casa, a casa seva (meva), asseguda al sofà amb el seu ex. Una noia que no entén que ell (jo) s’enfadi, que faci fora l’altre, que comenci a exigir-li explicacions.

Una noia que vaig perdre.

Es diu Cora, per cert.

La Cora (la meva Cora) va agafar la seva olor, els seus ulls de color mel, la nostra història, va tancar la porta i va desaparèixer de la meva vida.

Fi.

Ara jo em sentia buit per dins, un mort en vida que es passava dia i nit mirant a l’infinit, esperant que alguna cosa el sacsegi. I el primer que m’havia sacsejat era haver de viatjar a Alemanya. Per feina, és clar. El director de la revista on treballava havia aconseguit una entrevista en exclusiva amb els U2. Feien un únic concert a Europa: era a Hamburg, l’endemà, i l’encarregat d’entrevistar-los era jo. Els U2 es dignaven concedir trenta minuts del seu temps a una sola persona de tot el continent, i jo no tenia res preparat, ni una pregunta. Només podia pensar en la Cora i en què havia comès l’error més gran de la meva vida.

Va sonar el mòbil. Era el director de la revista.

-Ja has arribat? Com ho portes?

-Bé, bé. Tot controlat.

-Confio molt en tu, eh? No em fallis.

-Sí, sí, tranquil.

Era una sensació estranya: sortir d’un pou on començava a ofegar-me a poc a poc, gairebé sense adonar-me’n, per l’obligació de complir amb la meva feina. Era com haver d’escalar la muntanya més alta del planeta lligat de mans i peus.

La meva maleta va arribar l’última, quan ja no quedava ningú a la sala. Tres minuts després localitzava la parada de taxis. El taxista duia ulleres de sol negres, li faltava una dent i era l’home més gras d’Alemanya. Va baixar i va obrir-me el maleter. Em va mirar i devia deduir que no era alemany.

-On anar tu? –va preguntar-me en un anglès fet a la meva mida: ben patètic. -Hotel Volksschule – vaig dir jo.

El taxi va arrencar. Em disposava a mirar per la finestra i provar de desconnectar una mica, quan ell va començar a xerrar. No va callar en tot el trajecte. Per sort, parlava tan malament l’anglès que no entenia res del que m’explicava. Devia ser alguna cosa molt divertida, perquè no parava de riure com si fos el Pare Noël. Assegut encara semblava més gras. Tenia tanta panxa que havia de portar el seient un pam més enrere que el del copilot. O això, o hagués mort aixafat pel volant.

Vam arribar per fi a l’hotel. Era d’estil modern. Hi havia parets que deixaven a la vista el maó de la construcció, i butaques tan de disseny que semblava impossible poder seure-hi. La recepcionista em va fer omplir un full amb les dades i em va donar la targeta de l’habitació.

-Quarta planta, senyor –El seu anglès no s’assemblava gens al del taxista.

La meva primera intenció era arribar-hi, deixar les maletes i anar a voltar per la ciutat, però el viatge i la xerrameca del taxista havien absorbit totes les meves forces. Vaig estirar-me al llit. No se sentia ni una mosca. Aquesta alemanys construeixen bé, vaig pensar. Parets gruixudes. Aïllament acústic.

Quina diferència amb les parets del meu antic pis...

Vaig recordar el dia que ens vam conèixer la Cora i jo.

Estava escoltant Norwegian Wood, la mateixa cançó que sonava a l’avió.

Havia començat a ploure i feia fred. Sempre m’ha agradat escriure els articles de dia perquè així puc posar la música a tot volum, m’ajuda a capbussar-m’hi, a oblidar-me de tot el que m’envolta; però aquell dia s’havia allargat una reunió, havia tornat tard a casa i vaig haver de treballar a la nit. No recordava que al meu edifici les parets semblaven de paper de fumar, se sentia quan l’anciana de l’entresòl reia, quan la parella de l’àtic discutia, quan el nen del pis de dalt corria d’una punta a una altra.

Tenia els ulls tancats per escoltar bé aquella cançó quan, de sobte, un ritme inesperat em va distreure. Uns cops a la paret. Bom. Bom. I, tot seguit, una veu, la veu de noia més dolça que havia sentit mai. De primer no vaig entendre què deia, però era senzill endevinar-ho.

-Perdó, no he caigut que era tan tard!– vaig dir, mentre corria a posar la música en pausa.

Vaig sentir que ella feia una rialla.

-No et deia que la paressis, et preguntava el títol. – va dir-. M’agrada anar a dormir amb música, sobretot si és bona com aquesta.

