Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Elisenda
Campos
 
Inici: El joc dels miralls

Capítol 1 Cap a la foscor
La cara del noi estava profundament marcada per una expressió de confusió, com si no entengués la llengua parlada, el motiu de les preguntes o el fet de trobar-se en aquella habitació. Els seus ulls obscurs estaven clavats als del professor, i els tenia mig tancats, com si volgués contar totes i cada una de les parpelles del cinquantí.


El seu posat era un mica peculiar. Feia la impressió que es trobava incòmode en el seu cos, massa gran per a ell. Les espatlles estaven lleugerament inclinades cap a davant i pareixia que aguantava tot el seu pes amb els avantbraços, que estaven recolzats a la cadira. Els canells, lligats als braçals, l'aturaven de relliscar i es clavaven perillosament a la pell. Tenia les cames tancades, amb els genolls junts, però els peus estaven separats i firmement clavats a terra. La barbeta, lleugerament inclinada cap al sostre, i el cap, recolzat a l'interior del casc.


El més estrany, però, era que estava completament immòbil. El pit no pujava i baixava i els seus ulls... Al primer cop d´ull pareixia que estava molt concentrat en alguna cosa, però, com més m'hi fixava, més pareixia que els seus ulls eren buits. Una de les màquines feia una espècie de "pip-pip-pip" de forma regular, i aquest era l'únic senyal del batec del seu cor.


Era com si s'hagués submergit en la seva imaginació. Com si estàs a anys llum d'aquella habitació, imaginant un món diferent, millor, molt millor . Un món on no hagués d'estar lligat a cap cadira i aguantar les preguntes sense sentit d'un científic.


Aquest, sentint-se clarament ignorat, es va aclarir la gola i va mirar intensament al jove, inclinant quasi imperceptiblement el cap. Com que no va obtenir resposta, va sortir de l'habitació amb un gest d'indignació i una portada. El renou va fer aparèixer ones al meu camp de visió, com si una gota d'aigua hagués caigut damunt la superfície calmosa d'un llac. Vaig parpellejar repetidament, però aquestes no despareixien. El noi va produir un gemec lleu i es va moure mínimament. De sobte, les ones van anar amantsint-se fins a donar lloc a una imatge clara i nítida. Va ser en aquell moment quan el noi va tornar a quedar immòbil.


Emm... què acabava de passar? Un moment! Aquesta no hauria de ser la primera pregunta. Ni tan sols sabia què hi feia jo allà. A poc a poc, vaig acotar el cap i vaig mirar-me les mans. No hi havia res d'interessant, però als canells hi havia unes marques longitudinals, com si alguna cosa hi hagués fet pressió. Com si alguna cosa hi hagués fet pressió... Vaig alçar el cap i vaig contemplar els canells d'aquell noi. Em vaig tornar a mirar els meus. I els del noi. I els meus. Després d'uns moments de cercar diferències i no trobar-ne em vaig adonar del que passava. Aquell... era jo.


Em vaig anar fent enrere, i en notar la paret vaig allargar la mà per recolzar-m'hi. La mà, però, la va atravessar com si res. Espantat, vaig retirar-la com qui s'ha cremat. En mirar-me-la estava intacta.


Com era possible? Com havia passat? Per què havia passat?... Un milió de preguntes em van passar pel cap, però abans de poder respondre'n cap, una de les màquines es va posar en marxa. El seu llum blau va tenyir les parets i va submergir l'habitació en un oceà confinat i artificial. D'un dels seus cables en van sortir espurnes, que van anar recorrent el seu interior a una velocitat vertiginosa fins al seu destí. El noi. Jo.


Recordo aquells instants perfectament, cada batec, cada espurna, cada respiració, com si el temps anàs a càmera lenta. L'instint de córrer, de fugir, d'escapar, en aquell moment va ser més fort que mai. En el fons sabia que no sobreviuria després d'una descàrrega d'aquella envergadura. Una sensació de claustrofòbia em va envair. Estava a punt de morir, però no hi podia fer res. Estava atrapat aquí pel meu cos, l'àncora que em mantenia a la realitat.


Les ones van aparèixer un altre pic, aquest cop, però mil vegades més fortes. Vaig començar a marejar-me. El noi va emetre un altre gemec, però més fort i més durador. El món em donava voltes. Els meus ulls es van començar a tancar i, a poc a poc, vaig fer el camí cap a la inconsciència. Cap a la foscor.
 Comenta
 
Capítol 2 Cap a la llum
Vaig obrir els ulls a poc a poc, molt a poc a poc. Tenia els nervis de punta. Tenia la sensació que volien escapar del meu cos per culpa de l'electricitat. El meu cap, però, pareixia que estava submergit davall l'aigua. El pip-pip-pip de les màquines semblava distant, d'un altre món, i jo estava marejat. Ho veia tot borrós. A poc a poc, però, es va anar aclarint i la realitat va ser com si algú m'hagués tirat un cubell d'aigua glaçada damunt del meu cap: estava atrapat a la cadira.