I així va començar tot. Vam estar prop d’una hora xerrant i ficant-nos música, la música que ens agradava, i tot sense veure’ns, a través de la paret. Una nit em tocava a mi fer una llista i, l’endemà, ella em deixava en evidència com a crític musical, descobrint-me cançons precioses que no havia sentit mai. Em va explicar que treballava tot el dia en un restaurant, per això no arribava a casa fins molt tard, però la Cora deia que aquella estona que passàvem junts valia pels esforços de tot el dia. Que valia la pena anar amb ulleres l’endemà a la feina.

Ens ho passàvem tan bé amb aquella espècie de cita a cegues diària que vam allargar la situació uns quants mesos. De vegades, un de nosaltres feia broma. Proposava fer una porta que connectés les habitacions, una porta que només obriríem a la nit.



Recordo que cada dia que passava m’anava enamorant més i més d’ella.



 Comenta
 
Capítol 2 La porta vermella
Sempre començo a preparar una entrevista obrint una llibreta i apuntant les primeres idees que em passen pel cap.
Vaig escriure:
1.-Bono demana perdó per haver regalat Songs of innocence a l’Itunes. Diu que li feia por que ningú els escoltés. Ironia? Por real?
2.-U2 declaren impostos a Holanda. ONGs els acusen d’hipòcrites.
Aquí vaig tancar la llibreta i la vaig deixar al meu costat. Què m’estava passant? Se suposa que un crític musical no pregunta aquestes coses a un dels grups més famosos de la història del rock. Ha de crear un bon clima, començar fent-los la pilota. Mentir, si cal. Dir que vaig descobrir el rock el primer cop que vaig escoltar The Joshua Tree.
Van sonar dos cops secs a la paret.
Vaig quedar-me gelat i vaig girar-me a mirar a la paret, com si així pogués esbrinar qui havia pogut fer aquell soroll, tenint en compte que la meva habitació era l’última del passsadís. Al veure que no picaven més vaig pensar que m’ho havia imaginat i vaig tornar-me a estirar al llit per seguir pensant. Llavors, van tornar a picar.
Vaig aixecar-me sense entendre res i vaig sortir de l’habitació; però, al mirar cap al costat on abans només hi havia una paret de maons, ara hi havia un llarg i fosc passadís que acabava amb una porta vermella il·luminada tènuement per una llum groguenca. Era impossible que els tocs vinguessin d’aquella cambra, sumant-hi a això que les parets eren, com ja havia dit, molt gruixudes.
Vaig decidir acostar-m’hi. Quan vaig arribar no hi vaig veure cap número a la porta, res. Era un tros de fusta vermell que semblava anhelar que jo hi truqués; i això vaig fer.
Vaig esperar resposta uns segons i, quan em disposava a tornar a picar, des de dins em van respondre amb un altre toc. De cop i volta, va començar a sonar Norwegian Wood i la porta es va obrir molt a poc a poc, tot deixant anar un llarg Nyec que va sonar com una veu humana. Vaig entrar i em vaig trobar dins del pis de la Cora. Aquella taula blanca de fusta gastada, aquelles fotos penjades a la paret, aquell sofà blau clar d’IKEA... Tot era igual a com ho recordava i, de cop, nosaltres ballant en mig d’aquell lloc en què havíem viscut coses tan boniques. Un altre jo estava ballant amb la Cora agafant-la per la cintura, molt repenjats, amb els Beatles cantant la nostra cançó. Recordava aquell moment però era com si l’estigués vivint per primer cop.
Ella va enfonsar el seu cap en el pit del meu altre jo, i ell es va sorprendre.
- Tot bé? – va preguntar.
- Sí, millor que mai, perquè estic amb tu. T’estimo. – I el mirava (em mirava) amb aquells ulls color mel tan bonics i únics que tenia.
-T’estimo.
Vaig quedar-me glaçat davant d’aquella escena tan feliç i, al mateix temps, tan dolorosa. Vaig començar a córrer fugint d’aquell record que em perseguia. Els Beatles cada vegada sonaven més forts i, quan creia que ja no podien cantar més alt ni l’altre jo estar més a prop meu d’enxampar-me, el passadís a les fosques es va acabar de sobre, vaig obrir la porta de la meva habitació i hi vaig entrar.
Silenci.
Em vaig quedar uns minuts recobrant l’alè.
Poc després havia pres una decisió.

Vaig sortir de l’hotel amb els auriculars ficats i la música donant sentiments al paisatge. Vaig veure un taxi que passava i vaig aixecar una mà perquè s’aturés.
- Tu ser!
Ja és mala sort: era el taxista del dia anterior. M’havia reconegut i semblava tenir més ganes de xerrar que mai.
- On voler tu anar? – seguia dient amb el seu impecable anglès – Jo poder a tu portar i així xerrar.
- A l’aeroport.
No sabia on s’havia ficat el Pare Noël taxista. Vaig decidir que avui no aguantaria res de res i que contraatacaria. Si calia, per evitar que aquell pesat obrís la boca, li explicaria tota la meva vida.
-Sap una cosa? –vaig començar-. Els aeroports sempre m’han agradat molt. Veure molta gent al meu voltant. A diferència de la majoria de gent, sempre m’ha relaxat des de aquell dia en què...
Del somriure inicial el taxista va passar a tenir l’expressió més seriosa que he vist mai. Quan vaig començar a explicar la meva història amb la Cora segur que em vaig allargar molt, descrivint amb tot detall com m’encantava l’ olor a vainilla que feia sempre: utilitzava perfum de vainilla i es banyava amb sabó del mateix aroma. Quan estava al seu costat tancava els ulls per endinsar-me en una dolçor que la definia a ella i la nostra relació.
-El nostre era un amor de vainilla –vaig concloure.
Quan vaig arribar aquí em vaig quedar callat i mirant a l’infinit i ni em vaig adonar que ja havíem arribat.
-Haver perfumeria a aeroport –va dir el taxista-. Tu poder comprar perfum vainilla allí.
Va ser l’única frase que va poder dir en tot el trajecte.
Vaig córrer a la perfumeria. Necessitava tornar a sentir aquell aroma. Una dependenta que em treia un cap d’alçada em va saludar amb un somriure postís i va preguntar-me què volia.
-Vainilla! – va ser l’únic que vaig poder dir. Em faltava l’aire als pulmons després de la cursa fins allí.
La primera cosa que vaig fer només pujar a l’avió va ser tirar un bon raig de colònia sobre el meu seient, aguantant la mirada estranyada del passatger del costat.
-Ho sento –vaig explicar-li-. És que fa temps que necessito dormir bé i aquesta és la solució més pràctica.
Vaig seure i em vaig disposar a gaudir d’aquell viatge. Després trucaria al meu gerent i m’inventaria qualsevol excusa per no haver-me presentat a l’entrevista amb els U2. Segur que ho entendria. Un segon abans d’acomiadar-me de la feina.
Però tant em feia. Ara necessitava tancar els ulls i capbussar-me en aquella olor. Necessitava saber que hi havia una porta esperant-me al final del passadís que, poc abans, semblava haver desaparegut per sempre. I que la Cora era allí, esperant-me amb ganes de tornar a intentar-ho.
 Comenta
 
Capítol 3 David
Feia ja dos mesos que ho havia deixat amb el David. Dos mesos, seixanta dies, mil quatre-centes quaranta hores que no sortia gairebé de casa. Em mirava al mirall i em repugnava i només em venien ganes de trencar a cops el vidre que reflectia la meva pobra imatge desolada.



La setmana passada vaig saber que era a Alemanya i, tot i ja no viure junts, el notava lluny de mi. Anhelava sentir els seus braços rodejant-me la cintura quan dormíem. Anhelava aquelles tardes en que venia a la cafeteria i feia veure que era un client més, em tirava la canya i jo feia veure que m’enfadava. Anhelava el seu riure, aquella manera de mirar-me, els seus llavis suaus i dolços...



Feia dues setmanes, quinze dies, tres-centes seixanta hores, que em plantava davant la nevera i acabava menjant llàgrimes. Amb sort, algun dia em prenia un suc de taronja. Cada matí em mirava al mirall i em descobria més prima. Un dia ja no em vaig reconèixer i vaig deixar de mirar-me.



Va ocórrer quan em trobava a l’estudi del David, contemplant els seus Cd’s com qui contempla un àlbum de fotografies. En vaig agafar un de molt especial, un que em portava uns records que em feien viatjar al passat. De sobte, tot es va inclinar , les parets, el terra i el sostre van començar-se a moure mentre la vista se m’anava omplint de punts brillants que, a poc a poc,  s’anaven enfosquint. Era com caure a través d’un pou sense final. Una debilitat terrible s’apoderava de mi i no podia fer res més que rendir-me. Vaig tombar-me a terra, deixant-me devorar per aquella sensació de cansament extrem. Un segon abans de perdre la consciència  em va semblar sentir un so llunyà, molt llunyà, que semblava el timbre de la porta.