El cap em va començar a donar voltes. El vaig abaixar i vaig veure que tenia les mans lligades. Vaig intentar moure els canells i afluixar els braçals amb totes les meves forces. Ho vaig provar una vegada i una altra, però no hi va haver manera. Amb els turmells va ser bàsicament la mateixa història. Era impossible. No sortiria mai! Calma't, has de mantenir la ment freda, has de pensar amb claredat. Però una altra part de mi pensava: No sortiré mai, això és impossible, és impossible, no sortiré mai! No sortiré mai!!

Vaig tancar els ulls, vaig respirar a fons un parell de vegades i els vaig tornar a obrir, i des d'aquest moment ho vaig començar a veure tot des d'una nova perspectiva. Em vaig dir: Venga, tu pots. Tu pots! TU! POTS! Ara que estava preparat mentalment, el meu cos es va relaxar de seguida. Havia de trobar un defecte a la cadira. Hi havia d'haver alguna cosa que m'ajudés a escapar. Ho aconseguiria. Sabia que ho aconseguiria. Estava convençut que ho aconseguiria.

Després de comprovar un altre cop que no podia treure ni els canells ni els turmells dels braçals vaig adonar-me'n que, encara que no en tengués la sensació, tenia mobilitat a certes parts del meu cos: podia moure les espatlles, els genolls, el cap... Bàsicament totes aquelles que no estaven lligades. Provant la mobilitat que tenia als braços, vaig comprovar que la cadira es movia. Una mica només però la cadira es movia... La cadira es movia!!

Sense pensar-m'ho dues vegades vaig prendre força i em vaig llançar cap a la dreta. A causa de la forma de la cadira, el cop va rompre el braçal. Convenient. Amb la mà per fi lliure vaig aconseguir alliberar el turmell dret. Perfecte. Després vaig disposar-me a amollar el canell esquerre, però no ho vaig poder aconseguir. No tan convenient...

Estar tort era una posició bastant incòmoda, així que amb l'ajuda del peu i la mà dreta, vaig posar-me dempeus un altre cop. Sense cap altra idea al meu cap, vaig tornar a prendre força i vaig decidir llançar-me cap a l'esquerra. Efectivament, el braçal esquerre es va rompre, així que vaig procedir a repetir el procés. Després d'uns minuts, per fi, era lliure.

Volia sortir aviat d'aquest lloc, però al mateix temps tenia por. No sabia què trobaria darrera aquella porta tancada. Hi vaig posar l´orella i vaig intentar que algun renou em donàs alguna pista del lloc on estava, o de si hi havia més gent allà. Més gent presonera com jo?

Sabia que no era el moment de dubtar o de tenir por. Això no jugava a favor meu. Sabia que havia de fer el cor fort. Em vaig decidir. Vaig agafar el pom amb força i el vaig començar a moure a poc a poc. Les frontisses feren una mica de renou. Em vaig aturar. Vaig esperar una mica. Seguia tenint por que algú em vigilàs a l´altra banda, però no era el moment de dubtar.

En obrir la porta vaig veure un passadís llarg i fosc. Amb cautela vaig mirar a la dreta i a l´esquerra de la meva cel·la. Del sostre hi penjaven unes bombetes que únicament s'aguantaven amb els propis cables. Les parets eren d'un color indefinit, entre gris i verd fosc i estaven en molt males condicions. La pintura estava mig desferrada i hi havia teranyines de forma esporàdica als cantons del sostre. El corredor estava ple de portes idèntiques a la meva. Totes iguals. I totes tancades. Què hi devia haver a l'altra banda?

L'únic que se sentia eren gotes d'aigua, com si per algun lloc hi hagués una gotera. Quan l'aigua entrava en contacte amb el terra, es produïa un so lleu, però el seu eco resplendia per tot l'edifici. A banda d'això només hi havia silenci. Molt de silenci. Massa silenci.

Però el més estrany era l'oratge que passava. Un aire fred que m'acaronava la pell nua i em feia tremolar. En pocs segons, tenia tota la pell de gallina. Era un vent que, amb ell, duia una olor d'humit i de tancat.

Vaig sortir a poc a poc de l´habitació on havia estat presoner. El meu cor anava a mil. En sentia els batecs al meu cap. A poc a poc vaig anar fent unes passes, i després unes quantes més, i després unes més...

Corria silenciosament pels passadissos, sense un rumb concret, sense cap mena d'orientació. Cada corredor era una rèplica exacta de l'anterior. Als meus peus descalços s'hi clavaven petites miquetes del terra. Això, però, era la menor de les meves preocupacions. Havia de sortir d'aquí. Ja. Ràpid.

Després d'anys de córrer per aquells passadissos, o potser més bé minuts, vaig trobar un cartell aferrat a una de les parets. S'hi podia llegir "SORTIDA D'EMERGÈNCIA" amb una fletxa cap a la dreta. Sortida d'emergència! Necessitava sortir i era una emergència, així que sense pensar-m'ho dos cops, vaig girar cap a la dreta.

Allà hi havia una porta, i a la part inferior d'aquest hi havia una retxillera de llum natural. Una llum que prometia un dia clar i assolellat. Una llum que prometia llibertat. Vaig córrer cap allà, vaig agafar el pom i...

- Què hi fas tu aquí?!
 Comenta
 
Capítol 3 Cap a la Llibertat
Em vaig aturar, aguantant la respiració, amb por de moure un múscul. Vaig quedar totalment immòbil.

- Sí, tu. Com has arribat fins aquí?

Ni tan sols tenia coratge per respirar. El meu cor bategava amb força. No gosava girar-me.

- Mira'm quan et parlo!

Lentament, em vaig girar. Alguna cosa em va colpejar el cap i vaig quedar inconscient.

***

En despertar-me, estava novament atrapat a la cadira, amb els canells i els turmells lligats fermament. Fantàstic. Tanta cosa per no res.

El professor m'estava observant, i en mirar-lo als ulls, va abaixar el cap i va escriure alguna cosa al seu bloc de notes. Va girar unes quantes fulles i va començar a llegir:

-Qui era Abraham...?

- Un president d'Estats Units, Cristòfol Colom, Uau!, 81, Un cucurutxo si pot ser de xocolata, Òbviament set, Un castell de focs sense cap dubte, M'estimaria més fugir. Content?

- Interessant.

Va abaixar el cap un altre cop i escriví a la seva llibreta. Oh, perfecte: li acabes de donar exactament el que buscava. Però què busca? Per què ho busca? Què...?

- I ara, senyor professor, seré jo qui faci les preguntes: Qui és vostè? I aquest edifici? Què hi faig jo aquí? Què hi ha darrere les portes tancades? Quan hem deixareu anar?

- Preguntes interessants, Por, preguntes interessants.

-Por?

-Veuràs, ja que m'has contestat les meves preguntes, jo et contestaré les teves.

Oh, què amable, després de lligar-me a la cadira, vaig pensar, però no ho vaig dir. Necessitava respostes.

- Jo som el professor Deulofeu. Som el creador de l' HFP (Human's Feelings Project). Juntament amb vint-i-set professors més estudiam les reaccions de l'ésser humà quan experimenta una determinada emoció. Darrere cada porta s'experimenta una emoció diferent. La teva és Por.

Ara que ho diu és veritat, l'única emoció que he sentit darrerament ha estat la por. Justament m'havia de tocar la por a mi. Per què a mi?

- L'objectiu de la teva estança aquí és per ajudar-nos a descobrir cada detall del nostre cos quan es troba sota els efectes de la por. Ens has estat de gran ajuda per a la nostra investigació.

No m'agradà així com xerrava de mí. Com si fos un objecte sense sentiments, ni emocions, amb l'única finalitat de satisfer la seva curiositat.

- Amb tu hem descobert que es pot arribar a estar inconscient per la por; que el pitjor moment és quan s'està entre la consciència i la inconsciència (estat que anomenam trenc de consciència); i que fins i tot es pot arribar gairebé a la mort.

A trenc de consciència... té raó, quan estava plenament conscient em mentalitzava que allò no era real, quan estava inconscient no sentia res, però en aquest estat entre mitges on no distingia què era real i què no ho era...

- I ara ve la pregunta bona: quan et deixarem anar? El fet que hagis respost les meves preguntes tranquil·lament demostra que ja no senties por, per tant l'experiment ha estat un fracàs. No has aconseguit complaure'ns del tot, així encara que deixàssim anar els subjectes, amb tu no ho podríem fer.

Que no els he acabat de complaure?! Estic seguríssim de què no vaig venir aquí perquè jo volgués, que no em vaig comprometre a complaure'ls. Han estat ells que m'han portat aquí i s'han creat les seves pròpies expectatives.

- La cosa és, però, que si deixam anar-vos-en ens delataríeu, i necessitam que aquest projecte quedi en secret, així que ens és impossible deixar-vos anar. Cap subjecte surt viu d'aquí.

Oh, així que apart de segrestar-nos i experimentar amb nosaltres ens maten? La nostra única llibertat és la mort?!

- ASSASSINS!!

- Tranquil, Por, La teva petita escapada ha tingut un propòsit.

Estic apunt d'explotar. Estic segur que tenc un nom, però em diuen i em classifiquen per la tortura que m'ha tocat viure. Les seves paraules, però, em fan aturar. Un propòsit? Em deixaran anar?

- Quin és aquest propòsit, et preguntaràs.

Doncs sí, m'ho pregunto.

- Bé, doncs aquest gran propòsit ha estat escurçar-te la vida i llevar-nos un maldecap del damunt.

Abans de poder processar el que diu, de dins una butxaca de la bata, treu una pistola i m'apunta al cap. Sent un dispar i les llums s'apaguen. He iniciat el meu camí cap a la Llibertat.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3034
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  929 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  242 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  213 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]