            Vaig despertar en una habitació d’hospital. La finestra emmarcava un cel d’un blau incandescent que feia mal als ulls. Tenia tubs d’alimentació als braços. Vaig fer un esforç per incorporar-me i vaig prémer el botó vermell. No havien passat ni deu segons quan va treure el cap una infermera. Era molt jove i amb la cara pigada. Només veure’m va obrir molts els ulls i va somriure.



            -Oh, oh, oh, fantàstic! –va exclamar-. No et moguis!



I va tornar a anar-se’n a corre-cuita, com si hagués oblidat alguna cosa.



Jo em vaig quedar esperant, pensant que tornaria amb el doctor i que començarien a fer-me proves i més proves; però no: de cop i volta, com si em trobés al mig d’una d’aquelles pel·lícules de Hollywood on tot acaba sempre bé,  va aparèixer el  David. Anava mal afaitat, amb ulleres de no haver dormit i amb la roba tan arrugada que semblava un captaire. I jo em moria de ganes de saltar a sobre seu i començar a abraçar-lo i menjar-me’l a petons, però no tenia forces. Ni tan sols podia parlar. Ell devia notar-ho, perquè va seure al llit, al costat meu, em va agafar la mà i va dir:



-Xxxt, ara el que has de fer és descansar. Ja parlarem demà.



I els seus ulls, tan a  prop, em miraven com m’havien mirat sempre, i jo l’estimava més que mai; així que, quan va voler fer-me un petó al front, vaig agafar-lo pel clatell i li vaig plantar un petó als llavis. Ho necessitava, era la meva medicina definitiva. Ell va tornar-me el petó i, quan va apartar-se, els ulls li brillaven d’emoció. Em va acariciar la galta amb una gran tendresa.



-Seré aquí tota la nit. En aquell sofà. No dubtis a despertar-me per qualsevol cosa.



Vaig fer que sí amb el cap, somrient, mentre enfonsava el cap al coixí i em deixava caure, novament, en un somni molt profund.



-Bon dia, dormilega.



Vaig obrir els ulls i, davant meu, tenia un plat ple de menjar amb una pinta exquisida. Un croissant ben vernissat competia amb un esponjós tros de pastís de xocolata i, reflectint-los a tots dos com un mirall, la poma vermella més lluent de la història de la fruita.



-És per a tu –va dir el David-. Apa, menja-t’ho tot.



-Això és el que donen de menjar en aquest hospital? –vaig preguntar.



-Més o menys. Ja em coneixes. He hagut de subornar el xef.



Vaig intentar agafar els coberts, però encara em fallaven les forces. El David se’m va avançar.



-Jo seré les teves mans, d’acord?



Va tallar el croissant a trossos molt petits. Me’ls anava apropant a la boca i esperava pacientment a què els mastegués bé. Va fer el mateix amb el pastís i amb  la poma, fins que els plats van quedar buits. Mai un esmorzar havia sigut tan bo!



            Van passar els dies. A poc a poc em vaig anar refent. Podia sortir del llit i passejar per l’hospital amb una cadira de rodes. El David i jo parlàvem llargues estones. Vaig anar guanyant els quilos perduts. Vaig anar tornant a la vida.



Un matí, mentre jugàvem a les cartes a l’habitació, va aparèixer el metge:  ja estava bé, em donaven l’alta.



El David va llançar les cartes a l’aire d’alegria.



-Ves-te vestint! –va dir-. Jo he de fer una cosa.



I va sortir corrents.



No vaig fer-li cas (un dels tics del David és que li encanta fer-se el misteriós); i, per primer cop en molts dies, vaig poder canviar la bata d’hospital per la meva roba de carrer. Els texans m’anaven una mica grans, però, només posar-me’ls, vaig sentir-me del tot recuperada.



Llavors, de cop, vaig sentir que començava a sonar una cançó pels altaveus del hospital. La vaig reconèixer de seguida.



Em vaig girar. El David era a la porta. Tenia a la mà el Cd Rubber Soul dels Beatles. Somreia.



-Quan et vaig trobar tenies aquest disc a la mà -va dir-. I és curiós, perquè aquesta cançó que està sonant, Norwegian Wood, no ha deixat de perseguir-me aquests dies. Així que he pensat que hauríem de donar-li les gràcies.



I va allargar-me la mà.  



Jo em vaig posar a riure, vaig abraçar-lo i vam començar a ballar.



-També has subornat les infermeres?



-No cal –va dir el David-. Són molt romàntiques.



I vam ballar tota la cançó, qui sap durant quant de temps. I les infermeres eren a la porta, contemplant-nos. Per cert, fins llavors no vaig adonar-me’n: la porta era l’única de tot l’hospital que era de color vermell. 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]